ANY 2015. ÉS NADAL

Hi ha una contradicció enorme entre la tangibilitat de l’individu concret i ben geolocalitzat, obligat a treballar per viure i donar vida al sistema i la intangibilitat de la gestió planetària del mercat mundial.

L’economia productiva ha estat substituïda per una economia financera globalitzada i difosa, que determina el funcionament del món a partir d’unes transaccions difícils de relacionar amb l’economia real, amb les empreses, amb les fàbriques i, en darrer terme, amb les persones.

Per aquesta raó els sacrificis que es demanen a persones concretes per fer front a la crisi d’un sistema econòmic global i abstracte, sense rostre, són difícils d’entendre i, en el cas dels que més pateixen, provoquen reaccions més o menys agres, més o menys agressives.

En realitat la relació es pot entreveure. L’estalvi privat, familiar –pagar una hipoteca, en la mesura que es pressuposava que el valor dels actius creixeria sense parar, era una forma d’estalvi-, alimenta l’economia financera. Economia que creix a base de provocar endeutament, aproximant el deute privat al deute públic, transformant de fet l’endeutament en el veritable motor de l’economia. Per això hi ha qui defensa que més que parlar d’una economia real deslligada de l’economia financera, cal parlar d’una economia de l’endeutament.

El mateix mercat que per funcionar necessita que la gent consumeixi, estimulant el malbaratament i l’endeutament, ha provocat que alhora es demani als mateixos actors/treballadors o aturats/consumidors/endeutats, austeritat, estalvis i renúncies.

Aquest fet ha tingut traduccions polítiques diverses, segons les diferents tradicions socioculturals i la intensitat de la crisi. Des de reaccions xenòfobes com és el cas del Front Nacional a França i altres moviments similars centreeuropeus, fins fenòmens d’arrel comunista com Syriza o Podemos, o anarquista com la CUP. A Catalunya, històricament, bona part de la reacció als excessos de l’establishment ha estat de tipus anarquista.

La crisi econòmica, ja ho he escrit altres vegades, en realitat és una crisi de valors, de fonaments. I les crisis o s’afronten o passen factura. De fet ho estem veient. Els poders polítics més que afrontar la crisi, hi han posat pegats, amagant el cap sota l’ala, sense la valentia de situar damunt la taula la realitat del problema amb tota la seva cruesa.

Cal reconèixer que els partits antisistema, amb més o menys coneixement real del problema, amb més o menys demagògia, han parlat més clarament. Sense que sigui el propòsit d’aquest post centrar-me en els anomenats “nous” partits (de nous res de res ja que Alejandro Lerroux o Primo de Rivera, entre altres, varen fer afirmacions calcades a les que fa avui Podemos. Veure post de 29 de desembre de 2014 Podemos: déjà vu versió n.0, vull deixar clar que discrepo amb ells en l’estratègia revolucionària, probablement més teòrica que real. També discrepo, i em preocupa, que la sensibilitat vers el patiment dels més afectats pel model econòmic dominant, es tradueixi en odi, rancúnia i esperit de revenja dels “campions de la puresa” contra els que anomenaven casta, fins que algun assessor els hi deu haver recomanat arxivar aquest qualificatiu. Sobre aquests fonaments, no es pot construir cap alternativa útil.

Com que les “revolucions” avui i aquí acostumen a ser cosmètiques i acaben en esperpents revengistes, confio més en les estratègies reformistes dutes a terme amb ritmes adequats. És evident que els problemes són prou greus com per a que no hi hagi tot el temps del món per reformar el sistema.

Potser l’egoisme o l’instint de supervivència poden conduir a una revisió del model, sinó per convicció, per necessitat. Es comença a percebre, per exemple, que l’escalfament del planeta i la contaminació resultant d’un model de societat basat en el creixement econòmic sostingut, poden ser una amenaça real per a l’espècie humana. No obstant això, cal lamentar que el compromís de la darrera cimera de París no hagi estat major i l’agenda més exigent pel que fa a les mesures i els terminis. En aquest cas, el ritme de la reforma no és l’adequat. A l’igual que en l’exemple anterior, l’egoisme pot portar a lluitar contra les desigualtats creixents -provocades per un sistema que, amb la caiguda del Mur de Berlín, es va “descarar” del tot-, per la por que esdevinguin font d’inseguretat per als més beneficiats pel model capitalista.

Més enllà d’entrar en la naturalesa de les motivacions, el cert és que la resposta és la cerca de valors més humanitzadors invocant una necessitat de canvi, més des de la laïcitat i el post ateisme que des del cristianisme que no deixa de ser, a més a més d’una religió, el gran determinant cultural del nostre entorn.

Walter Benjamin ja va establir una relació entre cristianisme i capitalisme, qualificant aquest últim de religió. Segons ell, el capitalisme es va desenvolupar a Occident parasitant el cristianisme de tal manera que la seva història acaba sent la del seu paràsit: el capitalisme.

Això era l’any 1921 i, tornant a l’economia de l’endeutament, va ser segons alguns autors profètic al relacionar el deute (economia) amb la culpa (cristianisme). Com deia abans l’economia de l’endeutament va estimular el malbaratament i el consum (deute) i la resposta ha estat l’austeritat (expiació de la falta comesa, de la culpa). Benjamin, Nietzsche, Marx i Freud, uneixen deute i culpa en la paraula Schuld que te ambdós significats.

Seguint aquesta línia de pensament, potser més en boga en altres temps, hi ha qui descriu el cristianisme com la religió que ha radicalitzat la condició d’endeutament fins afirmar que l’experiència del pecat, base del cristianisme, esdevé plenament l’experiència d’un deute que, gràcies al regal de la gràcia, mai s’ha de liquidar, sinó que com a tal, s’ha d’administrar com a possibilitat d’inversió (per exemple, paquets de productes financers “porqueria”). Segons aquesta visió, la gratuïtat magnànima i l’administració econòmica no es contraposen, sinó que estan interrelacionades en l’experiència d’una insolvència radical que no s’ha d’esmenar. Intel·lectualment resulta estimulant, però a la meva manera de veure és tendenciós.

Benjamin evolucionà d’una inclinació inicial cap al misticisme jueu vers –en la seva etapa madura-, l’aportació d’una perspectiva original a la filosofía marxista. El seu pensament va ser complex, canviant i interpretable fins el punt que molts l’han volgut utilitzar per sustentar models antitètics. Sartre era ateu i Nietzsche, al igual que Sartre, al considerar que “Déu ha mort”, concloïen que els valors desapareixien, que tot estava permès i que se n’havien de crear de nous. Comparteixo part de l’anàlisi d’aquests autors i fins i tot algunes conclusions, però no tant les alternatives que proposaven.

Acceptant que el “tot s’hi val” ha fet del capitalisme un model globalitzat i perillós que fomenta el pensament –i el comportament- únic (advertència llançada per Nietzsche a Zaratustra, com a conseqüència de les dificultats per arribar al seu superhome), el projecte que sorgeix segueix sent el de reconstruir valors. Tornant a la relació entre capitalisme i cristianisme –o les formes diverses d’intentar humanitzar el món front a la decadència-, aquesta no té perquè ser, ni és bo que sigui, l’abans exposada de Walter Benjamin.

La relació entre el cristianisme i la cultura europea s’utilitza, doncs, des de perspectives diferents, per explicar l’origen de la modernitat. El nexe entre capitalisme i cristianisme de Benjamin no deixa de ser-ne una expressió. No es pot negar la contribució del missatge cristià al desenvolupament de la societat i de la cultura europea. El que passa és que l’aposta formal era pel progressiu alliberament de la condició humana sota el signe d’una autonomia responsable. No per una autonomia interpretada sota un relativisme creixent en el que tot està permès.

Personalment valoro molt l’esforç del Papa Francesc per presentar una vinculació diferent entre capitalisme i cristianisme. És cert que predominen les interpretacions socioculturals que exclouen el cristianisme de la modernitat i el situen a prop de la seva fi. La comprensió del món, de la vida i encara menys del capitalisme, no requereix de l’existència de Déu. Però malgrat la indiferència religiosa i post atea, la visió decadent de l’homo economicus, porta cada dia més gent a cercar valors humanitzadors. Sovint a través de l’espiritualitat i al marge de religions. Francesc té clar que la contribució del cristianisme a aquest anhel creixent, exigeix reelaborar l’enfocament del propi cristianisme i de l’Església, partint de l’empatia cultural.

Referint-se al Concili Vaticà II, el Papa va declarar a La Repubblica que “els pares conciliars sabien que obrir-se a la cultura moderna significava ecumenisme religiós i diàleg amb els no creients. Després

AP Photo/Riccardo De Luca

d’allò, es va fer molt poc en aquesta direcció. Jo tinc la humilitat i l’ambició de voler-ho fer”. N’hi ha prou amb llegir les encícliques Laudato SI i Evangelii gaudium per comprovar aquest esforç.

Deixa clar que la fe no és una ideologia. No es pot comparar ni contraposar a elles. No es tracta d’una alternativa a cap programa polític, ja sigui conservador, reformista o revolucionari. No és això. Francesc intenta adequar els valors de l’Evangeli al desig de l’home de construir un món més humà, més convivencial i millor.

En aquest món poc preparat encara per repensar el capitalisme tal com és avui, el món del consum, de la desigualtat, de l’escalfament letal del planeta… En aquest món, independentment si s’és creient o no, val la pena acceptar l’oferta de diàleg que fa el Papa Francesc.