VIATGE CAP A LA LLUM DE LA PROVENÇA. DIETARI D’UNA TROBADA A AIX-EN-PROVENCE AMB L’ORIOL I L’ADRIANA (I)

Escrit a Saint-Marc-de-Jaumegarde, a prop d’Aix-En-Provence

LAGRASSE

I considero que el viatge comença aquí… Però no ben bé. Podríem dir que va començar a Llafranc, amb un dinar inoblidable al Gitano. Però aquest és un altre tema que em portaria a una vida anterior. Admetem, fem la convenció, que el viatge va començar ahir a Lagrasse.

Per què a Lagrasse? Doncs perquè es troba, més o menys, a mig camí entre Barcelona i Aix-en-Provence, i jo volia partir el trajecte per poder dinar tranquil·lament a Llafranc i no arribar massa tard a destí. I què sabia jo de Lagrasse? Doncs res. Simplement res. Per la proximitat a Carcassona imaginava que devia formar part del territori de la llengua d’oc, d’Occitània, però no en sabia res de debò, res que anés més enllà d’aquesta intuïció vaga, gairebé geogràfica, d’algú que mira un mapa i hi projecta una cultura.

És un poble petit. Molt petit. He buscat informació i sembla ser que només té 554 habitants i es defineix com “una comuna rural d’hàbitat dispers, que queda fora de qualsevol unitat urbana, i se situa al fons d’una vall travessada pel riu Orbieu, dins el massís de les Corbières”. Ja només aquesta definició administrativa, dita així, amb la seva fredor aparent, conté una promesa de paisatge, una certa idea de recolliment.

Per tant, Lagrasse no forma part de la Catalunya Nord històrica. Avui és una comuna del Departament de l’Aude, a la regió d’Occitània, dins l’àmbit de les Corbières, pròxim a Carcassona, amb una història monàstica i política connectada parcialment amb l’espai català medieval. Bé, “cosins germans”, teòricament. Però, si hem de parlar de parents, em sembla més just dir que és un parent llunyà, un d’aquells parents amb qui comparteixes alguna reminiscència antiga, algun fil remot de sang o de civilització, però de qui et separen ja moltes capes de temps, de formes i d’estètica. Perquè Lagrasse té també, i molt visiblement, una estètica de République Française, de Liberté, Égalité, Fraternité, que no sembla casar amb la sardana, ni amb Gaudí, ni amb Guifré el Pelós, ni amb el timbaler del Bruc, ni amb la colla dels Xiquets de Valls, ni amb el “més que un club”. És França. Un país bonic, en el qual m’hi sento molt bé.

Què destacaria jo de Lagrasse? Doncs que de nit no s’assembla gens al poble que veus de dia. I això, de forma tan contrastada, no ho he trobat enlloc. Es tracta, sens dubte, d’una variable que no interessa a ningú i, ves per on, per a mi, ara, en aquest viatge, és la més destacable. Tinc la impressió que gairebé totes les descripcions de pobles, ciutats i paisatges parteixen d’una trampa tàcita. Els llocs es descriuen com si fossin una realitat estable, contínua, sempre disponible sota la mateixa llum, amb la mateixa ànima i amb una sola cara. Però no és veritat. Els llocs canvien d’estat, canvien de to, de densitat segons l’hora, l’estació, l’activitat humana. I hi ha pobles, com aquest, que a la nit es retiren d’ells mateixos i es tornen una altra cosa.

He vist que disposa de tres petites botigues d’alimentació, dos forns —la baguette acabada de fer és única al món, i França no s’explica sense dues baguettes al dia, una al matí i una a la tarda—, una perruqueria, una farmàcia, cap benzinera i dos punts de càrrega per a cotxe elèctric que, ahir a la nit, no funcionaven. Tot això hi és. Tot això forma part del poble real i certament no hauria d’estranyar que quan aquests establiments tanquen, fora d’hores o fora de temporada, la vida al carrer desaparegui i el poblet agafi un aspecte fantasmagòric. Però tantmateix el contrast és fort i, precisament per això, crida l’atenció. Resulta interessant que hagi aconseguit fer-se un lloc en la llista dels Plus Beaux Villages de France, perquè la bellesa oficial, homologada, la bellesa dels catàlegs i dels recorreguts recomanats, acostuma a ser una bellesa diürna, visible, una bellesa que es deixa fotografiar. Però hi ha una altra bellesa, o una altra veritat, que compareix quan les persianes són abaixades, quan la fleca ja no fa olor de pa acabat de coure, quan la perruqueria és només un local tancat, quan la farmàcia ha perdut la seva funció protectora i quan els carregadors del cotxe elèctric no funcionen i et deixen, durant una estona, a mercè d’una indefensió gairebé absurda.

Hi ha nits de viatge que, sense ser res d’extraordinari, acaben formant part d’aquell fons de records i vivències que, amb els anys, va fent la vida. Mirades d’una en una, no semblen gran cosa. No hi ha revelacions, ni aventures, ni escenes memorables. Hi ha només una arribada cap al tard, una mica de desconcert, una habitació trobada després d’alguna volta inútil, una sensació de fred o de calor fora de lloc i un silenci estrany. Però, justament per això, aquestes nits s’instal·len en algun racó profund de nosaltres. No perquè hi passi res d’espectacular, sinó perquè contenen una veritat discreta sobre el desplaçament, la intempèrie i la fragilitat del viatger.

Ahir a la nit, a Lagrasse, vaig tenir aquesta sensació amb una força especial. Em va semblar que no em trobava només davant d’un poble concret de França, sinó davant la condensació de moltes altres nits viscudes en llocs remots del món, en indrets on he dormit, menjat, esmorzat o sopat al llarg dels anys i que ara ja no sabria reconstruir amb precisió. He dormit en ciutats i pobles, en llogarets perduts, en zones selvàtiques i desertes, a la sabana, al Cercle Polar Àrtic, a l’Antàrtida. Sé que tot això hi és. I, si m’hi esforço, de vegades en retorna alguna cosa. No tota l’escena, sinó una llum, una determinada disposició del menjador, una temperatura de l’aire, la densitat d’un silenci.

Tot això forma part de la meva biografia íntima. Mai no ho he compartit. Ha anat quedant dissolt en aquella boira interior on van a parar els hotels impersonals, els motels de carretera, les cases d’hostes de nom imprecís, els bars de pas, els restaurants que només tenen la virtut de tancar tard, les arribades de matinada i les sortides de bon matí. La memòria no arxiva bé aquestes coses. Les deixa sedimentar.

Quan s’ha viatjat molt, la vida s’omple de llacunes. I l’única imatge que em sembla justa per explicar-ho és una imatge pictòrica. Allò que vam viure, mentre passava, era figuratiu. Cada lloc tenia forma, contorn i perspectiva. Un carrer era un carrer. Una façana era una façana. Un cafè a primera hora tenia una llum concreta. Una plaça humida tenia una vibració pròpia. Tot era recognoscible. Potser no cal dir-ne realisme en el sentit estricte, perquè la vida ja neix filtrada pel caràcter i per l’estat d’ànim. Però sí que es pot dir que era figurativa. Tenia cos. Tenia presència.

Després passen els anys. Arriben l’oblit, la fatiga de la memòria, una certa boira. I, a poc a poc, les línies es desdibuixen, els rostres es confonen, els noms se’n van i els colors canvien de lloc. Allò que havia estat una suma d’escenes nítides acaba convertint-se en una sola pintura abstracta. No perquè el que vam viure deixi d’haver estat real, sinó perquè la memòria ja no en pot conservar la forma exacta. Ja no guarda l’escena sencera. En conserva la reverberació, el pòsit.

I aquí hi ha, per a mi, l’intríngulis de les biografies. Ens pensem que una biografia és la restitució fidel d’una existència. Però gairebé mai no és això. La biografia no és la vida, sinó una reconstrucció tardana. Qui escriu una vida, sobretot si escriu la seva, només pot donar forma a unes restes, ordenar fragments, lligar escenes que potser, mentre eren viscudes, no estaven lligades de cap manera. La vida, mentre passa, és dispersa, contradictòria, plena de detalls sense jerarquia. El relat, en canvi, necessita triar, ordenar i donar forma. I en aquest mateix gest ja s’allunya de la vida tal com va ser.

Potser per això tota biografia és una veritat incompleta. Una aproximació. Una manera humana de donar sentit a una matèria que, mentre era viscuda, no tenia cap obligació de ser coherent. Necessitem explicar-nos. Necessitem pensar que hi ha un fil. Però, mentre ho fem, tornem a pintar la vida. La refem. N’il·luminem unes parts i n’enfosquim unes altres. El resultat encara ens representa, sí. Però ja no és la vida mateixa. És la seva forma tardana, la seva versió abstracta. És, senzillament, la condició humana.

La memòria no és un arxiu fiable. No és un notari. Quan s’ha viatjat molt, la vida ja no es deixa pensar com un inventari. S’assembla més aviat a una composició feta de taques, de reverberacions, de silencis i de boires. I, tanmateix, dins d’aquesta abstracció encara hi batega alguna cosa certa. No la certesa del detall, sinó la del to. No la fidelitat exacta de la crònica, sinó la de l’emoció que persisteix. Aquells hotels impersonals, aquells bars de pas, aquelles arribades de matinada i aquelles sortides de bon matí no han desaparegut del tot. Encara hi són, però d’una altra manera. Ja no com una successió d’imatges nítides, sinó com una pintura abstracta que les conté sense acabar de descriure-les. Potser més imprecisa. Potser més trista. Però també més fonda.

LAGRASSE

I Lagrasse, ahir a la nit, amb la seva modèstia de poble petit i aquella manera tan sobtada de retirar-se dins d’ell mateix quan arriba el vespre, em va fer pensar en tot això. En la fragilitat de la memòria. En la distància entre la vida viscuda i la vida recordada. En com un lloc pot passar, en poques hores, de la presència a l’ombra, de la forma concreta a una mena d’irrealitat boirosa. Hi havia encara els senyals d’una vida quotidiana, però tot semblava suspès en un silenci gairebé fantasmal. I vaig pensar que la memòria fa exactament això: no conserva la vida tal com va ser, sinó la seva reverberació.

Una dona escocesa a la recerca del sol

Quan vaig arribar a Lagrasse, vaig comprovar immediatament que la petitesa d’un poble no impedeix que pugui esdevenir laberíntic. Els carrers eren tan estrets, tan recargolats i tan densament disposats, que em vaig endinsar amb el cotxe en aquell entramat antic fins a acabar en una placeta que feia l’efecte d’un cul-de-sac, com si el poble, després d’haver-te deixat entrar, decidís de sobte que ja no et volia conduir enlloc més. Vaig telefonar a la mestressa de la casa on m’allotjava i, en menys d’un minut, va aparèixer allà on jo havia trigat ben bé deu minuts a arribar-hi. Aquella immediatesa em va fer adonar que devia viure molt a prop.

Anava amb un gos. Van pujar tots dos al cotxe i em van guiar fins a la casa. La imatge, vista des de fora, devia tenir alguna cosa d’insòlitament domèstica. Una dona desconeguda i el seu gos entrant al vehicle d’un viatger solitari per conduir-lo, en ple vespre, per un poble estret i gairebé buit, fins a un casalot on jo passaria la nit. Em va obrir la porta, em va indicar quina era la meva habitació, em va donar explicacions sobre les possibilitats remotes, de fet inexistents, de trobar algun lloc obert per sopar, i em va assenyalar també on podia aparcar el cotxe. Tot plegat concordava massa bé amb el caràcter general de la nit. Després de fer una petita volta per aquell Lagrasse que ja s’havia tornat absolutament fantasmagòric, vaig optar per rendir-me a l’evidència i tornar a la casa.

A l’entrada hi havia la senyora asseguda al costat del foc, amb el gos a prop, com si fossin els guardians d’aquell espai. Vaig tenir la impressió que ella tenia ganes de parlar. Jo, sincerament, no tantes. Tenia més aviat ganes d’anar a la meva habitació, tancar la porta, deixar fora el fred i la boira, i descansar. Però hi ha converses que, sense arribar a ser una obligació, tampoc no poden ser esquivades del tot. Vaig seure una estona, en part per curiositat, en part per educació. Va resultar que la senyora era escocesa. Li vaig preguntar com era que una dona escocesa havia anat a parar en aquell poble perdut del sud de França. Em va respondre amb una lògica elemental. A Escòcia, em va dir, hi feia fred, plovia, hi havia boira, el clima era dolent, i ella havia anat allà a buscar el bon temps.

No li vaig discutir res. Li vaig dir que Escòcia m’encanta, que els paisatges escocesos em semblen d’una bellesa gairebé idíl·lica, evitant explicitar que havia conegut poblets d’Escòcia encara més fantasmagòrics que Lagrasse, i segurament més bells en la seva desolació. No li vaig fer notar tampoc que tot és relatiu, i que, per a algú que venia de les Terres de l’Ebre, aquell poble del Llenguadoc, fred, buit i silenciós, no semblava exactament el lloc on un anés a buscar la idea solar de la bonança. Acabava d’entrar del carrer. Era abril i feia fred. No hi havia ni una ànima. No hi havia cap restaurant, ni cap bar, ni res obert. Ningú, absolutament ningú, pel carrer. La sensació era la d’haver anat a parar a un planeta llunyà, a un extrem remot del món habitat. I veure aquella bona dona escalfant-se al costat del foc, en aquell casalot també una mica fred, dient-me que havia vingut del nord d’Escòcia, de prop dels mars del nord, a buscar allí el bon temps, em va produir una perplexitat fonda, gairebé tendra. Em va semblar una contradicció, una petita fractura de la realitat que tampoc reclamava ser resolta, però que feia evident la relativitat de les percepcions humanes.

Vaig mantenir la conversa una estona més. No gaire. La curiositat no anul·lava el cansament. Al cap d’una mica me’n vaig anar a l’habitació pensant en aquella paradoxa. En la curiositat que em produïa que una escocesa, si realment buscava el bon temps, s’hagués aturat allà i no en algun lloc més obert, més càlid, més clar, més inequívocament mediterrani. Pensava també, inevitablement, en les Terres de l’Ebre. En aquella llum més franca. En aquella temperatura més amable. En aquell aire més càlid, fins i tot quan hi ha solitud. Perquè també les Terres de l’Ebre poden ser solitàries, i en algun sentit ho són molt, però hi ha en aquella solitud una qualitat diferent, una mena d’hospitalitat de fons, una humanitat difusa, una manera menys severa d’estar apartat del món. No sé quina hauria estat la vida d’aquella senyora escocesa si hagués anat a parar a casa nostra. No sé si hi hauria trobat el que buscava. Ella es va quedar en aquella zona del Llenguadoc, en aquell casalot fred, en aquell poble fantasmagòric, amb el seu gos, amb el seu foc i amb la seva idea privada del bon clima. I jo, abans d’adormir-me, encara pensava que també la “felicitat meteorològica”, com gairebé tot en aquesta vida, és una qüestió profundament relativa.

Esmorzar a Fabrezan

L’endemà al matí, en sortir cap al cotxe, vaig descobrir una vegada més fins a quin punt un lloc pot desmentir-se a si mateix en qüestió d’hores. El poble que la nit abans m’havia semblat fantasmal, retirat del món, gairebé extingit sota la boira i el fred, havia recuperat de sobte una forma de vida que no era exactament bulliciosa, però sí prou visible per restituir-li una altra veritat. Hi havia sol. Hi havia llum. L’aire era fresc, però força agradable. I en aquell mateix entramat de carrers estrets que poques hores abans semblava clos sobre si mateix, ara s’hi veia alguna figura humana, alguna ombra en moviment, alguna presència que feia pensar que Lagrasse no era només aquell poble nocturn que s’havia anat apagant fins a quedar reduït a pedra, silenci i perplexitat.

Recordo sobretot un home que sortia d’un forn amb una baguette sota el braç. No feia res d’extraordinari. Sortia del forn amb una baguette. Però em va semblar d’una bellesa perfecta. La imatge contenia França sencera, o si més no una idea de França que continua resistint, malgrat tot, en els pobles, en els gestos menors, en aquella normalitat que no aspira a ser símbol i, tanmateix, ho és. El mateix poble que la nit abans m’havia semblat gairebé espectral es convertia, amb aquella llum neta del matí i amb aquell home caminant amb el pa sota el braç, en un lloc preciós. No pas perquè hagués canviat físicament, sinó perquè la llum, una vegada més, ho revifava tot. El dia retornava al poble els matissos que la nit havia retirat.

Vaig agafar el cotxe i vaig començar a pujar carretera amunt, amb la sensació que conduir, a banda de permetre’m desplaçar-me, propiciava la contemplació de la bellesa. La carretera s’enfilava i, en un punt determinat, se m’obrí a baix una vista preciosa, bucòlica, gairebé idíl·lica de Lagrasse. Vaig parar. Hi havia en aquella perspectiva elevada una veritat que la nit m’havia negat. El poble, vist des de dalt i sota aquella llum del matí, semblava reconciliat amb ell mateix. Ja no era la massa tancada, humida i recelosa de la vigília, sinó una petita forma d’ordre humà posada en el paisatge amb una elegància antiga. Vaig parar per fer alguna fotografia, però sobretot per admirar el que es veia.

Després vaig continuar fins a Fabrezan. I allà sí que hi havia un carregador elèctric que funcionava bé, malgrat que el poble era igualment petit. Aquest detall, que podria semblar prosaic, formava part també de la veritat del viatge. La modernitat, de vegades, compareix on menys t’ho esperes, i de vegades falla allà on semblava promesa. Vaig deixar el cotxe carregant i me’n vaig anar al bar del poble. Un bar clarament francès. Un bar antic, bonic, no prou restaurat, però d’una autenticitat intacta. Una sort que no hagués passat encara pel filtre de la decoració, amb el risc d’aconseguir una estètica actual poc adaptada al conjunt.

Tenia una barra en forma de U arrapada a la paret del fons, com una mena d’illa gran, domèstica i una mica solemne alhora. El terra em va fer pensar en moltes cases modernistes de Barcelona, amb aquell gust per una bellesa popular i decorativa que encara sabia conviure amb l’ús quotidià sense convertir-se en museu. Hi havia també unes columnes al mig del local, boniques, que el dotaven d’una certa noblesa, com si aquell establiment hagués conegut altres temps, o potser molts temps superposats, i en tots hagués sabut conservar alguna cosa de la seva dignitat.

Darrere la barra hi havia una cambrera guapa, molt atractiva, d’aquelles dones que no semblen haver-se proposat seduir ningú i que, per això mateix, accentuen encara més la seva presència. Li vaig demanar un entrepà i un cafè americà. No va entendre ben bé què volia dir. Em va acabar preguntant si el que jo volia era un allongé. Li vaig dir que sí, que era un allongé, però molt allongé. Em va servir, finalment, un allongé no gaire allongé. França també és això, una precisió terminològica que no sempre coincideix amb la destresa d’un viatger no francòfon com jo.

A la barra hi havia quatre personatges asseguts a una certa distància els uns dels altres, sense parlar-se. Una dona i tres homes. Dos bevien aquell vi rosat tan característic de les Corbières, d’un color pàl·lid. Els altres dos bevien pastis. Tots quatre semblaven habituals d’aquell bar antic i formaven part del paisatge amb una naturalitat gairebé mineral. No reclamaven atenció. No feien escarafalls. Hi eren com hi ha les coses gastades que ja han trobat el seu lloc definitiu al món. Devien haver-hi esmorzat moltes altres vegades abans i, molt probablement, continuarien fent-ho l’endemà i l’altre. No sé si eren alcohòlics, però sí que feien pensar en aquella mena de vides que comencen a beure de bon matí no per celebrar res, sinó per sostenir-se.

I aleshores, com si tot allò no fos encara prou autòcton, va començar a sonar La vie en rose. La veu d’Édith Piaf va omplir aquell bar de poble amb una naturalitat gairebé sobrenatural. No era música d’ambient. No era un simple fil musical. Era com si, de cop, tota una memòria francesa, sentimental, gastada, elegant i ferida, hagués decidit baixar fins a aquell local antic de Fabrezan per acabar de donar sentit a l’escena. Hi havia en aquella coincidència alguna cosa d’excessivament perfecta, com si la realitat, de vegades tan esquerpa i tan malgirbada, decidís també concedir-se instants de composició magistral. No m’ho hauria imaginat mai així. M’hauria semblat massa. I, tanmateix, era exactament així.

De manera espontània va aparèixer el cuiner, que devia ser la parella de la cambrera. Em va dir, amb tota naturalitat, que encara no havia anat a buscar el pa, però que no em preocupés, que en un moment anava a la fleca del costat. I efectivament hi va anar. Aquest gest, tan simple, em va semblar admirable. No hi havia cap teatralitat en la seva manera de dir-ho. Cap voluntat de convertir la improvisació en encant comercial. Era, senzillament, així. Encara no havia anat a buscar el pa. Ara hi anava. I amb aquell pa recent anat a cercar em va preparar un entrepà de jambon-fromage que em van servir mentre el cotxe es carregava.

La bellesa antiga d’aquell bar, no prou restaurada però carregada d’un regust autèntic extraordinari, em deixava en un estat de contemplació que no era exactament nostàlgia. Era una altra cosa. Era imaginar què hi havia pogut passar allà al llarg dels anys, de les dècades, potser de més d’un segle. Quantes converses. Quantes esperes. Quantes soledats compartides sense paraules. Quants esmorzars semblants al meu. Quants silencis de pagesos, de treballadors, de dones cansades, d’homes vençuts o simplement matiners. Quantes petites escenes sense història i, tanmateix, plenes d’història.

Jo menjava l’entrepà i observava aquells quatre personatges que continuaven sense dir-se res, entregats a aquella litúrgia opaca de copa rere copa, de glop rere glop, com si el matí no fos l’inici de res, sinó només una continuació resignada de la nit. I la veu de la Piaf acabava de donar a tot plegat una atmòsfera gairebé irreal, fent visible que la decadència quan no ha estat profanada per la caricatura ni per la misèria exhibida, pot contenir una bellesa extraordinària. Que hi ha llocs vetusts que encara conserven més veritat que molts llocs impecables. Que hi ha bars de poble on, durant tres minuts, mentre sona Piaf, França sencera sembla passar per davant dels teus ulls sense necessitat de monuments ni de gaire res més.

Pensava també que això formava part del viatge tant com els paisatges, tant com la llum de la Provença, tant com la trobada

FABREZAN

esperada amb els fills. Sense aquests detalls, la postal hagués quedat incompleta.

Quan vaig sortir, amb el cotxe ja carregat, em va quedar la impressió d’haver esmorzat no pas en un simple bar de poble, sinó en una petita cambra de ressonància del temps. Un lloc meravellosament decadent, sí, però també preciós. Un d’aquells llocs que encara no han estat expulsats de si mateixos. Un d’aquells llocs on el desgast no ha destruït la dignitat, sinó que l’ha tornada més visible. I vaig pensar que, en viatges així, hi ha matins que valen tant com un monument. Potser més.