zapatero-risa-boba[1]

La dedicació a la política exigeix sobre el paper una dosi extra de vocació gens menyspreable. Ningú que prioritzi el fer un bon patrimoni ha de pensar en dedicar-se a la política. Ara bé, d’aquí a desitjar que els polítics estiguin quan més mal pagats millor, com està passant, hi ha un bon tros. No em sembla intel·ligent i ho trobo perillós. Que per exemple, el president del Govern espanyol guanyi entre 4 i 6 vegades menys que els seus homòlegs britànic, alemanya o americà, em sembla una aposta per la mediocritat i potser per a altres males pràctiques:  fins on sabem, en cap dels països esmentats hi ha situacions del tipus “Bárcenas”.

La corrupció, real, que afecta la política -i l’interès, aprofitant aquest fet, de generalitzar i equiparar sense matisos política amb corrupció- acaba provocant que s’estigmatitzi a qualsevol que s’hi vulgui dedicar, de manera que sobre la base d’assumir que “donat que ja roben prou”, es conclou que “no cal que al damunt estiguin ben pagats”.  Algú s’ha preguntat qui, que tenint un bon currículum professional i una bona feina o possibilitat de tenir-la, donarà el pas de deixar-ho tot per anar a cobrar un sou que no s’adiu amb la responsabilitat que porta associat el càrrec? Per integrar-se, a més a més, en un col·lectiu mal vist i, a banda d’estar disponible 24 hores al dia 365 dies a l’any, veure’s sotmès al judici dels mitjans de comunicació quan no a l’escarni públic? Qui accepta aquestes condicions? Què podem esperar d’aquesta estretor de mires?

Aquesta farsa al voltant de les retribucions dels polítics, s’ha estès en primer lloc als salaris dels funcionaris -amb el que significa d’aposta per allunyar la intel·ligència del sector públic- i ara està a punt d’aplicar-se a tot el personal directiu de l’anomenat sector públic de la Generalitat.

El projecte de llei d’acompanyament dels pressupostos de l’any 2014 conté una previsió per a tot el personal directiu del sector públic de la Generalitat que equipara els seus salaris als de determinats càrrecs de l’Administració Pública establint-se el topall màxim en el sou que avui percep un conseller.

Com a ciutadà, ho trobo inquietant. Decisions d’aquest tipus van arrodonint una perillosa concepció de lo públic que confon equitat amb igualitarisme a la baixa i que està a punt d’aconseguir el contrari del que pretén: que entre els responsables públics predomini la baixa qualificació, amb la conseqüent repercussió negativa sobre els serveis prestats als ciutadans i l’administració dels diners procedents dels nostres impostos.

Modestament, des del més absolut respecte i mogut per l’ambició de voler la millor administració del món per al meu país, em permeto suggerir als diputats catalans que evitin que això succeeixi.

Em sento incòmode havent de repetir el que és obvi: un Secretari General d’un Departament del Govern o un conseller no tenen res a veure amb, per exemple, el Director General de Patrimoni de la Generalitat,  el director de TV3,  el dels Ferrocarrils de la Generalitat o amb el Gerent de la UAB o el d’un hospital comarcal o d’un universitari d’alta tecnologia. Sota quina lògica es pot pretendre retribuir tots aquests llocs de treball i tants altres de forma idèntica o quasi, sigui quina sigui la seva responsabilitat i la seva posició organitzativa?

Per un mateix lloc polític, administratiu o directiu, estem segurs que tots els que l’ocupen o el poden ocupar tenen la mateixa formació, la mateixa experiència, la mateixa capacitat de treball, els mateixos mèrits, la mateixa maduresa, las mateixes habilitats, la mateixa dedicació, el mateix rendiment…?  Tot això és igual? És evident que no, oi? Per què, doncs, han de cobrar el mateix?

I què passa amb aquells directius que van deixar una plaça al sector privat per assumir una responsabilitat pública i van signar unes condicions de treball i salarials amb la Generalitat, ben concretes i no unes altres? Ara els hi direm que “han tingut molta mala sort”, però que ignorarem els compromisos adquirits i els hi canviarem les condicions? Algú ha pensat que qui ha acceptat potencialment determinades responsabilitats legals que poden anar més enllà de les merament administratives, entre les raons que l’han dut a fer-ho pot haver-hi un determinat nivell retributiu, però no un altre?

eapc_v2[1]

Més enllà d’això, com és possible que no es reconegui la diferència entre administrar i gestionar? Qui pot creure que es tracta d’activitats iguals, que requereixen habilitats i perfils iguals? Ningú ha pensat que potser si totes les administracions modernes tenen funcionaris i directius, és perquè deu estar clar que els resultats perseguits en cada cas són diferents? Primer els hem volgut igualar amb els pressupostos administratius i les normes laborals de la funció pública. Ara hem de mal pagar-los a tots per igual?

28f0da6[1]

A partir d’aquí, un òrgan de govern d’una entitat pública, com es pot fer responsable d’uns objectius i de la sostenibilitat de la pròpia entitat, si no pot determinar el contingut de les relacions contractuals amb els seus directius? Saben els que això proposen que van contra totes les recomanacions fetes per la OCDE sobre la bona governança pública i que no trobaran ni un sol expert que pugui justificar un despropòsit d’aquest calibre?

AMENAÇA PER A LA SANITAT PÚBLICA I LA RECERCA BIOMÈDICA

En el cas de la sanitat pública catalana,  la formulació del projecte de llei d’acompanyament dels pressupostos de l’any 2014,  afecta a un gran col·lectiu professional, que va més enllà dels gerents d’institucions sanitàries. De fet, la major part de professionals afectats, són directius fora de conveni i investigadors. Professionals  responsables d’un amplíssim ventall d’activitats crítiques i complexes,  d’altíssima variabilitat i poc estandarditzables, que poden anar des de  negociar convenis col·lectius en èpoques de fortes retallades i ERO a promoure la gestió clínica,  fent un bon ús dels recursos i aportant valor afegit per minimitzar l’impacte d’aquestes retallades sobre la població. En termes econòmics estem parlant del  30% del pressupost de la Generalitat. Tot això en el marc d’empreses, en molts casos de més de 1.000 treballadors on hi concorren professions i categories molt diverses, la majoria d’elles d’alta qualificació,  amb un maneig pressupostari sovint superior als 100 milions d’euros. El “premi” a l’esforç i a l’alta professionalitat ha de consistir en no reconèixer les diferències i pagar a tothom igual?

La sanitat requereix una direcció molt professionalitzada i experta. No es pot gestionar  a través de normes rígides, perquè no és fàcil d’estandarditzar l’activitat.  La variabilitat es enorme i qualsevol contrarietat pot tenir conseqüències greus sobre els pacients, que és el que compta. Però també sobre la gestió financera.

marcaimim_2012petit[1]

D’altra banda, una decisió d’aquest tipus demostraria un alt grau de desconeixement de la realitat de la recerca en el nostre país. Es un equívoc creure que amb el blindatge previst a la citada llei d’acompanyament pels centres CERCA i els contractes ICREA es protegeix la recerca  biomèdica, un veritable motor econòmic al nostre país. La major part de directors dels programes que conformen aquesta recerca d’alt nivell, són professionals fora de conveni, contractats per les institucions sanitàries, els hospitals. I són ells per la seva extraordinària capacitat que atrauen la major part dels fons públics i privats que acaben finançant els centres CERCA de l’àmbit biomèdic. Aquests metges contractats per hospitals si no es modifica l’actual redactat del projecte de llei d’acompanyament dels pressupostos 2014, seran tractats de forma idèntica a directius amb capacitats no comparables. Què pretenem, que emigrin a països que els hi reconeguin el tracte que mereixen? Saben que simplement emigrant a Espanya cobraran més?

Parlant de retallades, s’ha arribat a dir que la causa real de les mateixes és la voluntat de debilitar el sector sanitari públic per afavorir-ne la privatització. Bé, equiparar a la baixa els salaris dels millors directius i investigadors, no és empobrir, en aquest cas de veritat, la sanitat pública? Si això succeeix, el sector privat, en la mesura que seguirà permetent l’autonomia de gestió necessària  per disposar d’instruments eficients de management; paradoxalment sí que es veurà afavorit. S’estarà apostant per la privatització.

En conclusió, si el que preocupa és l’equitat, no hi ha res més inequitatiu que tractar de manera igual els que no ho són i el resultat de polítiques d’aquestes característiques  és el desànim  de la  societat, la desmoralització del professionals i la fuga de cervells. Els joves que han emigrat saben que viure millor s’associa a valors com l’esforç i l’incentiu a l’assumpció de responsabilitats, reconeixent adequadament els millors i no fomentant aquest terrible igualitarisme: igualar a la baixa, és enganyar a la gent i empobrir el país.

El projecte de llei d’acompanyament dels pressupostos de la Generalitat de l’any 2014 encara no ha estat aprovat. Hi ha temps per rectificar i s’hauria d’aprofitar. La Catalunya del “dia després”, sigui independent o no, no mereix aquest pèssim model administratiu. L’Administració catalana és una còpia d’una molt mala Administració: l’espanyola. No cal empitjorar-la més.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

7 comentaris sobre “PROJECTE DE LLEI D’ACOMPANYAMENT DELS PRESSUPOSTOS DE LA GENERALITAT 2014: APOSTANT PER LA MEDIOCRITAT EN EL SECTOR PÚBLIC

  1. Felipe Bory ha dit:

    totalment d’acord amb tots els aspectes que expliques. Tal com está redactatada la llei de acompanyament aplicada a sanitat, significará la mort de la sanitat pública catalana. La atenció sanitaria depen de personal de alta qualificació profesional,no poltics, amb sous pactats en conveni que son en molt casos superiors ( sense esser alts i moltes vegades inferiors a d’altres comunityats autonomes). La consequencia será la fugida del professionals mes capacitats cap les privades, alteres llocs del estat o l’estranger. Moltes activitats de alta qualificació ( transplantaments, ciriurgis urgents complexes, atenicó a infarts o hemorrgies) es fan fore de hores i quedaran ferides de mort. ¿ Algú assolirá responsabilitats?

  2. Ferran Escalada ha dit:

    Completament d’acord amb el que publiques Josep Mª, crec que no tan sols tindria males conseqüències personals i de governació dels hospitals, medi on em moc i conec, si no que també va clarament en contra del foment de la cultura del mèrit i l’esforç.
    És, al meu parer, un torpede en la línia de flotació d’una sanitat pública de qualitat i, fins ara, de prestigi.
    En fi, fem el possible per evitar-ho però hem de ser conscients que, sense dubte, obtindria també moltes adhesions “populistes”.

  3. Pau Gomar ha dit:

    ….. els que ens dediquem a això que en diem “la gestió dels recursos públics” i que a més, ho fem amb tot el convenciment d’apostar per la millor societat possible que siguem capaços d’aconseguir entre tots, ens sentim bastant decebuts amb posicions polítiques com aquestes, que deuen ser molt rentables electoralment, però demostren que no tenen un coneixement clar de la gestió real d’un servei públic com la sanitat, de com s’organitza i la dedicació necessària de tots per fer-ho funcionar amb els nivells de qualitat que tots volem tenir quan ho fem servir. L’esforç, la implicació i l’expertesa necessita de reconeixements i la manca d’aquests genera decepció i empobriment personal, professional, organitzatiu i al final, també acaba empobrint la nostra societat i el nostre país, doncs acabem catapultant “els millors” fora del sector públic i això és especialment perillós en l’era de la competència i la competitivitat, en la que les fronteres público i privades es desdibuixen.
    Després de tots aquests anys de crisi i d’ajustos econòmics, tot mantenint un alt nivell de qualitat realitzada i percebuda pels ciutadans, necessitem reconeixements i no càstigs ….. que els polítics es reservin els càstigs per a qui no compleix o es corrupte.

  4. Ricard ha dit:

    Crec que tot plegat és conseqüència d’una visió equivocada de com s’ha de configurar un Estat modern. S’enfronten dues opcions oposades: els que creuen en l’eficiència, i els que també hi creuen però ho revesteixen tot amb unes connotacions de populisme, que desvirtuen completament l’obligació ètica d’utilitzar els diners de manera que produeixin el màxim benefici per la societat.

    Catalunya independent? Si; només faltaria, però una Catalunya que miri endavant, social però eficient, justa però moderna. Una Catalunya on es valori l’esforç, el treball, la dedicació, la responsabilitat i on els més preparats puguin aportar a la societat tot el que siguin capaços en el sector d’activitat que hagin escollit. També en el sanitari

    Uns professionals retribuïts d’acord a la seva vàlua i no segons decideixin els interessos polítics de curta volada d’alguns.

  5. Helena Ris ha dit:

    es desesperant veure com avancem tots plegats cap un error “de bulto”que tindrà conseqüències pel país. A més és, aparentment, un avenç inexorable que fa anys que es va desenvolupant. La cirereta del pastís és aquesta llei de mesures, però el model d’empresarialització del sector públic està sent derrotat de manera decebedora. Voliem una funció pública no funcionarial i un sector públic competitiu, doncs ni una cosa ni l’altra.
    A més, ens sap més greu el sector sanitari perquè hi treballem, però per la resta de sectors serà igualment desastrós.
    Què podríem fer per convèncer a algú assenyat dels que dirigeixen el país que no és un tema de sous i nivells retributius sinó que és un tema de MODEL de sector públic?

  6. Carles Besses ha dit:

    Un altre desproposit per la sanitat catalana. Es difícil entendre que gent teòricament capacitada i tècnicament preparada puguin impulsar una proposta que va en contra de totes les regles elementals en un mon modern i globalitzat. Només el populisme i la prioritat dels vots poden explicar-ho. Els metges i altres professionals potencialment implicats hem de fer sentir la nostre veu contra aquesta mesura que pot “liquidar” el que resta de la sanitat catalana. Els Col.legis professionals han de explicitar publicament la seva oposició en diaris i altres mitjans de comunicació. Aquí veurem el seu compromís amb els professionals i la seva independència respecte al poder polític.

  7. josepmariavia ha dit:

    Estic molt d’acord amt tots els comentaris. És politiqueria, no POLITICA. És populisme. És apostar per un model de sector públic impropi d’un país que vol ser capdavanter. És expulsar els millors del sistema. És castigar als més compromesos. És no valorar el treball, l’esforç, la dedicació, la responsabilitat i la preparació. És un torpede a la linia de flotació del sistema sanitari públic de Catalunya. És un sensesentit clamorós. No te ni cap ni peus. Cal aconseguir aturar aquest disbarat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *