Avui és Sant Jordi. Aprofito una estona per escriure, abans d’anar a passejar i visitar parades de llibres i roses.

El dia ha començat amb un missatge trist que, en un cert sentit, m’ha sumit en una mena d’impotència. El missatge deia:

Hola, soy Deborah, la hija mayor de Manuel. Él falleció hoy a las 18h. Mañana le hacemos una despedida de 8h a 11h. En Av. Directorio 5417, Mataderos. Luego vamos al Cementerio de Chacarita“…

Manuel era un xofer de Buenos Aires que sempre em feia servei quan freqüentava la capital porteña. Els seus avantpassats, jueus, van arribar al Río de la Plata des de Rússia. No tenia més relació amb ell que les converses mantingudes durant els desplaçaments i un parell de dinars en dies d’aquells que vas d’una banda a l’altra i t’atures a dinar per continuar. L’home era alegre i comunicatiu i em va ensenyar moltes coses que no sabia de Buenos Aires. La sensació és estranya. He contestat donant el condol a la seva filla, però he sentit com si manqués alguna cosa… Curiós, coneixement superficial i un oceà pel mig… Però és com si faltés una encaixada, un contacte personal amb uns familiars que no conec, però que han tingut l’atenció de comunicar-me la pèrdua… En aquest món, massa sovint, massa fred i progressivament despersonalitzat, aquesta comunicació transatlàntica instantània amb desconeguts, humanitza. Per un instant em reconcilio -transitòriament i tenint clar que una flor no fa estiu- amb les xarxes socials. Descansi en pau!

Dissabte passat un amic em preguntava: “Com ho fas per escriure?”. Li vaig contestar que posant-me davant d’un paper en blanc i començant a escriure. I el cert és que falla poques vegades. El tema, en el meu cas, no radica en escriure un cop m’hi poso. La qüestió està en posar-m’hi. Hi ha èpoques, com l’actual, en les que gairebé evito trobar-me davant una pantalla d’ordinador o un paper en blanc… I té a veure amb la manca de llibertat que ens envolta, ens penetra i ens paralitza o a moments ens pot fer reaccionar de forma inadequada a més a més d’estèril.

A l’amic en qüestió, com a mi, li agrada escriure. M’explicava, però, que li costa avançar un cop comença. Que escriu un paràgraf i el refà, el refà i el torna a refer, sense avançar gaire. Jo li vaig explicar que escric d’una tirada i quan he acabat -en rares ocasions una mica abans-, aleshores sí, puc rellegir el que he escrit desenes de vegades i retocar i intentar millorar-ho. Quan millor és -o més m’agrada a mi- el que escric, menys ho retoco. Quan he de reconstruir massa i, ja no dic quan em “passo de frenada” fent collage mal relligat d’idees o fets, malament rai…

El millor és quan la cosa surt “a raig”, com si els dits estiguessin directament connectats a una força interior en una mena de procés creatiu automàtic. Però no sempre és així. Quan les idees aparentment dispars estan ben lligades, el resultat pot ser bo. Vaig a intentar-ho.

Amb l’amic del que estic parlant, la seva dona i tres parelles més, fa encara no dues setmanes, vàrem compartir un dia entranyable, d’aquells en els que es fa palès de forma emotiva el valor de l’amistat.

Fruit d’aquesta jornada, l’amic ens va enviar un e-mail a tots amb una proposta afectuosa per enfortir el que ens uneix. A banda d’estar molt ben escrit, desprenia sentiments nobles i lloables, expressava emocions de forma impecable. Amb sentiment i sense sentimentalisme. Però si escrius molt bé, Albert!!! Deixa’t anar i posa-t’hi!

D’altra banda i tornant al dia de Sant Jordi, algú em deia que una amiga li havia comentat que “ara tothom escriu llibres”. Li va dir que una coneguda comuna també n’havia escrit un i que fins i tot estava signant exemplars en una parada. Veus… què vols?!

Llegeixo una entrevista que li fan amb en Josep Ma. Espinàs i quelcom em crida l’atenció en relació al que tracto d’explicar. A banda de dir que intenta viure el present (ha fet 91 anys), explica: “A mi m’ha apassionat sempre aquest territori en el qual tu pots trobar alguna cosa que no és habitual per a la gent. La gent va a la platja. El que m’agrada relativament és seure a la platja i mirar (…). Sóc un tafaner. La literatura de la curiositat, si vols dir-ho així”.

Això em portaria a parlar del valor literari -per a mi elevadíssim- d’una descripció detallada. Real, fictícia o barreja d’ambdues. Quin gran mestre en aquest terreny -i en molts altres- el gran Josep Pla!!!

I aborda un altre tema que jo també comparteixo: el d’escriure el que et ve de gust, el que et surt, sense pensar si agradarà o no al lector. Espinàs diu: “Des del primer article i llibre que vaig escriure no he tingut mai present quina importància podia tenir, si agradaria o no. M’he sentit sempre molt lliure i he escrit el que m’ha semblat”. Ho trobo fantàstic.

Aquest any he participat en un concurs de contes que per a mi ha esdevingut una font de temes a considerar, compartir, descriure, escriure o simplement riure a propòsit dels mateixos. Com som els humans!!! Hi ha qui no vol perdre “ni a las canicas”!!!

El que vaig escriure no va ser exactament un conte, vaig escriure el que em va venir de gust escriure, un relat (veure el post “De ‘El Tarter’ a ‘La Chascona’ i tornada” del 9 d’abril de 2018), una gran part del qual era una conversa entre algú que en certes coses em recordava extraordinàriament a mi mateix i Pablo Neruda. Vaig forçar molt la màquina per acabar donant-li aparença de conte i el vaig presentar. En cap moment vaig pensar en el jurat, els lectors, en ningú. Quan vaig llegir els contes presentats pels companys concursants, vaig sentir que en tots ells hi havia una petita senya d’identitat col·lectiva, o d’estil compartit o no sé ben bé què que feia que el meu el veiés com un producte estrany al mig d’aquells contes. Potser simplement perquè, com he dit, no era ben bé un conte i la majoria dels altres sí. De fet d’entre els dos que més em varen agradar, un tenia més de relat “Planià”, que de conte. I com el meu era del 15% dels contes escrits en català, entre el total dels presentats. Els dos van quedar en bona posició, però cap d’ells -tampoc el meu- varen resultar guanyadors. Vàrem “fer podi”, això sí. El que en el meu cas em va resultar sorprenent per les raons exposades.

El dia, enteranyinat per la pol·lució i per un missatge d’ultramar, ha començat amb el peculiar estil que utilitza en Basté -per molts anys Jordi- en determinades ocasions: Nadal, Sant Jordi, quan dona la notícia dels èxits d’audiència de RAC1 i del seu programa… Confesso que la petita dosi de cursileria que acostuma a guarnir el seu monòleg èpic, melancòlic a vegades, entusiasta sempre, recitat de forma desinhibida, m’agrada perquè em connecta amb records i vivències de la meva infantesa…

Surto a passejar encuriosit per veure quin èxit han tingut les roses grogues. No en veig massa comparativament parlant…

Parades, parades i més parades… Parades de roses i gitanes que venen roses sense parada. Parades d’estudiants per finançar-se el viatge de fi de curs, com havia fet algun fill meu en algun moment i crec que vaig fer jo mateix… Parades de llibres amb els ‘best sellers’ ben visibles, els ja tradicionals llibres de polítics, de personatges mediàtics i de famosos en general, escrits normalment amb l’ajut d’algú ben dotat per escriure (alguns, nobles i sincers com Xavier Trias, esmenten amb claredat el coautor del llibre. Altres oculten descaradament el ‘negre’ de torn).

També algun barrut ‘indocumentat’ que per raons x ha esdevingut ‘famosillo’ i ves a saber com ha aconseguit publicar -en aquests casos escriure ja es dona per descomptat que no- un llibre.

Tot d’una em demano si aquest fet, la proliferació de llibres escrits -o suposadament escrits- per no escriptors, que tan poderosament em crida l’atenció, és una novetat. Bé, ja sé que no. Vull dir que no sé si la cosa ha anat tan a més que em crida l’atenció o que simplement aquest any m’hi he fixat més…

Parades de llibres infantils, de segona mà, de partits polítics, associacions, diaris… Parades, parades i més parades. Gent, gent i més gent. Riuades de gent. Al final de la tarda la Rambla de Catalunya sembla el metro de Tokyo en hora punta…

Sóc un devorador de llibres. Llegeixo molt i variat. Però curiosament per Sant Jordi compro un tipus de llibre diferent dels que llegeixo normalment. D’entrada perquè la majoria no són per a mi. I arribar a trobar un llibre que pugui resultar interessant per als meus fills o per a la meva mare, exigeix fer un exercici de ‘suplantació’ intel·lectual, emocional, d’interessos, que mai m’ha resultat fàcil. Ah! Aquest any m’ha fallat en Xavier Bosch. Els dos últims estius, les seves novel·les han estat un complement dels estris de platja que m’ha distret molt i, a mi que m’agrada escriure, m’ha ensenyat coses. Ja sé que si segons qui s’assabenta que he llegit Xavier Bosch s’esquinçarà les vestimentes! Però jo ja m’entenc. I com que -com diu l’Espinàs- no escric per als altres…

Compro roses i segueixo caminant…

-Hola. Com ha anat la teràpia?

-No sé… Aquesta dona no em convenç.  

-Ja et vaig dir que era una psicoanalista camuflada! Com que a mi em va anar tan malament el psicoanàlisi, no sé per què cony em vaig deixar enredar…

-Clar, és que a algú tan egocèntric i narcisista com tu, només li falta que el fotin al ‘divan’ una o dues hores a la setmana a parlar de sí mateix!!!

-No sé per què fem teràpia! Si tothom està boig! Aquest món està ple de sonats. Al final s’ha aconseguit l’objectiu, i és que més que haver-n’hi més fora que dintre, tots estan ‘sueltos’ pel carrer i fan d’electricistes, de governants, de banquers o estan a l’atur!

-Sí, no sé per què fem teràpia… Ara imagina’t que ens curem. No ens entendrem amb ningú. Com ho faríem? Com si no fos prou difícil viure el dia a dia en aquesta selva, encara ens ‘traurem el vestit de camuflatge’…”.

Què us ha semblat el collage? Heu trobat el fil conductor?…

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.