Em vaig despertar, vaig preparar cafè i me’l vaig prendre assegut mirant embadalit el Parc Joyce des de la finestra del saló. Pensava en la conversa del dia anterior amb en Harry i l’agradable sopar a Les Mignardises.

Esperaria que arribés l’hivern i marxaria dos o tres mesos a algun lloc càlid. De moment, mantindria llogada la casa. Els preus del lloguer a Montreal sempre havien estat molt inferiors als de Barcelona. Quan hi vaig anar de jove, ja era així. A banda, aquella caseta al Parc Joyce estava molt bé de preu. Al cap i a la fi, era canadenc i feia vuit anys que vivia allà i m’hi sentia molt bé. “Potser algun dia m’hi acabaré quedant, hiverns inclosos? No ho crec. Però, certament, aquest és un país on les coses funcionen. Trobar un lampista que vingui quan a tu et va bé o l’emergència ho marca, és fàcil. I vénen amb roba i proteccions adequades, el certificat que els habilita per exercir, les eines necessàries, recanvis… A més a més, són educats, no embruten, i recullen tota la porqueria que fan abans de marxar. I el que és més important, difícilment han de venir tres o quatre vegades perquè a la primera no aconsegueixen reparar l’avaria, o els hi manca una peça o la reparació dura tres hores i el problema reapareix tot seguit. Els serveis mèdics són de qualitat en un sistema públic de cobertura universal i gratuïta en el que les llistes d’espera han augmentat, però res a veure amb el que passa, per exemple, a Catalunya. No, no descarto acabar vivint al Canadà, malgrat els hiverns. A saber… Tornant a la pregunta retòrica de KallifatidesQuina importància tenia a quin racó de món anava a parar?’ (veure Històries reals i alhora imaginades del 19 d’agost de 2021) ja vaig dir que la vida ja m’havia demostrat manta vegades que no es poden fer plans. Però trobar un bon electricista o serveis mèdics accessibles i de qualitat, en especial quan vas envellint, forma part d’una dimensió diferent de la que al cap Kallifatides quan diu el que diu, amb tota la raó si ho situem en la dimensió transcendent pertinent”.  No havíem dit que planificar no serveix de res?

A finals de novembre vaig volar de Dorval a Los Angeles, i d’allà a Thaití. Vaig fer nit a Papeete, en un hotel poblat de turistes de pas cap a diferents illes de la Polinèsia o tornant de les mateixes a qualsevol lloc del món. L’endemà vaig volar fins a Bora Bora, on la distància més llarga no arriba als 5 km, i no és impossible del tot trobar un lampista que aconsegueixi fer anar allò que s’ha espatllat, d’una manera o altra -aquest ja és un altre tema- i, això sí… potser millor no emmalaltir greument. “Què curiós”, em vaig dir a mi mateix. “Estic pensant com un canadenc. Tot s’encomana”. En qualsevol cas, no era encara prou canadenc com per decidir prescindir del blau turquesa del mar de la Polinèsia, de sortir en barca amb el Tiki, un pescador amic d’anys que no ha tastat “la civilització”, i entrar en aquella dimensió desconeguda, en la que el temps s’atura i tot queda molt lluny. Aleshores, els lampistes maldestres, barroers o grollers i malparlats, deixen d’existir. I assumeixes que si t’agafa un infart, t’hi posaràs bé i deixaràs que passi el que hagi de passar amb la major tranquil·litat possible.

En Tiki m’esperava a Motu Mute, l’aeroport de Bora Bora, amb el seu Toyota Land Cruiser vell i atrotinat, però robust i capacitat encara per transitar per on fos. Vàrem anar fins la seva cabana a prop de Turtle Beach, al sud d’on es troben els grans ressorts de luxe, però suficientment allunyat dels mateixos, a la corona de corall que, a modus de semilluna, envolta parcialment l’illa principal. La cabana del costat de la seva, construïda pel propi Tiki, és, com la seva, una fale, una cabana típica de la Polinèsia, però aquesta construïda sobre pilons, sobre el mar -la seva és a la platja, situada a pocs metres-, barrejant el tipisme local amb els clàssics bungalows d’hotel tropical que, per primera vegada a la història, varen ser construïts sobre el mar a la Polinèsia francesa per uns americans de Califòrnia. Aquests, però, a banda dels materials, per dintre poc tenen a veure amb les humils cabanes dels pescadors. En Tiki, l’únic que va fer diferent va ser incorporar el terra de vidre, de manera que dins la cabana, quan camines, sembla que estiguis sobre les aigües blau turquesa i sota els peus veus circular dofins, peixos manta, peixos ratlla, peixos papallona, morenes i infinitat d’altres espècies de peixos tropicals. La cabana s’aguanta sobre pilons de tronc de cocoter, amb parets també fetes amb fusta de cocoter i sostres de palla de fulla de pandanus seques que protegeixen bé de l’aigua i allunyen els insectes. Els mobles són tots de canya i de fusta de cocoter. És austera, però confortable. En Tiki havia pensat llogar-la a viatgers amb esperit aventurer o persones -en paraules seves- “integrades amb la natura”. No volia sentir parlar de turistes, car considerava que l’illa s’havia anat prostituint, justament, per atraure turistes. Ell em va ensenyar a viure-hi i a moure`m, evitant-los.

-Tiki, si no t’agraden els turistes, cosa que entenc perfectament -malgrat, en el fons, per més que jo absurdament no m’hi consideri, en dec ser un-, per què has construït aquesta cabana així?

-No m’agrada el turisme, però sí els humans. Si pogués, eliminaria alguns dels ressorts -potser no tots, ja que també respecto que alguns habitants d’aquí prefereixin treballar allà que seguir amb la pesca i els cocoters-, però soc curiós de mena, no he viatjat mai ni crec que ho faci i m’apassiona conèixer persones com tu.

-I què t’aporta conèixer persones com jo? Quina necessitat en tens? Tu has optat per seguir sent pescador i transformar-te en cambrer de ressort… Vius aliè al turisme, tens família i amics natius…

-Necessitat, no en tinc cap. Però sí curiositat. El que m’expliqueu, la manera com viviu, els pensaments que teniu… em sorprenen tant! Em feu pensar i aprenc… A mi m’agrada quan vens. Em costa imaginar com és viure al Canadà o a Europa o al Japó. No sé què passa allà, però sembla que patiu. Moltes vegades em sembla que ser feliç amb els vostres maldecaps, amb la vida que viviu, és més difícil que aquí. No et sembla, Armand? Quan m’expliques que t’agrada estar sol, suposo que vols dir que els altres et molesten i no sé per què et molesten. M’agrada escoltar-te i intento entendre’t, però no estic segur de fer-ho.

-Tiki, ara et diria que no “facis el pagès”, però no crec que entenguis l’expressió. Quan tornes de pescar i veus els turistes dels ressorts navegant amb embarcacions luxoses, fent submarinisme… quan els observes, què hi trobes de diferent? Imagino que em diràs que “són” rics i tu no. Segurament no t’equivocaràs si dius que “tenen” més que tu. Però no “són” més que tu. Tampoc són menys, però han optat per ignorar què “són” i viure en l’abundància del que tenen. I, dit de forma simple, en això es basa el nostre món, el que es coneix com a “civilització” que, comptat i debatut, comporta molta degradació. De l’home i del medi. Per això, jo acostumo a estar sol. Intento mantenir contacte amb persones que, com jo, intentem “ser” més que “tenir”. Però molts -jo segur- som víctimes d’haver estat educats en el tenir i viure en una societat que persegueix tenir més, més i més. Tant que, fins i tot, destrossa la natura per tenir més. Ja sé que tu no, però els que manen aquí també han apostat per fer el mateix. Encara sou molts els que o no hi participeu o ho feu com si representéssiu una comèdia que s’acaba amb la jornada laboral i la tornada a casa, amb la vostra gent. Sé que saps perfectament del que et parlo i que tens clar que en vols viure al marge fins on puguis i mentre puguis. En això, des de realitats i punts de partida molt diferents, ens assemblem.

-Vine a viure aquí, Armand. Pots estar tranquil i sol, i quan vulguis parlar, riure, menjar i beure, amb nosaltres.

-Segurament no soc prou valent per fer-ho, i si ho fos, penso que faria santament. El confort, la comoditat material i un cert concepte de seguretat que ens han inculcat molt profundament, m’ho fan difícil. Ja saps com em poso de nerviós quan no engega el cotxe (riures). El meu avi, que va viure a l’Àfrica equatorial des del final de la Guerra Civil espanyola, m’explicava com el va sorprendre, a l’arribar allà, la diferència entre els colonitzadors europeus i els negres pel que fa a la percepció del risc. No és que els negres no s’estimessin la vida, però sabien que era efímera, perquè vivien immersos en tot tipus de riscos. Era la seva normalitat, i això els hi permetia viure intensament l’únic que tenien, que no era res més que el present, la vida moment a moment. Els blancs necessitaven seguretat, control sobre tot, i també sobre el futur. I molts diners per mitigar els riscos i “viure bé” fins a creure’s immortals. Imagina quin contrast entre el que té integrat amb normalitat que millor viure el present, perquè un lleó se’t pot cruspir en qualsevol moment, i qui ha arribat a creure’s un homo deus. El pitjor és que la civilització ha guanyat la partida de l’autodestrucció, i gent com vosaltres heu quedat enlluernats i no voleu ser menys… Ho entenc. És una llàstima, però és així i ho entenc. Quina sort que tens: has refusat tenir televisió i smartphone!

En Tiki va anar amb la barca a veure taurons i jo em vaig asseure al porxo de la fale, sobre el Pacífic. Era com si navegués, i em vaig quedar relaxat amb la mirada clavada en el blau turquesa del mar…

Què difícil és aprendre que no cal anar enlloc diferent del lloc on s’està, si un està bé. Poc importa el lloc si un està bé. Si et fixes bé en tot el que hi ha allà on ets, no pares de descobrir coses. Les mateixes coses canvien, simplement amb el to de llum. Amb les estacions, per suposat, però simplement amb el pas de les hores. Cada instant, cada ‘ara’ té una llum, un color, un so, diferents dels instants anteriors i posteriors. Els nostres estats d’ànim, que també varien, neixen, moren, reneixen i tornen a morir, ens donen perspectives diferents de les mateixes coses en cada canvi, en cada transició… El millor lloc per estar és aquell que et permet veure, des de la pau, com neixen i moren els pensaments. I aquest lloc, és un no-lloc. L’amic Bendesky té raó quan em parla d’eixamplar l’espai interior per viure-hi folgadament, sense haver d’estar pendent de l’espai exterior, ja sigui la neu del Canadà, la sorra blanca de Bora Bora o els arrossars del Delta de l’Ebre. A la civilització del tenir, per aturar el temps, callar, escoltar, observar i veure néixer i morir els pensaments, ens hem hagut de copiar la meditació oriental. En Tiki, potser coneix la paraula o potser no. Però quan tira l’ancora, sense saber quina hora és -ni falta que li fa-, no parla, escolta el vent, les onades i els cants de les aus i altres animals que no el distreuen -els porta integrats- i en aquell moment, més enllà de només mirar, es fusiona amb els moviments dels taurons, està en aquest no-lloc. I la seva vida va d’un no-lloc a un altre sense haver-se mogut mai de l’illa -ni falta que li fa-. Encara recordo el dia que em va dir: ‘Jo soc el que queda quan els pensaments només els observo

FONT: Pixers

però no els penso’. M’ho va dir amb tanta senzillesa i naturalitat… Té tan clar que la vida és més maca que qualsevol cosa que pensem d’ella…”.

Definitivament, el lloc no fa la cosa. El fred i la neu o la calor i el mar d’aigües càlides, tampoc. El no-lloc interior i pacífic sí… Tant que si no el trobes, pots arribar a creure que la preocupació pels lampistes o els preus dels lloguers o, fins i tot, per l’accessibilitat al sistema de salut poden acabar decidint -ells i no tu- el lloc on has de viure. Pitjor, el no-lloc on acabaràs cercant inútilment la felicitat.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *