PARÍS 1874. INVENTER L’IMPRESSIONNISME
El dia era fred i contrastava amb la calor del mes de juny del dia anterior. Primavera en estat pur. M’agrada la música clàssica, en especial Bach i Mahler. També la música antiga, la sacra i el gregorià. I, de fet, qualsevol tipus de música, excepte el reggaeton, el rap i el que considero altres tipus de soroll més o menys estrident.
En algunes èpoques de la meva vida he passat hores buscant obres de molts autors de qualsevol gènere. Puc gaudir i connectar-me escoltant Chopin, Pavarotti, Jagger, Beatles, Jazz, Death by Chocolate, Jimmy Hendrix, Eric Clapton, The Boss, Frank Sinatra, Lluis Llach, Johnny Cash, Raimon o Mark Knopfler.
Ara fa anys que no dedico temps a cercar cançons, obres musicals o autors. A posar-me al dia. El que em queda és la capacitat d’emocionar-me amb una cançó, una peça musical o una altra, segons el moment.
Pel que fa a la pintura ―i encara més l’escultura―, el meu bagatge no arriba ni de bon tros al de la música que, avui dia, ja és prou minso.
El fet que la Romina no hagués visitat mai el musée d’Orsay, ens hi va portar. Hi ha una exposició temporal d’impressionistes. En vàrem tenir prou amb els propis del museu, Manet, Monet, Delacroix, Renoir, Gauguin, Van Gogh… Ja ho he dit. No soc un entès. Però contemplar les obres d’aquests pintors em suscita tota mena d’emocions. Com me les provoca veure París des del rellotge transparent de l’antiga estació de ferrocarril d’Orsay, esdevinguda museu.
________________________________________________________________________________________________________
La Galerie Dina Vierny està a quinze minuts del museu d’Orsay. No teníem pressa. Amb la mateixa calma que vàrem assaborir les obres d’art
d’Orsay ens disposàvem a dinar primer i a veure l’exposició “Maillol sensuel” a l’esmentada galeria, després. No tenir pressa allarga la vida perquè el temps es dilata i les possibilitats de viure més anys i millor són més grans.
Vàrem parar a dinar a pocs metres del museu, en el primer restaurant que vam trobar amb prou bona pinta, sense més pretensions. Mentre els cambrers anaven amunt i avall, relativament atrafegats, el que semblava l’amo, un home seriós, fins i tot un xic malcarat, feia les funcions pròpies del qui té la paella pel mànec. Adjudicava taula, cobrava i donava indicacions als cambrers. De tant en tant, portava un saler o un potet de mostassa que algun client trobava a faltar a la taula.
En aquell restaurant tot passava de pressa i el presumpte amo s’encarregava d’imprimir un ritme ràpid que permetés una alta rotació de clients i, de retruc, anar fent calaix. Repartiment de cartes, anotació de la comanda, comanda a cuina, servei i retirada del plat abans de tenir temps de fer el gest de sucar-hi una mica de pa.
A l’esquerra de la nostra taula, una senyora que anava sola va demanar una copa de vi blanc que semblava disposada a degustar lentament, mentre obria una tablet. Aviat es va adonar que aquell no era el lloc idoni per prendre tranquil·lament una copa de vi mentre et recrees cercant el que sigui a can Google. Quan ràpidament li van haver retirat tot i ja només quedava la copa de vi i la tablet damunt la taula, en un estil que em va semblar molt francès ―no em demaneu detalls― va somriure en to entre burleta i de protesta com volent dir: “Feu, feu, que d’aquí no em mouré fins que hagi consumit tranquil·lament la meva copa de vi”.
Com ja he manifestat manta vegades, cada dia m’aplico més a mirar de viure sense pressa. Per a res, o gairebé res. Per suposat, tampoc en tinc per envellir. I la vida accelerada, a banda d’incrementar la prevalença dels problemes de salut mental que afecten al gruix de la població occidental, fa envellir més de pressa i pitjor. Per tant, sempre intento no anar ràpid i ignorar als qui em volen fer córrer. Vaig dinar a poc a poc, mastegant lentament i bé, indiferent a la desesperació del presumpte amo malcarat. La Romina feia estona que havia acabat de dinar, perquè pren dosis de pardal. Però ni tenia pressa, ni em va semblar que s’adonés de l’estat d’excitació nerviosa de “monsieur le propriétaire”.
______________________________________________________________________________________________________
AMB MARIE LESBATS
Del restaurant a la Galeria Dina Vierny vàrem trigar 10 o 15 minuts, caminant per la rue Université primer i la seva continuació, la rue Jacob. Vaig comptar setze galeries a banda i banda del carrer, abans d’arribar a la Dina Vierny, al número 36 del carrer Jacob. Feia fred i el vent transformava el paraigües en una andròmina inservible per protegir-se dels ruixats inesperats.
El motiu d’anar-hi va ser que el comissari de l’exposició és l’amic Àlex Susanna.
La Galeria (planta baixa i subsol), austera i alhora amb un cert glamour, afavoria que les escultures (algunes de tamany natural), dibuixos, pintures, relleus i objectes d’Aristide Maillol destaquessin. La il·luminació, relativament tènue i càlida, contribuïa a què el conjunt transmetés pau i harmonia. I, òbviament, la sensualitat ―que no erotisme― que es desprenia dels cossos femenins.
A baix, la Romina es va situar a l’esquerra ―i jo a la dreta― de l’Harmonia, l’última obra en la que va treballar l’artista de la Catalunya Nord.
En acabar em vaig presentar a Marie Lesbats, la directora adjunta de la Galeria. Una noia agradable, amb un parlar de dona culta. Atenta i sensible, en saber que érem amics de l’Àlex va mostrar el seu respecte intel·lectual i personal pel nostre amic, del que guarda ―d’ell i de la Núria― un gran record. La conversa va ser molt entranyable i ens va insistir en què donéssim molts records a l’Àlex i a la Núria.
____________________________________________________________________________________________________
Al carrer cada vegada feia més fred i les gotes que queien d’un cel negrós, no auguraven cap bon presagi. Inicialment, la intenció era caminar.
Vàrem dubtar, però finalment vam anar a peu fins l’edifici Lavirotte, al carrer Rapp. Gairebé 45 minuts per arribar a l’edifici modernista.
El ceramista Bigot va encarregar a l’arquitecte Lavirotte la concepció de l’edifici, pensant en tenir una façana per emplenar amb les seves ceràmiques. I així va ser. Malgrat estar a cinc minuts a peu de la torre Eiffel, no l’havia vist mai. Va valdre la pena.
La tornada a Montparnasse, ja la vàrem fer en taxi. Si parlo de “dutxa reparadora”, podeu ben creure que no es tracta de recórrer al tòpic.
Estàvem gelats i jo, molt refredat. Aquella estona sota l’aigua calentíssima va ser una benedicció!
A las 19:30h érem al restaurant Quartier Vavin, esperant a l’Oriol i l’Adriana. L’única taula disponible estava davant de la porta que els cambrers obrien i tancaven constantment per servir les taules de la terrassa. No em vaig veure capaç de sotmetre’m a aquella corrent d’aire contínua, i quan la jove i feliç parella va arribar, vam marxar, si no al primer lloc còmode que vam trobar, gairebé. El més important era la companyia, l’escalf i l’escalfor!
Ja al carrer, ens vàrem acomiadar de l’Adriana. L’endemà veuríem encara l’Oriol. Vaig poder gaudir del PSG-Barça al Parc dels Prínceps amb el meu fill (en parlaré en el proper i últim post d’aquesta sèrie “París primaveral”). Però, a l’Adriana, ja no la veuríem.
No exagero si dic que estic acostumat a acomiadar-me de l’Oriol i l’Adriana, com em vaig acostumar a fer-ho del meu fill Pau i la Carla, durant els sis anys que varen viure a Xile.
L’any 2015, un diumenge al matí de ―crec recordar― finals d’agost, l’Oriol i jo vàrem fer els 1.038 kilòmetres que hi ha entre Barcelona i Nancy, d’una tirada, amb els seients del darrere del cotxe abatuts per transportar un munt de coses que necessitaria l’Oriol al mini apartament de la residència d’estudiants que estava a tocar de l’École européenne d’ingénieurs en génie des matériaux.
Vàrem arribar a final de la tarda i després de deixar les coses a l’hotel, vam anar a sopar a la impressionant plaça Stanislas de Nancy.
Aquell vespre, l’Oriol sentia el vertigen lògic que un noi de 21 anys que es disposa a completar la seva formació en Enginyeria a tres universitats europees, pot sentir. L’endemà vàrem visitar l’escola, deixar les coses al seu apartament, obrir un compte bancari i fer les démarches que feien al cas. I al dia següent, jo vaig marxar, amb un buit al cor, amb la sensació de deixar aquell meu fill sol, en un lloc estrany per a ell i amb el repte de completar amb èxit una formació exigent.
Aquell era el primer acomiadament d’una llarga sèrie, que va continuar a Lulea (Suècia), Colònia (Alemanya) ―països en els que es va formar com enginyer― i ara París, on esta treballant. Acomiadar-se de l’Oriol i ara també de l’Adriana, ja forma part de la normalitat de la vida!
M’ha costat una mica aprendre que “els meus” fills, no són “meus”. Fa temps que tinc del tot acceptat que son “seus”. Han de fer la seva vida. La fan i els veig feliços, i amb això ja en tinc prou. El que ens uneix és fort i indestructible. Tots som adults i fem ―jo també― les nostres vides. El Pau la va fer a Irlanda, Holanda, Washington DC i Santiago de Xile, ciutat en la que varen néixer els seus dos fills ―i de la Carla― Claudi Via Sas i Enric Via Sas. Ara estan a Barcelona, l’Oriol i la Carla a París i jo a les Terres de l’Ebre. Afortunadament, tots estem bé, ens estimem i fem, com correspon, les nostres vides.
_____________________________________________________________________________________________________
Del passat recent, al present. Tornaré a l’estada primaveral a París en el proper post. Però com que aquesta ha tingut una prolongació aquesta setmana a Barcelona, acabo aquest capítol emprant la model i artista Suzanne Valadon com a lligam d’aquestes dues grans ciutats que ―evidentment, una més que l’altra― em resulten familiars.
Aquesta setmana, una colla d’amics que ens trobem irregularment sis o set vegades a l’any per dinar, entre els quals ―a més a més de Xavier Ranera, Joan Farrés, Ramon Massaguer i Jordi Morell― l’actual president del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Joan Oliveras, gràcies a ell, hem tingut la sort de poder gaudir de l’exposició que ha dedicat el MNAC a Valadon. A París, la Romina i jo vam veure obres d’ella. En aquesta ocasió, el propi Joan ens ha fet, magistralment, la visita guiada a l’exposició i ens ha regalat la magnífica publicació editada amb motiu de l’esdeveniment.
En la introducció que fa Joan Oliveras al llibre, diu:
“Valadon, que fou primer model, representa a la perfecció les dificultats enormes que havia de superar una dona per esdevenir artista a principis del segle XX, en un món dominat i protagonitzat exclusivament per homes, i també el coratge, la força, la personalitat que va demostrar per fer-se valer, amb una obra colorista i visualment molt potent, impregnada de l’atmosfera i els estils del seu temps”.
Valadon, en efecte, va ser model, entre d’altres, de Toulouse-Lautrec, Renoir, Morisot… I va deixar destrossat el cor del compositor Erik Satie, després d’una relació de sis mesos. També va ser parella d’Utrillo i es va relacionar amb Santiago Rusiñol.
Que intensa devia ser la vida en aquell Montmartre, tan diferent de l’actual! Montmartre, Casas, Rusiñol, Suzanne Valadon, París, Barcelona, MNAC… Un MNAC amb ambició i projecció internacional i alhora amb una essència nacional catalana, inequívoca que, en aquest cas, ha portat per primera vegada a l’Estat espanyol l’obra d’una artista de renom internacional. No és casual. Espanya i tot allò que caracteritza el ser espanyol, comporta una sensibilitat que ens queda lluny… Aquesta continuïtat París-Barcelona, Valadon-Utrillo, la simbiosi entre la vista de París des del Montmartre dels impressionistes i la de Barcelona des del menjador del Museu Nacional d’Art de Catalunya que els acull…
Primer el dinar d’amics al restaurant del museu amb en Joan, en Xavier, em Joan, em Ramon i en Jordi, al mateix lloc on havíem fet tants sopars de la Fundació Barcelona i sentint l’existència d’un cert cordó umbilical entre el gran París, reviscut a flor de pell aquesta primavera, i la capital catalana. El record de les tertúlies mantingudes en aquell mateix escenari amb desenes de personatges del món de la cultura, la política, l’empresa, l’Església, l’Exèrcit, el Dret, les relacions internacionals… Sempre amb el problema de fons de com manegar la (impossible?) relació amb Espanya.
Aquest record i l’explicació d’en Joan sobre el MNAC, la seva història, l’orientació artística, les dificultats per aconseguir estar presents al món i en alguns aspectes treure el cap a la Champions dels museus… em va reconfortar íntimament i em va permetre sentir amb força que la potència i la qualitat del nostre país, afortunadament, està infinitament per sobre dels residus polítics pestilents i insuportables que aquest diumenge haurem de renovar. Després del dinar, al MNAC ens vam submergir en el fabulós oceà de l’impressionisme.
Quadres de Valadon, música de Satie, il·luminació enaltidora de l’art. El país continua sent gran. La fortalesa ve de la sobrietat i la discreció. A la catalana. Homes i dones de gran vàlua, austers, que fan gran el país fugint del soroll i que no coneixen la patologia de l’ego. En Joan Oliveras, n’és un bon exponent.
Aquest episodi viscut a Barcelona, forma part de l’experiència del París primaveral. Tant és així que un dels quadres que més em va agradar de Suzanne Valadon, Retrats de família (1912), ha estat cedit pel museu d’Orsay al MNAC per a aquesta exposició. París a Barcelona, sense solució de continuïtat…