hqdefault[1]La tercera setmana de juliol acaba i la xafogor no perdona. Fa molts dies que la calor es deixa sentir de forma intensa. Diria que feia anys que no passava tanta calor durant tants dies seguits a Barcelona. És cert, però, que tinc mala memòria per aquest tipus de records meteorològics.

És diumenge. Esmorzo fullejant el diari. En portada la llista unitària encapçalada per Raül Romeva i la victòria de Bartomeu a les eleccions del Barça. Podria dir moltes coses al voltant de cadascuna d’aquestes notícies.

Ahir vaig anar a votar al Camp Nou i el 27 de juny vaig assistir a l’assemblea d’Òmnium Cultural on a precs i preguntes es va debatre abastament la proposta llançada pel president Mas a la societat civil per assolir la llista única per la independència.

Avui m’he creuat uns missatges de WhatsApp amb algú que va ser titular de més d’una conselleria en els Governs tripartits de Pasqual Maragall i de José Montilla. Persona a la que aprecio molt i amb la que avui hem discrepat cordialment. Podria, per tant, parlar d’ambdues notícies, fins i tot amb un cert protagonisme. No ho faré. Ja hi haurà potser ocasió de fer-ho…

M’he aixecat amb la conversa d’ahir a la nit al cap i amb la sensació agradable de tenir un diumenge per davant per poder fer tot un seguit de coses que he de i/o tinc ganes de fer a casa. No he de sortir fins al vespre. He quedat per sopar amb tres companyes de l’escola Santa Isabel.

El dia, però, comença amb dues frases que llegeixo que em criden l’atenció. Una de Gramsci (que el cita Romeva) i que diu: “L’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència”.

L’altra referència és d’Stephen King. Diu que escriure és una manera de “vomitar” en el sentit de necessitat vital de treure, de “comunicar”, però també “d’aprendre’t” (conèixer-te millor a tu mateix), al marge de què siguis llegit per moltes poques o cap persona. De la necessitat d’escriure, de la passió per escriure, en parlo almenys en dos posts anteriors, de 26 d’octubre de 2014 (“Més sobre el plaer d’escriure i altres coses”) i de 25 de febrer de 2014 (“La meva intenció era escriure sobre la qualitat democràtica i el paper de les elits”.)

Bé, aparco la conversa d’ahir al vespre. El que no té solució no en té…

No em concentro gaire llegint el diari perquè tinc al cap que he d’escriure un e-mail que per a mi és important. De fet més que haver de, vull escriure aquest e-mail. Hi ha moments en què no saps per què, alguna cosa dintre teu et demana fer el que Stephen King diu “vomitar” el que portes a les entranyes de l’ànima. Dit així pot semblar allò que en castellà en diuen “sapos y culebras”. Però no és el cas. Hi ha vegades a la vida que sents que has de treure de dintre teu coses que estan molt incrustades, que les has portat tu sol, de les que no n’has parlat amb ningú, que no has gosat ni insinuar-les i que és bo compartir-les. I un bon dia decideixes fer-ho. I avui ho faré.

Mentre escric gaudeixo d’un regal que em va fer la meva germana i el seu marit el dia del meu aniversari. D’això fa poc i encara no havia tingut temps de posar-m’hi, i la veritat és que em quedo meravellat de la qualitat del so que emet l’estri que m’han regalat. Una cosa porta a l’altra i descobreixo un magnífic cercador de música que em va aparèixer fa pocs dies actualitzant el meu smartphone.

Per un moment em ve al cap aquella sensació màgica, indescriptible dels dies de Reis quan era petit. Obries les caixes i descobries què sé jo!… Ara em ve al cap el “Tiburón Citroën Payá”. Com em va agradar aquell cotxe!! Recordo com el feia anar caminant darrere d’ell amb el comandament a la mà unit al cotxe per un cable. I ara… ara el Wifi i el Bluetooth em permeten sense cables cercar les cançons que vull i escoltar-les en aquest altaveu.

El que realment em va evocar la màgia dels dies de Reis va ser trobar dues cançons de la meva adolescència que feia temps que cercava de les que ni sabia el nom de la cançó ni de l’autor i/o cantant.

De la primera vaig començar a recordar la lletra i vaig pensar que podia dir-se “Une belle histoire”. I sí. Vaig trobar la versió que buscava de Michel Fugain.

De la segona recordava diverses estrofes i vaig provar d’escriure’n una que diu: “Moi j’attendais la récré pour aller au café, boire un chocolat et puis t’embrasser…”. I em va aparèixer “Michèle” de Gérard Lenorman.

lote_87471_5[1]Aquesta segona en especial feia molts anys que no l’escoltava. Des de que anava a l’escola crec. Però poder escoltar les dues i autotransportar-me a les sensacions que em provocaven quan era adolescent, així de forma imprevista, sense que pogués imaginar de cap manera que durant el dia acabaria gaudint d’aquest regal; això m’ha provocat l’emoció evocadora de la descoberta de les joguines qualsevol 6 de gener dels anys 60!!!

Les dues cançons coincideixen en sublimar les sensacions amoroses de dos adolescents. Històries que, com tot a la vida, comencen i acaben. Però que tenen lloc en aquell moment de bogeria que és l’adolescència en el que la intensitat de les passions es combina amb la innocència en un moment en el que amb una mica de sort encara han passat pocs anys perquè la vida et mostri la cara més cruel.

Les històries comencen (“Michèle”)

Tu avais à peine quinze ans/Tes cheveux portaient des rubans/Tu habitáis tout près/ Du Grand Palais/Je t’appelais le matin/ Et ensemble on prenait le train/ Pour aller, au lycée. Michèle assis près de toi/ Moi j’attendais la récré/ Pour aller au café/Boire un chocolat et puis t’embrasser”.

O bé (“Une belle histoire”)

C’est un beau roman, c’est une belle histoire/ C’est une romance d’aujourd’hui/Il rentrait chez lui, là-haut vers le brouillard/Elle descendait dans le midi, le midi/Ils se sont trouvés au bord du chemin./Sur l’autoroute des vacances/C’était sans doute un jour de chance/Ils avaient le ciel à portée de main/Un cadeau de la Providence/Alors pourquoi penser au lendemain”.

Van a més (“Michèle”)…

Un jour tu as eu dix-sept ans/Tes cheveux volaient dans le vent/Et souvent tu chantais :Oh ! Yesterday !/Les jeudis après-midi/On allait au cinéma gris/Voir les films, de Marilyn/Michèle, un soir en décembre/La neige tombait sur les toits/Nous étions toi et moi/Endormis ensemble/Pour la première fois”.

I… (“Une belle histoire”)

Ils se sont cachés dans un grand champ de blé/Se laissant porter par les courants/Se sont racontés leur vies qui commençaient/Ils n’étaient encore que des enfants, des enfants/Qui s’étaient trouvés au bord du chemin/Sur l’autoroute des vacances/C’était sans doute un jour de chance/Qui cueillirent le ciel au creux de leurs mains/Comme on cueille la Providence/Refusant de penser au lendemain”.

I decauen (“Michèle”)

Le temps a passé doucement/Et déchu le Prince Charmant/Qui t’offrait des voyages/Dans ses nuages/On m’a dit que tu t’es mariée/En avril au printemps dernier/Que tu vis, à Paris/Michèle, c’est bien loin tout ça/Les rues, les cafés joyeux/Mêmes les trains de banlieue/Se moquent de toi, se moquent de moi/Se moquent de moi!”.

O bé, (“Une belle histoire”)

C’est un beau roman, c’est une belle histoire/C’est une romance d’aujourd’hui/Il rentrait chez lui, là-haut vers le brouillard/Elle descendait dans le midi, le midi/Ils se sont quittés au bord du matin/Sur l’autoroute des vacances/C’était fini le jour de chance/Ils reprirent alors chacun leur chemin/Saluèrent la providence en se faisant un signe de la main...”.

Un dia un company de l’escola em va explicar que els Reis eren els pares, no ho podia creure!!! Em vaig enfadar!!! Però… finalment tenia raó!!!

Però no passa res¡ Nooo! De cap manera! Recordeu: “L’optimisme de la voluntat combat el pessimisme de la intel·ligència”. La il·lusió ens ajuda a viure.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Un comentari sobre “LA HISTÒRIA DE MICHÈLE, UNA HISTÒRIA BELLA

  1. Josep Maria,

    Comparteixo, com molts membres la nostra generació, aquesta sensació, mig excitació mig nostàlgia, recordant les cançons esmentades. En el meu cas, la lletra en francès els hi dona un valor particular.
    El psiquisme humà globalment, i no únicament la voluntat, està fet per difuminar l’excés d’objectivitat que ens enfonsaria en el pessimisme esmentat per Gramsci. Perquè aixecar-nos si sabem que tornarem a caure? No pensem en això la major part de vegades, aspirem a caminar, a anar el més lluny possible, … No hi hauria història ni progrés humà sense aquesta “il•lusió” (en tots els sentits del terme!!!). I quan la foscor encara ens envaeix profundament, alguns ens recorden : “no hay mal que cien años dure” però …. què interminables es fan de vegades fins i tot unes quantes setmanes dolentes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *