Em disposava a anar a dinar amb uns amics i, com faig sovint quan surto de casa, vaig recollir un diari vell per llençar-lo.

En agafar-lo vaig veure un article de Narcís Comadira titulat “Tristesa, Incertesa i orgull”.

El vaig tafanejar. No l’havia llegit. Parlant de l’1 d’octubre i de l’acció policial deia…

“(…) I quan vaig veure el que deien de tot plegat els mitjans estatals, em vaig refermar una vegada més en què amb aquest Estat corrupte, venjatiu, brutal, sanguinari i mentider no s’hi poden tenir tractes. La gent que votàvem érem d’una altra mena, i aquesta gent, el poble català, que inclou tothom qui hi vulgui pertànyer, teníem dret a viure la nostra vida, individualment i com a poble, d’una altra manera (…)”.

Mentre escric escolto que el ministre d’Afers Estrangers espanyol Alfonso  Dastis, nega a la BBC la brutalitat de l’acció policial, justificant-la per desenvolupar-se sota l’empara judicial i afirmant -davant la incredulitat del periodista britànic que l’entrevista- que moltes de les imatges difoses a tot el món eren falses. Em pregunto si ell s’ha arribat a creure que ho eren… Em demano si de veritat creu que la premsa internacional en general i la BBC en particular són com la premsa espanyola que, a base de mentir, s’acaba creient les pròpies mentires.

El soroll dels helicòpters de la policia que fa dies que no paren de sobrevolar la ciutat contribueixen a conformar la nova realitat. Com el de les casseroles colpejades per gent trista, indignada, ferida en la seva dignitat, humiliada o abraonada, que de tot hi ha. Sentiments que afecten moltes persones segons el moment, segons el dia.

A la ràdio una senyora gran es queixa de què Fernández Díaz no estigui a la presó i els “Jordis” sí.

Escoltar l’esment a Fernández Díaz, em fa pensar en quan va dir que el trencament de la convivència a Catalunya feia que les famílies no poguessin reunir-se pacífica i feliçment per Nadal. Quan ho va dir mentia. Ara, però, això està passant.

A mi m’ha passat. Amb amics contraris a la independència de Catalunya i amb amics favorables. I admeto que el meu estat d’ànim en determinats moments, ha influït. Quan creus sincerament que una posició és totalitària, has de fer esforços per escoltar els arguments de qui la sosté i, sobretot, dels que provenen de posicions pretesament equidistants. Entre aquests n’hi ha de veritat i altres que no ho són tot i afirmar-ho. Entre aquests últims hi ha els que saben que no ho són -d’equidistants- però fan veure que ho són i els que no ho són però no ho saben. Vaig rebre el missatge d’una amiga d’aquest darrer grup esmentat, enviat amb tota la millor intenció. Un missatge que feia una crida a la pau i a la concòrdia. A l’amor entre els humans. Però incloïa el següent paràgraf que, per a mi, trencava tot el sentit i situava a qui l’enviava en una de les dues bandes que denunciava, tot i que qui va redactar el manifest -no ho va fer la meva amiga- simulava parlar des de la neutralitat:

Estamos asistiendo con asombro y estupor, a la situación de tensión y conflicto creada por unos políticos, y no logramos entender cómo se ha podido llegar a esto, a esta lucha de egos por querer tenir la razón, a esta falta de diálogo, al enfrentamiento, a la manipulación”.

Gent que s’ha cregut que el que passa és una dèria de quatre polítics i que ignora que darrere hi ha milions de persones que reclamen llibertat d’expressió i poder votar. Gent que, en el cas que m’ocupa, de bona fe, ignoren que de fet és molt senzill entendre el perquè de la manca de diàleg. Tan senzill com que una de les dues parts es nega a dialogar per més que l’altra fa anys i anys que li demana.

La meva reacció -que no era contra aquesta persona en concret- no va ser l’adequada i al cap d’uns dies li vaig demanar disculpes.

Sí, la situació es crispa per moments i, francament, és una llàstima.

Vaig arribar al restaurant uns minuts abans de l’hora convinguda. Els amics havien triat un bon restaurant. Després de demanar si ens podien bescanviar les cartes que ens van donar en castellà per unes en català, vàrem fer la comanda i gaudir de l’àpat. I sobretot d’un moment d’aïllament relatiu del clima permanent de debat sobre el procés, amb tota la tensió que porta associada.

Més enllà de l’inevitable comentari sobre l’actualitat política (no feia ni una hora que Rajoy havia anunciat el 155 i en faltaven una mica més de dues per a l’inici de la manifestació per a la llibertat dels presos polítics), vaig gaudir dels avantatges de tenir amics cultes, savis i respectuosos.

Un dels presents, escriptor i poeta impregnat d’un gran sentit de l’estètica i el bon gust. Un altre, membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts, bon escriptor, bon orador i, com el primer, dotat d’una extrema sensibilitat. Escoltar-los parlar va resultar un bàlsam enmig de tanta crispació.

Entre els comensals, alts directius d’empreses que en els últims dies han protagonitzat titulars de diaris per haver-se traslladat fora de Catalunya. Contents de poder esbravar-se, després de passar-se les setmanes continguts en un ambient més aviat hostil amb l’independentisme.

Les xarxes socials seguien bullint. Fa dies que bullen.

El restaurant estava a tres travessies del Passeig de Gràcia, ocupat de nou per mig milió de manifestants amb estelades, pancartes en favor de la llibertat en general i de la dels “Jordis” en particular, i altres diverses reclamant democràcia, llibertat, independència… Inevitable recordar la triada “amnistia, llibertat i Estatut d’Autonomia”, lema de les manifestacions de… fa 40 anys!!! Just abans que s’iniciés el règim del 78, que ara, definitivament, és un cadàver putrefacte. Potser el 155 acabarà sent el símbol del final del règim del 78. Potser els excessos que estem vivint donaran pas definitivament a un sistema veritablement democràtic. Tant de bo… Però confio molt poc en Espanya en aquest sentit. La seva essència ancestral té poc a veure amb la democràcia i el respecte per la llibertat.

Per més que molts sincerament no ens entenguin, per més que molts creguin fermament que España és una democràcia consolidada i fins i tot dubtin de la sinceritat dels que estem convençuts que és una democràcia de baixíssima qualitat que, de moment, empitjora dia a dia; molts no podem evitar sentir que les últimes setmanes ens han evocat el final del franquisme. I, és clar… en aquest clima, la convivència es complica i cal fer un esforç.

Jo sóc dels convençuts de què pràcticament no hi ha ningú que no se senti part de la banda unionista o de la independentista. Ser políticament correcte obligaria imperativament a no parlar de bàndols. Però malauradament -i subratllo que és molt malaurat-, existeixen. Evidentment, igual que en qualsevol enquesta hi ha els “no sap/no contesta”, hi ha gent per a tot. Però els “no alineats” són els menys, per més que molts s’esforcin en fer veure que ho són. Això complica encara més les coses.

Personalment, a banda de demanar disculpes a l’amiga unionista que em va enviar el manifest, he fet el mateix amb una persona independentista, també enutjada per discrepàncies. Estem arribant a l’extrem que les disputes es produeixen dins de cadascun dels bàndols per discrepàncies en la l’estratègia o la tàctica a seguir! 155 dur versus tou o DUI versus eleccions, per exemple…

Avui una persona, crec que psicòloga, deia que fins i tot persones prudents que intenten tantejar el terreny començant la conversa amb una fórmula tipus “quin embolic, eh?”, no s’adonen que la tensió és tan alta que la simple paraula “embolic”, ja pot provocar a segons quin interlocutor la sensació de tebiesa punible per part de qui la pronuncia. “Embolic? Aquí l’únic embolic és que hi ha qui confon democràcia amb legalitat i no dubta en manipular la Justícia per assolir els seus objectius”. O bé, “Embolic, el que passa és que una minoria pretén imposar una decisió a tot un poble, passant-se la legalitat pel clatell”… N’hi ha per a tots els gustos.

Aquests dies estic organitzant un sopar amb els companys de l’escola, de la nostra escola de quan érem petits. Les intervencions en el xat que compartim, han fet estralls i uns quants -massa- s’han donat de baixa. Anem a intentar recosir costures malgrat l’ambient s’enrareix cada dia més.

Veig a la TV algú del Sindicat Unificat de Policia queixar-se de les condicions en les que -segons diu- malviuen els policies del Piolín i els altres vaixells. Penso que millor que no els deixin anar a repartir llenya, ja que viure en aquestes condicions ha de crispar…

Veig els directors dels Media públics catalans demanant respecte per la seva autonomia professional.

Recordo cada dia les imatges de bona gent ferida per la policia quan volien votar el dia 1.

No entenc que la gent esperés quelcom més del que està donant de sí, per ara, la Unió Europea. Com voleu que uns Estats insensibles al drama dels refugiats sirians discuteixi amb un soci, Espanya, per “quatre catalans que volen la independència”? Com a molt poden trobar de “mal gust” que en el seu propi territori i tan a prop els treguin de la seva zona de confort. Intervindran quan -i això no és descartable quan Catalunya suposa el 20% del PIB estatal- eventuals revoltes, previsibles o no, malfereixin les economies catalana i espanyola. La UE es pot permetre que Grècia s’ensorri i fer-ho amb indiferència, tot i que formalment simulin estar preocupats. Però amb Espanya no s’ho poden permetre. El pastís és massa gros i els hi crearia greus problemes amb ells de retruc!

Quan escolto l’èxit esclatant de l’article “10 consells per cuidar-se en temps de conflicte” em dic a mi mateix que, de totes totes, he de tornar a la tranquil·litat perduda. No renuncio a res, quedi clar. Però ja feia temps que no escoltava notícies ni llegia diaris. Em proposo anar tornant al meu estat de distanciament de la maleïda actualitat. Apagar el soroll extern per recuperar el silenci interior. Tornar a llegir, tornar a escriure, dosificar les converses sobre el tema…

Acabo amb un WhatsApp rebut avui, com a colofó d’un llarg intercanvi amb una persona que no pensa com jo:

Sí, amb molta gent com tu i com jo, tot això no seria cap pega. No només pel respecte i la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, sinó i sobretot per la convicció comuna que les coses s’aclareixen parlant des de la honestedat i la generositat, fent sense pressa però sense pausa fins que tothom pugui trobar el seu lloc…”.

Doncs això, i… per tant, de nou disculpes a les dues o tres persones amb les que en algun mal moment he perdut aquest esperit, i elles n’han patit les conseqüències.

 

 

 

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

4 thoughts on “QUAN LA VIDA QUOTIDINA ESDEVÉ TENSA I TURBULENTA

  1. Montse sirera ha dit:

    Gràcies Josep María per tornar a escriure.
    Gràcies per definir l’estat d’ànim generalitzat. No podem ser neutrals, però també hem de trobar l’espai per conservar la calma interior.
    “Si ets neutrals en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor”
    Desmond Tutu

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies pel comentari Montse!

  2. Josep Maria,
    Sembla que compartim alguna experiència semblant…
    Potser als teus companys d’escola els agradaria llegir aquest text…?

    1. josepmariavia ha dit:

      Potser sí¡ Hauré d’enviar-los-hi el post…

Respon a Guillermo Ruiz Gomar Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *