La Palma i El Hierro, juny de 2026
LA PALMA
He tornat de La Palma i d’El Hierro amb la sensació d’haver conegut dues illes i, alhora, dues maneres de viure una mica al marge. No al marge del món, no al marge de tot, perquè avui la globalització arriba arreu, però el ritme en aquelles illes és un altre.
Sense que aquest fos el propòsit, amb aquest viatge he completat el meu primer coneixement directe de les set illes principals de l’arxipèlag canari. En efecte, no era pas l’ objectiu. No m’he sentit mai col·leccionista de llocs. Més aviat al contrari. Cada vegada em costa més viatjar si no hi ha alguna raó que d’una manera o altra m’ajudi a connectar amb mi mateix, una amistat, una conversa pendent, el desig de trobar respostes a preguntes que potser no les tenen… Aquesta vegada la raó va ser una bona amiga, la Fàtima, els seus orígens palmers, una casa familiar a Los Quemados, a Fuencaliente, i la coincidència amb una trobada que va organitzar ella amb antigues companyes seves d’escola. Va proposar-me aprofitat l’ocasió per sumar-me al grup i acomplir així l’objectiu parlat moltes vegades de conèixer la seva casa familiar de La Palma i gaudir de la seva companyia i de la illa.
De les Canàries, l’illa que conec més bé és Lanzarote. Els lectors del bloc saben que durant un temps em vaig plantejar seriosament anar-hi a viure. Ara penso que, probablement, va ser una sort no fer-ho. Lanzarote continua sent una illa d’una bellesa exclusiva i singular, però també és una illa assetjada. El turisme hi ha anat avançant com una lava d’una altra mena, més lenta, més amable en l’aparença, però igualment transformadora. Allà on abans hi havia vida local, ara sovint hi ha rendibilitat. Les cases, s’han transformat en allotjaments i els individus amb maletes de cabina amb rodetes, han anat conquerint el terreny. No és un problema només de Lanzarote, és clar. És el mal contemporani de tots els llocs bells quan el món decideix que han de deixar de ser indrets bonics per convertir-se en productes comercialitzables.
La Palma i El Hierro encara resisteixen. En aquestes illes perviu, per ara, el que en podríem dir una escala humana. La orografia resultant del subsol volcànic, representa una dificultat física, una incomoditat geogràfica que les protegeix una mica. No tenen la facilitat obscena de les platges infinites, i els hotels no hi han pogut proliferar tant. Cal arribar-hi, pujar-hi, baixar-hi, perdre-s’hi una mica, acceptar-ne els revolts, els silencis, la boira, la pedra negra, els pendents, la manca d’evidència. Potser és això el que em va commoure. Són illes que encara no han estat del tot domesticades. Encara no ha estat possible destruir-les.
La Palma, amb els seus set-cents quilòmetres quadrats llargs i uns vuitanta-sis mil habitants, és una illa prou gran per tenir món propi. El Hierro, amb poc més de dos-cents seixanta quilòmetres quadrats i uns dotze mil habitants, és una altra cosa. El Hierro no sembla una illa petita. Sembla una illa concentrada. Com si algú hagués comprimit en molt poc espai una quantitat desproporcionada de roca, vent, mar,
EL HIERRO
pendent, solitud i secret.
La Palma em va semblar una illa treballada per la vida. El Hierro, una illa treballada per la lluita contra els límits. A La Palma hi vaig anar sobretot per veure persones i gaudir de l’amistat. A El Hierro hi vaig anar, en canvi, per veure l’illa.
_________________________________________________________________________
El Hierro
LA FRONTERA. EL HIERRO
El desig de conèixer El Hierro me’l va desvetllar la sèrie que porta el nom de l’illa. Més enllà de l’argument, de la bona feina dels actors, de la tensió narrativa, el que em va quedar gravat va ser l’atmosfera. La fotografia, els paisatges, els silencis, la manera com el mar i la roca semblaven participar en els fets. Hi ha produccions cinematogràfiques en què el paisatge és decorat. A Hierro, els que l’han fet possible, han aconseguit que el paisatge transmeti un missatge a cavall entre la pau i una mena de presència inquietant, una vibració estremidora. No deixa indiferent.
Quan hi arribes, entens de seguida que aquella ficció no traïa del tot el lloc. El Hierro té una duresa que no necessita exageració. Les carreteres serpentegen com pistes d’esquí posades damunt d’un volcà. Els desnivells són sobtats. El mar a estones acompanya, però quan menys tu esperes amenaça. Les zones de bany existeixen, però no són mai una concessió fàcil. Tot demana adaptació. Tot sembla dir-te que aquí la comoditat no és un dret adquirit. No sabria dir si l’illa em va impressionar perquè ja venia condicionat per la sèrie, o si la sèrie m’havia impressionat perquè havia captat alguna veritat profunda de l’illa. Probablement totes dues coses són certes. Però la sensació que hi vaig tenir no va ser turística. Va ser física. El Hierro se sent al cos. En el vent sobre la pell, en els brams de la natura, en el silenci dels pobles, que excepte en dies assenyalats, presenten uns carrers deserts. El mar omnipresent força la mirada a allargar la vista. Les siluetes més o menys ombrívoles del Teide, de la Gomera…
Hi vaig percebre, una certa severitat humana. Rostres tancats d’entrada. Gent discreta. Poca teatralitat. Una indumentària marcada més per la utilitat que per les ganes de fer goig. No era pobresa exactament, o no només pobresa. Era una mena de despreniment de l’aparença. Com si l’illa no afavorís gaire la frivolitat. Com si viure-hi demanés una economia gestual, verbal i emocional. En una comunitat de dotze mil habitants, tothom deu saber massa coses de tothom. Però saber no vol dir xerrar. Potser el secret, en una illa així, no consisteix a amagar, sinó a callar.
Per això el crim, el tràfic de drogues, la corrupció i les lleialtats fosques que travessen la sèrie em resultaven versemblants. No perquè El Hierro sigui això, seria absurd i injust dir-ho, sinó perquè en un lloc petit qualsevol esquerda moral fa més soroll. La culpa no es dissol en l’anonimat. La sospita no marxa gaire lluny. El pecat, si se’m permet una paraula antiga, no desapareix entre la multitud, sinó que queda enganxat a les parets, als ports, als túnels, als bars, als miradors. Hi ha llocs que protegeixen. I n’hi ha que protegeixen i oprimeixen alhora. El Hierro em va semblar un d’aquests llocs.
El fons sonor de l’illa és el vent i el mar. A vegades, només el vent. A vegades, només l’onada trencant contra la pedra negra. Però fins i tot quan tot sembla quiet hi ha una vibració subterrània. Potser és la suggestió de saber que vius damunt d’una geologia jove, damunt d’una terra que encara no ha acabat de fer-se. Potser és la memòria volcànica, aquest record que el que sembla sòlid pot obrir-se. Les illes volcàniques ens recorden que l’estabilitat és una ficció útil.
Vaig pujar al santuari de la Virgen de los Reyes un dia de boira espessa. Des del nivell del mar fins als set-cents metres, la pujada em va semblar gairebé vertical. A mesura que avançava, la boira es feia més densa. Quan vaig arribar a dalt, no es veia res. L’aigua queia de la boira, més que del cel. No hi havia paisatge, només humitat, silenci, pedra, ermita i una mena de gravetat antiga. Allà vaig pensar en la Bajada de la Virgen de los Reyes, aquest gran esdeveniment que cada quatre anys travessa l’illa i barreja fe, tradició, identitat popular, superstició, festa i necessitat de comunitat. A la sèrie, aquella baixada es converteix també en escenari de persecucions i mort. En un altre lloc potser m’hauria semblat un recurs narratiu. Allà dalt, amb la boira tancant-ho tot, em va semblar possible qualsevol cosa. No probable. Possible. Suficient perquè el lloc adquirís una força inquietant.
Però seria fals reduir El Hierro a una illa fosca. També hi vaig trobar una pau d’una gran potència. Una energia tel·lúrica, estimulant, neta. Hi ha una mena de silenci que lluny de buidar-te, repara. Hi ha
PLATANERA DE TACORÓN
paisatges que semblen fets per protegir alguna cosa essencial de l’ànima. El Roque de la Bonanza, Las Playas, el Parador abocat al mar, la Dehesa, El Sabinar, les carreteres que semblen no portar enlloc i que, justament per això, et porten una mica més endins de tu mateix.
A El Hierro el paisatge no és amable, però tampoc no és hostil. És anterior a nosaltres. Aquesta és la seva força. No busca agradar. No demana ser fotografiat. No fa concessions. És allà. I davant d’això, el que et surt és callar i deixar-te impregnar per tot.
_________________________________________________________________________
Puntagrande
PUNTAGRANDE
Puntagrande mereix un apart.
No sé si és un hotel, un far, una casa, una extravagància o una petita declaració de resistència contra la vulgaritat del món. Situat damunt d’una llengua de roca volcànica, envoltat per altres llengües de pedra que entren al mar evocant monstres marins, està posat en un punt on la terra sembla com si encara no estigués del tot segura d’haver-se consolidat. El mar hi arriba amb força. L’escuma puja, esclata, desapareix, torna. Tot és petit i alhora immens.
Puntagrande sembla un lloc situat a la frontera entre el món habitat i una altra cosa. No hi ha res de grandiloqüent. Al contrari. La seva força ve de la petitesa, de la seva obstinació a romandre allà, plantat damunt la pedra, mirant el mar.
En un temps en què gairebé tot vol ser gran, visible, promocionable, consumible, Puntagrande commou perquè sembla no voler res més que continuar sent. Una casa concebuda per Jorge Manrique arrodoneix amb un cert toc de distinció, el bon gust imperant en aquest llogaret.
_________________________________________________________________________
La Palma
JUANJO, NÚRIA, JORDI, EVA, JOSEP MARIA, FÁTIMA
A La Palma, com deia, no hi vaig anar amb la mateixa disposició. No era una illa que hagués de recórrer en tres o quatre dies. Hi havia la Fàtima, casa seva, la seva història familiar, i després la Núria Badia, a qui conec, aprecio i amb qui sempre he sentit una connexió fàcil. Hi va venir amb en Jordi, la seva parella, a qui gairebé no coneixia i que em va semblar una persona propera, entranyable, d’aquelles que no necessiten demostrar res i que desprenen bonhomia. Divendres van arribar l’Eva i en Juanjo, la parella de la Fàtima, amb qui només vaig poder compartir un sopar, però de vegades un sopar és suficient per adonar-te que aquella persona no passa inadvertida.
En Juanjo em va interessar de seguida. Té una curiositat viva, que comparteix sense exhibició. En un moment de la conversa va parlar de la consciència com allò que ens diferencia dels altres éssers vius, i en concret del poder tenir consciència de la magnitud de l’univers. Hi ha persones que aporten valor perquè saben coses. N’hi ha d’altres que n’aporten perquè tenen una manera pròpia de mirar i de transmetre la seva mirada diferent. En Juanjo em va semblar d’aquesta segona mena. En qualsevol conversa podia trobar un matís, un angle inesperat, una petita elevació del tema. Vaig gaudir escoltant-lo.
El dimecres 17 de juny, la Fàtima em va ensenyar Santa Cruz de La Palma. Vam aprofitar la passejada per posar-nos al dia. Santa Cruz és una capital petita, atlàntica, amb balcons de fusta, cases de colors, una elegància una mica antiga i una memòria indiana que es nota sense necessitat d’explicar-la gaire. Té aquella bellesa de les ciutats que han mirat el mar no només com un paisatge, sinó com un camí. A Santa Cruz el mar significa sortida, retorn, pèrdua, comerç, emigració, notícia, esperança.
La casa de la Fàtima, o més ben dit el conjunt d’edificis que la remodelació ha convertit en tres cases, ve dels avis. Ells la van construir i inaugurar en temps difícils. Aquesta frase, dita així, pot semblar un recurs literari. Però no ho és. En segons quins llocs, i La Palma n’és un, evidentment no és l’únic, però n’és un, dir que una casa va ser construïda en temps difícils vol dir que, a banda d’haver-hi moltes hores de feina enterrades a les parets, hi ha estalvi, sacrifici, renúncia, perseverança. Vol dir que algú va creure que valia la pena aixecar una casa en un lloc on la terra no regalava res.
La sensació que em queda de La Palma és la d’una duresa oberta. El Hierro em va semblar més tancat, més hermètic, més mineral. La Palma, en canvi, tot i la seva duresa, mira cap enfora. La seva història és una història de conreus difícils, de plataneres, vinyes, pendents, barrancs, volcans, emigració i retorns. La muntanya s’ha hagut de treballar pam a pam. A la zona de Fuencaliente, els ceps situats en pendents gairebé impossibles semblen una lliçó de tossuderia humana. Plantar allà, cuidar, esperar, collir, tornar-hi. Hi ha una noblesa en aquesta feina que el visitant percep de pressa, encara que no pugui entendre-la del tot. L’emigració a Cuba, a Veneçuela i a altres llocs no necessita grans explicacions quan veus aquesta terra. No és que La Palma expulsi. És que durant molt de temps devia obligar a escollir entre quedar-se resistint o
PALAU SALAZAR. SANTA CRUZ DE LA PALMA
marxar buscant una vida millor. I, tanmateix, els que marxen no sempre se’n van del tot. La Palma conserva una memòria d’anades i tornades. Les cases indianes, els accents, les històries familiars, els diners enviats, els estudis llunyans, els fills que no tornen del tot però tampoc no acaben de marxar mai.
La mare de la Fàtima va haver de sortir de l’illa per estudiar Farmàcia a la Universitat de Santiago de Compostel·la. En aquells anys, el viatge no era qualsevol cosa, era gairebé una expedició. Vaixell, dies de travessia, distància real, distància emocional. També el germà va estudiar Medicina a Santiago. Costa imaginar avui què significava per una família d’una illa com La Palma enviar dos fills a estudiar tan lluny. Hi havia, sens dubte, esforç econòmic. Però sobretot hi havia una aposta moral. La idea que la vida pot adquirir una amplada difícil d’assolir al lloc que t’ha vist néixer.
La Palma és una illa que ha après que una part d’ella mateixa viu fora.
_________________________________________________________________________
Els volcans
VOLCÀ TAJOGAITE
El San Juan va obrir la terra el 1949. El Teneguía ho va fer el 1971. El Tajogaite, el 2021. Tres erupcions en menys d’un segle, més enllà d’una certa excepcionalitat geològica, almenys en el context canari, implica una manera de viure que incorpora la possibilitat que el món que trepitges deixi de ser el mateix d’un dia per l’altre.
El dijous 18 de juny vaig fer una ruta d’uns vuit quilòmetres per la zona afectada, pel Tajogaite fins a poder veure de prop els cràters principals. Caminàvem damunt una catifa de cendra. La sensació recordava una mica la neu pols una mica compactada, però aquí no hi havia fred, sinó una calidesa inquietant. La terra encara conservava escalfor. En alguns punts sortien petites fumaroles. El groc del sofre i el vermell del ferro tenien una intensitat recent, com si la ferida encara no hagués decidit cicatritzar.
Tothom ha vist imatges de l’erupció. Tothom recorda, si més no, aquelles llengües de lava baixant lentament, menjant-se cases, carreteres, plataneres, paisatge. Però una cosa és veure-ho a la televisió i una altra escoltar-ho allà, caminant sobre la cendra, mentre la guia que ho va viure t’explica que aquella casa mig sepultada era d’algú conegut, que aquella altra va desaparèixer del tot, que hi havia gent que, quan podia, tornava a treure cendra del sostre per evitar que la casa s’esfondrés. Cases fetes després de trenta anys de feina. Cases que no eren patrimoni immobiliari, sinó vida acumulada. No va ser una tragèdia de morts. N’hi va haver un. Però sí que va ser una tragèdia humana. Perdre la casa, perdre els records, perdre la documentació personal, perdre les pròpies escriptures de la casa i per tant la possibilitat d’assenyalar exactament on era allò que havia estat teu. Algunes cases no estaven registrades. En una terra transformada per la lava i per la cendra, això podia voler dir una cosa brutal. No només he perdut casa meva, sinó que potser no podré demostrar mai que la vaig tenir. Em va colpir aquesta possibilitat. La vida sencera reduïda no ja a ruïna, sinó a indeterminació. Ni tan sols la ruïna clara, identificable, visitable. Res. Cendra. Lava. Un terreny convertit en un altre terreny. Una memòria sense lloc.
La guia ens va explicar els dies i, sobretot, les nits dels gairebé tres mesos que va durar l’erupció. Vuitanta-cinc dies i vuit hores. La pluja de cendra constant. Les partícules a l’aire. Els metalls pesants. Les emissions de sofre, amb aquella pudor d’ous podrits que ho impregnava tot. Els tremolors de terra. El llit movent-se de nit. Els objectes fent soroll. I, per damunt de tot, el bramul ininterromput de la lava sortint de la terra. Vaig quedar especialment impressionat per una cosa. La nit del 13 de desembre, quan l’activitat volcànica es va aturar, el soroll va cessar de cop. No va anar minvant a poc a poc, com una bèstia que s’adorm. Es va
VOLCÀ TENEGUIA
apagar. Com si algú hagués desconnectat un altaveu immens. Imagino aquell silenci. Després de vuitanta-cinc dies de soroll, aquell silenci devia ser gairebé més irreal que el volcà.
Potser La Palma és això. Una illa capaç de passar del bramul al silenci, de la destrucció a la reconstrucció, de la pèrdua a la vida que continua. Una illa que ha conegut el patiment, però també la xarxa. La família. La memòria. La capacitat de tornar a començar no com una consigna optimista, sinó com una necessitat elemental.
_________________________________________________________________________
Una impressió de foraster
Tot el que escric pot contenir errors de percepció. Segur que en conté. He passat pocs dies a La Palma i a El Hierro. Soc un foraster passavolant, un home que mira, escolta, pregunta, s’equivoca, associa, exagera potser alguna ombra i no veu prou alguna llum. Els llocs no es coneixen en quatre dies. Però també és cert que hi ha una primera impressió que té un cert valor. És subjectiu, no es tracta per a res de la veritat completa, ni necessàriament de la veritat justa, però sí d’una veritat inicial que després cal posar en quarantena sense destruir-la del tot. La Palma i El Hierro m’han deixat dues impressions diferents i complementàries.
La Palma m’ha parlat de famílies, cases, conreus, emigració, estudis llunyans, volcans, cendra i retorns. És una illa amb biografia. Una illa on la bellesa no tapa la duresa, sinó que la conté. Una illa on la terra sembla haver estat guanyada pam a pam a la pendent, a la pobresa, al volcà i a la distància.
El Hierro m’ha parlat de límit, silenci, vent, roca, mar, comunitat i secret. És una illa menys biogràfica i 
més metafísica. No explica tant vides concretes com una condició. La de l’home davant d’una naturalesa que no necessita justificar-se. La de la comunitat petita davant del pes del que sap i no diu. La del visitant davant d’un lloc que no vol seduir-lo i que, per això mateix, l’impressiona.
La Palma és una illa treballada per la vida. El Hierro és una illa treballada pel límit.
Potser per això he tornat pensant que algunes illes no es visiten del tot. S’hi passa. Ens travessen. I després, quan ja som lluny, continuen burxant dins nostre amb la paciència obscura de la lava quan es refreda. Ens en queda una mica de sal a la pell, una mica de cansament als ulls i una resistència interior a convertir-les en simples imatges fotogràfiques.