gardner

Una amiga em va recomanar que llegís la contra de “La Vanguardia” de l’11 d’abril, dedicada a Howard Gardner, neurocientífic, autor de la teoria de les intel·ligències múltiples.

Segons Gardner, “una mala persona no arriba mai a ser bon professional”. Aquesta afirmació fa que el periodista que l’entrevista li demani: “Hi deu haver lectors pensant en algunes…”. I Gardner respon: “Doncs tenen un problema de percepció. Hem comprovat que els millors professionals són sempre excel·lents, compromesos i ètics”.

El periodista insisteix: “No pots ser excel·lent com a professional, però mala peça com a persona?”. I Gardner replica: “No, perquè no assoleixes l’excel·lència si no vas més enllà de satisfer el teu ego, l’ambició o l’avarícia i, per tant, et compromets amb objectius que van més enllà de les teves necessitats per servir les de tothom”.

Per cert, en una entrevista al mateix diari, fa 7 o 8 anys, el Dr. Ciril Rozman afirmava que “per ser un bon metge s’ha de ser una bona persona”.

He rebut dos comentaris al meu últim post “Escrit lleuger per acomiadar l’hivern. Quin hivern?!!!”, que em porten a reflexionar i exposar el que segueix.

El primer era una pregunta retòrica: “Aixxx, i per què m’ha semblat tan trist?” (es refereix al post, s’entén).

M’afanyo a dir (i suposo que Gardner i Rozman estarien d’acord) que es pot estar trist i ser una bona persona.

Bé, petita ironia a banda, la pregunta que es feia aquesta lectora del bloc em porta, a més a més de destacar que per a qui escriu, provocar emocions al lector és satisfactori, també em porta a pensar en la qüestió de l’optimisme, el realisme i el pessimisme. Tristesa no s’associa necessàriament a pessimisme ni alegria a optimisme. Però m’ha evocat aquest “trilema”.

No sé si un pessimista és un optimista ben informat o un realista… La tristesa percebuda per la persona que fa el comentari em condueix al que considero una visió realista del món i de la vida. Això em permet, sense perdre el fil, arribar amb naturalitat a la segona observació que m’han fet en relació a l’esmentat post.

M’ha trucat una lectora del blog i m’ha fet notar i demanat per què donava difusió dels meus posts de contingut més personal i no professional a través de Linkedin, que és una xarxa professional. Aquesta persona separava doncs l’àmbit personal del professional, cosa que entenc perfectament en termes de temps de dedicació a cada faceta de la vida (família, amics, lleure, feina). Ara bé, la persona és una sola. No es pot desdoblar en dos éssers diferents segons el rol, sigui el de parella, pare, mare o amic, o sigui el que adopta a la feina.

De passada comento que en els seus inicis, aquest bloc tenia bastant contingut professional (en el sentit convencional del terme), vinculat al món de la sanitat i la salut. Al meu camp professional. És cert que també hi varen haver molts posts dedicats a temes polítics i de país. A la llarga, crec que l’etiqueta “humanitats” va guanyant la partida. Cada dia crec més que les humanitats ens fan més falta que mai per comprendre el món i intentar millorar-lo. També el món del treball, les empreses, els professionals.

Més d’una vegada he escrit que la humanitat, nosaltres, estem destruint el planeta. Algú ja deu estar pensant: “Quin tipus més trist i pessimista!”. Pessimista o realista?

També he escrit en diverses ocasions que el materialisme, el consumisme, és la perspectiva dominant en molts occidentals. Seguint aquest fil argumental, no trigarà gaire en aparèixer el món de l’empresa, de la indústria i els serveis, destinats a alimentar el desig material i l’ànsia de consum i de possessió. Si continuem per aquest camí, arribarem a la gestió, a com es gestionen les empreses i a partir d’aquí podem continuar amb més temes, que ja seran percebuts per a tothom com a propis de l’àmbit professional (el de Linkedin). Seguim una mica més?

A les escoles de negocis es va començar a parlar de la gestió basada en valors. També de la relació entre gestió, valors i emocions. I fins i tot, a aquestes escoles s’ha introduït l’espiritualitat, sinó com a disciplina (que no m’estranyaria que en algun cas sí), en formats de conferència, taller… No ens ha d’estranyar tant, quan el resultat del model productiu (destinat a satisfer una societat de consum i eminentment materialista) és l’explotació forassenyada de recursos naturals amb conseqüències mediambientals que fan pensar en una humanitat que ha decidit autodestruir-se, que no pensa en la dimensió humana de la persona. Ni en la pròpia, ni en la de les generacions futures. En els propis fills i néts!!!

L’any 2009 vaig publicar el llibre “La sanitat catalana des d’una altra perspectiva. La salut i la felicitat de les persones”. En plena crisi -la que s’ha acordat que es va començar a manifestar amb la caiguda de Lehman Brothers el 14 de setembre de 2008- vaig escriure que la crisi econòmica era també política, ecològica i… però que en l’arrel de totes aquestes crisis, hi havia una crisi de valors. La mateixa que explica altres derivades del descontrol del sistema capitalista, com l’explotació infantil i… podria no parar. Però ja ens entenem.

En aquell moment, a partir del qual s’ha anat prenent consciència que la corrupció franquista va fer també la transició cap a la democràcia, s’ha anat consolidant el concepte, pejoratiu, de “règim del 78”, com també el patiment i l’amenaça de desaparició d’unes classes mitjanes indignades, provocat per la insensibilitat absoluta de la minoria que ostenta el poder al món i que acumula en poques mans quantitats ingents del capital mundial total; a partir d’aquell moment, es va qüestionar de forma més visible les escoles de negocis pel contingut dels seus programes, pel que prioritzaven a l’hora de formar directius, en definitiva pels valors que transmetien als seus alumnes. En la línia del titular de Gardner: “Una mala persona no arriba mai a ser bon professional”.

Tornant a Linkedin, malgrat el meu CV no està del tot actualitzat veureu que em dedico també al coaching directiu i a la consultoria d’empreses. Fonamentalment sanitàries, però no exclusivament.

Per cert, he de dir que darrere de l’oferta de coaching s’hi amaguen tota mena de pràctiques, algunes d’elles tan perverses com les dels empresaris i gestors més “males persones” (o simplement, males persones) del planeta.

A partir d’aquí i sí, tan discutible com vulgueu, si s’aconsegueix que un directiu estressat, acostumat a treballar 15 hores diàries i a no desconnectar mai de la feina si no és per activitats d’oci, igualment vinculades al materialisme i/o al consum; si s’aconsegueix que alliberi un bocí del seu temps per llegir coses diferents del que llegeix habitualment a la feina i, sobretot, se li susciten emocions, a la meva manera de veure, el valor afegit no és menor.

La filosofia, l’espiritualitat, la religió poden aportar Déus alternatius a l’actual, el mateix que denunciava José Ignacio González Faus en el fragment que vaig reproduir al post anterior: “El déu del Diner”. Estem o no estem en el terreny professional? Estem o no estem en el terreny de l’essència humana? Estem en els dos. La persona és una. Les emocions -tristesa inclosa-, i en molts casos l’espiritualitat, l’humanisme, la religió, conviuen alhora amb la dimensió professional en una mateixa persona. I en la mesura que els valors personals determinen la forma de treballar, si les primeres no hi són gaire presents, malament.

La desconnexió entre el professional/treballador/explotador/consumidor, i la seva essència humana, aquella dimensió que transcendeix la persona, és un problema. Tan evident que fins i tot l’espiritualitat s’incorpora en els programes de les escoles de negocis.

Tornant doncs al comentari sobre la tristesa que m’ha portat a parlar -subjectivament és clar- de realisme, l’intent d’aplicar el realisme al món pot donar una fotografia de la realitat que resulti trista i sigui titllada de pessimista. Si t’atures aquí, t’has limitat a constatar el que tanta gent diu, escriu, proclama. Has tret, ni que sigui per un moment, al lector de la seva zona de confort, però no li has aportat cap solució.

Jo no tinc la solució -i no sé si algú la té-, al problema de la crisi de valors del món occidental i occidentalitzat, la mare de totes les crisis. Hi ha moltes contribucions, més o menys utòpiques pel que fa a la possibilitat de ser aplicades, que es fan des de visions de la realitat i disciplines parcials: la ciència política, l’economia, la sociologia, l’antropologia, la pròpia filosofia que malgrat cercar un fonament holístic, no deixa de ser una suma de visions polièdrica.

En el post de 5 d’abril, “Diari d’un cap de setmana de primavera” em posicionava davant la meva visió de la realitat dient: “Penso en quina és la meva actitud personal davant aquest panorama. La vida associativa –no exempta de les misèries humanes- és, sens dubte, fonamental. Però la meva opció avui –no així durant molts anys de la meva vida- és més personal que d’acció col·lectiva. Confio que escriure aporti algun valor i pel que fa a la resta, intento millorar la qualitat de les relacions personals, a la feina, arreu. Amb la família i els amics per suposat i amb un munt de gent que no saps com, truca  a la porta per coses diverses. Intento fer les coses el millor que sé en el meu radi d’acció. Segueixo creient que es pot contribuir a recuperar la bondat de l’ésser humà, amb treball individual”.

Valorava la vida associativa, l’acció col·lectiva, però adoptava un posicionament que pot evocar una actitud del tipus: “Davant d’una humanitat irreflexiva, irresponsable i que ha decidit –activa o passivament- autodestruir-se, jo em tanco en el meu món, em desentenc de la meva responsabilitat en relació a la cosa comuna, visc el millor possible el temps que em quedi, i els meus fills i els teus que s’espavilin”. Penso que si es llegeix el text sencer ja es veu que no és això.

Però a més a més, expresso la meva confiança en què escriure aporti algun valor afegit i, per més que sembli contradictori, sóc sincer si dic que vull confiar en l’ésser humà, malgrat tot.

Recordo una frase que no puc precisar –demano disculpes- si era de François Mitterrand, si la va  citar referenciant qui la va pronunciar, o cap de les dues, que venia a dir –en relació a creure o no creure en Déu- el següent: “Entre l’irracional (Déu existeix) i l’absurd (Déu no existeix), em quedo amb l’irracional”.

Bé, entre “la irracionalitat” de confiar en la humanitat, en l’ésser humà i l’absurd de no confiar-hi, opto també per “la irracionalitat”. Cal tenir confiança, el que no ha d’impedir obviar la realitat.

L’intent d’adoptar la millor actitud personal possible en l’entorn immediat, el que tens a l’abast, et permet guanyar confiança a base de conèixer en profunditat persones, o facetes de persones que, no oblidant mai que l’ésser humà és imperfecte i pecador per naturalesa, les fan creïbles i fins i tot esdevenen referents. Insisteixo, no perdent de vista que som humans i no ho podem fer tot bé, sempre i en tota circumstància.

Toca “picar pedra”, fer-ho amb il·lusió, “a peu i a cavall”, i per més que tot sovint sentis que la massa pedaleja en direcció contrària i fins i tot et passa pel damunt, l’única resposta possible és aixecar-se i tornar-hi. I en el meu cas, en aquest moment de la vida, la meva acció és predominantment individual i s’adreça a l’entorn que tinc a l’abast.

IMG_3219En definitiva, penso que la tristesa a la que s’al·ludia en un comentari -jo potser parlaria més aviat de melangia agradable, positiva- és una emoció, no necessàriament negativa, que m’ha conduit a aportar una visió -per a mi realista- del món en què vivim.

Alhora, aquest realisme em porta a proposar a la persona que no veia clar el fet de difondre aquest tipus de post en una xarxa professional com Linkedin, que les aportacions humanistes són un complement -que de fet hauria d’estar en la base del quefer professional- tan indispensable, que les mateixes escoles de negocis, això sí, en formats més adaptats al seu objectiu docent, estan incorporant.

Malgrat no sempre l’humanisme reverteix la condició de “mala persona”, ajuda a millorar. I coincideixo amb Gardner (i amb Rozman), en què quant millor sigui l’individu, quant més bona persona sigui, millor professional serà.

Jo crec que totes les emocions que ens aproximen a l’essència dels humans, fins i tot la tristesa, ens fan millors. També millors professionals. Per això penso que ja va bé parlar-ne a llocs com Linkedin.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 comentaris sobre “PER QUÈ UNA MALA PERSONA NO POT SER UN BON PROFESSIONAL? O LA FICCIÓ DE SEPARAR EL QUE ÉS PERSONAL DEL QUE ÉS PROFESSIONAL

  1. Present ha dit:

    Estic d’acord amb l’article quan Gardner diu que: “… no assoleixes l’excel.lència sinò vas més enllà de satisfer el teu ego, ambició o avaricia…”

    El tema passa perquè no tots tenen el mateix parer o percepció d’ambició, avaricia o ego… !! I per cert, qui determina quí o no és Bon Professional… ???, Els clients, els subordinats, els jefes… ??

    Em convenç la justificació del perquè escrius sobre temes més humanistes al Linkedin, sí, efectivament, les persones SOM UNA formada de part humana/professional i les dues vessants ens fan el que som, però clar tot dependrà del que esperem d’aquesta xarxa: Feina, prestigi, posicionament… Ja ho vas dir “sóc el que sóc i qui vulgui llegir els mes posts els llegirà i els que no passaràn”… Si a tu et serveix per que et coneguem millor i escampar un xic de “bon rotllo” ENDAVANT.. necessitem més persones com tu llavors.

    Es cert que les humanitats ens fan més falta que mai, et diré que hi ha una tèndencia a parlar de conciliació, d’empreses que promouen valors, d’empreses amb “ànima”, d’empreses compromeses socialment, però deixem dir que hi ha molta “palla” i poc “contingut”, encara que sóc una persona optimista de mena i tinc la sensació que moltes organitzacions s’hi pujen a aquesta onada més humana i social.

    Escriuria molt sobre el post d’avui. Té suc. però el més important com sempre és DONAR PAS A L’ACCIÓ.

    Present

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Present. El temps posa les persones, com a tals i també com a professionals al lloc que els hi correspon. Modesta -i, això sí, subjectivament- crec que normalment he identificat els bons…I els bons acostumen a agradar a, gairebé, tothom.
      Pel que fa a la utilitat del bloc, a què pretenc, hi he dedicat almenys dos posts en aquests tres anys i mig llargs que fa que el vaig iniciar, a intentar explicar-ho.
      L’objectiu no és que em conegueu millor, tot i que a base d’escriure t’hi deixes trossos de tu mateix, és clar. Escriure obeeix a una necessitat vital i ho faig perquè em ve de gust. De fet incompleixo normes bàsiques per a generar lectors: els posts són llargs, els temes variats (la gent tendeix al que és curt i a buscar àmbits d’interès específics o especialitzats). Sí que crec, com deia, que és una forma de contribuir, d’aportar algun tipus de valor afegit.
      I pel que fa a la “molta palla i poc contingut”, de les empreses suposadament compromeses socialment, és el que tracto d’evidenciar quan parlo de visió realista del món, de la que es deriva un model empresarial, social, uns estils de vida amenaçadors per els humans i per el planeta. Evidentment hi ha empreses “amb ànima”, com hi ha bones persones.
      Però per tot el que explico en el post, la meva posició personal, és la que és i que ja explico i ara no cal repetir.
      Jo també tindria moltes més coses a dir. Tanco agraint-te de nou el comentari!

  2. MJ ha dit:

    Tal i com un dia et vaig dir quan vaig llegir el teu llibre, per un professional de la salut que va entrar dins d’aquest món teòricament per vocació, la crisi de valors a la qual feies referència va ser un cop de realitat que sacseja la meva continuitat dins d’un sector que s’agreja davant dels ulls de tothom i ningú hi posa remei.
    En els darrers 12 anys he pogut comprovar que, afortunadament, els millors professionals acostumen a tenir una coherència interna extrapolable a la seva relació amb el malalt. Espero que els bons professionals que queden, els que volen continuar, mai abandonin les pràctiques èticament correctes ni oblidin el leimotiv pel que un dia es van preparar: l’atenció a les persones.
    Tant de bo reflexionèssim més sovint com tu als teus posts.

    Una abraçada,

    MJ

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel comentari Marta. Els col.lectius, com a tals, en general, formen part d’un món que, -tornem-hi- en general, provoca la sensació d’estar habitat per uns humans que, de nou, en general, se’l volen carregar.

      Opino, que estiguis on estiguis, has de “deixar de banda el món”, la gent, la humanitat, i buscar el millor de tu mateix i dels que t’envolten en el teu radi d’acció. Millorar tant com puguis l’entorn immediat, encara que algun element pugui semblar que no ho posa fàcil.
      Decideix des de la pau i la tranquilitat, i…sort!!!

  3. Josep Maria,
    un cop més em sento absolutament identificat amb el que escrius, així que només puc parafrasejar el que dius per insistir en la seva importància.
    Certament som una unitat composta, però molt menys compartimentada del que s’havia cregut. Impossible doncs separar el que és personal i professional, físic i psíquic o, fins i tot, heretat i adquirit ara que ja podem parlar científicament de la plasticitat cerebral.
    Per altra banda, en el meu cas, considero l’acceptació de la tristesa i d’un cert pessimisme, com a base fonamental per construir de manera relativament optimista la meva perspectiva sobre la realitat. Un realisme optimista que fuig de l’autoengany, de les utopies, de l’excessivament predicada focalització en els aspectes positius…
    L’optimisme realista es fonamenta en la convicció constatada de no estar sol en el món intentant fer el bé. En saber que, col·lectivament som un desastre, però que existeixen moltes individualitats constructives que sumen. Però, finalment, quina importància té el nostre optimisme o pessimisme si la realitat actual i futura no depèn de la nostra perspectiva? Només tenim a l’abast la nostra existència personal, és amb l’únic que podem comptar. L’important, doncs, és fer el que creiem que hem de fer, perquè és el nostre camí cap a la felicitat, independentment de la seva eficàcia visible o del sentiment més o menys positiu o negatiu que experimentem. Tot i així, estic convençut de l’eficàcia del bé que fa cada persona, més enllà de veure el fruit de la llavor plantada, més enllà de la minúscula importància que pugui tenir una sóla individualitat en la complexitat i abast de l’esdevenir humà.

    1. josepmariavia ha dit:

      Guillermo. gràcies i felicitats! Has sintetitzat magníficament bé el gruix del que pretenc traslladar-vos amb el post. M’agrada el terme “optimisme realista”, que el vorejo però em sembla recordar que no el formulo com a tal.
      Sobre l’impacte global, universal, de les petites accions individuals anònimes (o no), tinc ganes d’escriure alguna cosa. Suposo que un dia d’aquests ho faré. Jo també estic convençut de la seva eficàcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *