Ja fa uns anys que vaig deixar, pràcticament del tot, de menjar carn. Encara no sabia que el consum de carn afavoria l’emissió de gasos amb efecte hivernacle, ni la María encara m’havia posat a dieta per normalitzar uns insidiosos i inespecífics marcadors tumorals. Diuen que a mesura que et fas gran vas perdent el gust per menjar carn. En el meu cas és cert. Molt de tant en tant, em ve de gust menjar carn. Aleshores busco algun restaurant especialitzat i gaudeixo. Si puc m’agrada acompanyar-la amb un Malbec.

Des que vaig deixar de menjar carn, gairebé no vaig veure més a la Viviana. Desprès de molt de temps ens vàrem trobar pel carrer. Jo havia decidit sortir a passejar i ella, visiblement, no tenia pressa. Al cap de 10 minuts d’estar xerrant palplantats, vàrem acostar-nos a un cafè, just a l’altra banda del carrer.

-No m’estranya el que m’expliques… Potser pot semblar un recurs fàcil dir que “es veia a venir”, però…

-(Viviana) Ho he passat francament malament i a veure com anirà el tractament. Tot just fa un mes que vaig anar al psiquiatre per primera vegada. Fa molts anys tu em vas recomanar un psicòleg. Recordo que era agradable parlar amb tu, m’anava bé i, a banda, sempre em vas semblar prou discret. A més a més, tu no formes part del meu món i això em tranquil·litzava. Encara ara, penso que és bo compartir amb algú “d’una altra tribu” que m’escolti i “em torni la pilota”.

-Ara per ara, encantat d’escoltar-te. Aleshores vaig acabar no sentint-me còmode. És fàcil dir als altres allò que et costa d’aplicar-te a tu mateix. Però des de fora el problema era molt evident i jo et veia morir a la presó on tu mateixa t’havies tancat…

-(V) Sí, recordo que m’adonava que estava ficada en un bon embolic, però em veia incapaç de sortir-ne. Comprenc que desapareguessis… Ara em ve al cap una cosa que -imagina!- mai vaig gosar comentar-te. Tot i que no me’n parlaves mai, sabia que estaves posat en política i ho trobava estrany. Trobava que no feia per a tu.

-Jo ara també ho trobo estrany i… de fet, en certa mesura, sempre em va semblar estrany també. La política m’interessava i de jove vaig implicar-me en moviments polítics juvenils, però mai hagués imaginat acabar al món institucional. Jo era -i malgrat tot, mai he deixat de ser-ho- algú de l’àmbit tècnic, professional. I vaig passar anys formant-me de forma reglada i formal, i sempre informalment. L’experiència política, aleshores em va semblar interessant. Però… jo mai em vaig sentir part d’aquell món. I quan veig com va ara…!!! Vaig abandonar la tasca pública el 1994 i mai m’hagués imaginat tornar-hi el 1997. Quan m’asseia a la taula del Govern, em sentia com un espectador privilegiat al que els actors havien convidat a veure la funció des de l’escenari. Però espectador al cap i a la fi. Sempre vaig tenir clar que ells eren actors i jo espectador. I ells també varen tenir clar que jo no era “dels seus”. Em veien com un rara avis en aquell món. Suposo que per això vaig acabar marxant, ja fa més de 20 anys, i no hi vaig tornar mai més!!!

-Hauries de fer un llibre…

-Potser. Però en qualsevol cas encara no sento que sigui el moment. Tot i saber que si esperes massa per fer el que sigui, igual no hi arribes a temps! Si el fes, suposo que seria inevitable explicar anècdotes curioses, sorprenents, divertides. Però no seria un llibre descriptiu de fets, i encara menys de xafarderies. D’entrada m’atrauria parlar més de com veia jo aquells polítics, de la diferència entre la percepció pública i la realitat derivada de la convivència amb ells, de com els anys de pràctica política poden, si no esborrar, hivernar la persona que, sovint, costa molt de trobar darrere del polític quan hi convius… No sé. Sigui com sigui, per ara no m´ho plantejo. M’interessa més parlar amb tu i que m’expliquis coses del món real del carrer. Fa 20 o 25 anys, quan vaig començar a venir al restaurant, venia també per això. El que m’explicàveu, sobretot tu, i algú més de per allà, després d’una jornada de 12 hores rodejat de polítics, suposava reconnectar amb la vida quotidiana del carrer…

-Suposo que per això m’agradava parlar amb tu. Mai m’hagués imaginat parlant amb un polític. Potser ho he fet alguna vegada més si han vingut al restaurant. Però mai de temes personals. Tampoc era el lloc. Clar que tampoc ho era per parlar amb tu i en canvi ho fèiem…

La reunió del dilluns a les 19h, havia acabat. Vaig travessar el Saló Sant Jordi fins al meu despatx, vaig agafar la bufanda i la gavardina i vaig baixar les escales d’aquell Palau Gòtic, pensant en les set persones -vuit amb mi- que ens reuníem cada dilluns en aquella, relativament petita, sala. Sempre els mateixos amb les lògiques absències esporàdiques de l’un o de l’altre…

Mentre travessava la Plaça de Sant Jaume en direcció al carrer Jaume I donava voltes als assumptes tractats en la reunió, alhora que observava les cares, els posats, la manera de caminar de les persones que m’anava creuant. La meva sensació era que aquella gent que ens reuníem, érem una mica ‘alienígenes’ en relació a tots aquells vianants i de tant en tant em costava de veure la relació entre el que debatíem o decidíem i la gent, el carrer…

Era fosc, no feia fred, però sí molta humitat. Aquella humitat que si estàs molta estona al carrer t’acaba calant. Per això havia agafat la gavardina, una peça de roba que gairebé mai feia -ni faig- servir. Vaig seguir fins a Via Laietana i vaig tirar avall en direcció a mar. La humitat es deixava sentir més. Em vaig ajustar la bufanda al coll i vaig pujar el coll de la gavardina, estirant-lo i intentant que em protegís la part inferior de les orelles. Seguia observant els vianants…

A l’arribar al Passeig de Colom vaig tombar a la dreta. L’estàtua de l’aventurer americà no es veia a causa de lo boirina. Quan vaig intuir mínimament la silueta de la mateixa, hi vaig clavar els ulls i a mesura que caminava, amb la vista fixada, la figura de Colom, anava adquirint consistència, fent-se més visible. Per un moment em va fer pensar en un truc de màgia en veure sortir Colom allà a dalt, com si vingués de l’espai!

Vaig arribar a casa després de caminar uns 20 o 25 minuts més. Em vaig afluixar la corbata, la vaig llençar sobre el llit. Com la gavardina i l’americana. Aquell bany de realitat que suposava per a mi aleshores, simplement passejar i mirar la gent amb uns altres ulls, em va anar bé. Inclosa la part més ‘irreal’ de l’aparició de Colom des del no res!

Em vaig posar roba d’abric més còmode i vaig anar a menjar carn…

La Viviana, somrient com sempre, em va portar la carta… Jo feia temps que tenia la sensació que darrere d’aquell somriure s’hi amagava força patiment…”.

-(V) Diria que sé de quin dia em parles. Sovint sentia que quan entraves i t’asseies a la taula, trigaves una estona en “aterrar”. Però aquell dia, ni et vas fixar en la carta. Vaig haver de venir dues o tres vegades per prendre la comanda… Sentia que estaves en una altra galàxia. Pel que em dius, venies d’una altra galàxia. No sabia que fos la de “la política” (he, he). Bé, en qualsevol cas ha passat temps i tinc la sensació que estàs bé.

-Tot és millorable, però sí, força bé… Ja saps, “cosetes” a corregir.

Vàrem recordar aquells anys en els que el pes del negoci familiar va impedir a la Viviana tenir temps per fer el que fa la gent jove. No puc pas dir que no tingués joventut, però em sembla que, com a mínim, n’hi va mancar… No m’hagués imaginat que aquella espiral cap a un pou negre molt fons hagués durat encara tants anys. Quasi 20!

-A mi em feies patir. Poc desprès de conèixer-te, sentia ja que quelcom important no girava rodó a la teva vida. I erets una cria! Jo devia tenir l’edat que tens tu ara…

-(V) I vas desaparèixer. Recordo que alguna vegada ens vàrem trobar pel carrer i també en un pàrquing. I en una farmàcia!

-Sí. I en alguna d’aquestes ocasions, vaig sentir-te pitjor que mai tot i l’esforç visible que feies per riure, fer bona cara i com si res. No vaig comentar-te res d’això.

Vaig escoltar el projecte que em va explicar de muntar un negoci turístic en un altre continent a partir de posar en valor una cultura indígena amenaçada. No em va semblar clar que hi hagués un estudi de mercat sòlid, ni un pla d’empresa, ni el mínim necessari per obtenir el capital… Molta il·lusió, sí. Però no sé fins a quin punt derivada de tres setmanes de visita idíl·lica en aquell paradís de la natura i, sobretot, de la necessitat d’escapar.

-Això vol dir que deixaries el negoci familiar aquí i marxaries a l’altra punta del món?

-(V) Bé, ara el negoci és meu i dels meus germans i hauré d’alternar estades allà i aquí… Anar i venir, teletreball…

-Ja…sembla evident que sense tu, el negoci familiar pot perillar i no goses posar en risc els teus germans… Però, i tu? Això no és una versió aparentment descafeïnada de la mateixa dependència familiar que et va dur a no tenir massa joventut? Vols dir que és realista aquest part time? A banda, si vols ajudar a preservar aquesta cultura indígena amenaçada, vols dir que una explotació turística no serà més un risc que un ajut, en el cas que el turisme hi arribi? Però és que si no hi arriba… I si veneu el negoci familiar i dividiu les parts entre els germans, prens el temps necessari per reinventar-te bé i que cadascú visqui la seva vida sense dependre els uns dels altres…?

Aquells dies una contra de “La Vanguardia”, estava dedicada a una companya d’escola del curs posterior al meu, la Marita Osés, a propòsit de la publicació del seu llibre “¿De qué va el amor?”. Li vaig enviar a la Viviana, car el contingut anava més enllà de l’amor, a la meva manera de veure.

En el resum, la Marita deia:

“Per poder estimar algú és imprescindible conèixer-te, cuidar-te, no abandonar-te, estar en pau amb qui ets; estimar-te, fer amb tu mateix el que ens han explicat que es fa amb algú a qui estimes”.

“L’amor propi es llegeix com a egoisme, encara que és el contrari, perquè si tu no aprens a estimar-te a tu mateix, li demanaràs a l’altre que et completi, que t’ompli el buit”.

És a dir, més que dues mitges taronges, dues de senceres i a poder ser ben completes cadascuna per sí mateixa.

Quan encara et costa viure amb tu mateix, els riscos no s’associen exclusivament a les parelles. Determinats projectes, ambicions, idealitzacions de futur, sacrificis malentesos… poden també fer-nos molt mal. Un dels riscos és la fugida endavant, escapar mentre hivernes -millor o pitjor- el que hauries d’afrontar…

En fi, com deia, fàcil diagnosticar i proposar tractaments als altres! En qualsevol cas, la trobada va ser molt agradable i… també em va fer reflexionar a mi.

Ah! Aquest no és un post “d’autoajuda”: els fets són reals i el que es descriu és una part d’unes vides.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “FUGIDES CAP ENDAVANT (O CAP ENDARRERE)

  1. Cristina ha dit:

    Els projectes, les ambicions i les idealitzacions són desitjos que et porten a la decepció. Benvinguda. Al’altre banda només hi ha buit.
    M’ha agradat.

    1. josepmariavia ha dit:

      Gràcies Cristina

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *