El alcohol destroza familias. Artelista-com
Javi Valiente Martin

Feia fred. Havia estat nevant tota la nit i la neu acumulada al jardí reflectia la llum del sol naixent, provocant una claror enlluernadora. Era un d’aquells dies en els que el fort vent polar s’enduia tot el que se li posava per davant, i el blau del cel era nítid i intens. Els rajos del sol penetraven directament, sense obstacles, les piles de neu, provocant aquesta lluminària.

En Jeremy es va despertar amb aquesta primera claror. Cada vegada necessitava més somnífers per aconseguir dormir unes poques hores. Hores de son superficial i malsons.

Aquell dia es va despertar agitat i més inquiet del que ja era habitual en ell. Recordava vagament una seqüència de somnis inquietants, que l’havien fet patir, incrementant la seva ansietat. No gosava aixecar-se del llit, com tement que li pogués passar alguna cosa si renunciava a la protecció de la funda nòrdica.

El despertar era el pitjor moment del dia. No entenia com havia pogut arribar a aquell punt de decadència, com havia pogut perdre l’interès per tot. Primer, pels altres i, al final, gairebé per ell mateix. El cert és, però, que durant els minuts, bastants, que passaven entre el moment d’obrir els ulls i el d’aixecar-se del llit, es veia tenallat per tot tipus de pors i inquietuds. Totes elles es resumien en una: la por a morir, molt a pesar seu.

Volia morir, feia temps que havia perdut tot l’interès per qualsevol cosa vinculada a la vida, però la foscor de la mort el terroritzava i això feia que cada vegada que es plantejava posar fi a la seva vida, a l’hora de la veritat, no gosava. De tota manera, i no sense por, havia entrat en un procés de suïcidi lent, en un vol i dol (morir)…

Malgrat saber que tot era aixecar-se del llit, mirar per la finestra i, tot absorbint la claror, que es comencés a esvair aquell estat d’ànim d’ansietat extrema, va optar per fumar-se un parell de cigarretes, del llit estant, abans de posar el peu a terra.

Un cop dret, com cada dia, feia ferm propòsit d’esmena, alhora que no entenia com es podia defraudar i maltractar tant a sí mateix. En efecte, en el moment de posar el cos en moviment, la tenebra, l’infern i els diables del despertar quedaven enrere. Aleshores en Jeremy no entenia el perquè del suïcidi lent que s’estava infringint. El problema és que la situació se li havia escapat de les mans.

Com pot ser, amb la vida que he tingut, plena d’energia, capacitat de lluita, força de voluntat per afrontar tot tipus de problemes i dificultats, que  l’alcohol m’estigui guanyant la partida?!”.

Per enèsima vegada, com cada dia, a aquella hora, des de feia mesos, es va proposar suprimir l’alcohol de la seva vida, mentre encenia la tercera cigarreta del dia quan tot just eren les 7:30h del matí.

No puc pas deixar de fumar i de beure alhora!”, es va dir a sí mateix.

Malgrat tenir 68 anys, el seu aspecte era el d’un home molt més vell. Fins que la vida se li va capgirar de forma inesperada en un tres i no res, sempre havia fet molt esport. Rugbi de jove, running, ciclisme, tennis, esquí, natació… Ara ho pagava en forma d’artrosi. Una artrosi impròpia, per exagerada, de la seva edat que, quan s’aixecava, li provocava una sensació de “manca d’oli a les juntures”, de manera que fins que no s’havia mogut una mica es sentia molt encarcarat. El camí de l’habitació al bany, a aquella hora, es feia llarg.

Mentre pixava, la cendra de la cigarreta que sostenia entre les dents, estava a punt de caure, de manera que va girar lleugerament el cap per tal que si finalment queia, ho fes entre el raig i el canto de la tassa del vàter.

Abans de sortir del bany es va mirar al mirall i es va trobar vell i rebregat. La seva pell era seca i plena d’arrugues. Els seus ulls blaus continuaven sent preciosos, però ja no brillaven. Expressaven una tristor ancestral, que semblava procedir del més enllà…

Finalment, es va dirigir a la cuina, va obrir totes les cerveses que va trobar a la nevera, una per una, i les va anar buidant a la pica, mentre els ulls se li humitejaven, dubtava de sí mateix i es sentia desgraciat. El mateix va fer amb les ampolles de vi i la resta de destil·lats i begudes alcohòliques que tenia per casa.

Cap a mig matí, malgrat la temperatura era de -5,8º Fahrenheit (-21º C), es va posar diverses capes de roba d’abric i va sortir a llençar les escombraries amb totes les ampolles buides. No les volia veure per casa.

Feia fred i tremolava. Tremolava pel fred i perquè a aquella hora el seu cos ja necessitava alcohol. En passar per davant del basar pakistanès del barri, es va aturar. “Quin desastre! Estic acabat!”, va pensar.

Va entrar, dirigint-se directament a les lleixes de begudes alcohòliques,  i va agafar dos packs de sis cerveses i tres ampolles de vi negre. A l’hora de pagar, el datàfon no funcionava!

No gaire lluny d’allà, la Carolyn, una matemàtica experta en intel·ligència artificial, acabava de corregir els exàmens dels seus estudiants de doctorat en Enginyeria Informàtica, mentre esperava en Ted, el seu professor d’arts marcials, per practicar a casa.

La Carolyn era una dona molt atractiva, alta i esvelta. La seva constitució atlètica no minvava, com podria ser el cas, la seva bellesa. Ans el contrari.

Ni aparentava els 46 anys que tenia, ni res en ella delatava les dues o tres persones diferents que convivien dintre d’aquell cos, el magnetisme del qual, pel millor i pel pitjor, no passava inadvertit.

La vibració del mòbil va cridar la seva atenció, el va agafar i a la pantalla va veure: “Ted McKenna”.

-Hola Ted, com estàs?

-Bé per com podria estar. Aquest matí he anat a patinar al llac i no he pogut esquivar una criatura que encara no sé d’on ha sortit i en l’intent… Estic masegat, m’hauràs de disculpar…

La Carolyn, resignada a perdre la seva classe de combat sense armes, sentia la necessitat imperiosa de substituir la defensa per l’atac. No era la brillant creadora d’algoritmes matemàtics la que necessitava veure caure una víctima -li era igual quina- als seus peus. Alguna de les persones que portava dintre, li estava jugant una mala passada. Amb el temps acabaria coneixent tan bé el seu alter ego, com aquest a la brillant matemàtica.

Després d’enfundar-se ràpidament uns texans i un jersei negre de coll de cigne es va posar les botes i un abric de cuir, igualment negre, folrat per dins amb tres capes primes de material de “roba tècnica” destinades a aïllar el fred polar i mantenir la temperatura del cos. Els guants, un buff i una boina negra calada damunt la seva cabellera rossa, que queia per damunt l’abric a les espatlles, van completar el conjunt. No es va maquillar, però sí que es va posar les ulleres de sol. Així era la Carolyn, obsedida per desvirtuar les nobles arts marcials.

La professora Carolyn hagués necessitat una bona estona de mirall abans de sortir de casa, provar-se diferents conjunts de les millors marques i aconseguir millorar el seu aspecte amb un maquillatge imperceptible.

En Jeremy va deixar les cerveses i el vi al costat de la caixa del basar pakistanès i va dirigir-se al caixer automàtic del seu banc, situat a tres cantonades d’on estava. A cada passa, els seus peus s’enfonsaven en la neu i això dificultava encara més la seva, ja de per sí, difícil marxa.

La Carolyn caminava àgilment i sense dificultat per damunt la neu. Per la vorera de l’altra banda, uns dos-cents metres per darrere, en Jeremy. El va veure, va accelerar una mica la marxa fins arribar a la seva altura. Li volia veure la cara i, dissimulant, va girar el cap lenta i discretament. En Jeremy, ni es va adonar de la presència -ni de l’existència- de la Carolyn.

De tota manera, la dona va alentir la marxa, deixant que en Jeremy s’avancés.

Quan la Carolyn va veure que ell entrava al banc per dirigir-se al caixer, el cor se li va accelerar. Va creuar el carrer en tres salts i es va palplantar a uns dos metres de la porta del caixer, com si fes cua, esperant que en Jeremy acabés. Quan els bitllets van treure el cap per la ranura, i després d’apujar-se el buff fins la part inferior de les ulleres de sol perquè les càmeres no aconseguissin identificar-la, va obrir la porta etzibant-li una puntada de peu i es va trobar a un pam d’en Jeremy que, amb el soroll, es va girar. En pocs segons, el genoll esquerre de la Carolyn, impulsat amb una força descomunal, es va enfonsar en la panxa greixosa de l’alcohòlic, que es va doblegar presentant la nuca a la lluitadora que, d’un cop sec, el va deixar estès a terra.

La Carolyn, en un acte reflex, ja que aquest no era el seu objectiu, va agafar els diners que encara penjaven de la màquina  i va sortir corrent.

Tampoc era la seva pretensió matar al Jeremy però, sense saber-ho, la Carolyn va posar fi a la seva tortura evitant-li el suïcidi impossible.

Al cap de 22 anys, la Carolyn en tenia 68, però n’aparentava ben bé 75. Els seus despertars eren tan tenebrosos i terribles com ho havien estat els del Jeremy quan tenia la seva edat. Ella no lluitava contra l’alcohol. El que havia envellit i destrossat la brillant matemàtica era l’examant de les arts marcials que, després de convertir-se en addicta als assassinats, complia cadena perpètua des de feia 12 anys.

Malgrat les mesures de seguretat habituals a les presons perquè els reclusos no s’autolesionesin, ella va aconseguir partir l’únic tros de fusta que hi havia a la cel·la d’un cop contundent. A base d’escapçar-lo contra el terra va transformar un dels extrems en una mena de punxó i es va fer l’harakiri.

Les desenes d’exalumnes seus que no podien donar crèdit quan es va saber que la professora era una assassina, ja no es van sorprendre tant en assabentar-se del seu suïcidi. Una mort pròpia d’un samurai, uns guerrers que, abans de ser-ho, havien de dominar les arts marcials.

 

 

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “TOTS TENIM UN SECRET. COM A MÍNIM…

  1. Montse Grau ha dit:

    Bufff
    Molt punyent

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Montse!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *