Feia dies que sentia la necessitat de revisar el primer post d’aquest bloc, publicat el 7 de desembre de 2012 i titulat “Benvinguda. La casualitat ha volgut que aquesta necessitat de tornar-vos a donar la benvinguda d’una forma diferent, hagi coincidit amb el dia de Sant Jordi. Un Sant Jordi especial, emotiu. Fa un any estàvem confinats i vam patir íntimament la manca de la veritable celebració de Sant Jordi. Aquest any ens coincideix amb un moment en el que, clarament, estem una mica lluny, encara, de retornar a quelcom que ens sembli “normal”, però en l’ambient es respira un sentiment d’alliberament col·lectiu, de felicitat, d’emocions a flor de pell i d’esperança. De sentir que podem començar a intuir el final del malson. Alerta! Els que heu seguit el bloc, sabeu que penso que fa anys que els humans vivim en un terrible malson que la majoria ha batejat com “la normalitat”. I el final del malson de la pandèmia significa tornar a la decadència del nostre món prepandèmic, la pretesa “normalitat”, consistent en la deshumanització creixent, que es veurà agreujada pels efectes de mesos d’aïllament i tensió. Però, certament, seria injust no reconèixer que la gent desitja tornar, no a la nova normalitat sinó, simplement, a l’antiga anormalitat, poder continuar el procés normal de destrucció del planeta i autodestrucció de l’espècie o suïcidi col·lectiu.

El cas és que el primer post d’aquest bloc, del 7 de desembre de 2012, el de  “Benvinguda, allà està, el podeu llegir i no l’esborraré. Va ser escrit en un avió, travessant l’Atlàntic, en una època en la que jo creuava aquell oceà cinc o sis vegades a l’any. Anys abans feia la travessia –anar i tornar– un cop al mes. En aquella ocasió anava… No ho recordo. Havia de ser Montreal o Washington o Chicago o Miami. Feia anys que escrivia i la decisió d’obrir-me al World Wide Web, em feia respecte.

Vaig expressar el que creia –i gosava exposar públicament aleshores– a l’univers del WordPress, de l’Internet. Deia llavors:

En primera instància, el podria ubicar en el camp de la política sanitària. Però no només perquè la sanitat i la salut no es poden aïllar de la societat, els valors predominants en la mateixa, les institucions, les organitzacions socials, els partits polítics, la baixa qualitat de la nostra democràcia, el rol dels mitjans de comunicació i tantes altres coses com el context nacional català i, és clar, la crisi. La crisi econòmica i la seva causa: la crisi de valors”. Ben mirat, ha estat això. D’altra banda, pensem en la COVID-19 i vegem si algun dels ítems assenyalats no hi està relacionat. Malauradament, tots i més!

De sanitat, n’he parlat molt, especialment els primers anys. I la resta de posts escrits en aquests nou anys, penso que uns tres-cents,  tots tenen cabuda en la amplia definició de “societat, institucions socials…”. Al final, les humanitats i la narrativa, penso que han guanyat la partida i no us sé dir com evolucionarà el bloc en el futur. Ni idea.

Sí que us puc dir que sempre m’ha agradat escriure, que sempre he escrit, que tinc llibretes i llibretes d’escrits anteriors a l’aparició dels ordinadors (i posteriors), que no sé viure sense escriure i que, de moment, tot, la pandèmia per suposat, el viure en soledat lluny del “mundanal ruido” a les Terres de l’Ebre, la disminució volguda del temps dedicat al treball, la proximitat a la jubilació, en fi, tot en la meva vida, em porta a voler prioritzar l’escriure i anar disposant cada vegada de més temps i millors condicions per fer-ho. Per tant, la “Benvinguda pot continuar sent vàlida però he sentit la necessitat de posar-la en context.

Els que diuen que entenen de blocs, consideren que aquest és poc pertinent  per dues raons: els posts són massa llargs i no és un bloc temàtic, en un món on la gent va ràpid i vol textos breus, i quan acudeix a un bloc, cerca un bloc especialitzat del monotema que l’ocupa. Bé, aquest no és un bloc temàtic i no ho serà. I els posts no són curts i seguiran sent llargs… És el que em surt. El contrari seria artificial. La varietat potser també val la pena, no? Ni soc Leonardo da Vinci ni visc en el Renaixement, però no em desagradaria tenir les virtuts de Leonardo i, sense renunciar al valor de la superespecialització (no m’hi dedico gaire però encara soc metge i estic col·legiat), em preocupa la idea d’evolucionar cap a un món d’idiotes especialitzats.

Anem, però, al dia d’avui com a referent interpretatiu de què vol ser aquest bloc. Sant Jordi sempre és Sant Jordi i aquest no és el primer post escrit en la diada (veure “El dia de Sant Jordi. Bellesa i sentiments” del 23 de abril de 2015, “Escriure per Sant Jordi, tant si plou com si fa sol” del 23 d’abril de 2016, i “Sant Jordi, sentiments, ironia i bogeria” del 26 d’abril de 2018). Aquest Sant Jordi, però, ha fet surar de manera especial humanisme, sentiments, emocions, elements vinculats al que és autèntic de les persones, allò que –malgrat tot, encara– ens fa humans, més enllà dels embolcalls, la parafernàlia i la bogeria del nostre món. I tot això succeeix al voltant de l’expressió humana escrita, al voltant dels llibres… Un dia que aconsegueix que un científic com Oriol Mitjà s’emocioni vivint quelcom que, mínimament –perquè s’ha fet bé– en algun moment, ha comportat que la gent s’apilés per, per… per, simplement, VIURE!!!

Avui, dia de Sant Jordi, s’ha complert la previsió meteorològica i quan m’he llevat ja he vist que el dia era esplèndid. M’he aixecat d’hora, he sortit al porxo, he mirat a l’horitzó, i el mar i el cel eren un tot harmònic, en el que el to del blau evolucionava suau i respectuosament. Els ocells cantaven. Els colors eren intensos i l’absència d’altres sons reconfortava l’ànima. He mirat el roser i he recordat que, avui fa un any, m’havia regalat una rosa, una sola, preciosa. Avui encara no s’albiren. L’hivern s’ha allargat, envaint la primavera astronòmica. He pensat que aquest any els albercocs arribaran més tard. He entrat a la cuina i he fet cafè, mentre escoltava a la ràdio locutors, tertulians, escriptors, autors, persones humanes diverses, expressant una emoció palpable, diferent, especial, pel fet de poder tornar a celebrar el Sant Jordi, de sentir que el retorn a la vida era possible”.

I és que la diada de Sant Jordi, sense pretendre exagerar ni ésser hiperbòlic, penso que és quelcom que ens fa extraordinaris com a país. I m’agradaria que s’internacionalitzés. No només per expandir el millor de nosaltres, sinó perquè altres pobles poguessin gaudir, com ho fem els catalans, d’aquest dia meravellós de roses, llibres, emocions, sentiments, passions i alegria de la de veritat. Un dia que ens recorda que, si ens ho proposéssim, podríem tornar a ser éssers humans complets.

M’ha agradat la delicadesa amb la que Xavier Bosch ha explicat el seu trajecte en tren des de Sant Cugat –el meu estimat poble– fins a Barcelona. Deliciós! Rafel Nadal, Maria Barbal, fins i tot l’abans referit i controvertit –penso que entenc bé el seu turment interior– Oriol Mitjà. O Gerard Quintana. La seva complicitat gironina amb Rafel Nadal, el que significa per a ells, i jo crec que per a tots els que la coneixem, la llibreria Geli de Girona, fundada el 1879. Què fàcil empatitzar amb el que sentien i expressaven! Quin goig sentir-nos tots part d’un col·lectiu que, com tot el món, hem patit i patim un captiveri pandèmic i, enguany, hem tingut la sort que Sant Jordi i tot el que significa per a nosaltres, ha coincidit amb aquest moment d’intuïció de l’alliberament. Quan Jordi Basté i Rafel Nadal han especulat sobre la possibilitat que Gerard Quintana pogués acabar essent definit com a “aquell escriptor que durant anys es va dedicar a cantar”, no he dubtat de la sinceritat del que deien. No era un elogi amb finalitat comercial.

Gerard Quintana semblava músic i per això és conegut. Potser sí que en realitat és escriptor. Xavier Bosch i Rafel Nadal eren i són periodistes, però s’han revelat bons escriptors. Oriol Mitjà no és escriptor. És un científic. És sincer i turmentat, i ho reconeix. El que li batega dins i no pot evitar treure cap enfora de manera poc adaptada al món en el que viu –i pel que paga un preu elevat– l’ha portat a ser escriptor ocasional, potser furtiu i casual, segurament efímer o quasi… Shakespeare, Hemingway, García Márquez, Albert Camus, Petrarca, Josep Pla, Mercè Rodoreda… En fi, el que voleu, és diferent, és clar. Però avui, el turment real, la força de les virtuts i febleses enormes de Mitjà, “vomitades” per ell mateix sense filtres, de forma abrupta, políticament incorrecta, sorprenent per a la gent “benpensant i com cal”, tenen una energia que, amb millor o pitjor tècnica literària –no he llegit encara el llibre– l’han portat a captar l’interès de la gent. En resum, parlo de quelcom meravellós i confio que ens entenguem.

Tot això passava a Barcelona. La meva estimada Barcelona, malgrat Ada Colau faci tot el que pot i més per transformar-la en un esperpent que avergonyeix. I jo, des de les Terres de l’Ebre, mentre em disposava a iniciar una passejada d’hores pel Delta, per un moment m’he traslladat al Passeig de Gràcia i he contemplat la Casa Batlló engalanada per a la diada. I, com he dit, he sentit l’olor característic de la centenària llibreria Geli. I abans, de bon matí, la trucada de la Montserrat des de Lleida, a banda de confirmar-me que el sol i el bon temps ha estat un regal de Sant Jordi per a tot el país, m’ha traslladat el mateix desig de viure un Sant Jordi intens, després d’un any de pandèmia.

El meu país és tan petit que quan el sol se’n va a dormir mai no està prou segur d’haver-lo vist”. Mireu que n’és, de petit, aquest nostre país i que en té, de problemes… No s’escapa dels corrents de bogeria i autodestrucció mundial. Però sempre el porto al cor i en dies com avui me l’estimo especialment. És el meu. No en tinc d’altre!!! I jo he decidit celebrar el Sant Jordi a la meva manera i a la meva terra d’adopció, ebrenca.

I amb tot això que us explico, penso que heu de poder trobar el sentit de la nova benvinguda a aquest bloc, nou anys després. Queda lluny aquella benvinguda escrita en un avió, amb un iPad, travessant l’Atlàntic. El final d’una època que em va portar a viatjar i viure en una setantena de països dels cinc continents. Ara us torno a donar la benvinguda al bloc, mirant des de la finestra del despatx de casa el far de la Punta del Fangar, al nord del Delta de l’Ebre. I no em moc d’aquí, ja he voltat prou. Però és que m’hi trobo molt bé. Sento que ara he d’estar aquí.

He agafat la bici i, després de fer uns sis kilòmetres, he arribat a la platja de l’Arenal, on comença la corba de sud a nord, per tornar cap el sud que, partint de la costa, conforma la badia de la part nord del Delta. He seguit per ‘Lo Goleró’ i, tan bon punt he recuperat la platja a escassos metres de les rodes de la meva bicicleta, m’ha sorprès veure flamencs tan al nord i, encara més, alguns de solitaris, separats del grup, en els canals de rec, a prop del mar, però fora de l’aigua salada. M’ho he pres amb calma, he gaudit del mar, del cel, dels flamencs, dels ànecs, bernats pescaires, martinets blancs, xarrasclets, xibecs…

Ho he assaborit des de la sensibilitat i la màgia d’aquest Sant Jordi. He parat més vegades que mai per filmar aus, paisatges… El mar i els arrossars llaurats a punt per a la inundació. I he decidit enregistrar un vídeo amb tots els elements i colors per compartir el meu particular, únic i solitari Sant Jordi amb la gent que estimo. Els hi explicat on era la Punta del Fangar. I el Far del Fangar, les muscleres, les aus… Els hi he explicat que aquella terra d’arròs, encara amb el color marró hivernal, era meravellosa. Els arrossars tenen quatre colors: marró a l’hivern, mirall d’aigua quan queden inundats a la primavera –ara ja haurien de començar a estar inundats, però aquest hivern s’allargassa– verd quan l’arròs va creixent a l’estiu, arribant al verd sublim i al daurat a l’agost/setembre, quan el seguen i queda el groc dels rostolls per tornar a ser marró cap al novembre. Cal dir, però, que el canvi climàtic ho relativitza tot.

He estat ben bé quatre hores pedalant, parant, fotografiant, filmant, compartint, gaudint… I quan he abandonat els sediments deltaics per entrar en terra ferma i retornar cap a casa… Increïble! Al costat d’un container, algú havia llençat una trentena de llibres, d’aquells que, de tant en tant, et pots trobar en parades de quioscs, de fires al carrer. Recordo una d’aquestes parades al Mercat de la Concepció, el del meu

LLIBRES. SANT JORDI 2021

barri barceloní. Són llibres usats, en millor o pitjor estat, més o menys nets o bruts, que poden valer entre un euro i set o vuit euros, sense que el preu tingui necessàriament res a veure amb la qualitat literària ni de l’enquadernat, el renom de l’autor ni el bon o mal estat. N’he seleccionat quinze, els he amagat darrera uns matolls, he completat els cinc kilòmetres que em quedaven per arribar fins a casa, he deixat la bici, he agafat el cotxe i he anat a carregar-los. Tret de la Quima, mai ningú m’havia regalat tants llibres, i menys per Sant Jordi. Gràaaacies!!!”.

Any de llibres, any d’escriure, any de llegir. I d’això va la cosa, d’escriure, de gaudir escrivint, d’alegrar-me si de tant en tant algú gaudeix llegint el que escric, de sentir, de viure… Benvinguts de nou a aquest bloc, nou anys després!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.