NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 thoughts on “CARTA A LA CARME ALCORIZA POCS DIES DESPRÉS DE LA SEVA MORT

  1. joan oliveras ha dit:

    Josep M. Acostumo a llegir-te, ja ho saps. Malgrat això, no acostumo a deixar comentaris. Sempre em resulta difícil trencar el silenci de després de la lectura. Avui però, em sento emocionalment interpel·lat pel conjunt del que escrius. Tant pel que fa referència a la Carme, com específicament a mi. Referències totes dues, d’una intensitat que només s’explica quan s’estima honestament. D’altra banda compateixo amb tu aquest neguit sobre trajecte vital i camí cap a la mort. I l’esperança que la nostra transcendència, comença en llegir la continuitat del mateix camí. Els misteris solen ser això, portes obertes a l’interpretació del desconegut, que sovint és inexplicable, tot i que l’habiti l’esperança. M’agrada llegir aquests escrits que sense voler, discretament, t’eixamplen l’ànima.
    Una gran abraçada

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies amic¡ És curiós la quantitat de whats i missatges rebuts… Contrasta la manera com vivim la vida i evitem pensar en la mort, amb el que suscita veure’s confrontat a la realitat propera de l’essència.
      Quan som capaços de parar un moment, pensar i sentir, tot és molt diferent. Però sovint fa por, no saps per on començar i continues vivint la vida i ignorant la mort, com abans…

  2. Guillermo Ruiz Gomar ha dit:

    Josep Maria,
    Gràcies pel teu escrit. Probablement no hi hagi una qüestió més important durant la vida que la mort. No sé si “cada cual muere como ha vivido”, però si que tot el que hem viscut ens marca en aquests últims moments. Sobre aquest tema, visc més la caritat en el present i l’esperança en el futur que la fe (sobretot concebuda com a creença dogmàtica). Sembla evident que, com a mínim, tenim un cert perllongament existencial biològic en la nostra descendència (si la tenim). A un altre nivell, perdura part de la nostra obra: professional, educativa, relacional, … Tot el que deixem en els que continuen vivint. En quant a la pervivència “personal” … aquest és l’objecte de l’esperança o, com tu escrius “alguna cosa em diu ….”. Però el que més desitjo, el que realment considero fonamental, més enllà de perllongar l’existència personal, és que els benaurats de l’Evangeli trobin el consol promès. Tenir la certesa sobre aquest fet si canviaria la vida.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Guillermo. Poc a afegir. Penso que coincidim molt. Radicalisme selectiu intentant fer el millor del que siguis capaç de fer, en el teu radi d’acció, mentre vius. I treballar per deixar-se endur per la mort quan vingui, amb la màxima pau possible. A partir d’aquí, em remeto al que he expressat al post. Penso que la paraula, el llenguatge terrenal, no permet construir frases útils, comprensibles pel cervell humà, per entendre res. Parlem d’una dimensió inabastable per un humà. Podem intuir, imaginar,creure…També tenir fe. Però no he entrat en aquest tema en el post i, tampoc ho faig ara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *