Pinterest

El passat dia 7 de setembre, el periodista escocès Johann Hari, entrevistat a la contra de La Vanguardia, deia que “som la societat més solitària en tota la història de la humanitat”. I a la afirmació en forma de pregunta que li feia la periodista a Hari de què “avui la normalitat s’assembla molt a estar deprimit”, l’entrevistat contestava, parafrasejant Krishnamurti: “No és signe de bona salut estar ben adaptat a una societat profundament malalta”.

Afegia: “La clau està en la reconnexió: amb els altres, amb valors significatius, amb una feina significativa, amb l’amabilitat i amb la generositat. Pot fer-se. I n’hi ha proves clares, d’això. És la millor manera de sortir de la nostra crisi actual”.

En aquest bloc, m’he referit en moltes ocasions al fet que vivim en una societat malalta, afectada d’una psicopatia col·lectiva que va en augment. A partir d’aquí, en la mesura que es considera normal allò que la majoria defineix com a normal, si la majoria conforma aquest col·lectiu psicopàtic, és lògic -no sé si normal- que “la normalitat avui s’assembli a estar deprimit”, o simplement a una forma de bogeria que, com que se’n forma part, ja no es detecta i s’eleva a la categoria de normalitat. Si no surts del bosc, els arbres no te’l deixen veure. I si surts del bosc amb una certa consciència d’evitar caure en la malaltia mental col·lectiva, fàcilment pots passar a engruixir aquesta “societat més solitària (de) tota la història de la humanitat”. Però potser millor sol que immers sense filtres en una comunitat malalta, no? I encara millor integrat en xarxa -no només virtual, també presencial- amb “solitaris” que sentint-se expulsats o volent distanciar-se de la bogeria, no han perdut de vista que, malgrat tot, l’home és un ésser social i han buscat espais per exercir d’éssers humans sans. És el que jo anomeno el “radicalisme selectiu”. No perdre ocasió de conrear relacions saludables, no tòxiques d’aquelles que aporten valor afegit-normalment poques, però valuoses- però saber guardar distància amb la toxicitat comunitària predominant.

Com diu Hari, és possible sortir de la crisi actual. Apel·lar a i compartir valors essencials, és afortunadament possible de forma acotada, selectiva, no universal. L’amabilitat, la generositat, l’empatia, tot i no caracteritzar el gruix de les relacions humanes, estan presents a estones, en llocs, a moments. Tot no està perdut. A partir d’aquí, com deia, has de ser conscient de la teva posició en aquest món i què pots aportar raonablement.

El cas és, però, que de forma universal, la socialització en un medi patològic, no és fàcil. Gens fàcil.

Segurament no caldria posar gaires exemples per descriure el que ens envolta. Però ara mateix ho vull fer i ho faig a partir de notícies i realitats que tinc presents. Per proximitat en el temps i/o l’espai.

No pretenc caure en el sarcasme a propòsit de l’hospitalització de Trump per la COVID-19. Seria un recurs fàcil i una temptació. Però més enllà d’aquesta circumstància, que visquem en un món en el que el president de la, encara, primera potència mundial sigui un personatge de les característiques de Trump… No cal ser psiquiatra per adonar-se que “no hi és tot”. Però està allà perquè una majoria d’americans el vota… Aquesta és la “normalitat” avui a USA. Podríem parlar de Putin, Erdogan, i de molta més gent visible en posicions de comandament diverses en empreses i organitzacions. Com es pot lluitar contra aquesta bogeria?

Un altre tema d’actualitat i proximitat: la COVID-19 a Madrid. Madrid ciutat és en aquests moments la que presenta la pitjor situació mundial pel que fa a la pandèmia. La segona és París, la tercera Buenos Aires i la quarta Barcelona, malgrat trobar-se -tot i ser la quarta, que no és una bona posició- a una distància molt significativa de Madrid.

No sé quines són les dades avui i tant de bo el dia que pengi el post al bloc, la situació hagi millorat… Però fa aproximadament deu dies, de les 280 àrees sanitàries de Madrid, més de 200 presentaven més de 500 casos de positiu en COVID-19 per cada 100.000 habitants. El consens científic internacional coincideix amb l’OMS en què cal actuar decididament a partir de 50 casos de positiu en COVID-19 per 100.000 habitants. La presidenta Ayuso va decidir prendre mesures -tot just fa tres setmanes, tot i que la situació estava desbocada des de molt abans- en àrees de salut amb 1.000 casos de positiu per COVID-19 per 100.000 habitants, és a dir, quan la xifra supera 20 vegades la ràtio acceptada internacionalment per a la intervenció.

A partir d’aquí, la politització. Tant li fa els morts, els malalts i els ciutadans hostatges d’una decisió que posa en risc la salut i/o la vida dels mateixos. Dels madrilenys i de tota Espanya, donada l’opció històrica d’apostar pel “gran Madrid” central, radial i centrípet i, pel que fa a la pandèmia, també centrífug. El famós “la Puerta del Sol, kilómetro cero de todas las carreteras españolas” del franquisme, ara, en la versió 2.0 del franquisme, que és el règim del 78, també és el kilòmetre zero de la propagació del virus a tota Espanya i ho seria arreu, si no fos per les mesures que apliquen els altres països per defensar-se dels viatgers espanyols o per recomanar que els seus nacionals evitin visitar Espanya. No oblidem que la primera onada de març va tenir com a epicentre Madrid i l’actitud incívica dels madrilenys que van decidir fugir i escampar-se per tota Espanya.

Fa setmanes que Daniel López Acuña, prestigiós epidemiòleg i exdirector d’acció sanitària en situació de crisi de l’OMS, ja va apuntar que les mesures adoptades per Madrid eren insuficients, que arribaven tard i que no tenien cap fonament epidemiològic sòlid. Que la segmentació era arbitrària i que no hi havia cap lògica estratègica per frenar la pandèmia.

Els professionals coincidien que a Madrid calia tornar a les mesures de la fase 1 de la desescalada, i que si no s’adoptaven, caldria  tornar al confinament total com el de la primavera.

L’argument formal -alguns ho creuen sincerament- era no “tancar Madrid” per evitar la desfeta econòmica, quan sembla del tot evident que el pitjor enemic de la recuperació econòmica és no prendre mesures sanitàries  tan contundents com calgui. Resultat: una escalada vertiginosa.

Fa dues setmanes ja estaven ocupats el 25% de llits hospitalaris i el 40% de llits d’UCI, per malats de COVID-19. I el percentatge de proves positives de PCR era del 21%, set vegades més que Astúries o Galícia, per exemple, i més del doble que la mitjana espanyola, que era del 10%. A finals de setembre, en un sol dia, a Madrid, varen morir més éssers humans per la COVID-19, que durant tot el mes de juliol.

I és que en un moment en el que els que conformen la dreta més reaccionària espanyola, opinen que Espanya no pot estar governada pel que ells anomenen “PSOEDEMOS”, aquests no poden posar-se en contra del govern Ayuso, per més que aquest, des de la irresponsabilitat més gran i deplorable, posi en risc les vides de tots, inclosos neofeixistes i reaccionaris. Potser que prenguin nota del que li ha passat a l’inefable Donald Trump!!!

Mentre escric aquestes línies, escolto que el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM), “tomba” el “tancament de Madrid”, argumentant que l’actual marc legal, si no es reforma, no permet que el Govern espanyol adopti aquesta decisió, destinada a preservar la seguretat, la salut i la vida de les persones: quina vergonya de país¡¡¡ Tinc tendència a creure que la base legal sobre la que sentencia el TSJM, per desgràcia, per buit legal, deu ser sòlida

En aquest cas no sembla que hi hagi cap “mà negra”, en el sentit de politització de la Justícia, majoritàriament limitada a la cúpula del poder judicial. El portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, ho va dir ben clar, explicant com s’havien repartit el PP i el PSOE, la renovació del Consejo General del Poder Judicial. El resultat segons ell és que permet als populars “controlar la sala segona del Tribunal Suprem ‘des del darrera'”. Parla de la instància que ha condemnat els presos polítics independentistes, la que decidirà el futur de Pablo Iglesias (fins aquí “rojos y separatistas”), la que de moment ignora els presumptes delictes comesos pel rei emèrit… Això és separació de poders o concentració de poder en un nucli reduït de persones, dominat per la dreta i l’extrema dreta, per sobre del Govern i del Parlament?

En fi… Per als professionals de la salut, resulta desesperant que a Espanya, el marc legal no permeti, adoptar mesures urgents i imprescindibles per evitar o almenys pal·liar, el desastre que és Espanya, també pel que fa al control de la pandèmia.

Seguim. Dimecres passat, el Servei Meteorològic de Catalunya va presentar el resultat de la projecció climàtica fins al 2050 a Catalunya, que anuncia un clar increment de les temperatures i una reducció de les precipitacions. També s’ha revisat la projecció de temperatura mitjana per al període 2001-2018 feta a principis de segle XXI i es constata que l’escalfament del planeta ha superat les previsions més pessimistes.

Tampoc tot és canvi climàtic. El tema són els valors, o la manca dels mateixos, que ens han portat a aquests escenaris… Perquè, més enllà de la proximitat, la crisi és mundial. Del planeta i de la humanitat.

José Ma. Vera, director executiu d’Oxfam Internacional, publicava el passat setembre a l’opuscle “Papers” de “Cristianisme i Justícia” el següent:

A Espanya hem vist com es desbordava el nostre sistema públic de salut, encara ben dotat malgrat les retallades. Al Brasil, la gent mor al carrer a les portes dels hospitals col·lapsats; al Perú fan llargues cues per comprar oxigen a uns preus desorbitats amb la voluntat d’evitar que familiars malalts de la COVID-19 s’ofeguin; al Iemen, la meitat dels centres de salut no estan operatius i alguns han estat destrossats per bombes venudes per Occident; a Zàmbia amb prou feina hi ha metges i, en canvi, sí que hi ha taxes per accedir a l’atenció sanitària que gairebé ningú pot pagar.

Quan la vida transcorre enmig d’un conflicte, quan es pateix una fam deguda al canvi climàtic, una crisi com la del coronavirus multiplica els riscos pel fet que cau damunt d’una població ja vulnerable i desprotegida. Infectar-se en una favela o en un camp de refugiats és probable. Rebre una atenció mèdica suficient és gairebé impossible. En el moment d’escriure aquest text el virus ha esclatat a l’Amèrica llatina i es va escampant per l’Àfrica i l’Índia”.

El tema és la consciència -perduda als nostres països- de vulnerabilitat. El virus ens ha confrontat dramàticament amb la condició de vulnerables per definició, que caracteritza als humans. Això no estava previst, incomoda. En una societat que està parlant d’esperances de vida possibles a mig terme de 150-200 anys -no es parla de amb quina qualitat!- i fins i tot d’immortalitat -en certs àmbits científics, no solament religiosos i esotèrics, es parla d’immortalitat- el colp que suposa la pandèmia, en alguns casos porta a reflexionar sobre el sentit de la pròpia vida, de les relacions socials de les dinàmiques comunitàries, però en altres a reaccionar incrementant el grau de bogeria col·lectiva remarcable que caracteritza la comunitat avui en dia i que, com deia, s’utilitza per definir la “normalitat”. De fet, la pèrdua del sentit de la vulnerabilitat, és un element característic de l’esmentada bogeria col·lectiva.

José Laguna ens recorda que:

Una societat fundada sobre la ficció que som autors de nosaltres mateixos i propietaris absoluts de les nostres idees, obres i vides, es resistirà a acceptar la vulnerabilitat com a clau de volta sobre la qual construir polítiques que es consideraran febles. Però davant d’aquesta prevenció convé advertir que edificar qualsevol institució social d’esquena a la nostra fràgil condició humana és condemnar-se a fonamentar-les sobre arenes movedisses; de fet, la ‘societat líquida’ actual braceja entre el fang d’antiga pols autosuficient”.

Entretant la vida continua de forma prou tranquil·la al Delta, tot i que a les ciutats grans, la COVID es deixa sentir…

Pedalo lenta i rítmicament. L’arròs està ja pràcticament tot recollit. Abans van collir la sal de les Salines de la Trinitat. Les cicatrius del Gloria no han desaparegut del tot. No hi ha cap territori lliure de l’acció destructiva de l’home sobre el medi. Tampoc hi ha territori al que els humans no hi puguin o puguem portar el coronavirus. Aquests dies les Terres de l’Ebre es veuen especialment afectades. En especial, les ciutats més grans…

Al costat del verd de la vegetació, apareix a trossos el vermell de tardor. Fa fresca. El dia va avançant. Plou una mica per aquí i per allà i al cap de poca estona, l’aparició de l’arc de Sant Martí sobre el mar, anuncia la fi dels ruixats.

-El que expliques és idíl·lic, però vols dir que no amagues una mica el cap sota l’ala?

-Penso que no, però podria ser… No ignoro el que passa al món. Tasca quasi impossible per altra banda, encara que t’ho proposessis. Em vaig passar anys submergit en la bogeria del món individualista, competitiu, no fent res més que treballar. Sempre dic que durant anys viure va significar treballar. I ja m’agradava la meva feina, durant anys vaig gaudir.  Encara mantinc contacte amb aquesta societat –que trobo cada dia més destructiva per a les persones- per raons professionals. Però procuro esquivar-la i crec que ho aconsegueixo bastant. Potser això et fa pensar que amago el cap sota l’ala. Però no. Veig la deriva col·lectiva!

-I no et sents sol, ara?

Api.cat

-No. Visc sol, però en contacte amb els que vull estar en contacte. Certament, bona part de la gent amb la que em relaciono, ha optat per viure de forma semblant a com ho faig jo.

Mentre vaig pensant en aquesta conversa mantinguda fa pocs dies amb un amic, la foscor ha anat guanyant terreny i la temperatura ha baixat. A casa s’estarà bé…”.

Hem passat de cop de l’estiu a la tardor i ves a saber si tornarem a dies a l’estiu… El cas és que la tardor, per ara, és aquí.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

One thought on “MÉS SOBRE LA HUMANITAT I EL PLANETA

  1. Teresa ha dit:

    Bona tarda JM,
    Sempre que et llegeixo penso que quan més m’agrades es quan escrius sobre sensacions-emocions.
    Pedalo lenta i rítmicament…..
    la foscor ha anat guanyant terreny i la temperatura ha baixat. A casa s’estarà bé…”.
    Vivim en una societat malalta; ho comparteixo. Com també la idea del “radicalisme selectiu”. Em resisteixo a formar part de la normalitat si el preu es estar deprimit”. Ho aconseguiré vivint al vell mig de Barcelona?

    Teresa

Respon a Teresa Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *