CAPVESPRE

CAPVESPRE

Imaginem un dia plàcid, d’aquells en els que, des de que t’aixeques, sents que degustes cada instant. No hi ha pressa. Els moviments són suaus, parsimoniosos gairebé. Pots aprofitar una agradable passejada per fer alguna compra o simplement gaudir de la natura, de la força del paisatge, ja sigui una platja agermanada amb un mar encalmat o enfurismat, o una muntanya color verd intens o blanc de neu.

Tornes a casa, et recrees fent el ronso una estona abans de culminar la connexió amb la inspiració que fa estona que intueixes que arribarà aviat. És semblant al que en medicina en diem un pròdrom: un epilèptic, per exemple, sap que patirà una crisi quan comença a experimentar determinades sensacions que li són familiars…

Fa estona que tens una idea, un sentiment, una inquietud, sents un estímul, una força interior que vol sortir, quelcom que t’impulsa a arreplegar el que sigui, el que tinguis més a mà, un ordinador, una tableta, un blog de cuina, unes estovalles de paper, una llibreta, qualsevol cosa que et permeti escriure. I comences a fer-ho i no t’atures fins… fins que s’acaba. S’acaba? Nooo!!! Acabar-se no s’acaba mai! Totes les obres humanes són inacabades…

En aquests casos prefereixes -jo prefereixo- acomodar-me en aquell lloc màgic de la casa en el que sempre has sentit que tot era propici per treure el millor de tu, escriure-ho i compartir-ho en la intimitat o en el world wide web, altrament conegut per l’acrònim www. En el meu cas, www.josepmariavia.com.

Però no sempre les coses són així. No sempre pots esperar a arribar al teu lloc idoni, i escriure esdevé una urgència: o ara o mai! He escrit arreu. Molt en avions i hotels, en cases llogades durant les vacances, als llocs més insòlits…

Sigui com sigui, sempre hi ha un moment transcendental que m’agrada simbolitzar amb el que en podríem anomenar “sol davant el paper”. Aquell paper blanc, impol·lut, que simbolitza una gran oportunitat. L’oportunitat de crear, de sentir que la bellesa es desprèn d’allò que poc a poc va fent que el paper perdi la blancor. La mà es transforma en quelcom merament instrumental. Una mena de braç robòtic. Un instrument al servei d’allò que surt del més profund d’un mateix. A través de la mà connectada, el que portes a dins flueix amb vida pròpia, com si la teva racionalitat prengués coneixement d’allò que ha sortit de dintre teu i que has escrit, a mesura que ho vas llegint!!!

Aquesta és una situació idíl·lica que he tingut la sort d’experimentar moltes vegades.

També m’és familiar aquella escena en la que et trobes assegut davant el full de paper que t’interpel·la i… no saps què dir-li. La mà no connecta amb l’ànima. Amb una mica de sort obeeix a un cervell que dicta des de la racionalitat. El que escrius pot arribar a ser interessant, però no té vida. No té art. Li falta ànima. Li falta reflectir allò que com a humans podem transmetre, però que alhora ens depassa i ens transcendeix.

Pitjor és quan sents que no tens res a dir, a escriure en aquest cas o… que el que voldries escriure no és convenient. Aleshores pots triar entre dues opcions: escriure i guardar-ho en aquelles llibretes “secretes” que amuntegues des de l’adolescència o… simplement no escriure. Acostuma a ser decebedor, facis el que facis.

Hi ha les combinacions d’opcions, és clar! Allò que escriuries des del

SANT CUGAT DEL VALLÈS ANYS 50

SANT CUGAT DEL VALLÈS ANYS 50

més íntim i sagrat de tu mateix, però que ja ha estat abastament filtrat per la raó i que segons la cosa caigui d’una banda o de l’altra, pot donar lloc a una meravella o a un producte gris i sense interès o, el que és pitjor, un producte tòxic. Ja hi ha massa toxicitat en aquest món per afegir-ne més…

Ara em ve al cap un tema que m’ha fet escriure moltes pàgines -molt poques compartides urbi et orbe– i moltes no nates per evitar que mai les pogués arribar a llegir ningú. Penso en el tema dels fills. Els meus i els d’altres. Molt dels meus i bastant dels de persones que he estimat. De fet podria escriure un tractat de com els meus fills han marcat les meves emocions i han impactat sobre la meva vida afectiva, i de com, fills d’altres, fins i tot han arribat a avortar el que potser hagués pogut ser una vida de parella prometedora i desitjada.

Sí, d’aquest tema podria escriure molt. Ara mateix em podria deixar anar i segur que brollarien de dintre meu universos de sentiments que emplenarien pàgines a gran velocitat. Al cap d’una estona d’escriure pararia i em sorprendria de llegir el que hauria escrit. El que porto tancat a dintre, se’m revelaria a mi mateix. Aquest sempre ha estat -per a mi- un gran valor afegit de l’exercici d’escriure: a banda d’ajudar a conèixer-te a tu mateix i als que t’envolten, permet que amb sort i capacitat, el resultat de l’exercici d’escriure, el producte resultant, sigui art, tingui la força d’exaltar els sentiments i la sensibilitat dels lectors, i connectar-los amb aquell que escriu i que potser ni tan sols coneixen ni coneixeran mai.

Tots hem sentit dir allò de què “el llegir no ens faci perdre l’escriure”. Important, com ho és el contrari: que l’escriure no ens faci perdre el llegir.

Vaig néixer a Sant Cugat del Vallès l’any 1958. Lluny de la ciutat actual de quasi 90.000 habitants, em sembla que aleshores hi vivien unes 8.000 ànimes. Era un poble, i les fotografies de l’època, en blanc i negre, són veritablement de postguerra. Ja feia 19 anys que havia acabat la Guerra Civil, però aquella era una societat trista i gris, encara abatuda i dirigida per un dictador i que, tot i que estava a punt, encara no havia entrat en el “desarrollismo”.

El carrer on vivia no estava asfaltat, només hi havia un fanalet amb una bombeta, potser de 40w, en tot el carrer i recordo que quan tornava de l’escola les tardes d’hivern, a les 6, tot era del color del franquisme: fosc. I la foscor de tant en tant em resultava estremidora i em provocava certa por… Al meu entorn escolar i familiar, teníem motius per viure amb alguns temors…

En aquell entorn, poder llegir era un regal del cel. Permetia emprendre viatges llunyans en l’espai i en el temps. Estimulava la imaginació i amb el temps acabaria desenvolupant en mi l’afició per escriure. Per això mai el llegir m’ha fet perdre l’escriure. Al contrari. El llegir m’ha portat a escriure. Ha estat un estímul directe de la imaginació, la sensibilitat, o simplement una font de coneixement que m’ha permès opinar per escrit. I l’escriure, lluny de fer-me perdre el llegir, m’ha portat a ser un lector voraç. Llegir i escriure. Escriure i llegir. Activitats que es barregen i es confonen. Dos extrems del mateix eix creatiu. El millor de la vida!!! No faria res més!!!

JAUME REDONS

JAUME REDONS

El poble, l’escola, els partits de futbol al carrer, el final de curs, el foc de Sant Joan i els petards, els estius a la platja o a la muntanya, la castanyada i Tots Sants, el fred i la humitat, el Nadal, la cavalcada dels Mags d’Orient, la crema de Sant Josep -festa grossa a casa- els oficis i processons de Setmana Santa -que durant anys els vàrem viure a la terra del pare, el Penedès-, els viatges a la ciutat per comprar roba, visitar familiars o amics dels pares o les temudes visites a algun metge quan el Dr. Pila ho creia convenient… El cinema els dijous a la tarda i en sessió contínua els caps de setmana: Charlot, “El gordo y el flaco”, westerns, Tarzán i més endavant Cantinflas i les  espanyolades… sense oblidar el pas pel confessionari per explicar-li les malifetes a Mossèn Juli i obtenir a través d’ell el perdó de Déu. Em podria estendre amb detalls i detalls -com el record dels “tontos” del carrer major, quan encara no es coneixia el llenguatge “políticament correcte”- però quedem-nos amb la idea d’un món petit, gris i tancat en sí mateix en el que curiosament… érem feliços!!! I no és que “qualsevol temps passat fos millor”. És que la vida encara no era “líquida”.

L’únic que em permetia depassar tot aquest restringit perímetre eren els llibres, algunes converses amb el pare i alguns mestres, i el gran esdeveniment que suposava veure almenys un cop l’any l’avi Jaume Redons -sempre el vaig veure avi tot i que segurament la primera vegada que vam coincidir era més jove que jo ara mateix. Com canvia la perspectiva!- exiliat a la colònia francesa del Congo, ric, viatjat, il·lustrat i amb moltes històries per explicar, i amor, tendresa i bonhomia per transmetre. L’Àfrica equatorial li va ensenyar que la vida a la selva i la sabana africanes els anys 40 -veure’l amb vestimenta tipus safari i salakoff em traslladava directament a les pel·lícules de Tarzán del cinema del poble- era quelcom molt més volàtil i fràgil del que era en una Europa que, un cop acabada la II Guerra Mundial, començava a construir un Estat del Benestar que encara trigaria a arribar-nos a nosaltres i que no ha arribat mai a l’Àfrica.

Per casa corria un llibre que parlava d’ell. “África en Blanco y Negro” es deia. La lectura d’aquell llibre que jo relacionava amb les històries que ell m’explicava -“pensa que el silenci és la vida i el soroll és la mort a la selva”, em deia en referència als perills del món salvatge, però en doble o triple sentit!!!- la imaginació, tot allò em permetia viatjar molt lluny. La Bíblia i els llibres sobre temes religiosos del pare, “El Quixot”, obres de Jules Verne, poemes d’Espriu i Maragall, “Incerta Glòria” de Joan Sales, “El árbol de la Ciencia” de Pío Baroja, “Los Pueblos” d’Azorín, “Serra d’Or”, “Destino”… Llibres i revistes que no necessàriament entenia, però llegia i interpretava i imaginava. Evidentment no captava la immensitat de la metàfora dels molins de vent de “El Quixot”. Però la simple literalitat de la batalla contra “aquells monstres” per a mi ja era font de tota mena de gestes imaginàries! En un altre rang, “Cavall Fort” em descobria un país amagat en la clandestinitat. I les novel·les dels 5 i dels 7 secrets d’Enid Blyton em van fer imaginar Gran Bretanya abans de viatjar-hi per primera vegada, i els contes de Tintín em van permetre fer la volta al món a la carta.

Apart de la família, tres dones varen dirigir les meves lectures i, probablement sense saber-ho, van marcar la meva vida. Per aquest ordre, la bibliotecària de la biblioteca que hi havia a Sant Cugat els anys 60-70 -que dubto si era municipal perquè estava sobre l’oficina de La Caixa als Quatre Cantons- i ja a l’adolescència la senyora Guitart -mestra de l’escola Santa Isabel de Barcelona-, professora de literatura francesa, i la Neus de la llibreria Paideia que, entre altres, em va descobrir la col·lecció de llibres de butxaca d’Alianza Editorial. Entre els 14 i els 16 anys vaig començar a devorar llibres i a escriure més -ja feia anys que feia ambdues coses-. “La condition humaine” d’André Malraux, “La peste” i “L’étranger” d’Albert Camus i sobretot “Demian” de Hermann Hesse (tots ells recomanats i tutelada la lectura per la professora Guitart), em van ampliar molt la visió del món. Mai oblidaré la tranquil·litat que em va produir que el bé i el mal poguessin conviure barrejats en un mateix Déu: Abraxas. El Déu que Max Demian va descobrir al jove Emile Sinclair!!! O que el Dr. Rieux lluités èpicament contra la pesta, mogut pel valor de la solidaritat en el món de l’absurd, en el que era difícil trobar sentit a la vida, en absència de Déu i de cap marc moral. Tampoc oblidaré l’impacte que em va provocar l’absurda vida de Mersault, “L’étranger” (l’estrany), el propi Camus en clau autobiogràfica, sol, desorientat i incapaç d’expressar les seves emocions. Ni les que li va provocar la mort de la seva mare ni les produïdes per la seva xicota Marie Cardona, malgrat la passió era desenfrenada…

Ni us imagineu els nous mons que s’obrien dintre meu amb803950 cadascuna d’aquestes obres!!! I tot el que he arribat a escriure a partir de l’impacte que em van provocar. Fins i tot relats que segurament sóc incapaç de correlacionar amb el que he llegit, perquè al final tot es confon…

Per a mi llegir ha esdevingut la millor manera d’intentar ser millor. La vida s’amplia, l’esperit s’enriqueix i la formació es completa. Llegir m’ha permès aprendre, viure i escriure. Llegir em va permetre començar a viatjar en l’imaginari infinit. I de ben segur, sense la formació proporcionada pels llibres no hagués tingut l’oportunitat de viatjar com he pogut viatjar després, en la realitat, per tot el planeta.

Del petit poble de Sant Cugat al món, gràcies a llegir i escriure, que és tant com viure.

Quina llàstima que les humanitats, la literatura, perdin pes en els currículums! Em sembla un símptoma greu de la degradació que patim. Confio poder continuar experimentant el repte d’emplenar fulls en blanc i llegir fulls escrits que m’estimulin. És la meva manera de resistir-me als efectes de “la vida líquida”. De continuar tenint somnis i, en definitiva, de ser feliç.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

6 comentaris sobre “EL REPTE D’EMPLENAR UN PAPER EN BLANC, EL PLAER DE LLEGIR PAPERS ESCRITS

  1. alex ha dit:

    Als meus records i a mi ens ha agradat molt el teu escrit. Junts tenim el mateix moment,- emocionant i de vegades frustrant-, d’omplir de vida els fulls en blanc.
    Gracies i salut.

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies per la complicitat i bellesa del comentari!

  2. CristinaM ha dit:

    Sovint els teus escrits remouen records i sentiments ocults pel dia dia. Avui he retrocedit amb nostàlgia a moments de lectura de la meva infantesa. Llegir ha estat sempre una passió. Escriure… tots ho hem fet en algun moment d’intimitat, però compartir-ho requereix al meu entendre una valentia reservada a aquells que sou capaços de omplir generosament i amb “bon fer” un full amb blanc. Gràcies Josep Maria.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies a tu pel teu comentari que aprecio sincerament Cristina.
      Ahir algú em parlava de valentia… Vaig pensar en mi i en general. Respecte a mi vaig dir: “Sóc un cag.., esdevingut aparentment valent, per força!”.
      I a continuació vaig pensar que són els moments i les circumstàncies que t’obliguen a ser valent. Ara de valents, valents…. No sé si n’hi ha gaires.
      Fixat a més a més que tota “la valentia” consisteix en expressar sentiments!!! En quin món vivim que per expresar sentiments humans, sembla que siguis un valent! No me’n se avenir!!!

  3. Quants records, Josep Maria, quantes lectures i imatges que encara mostren la seva força, el seu impacte profund, malgrat el pas del temps …. Llegir-te avui ha estat una mena de magdalena proustiana…

    1. josepmariavia ha dit:

      Moltes gràcies Guillermo. Algún record compartir del tot: la professora Guitart i la literatura francesa!!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *