Llibres que arriben massa aviat
Dec a la senyoreta Guitart, professora de literatura francesa, una part essencial d’aquella primera obertura cap a França, cap als llibres i cap a una forma de coneixement que jo encara no sabia ben bé com anomenar. Els lectors del bloc saben que li he dedicat posts sencers i alguns fragments, perquè hi ha agraïments que no s’esgoten amb una sola evocació (Veure Una Missa laica del 25 de Novembre de 2018) . Jo devia tenir catorze o quinze anys, i ella es caracteritzava per ser una d’aquelles persones que criden l’atenció. Era diferent. La diferència, en el seu cas, més enllà de quelcom entre el pintoresc i fins i tot una certa extravagància, procedia d’una autenticitat molt arrelada, d’una força interior poc comuna, d’una manera de posar-se davant la literatura que no semblava obeir ni a la rutina escolar ni a cap manual d’instruccions pedagògiques. Alguns professors transmeten coneixements, que ja és molt. Alguns altres, raríssims, encenen una part de nosaltres que encara no sabíem que existia. De la seva mà vaig començar a llegir literatura francesa —i altra, perquè Hesse, Freud o Dostoievski, també me’ls va presentar ella— d’una manera impròpia per a un noi de quinze o setze anys. Impròpia en el sentit més fèrtil de la paraula, perquè aquells llibres m’arribaven abans que jo disposés de prou vida viscuda per comprendre’ls i, justament per això, van poder deixar una marca que el pas dels anys no ha esborrat.
Vaig llegir La pesta i després L’Estrany, L’Étranger, en aquella edat en què un ja intueix que el món no és tan simple com li havien explicat, però encara no té prou vocabulari per formular-ho. Aquells llibres em van impressionar profundament. No els vaig entendre del tot, i ara seria ridícul reconstruir aquell adolescent com si hagués tingut una capacitat d’anàlisi que no tenia. Però sí que recordo una intuïció molt clara, anterior encara a qualsevol raonament. Allà hi havia alguna cosa que em concernia. La pesta em posava davant el mal que arriba sense demanar permís, davant una ciutat tancada, davant uns homes que han de decidir com es comporten quan tot s’esquerda. L’Estrany em deixava en una incomoditat més seca, més difícil de pair, perquè Meursault no semblava solament un personatge estrany o fred, sinó algú que posava en qüestió el gran teatre del món, la manera com la societat ens exigeix representar els sentiments que considera correctes, la dificultat de viure sense acomodar-se del tot a la mentida compartida. Jo no podia expressar-ho així. Però vaig sentir que aquell autor m’obria un fil que algun dia potser podria reprendre amb més solvència. 
La vida, després, va fer la seva feina. Després d’un any de voltar pel món, van venir la universitat, els anys d’estudi a Amèrica, la necessitat d’obrir-se camí professionalment, la família, les responsabilitats, les dècades en què el treball ocupa una part tan gran del dia que acaba ocupant també una part massa gran del pensament. No ho dic amb ressentiment. El treball m’ha proporcionat un nou tipus de disciplina, contacte amb la realitat, responsabilitats concretes, capacitat d’intervenir en el món i també una certa manera d’entendre les persones. Però durant molts anys va anar arraconant aquella pregunta que Camus m’havia deixat oberta. Un no abandona sempre allò que l’ha marcat. De vegades ho deixa en suspens. Ho porta dins, mig adormit, mentre la vida exigeix altres coses. A partir dels cinquanta-cinc o seixanta anys, quan vaig començar a reduir de manera voluntària i convençuda la càrrega de feina, vaig sentir que ja n’hi havia prou de viure tan condicionat per l’agenda, per l’obligació, per la disponibilitat permanent. No va ser una fugida. Va ser una decisió madura. Havia arribat l’hora de recuperar aquell cap de fil que havia quedat pendent des de la joventut.
______________________________________________________________________
La llum, el mar i una manera de pensar
Aquest retorn a Camus no s’ha produït en el món de l’adadèmia, ni deriva d’una voluntat tardana de convertir-me en especialista. Ha vingut barrejat amb una altra transformació, més lenta i més personal, que té a veure amb el paisatge, amb la llum, amb el mar, amb la decisió de viure al Perelló i amb la manera com les Terres de l’Ebre m’han ajudat a mirar-me la vida d’una altra manera. El paisatge, per a mi, no és un decorat amable ni una compensació estètica per suportar millor la vida. Quan el miro de debò, em retorna a una realitat anterior al que va acabar sent un soroll eixordador. N’he parlat mollt en aquest bloc. Sense anar més lluny en l’últim post (veure Observar, reflexionar, sentir, adaptar-se de 26 de Maig de 2026). Allà narrava com es viu la primera claror del matí en un dia qualsevol, amb la sinfonia dels ocells, amb la punta del Fangar tal com es veu des de casa, amb les platges. Explicava les sensacions a aquella hora encara imprecisa en què obro la finestra i entra l’aire fresc abans que el dia comenci a carregar-se de missatges, notícies i petites urgències. No hi busco cap salvació. Hi trobo una possibilitat de mirar amb menys interferències.
El mar té aquest poder estrany que porta a relativitzar la importància de les coses sense esborrar-les. Una preocupació continuarà esent una preocupació, una ferida tindrà el pes que tingui, una decepció no desapareix perquè l’horitzó s’eixampli. Però davant el toll immens d’aigua segons com blava, segons com més aviat verdosa i sempre salada, davant el moviment de les onades i amb una llum que va canviant sense demanar permís, allò que ha dolgut sembla desinflar-se, ocupa menys espai. Després, quan torno als missatges, a les notícies, al soroll de cada dia i a aquesta pressa una mica malaltissa que porta a opinar abans d’haver pensat, el mar encara manté el seu efecte amortidor.
La llum ocupa un lloc semblant. Parlo de la llum concreta, la que entra a casa al matí, la que encara no et permet saber quin dia farà, la que transforma el jardí després d’una nit humida, la que torna més quieta una tarda d’hivern o més vibrant una punta de primavera. Aquesta llum no m’estalvia res. No evita la malaltia, la pèrdua, la fragilitat dels afectes, la vellesa, la mort, la part més cansada i més absurda de l’existència. La ferida és allà i està ben present, amb aquella mena de dolor que no admet
maquillatge ni literatura ornamental. Però una claror ben mirada, algun matí, m’ha permès continuar pensant que la vida conserva valor fins i tot quan no ofereix cap resposta completa. Aquí apareix el primer lligam íntim amb Camus. Abans que l’absurd, abans que les disputes intel·lectuals, abans que la seva posició política, hi ha en ell una fidelitat al que provoca la natura, a deixar-se impregnar per ella, a una manera d’estimar la llum mediterrània, el mar, el cos, la pobresa inicial, la mare, la bellesa sensible. Aquesta bellesa no amaga la ferida, la fa una mica més suportable.
_________________________________________________________________________
Sense optimisme obligatori ni pessimisme satisfet
Mai no he pogut instal·lar-me en l’optimisme ni en el pessimisme. L’optimisme, quan es converteix en obligació emocional, em sembla una forma de no mirar. No tot anirà bé, no tota injúria ens fa millors, ni de tot el que no va, es desprèn una lliçó aprofitable. Però no saps com, el dolor pot ser convertit en material de superació personal. Algunes clatellades de la vida, sense redimir res i sense justificar res, ens obliguen a descobrir una part de nosaltres que ignoràvem. Tinc encara una ferida recent, profunda, que sento que m’ha fet millor persona. I ho escric amb tota la prudència que exigeix una afirmació així, perquè cap millora personal no compensa del tot segons quines fractures trinxadores ni les transforma en acceptables en un tres i no res. Però en aquest cas concret, en aquella pugna contra el que ningú desitjava, vaig descobrir una capacitat d’entrega que jo mateix no sabia que tenia. Vaig cuidar una persona estimada amb una dedicació que no havia tingut mai per ningú. No era heroisme. No era una virtut prèviament posseïda. Era una força que apareix quan la vida et posa davant un abisme i ja no et deixa especular sobre què faries en una situació així. Ho fas, perquè no pots fer cap altra cosa.
Aleshores vaig entendre, d’una manera molt més dura que amb qualsevol lectura, que la pregunta pel sentit de la vida pot deixar de ser una qüestió filosòfica i convertir-se en una amenaça real, immediata, que tens al costat, a dins de casa. A El mite de Sísif, Camus parteix d’aquella pregunta terrible sobre si la vida mereix ser viscuda. En el terreny conceptual, teòric, intel.lectual, aquesta pregunta es fa des d’una certa distància. En aquella experiència que em va tocar viure, la distància va desaparèixer. Hi havia moments en què la vida semblava haver perdut qualsevol camí practicable, i vaig veure al meu costat com la temptació de deixar de ser-hi no era una figura literària, sinó una ombra concreta, massa pròxima, massa present. Jo havia de combatre aquella ombra amb tot el que tenia i també amb el que no sabia que tenia. La vida no podia oferir cap garantia última, cap resposta completa, cap explicació capaç de convèncer de manera estable. I, malgrat això, aquella vida continuava essent digna d’una lleialtat enorme. Potser no podia veure-ho qui més ho necessitava. Jo havia de veure-ho per tots dos.
Davant d’una experiència així, el pessimisme tampoc serveix per a res. Quan arriba l’hora de tenir cura d’algú, quan una vida estimada està en perill, no serveix de res declarar que el món és absurd i retirar-se vençut per la impotència i el desànim. Tampoc serveix l’optimisme decoratiu, aquell optimisme que promet sortides fàcils i converteix el patiment en una etapa cap a una millora inevitable. La vida, en aquests casos, és molt més aspra. No hi ha cap manual, cap consigna, cap frase que serveixi. Ho has de passar i procurar sortir-ne sencer. Hi ha hores llargues, vigilància, cansament, por, converses repetides, silencis, una fidelitat que no pot permetre’s el luxe de claudicar. Aquell amor no el va trair res. Jo sabia que allò era un cataclisme, però la fidelitat no va trontollar. Aquesta és una de les poques coses que puc dir amb molta satisfacció.
A La pesta, aquesta realitat pren una forma que amb els anys m’ha arribat encara més endins perquè jo mateix acabaria essent metge. El doctor Rieux no és per a mi una figura heroica en el sentit fàcil, brillant i gairebé divinitzat amb què de vegades s’ha volgut presentar la medicina. Hi ha hagut metges extraordinaris, és clar, persones que han salvat vides i que han dut la professió a un nivell admirable. També he conegut massa vanitat professional, massa autobombo, massa inclinació a convertir el metge en una figura
superior, com si el contacte amb la malaltia conferís automàticament una mena de superioritat moral. Rieux em sembla una altra cosa. El veig com un home atrapat en una èpica dura, gens esplendorosa, travessada pel cansament, pel sentit del deure, per l’angoixa de no saber mai prou, per la consciència que el mal continua allà encara que un surti cada matí a intentar contenir-lo una mica. Ser metge pot ser molt gran, sí, però convé no mentir. També pot ser terrible, repetitiu, físicament i moralment esgotador. Arriba un moment en què no saps quin és el sentit final de tot plegat. Et queda llevar-te, sortir, fer el que saps fer, intentar mitigar una mica el dolor, retardar una pèrdua, acompanyar una por, assumir que no tens cap manual definitiu ni cap veritat que et protegeixi. En aquest sentit, Rieux no em sembla un sant ni un heroi de bronze. Em sembla un home indefens que continua actuant. Potser aquesta és la seva grandesa més austera.
_________________________________________________________________________
Sartre, la fascinació i la distància
Abordar el capítol de Sartre em neguiteja una mica. Però no me’l vull estalviar. Em fa gairebé vergonya parlar de la controvèrsia entre Sartre i Camus sabent que hi ha tants autors, tants estudiosos i tantes persones molt més preparades que jo que l’han analitzada amb una profunditat que ni puc, ni pretenc imitar. No cal fer el ridícul donant a entendre que puc aportar una lectura nova d’una dialèctica intel·lectual que em supera. La meva aproximació és més modesta i l’únic valor afegit que pot aportar és de tipus personal. Sartre m’ha fascinat sempre com a personatge, com a intel·ligència, com a figura central de la cultura europea del segle XX. Simone de Beauvoir també m’ha interessat molt. Els lectors del bloc saben d’aquesta passió meva per tots dos, i saben també que, com que visito de tant en tant el meu fill Oriol, que viu molt a prop del cementiri de Montparnasse, a París, gairebé sempre trobo un moment per entrar-hi, caminar fins a la seva tomba i quedar-m’hi dret una estona, deixant que aquell lloc, aquell silenci mineral, aquella acumulació de noms i de morts il·lustres, faci la seva feina dins meu. No és un pelegrinatge. Hi vaig perquè hi ha figures que ens continuen interrogant fins i tot quan no ens hi identifiquem del tot, en absolut.
Per això voldria evitar una contraposició infantil entre Sartre i Camus, com si es tractés d’una rivalitat esportiva o d’una adhesió sentimental de bàndol. Les coses importants gairebé mai no són tan simples. Sartre no pot ser despatxat amb una etiqueta, ni Camus pot ser convertit en un tòtem que ens il.lumina. Hi ha en Sartre una potència intel·lectual, una capacitat d’incidir en el seu temps, una ambició filosòfica i literària que continuen impressionant. També hi ha, per a mi, una zona de profunda incomoditat. Em costa acceptar la seva confiança en determinades formes de compromís històric, la seva proximitat a certes expressions del comunisme i la indulgència amb què una part de la intel·lectualitat del segle XX va mirar violències que, si haguessin vingut d’un altre bàndol, hauria condemnat sense matisos. Aquí la meva distància és molt gran. Si hi ha una tradició política que em resulta radicalment aliena és el comunisme, i encara més la seva versió de saló, la dels “progres”, la gauche caviar, la gauche divine, els qui han predicat alliberament, igualtat i superioritat moral des de posicions de privilegi cultural, social o econòmic. Aquesta família politico-cultural i les versions descafeïnades i patètiques que en queden, ha fet molt mal. Ha erosionat el valor de la responsabilitat individual, ha confós compassió amb tutela i intervencionisme, ha convertit la discrepància en condemna moral i ha deixat sovint un rastre de sectarisme ensangonat o “amable”, somrient i aparentment benintencionat, segons l’entorn i el moment. A Catalunya i a Espanya n’hem vist i patit expressions recents en Podem, en els Comuns i en tot un clima ideològic que ha volgut presentar-se com a consciència del nostre temps mentre contribuïa a empobrir el debat públic i a dividir la societat repartint carnets de bons i dolents amb una frivolitat perillosa. Quan veus aquesta caterva, acabes enyorant Sartre!
Camus em queda més a prop, però aquesta proximitat no anul·la la complexitat del problema. La ruptura amb Sartre després de L’home revoltat va tenir elements personals, ferides, egos, judicis d’època i batalles de prestigi intel·lectual. Aquest tipus de rivalitats ni deixen de ser un clàssic, ni es poden simplificar de forma reduccionista a contraposar la puresa moral d’un i l’error de l’altre. Seria massa fàcil i
del tot injust. El que m’interessa és una diferència de fons que jo percebo com a decisiva. Camus desconfiava de qualsevol justícia que acabés necessitant víctimes concretes per demostrar la seva grandesa futura. La seva revolta tenia límit. La seva exigència de justícia no li feia oblidar que matar un innocent en nom d’un bé superior ja embruta aquell bé des del primer moment. Aquí és on em reconec més. No perquè Sartre deixi de fascinar-me, ni perquè Camus resolgui totes les preguntes, sinó perquè, quan la intel·ligència es converteix en justícia de part, quan la Història es presenta com una absolució anticipada, quan una causa demana silenciar el sofriment real d’una persona concreta, jo necessito tornar a una mesura més humana, més vulnerable i potser menys brillant, però més fidel a allò que no voldria trair.
_________________________________________________________________________
Camus i el fil recuperat
Hi ha llibres que que queden oberts dins nostre fins que la vida ens dona prou elements per tornar-hi. Amb Camus m’ha passat això. Aquella impressió adolescent no era comprensió, era simplement una llavor que va arrelar dintre meu. Durant anys, la llavor va quedar enterrada sota moltes capes de vida quotidiana, de feina, de responsabilitats i d’urgències perfectament justificables. Ara no tinc la sensació de retornar a una lectura abandonada, sinó d’arribar, per altres camins, a entendre millor una pregunta que ja m’acompanyava des de feia molts anys. La medicina ensenya el contacte amb el dolor real i amb els límits de la reparació humana. Aquella experiència dolorosa viscuda recentment m’ha ensenyat fins on pot arribar una fidelitat quan una vida estimada es va fonent lentament sense que hi puguis fer res. El paisatge m’ha fet veure que la bellesa no explica el món, però ajuda a no degradar la mirada. L’escriptura m’ha fet evident que crear exigeix paciència, i també una certa humilitat davant el que no sabem formular. Potser per això Camus reapareix ara amb tanta naturalitat. No com una autoritat per citar, sinó com una veu que acompanya preguntes que durant dècades van anar fent camí.
El que em commou d’ell és aquesta negativa a triar entre veritat i vida. No em convida a maquillar la realitat per poder estimar-la, ni a deixar de viure pel fet que la mirada crua i clarivident mostri una vida que pot espantar i fins i tot resultar repugnant i odiosa. Em deixa en un punt certament difícil, però, honestament, molt fecund. Acceptar que el sentit no ens ve garantit i, malgrat això, continuar buscant-lo amb il·lusió, és en sí mateix un gran propòsit de vida i un motiu per no baixar del tren. Buscar el sentit, per suposat, però també la joia de viure en la vida quotidiana. En la manera de tractar els altres, d’exercir una professió sense emborratxar-se d’importància, de llegir sense fingir una saviesa que no tenim. En la forma de contemplar el mar al matí sense convertir el paisatge en una religió privada, protectora. En la manera de resistir el soroll
d’una època que sovint convida més a la reacció que a la prudència, el pensament. A l’actitud reflexiva. Camus em resulta creïble perquè no m’ofereix cap sortida clara. Per això em serveix. M’ofereix una esforç exigent, una veu que no consola gratuïtament, una forma de lucidesa que, contra el que pugui semblar, no s’ha tornat amarga. I això, després de tants anys d’haver deixat aquell llibre obert en algun lloc de la joventut, em sembla una manera estimulant de continuar.