L’esperança després de la decepció
En el post anterior vaig reflexionar sobre la construcció i la posterior degradació del model sanitari català a partir de les qüestions que em va suscitar la lectura d’Anatomia de l’esperança, de Francesc Torralba. Reprenc ara aquella reflexió en el punt on va quedar. Què passa amb l’esperança quan una obra en què s’ha cregut, i a la qual s’ha contribuït decisivament, acaba desmantellada? I quan els anys i l’experiència han modificat el lloc des del qual un està disposat a relacionar-s’hi?
___________________________________
Informar-se o preservar el criteri
Una de les conseqüències d’haver viscut aquell procés va ser comprovar fins a quin punt una realitat coneguda directament podia ser simplificada i deformada pel relat públic. La pluralitat juridicoinstitucional dels proveïdors es presentava com una privatització, l’autonomia de gestió, com una manca de control, i la progressiva apropiació política i administrativa del sistema, com una defensa del seu caràcter públic.
És des d’aquesta experiència que m’interpel·la l’advertiment de Francesc Torralba sobre el perill d’apartar-se de la informació en general, no específicament de la informació sanitària, encara que penso que la reflexió és aplicable. Assenyala el risc que la desconnexió informativa es converteixi en desvinculació moral i que protegir-se de les males notícies acabi essent una manera d’ignorar el sofriment, la injustícia o els conflictes del nostre temps. L’advertiment és pertinent. Hi ha una forma d’aïllament que consisteix a no voler saber res del que pot incomodar-nos o exigir-nos una resposta.
Però no tota distància respecte del flux informatiu respon a aquesta voluntat d’evasió. Després d’haver comprovat fins a quin punt determinats relats poden alterar el sentit d’una realitat, limitar-ne el consum també pot ser una manera de protegir el judici. El problema no és només que els mitjans s’equivoquin, sinó que l’exposició contínua a una narració fragmentària i emocionalment dirigida pot acabar substituint el coneixement dels fets per la familiaritat amb un relat.
L’actualitat es converteix aleshores en una successió d’estímuls que reclama adhesions immediates, alimenta la indignació i deixa poc espai per comprendre els processos de fons. La reiteració produeix una sensació de certesa que no neix necessàriament del coneixement, sinó de la repetició. Les categories amb què es presenta una qüestió acaben determinant allò que el públic és capaç de veure-hi, i sovint també les decisions que els governs consideren possibles.
Una persona pot mantenir-se vinculada als problemes col·lectius sense sotmetre’s cada dia a aquest factor de risc per a la salut mental. Pot mirar d’informar-se amb criteri, intentar distingir el que és rellevant del que només és soroll i intervenir quan considera que pot aportar alguna cosa. En determinades
Font:DIXIT CENTRE DE DOCUMENTACIÓ DE SERVEIS SOCIALS. GENERALITAT DE CATALUNYA
circumstàncies, apartar-se’n una mica no és amagar el cap sota l’ala, sinó preservar la facultat de comprendre.
La tensió que assenyala Torralba continua existint. Cal evitar que la protecció de la vida interior es converteixi en indiferència, però també que la responsabilitat cívica sigui identificada amb la submissió a una indústria de l’atenció que pot deteriorar el mateix criteri que necessitem per actuar.
_________________________________________________________________________
Un diagnòstic semblant del nostre món
Es podria pensar que l’esperança que expressa Francesc Torralba parteix d’una visió poc realista del món actual. Però no és així. N’hem parlat més d’una vegada i la coincidència és àmplia. Veig, com ell, una societat en què el sistema econòmic i cultural sorgit de la globalització ha reduït progressivament la persona a la seva funció de productora i consumidora. El vell “tant tens, tant vals” s’ha convertit en un principi general que condiciona l’autoestima, les relacions i la manera com mesurem el valor dels altres.
Veig salaris que no permeten construir una vida digna, un habitatge convertit en un bé inaccessible per a una part creixent de la població, vincles afectius cada vegada més fràgils, estructures familiars sotmeses a tensions constants i una soledat cada cop més estesa. La societat en xarxa ha multiplicat les connexions, però no necessàriament la companyia, la comprensió ni la confiança. Ha creat una disponibilitat permanent que fatiga, fragmenta l’atenció i converteix la comparació amb els altres en una experiència quotidiana.
Crec que vivim un problema de salut mental de dimensions col·lectives. L’augment dels diagnòstics psiquiàtrics com l’ansietat, la depressió, la irritabilitat, la manca de sentit, l’aïllament, la dificultat per sostenir projectes vitals, configuren un cert malestar generalitzat i contribueix a la tensió col.lectiva. Una societat que converteix el consum en propòsit, la competència en una forma ordinària de relació i l’èxit visible en la mesura de la dignitat humana acaba produint persones profundament insatisfetes i les predisposa a emmalaltir.
Al mateix temps, aquest sistema degrada el medi, esgota els recursos i compromet les condicions que fan possible la vida. La destrucció de la persona i la destrucció de l’entorn no són dos processos independents. Procedeixen d’una mateixa incapacitat per posar límits a una economia que necessita créixer
indefinidament i transformar en mercaderia tot allò que troba.
Torralba contempla aquesta realitat amb una severitat molt semblant. La diferència, si n’hi ha una, es troba en la necessitat de fer explícita la confiança. Torralba acompanya la diagnosi amb l’afirmació que el futur no està clausurat. Jo no sempre em sento còmode ni segur a l’hora de concloure el que dic amb un missatge destinat a compensar la cruesa de l’anàlisi.
No crec que la realitat millori perquè l’expressem amb paraules més suaus. Tampoc no considero que qualsevol intervenció pública hagi d’acabar amb una invitació a l’esperança i encara menys a l’optimisme (veure la diferència proposada entre optimisme i esperança al post A propòsit de l’esperança. Pensant en model sanitari català (I) de 22 de juliol de 2026). Aquesta manera de parlar pot afavorir, tanmateix, una interpretació que no necessàriament és correcta. Qui m’escolta pot deduir, de vegades, que no tinc prou confiança en el futur que ens espera. No és així. Confiança en tinc, però no sóc optimista i tampoc no veig prudent proclamar una esperança que no tingui en compte el que l’experiència m’ha ensenyat.
_________________________________________________________________________
La decepció i el pas dels anys
Formo part de la generació que va contribuir a definir i desplegar el model sanitari català. L’esperança que hi vam dipositar no va quedar en una declaració de principis. Va donar lloc a una acció sostinguda, va articular institucions i va arribar a construir una realitat que, amb totes les imperfeccions que es vulgui, tenia una lògica pròpia i obtenia resultats reconeguts.
Anys després, un cop allunyat de les responsabilitats directes, vaig veure com aquell sistema era desmantellat per interessos que es presentaven sota una retòrica ideològica. La defensa del que era públic servia per justificar una concentració més gran de poder polític, la gestió directa de les institucions per controlar-ne les decisions i l’ampliació d’un sector administratiu que permetia distribuir llocs estables i posicions d’influència.
Les crítiques a aquest procés acostumaven a topar amb dues respostes. Els qui havien fet d’aquella retòrica la base de la seva legitimitat reaccionaven amb agressivitat. Reconèixer els fets els hauria obligat a qüestionar el relat amb què justificaven una centralització i una administrativització creixents.
Alhora, alguns dels qui coneixien el model i havien contribuït a construir-lo compartien el diagnòstic i lamentaven la degradació, però continuaven adaptant-s’hi. El nou ordre els garantia càrrecs, influència, seguretat professional o possibilitats de promoció. Podien deplorar-ne les conseqüències sense renunciar als avantatges que n’obtenien. La crítica era acceptada mentre no obligués a modificar cap conducta.
D’aquesta experiència m’en queda una decepció profunda. La paraula és exacta. No es tracta d’un estat d’ànim passatger ni d’una incapacitat per suportar que altres pensin de manera diferent. La decepció neix de comprovar com uns interessos poden revestir-se de principis, com una institució pot conservar el nom mentre perd la lògica que la justificava i com persones que coneixen els fets poden adaptar-s’hi sense deixar de lamentar-los.
El fet que conegués el sistema, pogués identificar les causes de la seva degradació i imaginar algunes vies de recuperació va fer que, sobretot anys enrere, força gent m’encoratgés a tornar-hi i a assumir de nou un paper actiu. Jo tenia clar que no ho faria. Alguns expressaven aquell desig sincerament. Era lògic que, en general, persones d’altres espais polítics no ho fessin. Més difícil d’interpretar era l’actitud dels companys que havien contribuït a construir el model i després s’havien acomodat al seu desmantellament. Quan coincidíem, apel·laven al meu retorn amb una insistència més retòrica que real, mentre la mevaabsència els estalviava haver de revisar les posicions que havien acabat ocupant. 
Per part meva, conèixer un problema i saber imaginar-ne algunes solucions no em feia sentir obligat a convertir-lo indefinidament en el centre de la meva vida. La qüestió no es redueix a l’esgotament. Amb els anys canvien les prioritats, la manera d’entendre a què val la pena dedicar el temps, la disposició a tornar a assumir responsabilitats ja exercides i, en definitiva, el lloc des del qual un es relaciona amb una obra que continua considerant valuosa.
_________________________________________________________________________
Un matís a la concepció de l’esperança
La mort d’un fill i la degradació d’una obra institucional pertanyen a ordres incomparables. La primera és una pèrdua irreparable. No hi ha cap acció capaç de restituir allò que s’ha perdut, i continuar vivint exigeix trobar una manera d’incorporar l’absència sense permetre que ocupi tot el futur. Francesc Torralba ha continuat afirmant l’esperança desprès d’haver travessat aquesta experiència extrema. Si hi faig referència és perquè, en llegir-lo, em va assaltar una associació que encara em provoca incomoditat: “com podem questionar l’esperança en un sisitema institucional destrossat, quan algú amb la solvència i capacitat d’en Francesc, no ho fa ni amb la mort d’un fill”. Però el pensament associa experiències lliurament, encara que un mateix pugui sentir vergonya de la comparació.
Una institució esgarrada planteja una situació diferent, concretament perquè pot ser corregida o reconstruïda. En la mesura que Torralba no conceb l’esperança sense una predisposició a l’acció, si el bé continua essent possible, cal treballar perquè torni a adquirir realitat.
No discuteixo aquesta tesi. El matís apareix quan l’esperança ja va produir l’acció, l’acció va construir una obra i, després, aquella obra va ser alterada pels processos que he descrit. En aquestes circumstàncies, mantenir el futur obert no imposa una disponibilitat personal indefinida ni obliga a repetir sempre el mateix tipus d’intervenció. La qüestió és quina forma ha de prendre ara aquesta acció, què correspon fer a qui decideix apartar-se sense desentendre’s del que va contribuir a construir i què haurien de fer els qui encara hi són?
_________________________________________________________________________
El llegat i les generacions
TENIR CURA DEL LLEGAT, ENTREGAR-LO I ENRETIRAR-SE
La dimensió generacional no serveix per explicar qui va desmantellar el model. La degradació no va ser obra d’una generació que en substituís una altra, sinó d’actors diversos, molts dels quals eren coetanis dels mateixos constructors del sistema i en coneixien molt bé el funcionament. El problema generacional apareix després i se situa en dos àmbits estretament relacionats: la transmissió del llegat i el relleu de les persones.
Una institució es converteix en llegat quan pot passar d’unes mans a unes altres sense quedar congelada, però també sense perdre els principis que li donaven sentit. El model sanitari català no havia de ser conservat com una peça intocable ni reproduït indefinidament en la forma adoptada als anys noranta. Havia de ser entès, actualitzat i millorat. Perquè això fos possible, calia tranmetre la seva lògica, els equilibris que el sostenien i el procés que en va permetre la desfiguració. Els qui vam participar en la seva construcció ens hem de preguntar si vam saber explicar-ho prou bé i formar persones capaces de comprendre-ho.
Aquesta insuficiència en la transmissió es va veure agreujada per un segon problema. Massa persones que havien contribuït a construir el model van prolongar la seva permanència dins les estructures i es van anar adaptant als criteris que el malmetien. La seva acomodació va legitimar el nou ordre i va reduir l’espai perquè una generació diferent pogués assumir responsabilitats reals. La permanència deixa de ser compromís quan es converteix en una manera de preservar la pròpia posició.
Miro les generacions més joves i hi reconec capacitat, sensibilitat, coneixement i aptitud per identificar problemes que la nostra generació no va saber veure prou bé. També seria injust ignorar les condicions en què han de construir els seus projectes. La precarietat laboral, la dificultat d’accedir a l’habitatge i una relació amb el temps dominada per la urgència dificulten el compromís sostingut amb les institucions.
Si, com sosté Torralba, l’esperança ha de traduir-se en acció, la pregunta és quina acció correspon ara i a qui. No podem demanar a les noves generacions que reprodueixin la nostra manera de fer ni que conservin sense canvis allò que ni tan sols els hem sabut transmetre. El que han de rebre no és només informació tècnica ni una fórmula organitzativa tancada, sinó una concepció del servei públic basada en la responsabilitat pels resultats, l’autonomia vinculada a la rendició de comptes, la diversitat institucional i la prioritat dels ciutadans sobre els aparells que administren el sistema. Han de conèixer el model abans de la seva desfiguració i les causes que van permetre desmantellar-lo, no per restaurar-lo mecànicament, sinó per poder decidir què cal preservar, què cal modificar i quina forma ha d’adoptar en el futur.
Però la transmissió sense relleu és incompleta, de la mateixa manera que el relleu sense transmissió és cec. Als qui vam participar en aquella etapa ens correspon explicar, posar el coneixement acumulat a disposició dels altres i retirar-nos dels espais que ja no ens pertoca ocupar. A les generacions següents els correspon rebre aquest llegat críticament i donar-li una forma pròpia, sense tuteles ni hipoteques. El llegat només existeix quan el coneixement passa i el lloc queda lliure.