VIATGE CAP A LA LLUM DE LA PROVENÇA. DIETARI D’UNA TROBADA A AIX-EN-PROVENCE AMB L’ORIOL I L’ADRIANA (III)

Reprenent el fil provençal

AMB L’ORIOL I L’ADRIANA A AVINYÓ

Els dietaris tenen aquesta servitud discreta i, alhora, aquesta veritat una mica melancòlica. Un creu que podrà seguir el fil d’allò que ha viscut amb la mateixa proximitat amb què ho va sentir, i de sobte la vida s’interposa, reclama altres paraules, altres obligacions, altres emocions, i aquell lloc que encara tenies tan a prop —gairebé a la pell— comença a entrar en una altra cambra de la memòria. No desapareix. No s’esborra. Però s’allunya una mica. Queda darrere d’un vel fi. La vida no sempre es deixa escriure quan toca. Hi ha viatges que es viuen d’una manera i s’escriuen d’una altra, no perquè el record s’hagi afeblit, sinó perquè mentrestant han passat coses, i aquestes coses també han ocupat l’esperit. Això és exactament el que m’ha passat amb aquests últims dies del viatge a la Provença. Pel mig hi ha hagut el Sant Jordi, l’intermezzo blaugrana amb l’entrega d’una distinció que fa molta il.lusió, altres posts, altres sentiments, altres reclams de la vida. I, tanmateix, no m’agradava deixar incomplet aquest viatge compartit amb el meu fill Oriol i amb l’Adriana, perquè va ser un viatge bonic, molt bonic, d’aquells que no fan soroll però que queden. I ara, encara que ja no el pugui escriure amb la immediatesa exacta d’aquell mateix vespre final a Eygalières, em sembla que encara en conservo prou el to, prou la llum i prou el record per salvar-lo del tot.

El diumenge de Resurrecció va començar a Les Baux-de-Provence, encimbellat damunt la roca, a les Alpilles, no pas perquè a ningú se li acudís un dia que un poble posat allà dalt quedaria bonic, sinó perquè aquell esperó rocós era una posició defensiva natural, una fortalesa gairebé obligada, d’una importància estratègica evident. La informació que ens van proporcionar a Les Baux, explicava que la vella ciutat medieval s’alça sobre un emplaçament habitat des de molt antic, damunt el remarcable escarpament rocós. La bellesa va venir després, o potser va venir al mateix temps, però la necessitat primera era una altra. El poble i la ciutadella, alçats damunt aquest penyal, dominen el paisatge perquè abans de dominar-lo estèticament l’havien hagut de dominar militarment. I això es nota. La pedra no sembla ornamental. Sembla necessària. Els pendents, el vent, la dificultat mateixa d’imaginar una vida quotidiana allà dalt, pujant i baixant, lluitant per una existència estable, tot fa pensar que, si hi eren, era perquè no quedava més remei. Però és clar que el resultat, segles després, és d’una bellesa rotunda. El lloc continua sent impressionant, tot i que avui aquesta impressió conviu amb una altra realitat, la del gran turisme. Les Baux s’ha convertit en un dels grans focus de visita de la zona, amb tot el que això comporta. La pedra hi és, la mateixa, la història també, però la gentada no contribueix a la bellesa del lloc.

Després vam baixar cap a Fontvieille, i allà el dia va canviar de to. No era només un altre poble. Era una altra Provença. Més viscuda. Més habitable. Més pròxima a una vida real. Fontvieille no té el prestigi de Saint-Rémy, ni la perfecció social de Eygalières, ni la densitat monumental de Les Baux. I precisament per això, o també per això, per a mi té un valor especial. Hi he estat moltes vegades. En guardo molts bons records. Records de carrers, de places, d’hores quietes, però també records de la meva vida. No n’hi tinc cap de dolent. Cap. Al contrari. Fontvieille m’ha quedat sempre associat a un benestar molt particular, a una manera molt neta de sentir-me bé. I això, en un lloc, no és pas poca cosa.

Vam dinar en un restaurant amb un jardí molt agradable, ple de gent, perquè es notava que, malgrat que a França

LES BAUX DE PROVENCE

la Setmana Santa no tingui la mateixa dimensió que entre nosaltres, aquell era clarament un dia festiu. El servei i la cuina no donaven l’abast. Algunes taules es van començar a impacientar. Nosaltres, en canvi, vam tenir un dinar entranyable, una conversa familiar bonica, un d’aquells àpats en què l’entorn, la primavera i la companyia fan que tot quedi al seu lloc sense haver-ho de forçar. Després vaig voler ensenyar-los La Régalido. Avui és una mena d’establiment refinat, aparentment luxós, molt lluny d’altres versions que jo n’havia conegut. Però per a mi no és només això. O no és això en primer terme. És un lloc on hi he estat sol i acompanyat. Un lloc que correspon a diferents etapes de la meva vida i, per tant, a diferents versions de mi mateix. Hi ha hagut en aquell espai dies de recolliment, dies d’esperança, dies de retorn a un mateix i també alguns dies compartits que la memòria ha decidit no abandonar.

Un d’aquests records, inevitablement, el duc lligat a la Cristina Martí. Devia ser l’any 2008 o el 2009. Elegant com és ella, la recordo allà, bellíssima, amb aquell cabell molt curt que tornava a créixer després d’una tanda de quimioteràpia no gaire llunyana que, afortunadament, havia significat la curació d’una malaltia greu. El bon record i l’afecte que continuo sentint per ella han quedat associats també a aquella llum.

Amb els anys, he anat entenent que els llocs no conserven només allò que hi vam fer, sinó també la manera com hi vam arribar, el moment de vida que travessàvem, les persones que ens hi acompanyaven i fins i tot aquella versió de nosaltres mateixos que després ja no torna exactament de la mateixa manera. Per això alguns espais no són mai del tot neutres. Un hotel, una terrassa, un jardí, una carretera d’entrada a un poble, poden acabar guardant una mena de sediment biogràfic difícil d’explicar. De vegades, un lloc queda unit per sempre a una llum concreta, a una conversa, a una esperança, a una fragilitat superada o simplement a una estona de vida que, sense saber-ho en aquell moment, la memòria decidirà conservar. Fontvieille, per a mi, forma part d’aquesta mena de llocs. No perquè hi hagi passat res espectacular, sinó precisament perquè hi han quedat dipositades algunes coses discretes i bones, d’aquelles que amb el temps es tornen més valuoses que molts grans esdeveniments.

FONTVIEILLE

Fontvieille ha quedat lligat dins meu per una altra raó més antiga, més familiar i més mig dita que dita del tot. Recordo que una figura anterior del meu llinatge, empesa per un exili forçat cap a Brazzaville, aleshores capital del Congo francès, hi havia acabat fent vida en relació amb un soci belga que tenia casa a Fontvieille, i aquella casa era La Régalido. M’agrada deixar-ho en aquest punt d’ambigüitat. N’hi ha prou. Hi ha llocs que, sense fer soroll, semblen esperar-te des d’abans que hi arribis.

I encara hi ha un altre fil, més visible, que lliga Fontvieille amb alguna cosa molt pròpia d’aquesta terra. Alphonse Daudet hi va passar temporades, allotjat a prop, al Château de Montauban, i d’allà ve bona part del fil que acabaria cristal·litzant en les Lettres de mon moulin. El molí que avui porta el seu nom —i que en realitat era el Moulin Ribet, o Saint-Pierre— no va ser exactament casa seva, però sí una imatge decisiva, un símbol, una peça d’aquella Provença seva, mig viscuda i mig recreada, que ha quedat gravada per sempre en la memòria cultural francesa. Això dona a Fontvieille una idiosincràsia particular. No és només bonic. Té darrere un petit pòsit de literatura, una presència de paraules que encara sembla respirar entre els arbres, els camins i la calma del poble. Quina sensació tan especial i d’intensa bellesa la dels plàtans a banda i banda de la carretereta d’accés al poble!

Quan marxàvem de Fontvieille, a més, hi va haver una escena de diumenge molt francesa, molt agradable. D’una banda, les pistes de petanca, amb una gent que passava la tarda jugant amb aquella combinació de calma i precisió que continua semblant-me admirable. La petanca és de tot França, i en aquest sentit forma part d’un imaginari molt més ampli que no pas el del sud. Encara avui, veure aquelles boles metàl·liques acostant-se a la petita, al bolitx, o desplaçant-ne d’altres amb una punteria exacta, em retorna a una fascinació infantil molt antiga. Hi ha coses que només la ment d’un nen viu en estat pur i que després, de gran, un només pot mirar de recuperar amb paraules sense acabar-ho d’aconseguir mai del tot.

D’altra banda, davant d’un recinte on hi havia activitat taurina es veien homes vestits de blanc, en una mena d’escalfament o preparació per a alguna de les pràctiques pròpies del sud de França amb braus. Això sí que era meridional, no pas francès en general, i pertanyia clarament a aquella cultura taurina del Midi, de la Camarga i de la Provença, no pas al conjunt del país. No soc capaç de precisar-ne el nom. Però la suma de tot plegat —petanca d’una banda, diumenge de poble, i de l’altra aquesta altra escena tan meridional i tan del sud— donava a la sortida de Fontvieille una qualitat de petita escena perfecta.

Després vam fer una aturada a Saint-Rémy-de-Provence. I aquí el dia va tenir un petit sobresalt, no pas

SAINT REMY DE PROVENCE

dramàtic, però sí prou eloqüent. Fa molts anys, l’any 1994, hi havia passat uns dies en una casa que havia estat una antiga mansió, en un moment de canvi laboral important i també difícil de la meva vida. És a dir, una vegada més, la Provença m’apareixia lligada a moments intensos, no sempre favorables, però sí profunds. Potser per això el contrast amb aquell diumenge de Resurrecció va ser tan fort. Saint-Rémy era una riuada de gent literalment increïble. Un formiguer. Una acumulació de persones que tirava enrere. I enmig d’aquell bullici gairebé irritant hi va haver, això sí, una sorpresa agradable, una d’aquelles trobades de carrer que de cop humanitzen el caos. Ens vam trobar en Carles Campuzano i la Marta Subirà, amb les seves parelles, i van ser ells mateixos qui ens van dir que també havien vist altres coneguts, en Pere Martí, en Pere Martínez, l’Albert Om i d’altres presències que confirmaven fins a quin punt aquell petit poble s’havia convertit, aquell dia, en una mena de nus de gent catalana, de turisme culte, de vacances més o menys previsibles.

En el cas de l’Albert Om, a més, hi havia una ressonància afegida, perquè havia passat tres mesos a Aix-en-Provence i d’aquella experiència en va sortir el llibre El dia que vaig marxar. No dic això perquè la meva idea de viure durant períodes llargs en pobles o petites ciutats agradables en sigui cap derivació. No ho és. Però sí que aquella coincidència em va fer tornar a pensar en una idea que ja fa temps que duc al cap i que, de fet, ja he concretat per a la tardor vinent en algun poble de la Toscana. No la d’anar passant i acumulant llocs, sinó la d’instal·lar-se dos o tres mesos en un poble o una petita ciutat agradable, llogar-hi una casa, anar al supermercat, al cafè, al forn, viure-hi una mica com els qui hi viuen. No per jugar a ser un nadiu —això seria ridícul—, sinó per donar temps a la mirada. També per escriure. I, en aquest cas, la Toscana que busco s’assembla més a un Fontvieille que no pas a un Saint-Rémy o a un Les Baux. Més allunyada del focus més intens del turisme, però prou a prop perquè res no quedi inaccessible.

Després vam anar a Eygalières i la diferència va ser immediata. No només una diferència de poble, sinó de rang, de to, i de (aquest terme tan polèmic anomenat) classe social. Allò que a Fontvieille era una vida viscuda, a Eygalières esdevenia una forma més alta, més filtrada i més conscient de representació del benestar, si més no — que no ho sé, però ho imagino— material. El petit nucli, la terrassa del Café de la Place, Le Progrès al davant, la gent asseguda, la roba, les postures, aquella elegància extraordinàriament refinada fins i tot en un poblet minúscul al mig de la Provença, tot plegat configurava una altra cosa. No una altra bellesa, perquè la bellesa hi és en tots dos llocs, i les pedres d’Eygalières no són menys autèntiques que les de Fontvieille. El que canvia és el paisatge humà. A Fontvieille encara hi veus un poble. A Eygalières hi veus també la tria, el filtre, el glamur, una forma contemporània d’allò que abans hauria tingut una tonalitat aristocràtica i que ara adopta la manera de viure dels molt rics, dels grans propietaris, dels francesos acomodats de ciutat, dels britànics, nord-americans i ciutadans d’altres contrades, que han convertit la zona en refugi d’un luxe silenciós. No hi ha cap necessitat ni d’idealitzar-ho ni de desacreditar-ho. La realitat és aquesta. L’estètica dels molt rics, quan és bona, és bona. I Eygalières en dona una versió molt convincent. Però una cosa és reconèixer-ho i una altra convertir-ho en model universal. El que a mi m’interessa és mirar-ho bé i entendre què transforma, en un poble, aquesta mena de presència. La bellesa hi continua essent. Però el to canvia. Venint de Saint-Rémy, amb aquella saturació gairebé insuportable, l’arribada a Eygalières va tenir fins i tot una qualitat de descans, gairebé de paradís civilitzat.

CAFÉ DE LA PLACE. EYGALIÈRES

L’endemà, dilluns de Pasqua, vam anar a Avinyó. I aquí el viatge va girar. O es va entelar. Perquè més enllà del Palais des Papes, de la façana monumental, del nucli més evidentment turístic, el que vam començar a veure dins la muralla era una ciutat estranyíssima, com si s’hagués buidat d’ella mateixa. Decrepitud, deixadesa, despoblació, una mena d’ombra urbana difícil d’explicar. Hi havia carrers on semblava que no hagués de passar-hi res. Cases abandonades o gairebé. Finestres mortes. Una qualitat de ciutat fantasma. I el pitjor, o el més inquietant, era no entendre per què. No n’hi havia prou de dir immigrants. No n’hi havia prou de dir degradació. No n’hi havia prou de dir centre històric cansat. No. Hi havia alguna cosa més fonda. Alguna cosa que no acabàvem d’atrapar. Recordo especialment aquell rierol amb rodes d’aigua, d’una bellesa inesperada, i a l’altra banda les cases antigues, els jardins, una noblesa de l’antigor que se n’anava a trossos.

Ens vam començar a preguntar què havia passat allà amb una insistència que ja no era només curiositat. Era una mena de petit neguit. I fins que no ens vam asseure a dinar i ens vam posar a buscar informació, no em vaig quedar satisfet. La mateixa documentació urbanística de la ciutat admet que la revitalització de “l’intra-muros” continua sent una prioritat i que hi ha degradació residencial al centre antic. Això no explicava tota la sensació, és clar, però sí que li donava un fonament. Avinyó havia perdut població al centre, havia perdut vida en el seu cor antic, i això explicava en part aquella impressió tan desconcertant de caminar per una ciutat gran, històrica, il·lustre, i sentir-la alhora abandonada. De la mateixa manera que les crescudes del Roina van acabar malmetent i inutilitzant el famós “pont d’Avignon” de la canço popular francesa, sembla que la ciutat antiga amurallada si hagi volgut mimetitzar solidàriament.

Allà, d’alguna manera, s’acabava el viatge amb el meu fill Oriol i l’Adriana. Després els vaig portar a l’estació del TGV perquè tornessin cap a casa, a París. Petita tristesa de qualsevol acomiadament de persones estimades a banda, hi havia, sobretot, la consciència serena que els dies compartits havien estat bonics i que ara cadascú tornava al seu món, al seu ritme, a la seva vida. Fa anys que la vida ens ha acostumat a aquestes anades i vingudes. Els fills són grans. Tenen la seva autonomia, els seus llocs, els seus projectes. Jo també tinc els meus. Ens estimem molt, però ja no vivim les trobades amb aquella idea que va ser quan va tocar de permanència domèstica. Les vivim bé mentre duren, i després les deixem acabar amb naturalitat. Potser aquesta és també una forma madura d’estimar-se.

I abans de tornar del tot a Saint-Marc-de-Jaumegarde vaig fer una última aturada. Vaig tornar a Eygalières. Em vaig asseure a la mateixa terrassa on el dia abans havíem estat tots tres. I vaig fer aquella última vivència, molt sintètica, molt callada, d’aquest viatge tan bell de la meva vida afortunada, almenys des d’aquest punt de vista. Allà hi eren, d’alguna manera, tots els colors de la Provença, tots els artistes, tots els llocs, tots els registres del viatge. Lagrasse, Aix, Les Baux, Fontvieille, Saint-Rémy, Eygalières, Avinyó. El bon record i l’afecte per la Cristina, la presència viva de l’Oriol i de l’Adriana, els anys passats,

AVINYÓ

els anys d’ara. I vaig pensar que potser això és el que ens dona un viatge quan és bo de veritat. No només llocs. No només bellesa. No només cultura. Ens dona, durant uns dies, una manera més neta d’estar al món.

I després la vida continua, sí, però no pas com una davallada. Continua amb les altres coses bones de la vida. I, en el meu cas, amb la fortuna de tornar a un lloc tan extraordinari com les Terres de l’Ebre, on em sento ben acollit i on la meva existència transcorre feliçment. I això també compta, i molt. És una gran sort anar a la Provença i, en acabar, saber que el lloc de retorn no és cap compensació menor, sinó un altre espai d’una bellesa genuina, d’una intimitat guanyada, d’una vida pròpia molt estimada. Potser per això no volia deixar aquest fil interromput. No perquè calgués explicar res més, sinó perquè alguns viatges, quan han estat prou bells, demanen encara una última mirada abans de desaparèixer dins la vida que continua.