NORMES DE PARTICIPACIÓ
Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.
Si.cal llegir-lo i fer-lo llegir.
Clar i català.
Altament recomanable.
Desintoxica.
Aataca el rovell mental.
Felicitats pel Bolg Josep Maria!!
Coincideixo plenament amb el plantejament que fas sobre l’actitud com a fonament per a fugir del pessimisme generalitzat.Cal també evitar els extrems,en general es tendeix a passar del blanc al negre amb massa facilitat i això desgasta i consumeix energia vital que caldria dedicar a treballar per sortir-se’n.
D’altra banda,fa relativament pocs mesos que es parlava sobre l’existència de l’Euro i de que alguns països podien haver-ne de sortir.Penso que avui ja s’ha superat el pitjor i que ara la qüestió està en que definitivament el crèdit arribi a les Pimes i/o a l’economia real.
Les Pimes,els emprenedors i els autònoms tenim la clau de la generació de treball i per tant es vital recuperar valors com l’esforç,l’emprenedoria,el treball,la il.lusió,etc..però també cal obtenir facilitats per a poder treballar i desenvolupar projectes.
Per últim,penso que també es molt important que la societat valori l’esforç dels qui emprenem per a generar riquesa, moltes vegades arriscant i endeutant-nos.Massa anys seguits de bonança econòmica perverteixen la ment i els valors de les societats,fins al punt de considerar “malalts” als qui defugim la llei del mínim esforç per a enriquir-nos econòmicament i personalment.Semblava que érem uns estúpids treballadors empedernits que explotàvem al personal per a omplir-nos les butxaques.
SOM-HI!!!
Estic totalment d’acord amb tu Josep Maria. Aquests dies també estic molt indignada per la manera com es barregen els temes: sanitat, corrupció, Catalunya, etc. S’ha posat en marxa el ventilador i ningú pren mesures per destriar el gra de la palla, amb un afany desmesurat per destruir-ho tot, per embrutar-ho tot.
Els catalans estem immersos en un procés molt dificil i arriscat, però inevitable, per tal d’intentar trobar una sortida a la nostra situació com a pais i deslliurar-nos del sotmetiment de l’Estat espanyol. Però si al final ens en sortim, pero no vigilem i anem en compte, en trobarem que els pais se’ns haurà trencat en mil bocins, i no quedarà res de res.
Interessantissim.
Moltes de les reflexions tenen molt a veure amb el treball de Harvard, Stanford, MacKinsey i London Economics School ( 2009), on precisament destaquen que la “sensació de competència” entre centres es la condició ( entre d’altres) mes determinant de millora en la gestió de un centre. Ells en aquest sentit tot i que recomanen que els centres no siguin petits ( menys de 100 llits)i que un tamany gran millora resultats, es mostren esceptics a las fusions que comporten eliminació de competència. La competència en aquesta cas no s’entén nomès per pacients, sinó per captació financera, elements públics de comparació ( benchmarks ) etc.. A destacar que en el treball de Harvard et al,la bona gestió correlaciona amb la disminució de taxes de mortalitat per infart agus de miocardi.
Benvolgut Josep M.
Segueixo el teu bloc de manera més o menys periòdica. En relació al tema de la competència, les possibles fusions… potser et pot interessar llegir un article que vaig fer, amb en Jaume Puig i que va ser part de la meva tesi doctoral, el 1998 amb dades de Catalunya del 1997, que crec que encara té certa rellevància. Te’l deixo en el drobbox.
https://dl.dropbox.com/u/43675842/RIO1998.pdf
Atentament
Eulàlia Dalmau
Formar parte del problema y también de la solución, esta es la cuestión. Las personas implicadas en los temas sanitarios debemos hacer frente a este desafío y mientras algunos perciben los efectos desestabilizadores de la reforma del sistema de Salud, está claro que: La reforma está aquí para quedarse. Y la comprensión de este desafío, nos brinda una excelente oportunidad para participar de forma activa en esta reforma basada en la Calidad de la Atención Médica.
Es nuestra responsabilidad definir las estrategias a seguir, poniendo especial énfasis tanto en la contención del gasto sanitario como en su adecuación. Por ejemplo, en el área del Diagnóstico por la Imagen deberíamos: realizar la exploración adecuada, en el momento adecuado y al paciente adecuado. Es esto posible?. Si recordamos la afirmación en el artículo de Xavier Sardà, según la cual en la Unión Europea, el 11% de la población mundial obtiene el 53% los servicios públicos gratuitos que se dan en el mundo….Algo tendremos que hacer.
Un estudio reciente en EEUU realizado por el Colegio de Médicos Americano, analizó de forma retrospectiva un grupo amplio de exámenes de TC y de RM para comprobar su adecuación siguiendo las directrices basadas en la evidencia. Aproximadamente el 26%- 30% de dichas pruebas de imagen se consideraron innecesarias o inapropiadas. Algo tendremos que hacer.
Adlai E. Stevenson II político norteamericano dijo una vez: “Todo progreso es el resultado de personas con posiciones impopulares” Tenemos miedo a un cierto grado de impopularidad acometiendo las reformas necesarias en el ámbito de la Salud? Aunque creo que la respuesta es, no. Asegurémonos de ello.
I no hi ha manera de que tota aquesta informació arribi al gran públic???
Com a treballador del consorci que presideix, seria tant amable de resoldre’m algun dubte que se’m planteja. Si pot ser en un llenguatge comprensible per no versats com jo, millor que millor.
“En cap cas acceptaríem, si arribessin, propostes de retallades lineals”
Que son retallades lineals? De quin tipus de retallades acceptaríen?
Quan diu: “Les conseqüències que té per a la gestió, l’eficiència i la qualitat (el fet de ser EPIC) són altament nocives i n’hem parlat abastament” vol dir que es partidari de deixar que entri més caplital privat al consorci. Està a favor de privatitzar més serveis dels que ja n’hi han? Serveis directament assistencials?
Es veu capaç d’assegurar que la partida salarial, no patirà cap estocada més?
Gràcies per endavant i fins aviat.
Xavier
Xavier,
Et remeto a la resposta que t’he donat en el blog del PSMAR
JM Via
Es una reflexió molt correcta la que fa l’autor, en aquest escrit. Si durant els anys 2011 i 2012 el Parc Salut Mar ha fet un esforç de gestió tan econòmica com de productivitat , per que ha de tenir el mateix tracte que altres organitzacions que no l’han fet. Aquí no si val aixo de que tots hem de tornar a esforçar-nos linealment. El Gobern de la Generalitat hauria de reconèixer a aquelles organitzacions, que amb l’esforç de tots els seus treballadors i equips directius, han assolit acords per buscar la viabilitat futura de l’organització.
Cada vegada veig menys clar que n’hi hagi prou amb millores ( sense precedents) de la prductivitat i l’eficiència.Ara i en el mig / llarg termin de mantenir-se la tendència mestre d ecreixement per damunt de l’economia.
No ho veig clar.
Bon dia.
Comentar que estic d’acord amb l’escrit. De fet , sempre he entés que la gestió dels recusos públics ha de ser molt mes corosa, la qual cosa no vol dir que puguin ser gestionats des d’una optica privada. Ambdues visions publica-privada poden ser , hauríen de ser complementaries. Si no fos pels recels que despertan d’una manera bidireccional. En el fons jo entenc que s’ahuria de gestionar com cada un de nosaltres gestionem els nostres recursos propis de casa. En el ben entés de no tenir la butxaca foradada.
El típic tòpic: sentit comú.
La meva experiéncia dins les Mútues d’Accidents de Treball ,y molt probablement sesgada, em diu que no es un mal sistema. al cap i a la fí gestionem recursos públics, tot i que vinguin d’unes quotes patronals, peró entenc que es dona un bon servei, tot i tenin les nostres mancances.
Excel·lent article, Josep Maria, com sempre: clar, intel·ligent i culte, descriptiu i argumentat, contundent però respectuòs… però malauradament també crec que serà: ignorat per qui no ho l’hauría d’ignorar però te por, despreciat per qui “ja sap la veritat i, si els fets demostren el contrari, els fets menteixen” i, utilitzat en la teva/nostra contra pels llops… em sumo a la teva “ingenuitat”, però em nego a callar.
totalment d’acord. El sistema de financiació i les decisions amb criteris burocrátics i no de eficacia, castigan als que fan gestió amb seny y portan a situacions que mes que paradoxals son kafkianas.
Impecable Josep Mª , per haver estat desconectat no està gens malament…
Antes de nada gracias por tus buenas formas, seguro que así se puede debatir la autodeterminación de Cataluña o Galicia (soy gallego, no catalán…)de forma seria. Pero creo que si hay buenos argumentos contra el pretendido derecho de secesión, como por ejemplo, los de este título provocativo: http://www.revolucionnaturalista.com/2012/11/es-la-secesion-estupidos.html#.UjVHPn8reJo
Estic d’acord en el que ningún no ens prepara per anar-nos-en. Jo diria, que mes que un tema tabú es un tema desconegut i incòmode per la seva incertesa. Ningú vol marxar i quan un veu que ho ha de fer hi ha molts paràmetres que fan que la seva reacció sigui difícil de predir. Tinc la sensació que te a veure en com ha estat la teva vida i la dificultat de deixar “enllestit” tot allò que deixes i un gran coratge per enfrontar-te a aquells que es queden i certament et recordaran. La gent fa el que pot, mes que el que sap, pero jo penso honestament que no hi ha res mes reconfortant que mirar als ulls de la gent que estimes i fer-los una ultima i sentida abraçada. Totalment d’acord Via.
La mort; quín gran misteri! Tant és el sexe, raça, condició social… Tots passarem pel mateix. Per tant, per què negar la realitat? Hi ha que prefereix ignorar-la, rebutjar-la com enemiga de la vida; d’altres és un moment únic, alliberador, que es viu sense temor i sense angoixa.
Sí, cal parlar-ne! Tot i que és una barreja de sensacions emocionals, hem d’acompanyar a l’èsser estimat que passa per aquest moment únic, especial, íntim; té conciència que no queda temps i són tantes les coses que queden per dir…busca la complicitat dels familiars i amics amb un somriure, una abraçada, mirar-se als ulls, agafar-se les mans, recordar aquell moment viscut tan especial… per marxar en pau!
Tots voldriem tenir una mort dolça, però no sabem el destí que ens espera. Crec que qualsevol moment és bó per parlar de la mort.
Posiblemente todos los que nos dejan en algún momento tienen la conciencia de que se van pero defiendo que saber o no es una decisión personal. No quiero que se despida de mi nadie a quien quiero, si se va, la despedida no me consuela, ni su mirada ni nada, si debo aferrarme a algo, si puedo, seria a la fe, al recuerdo de su cara, del tacto de su piel, de su voz….aún asi, no estoy preparada para esto, me duele el alma y los ojos. No, nunca me han gustado las despedidas, no, definitivamente no estoy preparada ni creo que nadie lo esté
Un dels efectes debastadors de l’igualitarisme es l’exemple per les generacions futures. Si es igual el que facis per que la societat ho recompensi o be ho valori, perque cal esforçar-se?? Ens posem les mans al cap pel alt fracàs escolar, per l’indolència de molts dels nostres joves, per l’abandó dels estudis de nois i noies que han tingut oportunitats com cap ganeració les ha tingut a la vida. Cal recuperar a la societat el valor de l’esforç, del treball dur i valorar els resultats. No pot ser que els nostres fills creguin que l’unic esforç social visible sigui el del Messi o el del Pau Gasol.
Amic Josep Maria, gràcies per ser, per ara, la única persona amb càrrec institucional que ha plantejat aquest tema amb claredat, coherencia i argumentació. El teu pesimisme, que comparteixo, no ha d’evitar qu seguim intentant (amb poques esperances, per que no dir-ho) tirar endavant un sistema de salut que ha donat uns resultats excel·lents i ha estat referent, però que al que ara tothom s’apunta a desqualificar…
es desesperant que no se’ns (se’m) acudeixi com canviar aquesta mala decissió sobre els sous d’EPiC. A qui se li ha pogut acudir que era una bona cosa publicar els sous i ara preparar un pacte per limitar-los a nivell de funcionari? Tinc sensació de pèrdua, la darrera victòria dels interventors, la puntilla! Quin model de gestió pública volem? Les diatribes que se senten és com si anessin adreçades al director de caixa catalunya ( 1 milió d’euros vs 130.000) és de riure!
Hem de pensar i fer alguna cosa útil. No sé què.
http://t.economiadigital.es/es/notices/2013/11/los_suizos_rechazan_limitar_los_sueldos_de_los_altos_ejecutivos_47839.php
Comparteixo plenament amb tu el diagnòstic que fas de la situació i em desespera pensar que amb aquestes iniciatives som i serem els primers de la classe. Tot molt trist i lamentable.
Ens caldrà fer molta neteja mental per desprendre’ns dels tics gens democràtics que impregnen moltes de les decisions que estem prenent con a país. Malauradament la mediocritat crida a la mediocritat que la necessita per no posar-se en evidència!.
és molt important que quedi molt clar que NO es vol defugir el control, tal com dius molt bé. El que qüestionem és la manera d’exercir aquest control. El diner públic es mereix més cura que el que li donen tots els mecanismes citats. Tots ells estan per vetllar pel procediment i aquest procediment és el màxim de feixuc i entretingut possible, sense que apareixi la intel·ligència en cap moment. I cada cop els gestors estan més “entregats”. Podríem dir que ja arriba a preocupar més fer-ho d’acord amb la mirada desconfiada d’interventors i similars que a procurar per assolir la eficiència en els objectius de l’empresa
És del tot evident que cal control sobre els recursos públics. Però un control inte.ligent, adequat. El control administratiu tradicional es caracteritza per ser farragós, poc intel.ligent, molt burocràtic en el sentit més pejoratiu del terme i incapaç de fer front a la corrupció. Només alguns “intel.ligents” o “listillos” ves a saber amb quins interessos inconfessables, propugnen aquest tipus de control, que potser dóna feina a molts funcionaris, però costa diners al pais i no serveix per a res…
Sovint, els encarregats d’exercir el control desconeixen les operatives d’una empresa sanitària i fa encara més ineficient la gestió, destinant recursos econòmics als requeriments administratius de control.
Totalment d’acord que el que cal es que els mecanismes actuals d’audit i control funcionin adequadament. Potser una via seria professionalitzar-los, en el sentit que no ha de tenir els mateixos coneixement sun interventor/auditor d’un centre universitari que el d’un hospital.
Josep Maria, estic molt d’acord amb el punt de vista que exposes. Deixa’m per això donar-te la meva opinió que va una mica més enllà.
Jo crec que no és només un problema d’incompetència. Penso que l’incident amb en Messi està perfectament calculat. Consisteix a crear mal ambient amb el jugador i acabar venent-lo. Això significaria alguns calerons que permitirien el somni faraonic del Sr. Rosell: construir una camp nou tenint una part del cost finançada amb le venda d’en Messi. Construir un camp nou és molt més car que modernitzar l’actual, i això sens dubte permet més “negoci”.
Diguem que negoci i escrúpols son inversament proporcionals, però el problema no es diu només Faus. També es diu Rosell i sobretot Freixa.
Bones festes!
Molt bon post Josep Maria. El Barça, com totes les organitzacions, el conformen persones i, en aquest sentit, és complicat gestionar-les amb encert per mantenir constants els èxits als quals ens té acostumat aquest gran equip.
Crec que ara mateix, tant el Messi com el Barça estan buscant aquest nou encaix que permeti encadenar un nou cicle d’èxits. Si el troben tindrem Messi per estona, en cas contrari marxarà a buscar nous projectes i noves perspectives.
totalment d’acord amb tots els aspectes que expliques. Tal com está redactatada la llei de acompanyament aplicada a sanitat, significará la mort de la sanitat pública catalana. La atenció sanitaria depen de personal de alta qualificació profesional,no poltics, amb sous pactats en conveni que son en molt casos superiors ( sense esser alts i moltes vegades inferiors a d’altres comunityats autonomes). La consequencia será la fugida del professionals mes capacitats cap les privades, alteres llocs del estat o l’estranger. Moltes activitats de alta qualificació ( transplantaments, ciriurgis urgents complexes, atenicó a infarts o hemorrgies) es fan fore de hores i quedaran ferides de mort. ¿ Algú assolirá responsabilitats?
Completament d’acord amb el que publiques Josep Mª, crec que no tan sols tindria males conseqüències personals i de governació dels hospitals, medi on em moc i conec, si no que també va clarament en contra del foment de la cultura del mèrit i l’esforç.
És, al meu parer, un torpede en la línia de flotació d’una sanitat pública de qualitat i, fins ara, de prestigi.
En fi, fem el possible per evitar-ho però hem de ser conscients que, sense dubte, obtindria també moltes adhesions “populistes”.
….. els que ens dediquem a això que en diem “la gestió dels recursos públics” i que a més, ho fem amb tot el convenciment d’apostar per la millor societat possible que siguem capaços d’aconseguir entre tots, ens sentim bastant decebuts amb posicions polítiques com aquestes, que deuen ser molt rentables electoralment, però demostren que no tenen un coneixement clar de la gestió real d’un servei públic com la sanitat, de com s’organitza i la dedicació necessària de tots per fer-ho funcionar amb els nivells de qualitat que tots volem tenir quan ho fem servir. L’esforç, la implicació i l’expertesa necessita de reconeixements i la manca d’aquests genera decepció i empobriment personal, professional, organitzatiu i al final, també acaba empobrint la nostra societat i el nostre país, doncs acabem catapultant “els millors” fora del sector públic i això és especialment perillós en l’era de la competència i la competitivitat, en la que les fronteres público i privades es desdibuixen.
Després de tots aquests anys de crisi i d’ajustos econòmics, tot mantenint un alt nivell de qualitat realitzada i percebuda pels ciutadans, necessitem reconeixements i no càstigs ….. que els polítics es reservin els càstigs per a qui no compleix o es corrupte.
Crec que tot plegat és conseqüència d’una visió equivocada de com s’ha de configurar un Estat modern. S’enfronten dues opcions oposades: els que creuen en l’eficiència, i els que també hi creuen però ho revesteixen tot amb unes connotacions de populisme, que desvirtuen completament l’obligació ètica d’utilitzar els diners de manera que produeixin el màxim benefici per la societat.
Catalunya independent? Si; només faltaria, però una Catalunya que miri endavant, social però eficient, justa però moderna. Una Catalunya on es valori l’esforç, el treball, la dedicació, la responsabilitat i on els més preparats puguin aportar a la societat tot el que siguin capaços en el sector d’activitat que hagin escollit. També en el sanitari
Uns professionals retribuïts d’acord a la seva vàlua i no segons decideixin els interessos polítics de curta volada d’alguns.
es desesperant veure com avancem tots plegats cap un error “de bulto”que tindrà conseqüències pel país. A més és, aparentment, un avenç inexorable que fa anys que es va desenvolupant. La cirereta del pastís és aquesta llei de mesures, però el model d’empresarialització del sector públic està sent derrotat de manera decebedora. Voliem una funció pública no funcionarial i un sector públic competitiu, doncs ni una cosa ni l’altra.
A més, ens sap més greu el sector sanitari perquè hi treballem, però per la resta de sectors serà igualment desastrós.
Què podríem fer per convèncer a algú assenyat dels que dirigeixen el país que no és un tema de sous i nivells retributius sinó que és un tema de MODEL de sector públic?
Un altre desproposit per la sanitat catalana. Es difícil entendre que gent teòricament capacitada i tècnicament preparada puguin impulsar una proposta que va en contra de totes les regles elementals en un mon modern i globalitzat. Només el populisme i la prioritat dels vots poden explicar-ho. Els metges i altres professionals potencialment implicats hem de fer sentir la nostre veu contra aquesta mesura que pot “liquidar” el que resta de la sanitat catalana. Els Col.legis professionals han de explicitar publicament la seva oposició en diaris i altres mitjans de comunicació. Aquí veurem el seu compromís amb els professionals i la seva independència respecte al poder polític.
Estic molt d’acord amt tots els comentaris. És politiqueria, no POLITICA. És populisme. És apostar per un model de sector públic impropi d’un país que vol ser capdavanter. És expulsar els millors del sistema. És castigar als més compromesos. És no valorar el treball, l’esforç, la dedicació, la responsabilitat i la preparació. És un torpede a la linia de flotació del sistema sanitari públic de Catalunya. És un sensesentit clamorós. No te ni cap ni peus. Cal aconseguir aturar aquest disbarat.
Totalment d’acord. Sería interesante que entre todos pudiéramos añadir a nuestro discurso sobre los grandes beneficios de las redes sociales, un poco de pedagogía y refuerzo sobre el uso ético de las redes.
Y es que no todo vale. Sería bueno por ejemplo, que el anonimato en las redes ya fuese un elemento objetivo de descalificación, o que las afirmaciones rotundas sin argumentaciones o contraste de información fuesen puestas automáticamente en tela de juicio.
Por suerte, la última actualización de los motores de búsqueda de Google (no estoy defendiéndolo, simplemente citándolo) premia claramente el contenido de interés, un contenido argumentado, más extenso y más referenciado. Eso nos ha de poder ayudar a que la cultura vaya cambiando.
Es cierto, el equilibrio entre ignorar o denunciar es difícil, y a veces muy injusto. Podemos ir regulando o fomentando protocolos éticos de uso. Sería necesario que se aumentara en las aulas el componente ético en el uso de las redes además del técnico. Esto no sucede a menudo.
Me imagino que este mundo de las redes sociales, que por mucho que ya lo veamos como maduro (e incluso algunos hablan de decadencia!), no ha hecho más que empezar. Y en los inicios, las malas praxis se disparan. Mucha paciencia y mucho trabajo de hormiguita…
Gràcies pel teu comentari Anna. Estic totalment d’acord. Em sembla bona idea la de desestimar aportacions anònimes de manera que tothom es responsabilitzi del que diu i, si és el cas, faci front a les conseqüències. Malauradament, la decadència a la que et refereixes està massa extesa a les xarxes socials.
Penso que és important adoptar una actitud prudent davant qualsevol afirmació que suposi insult, difamció, desqualificació i no jutjar si no es pot contrastar.
Finalment, crec que fer l’esforç -difícil segons com- de mantenir una actitud positiva és fonamental. Les millores són el resultat de l’acció col.lecztiva, entesa com una suma d’actituds individuals amb vocació de ser exemplars. Intentar-ho al menys!!
Això si que és tenir visió de futur. Llàstima que aquest llibre, no sigui llibre de capçalera de tants i tants consellers de la Generalitat que han perdut l’oportunitat de construir a Catalunya una funció pública al servei dels ciutadans. Oportunitat històrica que tant de bo es torni a produir i esperem que llavors algú l’aprofiti, i les coses siguin ben diferents. Mentre tant, a seguir la lluita per canviar-les!
M’admira la generositat que persones com tu teniu d’escriure idees i pensaments per que els altres poguem xuclar coneixements sense que molt sovint donem res a canvi. Ni tan sols un comentari.
En el teu cas , a mes, a la facilitat de comunicar reflexions s’uneix la capacitat per transmetre emocions. I això fa doblement enriquidora la teva afició, perquè a mes de ajudar-nos a la reflexió professional i social (reflexions de les que de vegades discrepo), ens ajuda a ser mes persones. No abandonis aquest hàbit, encara que no et retornem comentaris. Contribueixes a millorar el coneixement i l’ànim dels teus anònims lectors.
Donat el contingut del post, és moment de comentar que mai s’ha rebutjat cap comentari que s’ajusti als requisits establerts. Avui mateix n’hi ha hagut alguns que han estat exclosos per no estar relacionats amb la temàtica, ser anònims i/o aprofitar la xarxa per vexar persones o institucions.
¡Usted tiene toda la razón, Sr Via! Hay que aplastar toda esa gentuza impertinente que quiere criticar a un regimen político que solamente tiene la simple intención de desviar los fondos públicos a sus amigos más leales y fieles. Es un verdadero escandolo, y además, anti-Catalan! (probably)
Sr “Michael”. Lamento que no s’identifiqui i, si us plau, no es confongui. No es tracta “d’aplastar” a ningú, ni d’establir regles generals sobre règims polítics ni sobre comportaments corruptes. “De todo hay en la viña del Señor”. Del que es tracta és de deixar d’amparar-se en la llibertat d’expressió per sembrar indiscriminadament l’odi i la destrucció de les persones que simplement discrepen, la qual cosa no té res a veure ni “con amigos fieles” ni amb “desviar fondos públicos”. Els lectors del bloc li agrairem molt que surti de l’anonimat
Quan amb l’argument de la llibertad d’expressió, la justícia permet barra lliure a la difamació i a l’insult, la societat que ho tolera ha perdut els valors ètics més elementals de respecte a les persones.
Aquest país l’hem de girar com un mitjó. Per aquest camí, prendrem mal. Que hem de fer ara? començar a llençar-nos impunement insults i difamacions els uns als altres? A veure qui empastifa més?
Tant costa respectar la veritat tal com és, en lloc de volguer que sigui com a un li agradaria que fos? Una mica més de seny, de respecte als valors que fan possible la convivència, i sobre tot una mica més de respecte a les persones que amb determinades sentències queden del tot indefenses sent absolutament innocents i d’un tarannà del tot íntegre i respectable
Gràcies pel comentari Ricard. Evidentment des de l’odi i el ressentiment, no es pot construïr rés. Una llàstima que la combinació d’un pervertit concepte de llibertat d’expressió amb l’ús fastigós i repulsiu de les xarxes socials, destrueixi els valors més elementals per a la convivència i el respecte.
He leído la sentencia (1ª), las sentencias y he visto el trabajo realizado por Café amb llet. Creo que si hay victimas son los que sufren la falta de transparencia del uso que se realiza de los impuestos que cada uno paga y como los responsables públicos a los que democráticamente se les ha delegado la responsabilidad de gestionarlos, no lo han realizado con transparencia. Posiblemente y hay lugar para ello, sea usted una victima más de esta falta de transparencia. Pero ya no vale que esto haya sido así antes y debe continuar a lo largo del tiempo. Solo espero que de esto salga una regulación mas transparente, que mejore la situación de indefensión de todos, sin la duda de mancha que ahora le toca llevar.
Totalment d’acord amb informar amb transparència. Gràcies pel comentari José Ma.
Al seu llibre “Artur Mas, on són els meus diners”, Cafè amb llet aporta proves. No es tracta en cap cas d’infàmies sense arguments, al contrari. S’han pres la molèstia d’escriure-ho tot ben clar per a qualsevol que vulgui informar-se’n. De fet, encara ara ningú no ha respost la pregunta: on són els diners que “s’han perdut”? Cal que els qui gestioneu els diners públics (que guanyem entre tots amb molt d’esforç) en doneu comptes ben clars. De moment, no és el cas.
Es pot descarregar gratuïtament a http://www.onsonelsmeusdiners.cat/
Bel, en el cas que conec, del Parc de Salut Mar, et convido a visitar la web. A banda, ens audita una empresa externa, la Intervenció General de la Generalitat i la Sindicatura de Comptes. Si cal pot intervenir el Tribunal de Cuentas, a banda de la informació que es dona a tot tipus d’àmbits com el Parlament o el Consell de Direcció del Catsalut, per no citar-ne més.
Més encara, el Departament de Salut ha fet pública la seva Central de Resultats que, no ha merescut la anàlisi per part de gairebé ningú. Molts, no dic que sigui el seu cas, reivindiquen transparència i no s’han mirat aquests resultats.
Els hospitals retrem comptes a tohom que legalment estigui habilitat per reclamar-los.
Segons explica el llibre, la Sindicatura de Comptes va enterrar l’informe que detectava aquests diners “desapareguts” i no el va enviar al Tribunal de Cuentas quan va obrir la investigació. Sembla que els mecanismes de control no són suficients o no funcionen adequadament.
Qui tingui proves incontrovertibles que demostrin que els òrgans de control no funcionen adequadament, té la obligació d’aportar-les per la via administrativa o judicial, segons el cas. En quant a afegir més òrgans de control en base al model públic…Contra el que s’ha dit, estic totalment a favor de la transparència i els mecanismes de control…però dels QUE FUNCIONEN. Afegir funcionaris que controlen als funcionaris que alhora controlen altres funcionaris, més enllà de crear llocs de treball innecessaris per ineficaços, mentre no canviïn els mètodes burocràtics de la funció pública, el sistema continuarà patint els mateixos problemes. Sempre és bo consultar varies fonts abans de treure conclusions definitives. Ajuda a l’objectivitat i a contrarestar les opinions interessades.
Totalment d’acord amb el comentari del Ricard del día 26.NO PODEM PERDRE ELS VALORS ETICS mes elementals de respecte a les persones.Sr Michael la parar aula APLASTAR no és correcta ni aceptable en el meu entorn…..
Moltes gràcies pel teu comentari Maria. Per desgràcia, no sempre s’actua amb la fermesa necessària per tal de posar límit a l’ús extremadament pervers que a voltes es fa de conceptes nobles com és el cas de la “llibertat d’expressió”. En nom de la llibertat, no és pot faltar al respecte a ningú
QUanta raó que tens Josep Maria!!!! Buf!!!
MªÀngels
Benvolguda Olga! No ens coneixem,però m’adhereixo i em represento amb cadascuna de les paraules expresses en el post del sr vía que d’una manera preciosa tu has expressat,difícil superar les teves paraules.El Dr Josep María vía se’ns subte d’una manera bonica ens ajjuda a ser millors profesional i persones…..he descobert el blog tard,però avui quan el meu CAP de servei de traumatología em transmitía desencís pel tema retallades li he contestat en castellà:entra en el blog del Dr Josep María vía y en 21 días hablamos!!!!!!!!!
Una reflexió molt valuosa. Gràcies per compartir-la.
Fa un parell d’anys un amic meu es va suicidar. La seva germana em va preguntar com explicar-ho als seus fills, nebots del meu amic. No vaig saber què respondre, però els hi vaig escriure un conte que els hi va ser molt útil. Posteriorment s’ha convertit en un album il.lustrat que està servint de consol a molta gent, petits i adults, En Max i la seva ombra.
Aquí el vídeo:http://www.youtube.com/watch?v=CfJhQf1yhlM
Aquí més informació: http://joseluisregojo.blogspot.com.es/2013/01/en-max-i-la-seva-ombra.html
En Max i la seva ombra és una història entranyable entre un noi i la seva ombra, un diàleg on els silencis són més importants que les paraules. Un diàleg que aconsegueix donar respostes senzilles a preguntes que ens hem fet des que el món és món i que només els nens i nenes s’atreveixen a preguntar amb una innocent cruesa.
Si algun lector del seu bloc o vosté mateix vol tenir una còpia del llibre no tinc cap inconvenient en enviar-li el pdf del text amb les il.lustracions.
Moltes gràcies José Luis i felicitats per la iniciativa. És magnífica!!
Si que m’agradaria rebre el pdf amb les imatges. Et faré arribar el meu mail
Impecable, se puede decir mas alto pero no mas claro.
El camino creo que es el que se ha empezado aunque sea muy incierto todavía, democracia i votando “el pueblo”.
Si mal no recuerdo en una reunión del president Mas amb élites financieras, alguién le advirtió imagino que de una manera sutil y elegante del poder que ellos representaban, a lo que contestó que el tenia detrás un millón de votos.
Creo que este es el camino, Democaracia y del pueblo para el pueblo y por el pueblo, pero en serio.
Article brillant, com correspon a un dels millors caps pensants que ha tingut mai la Sanitat catalana. Com a un dels pares del model sanitari català, exemple per a molts països, et mereixes tots els reconeixements.
Com sempre genial!se’ns dubte la tercera part és la millor,ens enriqueixes amb coneixement i VALORS MORALS.Gràcies per compartir-ho
Una excel·lent iniciativa, Josep Maria.
Des del punt de vista de la societat en general és un important tabú, però des de la vessant professional, encara que pugui semblar una paradoxa, també ho és. Ho dius en el teu post, la formació és cabdal!!. I la multi-professionalitat és la clau per abordar amb excel·lència el procés final de la vida.
Josep París
M’arrisco a opinar de quelcom que no coneixo gens mes enllà de les opinions com la teva o d’algún altre amic que en visitar el pais han quedat bocabadats per la seva bellesa i per la modernitat aparent, que des de aqui no podem, ni ens deixen, copsar.
Penso però que no es pot ser indulgents amb països que sotmeten i vulneren els drets de persones per qüestions de gènere o de etnia. Es fonamentalment en aquests aspectes en els que radica el seu atràs tal i com l’historia demostra, no solament a orient, sinò en l’historia dels darrers dos segles a occident ( EEUU inclòs).
Els occidentals també ens ho hem de fer mirar, perquè no ha estat la mateixa resposta ni de bon tros,la que s’ha donat a països on es vulneren els drets per questions étniques ( cas de Sudáfrica) vers països on es vulneren els drets de les dones ( països islàmics) . Jo no soc partidaria de bloquejos de cap mena perquè qui pateix finalment es la població, i la deixa encara mes desamparada i vulnerable front dels Governs despotes, però si d’ajudes selectives en funció de les polítiques de equiparament de drets, especialment de les dones. Es l’única manera de contribuir al progrès del conjunt païs.
Totalment d’acord Olga. Qui acaba patint les conseqüències, tant de la política islamista radical, com del bloqueig internacional, és la població que es troba ente el foc i les brases.
Recomano la lectura continguda a l’enllaç adjunt. Es tracta d’un aspecte aparentment col.lateral al tractat en el post (moda femenina a l’Iran), però significatiu en quan a reforçar la hipòtesi de que alguna cosa canvia en aquella societat.
http://smoda.elpais.com/articulos/la-moda-irani-una-pequena-ventana-al-mundo/4736
Recomano el següent enllaç relatiu a l’Iran:
http://anwarzibaoui.blogspot.com.es/2014/04/iran-es-la-economia.html
Josep Maria: com sempre dones en el clau. Ahir llegia en un mitjà digital el “nou discurs” d’una diputada de les CUP i d’un metge del Sindicat Metges de Catalunya, que sembla que tots dos,suposo que a títol individual, han decidit fer campanya contra la “privatització de la sanitat catalana” ???
El seu argument és digne d’análisi psicològic. Diu:
“El govern es dedica a deixar que els centres públics tinguin dificultats per fer la seva feina; no invierteix en teconlogia, redueix els llocs de treball, i al final quan el centre cau en pèrdues, llavors el mal ven a la iniciativa privada per que aquests facin el negoci”
Jo em demano, si davant de totes aquestes mentides el fiscal no hauria d’intervenr d’ofici; estem arribant a uns límits gairebé intolerables. Però què podem fer davant de tot això?
Estic d’acord amb tu Josep Maria que caldria fer una nova LOSC que respongués a la realitat del nostre país però crec que malauradament no crec que hi hagi prou consens per fer-ho.
La revisió és urgent però hi trobo a faltar generositat, amplitud de mires i lideratge polític i tècnic entre els agents implicats. Crec que en aquests moments pesen més els “interessos” que “l’interés” i això m’entristeix profundament.
Abans de tot, vull felicitar a l’autor, tant pel blog, que és excel·lent, com especialment per aquest post, que és d’allo més oportú, en uns moments en els que la temptació de caure de nou en “fugides d’estudi” i negar la realitat de ben segur que començará a prendre força. Correm un cert risc que el cicle electoral llarg que tot just acaba de començar, unit al pànic dels partits tradicionals a perdre encara més suport en favor de les noves alternatives que han emergit, portin als nostres responsables polítics a irresponsabilitats que no ens podríem permetre en absolut. I aquest risc és més elevat del que sembla, atès què la majoria de les irresponsabilitats a les que em refereixo es cometrien principalment per passiva, és a dir, amb la mera absència de reformes.
Tan sols vull suggerir un camp de treball més a afegir a les quatre possibilitats que proposa la OMS: el combat a l’envelliment, i a les seves conseqüències en termes de malalties cròniques. Aquestes són evidentment guerres perdudes, però això no vol dir que les seves conseqüències negatives no es puguin mitigar, o endarrerir.
En relació a l’envelliment, és l’hora (fem tard, de fet) de pensar en reformes de veritable impacte i a tots els nivells imaginables per combatre l’envelliment. S’hauria de parlar de tot. Per posar dos exemples: primer, en comptes de carregar contra l’avortament ens hauríem de dedicar a promocionar de veritat la reproducció assistida, i segon, hauríem d’adoptar una mirada oberta envers la immigració (en pocs camps la solidaritat ens convé tant de forma egoista). Necessitem canvis fiscals, laborals, i de qualsevol tipus, tots amb l’objectiu de reduir el ritme del nostre declivi demogràfic. Ens hi va el creixement a llarg termini del país. Necessitem un pla de xoc integral.
I pel que fa a la salut de les persones, hem de ransformar amb veritable decisió el nostre sistema cap a un d’integrat social i sanitari, amb visió poblacional, de salut pública, posant al davant d’ell l’èmfasi en la prevenció i la promoció dels hàbits saludables, i sobre tot en l’assumpció de responsabilitats envers la pròpia salut per part de les persones. AIxò vol decisió, per què estem en realitat parlant de tocar interessos molt sòlidament establerts durant molts anys.
Coincideixo plenament amb l’autor en què, o duem a terme les reformes nosaltres, o la realitat les farà per si sola.
Josep Ma., com sempre ho brodes; des de casa jo també vaig tenir la sensació que el Sr. Rajoy es especialista en circular per vies equivocades, be siguin terceres vies o vies mortes. Es clar que quan algú s’instal.la en l’inmobilisme tampoc li cal cap via.
Sobre l’espectacle de Can Vies, alguna reflexió: es evident que la societat ha dit prou; que ja no suporta mes la manca de solucions que aporta la política i que tots estem una mica farts de que les úniques solucions passin pel camí de pagar mes impostos i veure com es redueixen els beneficis d l’Estat del benestar. Això ho sap fer tothom!
Tanmateix el tema de Can Vies també m’ha servit per veure com una part d’aquesta societat que està farta de la manca de respostes també està, malauradament malalta. El suport que aquests okupes han rebut d’algun sector de la societat, d’algun grup polític, i d’alguns mitjans em sembla molt preocupant…
Tan cert és Ricard que cal valorar adequadament el malestar social profund que s’expressa al voltant de Can Vies, com que rés justifica la violència. I aquí al mig algun partit politic dels que juguen el “partit oficial” ha quedat retratat amb el pas canviat. I altres actors socials també s’han passat de frenada al donar suport o quasi a les actuacions vandàliques.
Una vegada més molt encertats els seus escrits .Gracies es un plaer.Espero ja el proxim
Bon dia,
Vola afegir a les teves reflexions, estic d’acord en que s’ha reclamar el pressupost suficient per donar cobertura a les necessitats de salut i socials de les institucions que pateixen la càrrega diària de l’assistència, però, algú ha valorat la fuga de talent, i coneixement que s’està perdent pel camí.
Les persones són l’ADN de les institucions i questes són les que li donen la diferenciació en el sistema, i malauradament això s’està perdent a marxes forçades.
Disposàvem d’un sistema que els professional estaven orgullosos de poder-hi participar i formar-ne part. Remuntar aquest desànim, confiança i decepció serà molt i molt més costós que recuperar el pressupost.
Imma
Sense cap mena de dubte Imma, el talent i les persones són el més important
Josep Maria estic totalment d’acord amb el teu anàlisi i la teva diagnosi. Tenim un sistema sanitari que havia estic modèlic i que ens feia sentir orgullosos com a país i ara, sense cap escrúpol, tothom s’atreveix a posar-lo en qüestió, i el que és més greu, posant com a alternativa un sistema caduc i caspós com és el model públic INSALUD, del que per sort i per necessitat vam defugir a finals dels 80.
I el tema de les llistes d’espera és un parany del qual hauriem de fugir com de la pesta.
I finalment una constatació, el sistema sanitari català s’aguanta gràcies a la dedicació i l’esforç de tots els professionals que hi treballen. I dic TOTS els professionals, no només els metges i les infermeres.
L’actitud professional de la pràctica totalitat de persones que treballen al sistema sanitari, ens ha salvat. Llàstima que no poguem dir el mateix d’altres sectors professionals que manipulant la realitat des de la barrera ens fan el dia a dia més difícil. Que fàcil és parlar, jutjar i pontificar des de parlaments, partits i alguns Media, sense haver viscut ni cinc minuts la sanitat des de dintre!!!
Molt encertat el seu article.Tenim o teniam un model de sanitat digna i eficient.Fins avui per nosaltres ha cobert ham eficacia totes les dolencies,operacions i visites .Espero que amb ajuda i la paciencia de tots continui.Persones com vos fan molt .gracies
Totalment de´’acord .La nostre sanitat esun model que no es pot anar a norris Gracies una vegada més pel seus articles
Massa sovint els polítics ens decepcionen per que prioritzen interessos personals o del partit, per sobre dels interessos de les persones. Per això, quan a la política apareix algú com Xavier Trias te n’adones del sentit de la política i dels polítics. Sou uns afortunats a l’Hospital de Mar, per tenir a l’Ajuntament de Barcelona com a patró, coincidint en el temps, amb un alcalde com Xavier Trias. Ocasions com aquesta son irrepetibles. Gaudiu del moment…
Josep Maria: coincideixo amb la teva visió sobre les conseqüències del comunicat de Jordi Pujol: tocats i enfonsats. Ara bé, malgrat això el reconeixement a la feina ingent que aquest home ha fet per Catalunya hi ha de ser per força. Com hi ha de ser un respecte a la dignitat d’un país que no es pot estar amb els braços creuats quan sent com algú crida impunement: “Ahora ya sabemos quien roba en Catalalunya”. Aquest tipus d’afirmacions tan cíniques (el dèficit fiscal no té res a veure amb Jordi Pujol) requereixen també el rebuig de la societat catalana, i en aquest punt trobo a faltar contundència en les respostes.
Ho comento, per que de l’escrit potser el que més matitzaria és en el tema dels lideratges. Crec entendre el que vols dir, però l’olla de grills actual necessita al meu entendre d’un lideratge potent, no tant per que ens guiï cap a Itaca (que tambè), sinó sobretot per que ens faci recuperar l’autoestima en moments com els que estem vivint.
Trobo a faltar referents en el camp de la política, en el de la industria, en el mon económic; trobo a faltar referents en l’àmbit social, i em preocupa que en alguns d’aquests espais s’hi comencin a situar elements oportunistes en busca d’un moment de glòria. La mediocritat fa molt mal, i a Sanitat ho sabem bé per que n’hem patit algunes etapes. Confio que la llei del pèndul comtinui repetint inevitablement els seus cicles, i que ben aviat aquesta foscor preocupant es converteixi amb una claror del tot necessària.
Afortunadament ens queda Mas, que està responent molt millor del que jo hauria dit, però contràriament al que caldria esperar, el seu recolzament està molt afeblit com a conseqüència d’aquests oportunismes populistes que estan apereixent. Esperem que el fet de deixar llast, serveixi per recuperar la confiança de la gent d’aquest país
La situació és difícil. Ens trobem entre un sistema democràtic que ha de passar del discurs de la necessitat de regeneració a posar-la en pràctica i un neopopulisme mancat d’escrúpols que manipula el malestar de la gent sense aportar alternatives útils, o simplement sense aportar rés més que discursos destructius i amenaces.
Jo també entenc el que dius dels lideratges i no hi estic pas en contra. El que passa és que tot el que apareix em recorda massa a Beppe Grillo i el que veig és que aspectes tant bàsics per a la regeneració com és una educació humanista que fomenti la crítica responsable i les actituts positives, lluny de contemplar-se es marginen cada vegada més…
Malgrat tot, crec de veritat en les persones i en la capacitat col.lectiva de millora social en sentit ampli.
Molt interessants les teves relexions i comentaris que majoritariament comparteixo. Pau V
Molt encertat.com sempre.Una persona no fa una nació .Els catalans les clatallades ens fan mes forts.GRACIES per tot persones com tu ens donen coratge.
Genial la frase d’en Mandela!!! El secret està en continuar esforçant-nos!!
Jo visc el procés cap a la millora com a éssers humans com un viatge a pas de puça. De tant en tant, un salt. De tant en tant, un pas enrera. I a vegades, una passa d’aquelles que donen l’aparença de retrocedir però que, en realitat, com diu la metgessa del meu fill, és aquell “prendre impuls” per després fer un bon salt.
Potser l’important d’aquest procés no és només el camí recorregut, sinó la voluntat ferma i lliure de fer-lo. Amb consciència. Posant atenció en les vivències de cada dia. Observant-nos. I començant cada nou dia amb la intenció de ser millors persones.
Descansa en PAU, Enric!!!
I molta FORÇA, Josep Maria!!!
Gràcies pel teu comentari i l’escalf Núria. Sens dubte aquesta és la batalla: millorar el nostre món i per això cal sumar esforços de millora individuals, com molt bé dius, cada dia
això mateix:no és un tòpic dir que és una nova etapa, es cert. Cal desitjar-la i pensar-hi com una oportunitat de retrobar-se, de mirar i observar, de no estar eternament ocupats, fent coses i coses i coses… sense parar. Característica que defineix la vida adulta.
Cada vegada estic més segura que el Sr. Montaigne va tenir molt d’encert al retirar-se per observar-se a sí mateix ” Així, lector, jo mateix sóc la matèria del meu llibre…” i si a més hom pot permetre’s algun que altre viatge de tant en tant oi?
Josep Maria no ets gens innocent. En Xavier Trias és una persona honrada. Ho ha estat sempre. El que passa és que quan s’esgoten els raonaments i la capacitat de convèncer, es comença a utilitzar el joc brut per imposar-se. És el que està fent el govern espanyol posant en marxa tota la seva maquinaria que fa fluir per les clavegures tota mena de disbarats. Fixa’t que a més calumniar els surt de franc: Ara fa dos anys al bell mig de la campanya a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya van anunciar que el president Mas tenia un compte a Suïssa, i ja veus, ningú ha pagat per aquella mentida que sens dubte va influir en els resultats electorals.
Ara és el torn d’en Xavier Trias, home honest i que comparteixo amb tu la visió que en dones. Segurament ha arribat el moment en que els catalans ens hem de decidir a dir prou. Segur que una majoria de ciutadans no es creuen aquest nou atac del Mundo, però encara que només s’ho cregui un sol ciutadà, qui restitueix al Trias la seva imatge?
En fi, per dir-ho suau, són una colla de porques vergonyes.
Gràcies pel comentari Ricard. Malauradament, el mal ja està fet. I ja ens podem preparar per veure, escoltar i haver d’aguantar de tot. Si l’Estat espanyol és un succedani de democràcia, imagina com han de ser els budells bruts d’aquest patètic simulacre d’Estat de dret. Ara li ha tocat amb en Trias. He vist que amb en Joaquim Nadal també. Com bé dius, fa dos anys Artur Mas va ser víctima també d’un “informe fabricat” i encara és l’hora que el Ministre de l’Interior hagi aclarit i molt menys assumit rés. Qui serà el proper i quines característiques tindrà l’atemptat?
Igual que tu Josep Maria, fa més de trenta anys que conec Xavier Trias. He treballat al seu costat al Departament de Sanitat, quan era Director general de l’ICS, de la DGOPS i com a Conseller i puc assegurar que no havia conegut mai ningú amb tant vocació de servei als altres.
Els seus companys de l’Hospital de la Vall d’Hebron el valoren com a metge pediatre, i els diferents interlocutors (professionals sanitaris, directius, gerents, periodistes) al llarg de la seva carrera política a la Generalitat sempre han posat en valor el seu tarannà dialogant, afable, disposat a trobar solucions als problemes que se li plantejaven.
Treballador incansable, amic dels seus amics, defensor de la cultura de l’esforç i el compromís amb el país i la seva gent. I lligat als valors de la família que donen sentit i transcendència a la seva vocació de servei als altres. Per això trobo absolutament immoral el linxament al qual se l’està sotmetent arran de les difamacions publicades pel MUNDO.
És injust, vergonyós i indecent que es pugui malmetre l’honorabilitat d’una persona com Xavier Trias, i que això no tingui conseqüències penals i econòmiques per aquells que difamen i promouen la difamació.
Per tant aprofito aquest espai per manifestar novament la meva confiança més absoluta en en Xavier Trias i la seva honestedat i honorabilitat. Hem de dir prou a aquest assetjament ignominiós!!
Estem en un moment en el que tot s’hi val. L’Estat espanyol és aixi. Aquests que diuen que tant ens estimen, així ens tracten quan no diem amén com a messells al que ens imposen. Faràn servir el que calgui per boicotejar el camí català cap a la independència. Xavier Trias n’és la penúltima víctima coneguda. La última Joaquim Nadal. Abans va ser Artur Mas. JORGE FERNÁNDEZ DIAZ ha estat assenyalat com a responsable directe dels informes fabricats per la policia per destroçar catalans honestos pel simple fet de ser favorables a la sobirania catalana. Qui vol seguir formant part de la identitat espanyola caracteritzada per practicar aquest tipus de cafrades? En el fons Podemos no deixa de ser una forma de independència, de dir jo no vull ser espanyol si ser-ho comporta tanta “merda”. Però com que no tenen identitat nacional alternativa, han de donar dignitat a la vergonya que suposa avui ser espanyol. Nosaltres tenim la nostra pròpia identitat nacional, la catalana i no ens cal seguir patint la vergonya de que ens identifiquin amb aquestes maneres de fer
He llegit amb interès les teves reflexions Josep Maria. A mi també m’agrada escriure, i durant algunes èpoques de la meva vida he escrit un diari personal que darrerament tinc força abandonat.
Escriure ajuda, i molt, a posar ordre als pensaments i les emocions. A estructurar un discurs i fer-lo públic de manera entenedora.
I el que és absolutament demolidor, al menys en el meu cas, és veure el pas inexorable del temps, que ens ha anat modelant, i com aquelles coses que, temps enrere ens trasbalsaven, ara han quedat en un segon pla, o com hem superat determinats tràngols a la vida.
El pas del temps fa que tot sigui relatiu.
Endavant Montse. Escriure és moltes coses alhora. Per a mi, ho he dit moltes vegades, una necessitat. Un instrument per intentar ser millor, compartir i aportar. M’ajuda a posar ordre a idees, pensaments i sentiments i em connecta amb les dimensions menys tangibles de mi mateix. A partir d’aquí m’ajuda a comunicar amb qui li ve de gust compartir el que escric.
Felicitats doncs i ànims. Et seguirem
Un cop vista la nota del banc suís UBS, certificant que Xavier Trias ni te ni ha tingut mai cap compte a aquest banc i que no identifica el format de la numeració del compte que el diari EL MUNDO va donar com a comte bancari de Trias, a uns quants sel’s hi hauria de caure la cara de vergonya. Algú creu que El MUNDO no sabia que el informe policial era el.laborat per ordres polítiques donades pel govern espanyol a la policia? Algú dubta que el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Diaz, hagi ordenat a la policia fabricar aquest informe i pressionar a certs mitjans per dur a terme aquesta barbaritat? Tot això ha de quedar així? De nou: qui vol continuar formant part d’aquesta Espanya? Qui vol continuar circulant pel món amb un passaport espanyol sense sentir que forma part d’un Estat completament podrit? Algú pensa dimitir? Demanar disculpes com a mínim? No ha de passar rés? Hem d’esperar passivament fins la propera? La Sra Soraya Saenz, tant preocupada per si alguns cumpleixen la llei, no s’inquieta sobre la possibilitat que el seu propi Govern actui com una banda mafiosa? QUINA VERGONAYA¡¡¡
Completament d’acord en la defensa del nostre model sanitari. En aquesta línia, també és interessant llegir avui l’article d’opinió Quin rol ha de tenir la societat civil en la sanitat pública que firma la directora general de la Unió Catalana d’Hospitals al diari Ara.
Gràcies Cristina. Recomano també l’article de l’Helena Ris.
Cal acabar amb la confusió entre prestació pública des d’entitats privades sense ànim de lucre o públiques amb instruments de gestió empresarial i privatització. Si no aturem l’intent de crear un gran ICS amb totes les ineficiències intrínseques a aquest sistema, ensorrarem la sanitat catalana. I aleshores, els privats si que faran el seu “agost”
Ahir vaig sentir una conferència força inspiradora del Josep Maria Canyelles a la V Jornada Associativa de La Unió que anava del tema de la Responsabilitat Social. Em va fer tornar a la lectura d’aquest post sobre el Model sanitari català i la vella dicotomia de públic i privat, que jo creia superada el segle passat. Coincideixo amb al Josep Maria Via que aquesta discussió en realitat amaga dos conceptes que semblen antagònics però que es necessiten l’un de l’altre: beneficència i lucre. I no m’agradaria que la crítica al nostre model ens portés cap un sistema organitzat sota aquestes polaritats.
Parteixo la meva reflexió de la INQÜESTIONABLE REALITAT QUE EL NOSTRE MODEL ÉS D’UN SISTEMA PUBLIC DE SALUT, DE COBERTURA PÚBLICA i encara que mal pagat, ho és amb els nostres impostos. Si la responsabilitat civil de les organitzacions és gestionar des dels valors, amb una ètica i un compromís amb la societat, per obtenir un impacte de resultats i sostenibilitat en benefici també de la societat, potser el que necessita el nostre sistema públic de salut són organitzacions que col·laborin entre sí en benefici de la societat (dic en benefici, que és quelcom diferent de beneficència o de lucre). O sigui, ORGANITZACIONS QUE ES CARACTERITZIN PER UNA CLARA ORIENTACIÓ DE RESPONSABILITAT SOCIAL -i això és pot mesurar, des dels valors fins els resultats- siguin públiques o privades, o més ben dit, pseudopúbliques o pseudoprivades (o algú es creu que no hi ha interessos privats en les entitats públiques i interessos socials en les privades?).
Molt bo. He tornat a veure per uns instants el “sí ministre”…
És que malauradament és bastant així. Amb la diferència que l’Administració britànica és molt més moderna i facilitadora del desenvolupament de la capacitat professional dels “Civil Servants”
Molt d’acord amb el contingut i el to. Però penso que no només les administracions, en aquest cas la nostra, està força malament. Podria ser que en els temps actuals no tinguem encara la visió que hauríem de tenir per ser capaços d’aportar noves idees per a noves formes d’organitzar-se i de governar.
Felicitats Josep maría
Tens tota la raó Jaume. La necessitat de canvi va més enllà. Es parla de necessitat de regenerar la política. Jo diría de regenerar l’organització social. En aquest cas m’he centrat expressament en funcionaris i polítics
Trobo simplista pensar en una acció radical socio-econòmica de caire purament nacional o estatal.
Podemos parla de “casta”, però trobo molt més encertat quan Sami Naïr parla de l'”imperi”,que té una dimensió internacional que no podem ignorar.
Josep Maria, m’agrada la teva reflexió al voltant del Nadal i el que representa per nosaltres. Comparteixo.
“En los últimos años todos los cambios en nuestro país han pasado por la Puerta del Sol”. Tweet oficial de Podemos!!!
No puc garantir la literalitat 100% de la frase, però si del 95%. L’he escoltat per la ràdio i l’he transcrit. La va piular una militant de Podemos catalana.
Una prova més de que si el que estigués en joc en les properes eleccions fos un programa electoral convencional, a Catalunya no necessitem Podemos per a rés. La CUP ja cobreix aquest espai.
El fet és que Podemos és un partit tant espanyol com el PP o el PSOE i per això la CUP, insisteixo, malauradament, ho tindrà difícil per atreure el vot d’aquest segment
Josep Maria, et felicito per la teva anàlisi de la situació política a casa nostra, que gaire bé comparteixo fil per randa.
És molt cansat haver-nos d’anar justificant a cada punt i moment davant dels suposats “guardians de les essències independentistes” d’ERC com si només ells en tinguessin l’exclusivitat.
Potser caldria recordar-los, més sovint del que ho fem, que l’independentisme ha agafat volada ha partir de la incorporació plena de CDC en el moviment, i per tant sense CDC, o sense els CONVERGENTS no hi haurà independència. Mal que els pesi a molts d’ells.
A la gent d’ERC els sobra petulància i supèrbia, i els falta molta memòria. per cent, qui va permetre fer President de la Generalitat un perdedor, José Montilla, que ara s’ha adherit a la plataforma unionista Societat Civil Catalana? Doncs això!
Hem d’acceptar la diversitat i sumar per aconseguir fer realitat l’objectiu compartit
És un motiu d’alegria i curiosament de sorpresa el llegir un text d’anàlisi sociopolítica en el que el rigor va de la mà d’un element tan fonamental com massa vegades ignorat: el sentit comú (que se’m permeti el tòpic: “el menys comú dels sentits”). Em refereixo més concretament, d’una part, a la insistència en el pes dels mercats (“l’imperi” dels que vaig parlar en un comentari anterior) com a substitut de les decisions polítiques. I de l’altra, de la justícia distributiva com a factor d’estabilitat i benestar social, a més de factor d’increment de la qualitat democràtica. Evident, no? Doncs no ho sembla per a tothom . S’agraeix l’exposició clara i contundent.
Però el que és encara més sorprenent i el que agraeixo profundament és relacionar tot això amb una experiència personal viscuda fa 40 anys i reviscuda recentment. Subjectiu, certament, però no banal. Estem prou madurs per donar el pes que mereixen a les emocions i els sentiments en el nostre quefer quotidià, social i polític? O, continuarem castrant part de la nostra identitat com a éssers humans reservant-la, en el millor dels casos, al domini privat?
L’educació, la cultura i la transmissió de valors com a eixos fonamentals per a formar ciutadans responsables, oberts, solidaris, crítics, … Mai no insistirem prou en la importància de la tasca educadora de famílies i centres educatius. Com a implicat directament, és per a mi un repte quotidià a nivell personal i professional.
Gràcies pel teu comentari Guillermo. Certament jo també penso uns instants abans de tornar a escriure sobre el que socialment és o hauria de ser evident. Però alguna cosa em diu que ho he de fer.
La trobada compartida de companys d’escola va tenir un impacte emocional que no acabo d’abastar. Em supera. Però va ser extraordinària i vaig sentir que aquests valors que reivindico com a tant necessaris hi eren presents.
Menys mal que gent com tu teniu vocació de formar els nostres joves. Felicitats i gràcies
Compareteixo fil per randa tot el que comentes Josep Mª i t’agraeixo la teva reflexió.
Sense rigor i valentia política que reconegui (també retributivament)i dignifiqui la tasca dels directius/gestors públics de ben segur que aquesta mediocrització serà inexorable.
Gràcies Pau. Felicitats als que encara aguanteu. Avui he vist que el Director de l’Institut Català de Finances ha deixat la Generalitat per anar a la privada. Només els que tingueu una vocació de servei públic quasi espiritual o els que no reuneixin les aptituds i capacitats mínimes que els hi exigiria el sector privat -però que poden viure del “cuento” sense haver de retre comptes a ningú, en el sector públic-, aguantaran aquesta vexació, fruit de la covardia que impedeix a diputats i Govern fer front al populisme demagògic i antisistema. Pel que fa a personatges destacables de la societat civil que per altruisme i sentit cívic accepten regalar hores del seu escàs temps a la causa pública, amb la ridícula Llei de transparència aprovada pel Parlament de Catalunya, deixaràn de col.laborar. Aquest és el camí adequat, òptim per situar Catalunya al nivell de les pitjors “repúbliques bananeres”.
Un plaer llegir-te, Josep Maria, com de costum.
Estic evidentment d’acord amb el que diuen els teus amics i m’alegro particularment de l’ampliació que en fas a un domini social molt més ample.
Amb els “tertulians” passa actualment a Espanya el que ve succeint de manera general des de fa temps amb els “famosos” en general. El fill sap cantar perquè el pare era cantant i, com canta pot fer cinema i presentar programes de televisió. Es tracta d’una mena d’omnisciència quasi divina que atorga massa fàcilment el consumidor acrític de mitjans de comunicació.
Si a tot això s’afegeix l’endogamia de les “celebritys” (abans les folclòriques es casaven amb els toreros, ara els futbolistes amb les models, etc) tenim una veritable “casta” semidivina que el poble ha canonitzat indignament.
Humilitat, certament, que no significa ni negació de l’esperit crític ni de la valoració personal o col·lectiva.
Davant els nous sofistes, tornem a l’humilitat de Sócrates, a la màxima de l’oracle d’Apolo a Delfos: “coneix-te a tu mateix”, al dubte antidogmàtic dels grans filòsofs i a l’apofatisme de les intuicions religioses més profundes.
Gràcies amic. Quina sort tenen els teus alumnes de tenir-te com a mestre¡
Comparteixo la teva anàlisi Josep Maria, però tinc la sensació que prediques, o prediquem, en el desert.
Hi ha molta incultura i desconeixement (interessat) del que és el sistema sanitari català per part dels que tenen altaveu (Comentaristes, periodistes, diputats, tertulians, etc.)i sovint els que el volen explicar no tenen capacitat per fer-lo entenedor de cara a la ciutadania. Alguna cosa hem fet i estem fent molt malament!.
Assenyades reflexions, Josep Maria, com de costum!
Josep Maria: som sempre reflexions oportunes. Tanmateix oblides que avui, lamentablement, a algunes empreses públiques i predomina la mediocritat. I espera’t, que d’aqui a pocs temps, si ningú no ho arregla, entre sous de funcionari i llei de transparència, la mediocritat s’haurà generalizat.
En efecte, l’aposta és per la mediocritat. Tota la demagògia al voltant de la suposada privatització de la sanitat, persegueix transformar el sistema en un “macroICS” ineficient i insostenible. I això és fruit de la mediocritat. De vegades penso que als promotors d’aquest concepte tronat del que és públic, els finança la sanitat privada. Si mai arribessin a aconseguir el despropòsit que promouen, tornaríem unes quantes dècades enrera amb un sistema a dues velocitats: el “macroICS” pels pobres i el privat per les classes mitjanes, des de les més baixes que fent un esforç poguessin contractar una pòlissa de salut, fins els més rics. Sense oblidar que aquests que veuen privatitzacions per les cantonades, acabarien sent els protagonistes de la més gran intervenció del sector privat en la sanitat: la dels bancs que haurien de finançar un sistema públic en fallida
Sens dubte, Josep Maria, el teu anàlisi és encertat, descriptiu (lamentablement descriptiu…) i contundent.
Els directius públics que anomenes i que critiques amb contundència, naveguen (navegàvem…) entre l’angoixa, la por, la prudència i l’estupefacció… això sí, sense deixar de fer la feina – en els darrers anys, la duríssima feina d’un directiu d’una entitat pública – per responsabilitat amb els ciutadans, els professionals i nosaltres mateixos. Però discrepo que l’únic o el principal problema siguin les retallades salarials dels directius, que són incoherents, injustificables i contraproduents, però que no són més que un símptoma de la malaltia.
Molts pensem com tu, molts estem intentant contribuir a la defensa d’un model que s’ha demostrat abastament vàlid -tot i que, sens dubte, necessitava transformacions-, agredit per uns per acció, però sobretot, per Altres per omissió. I les responsabilitats no són simètriques, Josep Maria… Espero que tu encara siguis optimista en el pronòstic…
Ah, i una cosa és la “lluita” i una altra el “suïcidi”… potser el final, malauradament, és el mateix, però el procés i la justificació no.
Sóc optimista, perquè crec en aquest país i aquesta malaltía que afecta la societat i el sistema sanitari, com tot passarà
Vull deixar clar però que per a mí, en el sou, a banda de fer la feina i va la defensa de la dignitat.
Com pot ser que a Lleida, la unificació d’un ens 100% Generalitat, l’ICS, amb una Empresa PÚBLICA (NO PRIVADA), formada majoritàriament per la Generalitat i minoritariament per altres administracions públiques; com pot ser dic que a això se li digui privatització?¡¡¡ Com pot ser que ningú repliqui i posi als partits polítics, sindicats i MEDIA, que simplement MENTEIXEN (dir que això és una privatització és mentir, perquè és fals), al seu lloc?
Com pot ser que un periodista en un mitjà publiqui una falsedat i el grau de pànic que domina a polítics i gestors porti a aquests últims a prendre decisions al dictat del que diu la premsa, per por? Com es pot originar un debat sobre legalitat, ètica i estètica a partir de mentides publicades i adoptar una decisió contraproduent per por, per més que es disfressi del que es vulgui per no reconèixer que s’ha actuat sota pressió mediàtica o de partits polítics que encara pretenen atorgar-se no sé quina mena de superioritat moral que no tenen.
Les responsabillitats són asimètriques, però tots en tenim. Trobo a faltar un centenar de persones de prestigi que posin els seus noms i cognoms sota un DOCUMENT EN DEFENSA DEL MODEL SANITARI CATALÀ. Estem fent tard, acorralats i acobardits en una cantonada per la demagògia d’uns quants indocumentats i d’uns quants perversos sense principis.
Escric poc en aquest blog perquè es fàcil pensar que a la vista de l’inevitable relació professional que mantenim, els acords que expressi son sospitosos d’agraïment.
Ara, no m’en puc estar de traslladar que la lectura del teu bloc m’ha fet pensar en algunes questions rellevants per la convivència ciutadana.
Per una banda la confusió de papers que de una manera permanent es viu en els últims temps a la nostra societat. El poder legislatiu entra sovint en el camp executiu, el poder judicial fa política de una manera indisimulada, els poders executius es veuen constantment afectats i interferits per l’opinió publicada, encara que sigui totalment inexacta i finalment els parlaments s’arroguen funcions executives i judicials….i el desgovern es manifest.
I no se perquè ( o potser si) he recordat la frase que William Randolph Hearst l’hi va dir al cronista que enviaba a cobrir la guerra de Cuba, quan a Cuba encara no hi havia cap guerra: Vostè faci les cròniques que jo posarè la guerra.
En efecte Olga, aquí no hi havia cap guerra. Hi havia (i malgragt tot hi ha, perquè els que tot ho esberlen són hiperminoritaris tot i el soroll que fan) un excel.lent sistema sanitari públic. I ja fa temps que quatre polítics, periodistes, sindicalistes i líders de barri, han començat a fer la crònica d’una guerra inexistent. Sel’s hi comença a veure el llautó i comença a haver-hi gent del sector, professionals i ciutadans, molestos amb aquests cronistes de la guerra inexistent. Potser és hora de començar a desenmascarar-los. Però torno al post i sostinc que la por ha tenallat masses polítics i masses professionals.
no parlem tant de si hi ha por o no. És cert que , a vegades, la prudència ens atenalla però sovint es tracta d’encertar quines coses són eficaces per demostrar la bondat del model. Hem defensat el tema del consorci de Lleida amb polítics i periodistes però, això no impedeix que des del Parlament es demani que s’aturi i un grup polític ho denuncii al Síndic de Greuges!!!. El nivell de demagògia és altíssim. Hem d’explicar-nos a totes hores amb maneres diverses i des de diversos llocs, estaments i institucions i fer arribar al ciutadà que aquests serveis sanitaris del quals ens hem dotat com a país, han aguantat les retallades sense perdre qualitat, i no només perquè hem abaixat els sous dels professionals (que també), sinò perquè gaudim d’un model de gestió diferent, amb gestors professionals,contractació de serveis i fixació de resultats de salut, amb col·laboració públicoprivada i amb un sector públic empresarialitzat.
Aquest any celebrem 25 anys de la LOSC i 30 (!!)de l’inici de la Reforma de l’Atenció Primaria i de la creació de la XHUP.Una ocasió especial per anar explicant-nos
Jo crec que hi ha por en masses casos. D’altra banda, recorda allò de que “la prudència no ens faci traïdors”
Josep Maria,
comparteixo en gran mesura l’anàlisi que fas de la situació en la que estem. I tal com dius, no només en el món de la sanitat, estem en un procés de crisi social molt greu. Els que ja tenim una certa edat i que vam viure el final del franquisme recordem la discussió entre la ruptura i la reforma. Es va optar per la reforma, perquè no teniem prou força per imposar la ruptura, i malauradament ara estem pagant les conseqüències. Ens falta cultura democràtica de veritat, ens falta rigor i exigència a tots nivells tant de la vida pública com privada.
Caldria recuperar valors com l’esforç i la feina ben feta. I posar en valor el treball honest i el compromís en qualsevol àmbit professional. I aquí vull fer referència als polítics. Actualment hi ha molta gent que està en contra del polítics professionals i jo aquí discrepo de l’opinió majoritària. Jo aposto clarament per polítics que tinguin “ofici”, que sàpiguen del que parlen i que aportin valor i coneixement a la “cosa pública”. Probablement ara no n’hi hagin gaires d’aquesta mena, però tu i jo n’hem conegut uns quants. Malauradament la MEDIOCRITAT ens porta on som ara o a l’abisme i a l’enfrontament més radical!
El tema de la felicitat m’interessa des de que vaig improvisar un curs de l’assignatura d’”ètica” en els meus inicis com a professor. Recordo que una de les conclusions a les que vaig arribar és que no és tant exacte dir que “d’il•lusió també es viu”, com que “únicament es viu d’il•lusió”, és a dir d’aquella força, energia, llum interna, (“el que som” del teu escrit) que ens permet posar color a una realitat massa sovint dominada pel gris. L’actual psicologia cognitiva ho confirmaria afirmant que el nostre estat d’ànim no depèn tant de la realitat objectiva, com de la interpretació que en fem d’aquesta.
Desconeixia el llibre, Josep Maria, el llegiré.
G.R.G.
Interessant el comentari Guillermo. Schopenhauer era un pessimista, el que s’adiu -fins a cert punt- amb la idea de “d’il.lusió també es viu”. En canvi, la referència que cito és de la única part de la seva obra en la que es distancia del seu pessimisme habitual. En la introducció que vaig llegir qui la feia, fins i tot explicava com articular, comprendre, en el seu pensament, aquesta excepció al pessimisme. El cert és que encaixa més amb la idea de “únicament es viu d’il.lusió”. Sento que és així!!
Fantàstic Josep Maria, potser sí que podries dedicar-te a escriure!
Se’t dona bé tractar també temes aparentment més prosaics, probablement perquè no ho són tant!
Moltes gràcies. Una bona amiga periodista i escriptora em va dir que això d’escriure és com fer gimnàstica: si vols estar en forma n’has de fer sovint i regularment. I em deia: “Escriu, escriu cada dia. Encara que et sembli que no tens rés a dir, que no et surt, agafa paper o posat a l’ordinador i escriu. El que sigui. El que has fet aquella tarda, el que et passi pel cap.” I així ho faig. No cada dia però si molt sovint. Després o faig públic o no. La veritat és que escriure ho trobo una feina meravellosa¡¡
Ho veus Josep Maria, ja en 1997 tenies ànima d’escriptor!
Escriure és vida!!! Compartir-ho un goig!
Josep Maria,
He gaudit llegint. Un moment de plaer digne, mutatis mutandis, d’una apassionant estada a la “Casita Blanca”. Durant la lectura, assaboria l’harmònica barreja literària de filosofia, descripció històrica, ètica contextualitzada … L’afirmació final, inesperada, tot i ser absolutament coherent amb el que esdevé un escrit il•lustratiu que prepara, a mena de conclusió, la tesi final.
Per a un professor “de lletres” com jo es com predicar a un convertit. Quin plaer, però, de llegir-ho tan magníficament exemplificat. La teva tesi s’adreça a la raó. Abans, però, has fet vibrar el cor que, com deia Pascal, també té les seves raons. Un cop més has lligat el fons i la forma, el debat filosòfic que exposes i el mitjà per comunicar-lo.
Divertit i erudit. Em recorda l’episodi “la nostra és més bonica” reflex paradigmàtic del nostre “seny”….
Hola Josep Maria, acabo de llegir la teva crònica ara mateix,l’ he trobada molt divertida i sobretot m’ha agradat la fina ironia que destill·la.Com dirien els auditors , l’escrit reflecteix fidelment tota una època.Tot i això, el que potser m’ha sorprès més, com a enginyer, és com acabes plantejant una qüestió gairebé trascendent com és la valoracioó d’un meuble.
Que no et sorprengui que si un professor d’economia llegeixi l’article, aquest acabi sent estudiat a alguna escola de negocis de renom internacional com “el Caso: La valoración de la casita blanca”.
De tota manera aprofito per dir-te que encara és més sorprenent el que m’està passant: mai no hauria pensat que llegiria un llibre sobre la sanitat catalana,…i que m’ho passaria bé! I ja estic acabant, formidable.Ja parlarem!.felicitats!
Josep Maria,
el dia que et trobis inspirat torna a escriure utilitzant les similituds entre l’amor,la política i l’economia. M’he quedat amb ganes de més.
Gràcies.
Guillermo
Gràcies Guillermo. Dona molt de si. Si t’ho mires de lluny, amb un cert escepticisme ☺️, descobreixes lligams delirants!!
Amic JOSEP MARIA, cada vegada m’agrada més el teu blog, estic esperant quan publiques el següent, una abraçada
Moltes gràcies!
Ostres! molt suggerent, ben escrita i agradable reflexió. No l’havia llegit i se’m fa estrany llegir-te sense que parlis (parlem) de la gestió, la sanitat, les normes SEC ( ai ecs!)…
Per a quan la novel·la ?
Moltes gràcies Helena. De fet fa 4 o 5 posts (alguns posteriors al que comentes i altres anteriors) en els que no parlo de sanitat. Només m’ha faltat veure que el fanatisme ideològic (papanatisme demagògic) porta a passar-se pel clatell l’evidència científica per divulgar missatges atemptatatoris contra la salut pública com les bestieses formulades al voltant de la vacuna de la diftèria. Aquest són els mesies que ens salvaràn de les privatitzacions que només existeixen en les seves ments obtuses!!! La demagògia contra les vacunes és a la diftèria el que la defensa del model ICS és a titllar els consorcis de privatització. La ideologia visceral, ignora les dades objectives proporcionades per la Central de Resultats o IASIST. Amb aquests micro cervells de moment ja hem aconseguit que el primer cas de diftèria en 30 anys al nord de l’Àfrica tinguem l’honor de tenir-lo a Catalunya. Quina colla de brètols !!!! I que perillosos per la comunitat!!!
Josep Maria , abans de començar a llegir el teu ultim escrit nomes dir te que vaig rebre la noticia de la dimissio del consell del parc salut.
Com a usuari agraïr vos molt la feina.
No sera facil tornar a trobar un grup de gent com els que marxeu i que heu fet una tasca dificil i diria que en certs moments perillosa, en aquest 4 anys que fa que et conec.
Gracies i molta sort.
Ara a disfrutar amb el relat!
JM
Moltes gràcies
Gràcies Josep Maria per la teva tasca i dedicació admirables, agraïment que vull fer extensiu, seguint l’exemple del teu escrit, als membres del Consell Rector i a tots els treballadors del PSMar.
En un context que no afavoria reeixir, heu aconseguit, no únicament mantenir el vaixell a flot, sinó també fer-lo avançar en la direcció favorable. Em consta. És realment meritori.
Entenc la teva decisió i crec que se’t trobarà a faltar.
T’ho vaig dir en “petit comité” ara ho vull fer públicament: pots estar satisfet de la feina duta a terme, pots sentir-te orgullós.
Moltíssimes gràcies Guillermo!!!
Josep Maria: no cal allargar-se amb frases que complementin el que tan clarament has exposat. Comparteixo al 100% el que denuncies. M’ha agradat molt lo del hippie, happy, flowers, que si m’ho permets penso utilitzar en alguna ocasió que s’escaigui.
Tanmateix si que he de lamentar que gent tan vàlida tireu la tovallola. Éreu un consell rector en el que s’hi emmirallava molta gent, i per tant model per molts altres consorcis que haurien seguit el camí. Ara, amb el vostre gest, em temo que novament els funcionaris alts i no tan alts, tornaran a veure els consorcis com les plataformes on poder exercir allò que sempre han somiat: convertir-se en protagonistes directes del “No se puede”.
Respecte als del “Si se puede”, només veient com van les coses, potser millor que no hi sigueu. Massa sovint us hauríeu vist obligats a col·locar familiars de directius polítics a l’Hospital.
En fi…em sap greu que un model d’èxit com el que estàveu posant en pràctica, no tingui continuïtat. Era la última esperança de que els consorcis fossin quelcom més eficient que l’ICS.
Confio que algun dia, no massa llunyà, la sanitat pública catalana pugui comptar de nou amb la vostra col·laboració.
Moltes gràcies Ricard!!!
Gràcies, Josep Maria, per aquest article. Obligada la seva lectura per a tots els que treballem i defensem el nostre sistema sanitari i la seva viabilitat. Sembla que no siguin temps per a la racionalitat, la crisi probablement ens hi ha abocat i l’absència frívola de memòria ens ha abocat a que el populisme i la demagògia dominin el debat. Haurem d’esperar que la gent albiri l’abisme perquè reaccioni davant el desconcert. El lamentable cas del nen mort per diftèria pot esdevenir un primer exemple de la necessitat de reconstruir consensos i generar confiança
Gràcies pel comentari Jaume. El cas del nen mort per diftèria, per a mi és un trist i dramàtic símbol de que la reacció social al patiment provocat per la crisi, a les desigualtats i a la corrupció, ha estat capitalitzat per gent sense escrúpols a l’hora de desinformar i manipular. Els que afavoreixen que els pares prenguin decisions com les de no vacunar, coincideixen en gran part amb els que menteixen impunement a l’hora de presentar el sistema sanitari públic com una joguina en mans del “capitalisme salvatge” i com un niu de corrupció. La seva irresponsabilitat farà més mal a la societat que els excessos comesos pel règim del 78, que no han estat pocs. La solució però, no està a l’altre extrem del pèndol. Des de l’odi no es pot construir rés de bo. L’odi cap a la industria farmacéutica pot tenir efectes literalment mortals. A més a més, impedeix el debat racional sobre el que fan malament i haurien de corregir aquestes empreses, amb la qual cosa no avancem.
Aprofito per felicitar-te per la reacció del Col.legi de Metges front aquells que fomenten que no es vacuni. Que curiós que els que s’emplenen la boca de paraules com “solidaritat” i “be comu”, no vegin que en el cas de moltes vacunes, la decisió de no aplicar-les als fills pot comportar un problema de salut pública per a la comunitat.
Josep María, moltes gracies pel teu article. Estic al 200% d acord amb la totalitat dels teus posicionaments en vers la situació actual no nomes del teu hospital sinó de la visió present de la sanitat publica i al mantra continu de la famosa privatització. Evidentment no conec els detalls del PSMar pero coneguént el teu compromís professional no dubto gens ni mica de totes les teves afirmacions en relació a la situació actual i la les teves motivacions per la decisió presa. Es un ens que, per motius familiars e històrics, li tinc un gran afecte perquè va intervenir de manera molt positiva en una part de la meva vida i encara recordo la enorme professionalitat de tothom amb qui vaig tenir que tractar. Nomes desitjar-te el millor, que segur que trobaràs la manera per seguir demostrant la teva vàlua, lamentar com tením el país, i espero que ens veiem aviat.
Moltíssimes gràcies Carles. Celebro que la teva experiencia familiar a l’hospital del Mar fos positiva. Escriuré un segon post amb les sensacions més personals experimentades aquests anys al PSMar. No hi ha dubte que el millor de tot ha estat la altíssima qualitat humana i professional de la gent de la casa. Inceible. Em falten paraules per descriure-ho i vull transmete a tothom la sort que tenim en aquest país de comptar amb uns professionals tant professionals i amb un nivell de medicina de primera divisió mundial. I en aquests anys que la situació que han hagut de suportar ha estat molt dura, em consta que els pacients no ho han notat. Aquest és el principal motiu de satisfacció. Haver tingut el privilegi de conviure amb aquests companys que admiro i respecto.
el pitjor de tot, el que més ràbia fa, no és l’opinió de gent que pensa diferent sobre el públic i el privat (seria d’agrair, això si, que fessin servir o analitzessin alguna dada de tant en tant) sinó la d’aquells que no es presenten a les eleccions, aquests que anomenem alts funcionaris (que aquí a Catalunya són més aviat “baixets”)que han decidit que és millor la gestió administrativa que els permet seguir manant a ells. És una llàstima que quan podíem no haguéssim aprofitat l’embranzida per fer una administració efectiva, moderna i eficient. Hem fet una mala còpia de l’administració de l’Estat i està guanyant la partida.
No sé si heu fet bé o no, però és evident que les ganes de dimitir s’estenen pel temps i per l’ espai!
Gràcies per la feina feta al PSMar i des del PSMar per a tot el sector
Gràcies a tu Helena. A l’Administració de la Generalitat no manen els polítics, manen els funcionaris. Una funció pública que és una molt mala còpia d’un decrèpit model funcionarial: l’espanyol. El pitjor és que hi ha coincidència d’interessos entre aquests buròcrates i entre els demagogs de certs partits polítics -partidistes, no comunitaris-, la majoria parlamentària (avui al Parlament de Catalunya només hi ha dues diputades que entenguin un borrall de Sanitat), i alguns mitjans de comunicació experts en calumniar i mentir sobre una privatització de la sanitat que només existeix en les seves ments perverses.
Bon dia Josep Maria:
Moltes gàcies per les teves reflexions. Desgraciadament vivim en el món que vivim, La majoria d’organitzacions sanitàries (per no dir totes) son burocràcies professionals, on habitualment tothom no empeny en el mateix sentit. Sembla que el fet de patir una crisi no ens ha portat ha decidir fer coses noves sinó a fer el mateix però més “baratet”, que tindrà que veure la titularitat d’un sistema públic o privat en la eficiència del mateix. Penso que els ciutadans d’aquest país ens mereixem una sanitat eficient i quan dic ciutadans en refereixo tant als pacients com als professionals.
Potser enlloc de continuar discutint sobre titularitats del serveis de salut podríem començar a parlar d’eficiència i efectivitat, també podríem començar a discutir si el model organitzatiu burocràtic (que sembla que a molts els hi va bé) es l’adequat pel que necessitem o seria millor una forma divisional o fins hi tot una adhocràcia. Potser també hauríem de començar a plantejar-nos iniciar pressupostos en base 0, que sembla que tampoc agraden molt a aquells que no volen que res canviï.
Necessitem una visió i la capacitat d’acceptar que per millorar s’hauran de fer les coses d’una altra manera i per tant aquest sistema d’extrema lentitud en els canvis que és la burocràcia ens fa de llast, em d‘aconseguir lliurar-nos dels enrocaments. Com ens aconsellava Peter F. Druker, “el difícil no es fer coses noves, sinó deixar de fer les velles”.
Roger, vivim la tirania de les “noves ideologíes totalitàries” (que en realitat són més velles que el anar a peu). Qualsevol diputat, lider de partit o sindicat, periodista o tertulià pot afirmar impunement que s’està privatitzant la sanitat sense poder aportar cap dada que ho avali. I no passa rés. Embolica que fa fort¡¡ L’eficiència i l’efectivitat tant els hi fa. Si els hi fessis definir la diferència entre eficàcia, eficiència i efectivitat, sel’s hi quedaria cara de peix bullit¡¡ Per suposat tampoc sabran diferenciar una burocràcia mecànica, d’una burocràcia professional, d’una organització divisional o d’una adhocràcia. Ara, això no els hi impedirà defensar el model ICS, sense entendre un borrall de models organitzatius. Saben, això si, mentir, insultar i difamar. Encara pitjor els que tenint la formació i els coneixements, com la monja Forcades, indueixen conductes de risc…ELEVAT¡¡¡. Aquest és el país en el que vivim.
Josep Maria, el Consell Rector que has presidit ha estat el referent i l’enveja del sector públic empresarial… Coneixem bé com has presidit la institució i demostrat, a qui ho ha volgut o ha sabut veure, el que vol dir la transcendent funció del govern de les entitats públiques… Bon govern, eficiència, retiment de comptes,… Des d’una imprescindible autonomia i separació de la funció directa de l’Administració. Quina pena que el sectarisme, la ignorància atrevida, els diferents fonamentalismes burocràtics i els interessos partidistes mal entesos impedeixin que aquest model s’implanti a les altres entitats públiques, sense el qual tenen un destí malauradament previsible de burocratització i politització, deixant de banda els veritables interessos dels ciutadans i professionals. En qualsevol cas, gràcies per la bona feina!
Moltes gràcies a tots vosaltres Pere. El que si que et puc assegurar és que ens hi hem dedicat “en cos i ànima”. El temps dirà pel que ha servit….
Tinc més clara la reacció interna que la de l’entorn. Lluny de la unanimitat, molts professionals de la casa han entès el nostre paper i uns quants l’han agraït. Per a mi la gratificació més gran em ve d’ells. Ja fa anys que dono voltes pel món i sé que les coses les has de fer per convicció i amb il•lusió. Per a mi haver tingut l’oportunitat d’estar tant a prop de la trinxera mirant d’ajudar ha estat una experiència meravellosa, que he tractat de reflectir en aquesta segona part del post que he penjat avui. Confesso que avui quan he sortit per última vegada de l’hospital (després de passar per la planta 6ena d’onco a quarts d’onze del vespre), m’he sentit feliç…
Josep Maria,
Ja vaig expressar-te la meva admiració i agraïment per la feina duta a terme al PSMar. Permet que avui posi únicament de relleu un element del teu escrit: “Què ha estat però el millor de tot? Sense cap mena de dubte les persones”. Tot el que dius gira en torn a elles i, curiosament, és aquest fet el que parla de tu. No vols oblidar ningú: des del Consell Rector fins a la senyora de la neteja… Com això et sembla poc no t’oblides de citar “els 300.000 barcelonins de Sant Martí i de Ciutat Vella”. L’enigmàtica “estimada Olga” del final, a qui sembles retre un tribut particular, insisteix encara més en aquest curós tracte personal.
Sartre deia “l’enfer c’est les autres” i és cert que les relacions humanes són de vegades el que més dificulta les tasques més senzilles, sense parlar, a més, de la maldat inconcebible que ha sigut capaç de mostrar l’esser humà al llarg de la història. Però l’inrevés també és veritat i encertes amb aquest adéu constructiu. No seríem qui som sense el reconeixement dels altres i als altres. Estem constituïts de lligams, no només la nostra personalitat exterior, sinó que, en el racó més íntim del nostre ésser, allà on guardem el nostre tresor, hi ha totes les relacions que hem establert amb afecte, reconeixement, respecte, … “Quien tiene un amnigo tiene un tesoro” diu el refrany castellà. Les relacions harmòniques que establim, per molt senzilles que aquestes siguin, ens humanitzen i ens enriqueixen.
Amb el teu escrit has incrementat considerablement el teu patrimoni.
Merci encore Guillermo. No hi ha dubte que el millor de l’experiència PSMAR han estat les persones.
Tens tota la raó quan dius que les relacions humanes poden dificultar el més senzill. No ha estat el cas. Això em fa pensar que és de justícia fer explícit que, evidentment hi ha persones de l’entitat que discrepen de mi. Algunes m’ho han dit amablement (ahir mateix vaig rebre un mail d’una metgessa de l’hospital que em manifestava tot un seguit de problemes). La part de la maldat humana també l’he patit. Però el meu balanç és tremendament positiu pel que fa a la alta consideració que sento per les persones del PSMAR. Repeteixo: el millor de tot. La Olga, la “estimada Olga” és la Dra Olga Pané, la gerent de la institució. Una gran professional i millor persona!,
Algú ho havia de dir!
Llàstima que només es pot convèncer als convençuts o als de ment oberta!
Gràcies pel comentari Albert. Quan les ideologies es transformen en dogmes de fe, l’espai pel debat, per contrastar dades, simplment per exercir la tolerància, aceptar la discrpància o no perdre el respecte i la bona educación minven dramàticament. És el que esn toca viure ara
Enhorabona Josep Maria per la sinceritat de l’article però sobretot per la feina feta al capdavant del PSMAR. Sovint s’ha denostat la gestió responsable dels recursos públics aplicant-li el despectiu terme de “tecnocracia”, però les idees sense capacitat per dur-les a terme no són més que demagògia. Vosaltres heu combinat idees i bona gestió i això és el que necessita el nostre sector públic, no només el sanitari però si especialment. És una llàstima que pleguis, espero que qui vingui al darrera continui la línia de gestió compromesa que heu protagonitzat i no empetiteixi davant la pressió de l’entorn i la demagògia imperant.
Dono fe del que dius del Sagrat Cor, el meu pare hi va treballar molts anys, fins la seva jubilació, i els seus “patrons” foren successivament “Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona” y l’Aliança, mai l’administració sanitaria.
Lluís Recoder
Moltes gràcies Lluis. Com dic en el post, la nostra gestió ha seguit el model de gestió empresarial del sector públic. Malgrat la música política ambiental contrària, malgrat la Funció Pública i la Intervenció General de la Generalitat i malgrat el propi Govern, segrestat per un Parlament en el que predomina la concepció “soviètica” de lo Públic, posant-hi dosis desproporcionades d’energia ens en hem sortit. No cal dir que el Conseller de Salut ha fet el que ha pogut, però poc l’han deixat fer. L’Alcalde Trias i tots els grups municipals van fer més del que estrictament els hi corresponia. Haver tingut professionals de la talla d’en Jordi Merdader, d’en Juanjo López Burniol, Manel Rosell, Jaume Aubia de l’Anna Veiga és un luxe per al sector públic. La creació de la Comissió d’Auditoria, hauria
de servir de model a consolidar a totes les institucions del sector públic. Per la transparència de veritat (no la cosmètico-politica que domina la legislació) i per la facilitat que suposa per als òrgans de control públic.
Por, autoprotecció malentesa, conformisme … provoquen espectadors de la vida …
Uba llàstima¡¡¡ Cal dir però que no sempre és fàcil evitar caure en alguna d’aquestes actituds..
Gràcies Josep Maria.
La lectura del teu escrit m’ha transmès una agradable sensació de serenor.
Hi ha massa “soroll” al món dit civilitzat. La soledat a la muntanya, el silenci, s’agraeixen…
Josep Maria,
Comparteixo, com molts membres la nostra generació, aquesta sensació, mig excitació mig nostàlgia, recordant les cançons esmentades. En el meu cas, la lletra en francès els hi dona un valor particular.
El psiquisme humà globalment, i no únicament la voluntat, està fet per difuminar l’excés d’objectivitat que ens enfonsaria en el pessimisme esmentat per Gramsci. Perquè aixecar-nos si sabem que tornarem a caure? No pensem en això la major part de vegades, aspirem a caminar, a anar el més lluny possible, … No hi hauria història ni progrés humà sense aquesta “il•lusió” (en tots els sentits del terme!!!). I quan la foscor encara ens envaeix profundament, alguns ens recorden : “no hay mal que cien años dure” però …. què interminables es fan de vegades fins i tot unes quantes setmanes dolentes!
Preciós…..enriquidor….feia dies no entrava al blog,i aquest post m’ha donat una bella estona d’un dissabte d’agost.
Grácies per compartir la teva riquesa…
Moltes gràcies Maria!
Hola, que hace Pierre Canessa. Sabes d’onde está. El tambien hizo un cuadro para mi. Yo vivo agora en Usa . Gracias.
Hola Diana. Vivias en Montreal?
Josep Maria,
Vull únicament subratllar el que dius : “sento que una mica d’esperit budista, de desafecció i de capacitat de compassió ben entesa, ens aniria be.”
De les grans religions jo valoro bàsicament les grans intuïcions, en el cas del budisme és clar el que poses de relleu: no aferrar-se al que posseïm o desitgem i la compassió com a tret d’interrelació amb la resta d’éssers humans (tot el cosmos diria estrictament el budisme). Només una mica d’aquests elements en la vida político-social que ens envolta faria inútil qualsevol programa de transparència.
Gràcies pel comentari. El teu comentari em fa pensar en un fragment de l’encíclica del Papa Francesc, “Laudato SI”, que inclouré en el proper post. Diu:
“(…) Las dinámicas de los medios del mundo digital (…) cuando se convierten en omnipresentes, no favorecen el desarrollo de una capacidad de vivir sabiamente, de pensar en profundidad, de amar con generosidad. Los grandes sabios del pasado, en este contexto, correrían el riesgo de apagar su sabiduría en medio del ruido dispersivo de la información.
(…) La verdadera sabiduría, producto de la reflexión, del dialogo y del encuentro generoso entre personas, no se consigue con una mera acumulación de datos que termina saturando y obnubilando, en una especie de contaminación mental. Al mismo tiempo, tienden a reemplazarse las relaciones reales con los demás, con todos los desafíos que implican, por un tipo de comunicación mediada por internet (…), y así suele generarse un nuevo tipo de emociones artificiales, que tienen que ver más con dispositivos y pantallas que con las persones y la naturaleza (…). Por eso no debería llamar la atención que, junto con la abrumadora oferta de estos productos, se desarrolle una profunda y melancólica insatisfacción en las relaciones interpersonales, o un dañino aislamiento.”
És ben cert que és necessària una reorientació en molts àmbits de la nostra formació i actuació com a persones. Totalment d’acord.
Del que em dono compte quan llegeixo els teus escrits és de que també necessitem gent que, com tu, expressin aquests pensaments. Moltes gràcies.
Moltes gràcies Rosana!!
Josep Maria,
Un cop més, felicitats! He gaudit llegint-te. No, evidentment, pel plaer de repassar problemes de difícil solució, sinó per la coincidència de perspectiva. A més, parles de temes cabdals en l’actualitat: tecnologia, transparència política, consumisme, economia, ecologia … Però no oblides qüestions menys actuals que podrien ser factors equilibrants de les derives assenyalades: evitar la marginació de les humanitats abandonant l’objectiu estrictament “productiu” de l’ensenyament, lligat a això fomentar l’esperit crític per analitzar i destriar la informació, i aquest “plus” de l’ésser humà tan descuidat, anomenem-li saviesa, consciència o espiritualitat: “ la consciència de “qui sóc jo en realitat” o almenys la capacitat de preguntar-s’ho”, una “inutilitat” que podria esdevenir increïblement útil en els nostres temps.
Gràcies pel comentari Guillermo. Es tracta de reflexions escrites. De nou sento la necessitat de deixar clar que el fet d’escriure no pressuposa que un aconsegueixi assolir el que propugna¡¡¡ Sempre tinc recança que ningú pensi que es pretén alliçonar…Simplement compartir reflexions per intentar millorar tots.
Josep Maria,
comparteixo la teva sensació de “ja n´hi ha prou”, una sensació de tristesa davant la campanya d’alguns que, no per esperada, és igual de execrable.
Escric després del 27-S amb sentiments ambigus compartits per molts catalans. Serem finalment capaços d’unificar tots els esforços per aconseguir un objectiu comú? Em sembla determinant. Ara és l’hora de, com deia Gabriel Celaya: “tomar partido hasta mancharse”
Jo crec que l’independentisme va fer un molt bon resultat, força reconegut a l’estranger i que el procés és imparable i irreversible. Trigarem més o menys, serà dur en qualsevol cas i en pel que fa a la capacitat d’unitat d’acció…Veure’m. De moment l’horitzó deixa entreveure “lluites fratricides” per començar. Ah mira¡ Acabo de veure que han imputat a Mas¡¡¡ Això afavorirà que li valorin el que ha fet o, contràriament s’utilitzarà per qüestionar encara més la seva investidura?…De tota manera, feia temps que no escrivia sobre el tema en el bloc i com deia, espero trigar temps en tornar-ho a fer. D’entrada tinc ganes de compartir altres coses amb els meus respectats i estimats lectors¡
Josep María,
el tema del relativisme i el de l’església em susciten un munt d’idees que no soc capaç de concentrar en aquest breu espai. Em limitaré doncs a dos breus il·lustracions:
1) Sobre el relativisme crec que la simbologia taoista del ying i el yang ens recorda que el bé i el mal “purs” no estan al nostre abast.
2) Quant a l’església, he de reconèixer que he conegut en l’ambient catòlic persones del tot admirables per la seva bondat, generositat i, fins i tot, per la seva capacitat intel·lectual. Com a estructura, però, temo que segueixi esclava del pes de la tradició i el dogmatisme. Em contradirà l’actual Sínode de les famílies? Tant de bo.
Veig que compartim alguns neguits Josep Maria. El mes de març també vaig penjar un post en el meu blog (http://mont-serratga.blogspot.com.es/) reflexionant sobre les tertúlies i els tertulians.
Crec sincerament que ens falta molta cultura i formació per gestionar (moderar) els debats i per participar-hi com a ponents i més ara quan els media els han convertit en una mena d’espectacle, a veure qui la diu més grossa.
Francament com dius tu sovint són molt tòxics i més que informar, tergiversen i distorsionen la realitat, en funció del propietari del media (8TV, Antena 3, Sexta, Cuatro, etc…)
Estem completament d’acord Montse.
Completament d’acord. De fet, és curiós, he tingut de fa uns mesos aquest mateix desig de “desconnectar” dels Media i refugiar-me en el meu cas, perdoneu la pedanteria, en Montaigne. I també curiosament no cabo de “deixar de saber” més del que voldria de tot el complicat i quasi absurd entorn polític actual.
Brillant com sempre Josep Mª.
Gràcies Ferran. La cultura reforça la capacitat de reflexió i l’esperit crític. Parlo de crítica positiva, de debat que aporta. L’anomenada “informació” amb les excepcions que confirmen la regla, s’està transformant en una sobredosi de producte tòxic i adulterat. Millor Montaigne que alguns que es fan dir “periodistes”
Molt de soroll a l’exterior, però també en els nostres pensaments i sentiments automatitzats que, de vegades, ofeguen la nostra veu més interior.
És cert. De tota manera jo crec que el primer determinant del soroll interior és el que ve de fora.
Josep Maria,
Totalment d’acord amb el que dius sobre el sentiment com a punt de partença de la construcció racional interpretativa, fins i tot en el que correspon a la presa de decisions. Tampoc soc expert en la matèria, però, pel que he llegit, crec que és així. I, ja que parles d’autobiografies, sembla que el que recordem de la nostra vida, la memòria del nostre passat, és una selecció d’esdeveniments esmenats, reinterpretats i estructurats per constituir un conjunt més o menys coherent del que potser no ho era tant. Ens agrada creure que no és així perquè necessitem aquest mite que ens explica com som i perquè. Un cop més la realitat (veritat) pura se’ns escapa…
Interessant l’apunt sobre les autobiogràfies Guillermo. Construccions literàries racionals.
Gràcies Josep Maria
Josep Maria,
No estic segur d’haver-te entès correctament. És cert que el món que coneixíem sembla difuminar-se, però els record d’algun episodi històric dels que parles sembla encara tan viu i proper! Quan ja tenim certa edat, 20 o 30 anys no semblen tant, per un adolescent, en canvi, és realment un altra etapa temporal…
El mur de Berlín ha caigut, però hem construït altres … L’enfrontament ja no és contra la URSS i els seu satèl·lits, però sí hi ha una lluita pel poder , els recursos i la influència geoestratègica entre els USA i Rússia, la incomprensió entre occident i part del món islàmic és preocupant i un enorme mur de disharmonia sembla aixecar-se entre el progrés i la preservació de la natura… A més, la por de la que parles és capaç per ella mateixa, d’aixecar tanques molt més infranquejables que les de Melilla.
Sí, el món canvia, però , mutatis mutandis, els problemes de la humanitat semblen els mateixos al llarg de la història. Hem de transformar l’home per renovar la humanitat i millorar les estructures.
Segurament no m’he explicat prou bé. He intentat combinar algunes experiències molt personals i coincidències que em criden l’atenció i que vistes en perspectiva m’impressionen, per subratllar que l’actual format en el que s’expressen els problemes de la humanitat (segurament semblants als de sempre com molt bé dius), em sembla més complexa. El món del segle XX, dividit en dos blocs -i no diguem ja el miratge de breu durada que va ser el d’un model únic de capitalisme com a solució global després d’acabar amb el comunisme-, en un cert sentit era més simple que l’actual. I s’ha acabat. Jo crec que la presa de consciència dels canvis socials, polítics i econòmics dels últims 25 anys és lenta i d’aquí a que s’acabi la digestió falta estona. Entretant apareixen nous fenòmens, nous players, una nova complexitat, un billar a moltes més bandes que les dues que hi havia a cada banda del teló d’acer, que ens resulta desconcertant. És en aquest sentit que dic que tot el que vam conèixer s’està acabant. És probable que els problemes de fons de la humanitat siguin molt semblants o els mateixos. Però les formes d’expressar-se i de fer-hi front, personalment sovint em depassen. A les d’abans, potser ja hi estava acostumat, les coneixia. No vol dir que m’agradessin pas totes.
És clar que els que ens hem de transformar som els humans. Però tot aquest soroll distreu molt de la feina de transformació interior individual que, estic convençut, és la única possibilitat de fer que el món millori.
Gràcies, Josep Maria, per compartir no únicament les teves vivències, sinó també sensacions i emocions que podem experimentar mitjançant la màgia de l’escriptura.
La màgia de l’escriptura. Un vehicle extraordinari per compartir!
Després de contestar-te Guillermo, una lectura de Francesc Torralba, citant Jaume Balmes a propòsit del talent, em porta a una reflexió addicional. El talent és un do, no un mèrit ni el resultat d’un esforç individual. Entenguis talent com allò per el que s’està més naturalment dotat. Tots sabem fer unes coses millor que unes altres. No es tracta necessàriament d’ésser superdotat ni tant sols molt bo en allò que saps fer millor. Simplement és el que millor et surt i potser ets molt mediocre.
Balmes associa descobrir el propi talent amb la felicitat i el benefici col.lectiu. Si aprofundeixes en allò que millor saps fer i ho ofereixes a la societat, et sents útil i això et fa feliç.
Sóc tant conscient de ser mediocre escrivint, com que sempre m’ha apassionat fer-ho i per això m’hi dedico. Poder compartir, no només opinions, també vivències i sentiments, em fa feliç.
Josep M.
Gràcies per compartir amb els teus posts una part tant teva que ens permet coneixe’t una miqueta més , i alhora gràcies per compartir les teves vivències amb el nostre amic Dr. Capdevila, com tu dius un home amb una ànima enorme, un ésser senzill i proper que fan d’ell una de les millors persones que he conegut.
Gràcies a tu pel comentari Yolanda!
El diàleg sempre és positiu.La manca de diàleg porta a l’individualisme i,en certs moments, a la violència egoista.
Gràcies Josep Maria per despertar la consciència i la conciliació.
Gràcies pel comentari Montse
Josep Maria,
complementària a la visió de Benjamin, però en paral•lel, trobaríem “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme” (1904-5) de Max Weber. És clar que en cap cas podríem parlar del que jo consideraria cristianisme pròpiament dit, sinó, més aviat de derivacions més o menys desvirtuades.
Molt be!Com participant d la trobada comparteixo tots aquests sentiments i sent mes explicita,crec q sensa tindre conciencia a les hores vam anar a un cole progre q va alimentar uns valors dels q no erem conciens i q despres dels anys han aflorat.Ens hem fet grans!!!
Moltes gràcies Montse. Totalment d’acord. Som afortunats!!
Imposible explicar millor el sentiment que crec, tots compartim.
El que vam viure i compartir en aquella etapa, ens uneix mes enllà, del que pugui semblar raonable, malgrat els 40 anys en els que hem perdut el contacte.
Amb en Ricard, que el tinc aquí al cantó, opinem que mai es tard per recuperar el que val pena!!
Maravilloso texto , lo he leído tres veces seguidas .
En “el encuentro ” se reflejaban sentimientos y emociones realmente inexplicables y quizá no reflejadas en ningún manual de psicología .
Enhorabuena !!
Pero muy bien reflejadas, Marga, en tu montaje audiovisual, que nos ha encantado a todos!
Felicitades por la sensibilidad que transmite!!
Ha estat un plaer llegir el teu comentari dedicat als teus antics companys de classe.
Reconec que no puc expressar….o no se expressar en paraules el que vaig sentir i viure fa dues nits…..em vaig sentir una mica nerviosa al principi però aquest nerviosisme va quedar enrere de seguida i la joia de tota la vetllada l’he anat recordant durant les hores següents…..i encara dura!!!
Moltes gràcies Josep M.
Gràcies a tu Carmen, va ser molt emocionant per a tots!!
Hola yo llevo 32 años fuera de Barcelona ya hacia 4 años que no venia al principio no iba a venir pwro a mwdida que pasaban los dias me iba entrando el gusanillo al final coji el billete y para Barcelona.buf no se pwro me faltaron horas hemos cargado las pilas al principio con nervios asi que espero volver a veros pronto enhorabuena a todos
Mil gracias por tu comentario Montse. Yo creo que todos hemos puesto nuestro granito de arena para conseguir lo que tanto nos ha satisfecho. En tu caso, como en el de Carmen Yúfera, la cosa tiene más mérito: veniais de lejos!!!
Josep Maria,
He coincidit molts cops amb tu en els teus escrits i així t’ho he expressat. Avui no és coincidir en una emoció o una opinió semblant, avui és compartir el mateix sentiment, com si fos un de sol, comú a tots aquells que estàvem junts el divendres. Moment puntual pensaran alguns, emocions superficials poden dir altres. Per a mi és un valuós tresor existencial que m’enriqueix des de fa més d’un any. Com un regal de la Vida en un moment inesperat. Potser en el moment just en el que pots valorar millor el teu passat i que comences a saber clarament que l’únic que queda realment no és el que tens, sinó el que experimentes: les vivències, les emocions, les reflexions compartides, els riures i els plors… Entre nosaltres hem compartit tot això i, tal com ja t’ho vaig expressar, ens hem fet més rics perquè ens hem fet més humans. Cuidarem entre tots aquest tresor comú que ha estat multiplicat justament pel fet de compartir-lo.
“Balsàmic” dius tu, “terapèutic” podríem dir fins i tot. Potser és simplement la paradoxa de retrobar la normalitat plenament humana a la que estem tan poc acostumats.
Un cop més, gràcies.
Gràcies a tu estimat amic. Com dius hem coincidit en escrits i també en converses i trobades personals. Hem compartit, ens hem entés, m’has ajudat, juntament amb altres amics ex-SI en moments difícils.
M’agrada Vida en majúscula. El que estem compartint des de fa ja temps és realment un gran regal d’aquesta Vida com tu dius. En un bon moment. En la maduresa. En un temps que ens permet apreciar de forma especial aquella amistat de quan èrem criatures.
Tinc la sort de poder comptar amb alguns bons amics i em sento ben acompanyat en aquest camí que jo li deia de recerca de la felicitat i que tu li dius -molt ben dit- de treballar per ser més humans.
El neguit ens ve de lluny. Durant anys hem buscat el mateix per camins diferents. Especialment diferents en alguns moments. Ara ens hem retrobat i, sí, estem de sort. Això que tenim val molt i ho hem de cuidar¡¡
Cuando decías ” perdoneu-me¡ Prometo intentar millorar, però no garanteixo res¡” refiriéndote a tus entradas de WhatsApps, no te creo 🙂 y tampoco es necesario… eso si, me sobran las descalificaciones gratuitas hacia personas publicas, en las que de vez en cuando caes, como decía Thomas Jefferson “Cuando alguien asume un cargo público debe considerarse a sí mismo como propiedad pública”,pero hay aspectos que debieran ser intrascendentes desde ese punto de vista publico y centrarse en ello como arma (a menudo cruel) me parece impropio, aunque sea medio en broma. En cuanto a las diferencias, son inevitables pero quiero creer que enriquecedoras y por cierto, que mantengamos un cierto apasionamiento al respecto, no deja de ser un rasgo positivo.
En cuanto a lo importante, la velada, que decir, fantástica (gracias de nuevo a tod@s l@s que la hicieron posible), no se ni pretendo expresarlo tan bien como vosotros, pero aun separados entonces por un “tabique”, compartimos muchos sentimientos y vivencias comunes, más de las que yo creia. Si había alguna duda de lo acertado de reunirnos todos juntos, creo que quedo disipada el viernes (bueno viernes-sabado).
Entiendo que no me creas y respeto tu punto de vista José Miguel. Por eso decía que no garantizo nada ☺️. Por mi parte suelo compartir la práctica totalidad de tus entradas en el xat. Y las valoro positivamente, como te valoro a ti. Tu forma de razonar me parece inteligente y fina.
En cuanto a lo importante, como dices, totalmente de acuerdo. Fué una gran idea y una maravilla llevarla a cabo!!!
Josep Maria, després de llegir el teves reflexions sobre la retrobada dels companys i companyes d’aquella escola segregadament mixta, amb afecte i simpatia et diré que, tot i ser cert tot el que has escrit, crec que t’empatolles una mica i que la realitat es mes simple i poètica. 😉
Després d’haver estat en la gènesi de tot aquest moviment (segons vosaltres fins i tot ser-ne l’ànima), haver participat en l’organització, sorprendrem de l’èxit i escarrassar-me durant tot el darrer any per trobar-ne una explicació, avui, sobtadament, crec que he vist la llum i he aconseguit encaixar les peces del trencaclosques (nova emoticona amb un somriure). Ahir ho vaig començar a intuir sense ser capaç de concretar-ho quan vaig escriure “que durant tota la vetllada sols vaig veure somriures als llavis de tots els que ens hi vàrem reunir i que el temps NO havia passat, que no era una reunió de persones de quasi 60 anys sinó que tots i totes continuàvem tenint aquells insolents 14 o 15 anys de llavors”.
Crec que el bon resultat de les trobades, tan la dels nois (un eufemisme per no reconèixer que rondem la seixantena i en aquest eufemisme radica l’essència de la meva explicació) fa un any, com aquest any la de tota la promoció, noi i noies juntes, es degut, sobretot, al secret i impossible desig de tots de de tornar a “Neverland”, al “país de Mai Mes” de Peter Pan, recuperar la infància i l’adolescència perdudes ja fa tan de temps.
Quan tots ja tenim mes records que projectes, mes passat que futur, i aquests records i passats no sempre han sigut esplendorosos, volem tornar a la impossible Neverland per ser per sempre mes nens que no creixen i viure sense regles ni responsabilitats, ocupant el temps en divertir-nos i viure aventures. Mes o menys com quan tots coincidíem a l’escola, el nostre país de Mai Mes, la nostra Neverland.
O no era una aventura fascinant aprendre cada dia? No era divertit esquivar al malvat “pirata” Ro.. quan fèiem malifetes per l’escala o terribles batalles de guix a les cambres del castell? I no era emocionant evitar les estirades de patilles de la dolenta però (per tu i per mi) estimulant intel•lectualment “bruixa” Guit amb aquell abric negre, descobrir el mon lluminós de la literatura amb la fada Pach, la bellesa i l’art amb una sirena amb monyo o la fascinant precisió de les xifres amb l’ogre Barr? No era dolç i agradable escoltar les histories del pensament dels homes de la boca d’en Pap, aquell entranyable mag, el nostre Merlí particular o parlar amb en Vicente, l’unic guerrer que no havia estat a Camelot però que coneixia els secrets del món fosc que hi havia darrera la tapia, habitat per animes en pena vestides de negre? I Sobretot, sobretot, descobrir amb ulls com taronges els misteris de la vida explicats per la Campaneta Mel?
I el mes important, que me’n dieu dels intents de seduir i enamorar a les princeses que habitaven al pis de sota o elles als prínceps i guerrers que vivien al pis de sobre? I dels tornejos amb pilotes en lloc de llances en els jardins del castell de Neverland?
Es per tot això, Josep Maria, que crec que tots ens vàrem reunir divendres passat. Tots, inconscientment, vàrem anar a la cita perquè no ens hem resignat, malgrat els records i les experiències de cada dia que diuen el contrari, a deixar de ser els Nens i Nenes Perduts que un dia varen viure feliços i inconscients al país de Mai Mes i on vàrem formar una germandat de sang i vivències que ens unirà fins el final dels nostres dies. Divendres a la nit, mentre vàrem estar junts vàrem tornar a ser a Neverland. Per això tots somrèiem.
Després, segurament, vindrà tot això tan assenyat que has escrit.
Una fortíssima abraçada.
Brillant Ricard!!! Com sempre. Crec que són visions complementàries d’una mateixa realitat.
Evidentment, m’identifico totalment amb la teva manera d’explicar-ho. I….gràcies!! Iraq-Iran va funcionar!!!
Esplèndid Ricard.
No m’ho havia plantejat així.
M’ha deixat encantada, no sé que em desencantarà.
Como dice JM, la realidad tiene muchos aspecto y… matices, Así que no dudo que tengas gran parte de razón Ricard, quien puede no tener la tentación de volver a su “preadolescencia”, sobretodo cuando tendemos a idealizarla, resaltando los aspectos positivos (no me deja de sorprender lo gris y casi tercermundista del ambiente, el cual queda patente en las fotos, muestra de nuestra memoria selectiva ;)) .
Pero creo que hay otro factor, por lo menos en mi caso, después de años de correr hacia delante, de abrirse paso por la vida sin mirar atrás o lamentar decisiones pasadas, tal vez va siendo el momento de ir mas despacio, mirar el camino recorrido y degustar la vida con más calma y aceptar el pasado, con una cierta nostalgia, sin por ello, perder por ello el apasionamiento ni la capacidad de sorpresa.
Me seduce mucho la idea de ir más despacio, mirar (sin asustarse, puede provocar ya vértigo!) el camino recorrido, ya largo, y parar un poco y como dices degustar lo vivido.
Hoy Guillermo Ruiz decia ser lo que vivió, lo que vive y lo que vivirá. Vivir la vida como un todo y no como un conjunto de instantes que surgen y desaparecen. Integrar ese pasado disfrutándolo vale la pena!
Magnífic post Josep Maria! M’he enganxat des de la primera frase 😉
Moltes gràcies Alex. Ho celebro
No quería dejar pasar la oportunidad de manifestar mi satisfacción, como el resto, tras “el evento” del viernes. Me sumo, como no, a las felicitaciones y agradecimientos, que por ya expresados no voy a repetir. Tengo que reconocer que en su momento fuí de los que manifesté mi poco convencimiento, hasta el punto que planteé una “condición” para venir. Dicha “condición” se cumplió y no me quedó más margen para negarme…
De acuerdo contigo J.M, al menos esta vez…jeje… y me ha encantado el escrito de Ricard.
Solo añadir que , a parte de las consideraciones, sensaciones y sentimientos generales, en un plano más personal, fué una velada muy especial, sorpresiva y sorprendente, que me ayudó a coger un poco de “fuerzas” en mi devenir diario.
Como siempre de guardia…Fuerte abrazo.
Pedro, me encantó compartir recuerdos contigo y con Ana. Fué uno de los temas chulos de la noche.
En cuanto a los desacuerdos, lo bueno de la verdadera amistad es que los encaja y resultan estimulantes!!!
A todos nos revitalizó lo que impregnaba el ambiente.
Un abrazo amigo. Con todas las discrepancias que quieras, pero amigo de cuando aún no discrepábamos o ni siquiera sabíamos si jamás discreparíamos (excepto en lo del Barça i el Atletich claro!!!)
Buena guardia y que vivan los pinta labios ¡!
Josep Maria, has expressat amb paraules les emocions que la majoria vam sentir. Celebro la complicitat que teniu , un plaer haver estat tots plegats l´altre nit.
Richard Bach, amb un llibre que parla de l´amistad i del significat que implica creixer i estar present al món, diu…
Viaja libre y feliz más allá de los cumpleaños, por encima de la palabra ” siempre ” y nos encontraremos alguna que otra vez, cuando así lo deseemos, en medio de la única celebración que no puede terminar
Gràcies pel comentari Silvia! Ens va encantar poder-te explicar coses que mai t’haviem dit, però moltes vegades haviem comentat.
Ho dius bé, complicitat i amistat, posada en valor l’altre dia. Repetirem!!!
Efectivament, la nit de divendres passat no vaig veure més que somriures: alguns eren somriures sorpresos, altres eren somriures riallers, esclatants… també n’hi havia d’expectants i, fins i tot, d’incrèduls… això sí, tots eren somriures de veritat, somriures sentits i emocionats. No us enganyo si us dic que jo mai havia vist tanta gent junta somrient alhora -i durant tantes hores!-. Tampoc mai havia vist tanta gent junta que formalment es conegués tan poc i que, al mateix temps, se sentis tan genuïnament pròxima. Una proximitat emocional, entusiasta i desinteressada: sens dubte, amistat de la bona!
Vaig flipar. Encara flipo i -sobre tot- somric.
Gràcies pel comentari Albert que, òbviament comparteixo totalment. Bona falta ens fa somriure a tots i no es tractar d’establir categories. Però alguns massa injustament tractats per, diguem “la vida”, us ho mereixeu molt més. Per tant, per venir de tu aquest comentari em fa especial il•lusió¡¡¡
L’amistat de la bona també és una medecina que, quan més gran em faig, més aprecio
Muchas gracias por este escrito tan maravilloso y sentido, dedicado a todos nosotros.
Tuve una época también dedicada al estudio de Freud y sé lo importante que es la infancia como impronta en nuestro futuro.
Queda claro que todos el otro día quisimos rescatar ese Neverland que muy acertadamente describe Ricard.
Fue entrañable el reencuentro y nos proporcionó a todos mucha felicidad. Todos sonreíamos y emanabamos energía positiva, rescatada de nuestra adolescencia.
Un gran acierto juntarnos con los encantadores chicos, con los que solo nos cruzábamos y poder recordar esas caritas inocentes que portabais en las fotos.
Gracias !!
Muchas gracias por tu comentario Ma. José. La verdad es que, como ya comento en el post, me ha costado encontrar palabras suficientes para describir las emociones vividas el viernes pasado. Me alegro muchísimo de que reafirmes lo que ya creí percibir en todos: mucha ilusión y felicidad en un reencuentro que vamos a repetir en algún momento!!!
Que be que escrius Josep Maria!!!
Jo no tinc el do de la paraula, però comparteixo les teves reflexions.
El divendres, en principi, pensava que no coneixeria a ningú, que hem trobaria com un estrany i la veritat va ser tot el contrari.
A mida que passaven els minuts, ens sentíem tots mes units, reconeixiem en les cares que veiem aquelles personetes que erem tots plegats. Ens venien a la memòria moltes coses que ja teniem oblidades. Va ser una nit plena d’emocions.
Jo ja tinc 60 anys i, d’aquestes tres situacions complicades que dius que hem de viure al llarg de la vida, jo crec que ja n’he viscut dos. Espero que la tercera trigui molt a arribar. Per cert, això no ho sabia.
Repeteixo, moltes gràcies i segueix escrivint que ho fas molt be.
Una abraçada
IMMA
Moltes gràcies Imma. Rés m’agrada més que escriure i provocar alguna cosa bona en els lectors. En aquest cas té menys mèrit. Crec que el mèrit ha estat persistir en la idea de la trobada. Jo durant anys he mantingut contacte amb algunes companyes i, al principi, tant en els nois com en les noies (com diu el Ricard eufemisme per parlar de persones de 60 anys o quasi) hi havia molta resistència. Pocs ho veien clar. L’empenta d’en Ricard va fer que d’acord amb la Montse Sirera, la Rosana i la Ma José Martinez, conectèssim amb la Carme Raubert. A partir d’aquí a treballar i fer-ho possible i…ja veieu: tots contents i feliços!!!
Et desitjo que la “tercera” situació difícil no t’arribi o trigui molt molt. A tots ens queda la mort, però no té perquè ser necessàriament una situació difícil ni la mort!!!
Moltes gracies per el teu comentari de la retrobada d’alumnes, has expresat tots els sentiments que vaig sentir al retrobar totes les amistads, i vaig passar una vetllada inovidable. Crec que tal com dius tot van ser rialles i fellicitat.
Moltles Gracies.
Moltes gràcies Georgina. Crec que vaig intentar expressar el que sentia. I no era de la meva propietat. Era de tots. Suposo que per això molts en moltes de les coses relatades, ens hi veïem reflectits. Gràcies de veritat!
No podia passar pàgina sense deixar un comentari. Comparteixo tots els sentiments espressats pels companys i companyes de la pomoció. La vetllada va ser un èxit plena d’emocions i de records, tots bons. Això és el millor, en cap moment van sortir mals records i segurament n’hi van haver, però solament vam gaudir del que ens van marcar de veritat, els agradables, els que ens van fer feliços. Ja han passat uns quants dies i encara somric quan la recordo, espero que aquest somriure duri molt temps. Josep Maria, estic contenta de que aquella trobada d’excompanys d’escola t´hagi fet tornar a escriure, és un plaer llegir els teus texts i espero seguir fent-ho. Vull agraïr la feina feta pels organitzadors i organitzadores, sé que va costar trobar a gent que, com jo, haviem perdut el contacte fa més de quaranta anys. Gràcies per no defallir i espero que es pugui repetir. A aquest moment de la vida, quasi a la seixantena, necessitem una injecció d’endorfines tan potent com aquesta, per posar una part fisiològica a les emocions viscudes. Fins aviat.
Mercè gràcies pel teu bonic escrit i per afegir-te als que ens ha vingut de gust expressar allò tant especial que vàrem compartir. A més a més, en el teu cas, va ser maco poder celebrar el teu aniversari!! Tot un símbol per a tots del temps que ha passat, malgrat no voler perdre aquell Neverland que deia el Ricard.
No crec que deixi d’escriure. Potser no amb el ritme que ho havia fet. Però ja el recuperaré. Hi ha èpoques que estàs més inspirat que altres. En ocassions potser tens molt a dir, però no trobes la forma oportuna…En qualsevol cas, no hi ha dubte que aquesta vegada heu estat font d’inspiració!
Pensa, Josep Maria, pensa … esperarem impacients.
Gràcies Guillermo. Aviat tindreu novetats del jueu milenari Abraham J. Steinberg…
Me ha gustado el relato y has despertado mi curiosidad.
Como dijo Salvador Paniker . “ La juventud de un ser no se mide por los años que tiene , sinó por la curiosidad que almacena “.
Gracias por rejuvenecerme y no tardes en continuar narrándonos la historia de Abraham Steinberg.
Muchas gracias por tu comentario Marga. La verdad es que este post, con los que le seguirán, son una novedad en este bloc. Si he logrado suscitar tu curiosidad me doy por satisfecho.
No tardaré en seguir con las andanzas de Abraham J. Steinberg. Habrá de todo, cosas bonitas y otras un poco más duras, como siempre en la vida…
Por cierto me encanta Paniker!
Segueix Josep M. No et resisteixis i fes-nos aquest regal.
Gràcies pels ànims. Seguirà. Potser fins i tot i interposo un post curtet sobre un tema que m’ha agradat i que, en el fons, esta relacionat amb la història del personatge de “Mons suoerposats”
M’ha encantat l’intermezzo. Quasi que erà millor tenir opinions que conviccions. Aparentment menys sol.lides pero potser més vàlides.
ESpero la continuacio dels mons.
Una abraçada
Adriana Casals
Moltes gràcies Adriana. No és dolent tenir conviccions, però open mind i sobretot desterrar el “sostenella i no enmendalla”!!!
Josep Maria,
Tinc un principi fonamental: la coherència entre les meves conviccions i la meva existència. Dins d’aquestes conviccions hi ha una particularment important: la possibilitat d’estar equivocat i, en conseqüència, necessitar una constant auto crítica. Com la majoria d’aspecctes de la vida és una qüestió d’equilibri.
Guillermo, ens estimules a ser tolerants, rectificar i no oblidar la necessitat de “open mind”.
Vaig amb retard. Ràpid cap a la tercera part!
Doncs el quart és a punt d’aparèixer!
Josep Maria,
Arribes a la qüestió fonamental, la del “sentit”. Però per endinsar-se en ella cal haver passat pel pas previ indispensable, la del “no sentit”. El haver experimentat ser un “étranger” per a un mateix, per als altres i que els altres ho siguin també per a tu. Steinberg està ara en una incòmoda frontera existencial, però ha recorregut el camí que calia per anar més enllà del nihilisme. No hi ha dreceres. Molts no traspassen la frontera i, malauradament, són encara més els que s’aturen abans d’arribar-hi…
Cal ser valent i honest amb un mateix. És fàcil de relatar, no tant de dur a terme.
Ja dic en algun capítol de “Móns superposats” que desconec la relació entre Abraham J. Steinberg l jo mateix. Però que intentaré indagar al respecte en els últims capítols.
Viure té ple sentit, si s’arriba a comprendre el sentit de la vida, cosa no necessàriament fàcil
Josep Maria,
Cal renunciar totalment al desig i la interdependència? No és possible trobar un punt d’equilibri entre l’acceptació del desig i la no identificació amb aquest sentiment? No podem viure intensament qualsevol emoció o situació i, al mateix temps, crear una certa distància envers allò que experimentem? És el meu repte.
Crec que no és fàcil, però no impossible i alhora penso que la maduresa hi ajuda. Em temo que en capítols successius del periple de Abraham J. Steinberg, a Barcelona, li passaran una sèrie de coses que l’aproximaran a aquest equilibri que exposes.
Josep Maria,
Per fi m’he posat al dia de la lectura …
Sembla que ens apropem a la conclusió del relat, però ja has avançat el que jo prenc com a conclusió real i faig meva: “des de l’estar tranquil amb un mateix i estimar als altres i practicant l’amor universal la vida adquiria sentit. I la mort també”.
Si un mira la vida desde l’interior potser s´apropa mes a la seva veritat i troba la tranquilitat que diu el Guillermo.
Totalment d’acord amt tu i amb el Guillermo: pregunteu-li sinó a l’Abraham J. Steinberg amb la de vides que va haver de viure fins aconseguir-ho!
Josep Maria,
m’he quedat sense gaires paraules. Únicament em venen al cap i al cor: Pau, Bondat, Serenor, Bellesa, … que per a mi concentren l’essència de la Vida.
Per suposat, Josep Maria: felicitats pel teu escrit i moltes gràcies per compartir-lo!
Moltes gràcies a tu Guillermo, lector fidel. Deixar-te a tu sense gaires paraules és tota una lloança!
Escriure em fa feliç. Però m’agrada provocar sensacions, millor positives si pot ser, als lectors!
Josep Maria,
No crec que la vida sigui “un camí solitari”, més aviat es una opció personal. Encara que en ocasions per estar bé amb un mateix, has que passar moments de solitud.Es l´única manera de derrocar els murs de la por, aquests que ens separen dels veritables sentiments.
Hem de voler, no necessitar.
Ara l´Abraham estava preparat per estimar.
Bé, final feliç
Gràcies Silvia pel comentari. Arribes sol al món, marxes sol i mai ningú pot prendre cap decisió en el teu lloc. Com a molt, que segons com no és poc, et poden fer costat.
Ah¡¡ No ha acabat la història. Se’n van a viure a la Provença…
Hola promoción, antes que nada felicitaros a todos por vuestros escritos, sobre todo a José Mª y Ricard.
Ya hace un mes de nuestro reencuentro y sigo recordándolo como si hubiera sido este viernes. Que decir que no hayáis dicho ya, fue una noche llena de emociones y sentimientos, la sensación era como si no hubieran pasado cuarenta años, creo que todos rejuvenecimos ese día.
Lo único que me sabe mal (entre comillas), es haber visitado el colegio, tenía un recuerdo entrañable de aquellos años que pasamos allí y ahora, si, es muy bonito, unas instalaciones estupendas y geniales, pero ya no es nuestro cole.
Los recuerdos de aquel pasillo del sótano, que entonces veíamos inmenso, aquella clase de Hº del arte que “todos” esperábamos ya que era la única que teníamos en común, aquellas pistas separadas por un banco, y un largo etcétera, se esfumaron en una tarde. La verdad, que a pesar de las mejoras y modernidades, prefiero seguir guardando “el nuestro” en la memoria.
Suerte que por la noche y a pesar de haber pasado unos cuantos años, todo seguía igual. Gracias de nuevo a todos los que la hicisteis posible!!
Moltes gràcies pel comentari Pilar que comparteixo. Te el valor afegit d’estar escrit un mes després del dia de la retrobada. Comprovar que l’impacte de les emocions viscudes no va ser una reacció fugissera, ben al contrari, em fa feliç.
Com et vaig dir dins d’aquest record que, per contrast amb l’escola actual, qualifiques de “el nuestro”, tu hi estàs present. Ja em vas dir que tu no. Però jo si que et recordo acom una de les companyes amb les que més converses vaig tenir en el bar del “cole”. una abraçada¡
Josep M., com que no vaig participar en el seu moment, vaig preferir fer-ho al mes del retrobament, a més, va coincidir que aquest últim dissabte, una amiga em va preguntar per aquell dia
Si, reconec que al principi no recordava les nostres xerrades, els anys fan “mella” per a tots, després ja vaig recordar aquelles converses en el bar mentre menjàvem bosses de patates fregides. Un petonàs i fins aviat.
Va ser molt interssant comprovar que al cap d’un mes el bon record de la trobada i les sensacions compartides estan ben vives. Gràcies denou per l’aportació.
Què bones les patates fregides!!! Petons
molt ben dit tot plegat. Estic d’acord amb la valoració que fas de l’equip del Departament. Val a dir que el to dels primers discursos és molt positiu. Parlar de recuperar l’orgull del sector , o que cal “sanitaritzar” el contracte de nou, o que tenim un excel·lent model i que cal recuperar el consens…el David Elvira, ha dit diverses vegades que malgrat que aquesta és una legislatura curta té l’avantatge de que sabem que és curta i que això permet treballar per iniciar estratègies. Tant de bo ens en sortim tots plegats. Sabíem que moltes coses eren millorables del nostre model però no, precisament, en la direcció que impera en el discurs polític dels darrers temps. Jo també soc partidària de fer confiança al nou equip. Tot i que la decisió sobre els centres del Vallès m’ha semblat precipitada i poc reflexionada i no sé veure quines conseqüències pot tenir. No sé si està presa perquè tingui efectes calmants, però sí sé que genera inseguretat en moltes entitats i en molts professionals.
Gràcies Helena! Totalment d’acord.
Recomano molt entrevista a Toni Comin per Antoni Bassas al diari ARA d’avui diumenge 28 de febrer de 2016. PP 38 i 39
Josep Maria,
Degut al meu retard en la lectura dels posts, et comentaré globalment els dos darrers en el proper, que acabo igualment de llegir. Vull deixar-te, però, un petit regal que espero que t’agradi tant com a mi. Es tracta de la cançó “Vincent” (Starry nigth) dedicada per Don McLean a Van Gogh amb diapositives de les seves pintures: https://www.youtube.com/watch?v=Ei0ThYOY0_4
Moltes gràcies Guillermo. I tant que m’agrada!!!
Josep Maria,
No sé exactament en el que crec actualment i no tinc cap pressa en saber-ho. Estic obert a tot. Massa temps en la meva vida l’he passat amb creences tan fermes com reduïdes i reductores. Hem d’aprendre que no podem concebre, ni expressar, ni tan sols experimentar certes realitats transcendents sense passar per la mediació de la immanència. El que implica, per força, limitació, imperfecció, fins i tot, caricatura. El que passa és que no tenim altra manera de fer-ho. Això explica que la millor manera d’expressar certes realitats sigui amb el simbolisme. Tu, per exemple, parles de “Llum”. Tota filosofia o teologia, qualsevol ritual o litúrgia, dogma o creença, estan marcats per aquesta imperfecció inherent a la nostra natura. No és estrany doncs que sigui tan fàcil rebutjar l’existència de Déu després de tants abusos dogmàtics.
Però, com diuen els francesos, (crec haver-ho ja escrit) “ il ne faut pas jeter le bébé avec l’eau du bain”. L’amor de Steinberg amb Agnès és paradigma de l’Amor. El “Càntic dels Càntics” bíblic ja ho havia expressat. El Tantrisme ho fa semblantment amb la unió sexual i cada religió utilitza les seves pròpies mediacions. L’esser humà no té altra possibilitat més que fer-ho així, simplement hauria de ser conscient de la seva grollera inexactitud. Malauradament, en la majoria dels casos, es pren la imatge per la realitat. Si Deu existeix és més gran i diferent que tot el que puguem expressar … per això no tinc pressa en formular les meves creences.
Gràcies pel comentari. Evidentment l’aproximació de Steinberg és humana i per tant molt limitada. Com molt bé dius si Déu existeix, la “perfecció” assolida per Steinberg en vida humana, segur que és incomparable amb aquesta Grandesa.
Josep Maria!!!
Amb el “rotllo” que he escrit he oblidat d’agraïr-te, amb tota sinceritat, un cop més, el haver-nos fet participar de la “teva” història.
Moltes, moltes gràcies!!!
La història de… Steinberg¡¡¡ La “meva”, com explico en l’últim post, està lluny de la “perfecció” assolida per Abraham J. Steinberg!!!
Molt emotiu, Josep Maria. Al mateix temps pertorbador, esgarrant …
Desitjo que trobis la pau, no oblidant amb el pas del temps, sinó assumint en el teu ésser la vida colpidora del teu estimat amic Ramón.
Gràcies Guillermo. Tots sabem que la vida pot arribar a donar giravolts terribles. Aquesta mort suposo que ha desvetllat consciències. Almenys la meva!
Una de les germanes del Ramón ho ha descrit bé: tendresa vinculada al record de la joventut i dolor lligat a la segona part de la seva vida i el derivat de la mort. Una mort que ha provocat que repetidament la pel.licula de les dues vides compartides amb l’amic, la feliç de la joventut i la més esgarrinxadora amb final ad-hoc, no pari de passar pel cap. Com sempre, el buit es comença a emplenar amb els bons records. Però…
Ara bé, la pregunta absurda, completament absurda però inevitable: “perquè?”, està molt present…
I, més evidències: fer el bé en vida tant com es pugui!!! Ara ja és tard…
L’amic Pep Capdevila, després de llegir el post, em passa aquest pròleg que va fer José M. Valverde a un dels primers llibres de poemes de Narcís Comadira, “Papers Privats”, a petició d’aquest últim.
Com assenyalo en el post, colpeix el contrast entre les “dues vides” d’en Ramón Gefaell. Serveixi aquest fragment com exemple del valor afegit per l’entorn familiar a la formació de’n Ramón i de perquè deia jo que si les voltes que dona la vida són inimaginables, la mort del Ramón em va deixar especialment trist per la brutalitat del contrast entre les “seves dues vides”…
“Carta a Narcís Comadira por y para sus Papers Privats: Querido Comadira Papers privats me trae/ lo mejor de mi tiempo catalán, el paréntesis/de hermosa libertad en que hablé con vosotros,/con los , inefable pandilla/ de poeta a poetas, ya no cátedro,cuando/por motivos que están , es la frase, en el ánimo/de todos, no podia teneros por alumnos,/ni falta que os hacia, en la oscura alma mater/en torno a aquellos góticos, si que vetustos claustros/como es fama que dijo cierto Rector Magnifico,/el Marqués de Carulla. Entonces en lo abierto/ ya pudimos hablar y leernos de veras./ A San Cugat veníais, (perdon, a Sant Cugat,/que no se den de baja algunos suscriptores /de la serie!). Al ocaso, sin exceder el número/legal de trece, y no por miedo a las denuncias,/ sino porque el trabajo del verso es para pocos./Aparecíais timidos, mas listos que el demonio,/y con queso y un trago de neo-Cariñena,/a fondo trabajábamos. Las conclusiones fueron/positivas y prácticas. Se aprobo mi propuesta/de restaurar el clásico ./ nada de inspiración, sino arrimar el hombro/pero ” cum grano salis “, y sin tomarse en serio./Por tanto, se podia proponer un programa/de ejercicios poéticos, con sus temas y formas,/y el verso serviria para tratar de todo,/para contar las cosas que pasan, discutirlas/y ” cantar opinando” – que dijo Martín Fierro-./Y asi fue:, yo tendía, asombrado, el oído/a vuestras poesías, que leíais por turno/ -digo lo del oído, porque mi catalán/auditivo es mediocre, y tengo algún comienzo/o vocación de sordo. Además desconfio/sin motivo de muchos vocablos catalanes/cuando van en un verso, por ejemplo, ” tardor”,/me resisto a que sea “otoño”, por las buenas,/ y no alguna invención floral o ” noucentista”./…Por cierto que era extraña la lectura bilingüe,/inocente y sin ánimos de entablar otro diálogo/a lo Riba-Ridruejo sobre el regionalismo,/sino porque nos gusta la poesía y la gente/ tal como es, como vive y como habla en su tierra./Yo aprendí mucho entonces. Por ejemplo, tus cartas/en verso, Comadira, -aparte de su tono/ anti-Brecht, despedante, y homenaje al viejo/Gabriel Ferrater, “monstruo en su laberinto”/o “Dante sin Florencia”, como intuí una noche/viéndome en su alta mar lúcida de ginebras-,/son lo que hacia falta para pinchar los globos/ y ponernos a hablar y a canturrear de veras./ Tu andas por tu camino, con pocas ilusiones,/ avanzando de vuelta de todo -sin haber/ido, y eso es lo bueno; Juan de Mairena “dixit”-./ Y tu canción burlona, aunque en el fondo tierna, ahuyentarà a tu paso al duro bienpensante,/al burgés mas nefasto, al liberal con infulas/ de resistencialista. ( Una lección saqué/ después de cuarenta años de ingenuidad, es esta:/la clase dominante, nuestos dueños, no son/nada tontos; lo fingen/de puro listos porque/saben que ya han comprado la letra y el espiritu./ Y aunque a veces recelen de la gente de libros,/que podrian notarles el truco, estan a salvo;el intelectual, ! pobre!, sigue siempre en las nubes.) Pero vuelvo a tus versos: me excusarás que en ellos/ vaya hacia mi: me veo un poco en tus canciones,/como en la musiquilla que se pegó a unos años: veo un otoño suave y veo Barcelona/ con su neblina de humo, sentimental y opaca,/ por entre los tacaños chaflanes del Ensanche…/Quizá empiezo a ser viejo. Pasó mi temporada/de libertad sublime. Incluso, estuve a punto/de meterme en el fuego por dejar la sarten:/quiero decir que estuve un tiempo entre los yankis./ Pero ahora he llegado, como diria Rilke,/ a la ultima casa de la última calle/de la ciudad final, de cara al Polo Norte,/ -no os alarméis, mas frio pasaba en Sant Cugat-,/y respiro horizonte, y, enseñando español/repaso lo pasado y lo nuestro. Y ahora/ -con un primer presagio de invierno de este cielo/tan castellano, claro, alto y profundo.- leo/ tus versos. Y te mando para todos, abrazos.”
Publicat en Un camí de compromís i de poesia. Recull de les conferencies de les jornades d’homenatge a Jose Maria Valverde. Centre cívic El Carmel.
Escrit colpidor i ple d’ensenyances. De nou mostra un Via valent que no solament no té por d’afrontar el dilema dels records creuats, sinó que és capaç de transcriure-ho i alhora compartir-ho publicament.
Gràcies per aquests moments de reflexió que m’ha comportat la lectura.
Josep M., la teva franquesa t’honora.
Gràcies a tu Elisabet. L’expressió de les emocions pot resultar difícil -hi ha a qui li costa menys- i en públic encara més. Les emocions però són una part essencial del sistema de raonament ètic. Les emocions contenen judicis que poden ser verdaders o falsos i marcar pautas bones o no tan bones per a les eleccions ètiques.
En aquest cas, vaig voler deixar passar uns dies, ja que les emocions m’haguessin portat a emetre judicis morals sobre tot el que va envoltar la vida del Ramón. M’he limitat a compartir les meves emocions, positives en la “primera vida” del Ramón i no tant en la segona i encara menys en el moment de la seva mort. El meu examen de consciència em porta a demanar perdó a l’amic ja mort, per no haver compartit suficientment el meu temps amb ell en els últims anys de la seva vida.
Hola Josep Maria.
El texto de Steinberg me ha recordado un sentimiento que tuve cuando tuve quedejarde vivir en mi querido Sant Cugat hace cuatro años y volver a Madrid, ciudad en la que naci. Quizas se deba a edad, quizas es un tema de caracter pero justamente para mi , volver amis origenes, no me hacia edpecial ilusion porque lo identificaba como volver a un espacio seguro, conocido y para eso todavia me quedaba , a mi entender, mucho tiempo. Volver a tu pasado es un tema que me ha provocado siempremuchos pensamientos y siempre claros. Es como jubilarse. Lo identifico un poco con el cansancio de la vida y la necedidad del recogimiento. Quizas tampoco Steinberg estaba preparado…
Gracias por tu comentario Bea. Aprovecho para comentarte, por si se te hubiese pasado por alto, que la historia de Abraham J. Steinberg se desarrolla en 8 post, aparte del que tu comentas que es el 3. De los 8, por el momento solo hay la mitad traducidos al castellano. Pero si viviste en Sant Cugat (por cierto, el pueblo en el que yo nací), tal vez te resulte comprensible el catalán. Gracias por el interés y por el comentario!
Josep Maria,
Que l’home en el món… “ no desempeña ningún papel relevante.”, és una afirmació absolutament contestable encara que sigui a partir d’ una reduïda perspectiva negativa: l’innegable “factor humà” en la destrucció de l’equilibri ecològic. Però, acceptar aquesta rellevància destructora no implica, al menys potencialment, la capacitat contrària? L’home esdevé llavors una peça clau en la construcció del món: reprèn el seu valor i la seva responsabilitat. Ja hem parlat (i coincidit) sobre la importància de les humanitats, saps el que penso i com et dono la raó. L’home no és més gran del que és, però tampoc més petit. I hi ha alguna cosa que, més enllà de dogmes i creences, de llenguatges i perspectives, el converteix en un ésser “diferent”: per una banda animal de fang, per l’altra amb pretensions de divinitat. És el que Miquel Àngel va expressar gràficament a la Capella Sixtina: la distància al mateix temps tan reduïda com infinita entre el dit de Deu i el d’Adam.
Hi ha una intel.lectualitat molt tendenciosa. Fins i tot n’hi ha que pontifica fent sentir que ho fa des d’una posició de superioritat moral…
Bé, força descriptiu, preciosa la foto del vitrall de la casa Lleó Morera…. la meva humil aportartació serà dir que no cal tenir molts anys per arribar a aquesta pau i tranquilitat… a vegades és un procès de recerca personal, dr creixement personal, de buscar i sobre tot de compartir. Tinc 48anys visc feliç, tranquila, m,agrada llegir sobre conducta humana i fer acompanyament…. sé com vull viure i disfruto de lectures i reflexions com aquestes.
Et vaig seguint Josep Maria…….
Present
Molt bé Josep María.
No sóc afeccionada al futbol, però has aconseguit fer-me entendre un sentiment que ara veuré i respectaré des de un altre òptica.
Felicitats super-culé
Gràcies Montse¡ Me n’alegro!
Josep María,
No sé escribir en catalán, pero he podido leer embelesado en fantástico relato sobre el gran Johan Cruyff. A pesar de no ser catalán, soy culé desde que vi un Gamper con 12-13 años de edad y…jugaba Cruyff. Creo que eso lo explica todo.
Hace poco vi un titular que decía algo así como Johan Cruyff era el fútbol en sí. Desde luego, no cualquier fútbol…sí el fútbol total.
Gracias Josep María (el paralelismo con los Reyes Magos es genial), y gracias a Johan (por el fútbol).
Mil gracias a ti Javier. Un abrazo!
Por cierto, el bloc es en catalán y castellano. Voy algo atrasado con las traducciones. Aparte de todo, los comentarios son bienvenidos en cualquier idioma¡
La veritat emociona el teu relat com parlas d en cruiff jo el recordo quen jo feia les practicas d conduir a Pedralbes i ell sortia amb el cotxe per anar a entrenar molt be josep maria
Moltes gràcies Montse. M’alegra que t’hagi fet reviure bons records!
Avui he sentit per RAC1 un tertulià (no en conec el nom) que ha dit que la copa del món de futbol guanyada per Espanya (per cert, contra Holanda) no deixava de ser fruit derivat de Johan Cruyff, en la mesura que l’equip era pràcticament el Barça practicant el futbol de la Masia, el que va aportar Johan. Hi estic d’acord!
Josep Maria,
Jo tampoc he escrit mai en un diari, però no cauria en la generalització de dir que “Un diario es un ejercicio narcisístico, un ejercicio “exhibicionista”.
Considero una certa introspecció com a absolutament necessària per a la recerca de sentit del que vivim, experimentem, aprenem … Hi ha reinterpretació? Per suposat, però se li pot extreure el prefixe i deixar-ho en “interpretació”, acció necessària per descodificar qualsevol llenguatge i , per suposat, per donar significació al que, de no ser desxifrat, podria esdevenir una sèrie d’esdeveniments únicament entrelligats per la cronologia o per altre element extern. Estem molt aprop del que tu anomenes sovint “sentit de la vida”.
Gràcies Guillermo. Ho veiem igual. Vaig incloure les referències al narcisisme o a l’exhibicionisme, perquè em va semblar pertinent fer referència a aquest risc. Igual amb el fet d’eventualment faltar a la veritat que, pot ser perfectament, simplement, la interpretació sincera de la realitat per part de l’autor.
Ostres.. quin post més extens…
Bé dir-te que m’apunto la recomació del llibre del Pla. De fet ahir vaig tornar a la biblio el que he acabat i demanaré aquest.
I ara deixo caure la meva… No estic d’acord amb la definició de Saramago sobre el diari personal… no és un exercici narcisístic, dependrà si ho fas public o no. Un diari pot ser quelcom terapeutic, un lloc a on canalitzar emocions i sensacions, i no tens perquè escampar-ho.
Tema compres al ZARA !!!!! ja ja ja ja… has pecat, però quina descripció més bonica dels ulls de la venedora eh !!! i per últim m’agrada quan dius que intentes millorar el món, el teu entorn,les relacions personals a través de l’escriptura, això està molt bé.. però caldrà alguna cosa més.. Acompanyar físicament en certs processos, dedicar-hi temps als que et necessiten, i sobre tot com va dir Joan Maragall
Esforça’t en el teu quefer
com si de cada detall que penses,
de cada paraula que dius,
de cada peça que poses,
de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat.
Perquè en depèn, creu-me.
Gràcies Present. Coincideixes amb l’autor del comentari anterior en la discrepància, no amb el que diu Saramago, sino amb el que diu qui fa el pròleg, César Antonio Molina.
Crec que un diari pot servir pel que dius i per altres coses. Simplement la visió de la realitat de qui escriu en el moment que escriu…
Gràcies Josep Maria per compartir aquests moments i sensacions entranyables.
Gràcies a tu i als que us interesseu pel contingut del bloc!
Bé, ai que aquest escrit lleuger desprèn certa melangia ??? Mira sigui com sigui ens fas una miqueta d’enveja… microapartament, paisatge idílic, amics, amics que cuinen per a tú, sobretaula, silenci….. No hi ha res millor !!! Ets afortunat. L’unic que em “grinyola” és reunió de treball per l’skype !!! El tema és si és perquè ja t’agrada i et ve de gust, o perquè has de solucionar un “marró”.
Apa, a veure si finalment hi ha algú amb voluntat i feu la trobada d’estiu a ciutat.
SALUT !!!
Present
Gràcies Present. Pensa que hi ha clients amb els que es pot treballar a distància amb els mitjans actuals i que la feina de consultor, no s’ajusta als laborables i festius convencionals. Et pot tocar haver de fer un informe en diumenge i un dijous estar més lliure…
Melangia? Potser una mica…Però agradable, sana!
Estic d’acord amb l’article quan Gardner diu que: “… no assoleixes l’excel.lència sinò vas més enllà de satisfer el teu ego, ambició o avaricia…”
El tema passa perquè no tots tenen el mateix parer o percepció d’ambició, avaricia o ego… !! I per cert, qui determina quí o no és Bon Professional… ???, Els clients, els subordinats, els jefes… ??
Em convenç la justificació del perquè escrius sobre temes més humanistes al Linkedin, sí, efectivament, les persones SOM UNA formada de part humana/professional i les dues vessants ens fan el que som, però clar tot dependrà del que esperem d’aquesta xarxa: Feina, prestigi, posicionament… Ja ho vas dir “sóc el que sóc i qui vulgui llegir els mes posts els llegirà i els que no passaràn”… Si a tu et serveix per que et coneguem millor i escampar un xic de “bon rotllo” ENDAVANT.. necessitem més persones com tu llavors.
Es cert que les humanitats ens fan més falta que mai, et diré que hi ha una tèndencia a parlar de conciliació, d’empreses que promouen valors, d’empreses amb “ànima”, d’empreses compromeses socialment, però deixem dir que hi ha molta “palla” i poc “contingut”, encara que sóc una persona optimista de mena i tinc la sensació que moltes organitzacions s’hi pujen a aquesta onada més humana i social.
Escriuria molt sobre el post d’avui. Té suc. però el més important com sempre és DONAR PAS A L’ACCIÓ.
Present
Gràcies pel comentari Present. El temps posa les persones, com a tals i també com a professionals al lloc que els hi correspon. Modesta -i, això sí, subjectivament- crec que normalment he identificat els bons…I els bons acostumen a agradar a, gairebé, tothom.
Pel que fa a la utilitat del bloc, a què pretenc, hi he dedicat almenys dos posts en aquests tres anys i mig llargs que fa que el vaig iniciar, a intentar explicar-ho.
L’objectiu no és que em conegueu millor, tot i que a base d’escriure t’hi deixes trossos de tu mateix, és clar. Escriure obeeix a una necessitat vital i ho faig perquè em ve de gust. De fet incompleixo normes bàsiques per a generar lectors: els posts són llargs, els temes variats (la gent tendeix al que és curt i a buscar àmbits d’interès específics o especialitzats). Sí que crec, com deia, que és una forma de contribuir, d’aportar algun tipus de valor afegit.
I pel que fa a la “molta palla i poc contingut”, de les empreses suposadament compromeses socialment, és el que tracto d’evidenciar quan parlo de visió realista del món, de la que es deriva un model empresarial, social, uns estils de vida amenaçadors per els humans i per el planeta. Evidentment hi ha empreses “amb ànima”, com hi ha bones persones.
Però per tot el que explico en el post, la meva posició personal, és la que és i que ja explico i ara no cal repetir.
Jo també tindria moltes més coses a dir. Tanco agraint-te de nou el comentari!
Tal i com un dia et vaig dir quan vaig llegir el teu llibre, per un professional de la salut que va entrar dins d’aquest món teòricament per vocació, la crisi de valors a la qual feies referència va ser un cop de realitat que sacseja la meva continuitat dins d’un sector que s’agreja davant dels ulls de tothom i ningú hi posa remei.
En els darrers 12 anys he pogut comprovar que, afortunadament, els millors professionals acostumen a tenir una coherència interna extrapolable a la seva relació amb el malalt. Espero que els bons professionals que queden, els que volen continuar, mai abandonin les pràctiques èticament correctes ni oblidin el leimotiv pel que un dia es van preparar: l’atenció a les persones.
Tant de bo reflexionèssim més sovint com tu als teus posts.
Una abraçada,
MJ
Moltes gràcies pel comentari Marta. Els col.lectius, com a tals, en general, formen part d’un món que, -tornem-hi- en general, provoca la sensació d’estar habitat per uns humans que, de nou, en general, se’l volen carregar.
Opino, que estiguis on estiguis, has de “deixar de banda el món”, la gent, la humanitat, i buscar el millor de tu mateix i dels que t’envolten en el teu radi d’acció. Millorar tant com puguis l’entorn immediat, encara que algun element pugui semblar que no ho posa fàcil.
Decideix des de la pau i la tranquilitat, i…sort!!!
Josep Maria,
un cop més em sento absolutament identificat amb el que escrius, així que només puc parafrasejar el que dius per insistir en la seva importància.
Certament som una unitat composta, però molt menys compartimentada del que s’havia cregut. Impossible doncs separar el que és personal i professional, físic i psíquic o, fins i tot, heretat i adquirit ara que ja podem parlar científicament de la plasticitat cerebral.
Per altra banda, en el meu cas, considero l’acceptació de la tristesa i d’un cert pessimisme, com a base fonamental per construir de manera relativament optimista la meva perspectiva sobre la realitat. Un realisme optimista que fuig de l’autoengany, de les utopies, de l’excessivament predicada focalització en els aspectes positius…
L’optimisme realista es fonamenta en la convicció constatada de no estar sol en el món intentant fer el bé. En saber que, col·lectivament som un desastre, però que existeixen moltes individualitats constructives que sumen. Però, finalment, quina importància té el nostre optimisme o pessimisme si la realitat actual i futura no depèn de la nostra perspectiva? Només tenim a l’abast la nostra existència personal, és amb l’únic que podem comptar. L’important, doncs, és fer el que creiem que hem de fer, perquè és el nostre camí cap a la felicitat, independentment de la seva eficàcia visible o del sentiment més o menys positiu o negatiu que experimentem. Tot i així, estic convençut de l’eficàcia del bé que fa cada persona, més enllà de veure el fruit de la llavor plantada, més enllà de la minúscula importància que pugui tenir una sóla individualitat en la complexitat i abast de l’esdevenir humà.
Guillermo. gràcies i felicitats! Has sintetitzat magníficament bé el gruix del que pretenc traslladar-vos amb el post. M’agrada el terme “optimisme realista”, que el vorejo però em sembla recordar que no el formulo com a tal.
Sobre l’impacte global, universal, de les petites accions individuals anònimes (o no), tinc ganes d’escriure alguna cosa. Suposo que un dia d’aquests ho faré. Jo també estic convençut de la seva eficàcia.
Estimat JM, gràcies per fer-los importants, per dedicar-los part del teu post. Sovint la nostra gent gran fan “nosa” i tendim a deixar-los per l’últim. Però tot i que minven, es fan més poqueta cosa, amb el pas del anys carreguen una part molt important de vida. Molts anys d’experiència i d’experiències, molta humiltat i saviesa. T’omplen perque si, i amb poc, un somriure, una caricia els fas inmensament feliços
Felicitats a tots els que us hi dediqueu. Feu una gran feina!
Gràcies Josep Maria,
conmovedores històries …
Comparteixo també la intensa preocupació per la situació que deixarem als nostres joves. Perllongar el sistema actual sembla insostenible …
Gràcies pel comentari Guillermo. La clau per, dit modestament, tractar de fer un món millor par a tots, joves i grans, està en el teu últim comentari. Deis, entre altres coses:
“(…)L’optimisme realista es fonamenta en la convicció constatada de no estar sol en el món intentant fer el bé. En saber que, col·lectivament som un desastre, però que existeixen moltes individualitats constructives que sumen. Només tenim a l’abast la nostra existència personal, és amb l’únic que podem comptar. L’important, doncs, és fer el que creiem que hem de fer, perquè és el nostre camí cap a la felicitat, independentment de la seva eficàcia visible o del sentiment més o menys positiu o negatiu que experimentem. Tot i així, estic convençut de l’eficàcia del bé que fa cada persona, més enllà de veure el fruit de la llavor plantada, més enllà de la minúscula importància que pugui tenir una sóla individualitat en la complexitat i abast de l’esdevenir humà.(…)”
on dia Josep Mª.
M’agrada el post, encara que per no voler parlar de política, has estat força generòs en opinió i “decensís”. Estic completament d’acord que davant l’empatx de notícies de política, succesos, interessos…. el que ve de gust és com tu dius….”descriure el dia a dia combinant-ho amb continguts filòsofics sento que és una forma balsàmica en un món en desintegració..”
Home i dir-te que hi han molts colectius que afortunadament aporten moltíssim a aquesta societat i al món en general… sort d’ells !!!
Bon cap de setmana
Gràcies pel comentari Present. Hi ha alguns col·lectius -i diria que més encara, persones anònimes- que aporten molt a la societat. Rarament són notícia. Ni segurament cal. Avui en dia segueixo creient més en la persona que es coneix bé i està raonablement en pau amb si mateixa, alhora que tracta de fer les coses bé en el seu àmbit, que en els col·lectius. Admetent que hi ha col·lectius que aporten molt al món. Però al final són persones amb valors sòlids compartits.
Em reafirmo en que trobo encertada l’afirmació del comentari d’en Guillermo Ruiz, quan diu que “col·lectivament som un desastre”.
Tal com esperava, avui he rebut comentaris, en privat, referits al “pessimisme” manifestat en aquest post. Crec que sóc simplement realista i descriptiu i que, això sí, en aquesta ocasió he deixat de banda el “pensament positiu” o el “passar sense mirar” la realitat.
A partir d’aquests comentaris he decidit obrir un diari cercant arguments (calen?) en favor de la meva afirmació que el planeta és víctima de l’acció destructiva de l’home. Només m’ha calgut obrir la primera pàgina d’un d’ells, per llegir que, ahir, al CCCB, el meteoròleg Francesc Mauri, va afirmar que: ” l’augment actual de temperatures és tan ràpid que correm el risc de fer tard”. En d’altres paraules, ens hi va la pell. En el mateix debat, Sergi Ferrer-Salat va recordar que “a Síria una sequera continuada entre el 2006 i el 2011 va reduir les collites un 70% i que hi ha estudis que vinculen l’esclat de les revoltes amb la inseguretat alimentària”.
Ens estem carregant el planeta i titllar de pessimista a qui això afirma, pot ajudar a seguir ignorant el drama.
Trobarem compromisos concretíssims i creïbles al voltant dels problemes que posen en risc el futur de la humanitat, en els programes dels partits que concorreran a les eleccions el 26J? S’accepten apostes.
Josep Maria,
Ha estat una sorpresa veure’m citat en el teu escrit. Valoro aquest honor.
Compartim visions semblants, pensaments, sentiments … desencís i esperança (“realista”, per suposat). Creiem en aquell tresor amagat que, com deia Sant Pau, portem en “recipients d’argila” … Millor que jo no obri un bloc: et plagiaria sense vergonya!
Gràcies Guillermo. Estaria bé que inauguressis un bloc. Deixant la idea de plagi a banda, repetir i difondre elements que pretenen aportar valor afegit, és plantar aquelles llavors que tu deies que al créixer tenen impacte sistèmic, molt més enllà de la petita parcel.la on l’has plantat. Jo t’he copiat: gràcies!
Escric aquest comentari quan m’anava a disposar a escriure -no sé si ho faré, ja que ara no tinc temps i a vegades o ho fas al moment o…- sobre una revista que llegeixo habitualment, que s’inscriu en el context de la “Gauche Divine”, en el que algú molt elitista -com correspon a un “savi” de la “Gauche Divine”-, subtilment critica els blocs com mecanisme que permet a qualsevol “pelacanyes” (la paraula li poso jo, però és el que ve a dir) escrigui i el que escriu arribi (potencialment) a tot el món. Ho contraposa a la bona literatura que ha de passar pels criteris de crítics i editors, mentre que internet et permet tirar pel dret… Així que per fer content a aquest “bourgeois gauchiste “, t’encoratjo a inaugurar un bloc!!!
Gràcies Josep Maria pels teus encoratjaments. No descarto escriure utilitzant un bloc o un altre mitjà … Però haurà d’esperar encara una mica …
Josep Maria,
Només l’últim post que has escrit justifica ja el teu bloc.
Qualsevol generalització és un abús, qualsevol restricció limita la significació. Ho podem aplicar a diferents temes tractats en el teu post, prefereixo, però, centrar-me en el tema dels sentiments. El nacionalisme no és únicament un sentiment, però qui pot comprendre’l amb precisió sense utilitzar el “cor”? Un cor que segons Pascal té raons incomprensibles per a la raó. I l’enamorament? I la força de voluntat per aconseguir una fita “irracional”?, i el sacrifici per algú, una idea o un objectiu? … Crec sincerament que la ciència i la raó necessiten una bona dosi d’humilitat. Recordo un llibre que vaig llegir fa molts anys: Métaphysique du sentiment en el que Theodor Haecker intenta convèncer els pensadors en general d’ incloure el mon dels sentiments en les seves reflexions. Sembla no haver reeixit …
L’home animal racional? Som el més irracional dels animals! Les accions d’aquests responen a factors naturals molt més lògics i comprensibles per a la raó que la conducta humana. Però és que som molt més que raó i/o sentiments per separat. No existeixen raons sentimentals i afectes raonables? La psicologia actual afirma que darrera la decisió més racional i raonada hi ha, en últim recurs, un element afectiu i/o d’intuïció. La literatura i el pensament en general han volgut distingir tant, que massa sovint han caigut en un dualisme irreal oposant: cos i ànima, pensament i emoció, matèria i esperit, … Som molt més que aquestes dualitats plegades. El conjunt és major que la suma dels elements que el composen. Tan difícil és tenir una visió unificada i harmònica de l’esser humà i la seva existència?
A mi em costa entendre com es pot ometre el món de les emocions o contemplar-lo ailladament al parlar de l’ésser humà. Ja no diguem tractar temes eminentment emocionals en el marc del mètode científic.
De tota manera, crec que hem compartit debats molt dominats per el qüestionament de tot allò que no tingui explicació racional o científica.
Com sempre, gràcies per la teva aportació.
Felicitats Josep Mª l’has brodat.
A mi també m’agrada somiar amb els peus a terra…
Francament magnífic.
Moltes gràcies Muntsa!!!
Decepcionant-realista presentació global en la teva primera part de l’escrit. Malauradament i, sense tenir la teva formació ni coneixements, crec que tens raó.
La segona part, admirable!, no em canso de rellegir-la, incomentable: Sí, “es pot somiar tocant de peus a terra …Es pot actuar des dels marges amb convicció, perquè des de la posició del marginal que mira de no perdre el nord, de no perdre el sentit profund de la vida, actuar aporta, suma. La visió des del marge, incorpora un punt de distància que li dóna molt valor.
Personalment em puc identificar amb un resistent, en positiu. Ara bé, resilient, resilient… No em sento tan heroi. En tinc prou amb lluitar perquè el soroll infernal de l’actualitat no em desconnecti del que formalment es considera marginal i que per a mi és el que realment dóna sentit a la vida”
Gràcies pel teu comentari Guillermo. Encara sota l’impacte positiu del magnífic “espai marginal” de dissabte passat.
De Barcelona estan he pogut sentir aquesta olor intensa i penetrant de fulles i terra molla…..la estimada i acollidora América on hi caben tots els colors del mon.
Gràcies pel comentari Olga. Aquests dies a Costa Rica he recordat amb satisfacció periodes de treball compatits en aquell pais
ho veus com us ho passàveu bastant millor del que reconeixíeu quan arribàveu? 🙂
molt bon escrit. M’ha agradat molt
Fina ironia Helena. En resum diria que quan viatges per feina molt sovint, t’acaba neguitejant la sola visió d’un avió. Quan deixes de fer-ho, trobes a faltar viatjar. Som així els humans. Com dic al post, sempre volem el que no tenim¡
Ché, qué bueno que escribiste!
Et prometo un proper post molt ad hoc al teu comentari!
Tenies raó Josep Maria, el meu comentari al teu anterior post seria molt més adient en aquest!
Gràcies!
Gràcies Josep Maria per aquest quatre posts de lectura agradable, ens han permès participar una mica en l’experiència dels teus viatges.
Josep Maria,
Entenc la teva desafecció per “l’actualitat”. Vàrem créixer amb les imatges del napalm al Vietnam, dels infants famolencs de Biafra, dels desheretats de Bangla Desh i de tantes altres il•lustracions de guerres, fams i misèries … Imatges que ens haurien de provocar una reacció immediata de revolta i d’indignació , però la inflació de les quals ha aconseguit tot el contrari: el que podríem anomenar la “banalització de la tragèdia”. És del tot lamentable, però hem arribat a una certa insensibilització davant les més dramàtiques situacions de la humanitat. Els Media, però, continuen bombardejant-nos amb impactes informatius creant una mena de “reality show” fins i tot dels temes més propers i pertinents de la nostra política i societat.
Crec que la teva reacció és del tot saludable per tal de recuperar la sensibilitat perduda o, en el millor dels casos, alterada. Hem de poder redescobrir la informació amagada a la notícia. Entendre el que hi ha al fons: esbrinar les causes, preveure les conseqüències, aprendre sobre l’esser humà, …. Però sobretot recuperar emocions veritables, profundes , empàtiques, és a dir, veritablement humanes, no únicament l’efecte superficial de la noticia-impacte (F. Monegal). Els Media no poden continuar marcant-nos l’agenda dels nostres interessos i la duració de les nostres emocions. Com en tant altres aspectes hem passat a ser purs consumidors, en aquest cas d’informació; simples espectadors reaccionant superficialment davant un film pseudoinformatiu. . La distància, el “desert”, la tria voluntària, l’esperit crític, la implicació profundament humana (més enllà de la sensibleria fins i tot política!!!) … ens han de permetre tornar a ser protagonistes.
Quant a la bondat intrínseca de l’esser humà … No sé, … La realitat sembla mostrar que som potencialment bons i dolents alhora. Però jo sempre he cregut que el mal provocat per algú és fruit de la malaltia o de l’ignorància (desajustament cognitiu). Em costa creure que un ésser humà faci el mal conscientment. El que passa és que quan he parlat d’això m’han considerat un innocent o un il•lús, així que no insistiré …
Quan dius “Els Media no poden continuar marcant-nos l’agenda dels nostres interessos i la duració de les nostres emocions”. jo hi afegiría que tampoc haurien de fabricar noticies falses deliberadament (sovint a base de combinar demagògica i perversament mitjes veritats), dirigides a provocar en els receptors emocions tant horribles com l’odi i el desitg de venjança.
Estic amb tu respecte a que només la bogeria, la malaltia o la ignorància expliquen aquestes conductes.
Gràcies Josep Maria.
Avui ha tornat a passar amb el noi de 17 anys que ha entrat en un tren donant cops de destral. No han parat de repetir que era un refugiat que s’estava en una casa d’acollida.
Què volen aquesta gent dels media? De qui estan al servei?
Quan pugui marxo al desert!
La próxima vegada ves a la platjeta del Garraf. Tal i com ets tu , et sentiràs transportat al menys al Modernisme.
Gràcies pel suggeriment Olga. Hi havia anat fa anys. Et faré cas…
jo he anat a la platja a Barcelona i es generen dos sentiments diferents, un de confort perquè arribes a la platja passejant. Està integrada amb la teva ciutat. És una sensació molt agradable. L’aigua és neta sí.
Però l’altra sentiment és soroll. No una conversa, mil converses.Gent que ofereix massatges, cerveses, coca-coles, aigua, mocadors i pareos, ulleres de sol,orxates,…..aarrggggg!
Ves-hi d’hora si ho vols provar. També hi ha gent però no criden tant i els venedors dormen.
Gràcies per la recomanació Helena!!! Al final, entre els comentaris al blog i altres que m’adrecen per mail, whatssap, etc, aprendré a anar a la platja a Barcelona!
Brillant, Josep Maria. Hem perdut un home complet i valuós per a una societat que va molt mancada. És d’aquestes persones que passa per la vida dels altres i deixa petjada. Descansi en pau
Moltes gràcies Jaume. El trobarem a faltar
Impactat encara per la noticia del traspàs de l’Higini, llegeixo emocionat les teves paraules cap a ell.
Gràcies per voler compartir els teus sentiments en aquest dur moment. I gràcies també a ell per deixar-me compartir un breu trosset de la VIDA.
Moltes gràcies Josep. Jo crec que tots els que hem tingut la sort de compartir projectes amb l’Higini(i ja no et dic amistat) coincidm en valorar-lo de forma inmillorable i compartim la tristesa provocada per aquesta mort massa prematura. Per a mí, com escric en el post, el més destacable en la conjuntura que vivim, és la seva capacitat conciliadora i de construir consensos positius per a la col.lectivitat. I fer-ho des del perseguit i injustament vilependiat sector privat…
Molt sincer e intim, molt per aprendren. Gracies
Moltes gràcies Joan¡
L’Higini es mereixia unes paraules tan plenes de respecte i afecte com les teves Josep Maria. Si, s’ha anat massa aviat però ha deixat assenyalat un clar camí, camí que molts volem seguir per millorar la qualitat de vida dels més grans.
Gràcies per tot Juanjo i en especial perquè aquest camí que va convidar-nos a fer l’Higini, amb la dedicació que teniu molts de vosaltres a “Edad y Vida”, el podrem continuar amb èxit. I aquest és el millor homenatge que li podem retre.
Gràcies Josep Maria. Que maco el que dius.
Jo el vaig conèixer mes tard a l’Higini, pero vaig tenir la sort de compartir, com tu, moltes converses i situacions especials. Vaig tenir la gran fortuna de viure amb ell i amb tots els companys de Edad y Vida les llargues jornades a Raimat, on amb bona voluntat arreglàvem el mòn, i seguirem fent-ho. No es corrent trovar persones com ell, simpàtiques, positives, implicades, properes, que fan allò que diuen. A mi em queda un buit molt gran.El mòn no es el mateix sense ell.
Gràcies a tu Joaquim. Ben cert tot el que dius i venint de tu el valor és alt. Afortunadament a “Edad y Vida” hi ha molta qualitat humana. Aquests dies plens de records heu estat molts els que amb els vostres comentaris m’heu fet reviure escenes inoblidables amb l’Higini i amb tots vosaltres. Com deia en Pere Alsina, continuarem amb entusiasme i els bons records ompliran el buit que sentim ara. Però l’Higini era especial i el trobarem a faltar
Gràcies Josep Maria
A tú Guillermo!
Com sempre tens l’art d’unir quotidianitat + “reflexions filosófiques vitals” He estat capaç d’imaginar-me allà on descrius malgrat estic treballant a l’agost en una ciutat enbogida… Però et diré que a ciutat també s’hi poden trobar petits “paradisos” a on estar fresquets, llegir i compartir.
Gràcies Present!
Ja ho dic, no és impossible trobar la pau a ciutat. Jo m’hi esforço. Però a Lanzarote, no l’has de buscar, ella et troba a tu.
Els molt virtuosos trascendeixen en qualsevol lloc i corcumpstància. Els que no ho som tant, hem de buscar el silenci exterior per apaivagar el soroll interior…
No conec Lanzarote, però despres de les teves croniques…”ja estoy tardando”
Crec que no pecaré d’excès de subjectivitat si dic que es tracta d’un lloc molt particular, amb una màgia especial…
Josep Maria,
Subscric el comentari d’en Present: tens l’art d’unir quotidianitat + “reflexions filosòfiques vitals”.
Per altra banda, m’has fet somiar, un cop més, en un grup de persones il•lustrant models de vida alternatius , qui sap, … potser a Lanzarote?
Jo crec que l’entorn és important. No hi a dubte que l’essencial per estar bé, és estar en pau amb un mateix. Però fins i tot tenint alta capacitat de ser feliç en qualsevol lloc -o quasi- i en la major part de situacions, l’entorn en el que vius és determinant. Per a mí, Lanzarote, és un entorn afavoridor del benestar en sentit ampli.
Josep Maria,
Somiar sense perdre el sentit de la realitat, estar a dins observant-ho des de fora, experimentar la voràgine quotidiana sense perdre la serenitat … Aquest és el repte!
Un grandíssim repte!!! Els tres components del teu comentari, tot i referir-se a un mateix tot, són, cadascun d’ells un gran repte.
Como…..casi siempre, muy acertado y sugerente! un abrazo y continúa así!
Muchas gracias Alex!!!
Com diu en Alejandro “sugerente” de moltes coses, no sabria avui per on començar. Segur que tornaràs a escriure sobre algun dels temes …
Gràcies pel comentari¡
Gràcies Josep Maria,
les teves “cròniques de viatge” no són únicament interessants, sinó que comuniquen una agradable sensació d’humanitat …
Moltes gràcies Guillermo. Demano disculpes pel temps que he trigat a penjar el comentari i aprofito l’avinentesa per dir-te a tu i a tothom que, almenys durant dos mesos publicaré menys. No manquen ni idees, ni ganes. Manca temps… I hi ha més viatges amb poc espai pel lleure a l’horitzó. Espero tard o d’hora oferir-vos algun relat dels mateixos.
No ens pots deixar així, no saps com friso per saber que has escrit en aquest “…parell de pàgines…” sobre la possibilitat de comprar l’Hospital General de Catalunya !!!!!!
Vinga va una pista !!!!
Bona nit
Present
Quan no pots ni pagar els contractes amb els proveïdors del SISCAT, no és just ni eficient estar disposat a gastar 50 o 55 milions d’Euros (dubto que venguessin per menys de 80, si s’ho plantegessin) per seguir tenint el mateix servei que ja tens sense necessitat de gastar-los.
http://dlvr.it/MY74HP
Gràcies Josep Maria, un cop més, pel teu escrit.
Pots estar convençut: són personatges com el teu pagès els que “salven” el món.
Esperaré amb impaciència el teu proper post.
Sembla interessant el llibre del que parles.. però a mi em passa com a tu amb l’actualitat política, no tinc ganes de llegir coses que em deixin mal cos i no m’aportin, perquè això que comentes de competència laboral perversa, aquesta cerca d’èxit professional tan competitiva, tan corrosiva esgota i no em ve de gust recrear-me en aquest fet.
Penso com tu, un bon col.laborador, un bon treballador no té perquè ser el que acumuli més títols, més formació, més máster, sinò el que tingui més ganes, més passió, més habilitats personales per dur a terme la feina, l’actitut compta moltíssim.
Per cert aprofita aquesta època vital de creixement personal i ganes d’investigar sobre la conducta humana i mira’t les activitats que fan a la FUNDACIO ÀMBIT fes una ullada… (fan xerrades super-interessants).
Una salutació
Present
P.C. Per cert encertadíssima la frase que has ilustrat.. MOLT BONA, l’utilitzaré jo també..
Gràcies pel comentari i les recomenacions. Miraré les activitats de la FUNDACIÓ ÀMBIT!
Josep Maria,
a mi sí em va marcar profundament la música d’en Cohen, sobretot el de les primeres composicions. Fins i tot sento una sensació estranya pensant en la seva mort … no l’havia sentit en altres ocasions semblants …curiós: sembla que el rellotge s’accelera …
Penso, per altra banda, que el premi Nóbel d’en Dylan és una manera d’honorar a una generació de músics irrepetibles, entre altres aspectes per la qualitat literària del les seves cançons: Leonard Cohen és per a mi el millor exemple.
Gràcies Guillermo. Per a mi Cohen, per damunt de tot, era un gran poeta
Benvolgut Josep Mª:
creu-me: NO tornis!
et trobarem a faltar però ja farem per venir-te a veure
🙂
És per pensar-ho quan veus el que passa a casa nostre
Quina pau deixes en l’interior després de llegir aquest post. Ens cal tant a alguns que, com molt bé diu aquest bon senyor d’origen català que cites i molt entenimentat, el fugir d’aquest entorn crispat i malmès, per ser breu, i retrobar la lògica del que significa viure ha de ser tota una experiència, quasi, com tornar a néixer.
Gràcies per compartir amb nosaltres les teves sensacions magnífiques. Tan debò puguis conservar-les un temps llarg.
País balsàmic quan vens del nostre! Gràcies pel comentari
Transcric una part d’un comentari rebut a través de Linkedin. Algú que coneix Nova Zelanda va preguntar a un amic d’aquell país: “Perquè la societat neozelandesa és tan justa i equilibrada”
Resposta del neozelandés: “Estem molt barrejats, i som lluny de tot arreu…”
Me ha encantado el texto. Es realmente interesante. Muchas gracias por compartirlo.
Gràcies Josep Maria,
com quan un es nodreix d’una bona novel•la, ens ofereixes un “surplus” de vida fent-nos participar dels teus sentiments , experiències, trobades, …
Gràcies Guillermo. L’objectiu era aportar alguna cosa més que la informació disponible, que n’hi ha molta. Si s’ha aconseguit poc o molt… perfecte!
Josep Maria,
No s’han de cercar notícies positives simplement perquè sigui Nadal. Crec que hem de saber, SEMPRE, veure la realitat en general i l’ésser humà en particular en tota la seva complexitat, la qual cosa implica no obviar els aspectes positius que, per força, també existeixen.Com vaig dir en un altre context, és una qüestió d’objectivitat, però sobretot d’higiene mental. Una altra qüestió, la que en tot cas determinarà si som optimistes o pessimistes, serà la de ponderar d’una o altra manera el “pes” dels aspectes positius i el dels negatius.
L’ésser humà no és més que un animalet lleugerament més evolucionat que la resta. Al mateix temps té una espurna sobrenatural en el seu interior. Aquí el terme “sobrenatural” admet amplies accepcions, des de la més espiritual o religiosa a la més prosaica: estar per sobre de la natura habitual dels éssers vius. Únicament així podem entendre les grans creacions de la humanitat: l’art, els grans corrents filosòfics, espirituals o ètics i, fins i tot, l’heroïcitat de la vida quotidiana de tantes persones anònimes. L’home entre àngel i dimoni …. L’evolució ha conduït la natura cap a l’àngel, però les regressions evolutives existeixen, les extincions també. Qui guanyarà? La resposta només la pot donar un optimista o un pessimista. Personalment, com no vull ser ni una cosa ni l’altra, em limitaré a la realitat present.
PS: Potser m’he allargat massa. Disculpa’m, però el tema m’apassiona.
Gràcies pel teu comentari Guillermo. Començo pel final: em sembla molt bé l’extensió del teu comentari. Mira el desastre que és (en la meva opinió) el twitter pel fet d’obligar a expressar una idea o pinió en -crec que- 135 caràcters -o els pocs que siguin-. Al principi vaig rebre forces crítiques per l’extensió dels meus posts. Ara em diuen el contrari… En resum: la llargada que calgui per quedar satisfet sobre el que vols expressar. Per “reprimir” i “capar” la capacitat d’esplaiar-se, ja hi ha la premsa que et limita l’espai del que hi publiques. I els Media… Ja ho veus!. Han d’acabar reconeixent que fomenten el “sang i fetge” per vendre a una població que és el producte que compra!!!
Pel que fa a l’essencial del que dius totalment d’acord. Fins i tot en el fet de ser o considerar-se optimista o pessimista. Tot i que és molt típic, tòpic i poc original, em considero realista, ni optimista ni pessimista.
De nou gràcies!
Fins avui no m’havia pogut posar a escriure una miqueta tranquila desprès de les festes. Molt dens el post de Nadal…!!! no sé si és una mirada enrrera amb certa melangia de la teva vida, una ODA a la pau, al “slow life”, o dissertació massa recargolada sobre amor-pau, optimista-pessimista, bo-dolent, silenci-soroll….
Tot plegat penso que la reflexió és la que fem la majoria de gent amb certes inquietuts pel comportament humà, o simplement allò que tots voldrien.. cert equilibri entre tot plegat. A mi m’agrada el Nadal, m’agrada aquest esclat de “germanor” encara que sigui puntual, m’agrada la tasca que fan aquests dies tantes persones anònimes ajudant als altres, m’agrada el color dels carrers, m’agraden les Nadales.. i jo seré més simple..: Tots volem el mateix, només fa falta: PASSAR A L’ACCIÓ, i fer de les nostres vides una eina per facilitar la vida dels altres.
FELIÇ 2017 Josep Mª, segur que serà un gran any, tens la llavor del que necessites per ser feliç.
Present
Matisadament d’acord…
Querido amigo;
Lo que escribes expresa sentimientos profundos y una visión vital ciertamente complejos.
Schopenhauer decía que la soledad es la única manera de ser libre.
Tiene razón.
La soledad no debe confundirse con el aislamiento.
En inglés hay una distinción sutil ente solitude y loneliness y eso nos ofrece un resquicio par ubicarnos mejor.
Un amigo, bastante mayor que yo me dio hace ya muchos años un libro de esos que marcan: Seneca; Cartas a Lucilio, y en la dedicatoria -lapidaria- me dijo lo siguiente: “Leoncito, manténte exiliado de las pendejadas”.
Nótese la expresión exiliado cuyo significado es muy distinto del de alejado.
En fin que espero que nos sigamos acompañando por esta senda en la que militamos.
Te abrazo
León
Muchas gracias por tu comentario ilustrado, León!
Un abrazo
Amb els anys, jo també disfruto cada cop mes de la companyia dels amics i de una bona conversa. Soc afortunada i tinc grans amics conversadors.
I també amb els anys l’hi vaig donant voltes al significat de la transparència i del límit amb l’espai privat.
L’hi donc voltes en aquesta apariència de transparència que té avui la “potsveritat” que amb l’ajut de xarxes de consumidors efimers de noticies, difonen a gran velocitat mentides, difamacions o mitjes veritats i que quan algú les desmenteix, com que l’interés ha decaigut per la compulsivitat dels propis divulgadors, la informació certa i transparent de debó, no es considerada per ningú.
Hauríem de reflexionar fins a quin punt tot això no es el que ha propulsat a Trump i a tots els populistes de dretes o d’esquerres a “regnar” sobre el planeta.
Gràcies Olga. Recordes aquell joc, consistent en una cadena d’infants en la que el primer, li diu quelcom al segon a cau d’orella i així successivament, fins que l’últim explica el missatge que li ha arribat i que no te res que veure amb el missatge inicial? Quelcom semblant passa amb la transparència i la difussió de la informació. Amb l’agravant que això es difon a través de les xarxes, a tot el món i a gran velocitat. I encara pitjor, quant xarxes organitzades de difamadors i demagogs es posen en marxa de forma viral per mentir, confondre i contribuir -sovint en nom de la transparencia i/o la llibertat de informació- a fer un món pitjor.
Estic d’acord amb la Olga i amb tu Josep Mª, excès de informació.. i ho sento pels periodistes, però moltes “pre-cuinades”, qualsevol cosa sense contrastar es fa viral i ja has begut oli… Les xarxes, els mitjans poden donar la volta a qualsevol notícia o donar-li una pàtina d’alguna cosa que no s’hi escau.
I el que ho ha acabat d’empastifar tot són els digitals. La necessitat de vomitar noticies sense parar, darrera de titulars d’escàndol, fa que el resultat faci fàstic. Contrastar dius… Tan de bo tinguessin la capacitat i sobretot el sentiment ètic, deontològic, professional que els hi hauríem d’exigir!!!
Gràcies, Josep Maria.
Als meus records i a mi ens ha agradat molt el teu escrit. Junts tenim el mateix moment,- emocionant i de vegades frustrant-, d’omplir de vida els fulls en blanc.
Gracies i salut.
Moltes gràcies per la complicitat i bellesa del comentari!
Sovint els teus escrits remouen records i sentiments ocults pel dia dia. Avui he retrocedit amb nostàlgia a moments de lectura de la meva infantesa. Llegir ha estat sempre una passió. Escriure… tots ho hem fet en algun moment d’intimitat, però compartir-ho requereix al meu entendre una valentia reservada a aquells que sou capaços de omplir generosament i amb “bon fer” un full amb blanc. Gràcies Josep Maria.
Gràcies a tu pel teu comentari que aprecio sincerament Cristina.
Ahir algú em parlava de valentia… Vaig pensar en mi i en general. Respecte a mi vaig dir: “Sóc un cag.., esdevingut aparentment valent, per força!”.
I a continuació vaig pensar que són els moments i les circumstàncies que t’obliguen a ser valent. Ara de valents, valents…. No sé si n’hi ha gaires.
Fixat a més a més que tota “la valentia” consisteix en expressar sentiments!!! En quin món vivim que per expresar sentiments humans, sembla que siguis un valent! No me’n se avenir!!!
Quants records, Josep Maria, quantes lectures i imatges que encara mostren la seva força, el seu impacte profund, malgrat el pas del temps …. Llegir-te avui ha estat una mena de magdalena proustiana…
Moltes gràcies Guillermo. Algún record compartir del tot: la professora Guitart i la literatura francesa!!!
Magnífic post Josep Maria!
Gràcies!
Soy una seguidora silenciosa, como la mayoría, pero al acabar de leer tus últimos dos post me ha surgido esta petición.
Admiro tu natural, y a la vez cultivada, capacidad para expresar tus opiniones y sentimientos de esta forma tan sincera, profunda y cautivadora para el lector.
Agradezco tu generosidad al compartir tu mundo interior a través de tu blog, porque siempre me hace reflexionar y, con frecuencia, encuentro algo que me inspira y me motiva para ser mejor persona.
Josep Maria, por favor, sigue leyendo papeles escritos y no dejes de superar el reto de llenar un papel en blanco….
Gràcies Fàtima! Ho intentarem! Fa temps que evito parlar de l'”exterior” i… només em queda l'”interior”. Seguiré, però hauré de”repartir joc” i opinar també sobre l’entorn, la societat, el món…
D’acord. També serà molt interessant!
Josep Maria,
Tot i no creure en la pornografia sentimental d’alguns mitjans o en la expressió urbi et orbe de les nostres emocions, si crec en la valentia de manifestar obertament com som i el que som, en paraula i obra. És un aspecte fonamental de l’honestedat envers un mateix i envers els altres que, acostuma a provocar una reacció de recíproca sinceritat en els que es relacionen amb nosaltres.
Gràcies pel comentari. Qualsevol fet, actitud, manifestació, que provoqui reacciones positives en el mostré món és un regal. Ens fan molta falta. Això al marge, és clar, que aquest post hagi pogut contribuir o no en aquest sentit.
Doncs una miqueta de raó sí que té el teu amic Steve, que per cert em recorda la fotografia, a la zona a on he estiuejat tant de temps per l’Ametlla de Mar fins a l’Ampolla.. un racó del paradís…
Doncs bé es cert que la llibertat està molt lligada a no somettre’s a cap pertinença, però jo realment necessito sentir-me part d’un grup, un grup d’afinitats comuns, entre d’altres serien valors similars.
Bona opció la del teu amic si està pressa en deliberada llibertat..
Una abraçada
Gràcies pel comentari Present. Bona localitzacio geográfica i molt d’acord amb el que dius
Benvolgut
En relació al post que fas. Potser et pot interessar aquesta petita aportació.
http://findouteulalia.blogspot.com.es/2016/11/cowboys-doctors-or-comforters-doctors.html
una abraçada
eulàlia
Gràcies Eulàlia. Molt interessant. I sí…!!!
Tema molt interessant, Josep Maria, m’identifico amb el teu plantejament. En particular relativitzant la vida en ella mateixa per ampliar l’horitzó a com la vivim. Aquí s’introdueix la qüestió de la felicitat, del patiment innecessari, del prolongament tècnic de la vida, … sense parlar no dels moribunds, si no dels morts vivents.
Gràcies pel comentari Guillermo. Doncs bona idea! N’hi ha masses de “morts vivents”. Reconec que és un tema que em fa “mandra” abordar. No diguem ja si el tema és allargar la vida a “morts vivents”!. Caldrà trobar-li un punt d’entrada que em resulti confortable.
Valent article el de Jordi Galvés i el teu. Pocs verbalitzen i menys signen el que molts pensem fastiguejats.
Si se l’haguessin estimat la meitat, de la meitat, de la meitat, del que proclamen, callarien d’una vegada i respectarien el seu descans etern!!!
Doncs sí Josep Mª, aquest turisme ja ens va bé però a estones ens agobïa una mica… t’ho dic jo que treballo molt apropet del Parc Güell i que visc a tocar del mirador més “trendy” de la ciutat. Entenc la preocupació de l’actual consistori i no saps com m’agrada que la gent comenci a sortir al carrer a reivindicar que els barris´són per la gent que hi viu i no pels especuladors…
Sobre el comentari que fas del Director General del Dpt. de Salut d’una comunitat autònoma que no entenia les preguntes i ni sabia ensortir-se et diré que a casa nostre també passa, tenim metges, infermeres, càrrecs intermitjos que no saben com està estructurada la sanitat a la nostra comunitat, ni saben distingir entre CATSALUT, ICS, SISCAT, etc….
Bé ara que es capvespre i comença a fer fresqueta m’hi posso a veure si en venen les “muses” i articulo algún post pel meu blog.
Bona setmana i salut !!!!
Present
Gràcies pel comentari Present. Em sembla urgent, una veritable emergència, que es procedeixi a el. laborar un Pla Turístic rigorós, seriós que ordeni la situació actual.
Pel que fa al Director General que ens ocupa, el que pretenc indicar -potser no he estat prou clar- no és un desconeixement de l’organigrama. Parlo d’un desconeixement de la matèria, de la sanitat, del que és un hospital, esfereïdora. Era incapaç de dir res coherent sobre com pot afectar la cronicitat i l’envelliment al desenvolupament hospitalari del futur. La sensació era la d’algú que no ha vist mai un hospital ni com a pacient!!! Provocava vergonya aliena.
Sort amb el teu post!
Josep Maria,
Vaig viure la setmana passada un episodi semblant al que comentes: un alt representant de l’Administració, catalana en aquest cas, pendent exclusivament del seu mòbil, ignorant les intervencions dels seus companys de taula. La imatge em va semblar grotesca.
Quant al mal ús de les xarxes socials és, actualment, una de les principals causes de conflictes, de vegades molt greus, entre adolescents. El fenomen s’agreuja amb la recent aparició de webs o aplicacions que permeten amenaçar, insultar o calumniar amb la impunitat que ofereix l’anonimat o, fins i tot, la suplantació d’identitat.
Josep Maria,
Un dels problemes és l’actitud acrítica del consumidor, en aquest cas el consumidor d’informacions. Criteris bàsics com haver escoltat les diferents parts implicades, haver verificat la fiabilitat de les fonts informatives, haver controlat la precisió en l’exposició dels fets, … es donen, malauradament, per suposats. Els periodistes tendenciosos, com els polítics, saben perfectament quanta raó tenia Voltaire dient: “mentez, mentez, il en restera toujours quelque chose”.
Malauradament molta gent dona crèdit a qualsevol notícia. Les xarxes socials fan la resta replicant viralment “la desinformació”. En aquest cas s’ha pretès -entre altres- tres coses:
1.- Magnificar le quantitat de diners que vaig cobrar legítima i legalment com a consequència d’una clàusula d’un contracte d’alta direcció
2.- Induir l’idea que procedien de fons públics, com si jo “m’hagués apropiat de fons públics”, quan en realitat es va pagar de fons privats i el que jo ja no sé és si -això sembla que diu la sentència judicial- l’empresa ho va imputar incorrectament desprès a fons públics i,
3.- Presentar-me a mi en funció d’Artur Mas -com si jo no tingués entitat pròpia- per, a partir d’aquí, associar-me amb el que molta gent associa avui unes persones, un entorn i uns fets, que res tenen que veure amb la qüestió que ens ocupa. Ara bé, allò de “embolica que fa fort” ja queda desfermat
Finalment, un fet que ens hauria de preocupar a tots: que sentencies judicials que t’afectin, directa o indirectament es fonamentin en litigis -en aquest cas entre l’empresa i la Seguretat Social- que desconeixes, als que no se t’ha donat part per poder-te defensar, quedant per tant en situació de total indefensió.
Gràcies pel comentari.
Josep Maria, no puc estar més d’acord amb tu. Sóc dels que creuen que el periodisme és una professió fantàstica, necessària i amb una enorme responsabilitat social, i com a tal no entenc la notícia ni la seva orientació. En aquesta línia, seria bo que el mateix autor, més enllà de qüestionar un contracte de treball, es plantegi en aquesta mateixa notícia les circumstàncies que varen motivar la necessitat de contractar amb caràcter d’urgència i amb l’acceptació de la Seguretat Social, a un professional per reconduir Midat.
Una abraçada
Gràcies Pedro. Malauradament la periodista, quan va parlar amb mi, ja tenia escrita la crònica i, evidentment, no la va modificar. Se suposa que “ja va contrastar la informació”, quan el que va fer va ser “cobrir l’expedient”!!!
Fixat però que, si un fet tan senzill i evident com -segons sembla desprendre’s de la sentència- que la Mutua imputés la indemnització als fons públics quan ho havia de fer als seus propis fons privats, no pot ser mai responsabilitat meva, no li va interessar “entendre-ho”; què podem esperar de neutral i asèptic? Qualsevol pot entendre que només qui paga sap a quina caixa comptabilitza el pagament i el que cobra -a menys que li expliquin- no ho sabrà mai, ni és la seva responsabilitat saber-ho.
Quan no es vol ni reflectir aquesta evidència, imagina que pot significar que entengui les difícils circumstàncies en les que es va produir aquella contractació i que tot es va fer d’acord amb el Ministeri de Treball…
Es tracta simplement de fer mal i destrossar la reputació de les persones.
Josep Maria,
Em permetràs, en primer lloc, distingir entre tradicions i pràctiques venerables com el budisme o la meditació i el simplisme sincretista d’alguns corrents de psico-espirituals actuals.
D’altra banda crec que tens raó, el cristianisme és eminentment comunitari, però el que m’agradaria assenyalar és la importància d’un corrent teològic bastant arrelat en el cristianisme oriental. Es tracta de la teologia apofàtica, ambiguament traduïda amb el terme de negativa. És el contrari del dogmatisme. De Déu podem afirmar més el que no és que el que és, això deixa un espai enorme per la fe, o millor dit per la recerca de la fe, perquè mai s’arriba a assolir una creença tancada. Déu està sempre més enllà del que podem concebre, pensar o imaginar. En aquest sentit qualsevol creient honest hauria de tenir una bona dosi d’agnosticisme i, inversament, un agnòstic obert i en recerca podria ser un bon model per a un creient.
Gràcies per la valuosa aportació Guillermo!
Emotiu post
Gràcies Alex
Bon post!
Bon post!
Josep Maria,
Valoro molt positivament l’expressió dels sentiments. Tens raó, no és habitual, el teu escrit trenca aquesta discreció socialment majoritària que sovint s’identifica amb feblesa. Però no és fragilitat, més aviat al contrari, és simplement parlar/viure sense cuirassa defensiva i sense la disfressa “d’homes durs” que, en el fons, ens cal únicament per protegir-nos de la por.
Sense cap dubte, una persona que ha deixat empremta.
Gràcies Josep María per tornar a escriure.
Gràcies per definir l’estat d’ànim generalitzat. No podem ser neutrals, però també hem de trobar l’espai per conservar la calma interior.
“Si ets neutrals en situacions d’injustícia, has triat el costat de l’opressor”
Desmond Tutu
Gràcies pel comentari Montse!
Josep Maria,
Sembla que compartim alguna experiència semblant…
Potser als teus companys d’escola els agradaria llegir aquest text…?
Potser sí¡ Hauré d’enviar-los-hi el post…
Josep Maria,
Crec que tens raó en relació a la paciència necessària sense rebaixar la tensió. El que passa és que molts pensàvem estar vivint un temps especial, el que els grecs anomenaven kairós, “el moment oportú” i ens queda una mica la sensació d’haver-lo deixat passar. El kairós sempre torna, però quan farà la seva propera aparició…? Estarem preparats?
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-barbeta-un-dalai-lama-a-brussel-les_235530_102.html
Gràcies, Josep Maria, per compartir les teves experiències i fer-nos sentir una part deles teves emocions.
Continuarà …. (Espero).
Gràcies a vosaltres¡ Si, aquesta “tirada” consta de 4 posts. En manquen des encara…
Josep Maria,
Gràcies per compartir “el present d’aquest viatge al passat”, he trobat l’expressió molt encertada. Si és cert que no podem viure de la nostàlgia, menys encara de la dolor del passat, seria poc assenyat, a la nostra edat, no gaudir dels records, de l’experiència acumulada, del que, de fet, està constituint bona part del nostre present. Com en tantes coses és una qüestió d’equilibri, de saber englobar de manera constructiva els diferents elements de la nostra existència …
Gràcies Guillermo. Vaig assaborir molt aquest viatge. He intentat quelcom difícil: compartir sensacions. No sento que me n’hagi sortit gaire, però confio que alguna cosa es pugui intuir i desitjo que us sentiu lliures de fervos-les vostres, cadascú a la seva manera
Josep Maria,
Molt encertades paraules “Cesad de extrañaros y de quejaros del mal comportamiento de los humanos …” Però, tal com tu has dit, no sempre fàcils de practicar. En el fons no som més que simis lleugerament més evolucionats, no hauria de sorprendre el nostre comportament tan poc racional. El que passa és que, al mateix temps tenim, no sé si una flama, però sí una espurna d’Esperit que ens projecta cap a un esdevenir humà més ample, que la realitat, tossuda, ens vol fer oblidar.
Lluitar, fer front, a la realitat que massa sovint és deshumanitzador i fer-ho serenament és el repte. La temptació d’esquivar-la ésa alta. Ser víctima de la mateixa, és fàcil i encara és pitjor… Cal no perdre de vista aquesta visió més ample que comentes.
Fa bé llegir-te. Gràcies
Moltes gràcies!
Querido amigo, has escrito y publicado. la coincidencia es pues apreciada por los que participamos contigo en este espacio. Que hayas cumplido los sesenta años de edad en un entorno como el que nos describes es, ciertamente, muy afortunado. La intimidad es una condición que ha de valorarse y no está disociada de esa soledad de la que escribes y que lejos de ser temida puede ser una ventaja, sobre todo cuando se combina con la felicidad de estar con tus hijos y la gente que te quiere. No es lo mismo ser solitario que estar en soledad.
Pienso que hay una edad que constituye una marca en la vida, es la de los 50 y que tiende asociarse con la mitad de la vida, aunque eso sea no solo optimista sino casi irreal. Pero la marca de los 60 es decisiva pues entraña cambios físicos que llegan para instalarse y con los que se tiene que aprender a convivir. Tu eres médico y conoces esto desde otra perspectiva, pero me temo que es de poco servicio. Todo esto no es más que natural y se contrarresta con la actividad física y el ejercicio constante de las neuronas. Así que a disfrutarla y a querer y dejarse querer.
Espero que El orden del día te haya interesado. No debe olvidarse cómo se gestó la historia del del siglo XX: las dos grandes guerras y el periodo intermedio. Son apenas 73 años del fin de la segunda guerra mundial y el mundo vuelve al péndulo del nacionalismo, el racismo, el populismo de cualquier signo, la desigualdad, el autoritarismo y la violencia. No es alentador. Así que pensar, escribir, publicar, reflexionar y urdir la intimidad es una exigencia personal. Y los amigos, pocos pero entrañables. Espero que me cuentes entre ellos.
Un abrazo y felicidades.
¡Ten salud!
León
Condesa, Cd de México
“Non, je ne vis jamais seul avec ma solitude…” (G. Moustaki).
La importància de saber-se fer “companyia” a un mateix, d’ajudar-se, escoltar-se i discernir el que realment ens convé…. Els altres i les circumstàncies poden ajudar o no, però cada un és l’únic protagonista de la seva vida, capaç d’aprofitar-la o menystenir-la. Segueix viu, Josep Maria, segueix compartint la teva vida. Gràcies.
Almenys intentar-ho! Gracies
Muchas gracias por tus palabras y reflexiones León.
Te reproduzco cuando dices: “No es lo mismo ser solitario que estar en soledad.” Das en el clavo de una de las ideas centrales que quería expresar.
Pensar, escribir, disfrutar de espacios de soledad deseada y de buenos amigos como tu, permite sobrevivir a la visión del mundo que sintetizas y que compartimos. Un abrazo
No dejes nunca de escribir!!!! siempre me emocionan tus escritos. Un abrazo!
Muchas gracias Alex! Abrazo fuerte
Josep, tu relato me situó en el delta que describes y los personajes a los que animas. Tiene la virtud de la inmediatez, pero también de las pausas que hay que hacer para comprender que estamos vivos. Hay algunas descripciones recias y perturbadoras como la pareja que discute y, otras, calmas como la joven bañista del sol y el libro. Y mira que la expresión de “Per la Mare de Déu” me gusta mucho, así en catalán, y ya es 3 de septiembre. De las historias que nos cuentas lo menos importante, me parece, es la verdad. lo que las anima es la voluntad de contar, de pensar de manera ordenada para poder hacer un texto y compartirlo con tus amigos. Las personas que conoces, las que tratas o las que apenas miras y te imaginas que se traen. Y qué decir del cariño con el que te expresas con respecto a tu nuevo habitat en esa desembocadura del Ebro. Y el toscano…no deberías partirlo por la mitad, que un puro es un objeto completo, además de que al acabarlo hay que dejarlo morir por sí mismo y no aplastarlo contra un cenicero, que tienen dignidad. Me pillas fumándome un gordo cigarro Nicaragüense (pobre gente la de ese país con el déspota que los gobierna), un robusto, de buena consistencia y sabor contundente. En todo caso no hay mejor puro que un Petit Edmundo de Montecristo.
Un abrazo
León
Gracias por tu amable comentario León!
Seguiría hablando con gusto de cigarros habanos. Pero siendo médico, aunque hoy en día no ejerza cómo tal, ya tomé mucho riesgo confesando que fumé un Toscano!!! Ya puesto a comentar, se trata de un producto “de batalla” consumido en un lugar ad-hoc, un modesto changarrito (chiringuito en el español de los españoles) que puedes partir en dos mitades sin que sea el sacrilegio que sería hacerle este destrozo a un habano!!!
Josep, las reminiscencias que haces de tu padre y las que citas de Pàmies evocan a las de mío y son obligadas, cada una con los recodos propios de las personas, las familias los lugares y los tiempos. Lo mismo pasa con las palabras que diriges a tu hijo treintañero y que vive lejos. También pensé en los míos. ¡Hay, los que teníamos treinta años! Lo digo con nostalgia contenida, si es que eso es posible. Al leer tu texto recordé un breve ensayo de Simon Leys sobre el poeta francés Hugo Segalen y las maneras de su sentimentalismo: el íntimo, recogido de sus cartas y el literario en sus obras. Te recomiendo que lo leas. En todo caso a mi me parece que hoy estás bien integrado al “mundo de las emociones y los sentimientos”. Me has dado muestras de una gran amistad y afecto en momentos apacibles y en los que son difíciles. Sabe bien lo mucho que lo aprecio.
Gracias por tus palabras León. Al final todos somos humanos, con sentimientos, todos somos hijos y algunos hemos sido treintañeros y somos padres. Otra cosa es el momento vital, lo “distraídos” que estemos de lo verdaderamente importante o lo cercanos que nos sintamos de lo esencial. Personalmente he vivido épocas de todo tipo. Parece que envejecer me aproxima a lo realmente importante y me aleja de lo accesorio. Por cierto, la amistad que compartimos forma parte de lo primero!
Buscaré el ensayo de Simon Leys!
M’agradaria dir-te que no tens raó….,
Però desgraciadament, no puc.
En què en concret voldries dir-me que no tinc raó, encara que no puguis?
Gràcies pel comentari!
T’entenc…
Gràcies pel comentari!
Gràcies per les teves reflexions Josep Ma.
Gràcies per llegir-les Cristina. Celebro que t’hagin aportat quelcom de positiu, si com sembla, és el cas.
Ja fa 4 anys que segueixo el teu blog,i l’únic que puc dir és agraïment per compartir els teus coneixements en gestió(sóc supervisora quirúrgica en un hospital de tercer nivell)però més encara per compartir els teus pensaments i sentiments,amb els que ben segur molts dels teus lectors han gaudit i potser també s’hi han identificat.
Aquests darrers posts del mes d’octubre m’han agradat especialment i no podia deixar passar-ho sense aportar als teus seguidors,aquelles sensacions has trasmès de manera exquisita en les paraules que has escrit…
Certament quan llegim els teus posts molts tenim el desig de comentar ,però el que em passa a mi i també imagino que passa a bastants dels teus seguidors,és que un post com el teu requereix comentaris fets en un espai de silenci,estant sòl i amb temps,i al final amb aquest ritme desenfrenat que portem amb el dia a dia ho acabem demorant,i no fem el comentari oportú que podriem compartir entre tots els que llegim el teu blog.Tinc especial tendresa pel Delta del Ebre,hi guardo records entranyables de quan era petita i els meus pares ens hi portaven amb els meus dos germans….Aquest post em transmet sensacions diferents,un escrit planer,pròxim,senzill…
I amb les finestres de fusta m’has fet recordar quanta gent haurà tingut aquest dilema…la fusta té vida i per això és fa malbé,imagino que això dóna encant a aquests cases tan peculiars que hi han en zones apartades del Delta….I com descrius els colors del Delta,els nuvols…ets capaç de fer sentir al lector,tancant els ulls,que s’hi troba…i sentir a la pell la humitat,el vent … el soroll captivador de la pluja…la pau,el silenci des del porxo que descrius d’una casa…
No se si el fet de guardar aquests vells records de la meva infantesa amb els pares i germans al Delta,em força a trobar un espai per contetar aquest post…
Ben segur li haurà passat a més d’un dels que et llegim…Només puc dir-te tal com et va dir un amic teu(ho dius en un dels teus posts)No deixis mai d’escriure…encara que de vegades ho facis amb menys freqüència.
Dedicatòria exquisita del teu amic Marcel Riera,a El Perello,lloc on imagino tens la teva patria…
Gràcies Josep Maria!!!
Molt agraït pel teu comentari i interès pel blog!
No hi ha satisfacció més gran que saber que el que un expressa escrivint, connecta, ressona, amb el lector. Estimula, fa sentir!
I gràcies per la teva valentia. El teu comentari és en sí mateix, tot una expressió de sentiments…
Sovint em trobo comentaris semblants però adreçats personalment. Mota gent (massa crec jo), no vol fer públics els seus comentaris/expressió de sentiments, sensacions…, i m’escriu personalment, demanant que no elevi a públic el que em transmeten.
Pel que fa al que expresses sobre el Delta, ja ho saps… Sobre això he escrit bastant i confio seguir-ho fent. Encara fa massa poc temps que frequento aquest paratge, però t’asseguro que em te encisat!!!
De nou Sònia, gràcies per apreciar l’esforç i m’alegro que hi hagis connectat!
Apreciado Josep Maria Via
Hace tan solo 2 meses he conocido tu blog.
El destino a veces nos da maravillosas casualidades…
¿¿Y porqué??…
Disculpas primero por no escribir en catalán ,lo entiendo perfectamente pero mi expresión escrita en catalan tiene un nivel bajo y no me gustaria desanimar a tus seguidores…Acabo de cumplir 65 años y mi vida laboral ha finalizado con una muy deseada jubilación,a pesar de haber ejercido durante 36 años una maravillosa profesión en el mundo de la judicatura.Mi vida laboral me ha aportado una inmensa satisfacción y felicidad…y creo con certeza haber aportado a la sociedad unas muy justas sentencias..
La casualidad hizó que buscando el blog de un compañero cuyo nombre empieza como el tuyo y añadiendo en la búsqueda un restaurante en El Perelló,sitio neutró para reunirnos, y celebrar nuestra jubilación cerca de Barcelona,Valencia y Tarragona ,me hiciera encontrarte.
Y coincidiendo todavía más que mi maravillosa sobrina ,Catalina,médico especialista en cardiologia y que desarrolla su ejercicio profesional en la preciosa ciudad de Barcelona,es seguidora tuya desde hace 2 años!!!!increibles casualidades…ella fue precisamente con 48 años quien me envio hace 5 meses un poema maravilloso “Mi alma tiene prisa” de un poeta brasileño Mario de Andarde(Sao paulo 1893¬- 1945),poeta,novelista,ensayista y musicologo Uno de los fundadores del modernismo brasileño.
Poema que no transcribo totalmente para no alargar el comentario,y que podría ser un post exclusivo para desarrollar en tu blog, por esta capacidad impresionate y facilidad que tienes para expressar sentimientos y emociones, y con la madurez que también te aportan tus 60 años cumplidos y expresados delicadamente en tu post de julio.
Solo mencionar las ultimas palabras del poema que dice: “Tenemos dos vidas y la segunda comienza cuando te das cuenta que solo tienes una…..”que pena siento no haberlo leido antes,cuando tenia 40-50 años…pero eso hace todavía que desee mas la jubilación ,para amar y sentir el tiempo me pueda quedar sin atadura laboral…tiempo simplemente para emocionarme con esas maravillosas palabras transcribes de tu patria en el Delta del Ebre…El Perelló me pareció precioso ese domingo, y mis 2 compañeros ,Carlos y Luís,con los que celebrabamos la comida se sorprendieron de mi reacción,se dice que El Perelló no es precisamente un pueblo bonito…Quizás son mis ganas y amor por disfrutar de la comida con mis amigos del alma que hizó viera El Perello precioso,o quizás fue simplemente que estaba con dos amigos de facultad a los que simplemente adoro y estimo…y cuando compartes el tiempo con personas queridas cualquier lugar te parece bonito…y eso ninguno de tus seguidores podrà negarlo…..cualquier sitio es precioso,maravilloso con las personas adecuadas…
Seguiré tu blog y espero que mis comentarios sean alguna muy pequeña aportación…
Gracias M Luisa! Conozco el poema de Andrade que citas y, sí… vidas en este planeta, sólo hay una y mejor descubrirlo temprano que tarde!
Ya sabes que hay una cierta moda de repetir que no hay casualidades, sino causalidades. Eso dicen muchos! Sinceramente, no lo sé. No tengo una posición clara al respecto y sí una cierta “alergia” a las frases hechas, en especial si están de moda.
En cualquier caso, sí que constato día a día que cuando hablas desde la zona de los sentimientos, conectas con mucha gente. Tal vez sea porqué vivimos en un mundo frío, en el que se llega a asociar expresión de sentimientos a debilidad… No sé… Eso es lo que me surge a partir de tu comentario.
Eso y otra cosa: me alegra saber que en el terreno judicial hay sentencias justas. Estoy seguro de ello. Pero suelen ser anónimas. Las que ocupan espacio en los Media dan una imagen preocupante de la justicia. Sé que los Media, a base de seleccionar sesgadamente lo que configura la realidad hacia imágenes vomitivas, nos desinforman a todos construyendo una “actualidad” que da asco. Pero las noticias judiciales que son noticia, son preocupantes.
Lastima que la mayoría de colegas tuyos que, cómo tu, os esforzáis en hacer bien las cosas, viváis en el más absoluto de los anonimatos y todos veáis vuestra imagen cuestionada por la actuación poco ejemplar de vuestra cúpula!!!
Josep
Que la maestra Guitart te provoque estas reflexiones es un placer para valora y que bueno que las compartes.
Entiendo lo que dices de la influencia de la maestra. Me hiciste recordar a la maestra Ofelia de Ita que me enseño a leer y escribir y a la maestra Teresa Armida que provistatan solo de una vela, una naranja y un limón nos enseño a los 8 años los movimiento de rotación y traslación de la Tierra y su satélite la luna. Seguí recordando…
Tu experiencia como estudiante joven en la dictadura me hizo pensar en las diferencias de lo que yo viví en un México que, aun teniendo un régimen autoritario, permitía vivir a las anchas cuando fui niño en una familia de padres profesionistas los dos y de familias judías de inmigrantes del este europeo. Experiencias distintas sin duda la tuya y la mía y, sin embargo, con tantos puntos de contacto, por ejemplo en las lecturas que has citado, Cimiento que sin duda es parte de la amistad que hemos fraguado. Te abrazo desde la CDMX.
Muchas gracias León¡ Cómo dicen los casrtellanohablantes habituales: “es de bien nacido ser agradecido”. Y desde luego mi agradecimiento a la maestra Guitart, es enorme.
Por cierto, ya ves que también cito a la maestra Maria -que me enseñó a leer y a escribir-, en el capítulo de agradecimientos de mi tesis doctoral. Estoy satisfecho de la formación que tuve en dos escuelas de características muy distintas¡ En cuanto a la Universidad, haber podido cursar estudios de postgrado en Canadá, compensó mi insatisfacción con la universidad postfranquista que me tocó vivir en una Catalunya que resurgía del largo y negro túnel de la dictadura.
Es una suerte tener amigos diversos, entre los cuales unos cuantos judíos de origen centroeuropeo y entre ellos, por supuesto tu, con -como bien dices- comparto, compartimos, inquietudes intelectuales y humanas y muchos puntos de vista. Y sobretodo afecto que, quizás es de lo que anda más necesitado nuestro mundo…
Bon Nadal Josep Maria!
I, sí, els teus escrits transmeten emocions …
Moltes gràcies Guillermo!
Bon Nadal!
Benvolgut JosepM
Llegeixo sovint els seus posts,fins ara mai havia fet cap comentari ,segurament per falta de temps escollit i sobretot de temps silenciós per poder-ho fer…tal com una lectora teva comentava recentment en un post.
Certament la mort del Dr Domenech m’ha fet reflexionar molt… en la passió,en la capacitat,en el carisma exquisit que algunes persones poden transmetre en seu entorn laboral i personal al llarg de la seva vida.
No vaig tenir la sort de tenir-lo com a professor ,ja que em vaig incorporar a la UAB quan feia tercer de medicina i per tant ja vaig començar a la Unitat Docent de la Vall d’Hebron.
Vaig assabentar-me del seu traspàs i de totes les seves qualitats com a mestre i sobretot com a excel.lent persona , en el whats dels companys de medicina.Era impressionant com tots el recordaven de la mateixa manera.
un APASSIONAT de la recerca científica,de la docència,apassionat d’una professió que amb vocació havia escollit,i sobretot apassionat per ensenyar als seus alumnes.
Sabia conèixer l’essencia dels seus estudiants,aconseguint d’aquesta manera una autèntica conexió amb els alumnes novells de medicina.Coneixia l’eina perfecte per conectar……
He intentat mirar enrere i recordar quants dels professors que vaig tenir al llarg de la carrera em van transmetre passió,entusiasme,motivació,desig de que la classe no s’acabes mai…quants d’ells van ser autèntics liders en la docència universitària….només en recordo 4!!!
Em passaria el mateix si miro en la meva vida laboral i personal…..acabarien sent 7 persones!!!
Si mirem el nostre entorn habitual trobarem poques persones amb capacitat de capturar i estimar l’essència de la gent,per acompanyar en els pitjors moments i sobretot poques persones amb capacitat d’expressar
i exaltar les virtuds de les persones que ens envolten.Tinc la sensació que el ritme al qual ens hem enganxat ens aparta de totes aquestes sensacions,dificilment podrem deixar petjades en la nostra vida sino reaprenem a ser més generosos
amb el coneixement que hem adquirit i més generosos amb el cor,difícilment deixarem petjada sino aprenem a ser més confiats amb el nostre entorn i sobretot sino aprenem a conectar amb el nostre entorn social…
Seria bo que alguna vegada a mida que va passant el temps ens proposessim deixar emprenta i record de tot allò que anem fent pels altres….tal com el Dr Domenech i molts altres ho han fet….
Ens ajudaria una mica molt si de tant en tant pensessim de quina manera serem recordats….
Novament felicitats pel blog!!! i sobretot moltes gràcies per compartir…
Gràcies pel teu comentari Cristina. Sovint m’he referit en aquest bloc a “La vida líquida” com a recurs per definir la percepció que tinc del món que m’envolta. Si has anat llegint el bloc i separant el gra de la palla, hauràs vist que he parlat amb gratitud de professors, caps i companys de feina i persones diverses que m’han marcat positivament i m’han ajudat a ser millor: els mestres de vida Amb independència de la meva capacitat d’aprofitar, més o menys, la sort d’haver-los conegut, d’haver tingut l’oportunitat de compartir trams de la vida amb ells i en molts cassos apreciat i estimat; és el regal més gran que m’ha fet la vida.
Crec que quan et queden menys anys per davant que per darrera, vas veient la vida com un embut. Al començament hi cabia tot. Era ample. “Tot estava per fer i tot era possible”. Ara queda molt per fer. Es pot dir que tot continua estant per fer i que encara tot és possible, des de la part estreta de l’embut. El cercle s’ha anat estrenyent i procures rodejar-te del tipus de gent que tu descrius per fer realitat el sentiment de que tot és possible.
En quan a com t’hagin de recordar… No hi he pensat mai gaire. Sí que puc dir que amb resultats extraordinàriament més pobres del que voldria, intento dur a la pràctica el que aquestes persones extraordinàries -com el Dr. Domènech- m’han ensenyat amb el seu testimoni i la seva vida. Una altra cosa és el que hagi aconseguit i pugui aconsrguir… Ja ho jutjaran els altres
Benvolgut Josep M Via
Segueixo el teu blog des de fa temps i imagino que com molts lectors he agafat l’actitud d’espectador o lector no interactiu o com diu un nebot meu de Toledo agafar l’actitud de “la vieja del visillo”….
El penúltim post “Saber quan has de plegar” em va remoure sentiments,sensacions de fa 17 anys enrere,un post on descrius amb exquisitesa allò que jo pensava i segueixo pensant ara amb 67 anys, en una etapa meravellosa de riquesa interior i amb jubilació inclosa…Vaig iniciar la meva tasca en gestió quan tenia 35 anys,en absolut era el meu objectiu professional,però potser el destí m’hi havia de conduir per poder acabar aprenent tot allò que se’ns dubte ha construit una part important del que sóc ara.Vaig aportar resultats molt bons en la direcció dins dels 2 àmbits on vaig treballar,em satisfeia la feina perque em permetia donar resultats objectius i sobretot amb satisfacció dels professionals i pacients.
Realment ho dic convençut ,era brillant.De sobte un dia qualsevol es decideix un canvi,el motiu per respecte a terceres persones no el detallo.
Després d’un breu temps,i deixant enrere el “ferit orgull”(tal com una bella persona em va acosellar)em vaig quedar a la mateixa empresa,em vaig reinventar i amb el coneixement adquirit i sobretot potència personal vaig poder acabar la tesi i dirigir-ne 7,donant als meus companys tot el meu coneixement i informació adquirida .D’això és tracta!!!!! De compartir el coneixement i no tenir por!!
Se,ns dubte gaudim d’un model sanitari d’excel.lència,però no assolim l’excel.lència en lideratge.
Aquells que van començar a aparèixer en l’escenari del model sanitari català,aquells que van començar “a liderar i dirigir” encara hi segueixen sent 25 anys després,sense intenció molt d’ells de sortir de la cadira.
Hauriem de fer recanvis,i més encara quan han passat tants anys,i el millor encara que ho fessim de manera natural i voluntària.Es una obligació moral,per respecte als ciutadans i al nostre sistema de salut ,transmetre el coneixement i la informació als futurs liders de la sanitat i així successivament al llarg dels anys…l’edat aporta saviesa però hi falta la força,donem aquest coneixement als que tenen força i edat bona per fer-ho.
Tanmateix crec que darrera d’aquesta fermesa a no deixar la cadira i ha pànic ,a que “el teléfono deje de sonar”…
I certament és així el telèfon ja no sona…però si el canvi es fa en una edat adeqüada torna a sonar però amb molta més alegria
Fa poc vaig llegir que havien fet festa de comiat,millor dit festa de jubilació a un professional sanitari després de 30 anys en una mateixa gerència!!!!em va fer dubtar si el motiu de l’alegria irradiaven els companys en la fotografia de la festa era perque finalment plegava…
Ho dic tot amb humor,ja que amb 67 anys què tinc, encara no l’he perdut
Gràcies pel blog i per compartir gratuïtamenr el teu coneixement
Gràcies pel comentari Francesc. Poca cosa a fegir. El que exposes, el teu cas, és un exemple vivent del que manifesto en el post.
Amic Josep Maria, m’ha agradat molt aquest blog.
Segurament la tristor és la que em fa dir que la vellesa deu ser això de que cada vegada tenim més gent per enyorar i menys gent per xerrar.
Moltes gràcies Helena! A l’Albert el trobarem a faltar molt. No saps quin greu em sap el dinar que quedarà per sempre pendent amb ell i tu!
Els que quedem, hem de fer pinya!
Abraçada forta!
El Trias és una persona excel·lent i ha estat un “jefe” excel·lent. Mai pendent de jerarquies ni, quasi, d’organigrama.
Et senties valorat i estimat i el millor, es que després de tot el seu recorregut, et segueix valorant , reconeixent i fent-te sentir la seva estima.
El Xavier T. diu de l’Albert Oriol que era l’home més intel·ligent que havia conegut i l’Albert O. deia del X. Trias que tenia totes les qualitats per ser conseller en lloc d’ell i li tenia una sincera admiració i estima. Ho volia recordar
Gràcies Helena. Dos bons amics teus i meus. Persones estimadissimes¡
Apreciado Josep Maria,es su una suerte haber compartido contigo la amistad con el entrañable Albert. Una abraçada
Igualment Juanjo¡ A l’Albert l’estimàvem molt. Amicper a mi tan entranyable com tu. Gràcies¡
Molt entranyable, Josep Maria. Gràcies
Gràcies pel comentari¡
Lectura amena, escriptura sensible i profunda. Gràcies Josep Maria.
Gàcies a tu Guillermo!
quin final més bo. Entretant la vida continua sense ells, com si res…
Gràcies Helena. És aixì no? Ja veus…
Hola Josep Mª-
Desde hace muchos años en todas las consultas donde trabajo , tengo bien visible esta anotación: Una vez le preguntaron al Buda ¿Qué es lo que a él mas le sorprendía de la humanidad? Y respondió:
Los hombres que pierden la salud para juntar dinero y luego pierden el dinero para recuperar la salud.
Y por pensar ansiosamente en el futuro, olvidan el presente de tal forma, que acaban por no vivir ni el presente ni el futuro.
Viven como si nunca fuesen a morir y mueren como si nunca hubiesen vivido.
La leo muchas veces pero la practico menos de lo que me gustaría.
Salut.
Toni
Gràcies Toni! No ets l’únic “incoherent”. Crec que a la majoria ens costa massa viure el present i entendre que el futur no està a les nostres mans (i el passat tampoc) i que poca cosa controlarem. Llàstima que, com és el cas, la malatia greu d’un amic, ens porti a aquestes reflexions que, després oblidem massa ràpidament…
Querido Josep, he leído tus reflexiones sobre la edad y la salud emocional. Concuerdo. Vale la pena, sin duda, no aislarse.
Así que para ser coherentes te digo que a mediados de diciembre estaré en BCN por unas cuatro semanas y espero con gusto que nos encontremos para conversar y disfrutar de la amistad.
Te abrazo desde una lluviosa ciudad de México.
León
Gracias por tu comentario Leon!
Vamos a ser coherentes y compartir buenos espacios de tiempo en diciembre. Un abrazo!
Estimat JM, t’entenc perfectement. Cal preservar la pròpia integritat front aquesta fauna salvatge que hi ha arreu. A més què fariem sense el teu bàlsam pels sentits? No deixis de perdre’t en aquest racó tan especial del Delta i escriu, escriu , escriu el que el cor et mani. Gràcies!
Moltes gràcies Aina. Ho intentaré seguir fent!
El meu avi es deia Esteve, amb “E”, era un cràpula i mai va tenir un Ferrari.
No se que hagués opinat d’aquest post. Probablement hagués pensat,”quins problemes…” coses de rics.
M’agradat,tot i que en alguns moments traspua massa tristesa.
Conversar amb amics, envoltat de garrofers i oliveres es un plaer.
Gràcies pel comentari Teresa! L’Steve potser no és català, i… un dels personatges, gaire ric no és ☺️
La major part d’ells però, han estat pobrissims. No econòmicament parlant, però molt pobres. Potser d’aquí la tristesa que comentes
Especial, entranyable, persones i llocs. Estic amb tu, val molt i molt la pena. Pels amants de la bici, un local per sentir-te com a casa
Hola Josep Mª, creo que la unica solución a pequeña escala es el autoconsumo..
Paciencia mientrastanto
Salut
Gracias por tu aportación Toni
Es podria haver dit més alt, però no més clar. Empreses nascudes o potenciades al recer del franquisme continuen tractant a la gent amb el cinisme, menyspreu i la prepotència d’un passat no tant llunyà. No tenen aturador i exerceixen de lobbys sobre una “classe” política i uns mitjans de comunicació rendits.
El que descrius no és patrimoni del sud, és comú a bona part de la Catalunya no urbana, sense anar més lluny molts municipis del Maresme nord. No obstant, estic d’acord en que les Terres de l’Ebre han estat injustament ignorades, quan no maltractades. Quan escrivies Cardó, he pensat en el tristíssim espoli d’aquella Serra, dels seus recursos, i la trista fi del seu Balneari. Poc s’ha explicat del tema, dels seus directes culpables i la seva impunitat….
Moltes gràcies per la aportació Tòfol!
Gràcies Josep Maria, per les teves paraules, per la teva recomanació sobre el que escric i per la teva amabilitat. Continuo en castellà, la llengua del teu blog:
Opinas que el escritor es aquel que sabe “escribir con capacidad de emocionar y/o interesar a los que te leen”. No puedo estar más de acuerdo. Años atrás, por respeto al oficio, si empezaba un libro lo acababa. Ahora, le doy cien páginas, que no es poco. Si no interesa o no emociona, por muy bien escrito que esté, lo abandono. Hay autores densos, descriptivos, eruditos… que me aburren. Y al revés, he leído libros cuya calidad literaria era mínima, pero cuyo contenido, la esencia de las ideas o la trama, no estaban mal. No citaré ni a unos ni a otros. Sin embargo, cuando la calidad del estilo se combina con la del contenido… para mí ese es el Escritor, así con mayúsculas. Me gustan, entre otros, Isabel- Clara Simó o Genís Sinca en catalán. O David Trueba o Alejandro Palomas, en castellano. Pierre Lemaitre, en francés… Todos ellos han publicado, han sido premiados y salen en los Media. De ahí la ironía de mi descripción del escritor. En mi caso, con cinco novelas escritas, (además del blog, de artículos académicos y de manuales de publicidad) solo puedo decir que aspiro a ser ese tipo de Escritor. Poco a poco, con el tiempo. Con la práctica. Por eso escribo sin parar.
Gràcies pel comentari Eva. T’entenc i trobo que està molt bé aspirar a ser un escriptor tal com el descrius i et desitjo que te’n surtis, perquè la teva aposta ha estat molt sòlida. A mi m’ha agradat el que he llegit de tu.
Pel que a mi respecta, m’agrada molt escriure, de fet és una necessitat vital i confio que alguna de les coses que escric -no pas totes!- interessin, emocionin, ajudin… I ja està 😊
No podies haver resumit millor què és ser un escriptor. I treballar, treballar i treballar la millor manera d’arribar-hi. Gràcies per les teves amables paraules.
Pd: molt interessant el teu blog. Et seguiré!
Moltes gràcies Eva i endavant! Penso que el millor que podem fer els que, a banda de necessitar escriure, creiem en els beneficis comunitaris de fer-ho i difondre-ho, hem d’escriure sense parar!
Josep, creo que en lo que has escrito, pones en palabras correctas sensaciones y conclusiones que se perciben cada vez más claramente a nivel global. Quizás el mayor espejismo actual es el modelo mental que avala el crecimiento infinito…
Ese es, en mi opinión, el más peligroso dogma del sistema, que hace supuestamente “viable”¿? que los accionistas tradicionales apuesten a aquellos que prometen este imposible crecimiento (y para lograrlo caen en la tentación maquiavélica de hacerlo sin importar los medios…o el planeta). Quizás educando podamos convencer a cierta masa crítica que sirva para cambiar esto dentro de las organizaciones.
Me gustó mucho el artículo Josep. Felicitaciones! Hay que animarse a tratar estos temas sin prisa pero sin pausa.
Muchas gracias por tu comentario Christian!
En efecto, la voracidad de demasiados accionistas se circunscribe, a la vez que consolida, ese marco mental del “crecimiento infinito”. Eso situa a los directivos en el tremendo dilema de o “hacerles el juego” o … ya sabes!!!
Al menos cada vez más, laa escuelas de negocios, forman en la buena dirección.
En otro orden de cosas ya hay fondos que no prestan a iniciativas que no cumplan ciertos estándares sociales,medioambientales o jóvenes-que si se lo pueden permitir, esta es otra, rechazan ofertas en ese tipo de empresas.
Gracias de nuevo por tu contribución!
colpidor!cada frase ressona com una gran veritat. Hem creat un estil de vida que mata, com el tabac,quan es va posar de moda sense saber-ne els efectes secundàris.
Gràcies Patricia, pel comentari!
Si…
Ens estem carregant el Planeta, les relacions personals són virtuals. No tenim gaire temps per res que no sigui treballar, massa sovint de forma autodestructiva…
Qui enten de veritat el món i la vida, sap que en el fons tot és més senzill…
El capitalismo del siglo XXI conforma un nuevo proyecto que desmantela los minimos democraticos en el marco del gobierno de hecho de las empresas transnacionales A la vez, se impulsa un relato cultural que cierra el circulo del proyecto. Frente a la deslegitimacion de la agenda de colores neoliberal, que pretendia trasladar una mirada progresista y universalista sobre la globalizacion, se va posicionando otro imaginario mas acorde con la realidad de violencia y exclusion generalizada. Gana espacio pues un discurso de fascismo social, de miedo y confrontacion con el otro que, incluso manteniendo cierto pluralismo politico, preconiza la ley del mas fuerte. Ya parece que no hay sitio para todos y todas, y que solo algunas vidas son vivibles. Y se abunda en la guerra con el otro, con lo diferente, desde sentidos comunes explicitamente reaccionarios. A su vez, como referencia normativa se proyecta un individualismo extremo, moderno, conectado y con acceso a todo —como puede ejemplificarse en algunos casos de la “economia colaborativa”— que invisibiliza, en el voluminoso iceberg oculto bajo el agua, una realidad de servidumbre e hipersegmentacion a costa del individualismo de la clase privilegiada.
Els projectes, les ambicions i les idealitzacions són desitjos que et porten a la decepció. Benvinguda. Al’altre banda només hi ha buit.
M’ha agradat.
Gràcies Cristina
Un relat punyent. Una anàlisi que, malgrat la foscor realista que expressa, esdevé una agradable lectura. Gràcies Josep Maria
Moltes gràcies Guillermo!
M’agradat.
Steinberg no ho llegirà. Potser l’hi agradaria
M’agradat
Abraham J. Steinberg no el llegirà, crec que li agradaria
Gràcies!
Hola Josep Mª , un buen articulo, me encuentro muchas veces, que, a la que intentas alargar una conversación mas de 5 minutos ,ya eres un plasta y te disculpan por ser un senecto…
Salut
Gracias Toni. Tal vez el coronavirus sirva para “humanizar” un poco nuestra sociedad…
És una història encisadora, que capta l’atenció a mida que la vas llegint. M’ha agradat la por de ser estimat del personatge de jove però que canvia quan el seu moment vital és diferent. I amb quedo amb el que diu el protagonista que naixem i morim sols i anem trobant persones pel camí però sempre estem sols. Gràcies!
Gràcies Montse. Penso que és així, encara que no sempre ens agradi. Dit per cert en moments de solitud per a moltes persones i de, mort en solitud i dols difícils!
Moltes felicitats Josep Maria!!!
En aquest temps on la foscor sembla voler imposar-se definitivament sobre la llum, fas bé de recordar-nos la força de la vida i sobre la destrucció, la de l’esperança damunt l’angoixa, la de l’amor “més fort que la mort”. Continuant la teva citació de les Escriptures:
“Els mars profunds no podran apagar l’amor,
ni ofegar-lo les fonts dels oceans…” Cant.Cant. 8,7
Potser la nostra vida no té un altre objectiu més que el de cultivar l’Amor en el jardí petit o més gran que tinguem. Amor humanista fet d’empatia i solidaritat concreta, Caritat cristiana, Compassió budista …
Moltes gràcies Guillermo i moltes felicitats! El teu comentari, millora molt el post!
Muchísimas felicidades Josep María por el nacimiento de Claudi!!!! Sois mutuamente afortunados.!!!
Y gracias por mostrarnos, de una forma tan actual y llena de esperanza, la contraposición muerte / vida.
Moltes gràcies Fàtima!La Vida guanya i l’Amor guanya. La mort és una part de la vida, la última…
Una nova vida enmig de la mort, el dol sense comiat i la por al que no coneixem és com una glopada d’aire que entra als pulmons alleugerint l’ofegament.
Hi ha moments del confinament molt durs i hi ha persones que apareixen quan menys t’ho esperes que t’ajuden a pair tot plegat amb noves il·lusions.
Gràcies per compartir-ho Josep Maria.
Moltes gràcies Montse! El millor són les persones desconegudes que, sense cap pretensió, apareixen per ajudar, ja sigui en forma de nadó que arriba al món o de gent benintencionada que ajuda en els moments més difícils!
Tant d’acord!
Moltes gràcies Isabel!
Tots els confinaments són diferents com totes les opcions de vida que triem o que ens venen donades són diferents. Però el confinament va ser sobtat, no el vam poder preparar ni triar els llocs o les persones amb qui compartir-lo. Les reaccions emocionals al confinament són diverses davant de la incertesa i el que no coneixem ni podem controlar. La ràbia mal dirigida és una d’elles, es pot entendre però no tenim perquè acceptar-la, el millor per a mi és tallar-la en sec perquè la persona que l’aboca moltes vegades no n’és conscient. Pel que fa al teletreball en el meu sector és complicat, el treball en equip i la suma de sinergies són claus i la relació personal i de contacte és imprescindible, però entenc que en molts sectors hi haurà molts canvis. Moltes gràcies per compartir les teves reflexions i fer-m’hi pensar.
Moltes gràcies Montse. Molta paciència, tolerància i comprensió en aquest món que, massa sovint, els humans el fem complicat. Insisteixo en que en les condicions de confinament que sigui, algunes de les quals poden condicionar reaccions molt difícils i desagradables, s’ha de fer l’esforç per trobar-hi la part positiva, que sempre hi és. En qualsevol cas, l’enveja corca l’ànima de qui la pateix i, com el cinisme dels que volen carregar les seves frustracions alliçonant als altres, són negativitats a intentar ignorar.
L’enhorabona Josep Maria, tenir un net o ser avi és una experiència que ho trastoca tot. T’ho dic per experiència que ja fa quasi 3 anys que va néixer la meva neta Alèxia i exerceixo d’àvia tan com puc. Val molt la pena. Una felicitat a absoluta !
Moltes gràcies Montse!
No hi ha vida sense mort. La mort és present però no li donem la importància que es mereix, ni a nivell professional ni a nivell personal. L’altra dia una infermera experta en mort i dol comentava que quan algú proper mor hem d’aturar la vida per a poder fer el comiat com cal i que tots els dols mal resolts tornen.
Molt d’acord amb totes les teves reflexions sobre les retallades i la sanitat del nostre país. Gràcies per fer-nos-hi pensar.
Celebrem la vida, celebrem la mort.
Moltes gràcies pel teu comentari, intel.ligent i sensible.
Pel que fa a la mort, sovint oblidem que és una part inevitable de la vida i mai sabem com posar-nos-hi davant!!!
Excel·lent reflexió Josep Ma. Aquest és dels blogs que passaria a l’Albert i en parlaríem
Moltes gràcies Helena! Quina il.lusió que em fa el que el dius que el tema podria suscitar un debat bonic amb l’estimat Albert Oriol Bosch!!!
Estic molt d’acord amb tot el que descrius Josep Maria. Un escrit excel·lent. Moltes gràcies per compartir-ho!
Gràcies a tu, Montse. Celebro que t’hagi interessat!
Enhorabona per l’esperit crític, digne només d’alguns “atrevits i molt intel·ligents”. Des de la segona línia i fins al final del post ens deixes un munt de temes per reflexionar i mirar de fit a fit. M’ha agradat, perquè els vas deixant caure un darrera l’altre, sense deixar escapar pel mig una pinzellada romàntica que segurament servirà d’inspiració per alguna novel·la en temps de confinament… La cirereta, com és d’esperar, és al final, i al respecte et diré que tant de bo el teu “nou confinament” evolucioni a “un cert desconfinament”, voldria dir que d’aquesta pandèmia n’ha resorgit un món millor. Et continuaré llegint i fins i tot, algun dia m’agradaria poder contrastar alguna reflexió plegats.
Moltes gràcies pel comentari Montserrat! Què curiós. En una ocasió vaig dir que al llarg de la meva vida professional, massa gent m’havia fet “la rosca” i els únics crítics amb mi, eren els mes atrevits i intel·ligents… Pel que fa a la novel.la, ja l’he començat a escriure. El confinament ha donat i està donant per molt i tant de bo ens deixi un món millor, almenys en alguna parcel.la. Certament, de ser així el meu “nou confinament”, la meva “nova normalitat”, em permetria “un cert desconfinament”. Sigui com sigui, encantat de compartir reflexions plegats. Gràcies de nou!
hi ha una cosa que dius que em fa pensar que sí que hi ha coses que els de la “nostra” edat veiem estranyes malgrat el bon entrenament tecnològic que tenim i que serveixen per segmentar les generacions. La meva filla té , a través de les xarxes basades en interessos comuns dels participants (llibres, pel·lis, aficions,….), una bon aplec d’amics i amigues de tot el mon . No es coneixen en persona i a banda de xats i trobades virtuals, amb alguns desenvolupa una amistat més profunda que després pot, o no, assegurar amb trobades posteriors (quan viatjàvem). La darrera vegada va viatjar a Califòrnia convidada per una amiga a la qual li agrada molt com escriu.
A mi no em surt, mira! M’encanta utilitzar la tecnologia per treballar, enraonar o fer el vermut amb els amics i amigues o veure els fills i els nets, però per fer amics nous…
En referència a la “nova normalitat”, tant de bo siguem una mica diferents quan anem sortint d’aquesta situació estranya que genera el confinament i l’ensurt de la pandèmia. Potser alguns, pocs o molts, individus que seran capaços de generar un canvi social en la manera de mirar-nos les coses, la vida, el planeta, les prioritats,…Potser.
Deu ser un paradís això del Delta.
Gràcies pel comentari Helena. Està clar que els nostres fills, han nascut i/o han crescut en un món digitalitzat i nosaltres no. A partir d’aquí la seva capacitat de fer-ho quasi tot a través de les xarxes, fins i tot desenvolupar amistats de les de veritat, és superior a la nostra. De tota manera, t’he de dir, que cada vegada més, conec coetanis de les generacions del babyboom que s’incorporen a “aquest club”. Per altra banda, confesso que per a mi, l’ús de la tecnologia m’ha permès treballar amb normalitat (ho dic bé, amb normalitat, cal dir que soc assessor, no faig de cirurgià!) i mantenir relacions amb familiars i amics i també descobrir persones que no coneixia que m’han aportat moltíssim. Jo sí que he fet amics nous. Suposo que, a diferència de la teva filla, la idea del desconfinament em provoca certa recança sobre la solidesa d’aquesta amistat i, probablement també a diferència d’ella -malgrat el viatge a Califòrnia- necessitaré comprovar “in vivo” la continuïtat de l’amistat en la “nova normalitat”.
Pel que fa a aquesta “nova normalitat”, no oblidem que l’antiga -la del mes de febrer!!!- estava formada per gent insensible a la destrucció del planeta, a la contaminació, a la competitivitat deshumanitzadora, al treball i l’explotació infantil, a la pobresa de la major part de la població mundial, al foment de guerres per vendre armes, a viure amb molt estres, agressivitat i ansietat, a identificar felicitat amb consum, a oblidar que el del costat te sentiments, a dormir malament… Tu saps que, en termes de salut, ja quan vàrem fer el primer Pla de Salut de Catalunya, a principi dels 90, estimàvem que 4 de cada 10 persones tenien un problema de salut mental. T’imagines avui quants deuen ser?!!! Una societat que s’ha deixat perdre -on hi era- l’Estat del Benestar i que ha anat pervertint i corcant la veritable democràcia -l’evolució de les llibertats fa pena- fins a posar en els llocs de domini polític del món, personatges com Trump o Putin…
Vols dir que no hauria de ser gaire difícil que qualsevol nova normalitat, fos una mica millor que aquella del febrer? Certament, en algun tema professional, tu i jo (i molts col·legues) vàrem constatar, que tot era susceptible d’empitjorar!!! De moment, aposto per l’optimisme, que al desastre sempre soc a temps d’arribar-hi!
Com deia en el post anterior (crec), la normalitat la defineix la majoria. És normal considerar normal el que considera normal la majoria. Si la majoria estan “tarats”, la normalitat és un concepte patològic.
Al Delta d’entrada hi ha poca gent i on visc jo, ningú. Per a mi el confinament m’ha permès allunyar-me de zones metropolitanes, en les que al haver-hi més població, que a més a més, viu de forma molt menys sana -és la meva opinió- que al món rural, quan me n’allunyo, se que el manicomi existeix, però almenys no hi soc dins! Treballar des d’aquí i relacionar-me amb els amics, familiars i persones que estimo, per les xarxes, em dona pau. Cal no oblidar que tinc un fill, una jove i un net a Xile i que durant temps he tingut els dos fills a l’estranger. Estic entrenat a viure els afectes a través de les xarxes!
150% d’acord, l’hauria pogut escriure jo, però no ho hauria transmès tan bé!
Moltes gràcies Montserrat!
Calen més diners i calen reformes estructurals per no gastar on no cal. Cal lideratge per dur a terme tot plegat. Els lideratges anteriors estan tots a les portes de la jubilació i els nous apareixen lentament. Necessitem un país nou. No sembla fàcil, però deu ser possible.
No pot ser que l’única cosa que quedi després del confinament sigui el discurs de sous , encara que sigui justificat. També hi ha jugat, en el magnífic paper dut a terme pel sistema sanitari, l’autonomia de gestió de centres i professionals i el suport a la gestió clínica.
Si la judicialització també entra en el camp sanitari i social hem begut oli. Aquest país ho vol resoldre tot amb jutges!
Gràcies Helena! L’emergència ho obligat a saltar-se el farragós, paralitzant i inútil procediment administratiu habitual, horrible i letal per la bona gestió!
Pel que fa a la judicialització de la sanitat i el sociosanitari…N’hi ha prou amb veure que ha passat amb la judicialització de la política!!! Quin desastre. Especialment després de veure com funcionen els Pérez de los Cobos habituals, que són els que preparen el terreny als fiscals i als jutges!!!
No hi puc estar més d’acord. Ho vaig veure a venir quan vaig sentir a les notícies el to de les declaracions d’alguns familiars. No saben el que hem passat, de fet em costa molt llegir perquè he fet un problema important a la vista de l’estrès i del sobreesforç durant la Covid. Estic esperant data d’IQ. Realment el desconeixement és molt agosarat.
Gràcies Dolors! S’han acabat els aplaudiments. Van durar mentre la gent ba tenir por… Millor seria que tothom complís amb les normes del desconfinament que no pas aplaudir!
La judicialització de la sanitat és un factor de risc monumental pel sistema!
Només cal veure el que ha passat amb la judicialització de la política!!!
He llegit els 5 posts que has escrit durant aquesta situació excepcional que estem vivint des del 13 de març. En general estic d’acord amb les teves reflexions; d’alguna manera han estat com la història d’aquest període, reflectint el que ha anat passant i en alguns casos, al menys en el meu cas, verbalitzant pensaments i sensacions. L’últim post, no obstant, m’ha creat una sensació de desànim, de neguit. Em venen al cap moltes consideracions, però potser no es l’espai.
Solament, quan dius «I per això jo recomanaria a tothom que tingui dret a vot, que no voti ningú que no es comprometi a incrementar substancialment el pressupost sanitari i que si incompleix, no el voti mai més.» Jo sempre votaré, va costar molt aconseguir-ho,però com ho fem? Van passant els anys, van canviant els partits que governen, et vols creure el que prometen…I hem arribat al COVID-19.
I desprès de tot, ens hem sortit. Perquè? Per la professionalitat, responsabilitat i l’entrega dels treballadors sanitaris i d’altres àmbits; però un sistema es pot aguantar primordialment per aquests motius?
Gràcies Teresa! Aquest és el problema. Un sector no es pot aguantar només amb la professionalitat d’uns professionals no gaire ben tractats i cremats!
Nonés falta que a l’inacció dels polítics, s’hi sumi la judicialització de la sanitat!!! En un país en el que, a més a més, Fiscalia i jutges es basen en els informes policials, massa sovint donant-los per bons. Només cal veure com ha actuat Pérez de los Cobos i la seva gent. És una actuació policial polititzada i aquesta és la informació que arriba als jutges. No seré jo qui defensi Marlasca, que no ha actuat bé. Però pretendre imputar Fernando Simón!!!
Policia política i inseguretat jurídica. La democràcia a Espanya és de cartró pedra!!!
Els records són selectius i curiosos. Tinc amics que recorden detalls d’una situació que hem viscut conjuntament que no sembla la mateixa que jo recordava. Els neuròlegs també diuen que no podem recordar situacions negatives d’abans dels tres anys però suposo que deuen haver excepcions.
El retrat del meu poble quan eres petit és entranyable i les fotografies precioses. Gràcies per activar la meva memòria
Moltes gràcies pel teu comentari Montse.
Els santcugatencs ens estimem el nostre poble. Avui, ja ciutat, és preciós i, malgrat costa retrobar aquell Sant Cugat, el poble de sempre i la gent de sempre, segueixen existint dins la ciutat que és ara!
Amarcord!
M’enrecordo dels pobrets nois “Ambrosios” fent curses de motos, sense cap moto, davant l’estació de Sant Cugat, seguint les provocacions d’algún ganàpia, que ara de ben segur, sentiria molta vergonya. Cal dir que tots erem molt jovenets i immadurs. També recordo amb tristesa el Diego, amb la seva boina negra, caminant lentament i amb dificultats. Venia sovint a casa per demanar algún ajut i la meva mare o la meva àvia, li donàven només menjar (embotits, entrepans…) i unes galetes. Em deien que no li podien donar diners perquè no li convenia: els gastava en alcohol. Era una mica “pitongo”.
També recordo molt bé al Sr. Roura de la pastisseria del carrer Santa Maria. A casa dèien que feia el millor braç de gitano del poble, millor que el de la pastisseria Sabat!
Per descomptat recordo a l’enterramorts del poble, el Sr. Lluis Salvador, pare d’un bon amic de tota la vida, malgrat que ara ens veiem molt poc… normalment als enterraments!!! El senyor Lluis Salvador i la seva estimada esposa Isabel, amiga d’infància de la meva mare, venien molts diumenges a casa, quan el Barça jugava fora del Nou Camp, per fer unes partides de cartes molt familiars, mentre jo passava l’estoneta miran per la tele “Viaje al fondo del Mar” i després Maxwell Smart “Superagent 86” i la seva flamant esposa, la “agente 99”.
Malgrat que la tele i les fotos eren en blanc i negre, els records romanen lluminosos i entranyables!
Moltes gràcies pel comentari, amic Xavier. La Isabel, com la teva mare, era també amiga de la meva. Crec que van anar juntes a l’escola. Tinc bon record de la Isabel. Una senyora carinyosa i amable. I no diguem la teva mare, la María! Quins berenars ens preparava!
Els bons records et treuen un somriure agraït. Jo sóc de més d’un poble: Ripoll, Gràcia, Sant Cugat.
A Sant Cugat hi vaig viure uns quants anys. Els primers anys, 1975-1979, vivia al carrer de la Mina, gairebé a l’extraradi. Recordo el carrer sense asfaltar i quant plovia el fang era qui manava, una minsa bombeta en tot el carrer, la fàbrica de “totxos”, les revetlles la carrer. M’agrada recordar-ho.
Encara hi vaig, el canvi ha estat important, fins i tot hi ha una estació dels ” ferrocates”.
Gràcies Montserrat. Recordo tot el que dius. El carrer de la Mina, els carrers de terra, sense asfaltar, el fangar quan plovia i una ridícula bombeta, de tant en tant, en fanals de ferro incrustat a la paret d’alguna casa amb una lampara blanca, que semblava un plat de sopa.
Recordo les tornades d’escola cap a casa, a l’hivern, fosc,
fosquíssim,esquivant els forats del carrer que sabia on eren de memòria, en aquells hiverns freds -no com els d’ara- i humits.
El pas dels anys els ha transformat en records bonics!
No conec Sant Cugat, però he rigut molt amb aquestes històries viscudes amb ulls de nen. Escolta, tu creus que la teva mare podria trobar una manera per a que la gent de Lleida no es pugués treure la mascareta?!
Gràcies pel comentari Montserrat!
Doncs has de conèixer Sant Cugat! No serà “el meu Santcu”, el que esboso en el post, però en el context actual de ciutats de Catalunya, és verda, bonica, tranquila i agradable.
Pel que fa a la gent de Lleida… si els hagués “enganxat” la mare jove i plena d’energia, haguèssin acabat tots amb mascareta, per no sentir-la!!!
Cuidat molt!
M’ha agradat molt!!!
Una vida plena, ara encara més enriquidora amb el Claudi. Ell t’ha donat la perspectiva impressionant, que has escrit, tan emotiva i sincera. Enhorabona!!!
Una abraçada molt gran
Moltíssimes gràcies Xavier!!!
Bonic de compartir amb tothom, però amb els amics, especialment!
Enhorabona pel teu nou estatus d’avi 🙂
Sempre aprenem de la vida i aquesta dóna regals, gaudim-los, perquè tan els reglals com els àngels son sempre bons . Abraçades
Moltes gràcies Montse. Tens tota ça raó! Aquests últims mesos hem viscut la importància de rebre regals dels que dius, per totes les dificultats viscudes!
Els nets formen part de la nostra immortalitat. Acompanya tot el que puguis en Claudi, avi!
Moltes gràcies Guillermo!!! Faré vas de la veu de l’experiència, amic!
Em sap greu Josep Maria. Sempre us quedarà el seu record i la seva energia. Descansi en pau
Moltes gràcies Montse. L’energia de l’Anna Maria, era tal -o almenys així ho percebia jo en la meva infantesa i joventut- que és la que m’ha inspirat a escriure aquest post familiar amb molta passió i satisfacció. Descansi en pau
Res del que expliques en aquest post m’ha vingut de nou. De fet, les circumstàncies han propiciat que visqués el que hi expliques a mesura que anava passant. M’havies parlat de la teva cosina i m’havies parlat de les darreres converses amb ella. També em vas compartir la notícia de la seva mort. I malgrat saber a l’avançada tot el que hi expliques, m’he enganxat llegint-lo, l’he disfrutat molt. Si això no és literatura, doncs ja em diràs, què és. M’ha semblat un comiat i un record preciós. Diuen que ningú no mor mentre algú el recorda.
Moltes gràcies pel teu comentari Montserrat. Ha estat un plaer compartir amb tu aquesta història de vida. De vida, perquè la mort no és més que una part de la vida: la última. L’essencial del que m’ha evocat la mort de l’Anna maria, està escrit en el post i no cal que hi insisteixi. Certament, ningú no mor mentre algú el recorda. Per això la major part d’humans són i podem aspirar a ser recordats, per dues, màxim tres generacions. Evidentment no parlo de Ramon Llull, d’Ausiàs March o de Josep Pla, per posar tres exemples d’excepcions que confirmen la regla.
Aprofito el teu comentari per subratllar que m’ha cridat l’atenció la quantitat d’aportacions que he rebut, estranyats de que digués que, crec, que el que faig en aquest bloc, no és literatura. Ho trobo curiós, perquè mai havia perdut ni un minut en pensar en aquesta qüestió, perquè, sincerament, m’és igual. Per a mi el bloc és un espai de llibertat, en el que expresso idees, sentiments, opinions, valoracions, analitzo… Tot plegat en dosis variables segons el tema del que parlo, el moment en el que escric o el que m’inspira a escriure allò en concret i no una altra cosa. En tinc prou si aconsegueixo transmetre, provocar emocions i, com deia en el post, deixar un llegat escrit als meus descendents i als que pugueu estar interessats en el que escric.
M’he referit varies vegades al fet que, normalment, rebo més comentaris per Mail, WhatsApp o fins i tot Linkedin, que no pas penjats al propi bloc.
En reprodueixo alguns -preservant l’anonimat dels que me’ls han fet ja que, interpreto que si haguessin volgut que fossin públics, els haguessin penjat al bloc- per il·lustrar la meva sorpresa sobre el debat que, de cap manera volia suscitar, sobre si el que escric te alguna cosa a veure amb la literatura o no. Ja he dit que jo crec que no i al post he indicat que un bon amic que si que fa literatura i de la bona, opina igual. Els reprodueixo però, i començo pel teu.
-“Si això no és literatura, doncs ja em diràs, què és”
-“Amb sucre o sense, ho continuo trobant ben escrit. Una dosi generosa de sentiments expressats tal com raja. No deixis de fer-ho, paga la pena. És de les poques coses que em reconcilia amb la humanitat”
-“Més enllà de les vocacions literàries hi ha el pensament. El valor del teu bloc (està en) l’expressió nua del pensament com un llegat, tal com dius. I en el pensament l’ensucrament o l’agror que en literatura poden malmetre una obra, son en canvi indispensables per transmetre l’ànim que hi transita inevitablement i hi fa estada, en ells.”
-“Serà literatura o no. Serà bona o ensucrada. El que és important és que arrivi i emocioni. A mi m’ha emocionat”
-“Al meu entendre, és molt més important ‘expressar sentiments’ que ‘fer literatura’, encara que sigui bona literatura”
-“La vida viscuda sempre serà més propera que la literatura, ensucrada o no”
-“I és clar que fas literatura! Qui posa aquest qualificatiu? (…) Tan si val que el que escrius sigui ensucrat o cruel, l’important és que ho escriguis des de dins. Hi ha obres mestres de la literatura que no són més que culebrots escrits amb ànima. (…) La teva narrativa forma part del què ara en diuen ‘papers privats’ i són un any comú i dos d’especialitat”
Deixo aquests com a mostra de un munt de comentaris més rebuts al respecte, que, com deia, m’han sorprès. Res més lluny de la meva intenció suscitar aquest debat, però confesso que l’he acabat trobant interessant. He descobert -a partir de l’últim comentari reproduït- que hi ha una obra, que desconeixia, d’Enric Bou, Titulada “Papers privats. Assaig sobre les formes literàries autobiogràfiques”. Reprodueixo algun fragment de la introducció amb el que m’hi sento reflectit com autor d’aquest bloc:
” (…) Vaig decidir fa temps d’iniciar -i, ara, d’aplegar- unes reflexions mínimes sobre literatura autobiogràfica, tot seguint el fil conductor que marquen les formes més establertes i amb un prestigi reconegut: memòries i autobiografies, dietaris, epistolaris i llibres de viatges. Tots aquests són textos que han rebut una atenció desigual, però que han estat llegits gairebé sempre des d’una posició d’intensitat, perquè posen al descobert parcel·les de la vida privada de qui els escriu, i per l’efecte de mirall que tenen, serveixen per indagar en la vida de qui els llegeix…”
Si, com diu Bou, posant al descobert parcel·les de la vida privada, aconsegueixo -almenys en alguna ocasió- ser llegit amb intensitat i fer l’efecte mirall convidant al lector a la introspecció, em dono per molt satisfet!
i ens ho havíem cregut! que el rei havia aturat el cop ! que la transició va ser modèlica! que era millor reforma que ruptura, l’agermanament dels pobles d’Españñña, i que ho havien entès, per fi, escoltant al Raimon i al Serrat… Mare meva! Tornem a les mateixes que han tornat les generacions que ens precediren, sembla, que aquesta vegada sense sang (algun ull) als carrers
Espanya no te solució Helena!!!
Estem en mans d’ells i, entretant nosaltres ens anem degradant com a societat i com a nació. Cada cosa que pasa fa evident que això d’Espanya és un desastre esperpèntic!!! Ara amb el coronavirus, som dels que anem pitjor i, econòmicament, en l’entorn UE, els pitjors!!! Espanya és un gran desastre que provoca vergonya aliena!!! I els catalans cada vegada ens assemblem més a ells, en el pitjor de la seva manera de ser i de fer. Tampoc tenim excusa!!!
Molt bon escrit, amb diversos punts de sintonia, en el tot, en tot allò que també es deixa endevinar entre línies. enhorabona.
(ah! els pintors també ens sentim molt limitats a l,hore de descriure colors,…encara que sigui pintant-los!)
Moltes gràcies pel comentari Joan. Quina sort però tenir el do de l’expressió pictòrica¡¡¡
un escrit de molta vàlua….per llegir-lo a consciència i rellegir-lo…Cipran deia que tot allò de bo que la vida li havia donat, ho devia al sofriment. Qui no ha patit, no coneix a fons què representa la humanitat que portem dins. Crec jo des de la meva humil experiència….Enhorabona.
Cioran*
Gràcies pel comentari Joan¡
Molt bó Josep Maria!
Una abraçada
Moltes gràcies Salomé. Una abraçada!
Una reflexió molt encertada. Em sento totalment identificat.
Gràcies Josep Maria
Moltes gràcies Guillermo!
Bufff
Molt punyent
Gràcies pel comentari Montse!
Jo també tinc aquesta percepció ambivalent de l’Ernest Lluch. Tot i que la seva mort ens va deixar un sentiment d’injustícia i desgràcia. Celebro que m’hagis aclarit el tema de la LOAPA perquè, encara ara, tenia la primera versió, que havia renunciat a ser portaveu del PSC per no presentar les seves esmenes, cosa que no era agradable de creure.
Recordo una anècdota que explicaven del seu pas pel ministerio que em feia molta gràcia. Diu que els funcionaris madrilenyos li deien “el abominable hombre de las 8” perquè acostumava a arribar d’hora .
Gràcies pel teu comentari Helena! Per desgràcia, no anem sobrats de persones de la vàlua d’Ernest Lluch tot i que els que estàvem al Departament de Sanitat de la Generalitat sabem que no ens ho va fer fàcil com a Ministre del ram.
Ni pel davant, ni pel darrera, no acabo d’entendre aquesta histèria colectiva a la mort de Maradona, aquesta falta de cap fred en mig d’una pandemia, aquest exhibicionisme barruer…
Me la repamplinfla la mort d’un cocainomano, maltractador, que sempre vivia al marge de la llei.
Vergonyòs 3 dies de dol….
Gràcies pel comentari Enta,
En realitat, aquest post parla de futbol, de records evocats per la
mort de Maradona, però no d’ell. No sé si has llegit el post amb cert deteniment…
El tema del que parles, el tractaré en el proper post. Si t’interessa, sortirà en una setmana/10 dies. Allà escriuré dels aspectes que abordes tu, aliens al contingut d’aquest post
Hola Josep Ma,
De nou, un gran article futboler on analitzes una mica per sobre l’atzarosa vida de l’astre argentí en la seva curta estada -menys de dos anys mal comptats- en el Barça. Molta gent, i especialment els culers, ens hem preguntat el per què no va triomfar en el club blaugrana, quines són les claus que definirien del seu pas més aviat discret i de no haver arrelat en el cor dels aficionats de casa nostra. Crec que el fet que marxés tan ràpidament cap a Nàpols amb un traspàs rècord per l’època que tothom va percebre com a profitós per a l’entitat, que la seva curta singladura esportiva estigués farcida d’incidents i polèmiques a nivell esportiu -i que tu ja esmentes en l’article- i la percepció generalitzada que la vida privada de Maradona no era modèlica- van enfosquir la gran dimensió esportiva del crack argentí. Potser també el fet que en aquells dos anys, el FCBarcelona tampoc no aconseguís l’anhelat títol de lliga després de 12 o 13 anys intentant-ho sense èxit, va contribuir a desdibuixar la grandesa futbolística de Maradona.
Recomano en aquest sentit un magnífic documental que vaig veure per televisió arran de la mort de l’astre argentí i que explica molt descriptivament aquells dos anys de vida d’en Diego a la ciutat comtal. Val molt la pena visionar-lo i poder escoltar l’opinió d’una desena de persones que van conèixer-lo de ben a prop: jugadors, entrenadors, periodistes i amics personals. Tots ells confegeixen un fresc molt precís de Maradona i del per què no va triomfar del tot a can Barça.
Un darrer apunt que és collita pròpia: potser el caràcter i cultura del treball i de l’esforç dels catalans, caçava poc amb el model de vida dissipada i alegre que va emprendre Maradona, i que va conduir-lo a canviar d’aires, a la recerca de més llibertat i d’un model de societat que no fos tan exigent amb el seu model de vida. A Nàpols va trobar, sens dubte, el tipus de felicitat que ell anhelava, personal i esportiva…potser per què allà, la gent que el va idolatrar, eren més com ell, com la gent del barri de Villa Fiorio, en el seu Buenos Aires natal.
Gràcies pels teus comentaris enriquidors Toni. Dona gust compartir afició pel futbol, sentiment barcelonista i de país.
En el proper post -i últim de la sèrie Maradona- analitzo el seu pas per Nàpols i per l’albiceleste.
Es tracta d’un fenòmen complex. Per a mi, el fet de conèixer una mica l’Argemtina, crec modestament que em dona moltes claus interpretatives…
El documental s’anomena “Futbol Club Maradona”, disculpeu.
El buscaré Toni. M’interessa molt. Gràcies!
Bona tarda JM,
Sempre que et llegeixo penso que quan més m’agrades es quan escrius sobre sensacions-emocions.
Pedalo lenta i rítmicament…..
la foscor ha anat guanyant terreny i la temperatura ha baixat. A casa s’estarà bé…”.
Vivim en una societat malalta; ho comparteixo. Com també la idea del “radicalisme selectiu”. Em resisteixo a formar part de la normalitat si el preu es estar deprimit”. Ho aconseguiré vivint al vell mig de Barcelona?
Teresa
Josep Maria saps que soc culé. Vaig començar a anar al camp, amb el meu pare, fa més de 60 anys (amb interrupcions). Comparteixo gairebé totes les reflexions respecta la rellevància del futbol en la nostre societat i la d’altres països, però…no he sentit en especial la mort de Maradona. No com vaig sentir la del Johan.
Perquè? Segurament perquè em pesa més la seva conducta personal. El que si m’ha produït tristor, vergüenza ajena i pena, es la conducta dels argentins i dels estaments polítics, començant pel seu president. Puc entendre el sentiment que tenien en el mundial respecta a Anglaterra, però ara…
Solament la misèria i la destrucció d’una societat em pot explicar que tinguis que crear deus per poder continuar malvivint
Teresa
Gràcies pel comentari Teresa. Entenc -crec que molt bé- el que dius.
Penso que falta llegir el tercer post de la sèrie, que tracta el tema d’Argentina, els argentins i la seva reacció amb la mort de Maradona. El penjaré aquesta setmana.
Intento matisar, ser equanim i evitar el contrapesar blanc (futbolista) o negre (vida privada).
Hi ha grisos. Menys que ningú els sanitaris podem obviar el deteriorament que provoquen sobre el cervell i la conducta la cocaïna i l’alcohol. Diego era un malalt!
Et proposo esperar el tercer post pel judici definitiu. No crec que canviïs d’opinió ni ho pretenc, però…
Jo em quedo amb l’anàlisi de la benvolguda Pilar Calvo, que el va conèixer bé, amb la felicitat que va provocar el joc de Maradona a tanta gent i amb el “Bastante tengo con mi vida, como para ocuparem de la ajena” de l’uruguaià Pablo Vico. No em sento còmode fent judicis morals. L’excel.lent periodista esportiu Santi Segurola, els qualifica de “paradigma de la destrucció”.
Totalment d’acord amb tot, Josep M ! I m’hagués agradat acomiadar al Leo a casa, amb l’estadi ple i corejant el seu nom. Gràcies per tot, Leo!
Moltes gràcies Quim! Hagués estat fantàstic, que així hagués estat!
Es bastant fidel el relat al que va passar. Nomes cal afegir-hi el silenci i la buidor absoluta dels passadisdos del hospital. Tots els professionals estaven confinats a les unitats. Per mi, aquesta imatge tan rotunda de la soledat es una metáfora absoluta de la malaltia. Ho tinc gravat al cap i de tan en tan encara hi somnio
Moltes gràcies Olga! M’ha semblat important contribuir a divulgar l’admirable paper dels companys sanitaris.
Revisaré el relat per incorporar-hi l’element que esmentes, francament estremidor.
Ho podíem imaginar de manera soroximada, però aquest relat impressiona els que no ho hem viscut en un centre sanitari. Gràcies Josep Maria
Gràcies pel comentari Guillermo!
Tenim un personal sanitari exemplar, que s’ha buidat, que s’ha infectat, que ha contagiat a familiars, tan mal pagat que molts emigren. Tenim un gravíssim problema de manca d’infermeres que pot esdevenir dramàtic en aquesta tercera onada (ja hi som) i possibles futures.
Anímicament tocats, amb alta incidència d’ansietat i depressió, no entenen com aquest Nadal, s’ha decidit, per part dels governs “no perdre vots contrariant a la població”. El gener, passat Reis, pot ser espantós. Ens ho hem guanyat a pols uns governants frívols i uns ciutadans (alguns, masses) irresponsables.
Molt ben escrit: d’una tirada, inspirada i sentida. Amb ritme i solida percussió. Un magnific Rap sobre l’actual normalitat exenta de valors, siguin morals (del cor) o ètics (esperit). Realment, la pluja d’injusticies manifestes i diaries, sense temps ni recursos per combatre-les, ens està reduint la vida a la mera supervivencia.
No li posis musica ni la cantis, ad cautelam
Felicitats per la qualitat del teu comentari, Xavier. I moltes gràcies!
Tanta normalitat és anormalment normal?
És trist pensar que si i costa tenir fe en que sapiguem recuperar el nostre costat anormal!
En aquest món cada vegada ens estimem menys i som més indiferents als altres. En el fons, sovint sense saber-ho, ni ens estimem a nosaltres mateixos. El
Nostre estil de vida egoista és autodestructiu i destructiu del planeta.
Els teus escrits i en general la teva manera de ser m’han ajudat sempre, sobretot e pensar, compartir la carrera de medicina amb tu va ser un privilegi, encara que no fessim el mateix curs. El pare Batllori sj. (epd) diria que vas aprofitar el batxillerat, quanta raó tindria, Ets un home complet i sempre ets motiu de sorpresa; per exemple el present escrit titolat ” Allò que és normal “, un fantastic exercici de lo que es pot donar i alhora no donar-se, i hi han moltes coses que haurien de ser diferents , jo un segarreta de naixement com sempre es va considerar el meu pare (acs), per nosaltres persones se secà, lo que era normal, ho tenia clar fins un noi de 10 anys, normal era fer l’amistat als padrins quan sortiem del col.legi, perquè els pares eren al tros, lo normal era berenar pa amb vi i sucre o pa amb oli i sucre, no teniem res més, la xocolata va arribar molt més tard, lo normal era anar a peu d’un poble a l’altre o ja un luxe anar amb bicileta que ben mirat molt poca gent en tenia, lo normal era els diumenges al sortir de missa anar a la serra (bosc) a fullar nius, lo normal era posar-se els ous dins la camisa perquè no es trenquessin i puiguessis luïr amb els amics , que al baixar del pi els pantalons s’anissin carrgant de resina i que anessins sortin alguns sets, lo normal era que a l’arribar a casa et caigués una admonició de la mare : quina entremeliadura has fet ?, lo normal era caminar pels carrers del poble que servien de park temàtic per a infinitats de jocs tots manuals i preparats per nosaltres, si hom trobava una oreneta al terra o un moixó era posar-lo en una capsa amb draps vells i al costat de la llar de foc fins que s’aixiribia. Si la mare no tenia el dinar a punt lo normal era anar a esvalotar les gallines al corral, sempre em va cridar l’atenció els ponedors a mitja alçada del tera i tinguent la entrada mig tapada, lo normal era que les gallines tinguessin intimitat per a pondre els ous, també per les tardes dels diumenges, perquè els dissabtes teniem escola, lo normal era anar als trossos a robar els pressecs, les prunes claudies, les pomes reineta, els raïms de moscatell, fins deixar els horts sense fruita, lo normal era escoltar els renecs en castellà, lo normal quan acabava un partir de butbol d’un poble contra l’altre poble veí, era apedregar al perdedor i acompanyar-lo fins a les portes del seu a cops de pedra, lo normal era anar a fer el mes de Maria a la parròquia acompanyats per la senyoreta, lo normal era cantar el cara al sol abans de començar l’estudi, lo normal era anar els dijous amb el sinyor mestre a una era del poble a llegir història sagrada, lo niormal es que quan es radiava un partit de futbol al cafè tothom callés, la tele va tardar molt en arribar, lo normal es que fins i tot les partides de l’escambrilla s’aturessin fins a saber qui havia guanyat, al veure els homes que de Maldà pujava un cel amb núvuls espessos, negre i de lluny se sentia la tronada, lo normal era que els homes que guaitaven el cel discutissin si seria o no seria una calamarçada i molts pagesos feien el senyal de la creu tot dient ( Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu, lo normal era que que al moment de cop un tro i un llampec i unes gotes com cigrons, lo normal es que tothom corregués cap a l’era per si de càs, tots sabien que era una tempesta d’istiu i lo normal es que baixés rovina i baiixava, era normal que si el sinyor rector, el sinyor metge, el sinyor mestre et renyaven o be et clavaven un clatellot, a casa donaven dos més, sens preguntar, no era normal demanar explicacions a la canalla, era normal guaitar al cementiri com els homes cavaven la fossa del difunt, també era normal fer companyia al forense mentre feia l’autopsia, era normal vigilar als nuvis en el dia dia del seuy noviatge, era normal acompanyar el pregoner pels carrers, sempre es feien per ordre del sinyor alcalde, també era normal que la canalla veiés matar els bens (xais), era normal escoltar als homes grans als vespres mentre prenien la fresca els mesos del segar i batre, i era normal estrenar el pernill quan berenavem a l’era, era normal sentir el galls com es comunicaven d’un corral a l’altre abans d’ajorcar-se, si volies ser algú entre les noies era normal que llegissis ” Cien años de soledad “, El lobo estepario de Herman Hesse, Salvador Espriu, era normal anar a les 6 hores de canço de Canet de Mar, a les trobades de joves de Santa Cecilia a Montserrat, era normal els diumenges dels primers del setanta anar a escoltar els sermons del Pare Jordi Llimona al caputxins de Sarrià, ho deixo, Fins i tot era normal capgirar la manera de pensar dels militars fent la mili, que s’enteressin que el voluntariat i la objecciója era una opció entre els soldats i s’acabava anar a passar les tardes en locals de dones de moral distreta, tot estava canviant , amics meus van fer objecció de conciencia en no fer el servei militar acceptant una llarga presó. Era normal començar a estudiar català en la clandestinitat i era normal que molta gent preparada deixes les empreses privades per anar a pujar la Generalitat de Catalunya que tot just treia el nas, normal anar a cobrar menys, però orgullosos de formar part de la Generalitat. També orgullosos de papa Juan XXIII i le seves encicliques tant fraternals i plenes de tendresa, com les del papa Francisco que menciona en Josep Maria Via, Laudato si, es normal fer nostra i cuidar la terra comú que tots em crescut, ja per nota llegir Fratel.li Tutii, ben segur que ens canviarà la vida. A pesar tantes coses anormals que vivim, fem el possible i capgirem la nostra manera de viure i siguem fraternals pels pobres, sense sostre, els més vulnerables, en una paraula els invissibles, que sigui normal escoltar-.los i acompanyar-los , i que si tenim la sort de menjar tres cops al dia, de tenir els fills amb els estudis acabats, i treballant i que no tinguem cap hipoteca, pensem una mica amb tots ells, Poc és molt !!!! Interessant article doctor. Gràcies per fer-nos pensar i adonar que no anem pel bon camí. Deixo a part lo del Barça perquè en la meva vida no he tingut temps d’afecionar-me al futbol, la medicina s’ho ha endut tot que potser no es normal. Una abraçada.
Moltes gràcies estimat Pep. Ja saps que sempre he pensat que ets un home bo i savi. Els virtuosos viviu i lluiteu al mig de la selva que és avui en dia la societat. Ara et cuides dels mes desafavorits a Càritas. Abans et cuidaves de tothom fent aquella medicina que el Dr. Ciril Rozman sintetitzava dient que només un bon home pot ser un bon metge. La medicina d’abans dels protocols clínics. Aquella en la que al malalt se’l mirava als ulls (ara has de mirar el teclat de l’ordinador i la pantalla)i se li tocava la panxa (ara li prescrius 300 exploracions i anàlisis) Els que no som tan valents ni virtuosos, amaguem el cap sota l’ala. Jo he decidit marxar al Delta, on hi ha poca gent i la majoria viuen amb més pau que a ciutat. La decisió humana de practicar el suïcidi col.lectiu i destruir el planeta (aquests dies es parla de la possibilitat que el Delta no existeixi abans que acabi aquest segle), allà també hi és present. Però esmorteida i la convivència encara no és tan tòxica com a ciutat. La malaltia mental es més fàcil encara de contrarrestar.
Josep Maria,
No arribo, però sobretot no vull analitzar l’estil del teu escrit. Potser seria “normal” fer-ho: esterilitzar-lo per contemplar-lo vençut. Simplement m’atreu, m’agrada, m’inquieta…. En tinc més que prou. No puc destriar el fons de la forma. És un conjunt harmònic. Simplemente em percuteix el missatge amb una barreja encissadora de joia i tristor, de sentiments i reflexió. Felicitats!
Moltes gràcies Guillermo! Fons i forma són indestriables. Per reflectir una societat psicopàtica, cal un estil “demencial”.
Reprodueixo alguns fragments d’un article que acabo de llegir fa 10 minuts (“El fin de la inteligencia” de Juan Villoro a “Reforma”) i facilment es poden relacionar amb el missatge del post:
“ En 2018, Peter Dockrill informó en Science Alert que un estudio de 730 mil tests de IQ, realizado en Noruega, reveló que la humanidad alcanzó su pináculo intelectual a mediados de los años setenta. A partir de entonces vamos cuesta abajo. Otra investigación, citada por David Robson en BBC Future, señala que desde los noventa el IQ desciende 0.2 puntos al año en Finlandia, Noruega y Dinamarca, siete puntos por generación.
¿A qué se debe esto? La hipótesis de Robson, autor de The Intelligence Trap: Why Smart People Make Dumb Mistakes, es que la inteligencia humana depende de condicionantes sociales que han cambiado en forma radical. En tiempos remotos, ponerse de acuerdo para ir de cacería era un asunto de supervivencia. Desde entonces los sentimientos jugaban un papel fundamental en una especie donde unos se ofenden, otros se desesperan y otros desconfían. Hoy en día, llegar a acuerdos es un reto para cualquier equipo de trabajo. Ante un mamut, eso era de vida o muerte. La socialización salva a la manada y justifica al think tank”
“ Antes de la revolución digital, ir de un lugar a otro requería de orientarse en el espacio y retener informaciones. Ahora el GPS hace la tarea y la telefonía celular elimina destrezas memoriosas. Hace décadas, una persona podía tener diez números de teléfonos en la cabeza. Sin representar un gran virtuosismo, eso ejercitaba la retentiva. La dependencia de las máquinas ha rebajado ciertas facultades.
A esto se agrega la menor frecuentación de los demás. El sujeto contemporáneo se relaciona con el entorno a través de las pantallas. Aunque desempeña numerosas tareas en línea, puede llegar a padecer una suerte de asperger electrónico que lo aísla de los otros y reduce al máximo sus intereses.
Durante milenios el cerebro se perfeccionó gracias a la necesidad de poner de acuerdo a personas complicadas. Si el Australopithecus incrementó su habilidad cognitiva gracias a la vida social, nosotros la perdemos por su ausencia.
En el artículo “La tecnología aumenta mientras el IQ declina”, publicado en Forbes, Will Conaway señala que los nuevos aparatos “están cambiando nuestro uso del tiempo”. El usuario exige satisfacción instantánea y no se asigna un plazo para superar obstáculos por su cuenta: si no halla una respuesta exprés, busca otra aplicación.
El panorama empeora al hacer otra comparación: el IQ decae al tiempo que la Inteligencia Artificial mejora. Conaway informa que en un lapso de 45 a 120 años los robots se harán cargo de la mayor parte de las tareas humanas. Un electrodoméstico será más sabio que mi vecino.”
Certament inteligència i salut mental no són el mateix, però variables com la socialització, l’impacte de la tecnologia, penso que contribueixen -a banda de a l’imbecilitat- a la deshumanització i a la psicopatia
La pandèmia, obviament, no ens ajuda gens…
Sí que sembla un rap! Divertit però una mica depriment. T’has ficat inclús amb els Borbons…!
Saps? el Pau Riba en lloc de fer cançons ha fet un llibre sobre l’Univers. Normal.
Tots els comentaris són per nota. Normal.
Moltes gràcies Helena pel comentari.
Atrapada fins al final i si, es necessiten poques coses materials per ser feliç 🌹
Moltes gràcies Montse. El tema COVID…
A tu no et calia però, per saber el que de veritat és important! Abraçada
Bell escrit i excel-lent reflexió sobre les prioritats vtals. Enhorabona per la decissió pressa. Salut!
Jordi Serra
Moltes gràcies Jordi! Sense oblidar que. malgrat les decisions presses, el que vius, penses, sents, impacta en el que escrius, la imaginació i els fets no reals, també hi juguen…
Si la vida té un significat, precisament és que és procés marcat per adaptacions diligents i acceptació dels canvis. Ni foto fixa, ni expectatives rígides. Un bon relat sobre tot això. En unes poques paraules, un aprenentatge de vida. Molt maco!
Gràcies per la valoració del relat Isabel. Altra cosa és que, com deia en un comentari anterior, és això, un relat. A mi em queda molt per arribar al que expressa el protagonista del relat!
Josep M. Un relat magnífic sobre la capacitat de resiliència i reconnexió amb el valor transcendent de l’aquí i l’ara.
Moltes gràcies Maria! Mira-t’ho com l’expressió d’un que s’esforça per aconseguir aquesta capacitat tan difícil d’aconseguir en la práctica, com fàcil de narrar en un relat!
Genial Josep Maria. Una decripció lúcida i clara del que és la base dels problemes al mon. Tant de bo ens possessim d’acord per crear un matrix on tancar a tots/totes els ineptes amb poca consciència
Gràcies pel comentari Rosana! La decadència dels bípedes amb les neurones cada vegada més perversament connectades, pot portar-nos a l’extinció. Només l’esforç dels concienciats en els respectius radis d’acció pot ajudar-nos.
Uff¡¡¡ Qui no ha viscut una història com aquesta?. La vergonya, la inseguretat i la por no son bones companyes de viatge.
M’agrada el que escrius últimament.
Teresa
Tan cert és que “por la boca muere el pez” com que no dir el que penses, sents, desitjes, pot fer perdre oportunitats: “qui no plora, no mama”.
Celebro que t’agradin les entrades de narrativa. Gràcies!
Bona nit,
El resultat, opinió ben personal, és un còctel ben endemoniat i no pot ser d’altre manera ja que tots i cadascun dels ingredients tenen signat el pacte amb el diable.
Bon retrat has fet del “joc: fer política o dedicar-se a la política”.
Altrament, aquest joc s’ha profesioniltzat (no cal experiència) perdent el valor essencial de qui es dedica a la política: SERVIR A VOTANTS i NO VOTANTS, ciutadania. Els% sols importa pel seu ego, som un ” dany col•lateral” I ho serem en la mesura que ens falli la memòria.
Ui, massa llarg!! Preval la coherència?
Gràcies🍀
Moltes gràcies pel comentari Montse. Penso que estem força d’acord i, més enllà dels diferents elements comentats en el post i del teu comentari, vull reiterar l’èmfasi -és la meva voluntat, només la meva i de qui la pugui compartir- en que no estic a favor de participar en cap govern que negui el 1-O i tregui la consecució del reconeixement del dret a l’autodeterminació del seu objectiu com a govern. El disens al voltant d’aquest fet (repeteixo, a banda d’inteessos de persones, de partit, odis, envejes, inmaduresa, manca de capacitat i voluntat de servei…) és el que ha provocat el trencament (per ara) entre ERC i Junts
És esgotador tot plegat. Els polítics viuen en un món paral·lel ( volgut) i els importa un rave el que els ciutadans demanen : la unitat per ex. Lluny, sempre, de la política com a servei. Estem ben desnortats . Avui sentia una reflexió de’n Josep Martí que deia que actualment Catalunya no està a l’agenda
Com explico en el post, entenc l’estat d’ànim col·lectiu. Sense entrar en més consideracions sobre els polítics -en el post ja ho faig- la unitat te sentit si està clar al voltant de què es produeix. Sembla que el gruix dels votants independentistes estan decebuts per la manca d’unitat, però no tinc clar si estarien menys decebuts si sabessin a partir de quin projecte concret pot acabar produint-se la unitat. Tinc la sensació que damunt la taula de negociació hi ha un projecte autonomista per a Catalunya, que ha renunciat a córrer els riscos que implica fer real la independència i que a Madrid, el que en diuen “mesa de diàleg” és un eufemisme per encobrir un “peix al cove 2.0”, en el que no hi ha peix ni tan sols cove. Pedro Sánchez només ha dialogat per assegurar-se la presidència i la màxima estabilitat possible pel seu govern i, no només s’ha negat (es nega i es negarà) a, no ja negociar, ni tan sols dialogar sobre el dret a l’autodeterminació i l’amnistia; sinó que de “peix” no n’ha aparegut cap. L’autonomisme catalanista va ser clau en el seu moment. I el “peix al cove”, també. Però ni els que hi ha a Madrid li arriben a la sola de la sabata a Miquel Roca (amb el que no coincideixo amb moltes coses, avui en dia), ni Aragonés és ni l’ombra, de l’ombra, de l’ombra del President Pujol. Si amb això li sumem el dubte raonable de, quin pes tindrà en un eventual acord, conservar els 500 llocs de treball i sous de Conseller, alts càrrecs i personal de confiança dels partits… No sé si la vull la unitat al voltant d’aquest projecte.
En Josep Martí te raó. Catalunya no està a l’agenda, perquè la repressió ha fet efecte, hi ha qui ha agafat por, ha iniciat la marxa enrere, i ha acceptat gat (autonomisme) per llebre (independència). El Gobierno ha descobert que amb els jutges, la policia, la Guardia Civil i l’inestimable col·laboració de diverses institucions filofranquistes de facto -des del Tribunal de Cuentas, fins la Monarquia-; ja en te prou. Han aconseguit fer por i neutralitzar-nos. Penso que algun “talp” ja s’ha encarregat de donar a Madrid les garanties suficients de que el projecte independentista, més enllà del discurs, es quedarà on està: al congelador. A partir d’aquí no comptem per a res, que no sigui donar suport a canvi d’escorrialles. L’odi cap “el separatismo”, és el de sempre i ja no fem por. Salvador Illa ho expressava ben clarament amb el seu “hem de passar pàgina”.
Tot això amb el “Gobierno más progresista de la història”!!! I algú diria “ara conta tu amb una modalitat Ayuso-VOX”. Doncs res gaire diferent a la pràctica. La democràcia cristiana i la socialdemocràcia eren opcions diferents en una Europa democràtica. Peró Stalin i Hitler no eren gaire diferents, perquè els dictadors per damunt de tot són dictadors. Alerta, Podemos no és stalinià ni ho és el PSOE (bé que, en especial sota la batuta de Felipe Gonzàlez, va ser essencial per tapar els crims de la Guerra Civil i la dictadura i va practicar el terrorisme d’Estat), i per ara VOX, malgrat el seu feixisme, no és hitlerià. Però Espanya no és exactament una democràcia. La separació de poders és cosmètica i el neofranquisme està molt instal.lat en moltes de les seves institucions i estaments. I aquí, a Catalunya, molts s’han espantat i la unitat basada en la por, pot ser pitjor que parlar clar i dir la veritat: “hem claudicat”
La millor notícia dels últims dies ha arribat del TJUE i no hi ha alternativa a la internacionalització judicial primer, perquè després pugui ser política.
I al voltant d’aquestes dues visions (que molts votants no saben que existeixen, creuen que unitat implica fer via cap a la independència), la unitat de les formacions independentistes, avui no existeix.
Suposo que acabarem tenint un govern “formalment independentista”, al que no li auguro un futur gaire llarg, perquè res em fa pensar que els plats no “segueixin volant per la cuina” i no només serà -que també- per lluites de partit i de cadires.
Quin text més ben escrit! De l’ oreig a la biblioteca fins a les fogueres dels onze anys, la tètrica consulta en l’ entresòl modernista (no és estrany que el jove doctor s’hi deprimís!) a la reescriptura de la vida, un dels grans plaers del món, el camí que no s’ acaba mai.
Felicitats, Josep Maria, un goig llegir-te de nou!
Quin honor Rosa! Escriure, encara que sigui amb moltes deficiències, és un plaer! Gràcies per llegir-me! Precisament tu, escriptora, la meva professora de narrativa! M’has ensenyat molta tècnica i he agraït la teva actitud amable, empàtica, sempre encoratjadora. Gràcies de veritat!
Molt identificat en tú, Josep Ma….. El llibre de l’Om m’ha agradat, però és queda a mig camí…. Tú vares anar i has anat més lluny. El meu objectiu per marxar es Montevideo a Uruguay però les meves motxilles estan tant plenes que no m’hi cap res més i no hi puc anar. Forta abraçada i felicitats per l’escrit.
Gràcies pel teu comentari Jordi. Una part del camí la vàrem fer junts en aquelles golfes infectes del Departament de (aleshores) Sanitat i Seguretat Social, fa més de 30 anys¡ Avui ningú entendria que un departament de salut permetés treballar en aquelles condicions¡. Han passat més de 30 anys d’allò.
Uruguai és un gran país que conec bé. Vaig arribar a estar-hi dos mesos seguits, a banda d’una vintena de vegades per feina. També va ser un dels llocs que vaig considerar per “esborrar-me del nostre món”. Ho vaig descartar pel fet de tenir quatre estacions i vaig pensar en un altre país que també conec bé, de clima més homogeni: Costa Rica. El 2016 hi vaig anar bastant decidit a comprar una casa. Pensava en Guanacaste, al nord, a la frontera amb Nicaragua. Hi vaig anar i se’m va caure l’ànima als peus. Aquell Guanacaste salvatge que jo vaig conèixer el 1991, havia desaparegut i tot eren hotels i apartaments i americans amants de l’ecoturisme o aspirants a ser-ho… Per altra banda, San José (ciutat horrible, però a la que sempre hi hauries d’anar per mil coses) ja no era aquella ciutat que vaig conèixer amb nivells de seguretat impropis d’Amèrica llatina.
En paral·lel cercava casa a Lanzarote, a la zona de San Bartolomé, una mica deixant que la ruleta decidís per a mi: el que sortís primer. Hi vaig passar vacances i temporades el 2015 i 2016. Em passava el dia a la Fundació Saramago i a la casa del Premi Nobel portuguès que, ell sí, vivia des de feia anys a l’illa volcànica amb la seva musa. El 2013 vaig tenir l’oportunitat de tornar al Canadà a treballar. Un contracte de 4 anys més 4, que acabaria ara. Però hagués estat tornar al món infernal de la gestió salvatge i ja no estava per això.
En efecte Jordi, tots tenim motxilles. Algunes tan agradables com una mare, un fill i un altre fill i el seu fill que, per ara viuen a Xile, però en pocs mesos tornaran a Barcelona. Així que “l’exili”, al menys per ara, s’ha produït molt més a prop, al Delta. Però mai se sap. De moment tinc un projecte semblant al de l’Om, a Escòcia, per fer quan la pandèmia i alguna de les responsabilitats que tinc, ho permetin.
Per cert, al bloc hi ha un cercador. si poses Uruguai, Costa Rica o Lanzarote, trobaràs escrits amb les meves vivències…
No renunciïs als teus somnis!
Gràcies Josep Ma per la resposta…. Vivències compartides i sensacions i inquietuds també compartides…..
Personalment tinc ganes de marxar de Catalunya però no puc….
Ets una de les persones, poques, que en el camí de la vida admiro.
Una abraçada!
Moltes gràcies Jordi! I sort.
Catalunya fa pena. Pitjor que tenir un “fill tonto”, és que s’hi torni, quan no ho era!!!
Dels espanyols no en podem esperar res de bo. Cap novetat fins aquí. Semblem mesells als qui agrada ser sodomitzats!!! No tinc inconvenient en reconèixer que entenc qui vol marxar! Que ningú vingui amb lliçons de patriotisme barat. Molts d’aquests porten els pantalons als turmells. Entre ells molts “honorables” membres i ex-membres de la “Gestoria Generalitat”. Estic tant fart dels llepaculs!!!
m’ha agradat molt això de “habitar el mundo de una forma esquinada”. De fet, penso que m’he fet aquest propòsit des que m’he jubilat. Comparteixo tots els teus sentiments respecte al nostre intent de reformar la administració i la teva metàfora de canviar el curs d’un riu. És demolidor si ho penses molt. Prefereixo creure que molts no varen prendre les decisions que calien quan calia. Clar que llavors em poso a pensar que si aquells polítics no ho varen fer, imaginat els d’ara… En fi, com es pot veure és millor deixar d’opinar en públic ( si fa no fa sempre diem el mateix) donar pas als joves (per què no se’n han de sortir?) i “esquinarse” en un lloc agradable, llegir molt i veure els amics el més sovint possible.
Gràcies pel teu comentari Helena. Va ser un plaer llavors compartir aquell projecte amb tu i ho és ara, després de tants anys, compartir la mateixa compliciat i estima.
m’ha agradat molt aquesta reflexió sobre que moltes coses que no són un mateix poden acabar decidir el lloc on has de viure o pitjor “el no-lloc on acabaràs cercant inútilment la felicitat” .Però és que la vida passa tant ràpida i tens tanta tendència a fer allò que ja feies sense pensar. És molt dificil, però possible, aturar-se i canviar.
Per cert, lo del lampista canadenc és, en si mateix, un fet per anar a viure-hi sens dubte.
Aturar-se, pensar el que val la pena i el que no, prendre la distància saludable del día a día de les nostres societats, especialment de les grans ciutats i… trobar el lloc o, encara millor -i d’això anirà el proper post que fa dies que vull escriure i no acabo de trobar el moment- el no-lloc ideal! Gràcies pel co,entari Helena!
Si, Josep Maria, que poques coses sabem!
La vida és incerta. Una autèntica aventura….
Comparteixo amb tu aquest gest intern d’acomidar-me dels llocs, i especialment de les persones, amb molta consciència. Els comiats són importants. I els retrobaments també.
Un plaer llegir-te!
Núria Via
Agraeixo molt el teu comentari Núria. Compartim el repecte que provoquen els acomiadaments, el gust i la felicitat per molts retrobaments i l’estima, l’apreci i la curiositat per tot el que envolta aquesta nostra família dels Via¡
totalment d’acord amb l’anàlisi. No tinc ni idea del què hem de fer per aturar la bola de neu. Tot allò que semblava que no ens tornaria a passar ens està tornant a passar i va a més. Costa molt veure brots verds en algun punt. El cert és que, malgrat tot, com soc optimista de caràcter confio, en el fons, en què la naturalesa humana que és capaç de fer coses extraordinàries en positiu, ens permetrà albirar un mon millor. Però el moment és terrible, i no només per la guerra d’Ucrània. No soc capaç de veure cap brot verd.
Prova al comentari del blog
En serio, Josep maria? Creus de debò això que dius? Deu ser perquè vas apagar la ràdio i vas tornar a somniar… Salut i bons instants!
Hola Isabel! Tinc esperança i confio de veritat en la generació dels meus fills. I dic aquesta, perquè és la que més conec, la dels que ara en tenen 30 amunt o avall. Conec menys als més joves i els una mica més grans, però “no les tocará otra”. No els hi hem deixat fàcil i el repte que tenen és gran. Però hi confio de veritat! Tinc esperança. I també en alguns que envellint mostren maneres en el camp de la “saviesa”. Hem de confiar, sí o sí. Com deia, no es tracta d’optimisme, ni de pesimisme, per a mí qualitats instrumentals. És tracta d’esperança, de tenir la virtut de l’esperança!
Josep Maria no soc entesa amb literatura, tant sols llegeixo; m’agraden les autores/ors que amb poques paraules i utilitzant frases senzilles sense massa complements de tota mena, son capaços de transmetre sentiments, situacions, olors, colors…En definitiva que et permeten viure allò que expliquen. Em sembla que darrerament vas pel camí. Com amb la majoria de coses a la vida ‘’menos és más’’.
Fa anys que ens coneixem, però a vegades no acabo d’agafar-te ‘’el tranquillo’’. Per això entenc a la teva amiga. La realitat,en alguns aspectes es la que es, i es necessari no oblidar-la, però també deus tenir un altre de més satisfactòria… perquè no forma part dels teus blocs? Ah¡¡¡ estar pessimista no es un defecte, però es viu millor amb la mitja ampolla plena. Un petò
Gràcies Teresa. El meu bloc, contra les recomanacions dels entesos, no només no és temàtic sinó que en deu anys hi he escrit tota mena de coses. Algunes bastant personals i entre aquestes moltes de positives i fins i tot molt positives.
La realitat satisfactòria que dius hi està molt representada. No es pot considerar només aquest post per qualificar la totalitat de la meva visió de la realitat.
Dit això, si he arribat a reproduir literalment un noticiari, t’asseguro que la realitat que descriu, pessimista, optimista, o com la vulguis considerar, és tant meva, com teva, com del meu veí.I aquesta realitat la pots escoltar, llegir, veure, cada dia a qualsevol noticiari. Fins i tot cada 30 minuts pots sotmetre el teu cervell a un bombardeig inhumà, si poses coses tipus, Catinformació o el 3/24.
T’asseguro que jo no tinc res a veure amb les redaccions d’aquests programes, ni res del que hi diuen te que veure amb el meu optimisme, pessimisme o alegries de la meva vida privada.
Teresa, el món i la humanitat, estem moooolt malaltons. Ara, certament, de terraplanistes i negacionistes n’és ple.
Josep Maria interessant el que planteges, la identitat…
Sobre el tema d’explicar perquè ens sentim catalans jo ja he desistit. Ni en el millor dels casos, parlant amb gent no anticatalana, ho entenen. Algú m’ha dit: quisiera entenderlo però no puedo. Deu ser com els amors; moltes vegades els altres no entenen perquè podem perdre l’oremus per algú.
Perquè t’agrada tant dir que on vius es com un petit poble deshabitat del far west ? Es una descripció que podria utilitzar Kent Haruf (Nosaltres en la nit).
M’agrada el que escrius, per quan una novel·la?
Teresa
Gràcies Teresa. No em refereixo al meu poble quan parlo del far west. Em refereixo al que hi ha l’estació de tren. Un altre que no esmento, per no ferir sensibilitats…
Novell.la… Potser! Ja veurem. Gràcies de nou!
Entenc que anar a Escocia et transporta a una experiencia força sorprenent i gratificant per l’esperit. Suposo que es deu semblar a les sensacions i emocions que abans, ja fa molts anys, oferia un viatge per anar a qualsevol pais estranger. Potser hi han dues bones raons: que els paisos posseien una identitat profonda i que els viatgers eren mes il.lustrats i sortien de ca seva ben preparats. Amb el que vull dir es que, com descrius tan be, Escocia conserva una immensa personalitat que sorpren a qualsevol visitant i que, a mes a mes, regala una experiencia emotiva casi mistica al viatger cult, àvid d’emocions i de saviesa. Es facil entendre perque has gaudit tant aquest estiu a Escocia. Imagina’t que a sobre haguessis jugat un partidet de golf a St Andrews!!
És exactament com dius Xavier. La història d’Escocia, la forta personalitat nacional, la bellesa del paisatge, l’amabilitat de la majoria, impacten i arriben a l’ànima. Fins i tot, els unionistes i/o els que sentien orgull de la reina Elisabeth i la seva relació amb Escòcia, són reflex de la forta personalitat d’Escòcia i del pes de les tradicions.
Pel que fa a jugar a golf a Saint Andrews, millor que ho deixi per tu i els que en sabeu! Jo podria intentar fer un drive amb un putt o a l’inrevés!
Molt bo!
Molt interessant i distret.
Respecte a U.K. la discusió es el concepte “Monarquía”. La reina es una figura neutra, un concepte … sigui historic, filosofic, literari, religiós de perruqueria, etc
Respecte a Epaña son els Borbons. La Monarquia equival a la colla de Borbons, imposada per l’exercit…
Està clar que les situacions no són comparables!
Gràcies pel comentari, Xavier
L’amic que em va proporcionar info sobre els astronautes de l’apol.lo XI, em ve a dir que, en el cas d’Aldrin, la cosa va per on apunto al post, però potser una mica menys. En qualsevol cas, i pel que fa als problemes judicials amb els seus fills, sembla que les demandes són dels fills conta ell, amb un propòsit bastant evident d’aconseguir inhabilitar-lo per disposar del que quedava de la seva petita fortuna…
Certament Josep Mª no hi ha una etapa en el Departament de Salut tan fructífera com la que recordes. Segur que l’època que ens va tocar , en el meu cas compartir amb vosaltres, ens va ajudar. Subscric el que dius, però hi afegiria que, en uns anys on internet no existia, la comunicació entre els serveis departamentals i el Catsalut ( llavors Servei Catalá de la Salut) assolia unes cotes de efectivitat altíssimes i els que treballavem a la “periferia” ens sentiem escoltats, acompanyats i particieps del que es construia. Potser pèr això es van assolir cotes altes de complicitat entre gent de idees i visions de la societat i el mon ben diferents. Vareu fer un gran equip del que en varen sortir grans transformacions.
Moltes gràcies Olga. Estic totalment d’acord amb tu. VÀREM fer un gran equip! Tu saps, en primera persona com hem treballat de bé, tenint, més que idees i visions gaire diferents, jo diria concrecions plurals pel que fa als actors polítics. Per a mi, tu ets de l’equip. Vaig treballar amb tu llavors i vaig repetir al aleshores CHC i al PSMar. Sense grans professionals com tu, com vosaltres, ni disseny haguéssim fet. Per cert, així com de la meva època SCS no em sento satisfet en termes de resultats, del PSMar, sí.
Per a mi va ser l’oportunitat de, amb tu i l’equip, demostrar que el model era possible de fer. I això malgrat l’oposició “urbi et orbe” que vàrem tenir! Gràcies a tu també, per tot.
No em vaig enfadar perquè em diguessis que, a més del disseny, calia tenir en compte els resultats, que consti! És evident que és, quasi dolorós, veure com ho tenim tot. La contractació de serveis, que distingia el nostre model, la part variable dels contractes d’hospital partint d’objectius de salut congelada fa 25 anys, la laminació progressiva i constant de l’autonomia d’empreses públiques i consorcis… És que semblava que no havia valgut la pena el disseny! I això sí que no. Ens ho vàrem passar tan bé, que només per això ja va valdre la pena.
Gràcies Helena. Com bé dius, només per el que vàrem arribar a gaudir, va valdre la pena. I que hagi quedat una amistat que encara dura ja…
A banda, éreu tots (bé el 99% 😊) molt bons professionalment!!! Per la resta… ja ho he reflectit en el post!
Bs Josep Maria
Des de la distància vaig poder compartir amb totes elles i aprendre molt en un moment de transició i complementarietat amb la gestió. Malauradament es cert que poc a poc s’han anat empetitint i amb varen deixar descol.lcat.
Gràcies Jordi. Tu sempre vares estar per allà, més lluny o més a prop, i sé que molta de la feina de les “jubilades”, et va servir. Bons records també de les consultories a Costa Rica i altres països!
Val la pena esmentar que, en l’acomiadament de la Montse Dolz, en Xavier Trias va venir! Ho trobem tan normal, que ja no ho destaquem. No ho he destacat, per ser precís. EL NOSTRE “JEFE” SEMPRE AMB NOSALTRES! Vàrem tenir molta sort!!!
Josep M. Acostumo a llegir-te, ja ho saps. Malgrat això, no acostumo a deixar comentaris. Sempre em resulta difícil trencar el silenci de després de la lectura. Avui però, em sento emocionalment interpel·lat pel conjunt del que escrius. Tant pel que fa referència a la Carme, com específicament a mi. Referències totes dues, d’una intensitat que només s’explica quan s’estima honestament. D’altra banda compateixo amb tu aquest neguit sobre trajecte vital i camí cap a la mort. I l’esperança que la nostra transcendència, comença en llegir la continuitat del mateix camí. Els misteris solen ser això, portes obertes a l’interpretació del desconegut, que sovint és inexplicable, tot i que l’habiti l’esperança. M’agrada llegir aquests escrits que sense voler, discretament, t’eixamplen l’ànima.
Una gran abraçada
Moltes gràcies amic¡ És curiós la quantitat de whats i missatges rebuts… Contrasta la manera com vivim la vida i evitem pensar en la mort, amb el que suscita veure’s confrontat a la realitat propera de l’essència.
Quan som capaços de parar un moment, pensar i sentir, tot és molt diferent. Però sovint fa por, no saps per on començar i continues vivint la vida i ignorant la mort, com abans…
Josep Maria,
Gràcies pel teu escrit. Probablement no hi hagi una qüestió més important durant la vida que la mort. No sé si “cada cual muere como ha vivido”, però si que tot el que hem viscut ens marca en aquests últims moments. Sobre aquest tema, visc més la caritat en el present i l’esperança en el futur que la fe (sobretot concebuda com a creença dogmàtica). Sembla evident que, com a mínim, tenim un cert perllongament existencial biològic en la nostra descendència (si la tenim). A un altre nivell, perdura part de la nostra obra: professional, educativa, relacional, … Tot el que deixem en els que continuen vivint. En quant a la pervivència “personal” … aquest és l’objecte de l’esperança o, com tu escrius “alguna cosa em diu ….”. Però el que més desitjo, el que realment considero fonamental, més enllà de perllongar l’existència personal, és que els benaurats de l’Evangeli trobin el consol promès. Tenir la certesa sobre aquest fet si canviaria la vida.
Gràcies pel comentari Guillermo. Poc a afegir. Penso que coincidim molt. Radicalisme selectiu intentant fer el millor del que siguis capaç de fer, en el teu radi d’acció, mentre vius. I treballar per deixar-se endur per la mort quan vingui, amb la màxima pau possible. A partir d’aquí, em remeto al que he expressat al post. Penso que la paraula, el llenguatge terrenal, no permet construir frases útils, comprensibles pel cervell humà, per entendre res. Parlem d’una dimensió inabastable per un humà. Podem intuir, imaginar,creure…També tenir fe. Però no he entrat en aquest tema en el post i, tampoc ho faig ara.
Hola Josep Maria. M’ha agradat molt i casi be podria suscriure la totalitat de tot l’article, si be no tan ben escrit i amb l’emoció “gallina de piel” que transpira.
Com ja en vam parlar fa poc, crec que el model que ens va deixar en Johann no es el que es practica des de fa molts anys, doncs sembla que jugar avorridament pero a la manera del tiki taka n’hi hagi prou per definir l’ADN Barça, i no cal haver llegit a Lampedusa ( Quelcom ha de canviar perque tot continui igual) ni haver llegit una de les cites mes aclaparadores de Mahler (La tradició no és l’adoració de les cendres, és la pervivencia del foc), per tal que l’esperit de “salid y disfrutad” redefineixi d’una vegada un Tiki Taka en Majúscules amb una velocitat i innteligencia de l’enyorat ADN Barça!
Moltes gràcies Xavier! Completament d’acord. Reprodueixo dues idees, també comentades aquests dies.
El tiki taka que vàrem veure a l’Espanya de Luis Enrique (mig del camp Busquets, Pedri, Gavi), i al Barça de Xavi, contra l’Espanyol, per exemple, no te res a veure amb el del Dream team de Cruyff, ni amb el Barça de Pep.
Mira com juga el City de Pep!
No és per a res, que el futbol vertical, amb jugadors, alhora tècnics i físics (probablement Mbappé en sigui el màxim exponent o quasi), es va imposant entre els grans.
Haurem de seguir mirant la Premier i el Bayern! (Espero que temporalment!)
Quants bons records del partit Brasil/Italia a Sarrià. Si no em falla la memoria, vaig anar a can perico amb un molt bon amic que era un fan de la selecció canarinha. Jo anava amb Itàlia. Vam veure un partit meravellós, molt emocionant, amb uns jugadors, d‘ambdós equips, d‘una classe i tecnica sublim: 22 professors! Va guanyar Italia pero podia haver guantat qualsevol de les dues seleccions. Recordo que el meu amic, decebut amb el resultat advers que a mes representava l‘eliminació del seu estimat Brasil, em va reconeixer que, malgrat tot, haviem gaudit d‘un espectacle increïble, fascinant… potser encara millor que la futura final.
Aquest molt bon amic, si no em falla la memoria, eres tú, Josep Maria!
Ostres! Que bó Xavier!!! Quines males passades em fa la memòria i quina enveja em fas tu tenint-la tan bona!
Doncs m’alegro molt d’haver compartit aquell partidàs amb un bon amic i amant del futbol com tu! Abraçada
Magnific article Josep Maria!
Entenc que tinguis amistat amb tants politics de diferent ideologia. Va amb el teu tarannà bomhomiós i molt respectuós.
Trobo l’article molt inspirat, àgil, ironic i divertit. Sobretot intel.ligent
Moltes gràcies Xavier. A propòsit del que em dius, reprodueixo un fragment d’un missatge que m’ha enviat, qui era una de les meves secretàries, en una de les èpoques que vaig treballar amb Xavier Trias. Diu:
“…En fi….no ho arreglarem….com molt bé dius, abans coneixíem gent de tota mena….jo ho recordo amb la LOSC, no es veia aquella gent com enemics…cadascú pensava el què pensava però és feien els pactes sense acritud….
Recordo, quan estava a la conselleria, que quan es tornava del parlament es venia amb encàrrecs i gestions per tot tipus de diputats de tots els partits….i s’executaven sense més o amb ganes….”
Aquest era el nostre tarannà. El de Xavier Trias i el seu equip. Això de la LOSC, que diu aquesta noia, és la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya. Em vaig passar un any negociant-la amb tots els partits polítics, sindicats, col·legis professionals, associacions d’usuaris… La vàrem aprovar al Parlament amb el vot de tot els partits i només l’abstenció del PSC, per una rebequeria entre ells i Iniciativa (o no sé si encara era PSUC). Sinó la haguessin votat. Encara avui, és vigent!
Però teníem bon rotllo entre tots. L’amistat d’en Xavier Trias amb en Joan Clos, la meva amb qui era la seva ma dreta, Pepe Cuervo i Xavier Casas, això, va facilitar molt que la sanitat a Barcelona funcionés bé i sense tensions.
Quan estava a Presidència, vaig participar en les negociacions de la Carta Municipal de Barcelona amb l’Ernest Maragall i ens vam posar d’acord. Si no hi arriba a haver en Trias a Presidència, en Pujol mai s’hagués posat d’acord amb l’Ajuntament de Pasqual Maragall. I al final què? Saps què? Que tanta estima sento per una persona amb Alzheimer (estic orgullós de formar part de la Fundació Pascual Maragall), com del vell Pujol que amb els seus 93 anys i havent superat un ictus, encara encoratja a tothom i, especialment als joves, a lluitar. A lluitar pel país, a lluitar pel futur.
El que compte és estimar les persones i sumar. Les batalletes estúpides entre els polítics actuals que fan que els periodistes no tinguin més contingut que la misèria humana per difondre, configuren un panorama molt allunyat del que vaig tenir la sort de viure.
I pensant en Barcelona, Trias és d’aquells. Colau és d’aquests. I amb tot el respecte personal, pel bé dels ciutadans, desitjo que deixi l’alcaldia i pensi on pot contribuir millor al bé comú. Segur que hi ha llocs millors per a ella.
Et felicito, Josep Maria. A part de ben escrit e intel·ligent, dius coses cabdals per la salut democràtica i fins i tot econòmica del país : “El que compte és estimar les persones i sumar.” També en política – o especialment en política. La vida humana es massa breu per aportar solucions a tots els problemes (que a vegades proliferen i fan mutacions com les cèl·lules canceroses). I la gran majoria de solucions han de ser consensuades de forma amplia . La alternativa no democràtica es imposar-les. Això ja ho vam viure malament (uns quants “veterans”) a la dictadura; i pel que sembla es de nou la gran i greu batalla geo política global actual entre el món basat en “democracies” o en la dictadura/autarquia? A + del màxim consens polític, la majoria de solucions als problemes seriosos de la gent requereixen temps. Recordo en Conseller Trias acabar sovint les seves propostes amb la frase o continguts “en deu anys”.. amb molta raó .
Gràcies pel comentari, estimat company. Ningú millor que un bon oncòleg per valorar la importància del temps, d’usarlo bé i de prioritzar. A quanta gent has ajudat a adonar-se del que és realment important, quan els hi has hagut de plantejar una esperança de vida, no gaire llarga…?
Prioritzar. Prioritzar les persones, el respecte i la no imposició. Efectivament, vàrem viure junts el final de la dictadura (aquelles fotos jugant a basket en blanc i negre, símbols de la grisor d la dictadura!), quan vas tornar d’Itàlia on el teu pare es va haver d’exiliar-se amb tots vosaltres. Jo no sé com evolucionarà la política, ni la societat. En aquest tram de la nostra vida, hem de seguir fent el que estigui al nostre abast per contribuir a que el món sigui millor. Jo ara penso, parlo, em dedico com puc a les generacions joves. I quan més els tracto, més optimista sóc. D’això anirà el proper post d’aquesta sèrie de 4 o 5, que seran la reacció a una setmana intensa, la pasada, viscuda a Barcelona. Abraçada
El que el periodista no deu saber és que hi ha un munt de gent independentista que podem donar support al President Puigdemont I al Trias sense patir gens ni mica . No tenim el cor partit perquè la clau no és abrandat/moderat sinó coherència i honestedat d’ambdós polítics . La política segueix el seu camí imparable cap a la mediocritat i el sectarisme ( aquest sí, abrandat) . El suposat o real periodista que esmentes -donada la data i un article que vaig llegir dilluns, crec que ja sé qui és-te una flaire de superioritat força molesta, que em quadra amb la pujada de to creixent d’aquest noi en tertúlies a RAC1 I el 324… Vaig bé oi? Potser que ja n’hi ha prou de lliçonetes!
Gràcies Helena. El nostre amic Joan Oliveras deia que els bons cronistes de CDC, sabien que, “precisament el cor partit és allò que més s’aproxima a l’esperit convergent. Aquesta capacitat de generar moviment polític coincident entre costures ideològiques distants tantes vegades. O no era aquest model el que va fer possible la convivència entre democratacristians, liberals, i socialdemòcrates? Doncs aquesta mateixa convivència és la de sobiranistes i independentistes d’arrels ideològiques o coincidents o distants. Res de nou a l’horitzó.”
Hi estic completament d’acord.
Pel que fa al periodista, com que ho vaig somiar… No sé ni si existia
En qualsevol cas, si era real, no devia ser cap coneixedor profund de l’espai convergent sí deia aquestes coses…
Després de llegir el post, un amic em va preguntar si sabia a qui es referia en Francesc Marc Álvaro en el seu article a La Vanguardia “Postconvergents de cor partit”. Li vaig respondre que no llegeixo La Vanguardia i me’l va enviar. De seguida vaig connectar l’escrit d’en Josep Maria amb l’article: en Marc Álvaro parlava d’en Via!
Fa molts anys que conec aquest periodista i uns quants que el considero un ressentit. No sé amb qui ni per què, però diguem que la “convergència” del Procés amb la mà que li dona de menjar li han produït un neguit d’aquells que acaben per trastocar-ho tot. En Marc Álvaro era un bon periodista i fins i tot tenia talent. Tants anys de dependència inexorable del Conde, però, l’han empetitit fins aquell punt que cantava Raimon a Indesinenter: “Arnat, menjat de plagues, sense parar llepava l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang,”
Molt interessant! Has estat un testimoni privilegiat en la vida politica del President Pujol i del seu entorn mes proper. M’agrada molt que describin aquells anys et refereixis al mateix President Jordi Pujol com tots els politics que van colaborar o tractar amb ell amb un gran respecte i compresió. Eran anys de la “enumenada transició” molt complicats a Espanya i encara mes complicats i complexos a Catalunya.
Gràcies pels teus comentaris Xavier. Vivim en un temps en el que la notícia d’ara mateix, fa oblidar la de fa tres segons. La memòria és curta i tendeix a escurçar-se. La veritable història del paper de Convergència Democràtica de Catalunya durant els anys 80 i 90, encara està per escriure. La obra de govern liderada pel President Pujol i les persones que esmento al post, el paper de Miquel Roca a Madrid, no han estat reconegudes. Mai abans, ni després, el catalanisme polític va ser tant sòlid i potent.
No tot ha estat perfecte. Això està clar. Però una operació d’Estat, diuen liderada per Fernández Diaz, però coneguda i encoratjada per un tal M. Rajoy, amb unes clavegueres plenes de rates en format policies patriòtiques, fiscalies que “te lo afinan” i una cúpula judicial que deixa de simular que és democràtica, quan apareix “el separatismo”, tot plegat amb l’ajut d’una inestimable premsa del règim; això ha servit per fer una causa i una condemna generals.
Aquella etapa, aquell partit -que mai havia d’haver desaparegut- i els seus líders, algun dia seran plenament reconeguts.
Excel•lent analisi! Hi ha cami a recórrer en La col•laboració publica/privada.
Moltes gràcies Elianne! Penso que és molt important que els agents del sector privat, us posicioneu, en benefici dels ciutadans. Ni el sector públic estar “per tirar cohets” (Salut a Catalaunya té un dèficit de 3000ME), ni el privat tampoc. Els “coixos” s’han d’ajudar!
Un analisi adient, en moment de crisi important, llista d,espera a la privada de un mes o varis per a especialitats com dermatologia,pneumologia
Gràcies pel comentari, Maria Angela i disculpa pel retard en penjarlo: havia anat a spam!
Molt d’acord Josep Maria!
Moltes gràcies Montse! És el que tenim!!! Barcelona no és mereix la brutalitat que ha patit els últims vuit anys!!!
Realment hi han persones que quan les coneixes et canvien la vida i es basic reconeixer-ho i ser agraït. Una necessitat.
Abraçada
Moltes gràcies Xavier! Abraçada
Magnific homenatge al teu estimadissim amic. No tinc cap dubte que el Josep Pla el calificaria d’homenot. Un politic de vocació, de servei als ciutadans i al pais. I sempre, quan li ha estat possible exercir les funcions politiques confiades, ha estat brillant.
Ni Barcelona ni els barcelonins ni sobretot ell personalment es mereixen tan mal
Colau ha aconseguit que Barcelona expulsi una gran part dels seus ciutadans.
Ara, una vegada més ha estat decisiva per “expulsar” el millor alcalde que podia sortir d’aquestes eleccions: Xavier Trias!
Has escrit tota la veritat de’n Xavier Trias i has retratat als Q U B A T-3.
Moltes gràcies!!!
Moltes gràcies Anna Maria!
Simplement… Què els bombin!!!
És un pensament generalitzat, que va a més!!!
Gràcies Guillermo
Els millors dietaris són els de Kafka. Cuida’t. Felicitats pels 65
Moltes gràcies Xavier! Records!
Quan aprens a veure passar el temps sense angoixa…tens molt de guanyat.
Una abraçada
Teresa
Gràcies pel comentari, Teresa!
He entrat a la teva pàgina després de veure el missatge de la Mercè, companya d’escola (Sant Gregori), dient: Jordi fa dos anys que vas marxar.
He buscat i si, era el seu germà. El 1 de juliol va fer 2 anys que la meva germana va morir. Tot santgregorians.
Però la raó per la que escric és en referència a Neruda: la chascona, que no conec, la va projectar amb el poeta en Germán Rodríguez Arias.
Vaig tenir la sort de berenar més d’un cop amb ell, ho feia tot sovint amb el seu germà el psiquiatre Belarmino…
Gràcies Montserrat! A banda d’expressar-te la meva simpatia, empatia pels “gregorians” i lamentar aquestes morts properes, dir-te que el meu interès per tot el que envolta Neruda és gran.
Et convido -si t’interessa- a posar el seu nom al cercador del bloc i veuràs que hi dedico uns quants posts!
M’ha arribat molt!!! Senzill, transparent, pur, clar, senzillament majestuós el sentiment q et provoca al llegir-lo!!! Preciós i delicat q et permet viatjar amb tu!!!!
Gràcies per compartir!!!😌
Gràcies a tu Yolanda. Per a mi, aconseguir transmetre sentiments, sensacions, escrivint, no sempre em resulta fàcil. És més, últimament he rebut algunes crítiques en aquest sentit: poca expressivitat emocional en els meus escrits! Per tant, agraeixo especialment el teu comentar!
Una sort disposar de la clarividència de pensadors com Byung-Chul-Han, que ens ajuden a ser més conscients del món actual. I a partir d’aquí, com fas, poder reflexionar sobre l’ètica del respecte, o de l’accés a realitats superiors…
Nuccio Ordine també té apunts molt interessants sobre aquests aspectes, quan ens convida a gaudir dels sabers que no necessàriament produeixen un benefici econòmic, i que acaben siguent una forma de resistència a les lleis del mercat . Sempre és un plaer poder divagar sobre aquests temes: hi ha tant a dir i tant a aprendre…!
Gràcies pel teu comentari Anna, que comparteixo!
Buscaré obra de Nucció Ordine
Ara he pogut llegir el teu bloc amb tranquil·litat. M’ha agradat moltíssim i estic en total sintonia en el que hi dius. Jo també he seguit aquest camí per bé que Girona no està tan “malalta” com Barcelona. La decisió d’anar a viure -o retornar- al poble obeeix a un desig profund de centrament, recolliment, silenci, i simplicitat. Josep Maria, jo soc molt conscient que estic en l’ultima etapa de la meva vida. I vull que aquest darrer tram -que Déu vulgui que duri molts anys!- sigui viscut amb plenitud. La ciutat deshumanitza. En aquest sentit, anar a viure en una casa on els monjos del monestir hi van fer estada té per a mi un valor molt especial. Es una “fuga mundi”? Sí. Perquè el món tal com és ara ja no l’entenc. Els seus valors no són els meus. La seva vida és només mort per al meu esperit. La seva gent no és la meva gent. Els seus interessos són les meves derrotes… En fi, no m’enrotllo més. Només t’he escrit això per deixar constància de com m’ha semblat oportuna i aguda la reflexió que has escrit. Enhorabona i endavant!!
Moltíssimes gràcies pel teu comentari, benvolgut Joan. L’aprecio especialment i, com és evident llegint el post, l’acord és total. Subratllo la frase que dius: “Es una “fuga mundi”? Sí. Perquè el món tal com és ara ja no l’entenc. Els seus valors no són els meus. La seva vida és només mort per al meu esperit. La seva gent no és la meva gent. Els seus interessos són les meves derrotes…” Sintetitza del tot el meu sentir.
En parlarem igaudirem fent-ho!
Una abraçada!
Josep Mª article molt vigent i necessari en aquests moments. A veure si podem fer-ne la màxima difusió.
Moltes gràcies
Moltes gràcies Maria Emilia. El sistema està amenaçat de mort, per l’actual Govern!
Cal, com mai, la defensa del model!
Reflexions del text.
Com de crisis en vivim moltes al llarg de la vida: malalties, separacions, pèrdues, problemes familiars, econòmics….
Sempre cal buscar estar bé amb tu mateix, no viure arrutinat i gaudir de petites coses i moments…
A vegades fa falta sortir de la rutina i fer clic per ser més lliure, més amable i més feliç.
La Natàlia amb la conversa de tren amb una noia desconeguda se’n adona de coses que tenia bastant oblidades i reacciona a l’hotel fent coses que potser no havia fet mai…
Gràcies pel comentari Carme! Intentar viure com creus que has de viure, encaixant el millor possible les dificultats, però evitant estar on no has d’estar, és important
“Per conviure primer cal viure”, sembla una obvietat, però ho he trobat fantàstic!
Gràcies Guillermo. Penso.que si no està autònom, si no estàs preparat per viure sense dependència d’altres persones,la convivència pot suposar un risc. Una necessitat més que un gaudi
Quatre temes diferents lligats amb fil de seda per la llibertat d’expresió.per la llibertat. Per la dignitat.
Magnific article. Se m’ha fet molt curt!
Xavi
Moltes gràcies Xavi! Quatre temes, continuació, per altra banda, del post anterior.
Pel que fa al fil conductor, és la vida, el dia a dia. T’aixeques tens una idea i escrius. Més tard, l’endemà potser, tens ganes d’escriure, et ve al cap allò que ha passat al matí i ho afegeixes Potser el lector no li troba lligam. En la vida del qui escriu, el té.
A dies m’esforço més en pensar en els possibles lectors i mirar de fer surar un fil conductor. Altres vegades no ho no sento aquesta necessitat. Mira, que vols que et digui. És així¡
I gràcies també per trobar-lo curt. Diu molt de tu.
Molta gent em diu que els meus post són llarguíssims. Abans em feien pensar. Ara, no. No penso fer-los més curts per complaure ningú! Qui els trobi llargs, doncs que no els llegeixi!
Tothom té tan poc temps! Tothom corre. Sovint sense saber perquè ni cap on. Tothom té moltes reunions i els escrits han de ser curts, per poder passar hores reunits. La finalitat de les reunions no sempre és clara però serveixen sempre per gastar temps i també, directament, per perdre’l. Els curts de gambals, ja troben llargs els twits!!!
Un dia vaig engegar a fer punyetes un periodista que pretenia que li resumis una llei en 2 minuts pel TN. No cal dir que ni havia entès res de la llei, ni li importava, ni em va semblar que pensés en els televidents. Només sabia que calia anar de pressa, per principi universal¡
Segueix anant lent Xavi, no tinguis pressa, llegeix molt i gaudeix hores mirant quadres. El problema el tenen els que ja ni saben perquè no tenen temps de tenir temps pel que és important. El món, s’ha de mirar de lluny i poc a poc i, si un dia creus que l’entens massa, començat a preocupar¡
Moltes gràcies amic.
M’ha semblat interessant i autentic. El teu estil literari facilita una lectura rapida i animada i , per tant, per mi pots escriure el que et sembli i el llarg que necessitis perque el que dius transmet una llibertat de pensament que, segurament tots els que be et coneixen i t’aprecien, agraïm sincerament i en lo possible ens volem o voldriem reconeixens
Moltes gràcies, Xavier
Molt bo, cosinet!!
Moltes gràcies Maribel! Amb el record encara de la trobada de diumenge passat. Aviat publicaré un post suscitat per la mateixa…
Sóc una mica ruca i no sé com accedir-hi, si em pots ajudar…
De ruca res! Encara no l’he acabat.
Quan el publiqui, us el passaré.
Bonic, tendre, emotiu article que palesa el deure que tenim de perpetuar la memòria familiar i alhora la col.lectiva, la del nostre país em refereixo. És vergonyosa i fins i tot humiliant aquesta reticència quan no oposició frontal de certs sectors hispànics a recuperar la memòria històrica de la guerra civil i del franquisme. I fer-ho és o hauria ee ser un exercici de llibertat, de justícia, de reparació, de responsabilitat d’una societat que, pel que es veu, no és prou madura en termes democràtics com bé denuncia en Josep Ma.
I evidentment, l’homenatge hauria de ser a totes les víctimes d’aquella sagnia fatricida, les d’un bàndol i les de l’altre. No hi ha millor exemple que la família Via on varen morir-hi parents en ambdós costats, a mans d’uns i altres.
M’he sentit corprès amb l’article per què jo soc fill d’un membre de la lleva del biberó (Antoni Rovira i Pijuan, 1920-1983) i per tant, el record de la guerra civil sempre ha estat present a ca meva, especialment pels silencis (el pare no en volia mai parlar).
Doblement corprès perquè el meu avi matern, Ernest Monjo Ibàñez (1905-1989) també va fer la guerra i patí com ningú els horrors de la derrota, la fugida a França i haver de sobreviure durant dos anys i mig en els camps de concentració de la Catalunya del Nord. I encabat, de retorn a l’Espanya de Franco el 1942, detingut i empresonat i obligat a treballs forçats en un penal militar a Càdis durant tres anys. Tornà a Bcn el 1945, 9 anys després d’haver marxat amb l’inici de la guerra i sense haver pogut veure a les seves dues filles durant tants anys (tenien 3 i 2 anys quan marxà, 12 i 10 anys quan tornà a casa). Un altre exemple de vides robades i perdudes, de sofriments i penalitats.
Gràcies Josep Ma pel teu esplèndid article que ens evoca tantes i tantes coses, sobretot el sentiment de persistència, de no rendir-nos, de continuar lluitant per la nostra dignitat, la dels que hi som i la dels que ja no hi són. I dels que estiguin per venir. De tothom. Com cantava en Raimon: “qui perd els orígens, perd identitat”.
Moltes gràcies Toni, pel teu comentari. La veritat és que crec que la meva família esperava -si és que esperaven alguna cosa- un escrit més estrictament familiar. Però jo sempre he tingut clar que coses que han passat a la família, de les que no se n’acostuma a parlar, algunes, fins i tot dels cosins de la meva generació, tenen que veure amb el que van viure els avis i els pares. Com una mena de “Karma”, que dirien els esotèrics…
Com saps, Toni -aquí no puc parlar per tota la família, però si per molts- em considero català i Espanya i el que representa, ho visc com una imposició no triada. El règim del 78 ens estava bé si després hagués evolucionat. Era millor que el franquisme, clar. Però d’evolucionar res de res: 23F, Tejero, la LOAPA, Aznar, Vox, 1-O, policia, Guàrdia Civil, “a por ellos” (això era el ‘pueblo llano’, no els estaments oficials)…
Aquests esperpent que és Espanya, va tancar en fals la Guerra Civil i sobre l’oblit de fets i víctimes, creuen que el que tenen és una democràcia homologable. És una democràcia, però de “pa sucat amb oli”. I aquí en patim les conseqüències, més que enlloc.
Jo he perdonat el que va passar amb l’avi i altres familiars, com he perdonat els hereus dels botxins dels meus avantpassats que ens van apallissar a nosaltres durant la clandestinitat, primers anys de la transició i fa quatre dies. Però no he oblidat i no vull oblidar. Tinc la sort de no conèixer el sentiment d’odi, però sé discernir i se quina és la meva afiliació, qui són els meus i els que mai voldran el meu bé i el dels meus.
Pel que fa al concepte de guanyadors i perdedors de la Guerra Civil, fins i tot amb això la realitat catalana és diferent de l’espanyola.
A les guerres hi perd tothom. Dit això, a Catalunya quasi ningú va guanyar la guerra. Els qui s’identificaven amb la Lliga, tan catalanistes i/o independentistes com els d’ERC, per “propietaris” i catòlics, varen ser tractats com a “nacionales” pels de la FAI i la CNT. Què cony tenia de franquista Cambó i els seus que van haver de viure a l’exili, a l’Argentina en el cas de Cambó? Només una minoria de catalans “aristocràtes” i castellanoparlants eren “nacionales”. Altra cosa és que després de la Guerra, la por i la necessitat de sobreviure fes que molts es mimetitzessin amb el règim de Franco. A la meva família, algun cas hi va haver.
Però el que és la Guerra Civil, a casa, ni per la banda Via, ni per la banda Redons -amb exilis inclosos per antifranquistes- tots la van perdre.
I a casa, com al país, els que van sobreviure, van sortir exhausts de la Guerra i el tema va anar esdevenint tabú (el que dius del teu pare, passava a totes les cases. Necessitaven passar pàgina i els hem de comprendre). I el tabú, més enllà de les famílies, va impregnar els estaments oficials i, a hores d’ara, encara no hem fet net. El “antes roja que rota” i la unió dret-esquerra, oblidant les víctimes dels avantpassats dels dos bàndols, domina encara el panorama.
En fi, el millor de tot, la trobada va ser rica i entranyable i em va fer molta il·lusió veure cosins que no veia des de fa anys i conèixer, per primera vegada, familiars, fins aleshores desconeguts. Orgull de nissaga, sí¡
Que bonic llegir-te Josep Ma. Va ser una trobada que sempre recordaré. No vaig dubtar ni un segon quan la mama em va parlar de la trobada i proposar que hi assistis amb la meva filla gran, l’Ona (més tard vindrien el Jordi i la petita). La mama estava molt ilusionada els dies previs i plena de joia el dia de la trobada, també els dies següents. Ella te una memòria extraordinària sobre els nostres familiars que ja no hi son. Recorda dates importants, fents que han marcat d’alguna manera la familia. Te la capacitat de posar nom i cognoms als familiars que aparèixen en fotografies que tenen 100 anys o més… És un orgull ser la seva filla.
Em sento també molt feliç d’haver conegut a tots els familiars amb qui no havía coincidit mai i retrobar-me amb els que ja coneixia.
Va ser un plaer conèixe’t i també a la teva mare, una dona encantadora tal i com m’havia dit sempre la mama. Una abraçada i fins aviat!
Moltes gràcies Anna. Va ser un plaer coneixèr-te a tu i a la família que has creat, continuïtat dels que tots teníem al cor i al pensament. La teva mare ha donat fe del que dius: records i bona memòria, sentit familiar profund, estima i emoció per la celebració. Li he demanat referències per escriure el post.
Recordo perfectament el teu oncle Joan, a la teva besàvia Francisca Via (la tia Francisca!) i molt, molt especialment a la teva àvia Paquita.
La seva mort quan no tocava, em va impactar profundament! Gran abraçada i fins la propera!
Entranyable, bonic i emocionant post de la teva familia, vens /veniu d’un llarg recorregut, s’expliquen o expliques grans records de tota mena i tot plegat m’ha portat a pensar amb els tristos records dels meus avis i del pare, que de tres germans va quedar el meu pare que era el petit, els altres, el gran Baldomer Capdevila i Pons va ser assessinat a Mauthausen el 1941 i el segon, el tiet Jaume Capdevila i Pons, delatat acabada la guerra precisament per ser roig o també dit d’esquerres i portat al camp de concentració de Franco al Burgo de Osma, on va morir ” d’una pulmonia ” de passar nit i dia a l’intemperie, curiós però mai ningú ens ha demanat perdó, sí,ho va fer el govern allemany de Konrad Adenauer l’any 1963. Abans de continuar vull anotar el seguent : Elie Wiesel es pregunta: que és recordar ? I respon així :És viure en més d’un món, impedir que el passat s’extingeixi, reclamar l’avenir per a il·luminar-lo (….) és salvar éssers desapareguts, il·luminar rostres i esdeveniments amb una llum blanca i negra, és fer que retrocedeixi la sorra que cobreix la faç de les coses, combatre l’oblit, rebutjar la mort.
Lluís Duch, monjo de l’ Abadia de Montserrat, del seu llibre Un estrany a la nostra casa. Això mateix es el que vull, ni més ni menys. A casa nostra, com a moltes de tot Catalunya, sobre aquest tema no se’n parlava, és guardava un silenci que es podia tallar, jo ja era metge i mai havia sentit a parlar de tot el que va passar a casa, no fos cas que ens costés car, no fos cas que el pare es quedés sense treball, no fos cas que el que ” havian ganado la guerra ” és molestesin, tothom guardava silenci pel que fos, cadascu tenia el seu motiu i que mai ho sabrem. Als meus 74 anys més igual que pugui molestar als que ” ganaron la guerra” , per tirar endevant i no morir-me abans d’hora que tambe pot ser, l’hivern de 2021, fa més de dos hiverns que tinc demanada una placa STOLPERSTEIN per posar devant de casa meva amb aprovacio del ple de l’ajuntament de Sant Marti del Riucorb (30-XII-21) i ni la Direcció General de Relacions Institucionals, ni el Parlament de Catalunya, ni el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, ni l’Assossiació l´Amical Mauthausen amb seu a Barcelona ni un servidor mateix, ningu s’ha donat per assebentat a hores d’ara dels tràmits iniciats per l’ajuntament de Sant Marti de Riucorb, ningú sembla que no s’ha assebentat ? Ningú ha acusat rebut !!!! Curiós oi ?. Acceptaria que em diguessin que no tenen diners, que esperessim tres anys, que hi hagin noves eleccions, que “las cosas de palacio van despacio “, que em diguessin que m’ho he de pagar jo mateix, etc…….. Faré un post amb tot plegat, no em voldria morir sense que el tiet Baldomer ” tornés a casa ” en forma d’una placa de llautó al terra. Serà molt més dificil que torni el tiet Jaume de el Burgo de Osma, que com tantes families mai ha arribat un ofici demanant perdó, que seria un bon començament…… Per el que he anat sentin de gran, la vida no fou fàcil en un poble petitó com el meu, la prudèncai, la serenitat, la tenacitat i la perseverança del pare fou cabdal per tirar endevant la nostra familia, encara , a hores d’ara no se com sen van sortir. Més d’una vegada li vaig dir al meu pare que escribis les seves memòries i sempre em contestava – nen, els fills d’aquests que es consideraven ” que ganaron la guerra ” , no tenen cap culpa del que van fer els seus pares. Penso que personalment el pare (acs), va optar pel perdó, però mai per l’oblit, va ser massa gros per oblidar. Per a més inri el van obligar a fer la mili, quan per edat els meus avis ja eren grans i segon la llei el pare es lliurava, va haver de marxar del poble, el capià de Lleida li va dir ” Capdevila no ve , que en su pueblo quieren que se largue ” i el pare va marxar de casa durant tres anys i aqui ho deixo.Josep Maria gràcies per ajudar-me a recordar tot lo de casa, veig que som moltes families les que vam quedar destrossades i tocades per sempre més. Una abraçada plena d’agraïmenti de comrenssió .Pep
Gràcies pel comentari Pep. Aquí serem pocs els que hi escriurem. Però són moltes les famílies damnificades de la Guerra Civil espanyola. Konrad Adenauer, malgrat ésser considerat una mica autòcrata, va ser un gran polític europeu. Un dels fundadors del que avui en dia és la Unió Europea i un estratega amb una visió política còsmica, comparat amb els “politiquets” que predominen a l’arena espanyola i catalana. No m’estranaya que Alemanya, capaç no solament de demanar perdó per l’holocaust i comdemnar els crims del (i el) nazisme, demanés perdó a les víctimes de la teva família. Em sap greu, però molt a pesar meu no m’estranya, que la Generalitat de Catalunya no doni resposta a la petició de l’Ajuntament de Sant Martí de Riucorb de posar una placa Stolperteine davant de casa vostra. Tan de bo, algun dia la tingueu¡¡¡
Pel que fa a les cites sobre el passat, penso que serveix per treure’n lliçons. Desgraciadament, en ocasions, som tan limitats, que ens deixem condicionar negativament pel passat. Com deia al post, igual que el eu pare, als assasins del meu avi i a tots els botxins d’ambdòs bàndols de la guerra, els he perdonat. Però ni ho he oblidat ni -ho tinc clar des de que vaig prendre consciència del que va ser aquella maleida guerra- ho oblidaré. I si bé estric d’acord que els descendents de sang d’aquells, no tenen perquè respondre dels crims dels seus avantpassats, no oblido que els policies que van venir a apallissar-nos el 1 d’octubre, són els hereus simbòlics d’aquells. Ells i els cafres que els encotratjaven al critde “a por ellos”. “Ellos” som nosaltres, com ho van ser els nostres avis i en lloc de ser l’any 2017, hagués estat el 1936, les furgones haguèssin estat carros blindats, les porres bales i els ferits morts. I per això, cal no oblidar. Aquesta és, a parer meu, la lliçó a treure’n.
Fixa`t que tots els que ho hem viscut, expliquem el mateix: a casa no se’n parlava gaire o, simplement, no s’en parlava! Quanta patologia oculta, derivada d’haver d’empassar-te, si us plau per força, garipaus indigeribles!
Dit això, aquest és el sentiment central que m’ha desvetllat la trobada familiar, a mi. Però no l’únic. I estic segur que els sentiments i les emocions de la majoria dels presents varen ser diversos. Sigui com sigui, una trobada emotiva i inoblidable¡
Hola! No sé analitzar la trobada inoblidable sense el que es va escriure i compartir al xat durant dos mesos abans, que des del meu punt de vista va ser com una preparació, un escalfament de motors. El xat podía haver estat impersonal, “burocràtic”: saludar, apuntar-se i decidir menú. I va ser molt i molt més, gens previsible per part meva.
El lloc va ser perfecte i adequat: la Bòbila de la Granada, el poble d’on són les nostres arrels.
La trobada va ser entranyable i emotiva perquè ens uneix una consciència de família i moltes coses més, sobretot la compassió que sentim pel que va patir l’avi Cristòfol.
Va ser un goig i una alegria que ens reuníssim quatre generacions de la nostra família.
Crec que és excel•lent i molt digne que el govern de Konrad Adenauer demanés perdó pel crim de Mauthausen (el tiet d’una persona que fa un comentari).
Per acabar proposo que al 2025 quedem a Ogern, per seguir la pista del que hi va viure el nostre avi.
Gràcies, Josep M., m’ha agradat molt llegir-lo.
Moltes gràcies pel teu comentari, Eulàlia,que comparteixo i faig meu.
La trobada va tenir molt d’especial i sí, va començar en el xat previ.
Cal dir que les teves aportacions van ser molt interessants i amb molta càrrega sentimental.
Em sembla una gran idea fer la trobada a Ogern, l’any vinent.
Gràcies, Eulàlia!
Gràcies per la passejada. Viatgera no en sóc pas, fa mandra.
Llegeixo molt amb el kindle, però trio llibres en paper que sé segur subratllare.
Gràcies Montserat¡ Potser podría llegir amb Kindle. Però si el llibre m’agradés, el voldria a les lleixes de la meva biblioteca. Per mirar-lo, tocar-lo, acaronar-lo, fullejar-lo, reviure el que m’ha fet sentir… Per a mí els libres són com “éssers vius” i els necesito -també en paper- a la meva vida. Formen part d’ella. Una part molt important!
Soc una enamorada de Barcelona amb tots els seus defectes (l’amor es aixó). Si un dia hagués de marxar, el meu lloc elegit seria Paris “malgré les parisiens” a vegades. Quin gust lleguir els dos post reseguint amb la imaginació tots els llocs que descrius. Quants records¡¡¡
Molta enveja pel lloc, la companyia i per l’oportunitat de presenciar un fet extraordinari: El Barça va guanyar jugant bé.
Paris i Barça, dos amors entre d’altres, és clar.
Teresa
Gràcies Teresa¡ Amors compartits. Queden encara dos o tres posts de París i un anirà total o molt abastament dedicat al PSG-Barça.
M’ha agradat moltissim!!
Aquest article m’ha semblat una gran lliçó. De tants grans autors i tan diferents en podem aprendre moltissim i conformar el nostre criteri, sempre obert i a l’expectativa, i mai hem de seguir amb els ulls tancats a uns i despreciar als altres. El pensament es lliure i un regal personal. No a les sectes vestides d’una il.lustració hermetica i impermeable. Gran homenatge als grans mestres, als professors i professores que t’han fet estimar la literatura i les ideas humanistes i… una carta d’amor a la teva Romina.
Moltes gràcies, Xavier! El sectarisme i el fanatisme acrítics, estan contribuint amb vigorositat renovada a la decadència i a la malaltia mental col.lectiva que domina la societat occidental i occdidentalitzada. Sé que predico en el desert. Però és la única contribució, certament microscòpica, que avui en dia puc fer!
Gràcies, Josep M., per aquest magnífic obituari. I gràcies per haver-lo acompanyat en aquest darrer trajecte tan difícil. L’Àlex t’estimava, i per ell va ser molt important la teva proximitat i suport. Justament fa molt pocs dies, a Queralbs, quan sabia que li quedavrn pocs dies de vida, ho vam comentar.
Una abraçada ben forta!
Moltes gràcies, Joan. Entre tots hem fet el que hem pogut per ajudar-lo a ser feliç en els seus últims mesos de vida i en el final de la seva vida. Tu per a ell, sempre vas ser un referent¡
Gràcies per aquest “viatge” a la persona que va ser en Àlex Susanna i pel relat proper als seus últims dies. Vaig tenir la gran sort de conèixer la Núria i l’Álex quan van venir a Sintra, amb la colla. I em va fascinar. (Fa ara un any) Vaig devorar els seus dietaris i em vaig identificar molt amb la forma com es relacionava amb el seu entorn i ho anava passant al paper. Ho anava escrivint. Assenyalant. Tot una forma de ciure amb la qual m’isentifico. Malhauradament ja no hi haurà ocasió per a wscoltar-lo de viva veu. Vaig tenir la immensa sort de poder veure’l i a la Nuria a Gelida fa avui mateix 15 dies. Un dia que em marcarà l vida per sempre. Ahir, curiosament, vaig estar pensant en ell tot el dia i a la nit vaig anar a sopar fora amb en meu marit, Casimir de Dalmau, vam parlar d’ell tota l’estona. I vam brindar! Li va encantar Sintra…tant que quedava pwr veure i compartir. Gràcies pel teu escrit!
Gràcies Maria. No ens coneixem personalment, però se de tu per, evidentment, en Casimir i els amics. Penso que els que quedem, haurem de reforçar la nostra amistat i companyonia. No cal perdre amics de la talla humana de l’Àlex i en Fermí per valorar la importància de l’amistat. Però… Els humans som una mica cabuts¡ Segur que en la seva ànima hi ha un trosset de Sintra i de totes les estones compartides amb els amics. Una abraçada¡
Quànta sensibilitat, Josep Maria. Ben bé és l’elogi d’una gran amistat. Emocionant.
“els humans, ben poques coses podem triar”.
Unit en el condol a la família i amics.
Joaquim Amaré
Tortosa. Terres de l’Ebre.
Moltíssimes gràcies Joaquim, pel teu comentari des de les estimades Terres de l’Ebre que, l’Àlex i la Núria van visitar varies vegades, juntament amb altres amics, en els últims anys.
Tinc molt bons records de les seves estades en aquesta nostra terra. Teva per naixement i meva, d’adopció¡
Gràcies Josep Maria!
Silencis per escoltar el crit interior.
I saber estar en el teu centre…
Bon dia, Josep Maria Via, Fa un parell de mesos li baix escriure, aqui mateix i no e tingut resposta me interesa moltisim que puguesim parla o trovanse un dia, yo soc en Jaume Vendrell, el meu pare es deia Jaume Vendrell Via, i era nebot y afillollat de Mossen Jaume Via Torres que el van matar a la guerra, i presisamente are estem buscan el origens de la nostra familia, i estem buscan arrels dels Via, aveure si en pot constesta, o al menos en quina persona dels que van esta a la trovada dels Via, ens podem dirigi,
Esperant la seba resposta amb despedeixo, amb salutacions
Jaume Vendrell Estruch
El meu telefono 621272923
Bona tarda, Jaume. Mossen Jaume Via Torres, era germà del meu besavi Miquel Via Torres, ambdós fills de la meva rebesàvia Francesca Torres Vendrell, germana de Jaume Torres Vendrell, fundador de Bodegas Torres.
Jo trobo que escriure en el mateix post sobre diferents ciutats tant llunyanes , quan les experiencies es comparen i malgrat els contrastos et son tan properes, fan que la narració sigui interessant i et sorprengui. Un estiu molt distret, gaudint del sorprenent way of life americà per tornar a l’enyorat Perelló i alhora recordant amb estimació i simpatia transmet una continuitat de felicitat que segueix ben viva, i per molts anys!
Vindrem aviat a veureus i probar la teva paella! Deus ser tot un mestre
Abraçada
Moltes gràcies Xavier. Jo ho veig així. Els diaris descriuen, expliquen, intenten transmetre la vida quotidiana. Una vida és un fil continu fins que s’acaba de forma més o menys abrupta. I varia. Dia a dia, hora a hora, mes a mes, any a any… Jo, i en aquest cas la Romina, som nosaltres a Miami, a Sarasota o al Perelló. I els fets i els sentiments s’esdevenen sense solució de continuïtat en entorns diferents que ens provoquen sensacions i sentiments diversos. M’agrada compartir-los amb vosaltres. I també m’agrada una altra cosa: compartir àpats amb productes locals amb els bons amics! Ho tenim pendent i ho farem, Xavier!
Hola!!
Molt distret i familiar
Sembla escrit d’una tirada i crec que es deu a que sobretot has parlat de l’amistat i dels estimats amics, tan necessaris per omplir i gaudir la vida
Moltes gràcies, Xavier!
Un escrit lleuger de final d’estiu…
Quan més gran et fas, més valores l’amistat!
Gràcies Josep Maria
Bon material per pensar… com sempre.
D’un advocat no fa gaire vaig escoltar el que semblava un aforisme d’aquest que utilitzen els lletrats però que era més propi de la física quàntica: si no ho miro, no existeix.
Recorda allò que la realitat no existeix fins que no és observada…
M’ho ha recordat quan dius… _El maleit “políticament correcte”, per evitar ser clars o permetre ignorar ―quan no directament mentir sobre― la realitat que no volem veure!_
El políticament correcte, és una forma de cinisme desfermat. El “bienqueda” és una forma de deixalla humana despreciable instal.lada en la falsedat i la mentida.
El pitjor és l’abast que tenen aquestes pràctiques!
Llegiu el bloc de Nina Carné que, amb només 23 anys, descriu de forma descarnada i sense fariseisme la societat de malalts mentals en la que vivim.
Bones reflexions i males perspectives
El mon dependrà ara d’una trinitat diabòlica! Russia i la Xina no podien triar el seu dirigent, i els EEUU, que podían, han triat un individu casi bessó. Els tres s’hauràn de malfiar entre ells, perque de respecte ni saben qué es. Les democràcies s’han afeblit empeses per estetiques pseudo esquerranes i contra postures feixistes, mentre la gran i extensa classe mitja romàn encara muda i castigada…
Gràcies Xavier. Jo crec que Xina, Rússia i EEUU reflexen bé la realitat de la decadència de l’espècie. Els governants/règims, com diu en Xavier Roig, no són la causa. Són la consequència d’una humanitat que, com prediu Eudald Carbonell, no s’extingirà ( o sí) per poc…
És evident que el món no gira rodó. És un gran manicomi¡ No sé si hi haurà Tercera Guerra Mundial, o no. Però hi haurà sacsejades fortíssimes¡¡¡