ipanema-rio-de-janeiro-brasil[1]

“Estic al costat de Leblon. Des d’un gran finestral veig les platges d’Ipanema i Copacabana. Surto a caminar. Fa calor i humitat. Completo el passeig per aquestes platges de Leblon i Ipanema i passo per l’Arpoador. Des d’allà veig Copacabana. El dia abans uns nens de 12 o 13 anys van matar un turista portuguès que prenia el sol a Copacabana per robar-li l’aliança d’or…

És diumenge. La gent passeja, va en bici, patina, corre. A la platja centenars de persones juguen a volei i a futvòlei. Tothom va amb molt poca roba i la poca que porten és petita i arrapada.

En un “Kiosko” un grup de samba anima la tarda. Crida l’atenció un negre caracteritzat de “jefe de tribu”, armat amb llança i tot, que balla amb uns moviments sensuals i extraordinàriament bells. Tothom balla. Tothom beu i balla: grans, joves i nens, homes, dones… porten el ritme al cos. I a l’ànima…

A l’Arpoador la gent també balla i balla sense parar, mentre les parelles s’estimen entre les roques. Pujo amunt. Són quarts de set, la nit va caient i fascinat per tot el que veig, penso i sento. Estic abstret i ni recordo que passejar per aquesta zona de Rio, en especial de nit, és perillós.

Hi ha lluna plena. Em planto damunt una roca i veig com a baix continuen ballant. A la dreta en una petita cala daurada una parella de joves estan asseguts en vestit de bany i s’estimen delicadament… La nit és clara i el cel estelat. Les llumetes de Copacabana es veuen petites però brillants. Sento la brisa de l’Atlàntic a la cara i als braços. El món és gran. Les lògiques i els pobles som diferents. Les persones no tant… Penso que sóc afortunat.

Fa dies que la feina em té donant voltes pel món. Recordo Mendoza als peus dels Andes. L’arribada a l’aeroport de “El Plumerillo”. La coincidència pertorbadora…

Recordo Piriapolis a l’Uruguai. El ritual de l’”asado” al jardí de casa el Pablo. El vi “Castelpujol”, la posta de Sol que se’n va cap a l’Argentina, els Andes i el Pacífic… Em ve a la memòria la tornada cap a Montevideo en una nit de tardor austral que més aviat semblava primaveral. Tanco els ulls i em ve la imatge… Tornem amb un cotxe vell, atrotinat i descapotat i l’aire és fresc, quasi fred, però la sensació agradable. A la ràdio toquen tangos i torna a sortir el famós debat sobre si Carlos Gardel era en realitat uruguaià… Somric internament recordant el mateix debat amb amics argentins!!!

Mentre recordo tot això en terra carioca ja és -tot i clara- negra nit. Veig els llums dels vaixells que es troben davant les muntanyes de Rio i constato com la gent continua emplenant carrers i platges.

Segueixo sol. Pensant. En diàleg amb mi mateix. Descontent d’algunes reaccions de la setmana passada… Sento que la incertesa envaeix moltes persones del meu entorn…

Això no impedeix que em trobi en un d’aquells moments, molt familiars, en els que constates de forma alliberadora que el món és molt gran. Respires fons, mires al voltant i prens consciència tangible de què el món és immens!!! La distància té aquestes coses. Quan era estudiant al Canadà, al meu despatx de la universitat (ja als anys 80, els estudiants que treballàvem en equips de recerca teníem despatxos compartits per a dos!) hi havia un mapa del món penjat a la paret. Aquell món que sense Internet, Whatsapp, Skype… semblava encara més gran que l’actual. De vegades em mirava Catalunya i, evidentment, era una petitíssima part del món. Propera és clar. Però alhora, llavors i allà, com ara a Rio, llunyana. I pensava: “Què deuen estar fent aquests catalans??”. Penso en els amics que, com jo, es fan grans. Molts es qüestionen sobre les seves situacions personals i professionals…

Definitivament a Rio ja és de nit. Torno a estar a resguard però se sent com la humitat entra per la finestra oberta, arrossegada pel vent que bufa.

Demà viatjo cap a Brasília i demà passat, dia de Sant Jordi, me’n vaig a Sao Paulo. El proper mes de maig, com cada mes des de fa quasi tres anys tornaré a viatjar a algun lloc d’Amèrica entre Canadà i el Cono Sur. No hi ha dubte que aquest grandíssim continent m’ha marcat, em continua marcant i em provoca una sensació genuïna de llibertat…”.

Aquesta nota que he penjat escrita una tarda de 1997 a Rio, feia temps que no la rellegia. He dubtat molt abans de penjar-la. De gent que viatja per feina constantment n’hi ha molta i experimenten tota mena de sensacions i situacions interessants, estressants, atractives, estimulants, frustrants…

Les platges de Rio plenes de gent deuen ser sorolloses. Segur que més enllà de la sublimació que em va permetre que aquell soroll fos una remor agradable que no interrompia la connexió amb mi mateix, a les faveles no tan llunyanes hi passava de tot i molta gent hi patia i hi malvivia. Però el record que en tinc jo, viatger de pas que gaudia d’unes hores de descans, és de pau i autenticitat…

Potser algun viatger accidental que està contemplant ara mateix les columnes de la Sagrada Família, o es troba assegut en un banc de Santa Maria del Mar, completament aliè al nostre soroll, troba un moment de pau i reconciliació amb la humanitat!!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

2 comentaris sobre “ESCRIT INTRASCENDENT, RIO DE JANEIRO 21 D’ABRIL DE 1997

  1. Ho veus Josep Maria, ja en 1997 tenies ànima d’escriptor!

    1. josepmariavia ha dit:

      Escriure és vida!!! Compartir-ho un goig!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *