Dos parèntesis obligats
Deixo el dietari del recent viatge a la Provença en suspens temporal —el viatge ja feia dies que s’havia acabat—, perquè l’escriptura té el seu ritme possible, fet d’hores disponibles, d’interrupcions, de retorns i d’aquella mena de disponibilitat interior que no sempre atén la crida. No tornarem ara a allò de Picasso, “quan arribi la inspiració, que em trobi treballant”.
Per escriure cal asseure’s cada dia una estona, disposat a fer-ho, encara que et sembli que no tens res a escriure, res a dir. Però has de retrobar aquella connexió especial, digueu-ne inspiració o digueu-ne com vulgueu, que fa que sentis que sí. Que és el moment. Voldria donar continuïtat al capítol 3 de Viatge cap a la llum de la Provença. Dietari d’una trobada a Aix-en-Provence amb l’Oriol i l’Adriana, però dos esdeveniments carregats de força mereixen dedicar una estona a deixar-ne constància escrita. Es tracta del petit homenatge viscut a l’Auditori 1899 del Nou Camp Nou i la gran diada de Sant Jordi.
_________________________________________________________________________
Dimarts, 21 d’abril de 2026. Auditori 1899
Potser pot sorprendre que l’acte dels cinquanta anys de soci del Barça em porti tan aviat cap a una ferida familiar antiga. Però, dimarts a la tarda, assegut a l’Auditori 1899, no vaig sentir només l’alegria d’una distinció del club. Vaig sentir això que explico. I, vull ser fidel a l’emoció que em va dominar tota l’estona.
El meu avi, Cristòfol Via Canals, nascut el 1892, va ser brutalment assassinat en un camp de concentració el 12 de juliol de 1938, a Ogern, a l’Alt Urgell. Víctima, com recull el Memorial Democràtic de la Generalitat, de “violència revolucionària i repressió a la rereguarda”. Va viure, doncs, 46 anys. En el moment de la seva mort violenta, el meu pare estava a punt de fer-ne 10.
Em costa imaginar quins records podia conservar el meu pare del seu pare, però recordo perfectament que me’n parlava sovint. Parlava sobretot de la seva mare, la meva àvia, i de les penalitats que ella, el pare, la meva tieta i els meus oncles van haver de patir. Però també parlava molt d’aquell pare seu, de qui havia pogut gaudir tan pocs anys, i tinc gravada a la memòria una història que m’explicava sempre en el mateix ordre, com si el pas dels anys l’hagués convertida en una petita litúrgia familiar. Recordava, primer, amb emoció, haver assistit a la inauguració del Camp Nou, el dia de la Mercè de 1957. Tot seguit, li brillaven els ulls quan evocava els partits al camp de les Corts, Kubala, el Barça de les Cinc Copes, la famosa davantera formada per Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón, abans que Joan Manuel Serrat la popularitzés amb la cançó que els va dedicar, i aquella jugada del règim que va acabar desviant el fitxatge de Di Stéfano cap al Real Madrid. I, al final, gairebé sempre, tornava més enrere encara, al seu pare, al meu avi Cristòfol, que li havia explicat les dificultats que va tenir per anar, des de la Granada del Penedès, unes poques vegades al camp del carrer Indústria i alguna més a les Corts.
Vaig anar per primera vegada al Camp Nou amb el pare quan era molt petit, i recordo perfectament que aquell dia ja em va explicar aquesta història. No era una simple explicació futbolística. Era una manera de transmetre’m el Barça com es transmeten algunes coses de família, amb orgull, amb tendresa, amb una emoció difícil de destriar i també amb una amargura que venia de molt lluny. Quan el pare parlava de l’avi Cristòfol, fos quin fos el motiu de la conversa —i també, naturalment, quan parlava del Barça—, en les seves paraules hi apareixia sempre, encara que fos de manera continguda, la ferida dels fets tràgics que van acabar amb la vida de l’avi durant la Guerra Civil.
En aquest bloc he explicat en diferents ocasions com les famílies amb morts o desapareguts durant la Guerra Civil queden profundament marcades. La nostra no n’és una excepció. Vegeu Família, sentiments i incògnites, del 28 de març de 2024, i comprendreu la sorpresa de tots els cosins, fills de cosins i nets de cosins, reunits el març del 2024, en descobrir l’impacte que havia tingut sobre tots nosaltres aquell episodi que va afectar tan terriblement el nostre avi i els nostres pares, i que mai no havíem compartit tan obertament. Ja ho sabeu, de les guerres no se’n parla!!! D’aquella trobada n’ha sortit un llibre que veurà la llum d’aquí a uns mesos i que, a més de la història de la família i del gran valor sentimental que tindrà per a tots nosaltres, contindrà un arbre genealògic amb 388 membres.
Ho dic perquè s’entengui millor que dimarts passat, 21 d’abril de 2026, quan vaig anar a recollir el reconeixement pels meus cinquanta anys de soci del Barça, acompanyat del meu fill Pau Via —l’Oriol, l’altre fill, viu a París i no hi va poder ser; si hagués pogut, segur que no hi hauria faltat— i dels meus nets Claudi Via i Enric Via, aquell acte em va remoure moltes més coses de les que caben en una insígnia. El club em distingia a mi, sí, però hi havia un reconeixement més íntim i més ampli, el d’una nissaga familiar, el de cinc generacions vinculades al club, el d’una fidelitat al Barça que venia de l’avi, havia passat pel pare, continuava en els fills i arribava ara als nets.
La cosa, a més, té una curiosa derivada administrativa i biogràfica. En realitat, segons com es miri, jo ja havia complert els cinquanta anys de soci fa una quinzena d’anys. Quan era molt petit, el pare em va fer soci del Barça. Aquell primer carnet, però, es va perdre o es va deixar morir abans que jo hagués arribat gairebé ni a anar al Camp Nou amb consciència de soci. Més tard, l’any 1972, quan tenia catorze anys, jo mateix em vaig tornar a fer soci. Si comptem des d’aquesta segona alta, els cinquanta anys es van complir el 2022. El club, diria que sobretot a partir de l’aturada provocada per la COVID, ha acumulat anys de retard a l’hora de fer aquest reconeixement. Seria molt important corregir aquesta situació. Hi ha socis molt grans que pot ser que no hi arribin a temps, i alguns als quals hauria correspost rebre la distinció han mort durant aquest període d’espera.
Sigui com sigui, en el nostre cas, aquell reconeixement no podia quedar reduït a la literalitat d’una insígnia ni a la fredor administrativa d’una antiguitat computada pel club. Era també per a l’avi Cristòfol, amb les seves anades difícils, escasses i gairebé heroiques als vells camps del Barça; per al pare, que havia vist Kubala a les Corts i que em va transmetre aquesta passió inseparable de la memòria familiar; per als meus fills, Pau i Oriol, tots dos socis des del dia que van néixer; i per als meus nets, Claudi i Enric, igualment socis des del primer dia de vida. Uns hi eren físicament, asseguts al meu costat. Els altres, els que ja no hi són, hi compareixien d’una manera encara més intensa, com sovint compareixen els morts estimats en els moments en què la vida sembla voler fer balanç.
Per això l’emoció va ser intensa i una mica trasbalsadora. Hi havia l’alegria clara d’un acte bonic, familiar, entranyable, també l’orgull de sentir que aquella fidelitat havia travessat el temps i les generacions, la satisfacció íntima de veure els nets asseguts allà on, d’alguna manera, també hi eren el pare i l’avi. Però hi
havia també una ombra antiga, la memòria ferida d’allò que la guerra ens havia pres. La relació de la família amb el Barça ha estat sempre, per a mi, una història entranyable, plena de llum. Però aquesta llum, quan ve de tan lluny, porta de vegades la seva ombra. Aquell dimarts d’abril, mentre rebia la distinció, vaig sentir que la rebíem tots. Els vius, des de la continuïtat concreta de la família; els morts, des d’aquella força silenciosa amb què encara formen part, sense que sovint ens n’adonem, del que som.
_____________________________________________________________________________________
Dijous, 23 d’abril. Sant Jordi
Tot plegat havia començat uns dies abans, en un sopar solidari organitzat pel Rotary Club de Tortosa a favor d’un programa de pobresa infantil de la Creu Roja. Tenia a un costat l’amiga d’anys Maite Masià i, a l’altre, la Mercè Cabrera, una persona encantadora que m’havia presentat una estona abans la Juani Piñana. La conversa fluida amb la Mercè va anar avançant i, en algun moment, va aparèixer el nom de Francesc Torralba. La Mercè havia estat alumna seva, i només de dir-ho se li va il·luminar la cara. És una reacció que conec bé. Totes les persones que han estat alumnes d’en Francesc en parlen amb un respecte viu, amb una gratitud que de ben segur no és de compromís. Recorden les classes, la manera de fer pensar, el seu mestratge. Li vaig explicar la meva relació amb ell, els anys compartits en un consell assessor sobre el final de la vida, l’estima personal. Vam parlar de la seva capacitat de treball i també de la ferida —la mort del seu fill Oriol— que travessa la seva obra més recent. La conversa es va acabar com s’acaben les bones converses, sense necessitat de tancar res.
Dies després, pensant en Sant Jordi, aquella escena va tornar, com una idea que demanava forma, i vaig pensar que podia tenir sentit fer arribar a la Mercè alguns llibres d’en Francesc amb una dedicatòria seva, precisament aquell dia. No era una ocurrència. Ho veia com una manera de reconnectar una alumna amb el seu mestre a través dels llibres, i fer-ho en una diada en què els llibres tenen una funció que va més enllà de la lectura. També vaig pensar en la Juani, i per a ella vaig comprar un altre llibre i li vaig escriure una dedicatòria jo mateix. El gest era diferent en cada cas, però en tots dos hi havia la mateixa voluntat de dir alguna cosa que no sempre es diu, que creus que val la pena, i fer-ho en el millor dia de l’any per parlar a través dels llibres. Ep! No cal pas que sigui Sant Jordi per comprar, regalar, llegir o transmetre alguna cosa a través dels llibres. Tanmateix, amb iniciatives com aquesta es construeixen la bellesa i la grandesa de la diada.
El matí de Sant Jordi es va llevar més aviat gris. No era un dia radiant, però estava bé. Vaig sortir cap a Tortosa amb la idea de passejar per les parades, mirar llibres, deixar que el matí avancés sense pressa i assaborir-lo com tocava. En arribar-hi, vaig pensar en un parell d’amigues que treballen a Tortosa. Podia estar bé fer un cafè amb elles i, si tenien temps, passejar entre roses i llibres. Sant Jordi no és festiu, i potser és per això que té aquesta qualitat tan particular. La gent troba estones, surt un moment de la feina, baixa al carrer, compra una rosa, mira llibres, potser en compra algun, i torna. Les vaig trucar. Una no podia. L’altra sí.
Mentre l’esperava, de forma totalment espontània, vaig comprar una rosa. No ho havia pensat abans. Va ser un gest que va aparèixer de forma imprevista, també perquè se’m feia estrany un Sant Jordi sense regalar roses. Fins i tot l’any passat, estant a Osaka, al Japó, pensava a trobar alguna floristeria quan em vaig topar amb una que es deia Saint Jordi Flowers. The Decorator. No m’ho podia creure! Vaig entrar-hi i vaig intentar explicar als dependents japonesos què era Sant Jordi, la rosa, el llibre… A veure si reaccionaven donant senyals de saber-ne alguna cosa. Això que fem els catalans quan anem pel món. Però no. Somreien, es deien coses entre ells i reien, sense deixar de fer alguna reverència d’aquestes que els caracteritzen i que un no sap interpretar exactament. No semblaven tenir-ne ni idea, malgrat que estaven tots molt ocupats embolicant roses i fent centres amb roses i coses similars, amb la cura extrema i el bon gust que els caracteritza.
Era Sant Jordi, era al Japó, i el viatge, contràriament al que jo esperava, no va servir perquè la Romina tornés a veure la vida
OSAKA
amb una mica de color. Hi havia en ella una tristesa profunda i esguinçadora, oculta darrere d’aquella cara habituada des de feia anys i panys a haver de somriure, a haver de ser amable i a haver de fer veure que no passava res, no fos cas que la vida tornés a ser cruel. Tenia un bri ínfim d’esperança que la rosa de Sant Jordi, trobada inesperadament a Osaka, l’ajudés a millorar l’ànim, a foragitar almenys durant uns instants aquella tristesa ancestral, que semblava venir d’un lloc remotíssim i a mi m’impactava tremendament. Però no. Hi ha diables que devoren l’ànima. Sigui com sigui, la rosa hi va ser, com cada any de la meva vida. Al cap i a la fi, la vida no té gaire sentit si no aconsegueixes fer feliços els altres, o almenys ho intentes.
Mentre fullejava llibres a la parada que la Viladrich havia muntat al carrer, just davant de la llibreria, va arribar la Clàudia. Li vaig entregar la rosa, i la sorpresa va ser mútua, gairebé simultània. Ella no s’ho esperava. Jo tampoc no havia previst del tot què podia passar quan un gest tan antic, tan repetit i aparentment tan simple, apareix en el que en podríem dir el moment exacte. No hi havia cap intenció oculta. Només una rosa en un dia de Sant Jordi. Però, de vegades, només només això ja vol dir molt. La seva reacció va ser immediata, neta, i aquella alegria em va tornar amb una força inesperada, fins al punt que vaig sentir, per dins, una mena d’afirmació simple, com si fos evident, una frase dita sense solemnitat, gairebé amb un somriure. Sí senyor, avui és Sant Jordi, que carai!
Vam fer un cafè breu, d’aquells que ocupen el temps just perquè no es tornin insignificants ni s’allarguin més del compte. La conversa va anar cap a la conferència que he de fer la setmana vinent a ExpoEbre sobre qualitat de vida i envelliment, i va aparèixer el tema del propòsit vital, allò que els japonesos anomenen Ikigai. No com una etiqueta de benestar, sinó com una pregunta que pot ser molt incòmoda i alhora concreta. Potser per això mateix, per la concreció que impedeix defugir l’embat, esdevé feixuga. Què fa que una vida tingui direcció, tingui sentit, tingui propòsit? La meva experiència em diu que la resposta acostuma a no ser gaire, per no dir gens, evident. Ella va dir de seguida que el meu Ikigai era escriure. I tenia raó. Jo, del seu, no en sabia res. Però potser aquell matí m’ensenyava, sense voler fer cap teoria, que una part del sentit de viure passa també per això, per saber provocar, en algú altre, una alegria petita però autèntica. No hauria de ser tan difícil, oi? O sí?
La rosa, en aquell moment, deixava de ser un detall i es convertia en una forma concreta d’aquesta idea. Jo crec que la suma de milers, de milions de petites alegries contingudes dins aquestes ofrenes florals fetes amb il·lusió, amb amor, fan del dia de Sant Jordi una jornada especial i, a voltes, difícil de descriure. Si fos poeta, segur que ho explicaria millor.
Quan ella va tornar a la feina, vaig continuar el recorregut pel carrer Sant Blai. Vaig mirar parades i em vaig aturar sobretot en les de llibres antics, de segona mà. Allà sempre hi ha un altra ambient. Entre cobertes gastades, lloms una mica vençuts i edicions que semblaven haver passat per moltes mans, vaig trobar correspondències delicioses, magnífics intercanvis epistolars, veus que dialoguen en el temps. Simone de Beauvoir i Nelson Algren. Mercè Rodoreda i Joan Sales. També algun llibre de Hemingway i altres volums que ja aniré ordenant. Llibres trobats més que buscats. Aquest tipus de troballa té alguna cosa que no es repeteix, perquè no depèn només del llibre, sinó del carrer, del dia, de la mà que s’atura en el moment exacte i d’una alegria de lector que no s’improvisa.
Jo coneixia perfectament aquelles obres. No les descobria. Les reconeixia. I potser per això la impressió va ser més forta. Hi ha llibres que, quan els tens a les mans en un lloc inesperat, et retornen una part sencera de la teva vida lectora. Vaig agafar Cartes a Nelson Algren amb aquella excitació discreta que només produeixen els llibres que ja formen part del teu imaginari. No era només un epistolari amorós. Era la prova escrita d’una esquerda, o potser d’una veritat més fonda, dins la gran llegenda intel·lectual del segle XX formada per Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre. I, en el moment de tocar-lo, vaig deixar de ser del tot al carrer Sant Blai. El soroll del matí, les parades, les roses i la gent que anava i venia van quedar una mica lluny. Em va venir al cap el cementiri de Montparnasse.
Cada vegada que vaig a París a veure el meu fill Oriol, que viu al costat del bellíssim cementiri de Montparnasse, hi entro i vaig a visitar la tomba de Beauvoir i Sartre com si fos un acte religiós. No religiós en el sentit doctrinal, és clar, sinó en aquell sentit més antic i més nu que consisteix a acostar-se a un lloc on reposen persones que han pensat la vida amb una intensitat que encara obliga. Curiosament, persones —vells comunistes de la gauche caviar— amb les quals no tinc cap coincidència ideològica, però sí una gran empatia humana.
Davant d’aquella pedra, amb els dos noms junts, sempre m’impressiona la persistència d’una relació que va voler ser vida i pensament alhora. Beauvoir i Sartre havien convertit el seu vincle en una mena de pacte filosòfic viscut, amb una fidelitat essencial i altres amors considerats contingents, segons aquella distinció tan famosa i tan perillosa entre l’amor necessari i els amors accidentals. Però Sant Jordi, que és el dia de la rosa i del llibre, i també, d’alguna manera, el Sant Valentí dels catalans, obliga a mirar l’amor sense reduir-lo a una mera estampa sentimental. La rosa simplifica el gest, però no simplifica la vida. I quan apareix Nelson Algren, l’escriptor de Chicago, aquell esquema trontolla. Es torna carn, distància, espera, gelosia, desig, contradicció.
Les més de tres-centes cartes que Beauvoir li va escriure entre 1947 i 1964 mostren una dona que no cap
del tot dins la imatge de la gran intel·lectual sobirana. Hi apareix també la dona enamorada, vulnerable, impacient, travessada per una passió que no era cap nota a peu de pàgina. La relació amb Sartre va ser, durant dècades, una aliança intel·lectual i vital de primer ordre, però no va impedir altres relacions. Beauvoir i Sartre van voler viure contra la idea —per a ells burgesa— de possessió amorosa, encara que la vida, sempre més aspra que les teories, els obligués a pagar-ne el preu. Algren no va ser un episodi menor. Va ser un amor transatlàntic, físic i literari, nascut a Chicago, sostingut per cartes, castigat per la distància, pel clima polític nord-americà de postguerra, pels obstacles materials dels viatges i per la impossibilitat que Beauvoir abandonés París, Sartre i la seva obra. Algren volia una vida que ella no li podia donar del tot. Ella l’estimava, però no podia deixar de ser qui era.
Per això trobar aquest volum per Sant Jordi, entre llibres usats, tenia una intensitat especial. No és un llibre sobre l’amor entès com a decoració sentimental, sinó sobre l’amor quan topa amb la llibertat, amb l’obra, amb la fidelitat a una vida pensada fins al final. Beauvoir escriu a Algren des del desig i des de la intel·ligència, des de la necessitat d’estimar i des de la necessitat encara més severa de no trair-se. Aquestes cartes impressionen perquè no resolen la contradicció. La deixen viva. I un Sant Jordi que et posa a les mans un llibre així, al preu simbòlic d’un euro que anava a benefici d’una societat protectora d’animals, enmig del carrer, amb el soroll amable de Tortosa al voltant, deixa de ser només una jornada de compres i es converteix, per un moment, en una petita lliçó sobre la literatura. Potser l’amor, quan és de debò, tampoc no cap del tot dins les idees que el volen explicar. Però una rosa, una carta o un llibre poden conservar-ne alguna cosa. El rastre, la ferida, la bellesa.
Al costat d’aquell volum, l’epistolari entre Mercè Rodoreda i Joan Sales obria una altra finestra del mateix dia. Aquí no hi havia una passió amorosa travessant oceans, sinó una relació literària i humana feta de confiança, exigència i lucidesa. També coneixia molt bé aquest territori. La lectura de La plaça del Diamant, de Mirall trencat, dels contes, d’altres epistolaris de Rodoreda, i aquella primera lectura d’Incerta glòria, quan jo tenia setze o disset anys, tot em va tornar de cop. Incerta glòria em va sacsejar d’una manera que encara recordo. Hi ha edats en què alguns llibres no només es llegeixen, sinó que entren dins teu i t’hi deixen una empremta permanent. Amb Sales em va passar això. Aquella Guerra Civil explicada sense simplificacions, amb tota la seva força moral i humana, no podia ser per a mi una matèria abstracta. Llegint-la tan jove, jo encara no devia poder entendre del tot que aquella barreja de fe, fang, idealisme, misèria, desig, por i mort tocava també una zona profunda de la meva pròpia història familiar, com he explicat al principi d’aquest post.
Per això Incerta glòria no m’interpel·la només com una gran novel·la sobre la Guerra Civil. M’interpel·la perquè allò que Sales escriu amb tanta força —la guerra com a desordre moral, com a devastació íntima, com a màquina que trenca famílies i deixa ombres molt més llargues que els fets mateixos— dialoga amb la ferida del meu avi Cristòfol i amb la manera com el meu pare, fins i tot parlant del Barça, deixava aparèixer aquella absència fonda del seu pare.
Una cosa semblant, encara que per un camí diferent, em va passar amb Rodoreda. En ella hi havia una llengua portada a un grau de precisió i misteri que no semblava venir de cap escola. Rodoreda tampoc no és una figura sentimentalment senzilla, i en un dia com Sant Jordi això també pesa. La relació amb Armand Obiols, Joan Prat i Esteve, a l’exili, a França i després a Ginebra, forma part d’aquesta complexitat. Va ser una relació llarga, difícil, marcada per la guerra, la distància del país, les precarietats i una vida que no podia avançar per camins normals. I encara hi ha, en la meva memòria particular de les converses sobre Rodoreda, una petita curiositat privada, d’aquelles que fan somriure perquè la literatura i la vida de vegades es toquen pels llocs més inesperats: aquell afer amorós que, segons m’havien explicat, va tenir amb l’avi del meu millor amic. Res més que una nota lateral, potser, però també una prova que les biografies dels grans noms no viuen mai del tot separades de la vida dels altres.
També aquí l’amor és una matèria delicada. No és només companyia, ni passió, ni refugi. És necessitat, ferida, orgull, persistència. Rodoreda va saber molt de jardins, de cases, de flors, de dones soles, de memòria, de pèrdues i de desig. Ho sabia perquè ho havia mirat de prop. Per això La plaça del Diamant i Mirall trencat no són només grans novel·les. Són llibres sobre les formes visibles i subterrànies de l’amor, sobre el que dona vida i el que la consumeix.
Les cartes entre Rodoreda i Sales tenen un valor diferent. Ens deixen veure una obra mentre encara s’està fent. Rodoreda defensa la seva veu, el seu to, la seva manera de dir. Sales llegeix, discuteix, acompanya, a vegades incomoda, però sobretot entén que aquella obra importa. Enmig de l’exili, de les dificultats de publicar en català i de la precarietat moral d’un país derrotat, tots dos sostenen una mateixa convicció. La literatura no es pot fer de qualsevol manera. Aquelles cartes no són només documents. Són la cuina interior d’una literatura que volia continuar existint amb dignitat.
Per això l’atzar d’aquella parada em va semblar tan fèrtil. En un mateix matí, Sant Jordi em posava a les mans dues maneres diferents d’entendre la correspondència. Beauvoir i Algren, l’amor en tensió amb la llibertat. Rodoreda i Sales, la literatura en tensió amb l’exigència. I al fons, en totes dues, una mateixa
JUANI PIÑANA I MERCÈ CABRERA
evidència. Les cartes conserven allò que la vida parlada s’endú. El tremolor d’un desig, el dubte davant d’una frase, la incomoditat d’un silenci, la insistència d’una veu que busca algú a l’altra banda. Potser per això m’agraden tant els epistolaris. Perquè són dietaris amb destinatari. Una intimitat que no parla sola.
Després vaig anar cap a l’Ampolla. Vaig mirar les parades, vaig entrar a la llibreria, i d’allà me’n vaig anar al Piñana. Vaig dinar sol, davant del port, amb el mar obert més enllà i un cel que no acabava d’aclarir-se del tot. No calia. Hi ha dies que demanen una altra mena de llum. Dinar sol en aquell punt del dia tenia un sentit de pausa que ja m’anava bé.
Quan vaig acabar, va arribar la Mercè. Després va arribar la Juani, que, quan les obligacions pròpies de formar part de la família propietària del restaurant li van permetre trobar una estona, es va asseure amb nosaltres. Vam fer el cafè junts. Va ser en aquell moment quan vaig treure els llibres. Veia la sorpresa i, imagino, una petita emoció, i entenia que tot el que havia començat dies abans en aquell sopar trobava aquí una continuïtat ben agradable. Potser la paraula felicitat és massa gran per segons quines coses, però també seria absurd reservar-la només per als grans episodis. Hi ha felicitats petites que no fan soroll i que, precisament per això, tenen un sentit especial. Un llibre dedicat pot ser una d’aquestes felicitats. Un cafè compartit també.
La conversa del cafè va anar cap a llocs que no cal descriure gaire. Inquietuds, preguntes, experiències que apropen les persones. En aquell moment, Sant Jordi donava context a aquell cafè i permetia dir coses que en una trobada qualsevol haurien quedat reservades.
Vaig acabar el dia al Perelló. A la plaça, davant de l’Ajuntament, hi havia les parades. Vaig tornar a mirar llibres, en vaig comprar més, per a mi i per regalar, com faig sempre. Després, un cafè a l’Híbrid, amb la 
tarda ja avançada, i finalment cap a casa. El dia havia començat gris i, sense arribar mai a ser del tot radiant, havia anat adquirint una claredat pròpia. Hi ha dies que no necessiten sol perquè els il·luminen les coses que hi passen.
Tot el dia havia anat unint coses que, aparentment, no tenien cap relació. I, tanmateix, tot acabava conduint al mateix lloc. Potser l’Ikigai més elemental i més difícil consisteix precisament a aprendre a no deixar passar aquelles ocasions modestes en què una vida pot tocar-ne una altra sense envair-la. Una rosa no salva el món. Un llibre tampoc. Però una rosa oferta des de la bondat i un llibre triat pensant en qui el rep poden encendre una claredat que dura més que el dia. I mentre aquesta claredat existeixi, encara que sigui petita, la vida es pot viure amb més plenitud.