2012041614474607344b[1]Curiosament (o no) segueixo rebent comentaris al que publico en el blog, fora de l’espai públic previst per fer-ho.

Una persona que em segueix habitualment, em diu que s’afegeix als que m’animen a escriure en la línia dels últims posts. I com que em coneix, afegeix un comentari que em fa somriure, en la mesura que a la vista d’alguna de les històries que he relatat, treu el tema clàssic de fins on la biografia i fins on la ficció. Una pregunta que tots ens hem d’haver formulat després de llegir determinats articles o novel·les… És clar, si coneixes l’autor la curiositat esdevé més gran.

Deixant de banda els posts en els que opino en primera persona i manifesto com penso o què sento, pel que fa als relats ficticis o novel·lats, el que hi hagi pogut posar de mi mateix ha estat de forma inconscient. Puc dir que he imaginat històries i diàlegs i que he escrit coses i reproduït -de forma més o menys fidel o no- trossos de converses entre persones que he escoltat, però en les que no necessàriament hi he participat. O sí… En qualsevol cas, de forma conscient, si no ho he explicitat, no he escrit res autobiogràfic. Em creureu o no… Però si alimentar el dubte serveix per estimular les ganes de seguir el blog, no crec que estigui pecant.

Parlant de pecar, i per seguir promovent la intriga, vaig a escriure quelcom que potser algú pensarà que és autobiogràfic…

Es tracta de la història d’una presumpta pecadora, sincerament penedida tot i no saber si els seus pecats ho eren o si en cas de ser-ho, eren tants i tan greus. La noia es deia Martirio i vivia al carrer de la Misericòrdia. Creient com era, havia escoltat moltes veus autoritzades afirmant que el pecat és un tret definitori de la condició humana. Per aquest motiu va caldre que Déu s’encarnés en Jesucrist Redemptor de l’home i del món. Des de ben petita així li havien explicat a casa, a l’escola i a l’Església.

-Hola Martirio, et veig emocionada. Què t’ha passat?

-Ostres Salvador, no t’ho creuràs… Vinc de confessar-me i em sento molt reconfortada! M’he tret un gran pes del damunt…

-Ha passat quelcom de greu? Et puc ajudar d’alguna manera? T’han citat a alguna comissió d’investigació parlamentària? Has robat, has matat algú, vas xiular a la final de la Copa del Rei? Has guanyat un triplet i t’han amenaçat de mort per Twitter?

-No home, no!!! Fa temps que tinc sensacions estranyes. Quan em vaig separar d’en Rigobert, bé, d’en Miquel -ja saps que es va canviar el nom pel del patró dels ecologistes-  tenia clar que no podia fer res més. Es va vendre la torre de l’Avinguda Pearson on vivíem amb els nens, tots els cotxes, la casa de Cadaqués, la de Baqueira… tot. Ho va donar tot a Càritas i a diverses associacions de persones amb problemes i damnificats de tota mena i vam anar a viure a Cerdanyola del Vallès. Va tancar l’empresa i jo em vaig haver de posar a treballar i quan els nens van haver de deixar el Liceu Francès per anar a l’Institut, ja no vaig poder més…

-Dona, és que què menys?!!!!

-Primer vaig pensar que havia embogit, però després… Pensa que de sempre em van dir que els diners no fan la felicitat. Que el que compta és l’amor al proïsme.  Ja saps que li va contestar Jesús al jove que, complint tots els manaments li va preguntar què més havia de fer per obtenir la vida eterna.

– No, no ho sé. Què li va dir Jesús?

-Li va dir: “Si vols ser perfecte, ves, ven els teus béns i dóna’ls als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine i segueix-me”…. És clar en Rigobert, vull dir en Miquel, semblava que anava per aquí i jo no vaig poder més…

-Escolta, saps què et dic, això és una exageració. Tu et creus que aquests que van de bons i tot ho critiquen no han trencat mai cap plat? No va ser també Jesús que va dir que “qui estigui lliure de pecat tiri la primera pedra?”. Aquest cony de Rigobert (ni Miquel, ni hòsties), menys ecologisme, menys pacifisme, menys fer d’advocat dels pobres, menys atorgar-se la capacitat de jutjar les conductes dels altres i més cuidar-se dels seus fills. O és que el que ha fet amb vosaltres està bé? Estic tip del bonisme i dels discursos basats en una pretesa superioritat moral. Saps què et dic de tots aquests? Una colla de barruts que s’aprofiten dels que pateixen de veritat per fer-se veure i practicar el “quitate tú que me pongo yo”. Jo ja fa temps que els hi veig el llautó a aquests mestres tites. D’aquí a quatre dies, com tots i si no ja ho veuràs…

-No ho sé, Salvador… Mira, el cert és que el divendres em vaig aixecar amb un gran malestar. Vaig fer examen de consciència i… No sé, en part no tenia cap sensació especialment culpable. Però és clar, quan veig com s’està posant la cosa de sobe vaig sentir que potser havia comès una injustícia engegant amb en Rigob… perdó, en Miquel. I vaig tenir com un impuls procedent del més profund de mi mateixa i em vaig anar a confessar. I va ser molt curiós i estimulant…

-Vols dir? Però si ja no vas a missa, no?

-Sí, des de fa uns anys vaig tornar a anar-hi. I recuperant allò que vam arribar a trobar ridícul d’anar a combregar només si et senties lliure de pecat, vaig començar a experimentar el repte de la recompensa. Saps que ara molts progres, bé, de fet també moltes amigues meves pijetes, practiquen formes orientals d’espiritualitat i alternatives de tota mena i tot sovint parlen de “fer-se petits regals merescuts”, com premis a la bona conducta diguem. És clar que de vegades inclou una cosa que en diuen sexe tàntric, que no sé… Comencen amb això del new lifestyle i ja saps, al final jo crec que es una manera de dir que van ben follades… Bé, per a mi combregar simbolitza saber si vaig bé o no…

-Si, tinc una veïna que em sembla que va per aquí…

-Escolta, Salvador, el cas és que vaig començar a donar voltes per Cerdanyola cercant una Església i vaig acabar al Monestir de Sant Cugat. Vaig voler entrar pensant que potser trobaria un capellà. Però la porta estava tancada. Vaig mirar d’entrar pel claustre però no es podia. Em vaig acostar per la casa del rector. Res, tot tancat. I quan ja me n’anava a anar, vaig veure com un home obria la porta de la rectoria. M’hi vaig acostar i amb un somriure amable em va preguntar, amb accent italià, si volia alguna cosa. Li vaig dir que em volia confessar… I em va dir…

-Bé… si vols… jo sóc capellà.

-Anava vestit amb pantaló gris, una camisa blau cel i el típic alçacoll blanc i deia que venia de la Sagrada Família. Com tants turistes… un impostor? Vaig pensar que si no era capellà tant li feia. Em va convidar a seure en un banc a l’entrada de la rectoria i va seguir dient…

-Bé, sóc italià i no parlo gaire bé el castellà, però Déu ho entén tot. En el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, Vostè dirà.

-Li vaig acabar explicant que no només dubtava si havia pecat sinó que em semblava que el meu ex havia evolucionat d’una manera que…. que em semblava que el que ara el movia era l’odi i potser fins i tot la ràbia i l’enveja i… és clar, potser aquests nous pensaments també eren un pecat en sí mateixos. El segon tot semblava indicar mossèn, em va dir…

-El poder, el diner i la luxúria són els grans determinants del mal en el món que vivim…

-Probablement he pecat, pare… Però l’entorn ha estat difícil i cada vegada més per a mi i els meus fills. No m’excuso. Demano perdó a Déu.

-Pensa que el mal engendra mal. El diable és un especialista en colar-se en els llocs en els que el mal pot multiplicar-se més ràpidament. Ara et sorprendràs… Jo estic aquí de visita. Formo part de la cúria vaticana i allà el terreny per al mal hi està abonat i els que hi vivim estem en risc. Pobre Papa Francesc!!!! Jo resaré per tu. Però tu resa per mi i per tots nosaltres…

-Vaig agrair la sinceritat del mossèn. En el fons era reconèixer que tots vivim en el pecat i lluny d’estigmatitzar-me em va consolar i donar força, sense negar en cap moment que el que no està bé no ho està. No saps com em va alliberar confessar-me!!! Quin pes em vaig treure de sobre!!! Què et sembla, Salvador?

-No ho sé… Clar, això del cristianisme… Vas pecant, et confesses i hi tornes. És com el carnet per punts. Fas un curset, els recuperes i apa!!! A tornar a fer el bèstia, no?

-Sí, ja entenc el que dius. Però el valor del penediment, del perdó, del perdonar i ser perdonat. Com és possible la concòrdia si no?

-Sí… No sé. De tota manera reconec que em crida l’atenció la diguem-ne “casualitat”. Bé, et confesso que estic tip d’aquests gilipolles que diuen que contraposen casualitat a causalitat i diuen que res passa per casualitat amb un aire new age carregós!!! Però em sorprèn la teva persistència en voler confessar-te amb tots els elements en contra i acabar trobant un capellà vingut del Vaticà, “per casualitat”, que al damunt et va reconèixer que el diable per allà campava com un “señorito pel cortijo”.

-Salvador, hem de creure en alguna cosa. No podem perdre la confiança, ni l’esperança, ni hem de deixar de lluitar per comprendre tothom per estrany que ens sembli. Hi ha massa odi i només es pot combatre amb amor… Crec que vaig fer bé separant-me del Miquel, però no hi he de tenir res en contra. L’he d’estimar… Ja m’entens, no dic pas com a parella…

-Si. T’entenc, Misericòrdia. No és fàcil. Però la cosa deu anar per aquí. Em fas pensar en el que m’explicava el meu avi de com es van enrarir les coses els anys previs a la Guerra Civil. Com els bons veïns del poble de repent es van alinear en dos bàndols i es van estigmatitzar mútuament i… i la cosa va acabar a trets. Ara el tema no va de trets. Però… Si tens raó… Com es deia el capellà del Vaticà?

-No ho sé. No ens vam presentar! Però em va inspirar confiança, semblava una bona persona i em va ajudar molt…

Coses que passen o… és una història inventada?

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 comentaris sobre “MARTIRIO LA PECADORA: AUTOBIOGRAFIA, HISTÒRIA DE FICCIÓ O NI UNA COSA NI L’ALTRA?

  1. Amic JOSEP MARIA, cada vegada m’agrada més el teu blog, estic esperant quan publiques el següent, una abraçada

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies!

  2. JMB ha dit:

    Josep Maria , abans de començar a llegir el teu ultim escrit nomes dir te que vaig rebre la noticia de la dimissio del consell del parc salut.
    Com a usuari agraïr vos molt la feina.
    No sera facil tornar a trobar un grup de gent com els que marxeu i que heu fet una tasca dificil i diria que en certs moments perillosa, en aquest 4 anys que fa que et conec.
    Gracies i molta sort.
    Ara a disfrutar amb el relat!
    JM

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *