Saramago i Pilar del Rio

Saramago i Pilar del Rio

Sembla que ha de ploure, però no. Sempre acaba sortint el sol. A la platja s’està bé. El vent que allunya alguns visitants de l’illa i algun núvol passatger fan que gaudir del sol sigui agradable, quan si no hi fossin aquell sol africà no s’aguantaria.

La tranquil·litat predomina. El paisatge és una obra d’art. Les formes i els relleus, els del sòl i les muntanyes, els de la flora, recorden obres d’art. Asseure’s a contemplar el pas dels núvols de formes canviants fa el mateix efecte que gaudir de les flames de les llars de foc a l’hivern, fins a veure figures, cares, objectes… Amb el paisatge passa quelcom de semblant. Les muntanyes, les plantes dibuixen formes belles. Grotescament belles en ocasions…

Els canvis de llum sovintejats, fruit de com el gruix variable dels núvols que no paren de córrer, permet que els rajos de sol els travessin, transformin el paisatge. El mar de color verd fosc de repent es torna blau turquesa. El color granatós d’algun monticle, tot d’una s’aclareix per al cap d’una estona tornar a enfosquir-se. El mateix passa amb els verds dels cactus i altres plantes i els colors de les buguenvíl·lies.

Escolto el silenci. El vent no trenca el silenci. A estones es veu la lluna que creix. Ara sí, ara no… Apareixen uns quants estels, desapareixen. Fa una fresca que esdevé agradable amb un afegit de roba prima sobre la indumentària estiuenca.

Si llegir i escriure sempre és un plaer, en aquest entorn és especialment revitalitzant. He pogut llegir des de filosofia a encícliques papals, passant per alguna novel·la lleugera d’amor. Per ser fidel a la meva sensació, diré que es tracta d’una novel·la que és comparable a una ceba amb les seves capes. Et pots quedar en la superfície, en la primera capa i només hi ha això (que no dic que sigui poc), una història d’amor. Però pots endinsar-te i descobrir moltes facetes de la condició humana. I, algú com jo, un aprenent a l’hora d’escriure, pot adquirir molta tècnica i llegir el relat des de la perspectiva del qui vol millorar la seva narrativa.

Segur que la relació entre la literatura, l’escriure i Lanzarote és rica i no la conec a fons. Però si que hi ha un fet rellevant i conegut, que va ser l’elecció per part de José Saramago d’aquesta illa per passar-hi els últims 18 anys de la seva vida, quan va haver de deixar el seu Portugal natal.

Visitar la casa de Saramago va ser una experiència transcendent. Persona amb poca formació reglada, home fet a sí mateix, posseïdor d’una profunda consciència social, m’atreu perquè no concebia la feina d’escriure estrictament com un plaer individual, com un acte íntim, sinó com un compromís social, que en ocasions esdevé dur. Molt dur. El seu estil clar i directe, descarnat a l’hora de dissecar finament els mals profunds de la nostra societat, fan d’ell un personatge d’aparença dura. Honest, noble i autèntic. Cal ser-ho per, alhora que definir-se com a “comunista hormonal” afirmar que: “Amb la mateixa vehemència que emprem per reivindicar els drets, reivindiquem també el deure dels nostres deures. Tal vegada d’aquesta manera el món pugui ser un xic millor”. Estaria bé que uns quants que veig cada dia al diari en prenguessin nota i esmercessin algun esforç en aquesta direcció.

El seu aspecte físic, la seva envergadura, la seva mirada, no deixen indiferents i darrere d’aquest ateu s’endevina molta riquesa i molta tendresa. Darrere de la duresa amb la que s’expressa hi ha la melancolia del fado.

Evidentment m’interessa el contingut i la manera d’escriure de Saramago. No sempre és de comprensió fàcil per a un públic ampli. M’interessa la seva vessant més filosòfica. Si tots els humans ens fem moltes preguntes sobre la felicitat i la mort, la forma de fer-les i fer-se-les de Saramago i el que segueix a la pregunta que no es pot qualificar exactament de resposta, és un exponent clar del que significa una personalitat polièdrica, potser turmentada. El seu estil literari és propi i genuí. M’agrada la seva peculiar manera de col·locar els punts i les comes. No suporto l’ortodòxia en aquesta matèria (ni en moltes altres, tot sigui dit de pas). Però per això ja estan els crítics literaris que, amb tot el respecte, no m’interessen gaire.

M’interessa més mirar de transmetre les sensacions que em va provocar entrar a la casa de José Saramago i recórrer les diferents estances de la mateixa. I veure el caminar elegant i gràcil de la seva vídua Pilar del Río, escoltar la seva veu ferma, però dolça. Imaginar com devia ser la història apassionada de la bella Pilar i la “bèstia” Saramago, profundament humà, en aquell entorn meravellós des del que es divisava al fons l’Atlàntic, amable i fort com el propi escriptor.

El despatx de l'escriptor

El despatx de l’escriptor

La sensació en entrar és de pau. La pau que busquen les ànimes sotmeses a freqüents terratrèmols. L’entrada és un distribuïdor que dona accés a la sala d’estar, al despatx del Premi Nobel, a l’habitació que conserva el llit en el que va morir l’escriptor el 18 de juny de 2010 i a la cuina en la taula de la qual s’observa una cremada provocada per una cigarreta que es fumava en un dia de visita Santiago Carrillo.

Crida l’atenció el sostre de l’entrada que, pràcticament tot ell, és una claraboia amb una tela a mode de cortina, horitzontal, que permet tapar-la quan el sol es deixa sentir. Obres d’art, fotografies, records diversos…

El despatx, ple de llibres com no podia ser d’una altra manera (tot i que el gruix es troba a la biblioteca de la Fundació Saramago, a l’altra banda del carrer, amb 16.000 volums), em provoca una esgarrifança. L’ordinador damunt l’escriptori. Una foto d’ell i de Pilar darrera la cadira que complementa aquesta taula de treball. Un dibuix que esbossa els trets de la cara de Pessoa, la fotografia rebent el Premi Nobel de Literatura, fotos d’escriptors, entre els quals García Lorca, retrats antics de família, fotos amb Pilar que no enganyen i fan evident la passió entre ells dos, el diploma entregat per l’Acadèmia Sueca, més pintures i llibres, libres i més llibres. I una magnífica finestra… M’imagino l’escriptor mirant el cuidat jardí a través d’aquesta finestra, al fons del qual, entre cactus, palmeres i altres arbres, sobre una terra volcànica vermellosa, es divisa l’Oceà Atlàntic a Puerto del Carmen.

Mentre contemplo embadalit aquest temple, de sobte el que semblava una part de la llibreria del despatx de Saramago, resulta ser una porta que s’obre a la meva esquena i apareix Pilar del Río. Amb un somriure que canvia radicalment una expressió no exactament dura però que denota forta personalitat, comenta agraïda i sincera: “Gracias por visitar nuestra casa”. “Nuestra casa”, diu la vídua de Saramago 5 anys després de la mort de l’escriptor amb una actitud que denota una ferma voluntat de difondre i fer perviure, no només l’obra literària del portuguès, sinó que quelcom més íntim. Desapareix per la porta de la cuina i la veig baixar per l’escala cap al jardí…

No té res a veure. Però no sé per què em ve al cap la imatge de Jacqueline Kennedy. Hi ha dones especials, que no passen desapercebudes. I la musa inspiradora de part de l’obra de Saramago, desprèn una dolça duresa que li devia resultar imprescindible per mantenir no només apaivagat, sinó profundament enamorat a aquest home torturat per la part més absurda, segons com la més present, de la condició humana. Que Pilar no sigui només l’apèndix viu del creador mort, diu molt d’aquesta periodista sevillana, rebel, potent i encantadora que ho va deixar tot per viure amb Saramago. Per a ell va ser -ho va repetir moltes vegades-, l’amor de la seva vida.

La història amorosa entre ells és apassionant. Pilar es va enamorar primer de la literatura de Saramago. I va decidir anar a buscar-lo a Lisboa i agrair-li que la lectura dels seus llibres l’haguessin fet millor persona. Ell amb 64 anys i ella amb 36 es van enamorar. Saramago va dir en una ocasió: “Tinc moltes raons per pensar que el gran esdeveniment de la meva vida va ser conèixer Pilar”. Una dona que quan la traductora a l’espanyol de Saramago va perdre la vista, va aprendre portuguès llegint Saramago i a banda de la seva companya de vida, va esdevenir la seva traductora.

A la casa de Lanzarote, tots els rellotges, que són molts, marquen les 4. Excepte el de la cuina que serveix per saber quina hora és. Per què? María Paulina Ortiz ho relata a “El Tiempo”:

Esa noche, como todas, Pilar recorrió la casa recogiendo uno a uno los relojes -de pared, de mesa– para llevarlos a la terraza y alejarlos lo más posible de sus oídos. Necesitaba escaparse de ese tictac que la martirizaba y no la dejaba dormir. Así siempre. Cada noche, todos los relojes. Hasta que José le dijo:

–Ya no vas a tener que hacer más tu excursión nocturna. Voy a dejar que los relojes se vayan parando. No voy a darles más cuerda.

Días después, la tomó de la mano y la llevó, reloj por reloj.

Premi Nobel

Premi Nobel

–¿Ves? Ninguno hace ruido -le dijo él, feliz como un niño. Todos marcaban la misma hora: las cuatro.

–¿Por qué las cuatro? –le preguntó Pilar.

Él la miró:

–Porque es la hora en que nos conocimos”.

La leucemia va acabar amb la vida de José Saramago, el matí de l’esmentat 18 de juny de 2010. Tenia hora per anar a visitar el seu metge, però en no trobar-se del tot bé es va estirar al llit i va morir sense patiment i de forma tranquil·la segons explica Pilar. Morir suposava separar-se d’ella i n’havien parlat moltes vegades. I pot xocar -o no- que ateu com era, José digués sempre al referir-se a la separació de Pilar:

“Ens trobarem a un altre lloc”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.