EL MODEL SANITARI CATALÀ I EL NOU EQUIP AL DEPARTAMENT DE SALUT

Toni Comin

No escric sobre sanitat des del 29 de juny de 2015 i sobre política des del 27 de setembre de l’any passat.

Per què? Si llegiu els meus últims posts, veureu que el que em mou va cap a altres direccions.

Això vol dir que no m’interessa el que va ser, i encara és en gran part, el meu sector professional?

No. El que no m’interessa és el tipus de tractament que es dona al tema i la crispació que l’envolta. En els últims anys el debat sanitari ha estat deliberadament tòxic, superficial i dominat per un maniqueisme “guerra civilista”. La sanitat s’ha transformat en un instrument polític que masses agents s’han tirat pel cap de forma molt irresponsable i poc respectuosa.

El Conseller Comin, ha rebut crítiques per no procedir del sector. D’entrada, simplement pel propòsit que ha expressat de voler reconstruir el consens al voltant del model sanitari, ja mereix al meu entendre, un vot de confiança.

A risc de semblar -o ser- immodest, considero pertinent expressar que em sento molt legitimat per valorar el que va costar assolir el consens al voltant del que ha estat reconegut per la OMS, entre altres, com un dels millors sistemes sanitaris del món. El català.

Amb el Conseller Xavier Trias al capdavant, en Josep Lluís Lafarga, a finals dels 80, primers 90, va elaborar, un text impecable, un esborrany d’avantprojecte de  Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), que va ser la base de l’articulació legal del model. Aquest text, va ser objecte d’una negociació política que es va allargar més d’un any, de la que en puc parlar en primera persona perquè des del Departament de Sanitat, se’m va fer l’encàrrec de negociar-la amb tots els agents imaginables i mirar de dur-la a bon port.

La negociació va incloure col·legis professionals, associacions d’usuaris, patronals, sindicats, grups d’interès diversos i evidentment partits polítics. Conjuntament amb els diputats de CiU Jaume Padrós i Joan Colomines (qepd), vàrem negociar amb Imma Mayol d’Iniciativa per Catalunya i Rosa Fabián, també d’Iniciativa per Catalunya i de Comissions Obreres, fins provocar que el PSC -que en primera instància havia presentat un text alternatiu, de caire estatista i seguint instruccions directes del Ministre Lluch (qepd) en la línia de la Ley General de Sanidad-, s’afegís a l’essencial del consens.

No podien anar més enllà perquè la seva proposta alternativa va ser desestimada, però en veure que Iniciativa per Catalunya consensuava la LOSC amb el Govern de la Generalitat i els partits que li donaven suport, varen acabar votant favorablement el gruix de la Llei. La LOSC no va ser votada en bloc, sinó per capítols o articles. Els diputats Daniel Font i Josep M. Brunet varen ser els negociadors per part del PSC.

Fins i tot el PP, representat per Alejo Vidal Quadras, es va afegir al consens. Desconeixedor del tema, va haver de portar un metge de Madrid, que de clínica en devia saber molt, però de models sanitaris molt poc. Suposo que la valoració de la conjuntura política els va portar a votar a favor, sense probablement tenir una comprensió en profunditat del contingut. Però el PP, aleshores, com sempre a Catalunya, era una mera anècdota.

El que és important és que Iniciativa per Catalunya, PSC, ERC i CiU, van coincidir en l’essencial.

Aquest consens, va permetre desenvolupar el Model Sanitari Català amb èxit mentre va ser possible. A continuació va venir la destrossa. Per aquest motiu l’arribada d’un conseller que posa en valor aquest consens, d’entrada resulta esperançadora. També ho era d’esperançadora  -pel que fa al consens- l’arribada de Boi Ruiz. Però la forma com se’l va maltractar pel fet de venir de la Unió Catalana d’Hospitals, unit a les retallades, va tenir un efecte devastador des del minut cero que no es va atenuar en cap moment. Més aviat al contrari.

Dit això, tampoc ho tindrà fàcil el Conseller Comin. Des dels anys 90 i especialment durant els 2000, s’han produït dos fenòmens corrosius que sintetitzo perquè si els hagués de desenvolupar donarien per a un tractat.

Per no remuntar-me més enrere parteixo del cas Palau de la Música. Aquest cas va fer que el Parlament de Catalunya, aprovés per unanimitat una sèrie de mesures destinades a incrementar el control sobre l’ús dels recursos públics. Els alts funcionaris de la Generalitat, Intervenció General, Funció Pública i altres instàncies de l’elit funcionarial, van aprofitar l’encongiment dels polítics per jugar les seves cartes. Sabedors que davant l’escàndol del Palau de la Música, els diputats votarien qualsevol cosa que els hi posessin pel davant que realment o suposadament permetés combatre la corrupció, van introduir modificacions legals i entre les veritables mesures anticorrupció, van “colar” disposicions que, en la pràctica, assentaven les bases per poder dinamitar el consens polític assolit per la totalitat de partits al voltant del Model Sanitari Català.

La alta burocràcia administrativa, va suplantar uns polítics covards i incapaços d’insinuar rés que pogués presentar-se com que qüestionaven les mesures anticorrupció. El que passava en realitat, és que estaven desistint de les seves responsabilitats.

Amb posterioritat, la crisi i les retallades han afavorit que alguns partits, sindicats i mitjans de comunicació, companys accidentals “de llit” d’aquests funcionaris de mentalitat estatista (quan més estatista, més poder per a ells), hagin aconseguit assimilar Model Sanitari Català a un “invent” pensat per privatitzar amb la finalitat última de robar.

El resultat de tot això ha estat que el model organitzatiu menys eficient dels subsistemes existents dins el SISCAT, el de l’ ICS, s´ha adoptat com a ensenya, amb la voluntat (fins i tot plasmada per escrit en un document del Govern Montilla) de transformar tot el sistema sanitari català en un gran ICS. Aquesta regressió anacrònica ja fa anys que progressa i això malgrat l’anàlisi de les dades de la central de balanços, de la central de resultats i de referents reconeguts com els informes de l’empresa IASIST, demostren que seguir aquest camí és tirar-se pedres al teulat.

Quan alguns hem dit que els actuals sistemes de control eren el major entrebanc a la gestió eficient i de qualitat, des de la ignorància o des de la mala fe, s’han tergiversat els termes i se’ns ha acusat de contraposar control a bona gestió. El que oposo és control burocràtic de processos associat amb  indiferència total cap els resultats, a gestió eficient.

Els millors professionals del sistema, en èpoques de retallades han hagut de patir aquests controls carregosos, estèrils i costosíssims, a risc de fer-se acusar de ser sospitosos de connivència amb les males pràctiques. La principal mala praxis que pertorba i corca el sistema sanitari català és el conjunt, el tipus, de mecanismes emprats pels buròcrates de la Generalitat per suposadament, que no realment, “controlar” l’ús dels recursos públics. Ni controlen res que tingui sentit, ni aporten valor afegit a l’eficiència ni a la qualitat. Ni tant sols a la transparència. Suposen un sobrecost inútil i una pràctica juràssica. Alhora que la política es veu substituïda pel procediment administratiu.

La demagògia al voltant del model sanitari català i l’estretor de mires en relació al valor de la col·laboració públic-privada i l’eficiència que suposa comptar amb tots els recursos existents per proveir serveis públics, amb independència de la naturalesa jurídica dels proveïdors; ha portat al nou equip a haver de debutar amb una gesticulació que la interpreto com destinada a proporcionar una “dosi de til.la a la fera”. Em refereixo a treure del SISCAT un parell de centres privats del Vallès. No tinc masses dubtes que el nivell de contractació de serveis amb aquests centres serà similar o idèntic, estiguin o no al SISCAT, a menys que es vulgui col·lapsar encara més l’hospital Parc Taulí de Sabadell i els de Terrassa.

Afortunadament ja no estem en l’època que la irresponsabilitat (quan Zapatero parlava de “recessió” per ocultar la crisi) podria portar a voler invertir recursos en hospitals a Rubí o Cerdanyola, una forma de “malversació”, quan algú ja ha construït la infraestructura i li pots contractar serveis. Si estàs convençut de la teva autoritat política, del poder del contracte de serveis amb els proveïdors sanitaris i de l’avaluació de resultats i ets capaç de separar funcions de compra i provisió acabant amb el lamentable i pervers “popurri” actual, no has d’inquietar-te en absolut per la personalitat jurídica del proveïdor.

Fins ara parlar d’això ha estat predicar en el desert i per això fa mesos que no he escrit res al respecte. L’arribada del nou equip al Departament de Salut m’obliga a fer un parèntesi –que, com va passar amb les eleccions del 27S i la crònica política, no preveig que sigui més que això, un breu parèntesi accidental- en relació a la línia que he seguit en les meves últimes publicacions, que és, com deia la que realment més m’interessa.

Pel que fa al nou equip del Departament de Salut de la Generalitat, he de dir que no conec personalment al Conseller Comin. He tingut la sort de conèixer a fons els Consellers Laporte (qepd) i Trias (amb els que vaig treballar), Rius, Pomés, la Consellera Geli i el conseller Boi Ruiz. Menys, però també, al conseller Ramón Espasa. Amb en Toni Comin hi he parlat només en una ocasió amb motiu de la presentació d’un llibre d’un amic comú, el periodista Francesc-Marc Álvaro. Però l’he seguit atentament com a tertulià, una “raça” que cada dia em cansa més i que malgrat això , en el seu cas, he de dir que sempre em va suscitar interès.

Bé, tot i que no conec Comin, a banda que qualsevol governant ha de poder gaudir almenys dels 100 dies de gràcia, si que vull posar de manifest unes impressions personals, penso que fonamentades.

Es tracta d’una persona amb sensibilitat social i vinculada al que és social i a l’economia relacionada amb sectors tant importants com les pensions, el benestar en el sentit més ampli i també la salut en les seves tasques parlamentàries.

Segonament i molt important: no és sectari. És una persona de perfil transversal i respectuosa. Tolerant amb la discrepància, dialogant i bon negociador. Creu en el valor de la negociació. Sap cedir si el resultat final implica valor afegit. El sectarisme, gosaria dir fins i tot l’odi, que ha enverinat el debat sanitari han de ser eradicats. En aquest sentit el trobo un personatge idoni.

Finalment, procedeix del món acadèmic. Més enllà de la crítica fàcil sobre els teòrics que mai han trepitjat la realitat, els bons acadèmics es caracteritzen per la inquietud de fer-se preguntes. Una bon acadèmic és crític, en el sentit de no considerar que està en possessió de la veritat. Aquesta actitud crítica és molt positiva a l’hora d’abordar problemes polítics, perquè condueix de forma natural a la cerca d’alternatives.

Vaig tenir la sort, gràcies a Carlos Losada, de formar part uns anys de l’Institut de Gestió Pública d’ESADE, aleshores magníficament dirigit per Paco Longo al que va succeir Albert Serra, actual Secretari General del Departament de Salut. Pels companys d’ESADE sé que Comin es caracteritza per aquesta actitud crítica pròpia dels bons acadèmics i que ha demostrat saber-ne treure partit en la seva experiència política.

A l’Albert Serra el vaig conèixer a ESADE. A banda d’haver demostrat abastament la seva vàlua com a Gerent de Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona -l’administració més moderna que he conegut a l’Estat-, es tracta d’un gran coneixedor de l’administració pública. Com a secretari general assistirà a les reunions del Consell Tècnic de la Generalitat, format pels secretaris generals dels diferents departaments.

Durant 3 anys, com a Secretari del Govern de la Generalitat em va tocar presidir el Consell Tècnic. Puc assegurar que allà es “preadoptaven” el 80% de les decisions del Govern i la perícia i el coneixement de la maquinària administrativa, marcaven la diferència entre els millors secretaris generals i els no tant bons. L’Albert Serra és un gran coneixedor del sector públic i el seu perfil es idoni per acordar iniciatives complexes en un òrgan, el Consell Tècnic de la Generalitat, en el que o bé saps adoptar amb empatia el rol de “primus interpares” quan defenses lo teu, o ho pots tenir difícil.

Amb en David Elvira, Director del CatSalut, el conec fa anys. Hem treballat junts en l’àmbit de la consultoria, en el que va destacar com a molt bon professional. És un bon economista de la salut, ha tingut experiència com a Director General al Departament de Salut i coneix el món sanitari des de totes les vessants: la pública i la privada. En els últims 4 anys hem estat companys al  Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari. Les seves aportacions, com les de la resta de membres han estat d’una vàlua inqüestionable.

El seu segon, Josep M. Argimon, metge format al Regne Unit, ha estat protagonista d’iniciatives valuoses pel sistema sanitari des de fa anys. Una d’extraordinària: fer pública la central de resultats del SISCAT. El Conseller Boi Ruiz va tenir la valentia política de transparentar i fer pública tota la informació del sistema, gràcies a que el pas d’Argimon pel Regne Unit, un dels pocs països del món en el que els resultats del sistema són accessibles i transparents a tothom, el va motivar a fer el mateix a Catalunya.

Si finalment Candela Calle es nomenada responsable de l’ICS, com sembla ser, no crec que ni ella ni ningú, en aproximadament 18 mesos pugui aconseguir transformar l’ICS en vàries empreses públiques més manejables i que puguin ser contractades pel CatSalut com qualsevol altre proveïdor. Més quan cap dels seus predecessors amb més temps del que previsiblement disposarà ella, ho han aconseguit. Però té tota la capacitat per dibuixar i plasmar fins on el temps li permeti aquesta tendència que, un dia o altre s’haurà d’acabar imposant si no es vol fer definitivament inviable el sistema sanitari públic.

Ni ells, ni ningú que estigués en el seu lloc ho tenen fàcil. Negar-los-hi la confiança d’antuvi no em sembla just. L’avaluació al final. El que ara toca, si es valora el sistema, és ajudar-los a tirar endavant.

Acabo amb una recomanació per si es considera oportú pensar-hi. Si hagués d’assenyalar un punt de partida per a la transformació del sistema, un vector transformador, apuntaria cap a la cronicitat i la integració de serveis. En una societat cada vegada més envellida i caracteritzada per la prevalença de pluripatologia crònica en la gent gran, aquesta realitat ha de dirigir la reconversió del sistema fins adaptar-lo a la mateixa. Fins avui –jo també ho vaig viure i patir quan hi vaig ser-, els interessos polítics, sindicals, professionals, acadèmics, científics, industrials… han sigut els que han configurat el disseny de l’organització.

El manteniment de la persona gran a la llar, la priorització del desenvolupament sòcio-sanitari, la potenciació de l’atenció primària dotant-la d’unitats geriàtriques –com ja passa en algun cas- i d’atenció continuada les 24 hores del dia tot l’any, ha de permetre minimitzar l’epidèmia de cronicitat que emplena innecessàriament les urgències i els llits hospitalaris.

El futur està en un hospital lleuger, quirúrgic (fins el 70% de la cirurgia o més, pot ser ambulatòria), amb UCI segons la complexitat, serveis d’urgències orientats igualment a complexitat i reduïts en relació als actuals i consultes externes, hospitals de dia i alternatives a l’hospitalització (iatrogènica, d’altra banda). Menys llits hospitalaris i més sòcio-sanitaris.

No es farà en 18 mesos, però es pot avançar. El dia que s’aconsegueixi, el debat de l’Hospital General de Catalunya o de la Clínica del Vallès, perdrà interès. No per ser privats. També pot passar en part dels centres públics. Simplement perquè amb menys capacitat hospitalària instal·lada, passarem.