DEMOCRÀCIA???
FONT: El Periódico

El 2006 vaig arribar a la conclusió que Espanya mai no podria ser com el Canadà i que, com a catalans, no podíem dedicar totes les nostres energies a convèncer els espanyols que ens mereixem ser tan lliures i tenir tant de reconeixement de la nostra llengua i cultura, dels nostres drets col·lectius, com tenen ells. Ni més ni menys. L’únic camí per a la llibertat plena i per a tenir representació a les institucions és tenir un Estat propi. Des d’aleshores, l’Estat espanyol no ha fet sinó ratificar-me en la meva posició actual”.

(Neus Torbisco, 2021)

Probablement, dedicar aquest post a comentar la situació política m’aparta del meu espai natural. Segurament, per exemple, el post anterior, escrit el dia de Sant Jordi, connecta més amb la part més noble que tenim tots. Aquest tocarà parts més fosques de l’ànima humana.

En aquest bloc m’he referit manta vegades a què fa temps que vivim amb un nivell de soroll excessiu, malgrat el benestar es troba en el silenci o, com a mínim, en ambients poc sorollosos. Els savis diuen que si hi ha soroll interior, el silenci ambient no aporta la pau necessària. També he comentat que, per desgràcia, encara no estic entre els virtuosos que són capaços de mantenir la pau i la calma necessàries, per més soroll que hi hagi fora, com demostra el fet que ara escrigui sobre el que escric. Tot i així, haver eliminat el soroll exterior, el físic, d’entrada m’ha ajudat a ser més tolerant amb certs brogits ambientals. Desgraciadament, no pas amb tots. De tant en tant, el diable fa de les seves i em desvia del que he de fer ara, que no és, precisament, valoracions polítiques.

També he parlat sovint d’allò que es considera “normal” a les societats actuals, societats “modernes” com la catalana. Quan ho faig, penso en una societat malalta, afectada per un “trastorn de la salut mental col·lectiva”. Ho faig per evitar reiterar la llarga enumeració de característiques que la defineixen, com l’hedonisme, l’individualisme, l’agressivitat, la competitivitat tòxica, el consumisme com a patró de vida, l’egoisme… Una societat regida més per “contravalors” que pels valors que ens fan humans. Una societat en la que dissabte passat a la nit, un grup de metges i infermeres que feien guàrdia a l’Hospital del Mar de Barcelona, professionals que porten mesos posant en risc les seves vides i les dels seus familiars per atendre malalts de COVID-19, ploraven amargament, amb ràbia, mentre veien des de darrere dels vidres de les consultes externes de l’hospital, una munió de persones fent el cafre a la platja que hi ha a l’altra banda del carrer.

Podent gaudir del silenci especial i exclusiu del Delta, perdre el temps amb segons quins terrabastalls polítics i espectacles ciutadans… El cas és que el sotrac provocat pel procés de formació de govern a Catalunya, en aquesta nostra societat, té tots els ingredients esmentats que la fan tristament “normal” i immersa en un soroll eixordador. L’opinió que em mereix aquest fet, la donaré des de la comprensió i empatia cap a la majoria social independentista decebuda pels fets, i des de l’honestedat del que penso i sento, encertada o erròniament, si és que algú pot estipular el que és encertat i el que és erroni en qüestions, quan de menys, opinables. Excepció feta, és clar, dels molt pagats de si mateixos, que es creuen habilitats per sentar càtedra, sovint més des de l’ego que des del coneixement i l’experiència. En qualsevol cas, m’agradaria poder-ho fer des de la virtut aristotèlica de cercar el terme mig, entre votants i electes. No és fàcil.

Per una banda, tenim el 52% dels votants que varen triar opcions independentistes i per l’altra, ERC i Junts, que no es posen d’acord. Entenc la decepció de la majoria que els van votar, dels que des del 2010 -per entendre’ns- han emplenat de forma pacífica i alegre els carrers manifestant-se en favor de la independència. El desengany dels que van creure en l’1-O, de les víctimes del “a por ellos”, dels que es van sentir insultats pel discurs del Rei el 3-O del 2017. Els mateixos que, majoritàriament, han comprés, definitivament -si no ho tenien clar abans- que la transició democràtica espanyola no es va completar i que les institucions hereves del franquisme perviuen acampades als principals nuclis de poder de l’Estat. Els que tot i sabent, a priori, com acabaria el judici del “procés”, van patir, plorar amargament i es van sentir desemparats amb la sentència del Tribunal Suprem. La que ha provocat que a la Unió Europea hi hagi presos polítics. Els mateixos que no entenen que celebrar un referèndum pugui portar els responsables polítics a l’exili. Els que…

La major part d’aquesta gent està decebuda, enfadada, desenganyada amb els candidats que van votar el 14-F, i des de dissabte, sobretot, -també abans-, molts diuen que no tornaran a votar. Els entenc, ho comprenc, els respecto, però si he de ser honest, jo que formo part d’aquest col·lectiu, no ho visc de la mateixa manera. Hi ha motius per estar enfadat, però crec que els que els indignen no són reals i els veritables no són prou coneguts o s’ignoren.

A l’altra extrem d’aquest eix del col·lectiu independentista, hi ha els polítics que han -hem- escollit com a representants nostres. Persones

PRESÓ I EXILI, PER A RES?
FONT: La Razón

que, en la mesura que surten de la mateixa societat, caldria suposar que són una mostra representativa dels seus electors. Opino que això no és ben bé així en essència, no pas perquè siguin -globalment parlant- més hedonistes, individualistes, egoistes, consumistes, destructors del medi ambient, agressius, ni menys “normals” que l’univers de votants que representen. És diferent per diverses raons, de les que en destacaré tres. En primer lloc, hi hauria d’haver un biaix positiu de preparació, de capacitat, de formació, de nivell, de qualitat humana, d’experiència, de coneixement… Haurien de predominar “els millors” i això no només no passa, sinó que sembla que més aviat va a menys. Segonament, les regles del joc de la política, afavoreixen el predomini dels “contravalors” i, en tercer lloc, l’exposició mediàtica permanent, que sovint no respecta ni la vida privada dels polítics, fa que la pràctica política esdevingui un joc de rol en el que el possible personatge “de pedra picada” que podria ser un polític en origen, acaba perdut en una obra de teatre que es desenvolupa durant 24 hores al dia, els 365 dies a l’any, amb una necessitat creixent de sobreactuar que, sovint, el porta a ser vist, pels consumidors de Media, com un esperpent. No oblidem que el conjunt el formen uns actors patètics amb uns espectadors àvids de sang i fetge que no senten la més mínima vergonya d’exigir les virtuts que no sempre posseeixen (l’espectacle vist dissabte a la nit als carrers del país, no és més responsable i exemplar que el que exhibeixen habitualment els polítics en sessió contínua). Les regles de joc estimulants de la perversió acostumen a prevaldre en els diferents àmbits on hi ha poder en joc. No són patrimoni de la política. Però els que les protagonitzen no maneguen -almenys directament- recursos públics ni han de sobreactuar tot el dia sota l’atenta i constant mirada de les càmeres, el que preserva molt més el seu quefer de l’opinió pública.

Al final pot acabar sent cert que els interessos de partit prevalguin sobre els de la gent i el país, que l’ànsia de poder i les lluites d’egos portin a oblidar el que és essencial, que prevalgui l’odi mutu i el caïnisme fraticida i que el factor “conservar la cadira i el sou” determini decisions, en especial en el cas dels cada vegada més nombrosos polítics sense cap altra experiència laboral, que tindrien difícil ressituar-se en un món professional que no han trepitjat mai.

Deixant un moment al congelador tot el referit fins ara respecte a electors i electes independentistes, jo també estic a favor de la unitat i d’un Govern sòlid, sempre que sigui per activar i no per posposar o ajornar sine die el camí cap al referèndum d’autodeterminació. En cas contrari, em rebel·la que Junts i/o ERC s’avinguin a governar en base a un programa autonomista, una mesa de diàleg amb el Govern espanyol -que si abans de la victòria d’Ayuso ja no s’hi asseia, ara encara menys- que, per ara, només ha demanat el suport que necessita al Congrés dels Diputats per governar, a canvi de res. En l’arena madrilenya, els partits independentistes haurien d’anar també totalment a la una i oblidar-se del “peix al cove” finalista. L’època de la política autonomista va ser essencial però ha acabat fa temps, el cove ha desaparegut i de peix no n’hi ha. Precisament, per això es va arribar al referèndum de l’1-O. I en l’àmbit internacional, tot i saber que les coses no són fàcils, prioritzar l’embat judicial europeu és un camí lent, sí, però amb més possibilitats que intentar negociar amb qui ni vol ni voldrà negociar. Embat judicial acompanyat, és clar, d’acció política i mediàtica internacional, sempre amb unitat. Certament, un camí lent i carregós, però menys estèril que continuar capficant-se amb dialogar amb qui no és que es negui a negociar -ni tan sols posar en l’ordre del dia- el reconeixement al dret a l’autodeterminació, l’amnistia dels presos i el retorn dels exiliats, sinó que ni mostra la més mínima disposició a, per citar un exemple, posar fi al greuge fiscal crònic que patim respecte l’Estat. No oblidem que ja s’ha intentat tot. Que l’autonomisme va donar fruits fins que els va donar, amb la condició de no posar mai el dret a l’autodeterminació damunt de la taula. Que la proposta de pacte fiscal va ser contestada amb un cop de porta. Com pot pretendre’s articular de nou un Govern al voltant d’aquests objectius?

Reprenc Neus Torbisco -citada a l’inici- quan diu:

“(…) Tenim una mirada cap endins, totalment, i gens internacional. Quan lluites per una causa vols explicar les teves raons, que el teu adversari t’entengui. Volem que a Madrid ens entenguin, actuem com si l’Estat hagués d’actuar racionalment i moralment. Com si aquest procés estigués guiat per la raó, i no la força o les emocions. No és així. I mentre no ho entenguem continuarem estavellant-nos contra una paret immunitzada contra les nostres ‘raons’. L’Estat té les seves i són clares: retenir Catalunya com a part d’Espanya malgrat els sacrificis en termes de democràcia i de drets humans. La seva estratègia és coherent amb això i es legitima amb la cantarella constitucional. Amb el PSOE al poder res no ha canviat, tan sols les formes.

Els incentius per a promoure la voluntat real de resoldre un conflicte fent concessions significatives, permetent de fer un referèndum d’independència pactat, no existeixen. Tan sols existiran com a producte d’un augment de la pressió domèstica i també internacional. Però caldrà alhora una confrontació intel·ligent amb l’Estat (…).

Als catalans, en part ens passa que som molt civilitzats per a confrontar-nos al Leviatan amb les armes adequades: nosaltres aspirem a fer una revolució pacífica, amb diàleg, amb manifestacions creatives i espectaculars, sense cap trencament, que els altres Estats i fins i tot l’adversari, ens comprenguin, que no es pensin que no els estimem… I que després de la ruptura no s’enfadi ningú. Però molts pocs divorcis polítics són de mutu acord o totalment pacífics, i per això l’Estat continua practicant violència institucional màxima. Ells entenen que és una guerra i som l’adversari”.

“Entenc i puc compartir l’enuig, la decepció dels votants independentistes si els partits que han votat no siguin capaços d’entendre la demanda d’unitat. Però unitat per fer efectiu el dret a l’autodeterminació, no per reduir-lo a un desideràtum discursiu, alhora que s’hi

DEMOCRÀCIA!!!
FONT: Nació Digital

renuncia de facto”.

Certament, els votants independentistes indignats, no estan encara en la fase de plantejar-se que l’engany no està en la manca d’unitat, sinó que està en la renúncia a la independència. Els protagonistes de la negociació, per ara fallida, diran que això no és així, ja ho sabem. Però els fets indiquen el contrari.

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “PROU DE SOROLL! SILENCI I A ESMOLAR LES EINES

  1. Montserrat Vilalta ha dit:

    Bona nit,
    El resultat, opinió ben personal, és un còctel ben endemoniat i no pot ser d’altre manera ja que tots i cadascun dels ingredients tenen signat el pacte amb el diable.
    Bon retrat has fet del “joc: fer política o dedicar-se a la política”.
    Altrament, aquest joc s’ha profesioniltzat (no cal experiència) perdent el valor essencial de qui es dedica a la política: SERVIR A VOTANTS i NO VOTANTS, ciutadania. Els% sols importa pel seu ego, som un ” dany col•lateral” I ho serem en la mesura que ens falli la memòria.
    Ui, massa llarg!! Preval la coherència?
    Gràcies🍀

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies pel comentari Montse. Penso que estem força d’acord i, més enllà dels diferents elements comentats en el post i del teu comentari, vull reiterar l’èmfasi -és la meva voluntat, només la meva i de qui la pugui compartir- en que no estic a favor de participar en cap govern que negui el 1-O i tregui la consecució del reconeixement del dret a l’autodeterminació del seu objectiu com a govern. El disens al voltant d’aquest fet (repeteixo, a banda d’inteessos de persones, de partit, odis, envejes, inmaduresa, manca de capacitat i voluntat de servei…) és el que ha provocat el trencament (per ara) entre ERC i Junts

  2. Helena Ris ha dit:

    És esgotador tot plegat. Els polítics viuen en un món paral·lel ( volgut) i els importa un rave el que els ciutadans demanen : la unitat per ex. Lluny, sempre, de la política com a servei. Estem ben desnortats . Avui sentia una reflexió de’n Josep Martí que deia que actualment Catalunya no està a l’agenda

    1. josepmariavia ha dit:

      Com explico en el post, entenc l’estat d’ànim col·lectiu. Sense entrar en més consideracions sobre els polítics -en el post ja ho faig- la unitat te sentit si està clar al voltant de què es produeix. Sembla que el gruix dels votants independentistes estan decebuts per la manca d’unitat, però no tinc clar si estarien menys decebuts si sabessin a partir de quin projecte concret pot acabar produint-se la unitat. Tinc la sensació que damunt la taula de negociació hi ha un projecte autonomista per a Catalunya, que ha renunciat a córrer els riscos que implica fer real la independència i que a Madrid, el que en diuen “mesa de diàleg” és un eufemisme per encobrir un “peix al cove 2.0”, en el que no hi ha peix ni tan sols cove. Pedro Sánchez només ha dialogat per assegurar-se la presidència i la màxima estabilitat possible pel seu govern i, no només s’ha negat (es nega i es negarà) a, no ja negociar, ni tan sols dialogar sobre el dret a l’autodeterminació i l’amnistia; sinó que de “peix” no n’ha aparegut cap. L’autonomisme catalanista va ser clau en el seu moment. I el “peix al cove”, també. Però ni els que hi ha a Madrid li arriben a la sola de la sabata a Miquel Roca (amb el que no coincideixo amb moltes coses, avui en dia), ni Aragonés és ni l’ombra, de l’ombra, de l’ombra del President Pujol. Si amb això li sumem el dubte raonable de, quin pes tindrà en un eventual acord, conservar els 500 llocs de treball i sous de Conseller, alts càrrecs i personal de confiança dels partits… No sé si la vull la unitat al voltant d’aquest projecte.
      En Josep Martí te raó. Catalunya no està a l’agenda, perquè la repressió ha fet efecte, hi ha qui ha agafat por, ha iniciat la marxa enrere, i ha acceptat gat (autonomisme) per llebre (independència). El Gobierno ha descobert que amb els jutges, la policia, la Guardia Civil i l’inestimable col·laboració de diverses institucions filofranquistes de facto -des del Tribunal de Cuentas, fins la Monarquia-; ja en te prou. Han aconseguit fer por i neutralitzar-nos. Penso que algun “talp” ja s’ha encarregat de donar a Madrid les garanties suficients de que el projecte independentista, més enllà del discurs, es quedarà on està: al congelador. A partir d’aquí no comptem per a res, que no sigui donar suport a canvi d’escorrialles. L’odi cap “el separatismo”, és el de sempre i ja no fem por. Salvador Illa ho expressava ben clarament amb el seu “hem de passar pàgina”.
      Tot això amb el “Gobierno más progresista de la història”!!! I algú diria “ara conta tu amb una modalitat Ayuso-VOX”. Doncs res gaire diferent a la pràctica. La democràcia cristiana i la socialdemocràcia eren opcions diferents en una Europa democràtica. Peró Stalin i Hitler no eren gaire diferents, perquè els dictadors per damunt de tot són dictadors. Alerta, Podemos no és stalinià ni ho és el PSOE (bé que, en especial sota la batuta de Felipe Gonzàlez, va ser essencial per tapar els crims de la Guerra Civil i la dictadura i va practicar el terrorisme d’Estat), i per ara VOX, malgrat el seu feixisme, no és hitlerià. Però Espanya no és exactament una democràcia. La separació de poders és cosmètica i el neofranquisme està molt instal.lat en moltes de les seves institucions i estaments. I aquí, a Catalunya, molts s’han espantat i la unitat basada en la por, pot ser pitjor que parlar clar i dir la veritat: “hem claudicat”
      La millor notícia dels últims dies ha arribat del TJUE i no hi ha alternativa a la internacionalització judicial primer, perquè després pugui ser política.
      I al voltant d’aquestes dues visions (que molts votants no saben que existeixen, creuen que unitat implica fer via cap a la independència), la unitat de les formacions independentistes, avui no existeix.
      Suposo que acabarem tenint un govern “formalment independentista”, al que no li auguro un futur gaire llarg, perquè res em fa pensar que els plats no “segueixin volant per la cuina” i no només serà -que també- per lluites de partit i de cadires.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *