Fa calor
Frase curta, característica de conversa banal. Però és que fa molta calor i sento que he de deixar constància en aquest bloc que durant els últims dies de juny i els primers de juliol de 2025 ha fet i fa molta calor.
La meva mare, a la residència, a la seva habitació, no passa calor perquè li hem posat un aparell d’aire condicionat. Però en general les habitacions no en tenen, i opino que n’haurien de tenir. El que tenim a tocar ens impacta més. Quantes situacions no hi haurà, terribles, provocades per la calor, molt més dramàtiques i/o injustes que la de la residència de la meva mare?
Fins i tot fa calor dins de la piscina, perquè l’aigua està calenta, escalfada pel sol. Pitjor és el treball físic a ple sol, clar! El que no he experimentat, no ho sé dir, va escriure Santa Teresa de Jesús.
S’han batut rècords de calor des que hi ha registres. Les flames d’un incendi a les terres de Ponent han avançat a 28 km per hora, que no sé si també és un rècord, però sí una de les velocitats més altes mai experimentades en incendis a Europa. Una treballadora de la neteja de Barcelona (i més persones) han mort com a conseqüència de la calor. També una criatura petita que el seu pare va deixar tancada no sé quantes hores al cotxe, a Valls.
Sí, fa calor. I sense necessitat d’obrir polèmica sobre el canvi climàtic, les emissions de CO₂ o la inconsciència d’una humanitat que se’n fot del món que deixarà als fills i als nets, la constatació no és banal, per més que pugui ser perfectament emprada per parlar per parlar.
Escolto els polítics dient que ens hem de preparar per una nova situació climàtica desconeguda. Només ens hem de preparar per aquest canvi?, penso jo…
_________________________________________________________________________
Retorn a la casa de José Saramago 
Dilluns vaig decidir fer una curta escapada vacacional a Lanzarote, avançat juliol. Una illa en la que vaig considerar seriosament la possibilitat de viure-hi, abans d’optar per les Terres de l’Ebre (veure “Lanzarote no es mi tierra pero es tierra mía (José Saramago)”, de 6 de setembre de 2015, “Estiu a Lanzarote”, de 16 d’agost de 2016, “Escrit des d’un país anomenat silenci” de 24 d’agost de 2016, “Lectures de vacances i notes estiuenques”, de 11 d’agost de 2017, “Viure o simplement sobreviure”, de 18 d’agost de 2023, entre altres). Molts dies, molts sentiments, moltes vivències a Lanzarote! No és estrany doncs que hagi decidit tornar-hi i ho he fet amb una idea central clara: reviure Saramago i tornar a casa seva, a partir de la idea que tinc de la relació entre creativitat i cases i paratges naturals. Cases “humanitzades”… També serà una bona ocasió per retrobar gent que aprecio i que viu allà. Una estada curta, fugissera, però suficient.
Em mou reviure el dilema entre espai interior i espai exterior. Repassant els esmentats posts escrits des de i/o a propòsit de Lanzarote, Saramago, la seva casa i la seva biblioteca, m’adono que potser hi ha “vida interior” aliena a qualsevol espai o entorn físic, però que la creativitat que surt de l’interior cap a l’exterior, que és comparteix (com estic fent jo ara mateix mentre escric des d’un espai per a mi “màgic” a casa, al Delta), no es pot desvincular de l’energia que desprenen determinats indrets. Això mateix ho trobareu en els posts que vaig escriure sobre Pablo Neruda, des de les seves cases de Santiago de Xile, la Chascona, de Valparaiso, la Sebastiana i d’Isla Negra, (veure “La Chascona”, de 3 de febrer de 2018 i “Isla Negra”, de 17 de febrer de 2022, entre altres).
_________________________________________________________________________
El fals dilema
En més d’una ocasió, parlant de fugir del soroll, m’he referit a aquelles escasses persones capaces de viure en pau amb si mateixes i amb els altres, tan si viuen al cim d’una muntanya solitària com en ple cor de Manhattan. I afegia que jo no he arribat a aquest nivell i necessito que l’entorn m’acompanyi: el “soroll” del món, el que provoca l’estil de vida predominant -i inhumà- del segle XXI, em pertorba i em convé mantenir-me’n allunyat. El fet de precisar un determinat entorn per retrobar-me amb mi mateix, un espai, una casa, el paratge que l’envolta, pot provocar un fals dilema entre esperit i matèria. La dimensió més transcendent, més espiritual es contraposaria a la material. Què més material que una pila de totxos i ciment situats en un paratge idíl·lic?
Però el dilema, realment és un fals dilema i, en qualsevol cas ho és definitivament quan introduïm la variable creativa. La creativitat. Pensant en la creativitat, en escriure, en viure i escriure, en viure escrivint, el lloc, la casa, l’espai, la sala, el despatx en el que estàs no només és important, sinó que adquireix vida. Només cal visitar la casa de Saramago a Lanzarote o les tres cases de Neruda a Xile, per palpar aquesta connexió. Fins i tot sents la presència de l’escriptor i l’imagines creant en aquell espai en simbiosi amb el mateix (si llegiu “Conte refet”, de 27 de maig de 2021, veureu que en ell “mantinc un diàleg” amb Pablo Neruda, a la Chascona, la seva casa a Santiago de Xile!).
_________________________________________________________________________
La simbiosi màgica 
A la casa de Saramago (com a la de Neruda) vaig sentir que en el origen no era l’espai el que generava la l’obra. Era la obra —la vida viscuda amb intensitat— la que impregna l’espai. El resultat final és un cercle virtuós, una simbiosi, de manera que l’escriptura que surt de dintre humanitza la casa a imatge i semblança de qui escriu i per aquest motiu, aquell espai, va esdevenint una mena de musa inspiradora per a l’escriptor. Es tracta d’una potenciació mútua.
I aquesta simbiosi només és possible quan s’hi ha viscut amb senzillesa, amb humilitat i amb arrelament al lloc. Res de luxes ni de dissenys forçats: tot era funcional, honest, ple de vida viscuda. Cap objecte no cridava l’atenció per si mateix. Tot plegat —mobles, parets, finestres, silencis— semblava dir: “aquí s’ha viscut plenament”.
Potser la creativitat no necessita exuberància, però sí connexió. No amb allò que s’exhibeix, sinó amb allò que sosté. El lloc adquireix valor no pels objectes que conté, sinó per la manera com ha estat habitat. Habitar no és posseir ni decorar, sinó donar vida al lloc amb la pròpia presència conscient.
Hi ha cases on la presència no s’ha esvaït. Encara semblava que hi fos. No feia falta imaginar-lo. Hi era. La casa s’havia convertit en memòria viva. Com si la intensitat viscuda en aquell espai hagués deixat una empremta que cap reforma ni pas del temps pot esborrar del tot.
I llavors, inevitablement, em pregunto: jo també estic deixant presència als llocs que habito? O només rastres efímers? Què diferencia una empremta que resta d’un simple pas fugaç? Potser no és una qüestió de temps, sinó de qualitat d’estar-hi. D’atenció. Em va costar fer desaparèixer la terrible contaminació diabòlica que havien deixat a casa meva els propietaris anteriors, els suïssos als que els hi vaig comprar la casa. Avui tots els diables que van deixar han desaparegut i sento que he aconseguit que el millor de mi mateix hagi impregnat del tot aquesta llar. Abans no era una llar. Era un infern.
La casa convida a callar, a escoltar el silenci, a pensar lentament. Aquest ordre interior que hi ressona no és imposat, sinó ofert. Hi ha espais que no criden, però et retenen. No t’exigeixen res, però et transformen.
I potser no hi ha contradicció entre aquest retorn a un mateix i el lloc que l’afavoreix. Si un lloc et retorna a tu mateix, fins a quin punt és només lloc? O és també un mirall? Què diu de mi el lloc on visc, el lloc on escric? L’he escollit o m’ha escollit ell a mi?
_________________________________________________________________________
Una casa humanitzada en un paratge inspirador
En un dels posts referenciats abans ( “Lanzarote no es mi tierra pero es tierra mía (José Saramago)”, de 6 de setembre de 2015), entre altres coses descric breument el despatx de Saramago de la següent forma:
El despatx, ple de llibres com no podia ser d’una altra manera (tot i que el gruix es troba a la biblioteca de la Fundació Saramago, a l’altra banda del carrer, amb 16.000 volums), em provoca una esgarrifança. L’ordinador damunt l’escriptori. Una foto d’ell i de Pilar darrera la cadira que complementa aquesta taula de treball. Un dibuix que esbossa els trets de la cara de Pessoa, la fotografia rebent el Premi Nobel de Literatura, fotos d’escriptors, entre els quals García Lorca, retrats antics de família, fotos amb Pilar que no enganyen i fan evident la passió entre ells dos, el diploma entregat per l’Acadèmia Sueca, més pintures i llibres, libres i més llibres. I una magnífica finestra… M’imagino l’escriptor mirant el cuidat jardí a través d’aquesta finestra, al fons del qual, entre cactus, palmeres i altres arbres, sobre una terra volcànica vermellosa, es divisa l’Oceà Atlàntic a Puerto del Carmen.
La casa es troba a la població de Tías, i com passa a casa, en aquest cas amb el Mediterrani, un desnivell la separa de l’Atlàntic.
Aquesta casa es troba en una illa feta de paisatges volcànics que, gràcies a una llum única que varia amb el pas dels núvols i de les hores, van canviant de colors i tonalitats. És espectacular! Un paisatge que no agrada a tothom però que en el meu cas sento que dialoga amb la meva ànima. No pretenc tant estendre’m en la bellesa singular dels paisatges de Lanzarote, com assenyalar que quan hi passeges i penses en els textos de Saramago (ara em ve al cap “Cuadernos de Lanzarote”), es genera un diàleg que connecta l’espai, la memòria i la imaginació. Quan després d’experimentar això tornava a la casa Akarwangui on m’estava, sentia que escriure era crear un pont entre el món en el que vivia i el món que creava.
Tornant a Saramago i el seu vincle i el de la seva escriptura amb casa seva i Lanzarote, sento que escriure, més enllà de posar paraules sobre paper és una experiència que transforma i que també transforma profundament a qui escriu.
_________________________________________________________________________
La peixera 
La peixera és un habitacle que forma part de casa meva, format per una paret de pedra i tres de vidre que permeten veure, com es veu des del despatx de Saramago, cactus, palmeres, altres arbres i el mar. I és ara, ara mateix escrivint que m’adono d’aquesta similitud. Avui en dia la peixera completa la humanització de casa. No només perquè ha expulsat definitivament els esperits malignes que van deixar els antics propietaris suïssos, sinó perquè, clarament, és la peça que mancava. La peixera completa el trencaclosques i transforma un munt de peces desordenades en un tot coherent i bonic.
La peixera no la vaig fer per a mi. Havia de ser perquè la Romina hi treballés. Però ella està en fase de definició de nou projecte i no li cal. Bé, sense saber-ho i sense concebre aquest espai per a això, la peixera ha esdevingut el lloc des del que escric des de fa pocs mesos en una taula petita com la del despatx de Saramago que no vaig triar jo. La va triar la Romina. Com la resta de mobles i la decoració que conformen un espai d’una gran bellesa que es fon amb el paisatge i el mar. Té una màgia especial i tremendament inspiradora. El que surt de mi quan escric, abans d’impregnar tota la casa multiplica exponencialment el sentiment, la sensibilitat, en aquest indret que he batejat amb aquest nom: la peixera. La peixera, com la resta de la casa està al Perelló, davant de la Punta del Fangar, del braç de terra, fonamentalment sorra, dunes mòbils, amb que acaba el Delta pel nord.
Aquí, la simbiosi entre l’ànima, la casa humanitzada i el paratge que em parla —i parla a qui el vol o el pot escoltar— és total.
I quan torni de Lanzarote i visiti de nou la casa de Saramago, sé que alguna cosa d’aquella energia quedarà adherida a la pell, a la mirada, a la manera com em tornaré a asseure en aquesta taula. No serà una inspiració abstracta. Serà una empenta profunda, un record viu del que pot ser una vida fidel a l’essencial.
Allò que respiri a Lanzarote es transformarà, aquí, en força creadora. En energia per a l’ànima. En paraula escrita des de la peixera.