images21KV9QN3-Saps que va dir Plató?

-No sé… a què et refereixes. Va dir tantes coses.

-Ara tinc al cap una cita que m’ha recordat una amiga i que diu: “No existeix home tan covard fins el punt que l’amor no el pugui fer valent i transformar en heroi”.

-I les dones?

-Tant li fa. S’entén “home” en el sentit humà, d’home i dona… no? Si algú no té la valentia d’apostar per tu…

-Ja m’agradaria, ja… Però jo tinc tanta por que… Vull dir que si jo em “parapeto” darrere 3 o 4 murs de Berlin… Demanar-li a algú que sigui valent i els perfori mentre jo sóc covarda i m’amago. No sé…

-Certament és còmode viure instal·lat en les teves pors i demanar als altres que siguin valents. Bé, còmode… Ja m’entens. De còmode no ho és perquè viure en la por fa patir però… Ara, de pors en tenim tots. I tots som valents en determinats moments de la vida. El que compta no són les pors puntuals o les heroïcitats efímeres…

-Però és que la meva por és ancestral. Sempre sento que m’he de protegir. Me n’han fotut tantes i tan grosses…

-A l’edat que tenim tots portem unes quantes cicatrius al cos i a l’ànima…

-És que a mi em fa por el món, la vida. És com si m’hagués de protegir de tot, de tothom. Quan algú s’acosta, sovint em sento insegura…

-Ara que ho dius…

-Què?

-Res… és una tonteria…

-Va, parla!! Ara no ho deixis a mitges.

-No sé… No t’enfadis. Però la veritat és que moltes vegades he pensat que la por se’t nota a la cara. Recordo el primer dia que vam anar a dinar juntes i em vas explicar tot l’embolic amb el teu exmarit i aquell “novio” tan esportista que tenies… Et vaig sentir insegura. Incòmode. És clar que no ens coneixíem gaire i… Bé, de fet no ens coneixem tant..

– No. No ens coneixem tant… És que em costa molt obrir-me. Dec ser desconfiada!! Maleïda por!! Estic tan entrenada a fer el meu paper que fins i tot semblo dura i per dintre em desfaig com un flam!!

-Mmmm… És veritat. De fet no et conec… Però tinc les sensacions que tinc. I he patit algun dels teus “atacs” jajaja!!!

-Atac? Què vols dir? Jo t’he atacat?

-Doncs…. sí. Però mai m’ho he pres malament. És curiós que ens hem conegut a base de “casualitats”. I ja et vaig dir un dia que el “cuento” aquest de què no hi ha casualitats sinó causalitats, és a dir, que les coses tenen un significat, en el fons és una història que em posa nerviosa. Em sona a cosa de progres que alguns “pijetas” han adoptat. Com un eslògan per buscar rotllo, no? El típic tio que et diu “tanta casualitat no serà que tu i jo…”. Ja saps… Com tots aquests que han anat a un curset accelerat d’espiritualitat oriental o es fan budistes d’estar per casa. M’emprenya la frase. Però a la vegada admeto que en algunes ocasions, quan repetidament passen les mateixes coses o et trobes les mateixes persones “per casualitat”, en el fur intern penso que alguna cosa dec haver de concloure de tanta casualitat.

Però vaja, el que volia dir és que més que res hem coincidit, no ens hem buscat i tot i així m’has tirat “la cavalleria pel damunt” un percentatge elevat de vegades!! I inconscientment he pensat de tu “aquesta funciona sota el principi que la millor defensa és un bon atac”. I després d’atacar t’agafa por i pateixes!! Però de moment ja t’has defensat!!!

Per tant, sí. Et dono la raó. Sembla que per arribar a ser amiga teva o agafo una màquina perforadora descomunal o… no passo de la porta!!! Menys mal que no sóc lesbiana i no busco rotllo!!!

-Escolta, no et passis. M’estàs incomodant!!!

– Perdona. Ja callo. La propera vegada que et trobi en el lloc més insospitat “per casualitat” només et parlaré del temps i de que les buguenvíl·lies de casa estan precioses!!

-Va, dona… Tampoc és això!! És que no hi puc fer més… pensa que tinc una feina en la que he de donar una imatge seriosa i de persona segura. La gent que em ve a veure no està per incerteses i m’he acostumat tant a donar una imatge que… que no es correspon a com em sento per dintre. Però clar! Què he de fer? Imagina’t que demà vas al metge i et trobes algú que t’ha de resoldre algun problema important per a tu i el notes insegur.

-Però jo no parlo de l’àmbit professional. Ja som grandetes i sabem jugar el rol que toca en cada ocasió. En especial a la feina. Fa anys que ho fem i estem entrenades. A mi em passa. No per inseguretat. Simplement perquè no m’agrada la feina que faig. Però el client em paga i vol resposta i l’he de donar amb convicció. Com si allò m’importés molt i estic super entrenada a fer el paperet. Sèria i dura com una roca. Un somriure de tant en tant i ja està. Però guardant la distància.

A la vida privada és diferent. Si et mostres dura, et pots perdre moltes coses….

-Ja m’emprenya, ja… Però mira, ja he tirat la tovallola. Ja en tinc prou que me la fotin i… ornant a la frase de Plató… en el fons sóc injusta. Perquè penso “qui vulgui alguna cosa que s’ho treballi”. Apa, i jo ben tancada, ben acollonida sense moure un dit!!!

-Però si veus un tio que t’agrada…

-Ja no me’ls miro… Bé… faig veure que no me’ls miro. Em faig la dura i… fins i tot els “maltracto” una mica. Això que deies tu que t’he fet o similar… ja porto el pilot automàtic i… després…Ufff! Però mira, no vull patir i ja està. Prou.

-Bé, però jo no sóc un tio. Podem ser amigues, no? Jajaja… Ja saps que diu el Rojas Marcos amb tot allò de la resiliència. A la vida et pots esperar, no sé si diu 3 o 4 grans desgràcies i la cosa està en fer-te forta. Però no a base d’escapar-te’n exactament. És evident que tots fugim del foc. Però desenvolupem mecanismes compensatoris. Aprenem una mica a fer de bombers. Començant per la prevenció d’incendis que no vol dir ni acostar-se a una espelma o un misto. És trobar el punt…

-I tu de veritat que no tens por?

-Mmmm… diria que no. Però em fas dubtar. Més aviat em costa comprometre’m. Sóc molt egocèntrica i estic mal acostumada. Com que la vida és un problema en comú, el compromís hi és per definició. Si no et compromets, et comprometen. Poses fronteres però són fictícies. Però… És com si em faltés convicció. Fa tants anys que estic sola que posar-me a “picar pedra”… Per tant, potser la manca de compromís només em permet estimar des d’una distància prudencial. Ara, si algun valent d’aquests d’en Plató s’acosta i ho lluita, m’hi poso còmoda i jugo la partida. És veritat que en els últims anys m’ha passat que sense saber perquè, tot d’una necessito interrompre el matx!!!

Potser en el fons també tinc por. El que passa és que no la visc de forma apriorística. De sobte sento que ja en tinc prou i apa!!! Potser és por o comoditat o inseguretat o… no sé.

Som complicades les persones. O com diuen fem complicat el que és senzill i creem problemes on no hi són. I ves a saber el que ens arribem a perdre!!

-Ets feliç, però?

-Si. Bé, mai ningú és sempre, en tot moment i en tota circumstància feliç. Però jo em considero una persona feliç. Tot és millorable és clar. I tu?

-També. Penso que sóc feliç. Però ara estic una mica esgotada. Em faig gran i tampoc tinc ganes d’acabar sola… Però… maleïda por!!!

-Ja és ben veritat que amb por no hi ha llibertat. Però tanmateix… Bé, t’he de deixar. Si un dia et cases avisa, jajaja.

-Va, no te’n fotis!!!

-I què hem de fer, dona. Si no riem una mica de nosaltres mateixes!!! Jo si em caso t’avisaré. Igual trobes “novio” entre els meus convidats. Així… “per casualitat”!! Mai se sap!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “CONVERSES DE BISTRÓ

  1. Por, autoprotecció malentesa, conformisme … provoquen espectadors de la vida …

    1. josepmariavia ha dit:

      Uba llàstima¡¡¡ Cal dir però que no sempre és fàcil evitar caure en alguna d’aquestes actituds..

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *