Una visita a París mai és sobrera. En el meu cas, menys, perquè el meu fill Oriol hi viu amb la seva companya Adriana. Van trobar-hi feines prou satisfactòries i, poc a poc, han anat descobrint el que pot aportar viure en aquella gran capital del món.
___________________________________________________
Diumenge, les set i escaig del matí. El taxi circula plàcidament, sense problemes, per una Barcelona que dorm. A l’aeroport no hi ha aglomeracions, el vol surt a l’hora prevista i, igualment, aterra a Orly on time. A quarts de dotze ja som al número 55 del Boulevard Montparnasse.
Al cap de poc, caminem durant una mica més de cinc minuts cap a casa del meu fill, a la Rue Montparnasse, ens retrobem amb ell i l’Adriana pocs dies després d’haver estat junts a la casa que conservo a Barcelona, on vàrem celebrar la Pasqua entregant ―el padrí Oriol― la corresponent mona al seu fillol, el meu net Claudi. L’Oriol i l’Adriana venen prou sovint a Barcelona, i això fa que jo viatgi menys a Paris. De tota manera, quan venen, a banda que jo visc a les Terres de l’Ebre, ells estan prou sol·licitats per familiars i amics i, a l’hora de la veritat, tampoc és fàcil veure’ls. Si jo viatjo a París, ells treballen i ens acabem veient al final del dia. Tampoc es tracta d’ocupar-los el cap de setmana. Quan vius a París, només que tinguis un sofà-llit, estàs perdut. Familiars i amics fan mans i mànigues per “visitar-te” i pots acabar tip de no poder gaudir tranquil·lament dels caps de setmana i haver de visitar tres vegades al mes la torre Eiffel, Nôtre-Dame, el Louvre, Orsay o le musée Maillol o l’Orangerie o el que sigui, en segona volta.
La Romina ha estat quatre o cinc vegades a París i coneix les icones turístiques característiques, excepte el musée d’Orsay, en el que, actualment, hi ha una exposició temporal entorn l’impressionisme. Incloem la visita en un viatge destinat a visitar llibreries, i a veure una magnífica i “coqueta” exposició sobre Maillol, en una petita galeria, comissariada per Àlex Susanna. No cal dir que no ens perdrem el PSG-Barça al Parc dels Prínceps i mirarem de fer alguna visita més, d’aquelles que, per una raó o altra, sempre queden pendents.
Recorrem la rue Montparnasse fins el Boulevard del mateix nom i arribem al Jardin du Luxemburg, diria que per la rue Vavin, però no ho sé segur. Travessem el parc, en paral·lel a la rue Guynemer, passant per davant de l’Estàtua de la Llibertat que va servir a Auguste Bartholdi com a model per a la que va fer per a New York, i que, amb motiu de l’Exposició Universal de 1900, de París, va entregar a la capital francesa. Continuem per la rue Bonaparte fins al riu, travessant el boulevard Saint-Germain, deixant a l’esquerra la brasserie Lipp, el cafè de Flore i el restaurant Les Deux Magots, i a la dreta l’església de Saint-Germain-des-Prés. Hem d’agafar el metro per arribar al restaurant Madonna. Osteria à Paris, al 52 de la rue La Fayette al 9eme arrondissement . Un bon restaurant italià que es nota que és parisenc, per l’educació, el savoir faire i l’abillament dels cambrers.
La tarda, gris, fresca i intermitentment remullada, està dominada pel que preveu el magnífic llibre Dones que corren amb els llops, que em va recomanar amb molt d’èmfasi la Iolanda Batallé. The Washington Post en va fer la següent síntesi:
“Un mosaic fascinant d’històries que ens ofereix una visió del femení i de les seves possibilitats. Dins de tota dona hi ha una vida secreta, una força poderosa de bons instints, creativitat i saviesa. És la Dona
Xavier Roig
Salvatge, una espècie en perill d’extinció a causa dels esforços de la societat per ‘civilitzar’ les dones i constrenyir-les a papers rígids que n’anul·len l’essència instintiva. En aquest llibre, es revelen mites interculturals, contes de fades i històries que contribueixen al fet que les dones recuperin la seva força i la seva salut, atributs visionaris d’aquesta essència instintiva. Mitjançant els relats i els comentaris de l’autora examinem l’amor i comprenem la Dona Salvatge. ’Una celebració de l’ànima femenina’”.
“Estàs recuperant, molt lentament i amb pujades i baixades, la teva seva salut i la teva força, però, dominada com estàs encara per la tristesa, no te n’adones…”
D’ailleurs (a més), o bé a Monoprix han baixat els preus ―no ho crec pas ― o bé els supermercats de Barcelona són molt més cars del que eren l’última vegada que vaig anar a París, que deu ser el cas.
____________________________________________________________________________
Opino ―queda, doncs, clar que és la meva opinió― que França és un Estat-Nació sòlid, robust i confiable. No és Espanya, per sort d’ells. Afegeixo un parell de paràgrafs del post de l’amic Xavier Roig, titulat ―provocativament― “Eleccions al Parlament, enveja del centralisme francès”, per estalviar-me justificacions davant el fet que si en lloc d’obligar-nos a ser espanyols, els catalans haguéssim de ser francesos, la independència no la tindríem pas més a prop. Diu Xavier Roig:
“S’acostuma a dir que el sistema francès és centralista. No és una bona descripció del funcionament d’aquella república. La República Francesa és uniformista i tendeix, per història, a assumir que París és un centre necessari per posicionar França al món. Però no és un sistema centralista des del punt de vista d’utilitzar el territori en benefici de París. A Espanya, malgrat el que es digui, hi ha implantat un sistema dissenyat en benefici del centre. Per això, a la mínima que es descuiden, tot el muntatge es posa en evidència. S’aixeca la manta i descobrim la trista realitat: la Generalitat administra els béns d’Espanya a Catalunya segons es decideix a Madrid. I aquesta és la intenció. I per això el cap de setmana passat va venir el senyor Pedro Sánchez a la cerimònia catalana del nomenament, des de Madrid, del candidat del PSOE al Parlament.
A França, el territori està dividit en 577 districtes electorals. Un diputat per districte. Per tant, l’Assemblea Nacional té 577 escons. Els diputats surten del territori, ja que els vota la gent del territori. El partit al qual pertanyen cobreix la part ideològica que cada francès, com nosaltres, porta dins seu. Però aquesta part ideològica no està mai per sobre dels interessos territorials que porten els electors a votar un candidat i no un altre. Que un candidat sigui nomenat des de París és, a França, inacceptable”.
França és un país fort i respectable, i París és una gran ciutat en la que gairebé cap francès se la sent menys pròpia del que un català de Lleida, de Tortosa o de Figueres es senti Barcelona. Per més que en certs moments puguin ser molt crítics ―i amb raó― amb “els pixapins de ‘can fanga’”.
_____________________________________________________________
La producció cultural francesa és colossal i, en concret, la literària, ens ofereix una panòplia de grans autors vastíssima i diversa. Més enllà d’anar a fer el turista a Shakespeare&Co, on m’hi vaig passar estona va ser a les llibreries L’Ecume des Pages i la Galigagni, on a l’entrada una placa indica: “The first english bookshop established on the continent” (la primera llibreria anglesa establerta al continent). Vist el resultat del Brexit, potser per a molts britànics la distinció fa tot el sentit. Per a la majoria d’europeus, és una terminologia d’altres èpoques.
L’Ecume des Pages, situada al bell mig de Saint-Germain-des-Prés, no és una llibreria antiga, però transmet bones vibracions. Em crida positivament l’atenció que estigui oberta fins a mitjanit cada dia, excepte diumenge, que tanca a les 21h. El personal que hi trobo, a banda de ser molt atent, es veu amb ofici. Et transmeten la seva passió pels llibres. Demano per la secció de “Papers privats” i un dels nois m’hi acompanya, m’explica com està organitzada i fa un repàs d’autors francesos de dietaris, força interessant. Em deixa al cap d’una bona estona que miri i remiri sense pressa, no sense abans oferir-se per a qualsevol cosa que li vulgui demanar.
Ràpidament em crida l’atenció el títol d’un dietari de Paul Morand: Journal inutile 1973-1976, els seus últims escrits. Clar representant del cosmopolitisme francès dels “feliços anys vint”. Si dic poeta i diplomàtic, no menteixo i em ve al cap, el tan citat en aquest bloc, Pablo Neruda, personatge pel que sento tanta fascinació com sentit de ridiculesa, la que sempre m’ha provocat la “gauche divine”. És diferent, però exercir funcions diplomàtiques per nomenament polític d’Allende que havent estudiat a Sciences Po (a tocar, per cert, de la llibreria que ens ocupa) esdevenir membre numerari de l’Académie française i oficial de la Légión d’honneur. Com tampoc és el mateix haver nascut pobre a l’Araucanía xilena que al Huitième arrondissement de París. Personatges amb llums i ombres, com tots els humans. Tots podem ser admirats i/o detestats. Per aquest motiu, en el cas dels escriptors (i genis creatius artístics, científics i altres) em sembla important separar l’home de l’obra. La repugnància profunda que em provoca Vargas Llosa és directament proporcional al gaudi que he sentit llegint alguna de les seves obres.
Tornant a Paul Morand, més enllà de la poesia, va conrear la novel.la, la dramatúrgia i els dietaris com l’esmentat Journal inutile 1973-1976, que vaig comprar a L’Ecume des Pages. Amic de Coco Chanel, va escriure el l’Allure de Chanel, fruit de la trobada que van mantenir a Suïssa, l’hivern de 1946. Quedaven lluny les festes a París, en les que coincidien amb, entre altres, Cocteau, Satie, Picasso, Stravinsky, abans que esclatés la Segona Guerra Mundial. El col·laboracionisme d’ambdós amb el règim de Vichy, els va allunyar encara més d’aquests cercles portant-los a exiliar-se voluntàriament a Suïssa. Morand, a banda de
col·laboracionista, era antisemita i homòfob i prou fosc com perquè un dels seus biògrafs afirmés que després de conèixer tota la seva vida, “et queden poques ganes de conèixer el personatge”.
Totes aquestes informacions, i altres que obvio, les vaig obtenir a l’Ecume des Pages. I allà, entre llibres particularment ben ordenats per gèneres, temàtiques i autors, pensava en la condició humana i en com d’injustos podem arribar a ser a l’hora de jutjar algú, sense tenir en compte que tots els humans tenim llums i ombres. Què fàcil és quedar enlluernat i, encara més, decebut i criticar. Què difícil comprendre la grandesa dels éssers humans amb tota la càrrega negativa inclosa. Vaig pensar, tot encadenant idees: “Què bèsties han sigut tants catalans i no diguem ja, tants espanyols a l’hora de jutjar Pujol i encara més a l’hora de traslladar la voluntat de destruir el personatge a la seva incommensurable obra de govern!” (continuarà).