7 de juny de 2025. Una festa entranyable
7 DE JUNY 2025. 7 MESOS DESPRÉS DEL 7 DE NOVEMBRE 2024
La festa que vam fer amb la Romina a casa el passat 7 de juny ha estat, sens dubte, la més entranyable de la meva vida. Entranyable en el sentit més profund del mot. Com diu el diccionari: que provoca un sentiment o un afecte molt intens i molt íntim. Així ho vaig viure. Tan personal i, alhora, tan difícil de transmetre com el que intento compartir en aquest post.
Hi ha una limitació que em ronda, i em fa pensar en aquella dita tan gastada com certa: que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Quan vaig ser secretari del Govern, sovint em vaig penedir de no haver pres notes de mil anècdotes de les sessions de Govern. Algunes, divertides; d’altres, potser petites escenes dins la gran història d’un temps que, amb perspectiva, pren relleu. Parlo dels anys del president Pujol, un estadista, “l’estadista”, diria jo, de la Catalunya contemporània. Tot el que no s’escriu —ni que sigui a mitges— s’acaba perdent. No cal arribar a l’Alzheimer o a una demència senil: el temps, simplement, esborra. I, pel que fa a aquella etapa, ja hi arribo tard.
Dissabte passat va ser un gran dia. Immens, en molts sentits. Però… de moment, no ho vull explicar tot. I
LA FESTA
aquí, potser, torno a ensopegar amb la mateixa pedra. Encara més estrany: podria escriure allò que no vull fer públic i guardar-ho. Deixar-ho en una carpeta digital tancada amb contrasenya, o fins i tot en una caixa forta amb instruccions perquè els meus fills ho publiquin, un cop mort, al blog. Però ni això. La intensitat emocional que envolta el motiu de la celebració —la relació entre la Romina i jo— és, ara mateix, massa fonda per ser escrita. No encara.
_______________________________________________________________________
7 DE NOVEMBRE DE 2024
El 7 de novembre de l’any passat, el 2024, la Romina i jo, sense gaire soroll, sense explicar-ho gaire a ningú —gairebé de forma furtiva—, vam anar a la notaria de l’amic Pere Pineda, a Parets del Vallès. Allà, ell va fer el que pertoca fer als notaris quan dues persones decideixen constituir-se en parella de fet. I així va ser.
La Romina es troba en una etapa més introspectiva. Busca silenci, pau, invisibilitat. No és que tingui cap problema a obrir casa nostra als amics —ho fem sovint, i amb gust—, però el que li costa és ser el focus. Ser al centre. Ser observada. Estar en l’estrada, com si diguéssim. I per això, en aquest sentit —i només en aquest—, va fer un esforç que li agraeixo molt profundament. No era fàcil estar en una festa en la qual et toca ser
GRÀCIES AMIC PERE!
coprotagonista i el que vols és passar desapercebut!
Li ho agraeixo perquè, en els 8 anys que fa que estic a casa al Perelló, compartir arrossos, calçotades, barbacoes, simplement trobades amb amics, oferir i compartir, ha donat molt sentit a la meva vida i m’ha fet feliç. Aquesta casa sembla tenir també aquesta funció i el 7 de juny, amb un centenar d’amics i familiars, vàrem batre el rècord! La presència de tots i cadascun d’ells tenia un perquè i tot el sentit.
_________________________________________________________________________
SHOWCOOKING BY TOMÀS ALSO AND WIFE
En Tomàs Also, un perellonenc establert per matrimoni a la Cala, i en David del Campo (un MasterChef televisiu, metropolità esdevingut perellonenc —com jo mateix—, en el seu cas per amor amb la Eli Llaó), van combinar productes de la terra boníssims amb d’altres arribats de fora, excel·lents. El “salat” que ens va preparar l’informàtic Tomàs i el “dolç” de l’expert en renovables David van ser claus perquè, juntament amb l’entorn i la vista privilegiada del Delta que es veu des de casa, aquell capvespre a la pràctica estiuenc esdevingués òptim per a celebrar l’amor i l’amistat.
Que vinguessin amics de Lleida, Barcelona, València, Madrid i alguna contrada més, que vinguessin els meus fills i els meus nets i amics i antics companys d’aventures polítiques d’aquestes Terres de l’Ebre, va proporcionar un escenari ideal per, a través d’explicacions —meves, però sobretot de l’alcalde del Perelló— i d’oferir-los-hi el millor de la gastronomia “de lo terreno”, mostrar el meu profund agraïment a aquesta —per a mi— terra d’acollida.
El meu punt de partida va ser la meva desafecció total i absoluta per la ciutat de Barcelona. Va ser la meva ciutat. Vaig néixer i viure els primers anys a Sant Cugat del Vallès, però el gruix de la meva vida l’he passat a Barcelona. Vaig demanar perdó a tres amics presents per la seva especial dedicació a intentar fer que Barcelona no esdevingués el que ha acabat sent: una ciutat tan pensada pels estrangers que fa que els que s’hi sentin forasters —si no directament expulsats— siguin els barcelonins. En Xavier Trias, en Quim Forn i en Jordi Martí s’hi van deixar la pell per evitar-ho —en Jordi, encara s’hi dedica—, però…
Certament, les sensacions són molt personals, però si encara vaig cada dimecres a Barcelona és perquè tinc dos nets preciosos, el Claudi i l’Enric, que hi viuen i els vull veure créixer. Si no fos per això, no hi aniria tan sovint.
Era l’ocasió per explicar el que sempre explico als amics metropolitans que no acaben de comprendre “què se m’ha perdut aquí”. Deia que els sentiments són personals, i jo sento que El Perelló és un gran poble, i que el Baix Ebre, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta formen part del que jo anomeno la “Catalunya abandonada”. Els amics de Lleida em van entendre millor que els de Barcelona, perquè quan defineixo la “Catalunya abandonada” amb una sola paraula, n’hi dic Ponent. Per a mi, Ponent va des del riu Sènia al sud fins als Pallars al Pirineu, passant pel Segrià i la major part de comarques lleidatanes (l’Aran, amb les pistes d’esquí i el turisme, potser és l’excepció. Però és que allò mira més a França que a Catalunya). I a les terres de Lleida, encara s’ha desenvolupat una remarcable indústria agroalimentària a partir del que aquella terra produeix. Aquí, ni de bon tros com a Lleida. Però en èpoques de canvi climàtic amb sequera, pedregades, gelades i una pagesia -el mateix podriem dir de la pesca i tot el sector primari- que és la baula final d’un munt d’intermediaris que s’emporten la part grossa del pastís, la sensació d’abandonament és molt gran.
Sóc un defensor convençut de l’energia fotovoltaica, l’eòlica —tinc plaques solars a casa, cotxe elèctric, estufes de pellet…— i de la nuclear abans que les energies fòssils. Però cal acumular totes les plaques als “Alcarrassos” de Ponent, i totes les nuclears i molins de vent a les Terres de l’Ebre? No. De la mateixa manera que no caldria amuntegar mitja Catalunya a l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que aviat arribarà per l’eix del Llobregat a la Cerdanya, i a Girona i la Costa Brava pel nord, i Tarragona i la Costa Daurada pel sud. Una atomització més gran de la població i els recursos, repartits per tot el territori, ens donaria un país més equilibrat i humà. Milloraria la salut mental col.lectiva.
El diumenge 8, amb una quarantena dels amics presents el dissabte, vàrem anar a visitar —i gaudir de les ostres i els musclos de— la musclera de l’Ampolla, i l’amo, en Xavier Cabrera, va expressar la idea amb una frase enginyosa però certa, pensant en el sud: Catalunya acaba a Salou i Espanya comença a Vinaròs. Estem en terra de ningú!
Per tot el breument sintetitzat, aquesta terra deixada de la mà de Déu mereix que els nouvinguts que hem après a estimar-la ens hi deixem la pell per fer tot el possible per millorar aquest territori.
L’alcalde del Perelló, Sam Ferré, va explicar com cal —no com jo!— els valors i l’atractiu d’aquest territori, i
LA PLANTADA DE L’OLIVERA
en Tomàs Also en va tenir prou fent tastar als convidats la carn d’espinada de tonyina, per valorar aquest lloc.
La tonyina és coneguda com el porc del mar perquè d’ella s’aprofita quasi tot. L’especejament que es fa de les vint-i-quatre peces que té l’animal, conegut com a “ronqueo” pel so dels cops de ganivet sobre l’espinada de la tonyina, deixa l’os amb aquestes porcions de carn excel·lent. Va ser un plaer indescriptible poder menjar directament aquella carn de tonyina enganxada a l’espinada!
_________________________________________________________________________
LA RETRATISTA
La retratista Nina Carné va fer més de mil fotos. De grup o bé captant expressions facials i corporals singulars dels convidats mentre xerraven distesament pel jardí. També fotos d’estudi a “la peixera”, l’espai des del qual escric, convenientment transformat en estudi fotogràfic amb tot el que ella va muntar per a l’ocasió. En Manel va encertar a l’hora d’aconseguir que la música, lluny de tota estridència, anés acompassada amb les converses i l’ambient relaxat que dominava el jardí de casa.
La nit va anar caient lentament. No estàvem lluny del dia de Sant Lluís, el més llarg de l’any. Jo no vaig aconseguir mantenir una conversa de més de tres minuts amb ningú. Volent atendre tothom, els vaig acabar desatenent a tots. La Romina no es trobava gaire bé i vaig tenir un ull pendent d’ella les sis o set hores que el gruix d’amics va romandre a casa.
Però, anant i venint, vaig poder gaudir observant. Quatre generacions de la meva família presents. Des de la mare, la matriarca de 92 anys, fins al petit Enric Via, el meu net de 3 anys que es diu igual que el meu pare, una mica empiocat, va acabar somicant fins adormir-se en un sofà.
La meva percepció és que els convidats van gaudir. Asseguts per aquí i per allà sobre les bales de palla que hi havia pel jardí, drets al voltant de la piscina il·luminada amb focus i llumetes i engalanada amb flors. Parats, anant o venint de la barra a la cerca de begudes. Es formaven grupets improvisats de gent barrejada… Amics que es trobaven amb altres amics o coneguts, sense saber que jo i/o la Romina érem amics comuns dels retrobats inesperadament.
Quan ja va ser negra nit, vaig comprovar satisfet que, en general, la il·luminació dels quatre bancals del jardí que van acollir els visitants, desigual com era, donava com a resultat un mosaic tan agradable i suau com la música, i els somriures i les discretes expressions de felicitat dels presents. Va ser bonic i, com he dit, entranyable.
Jo diria que cap a la una de la matinada tothom havia desfilat. Els de Lleida, que no es quedaven a dormir, una mica abans. Suposo que van anar per l’Eix de l’Ebre, que, anant cap a Flix, acaba unint sense solució de continuïtat la Ribera d’Ebre amb el Segrià. La resta van anar acomiadant-se en un suau degoteig. Vàrem acabar sols, al sofà del porxo, en Pep Capdevila i jo, company d’universitat, metge i amic estimat. I al final final, exhaurit en aquest mateix sofà i amb la vista clavada sobre la llum intermitent, giratòria, del far del Fangar, em vaig acomiadar d’aquell dia tan especial amb una copa de vi negre, de l’únic celler que hi ha al Baix Ebre, i un cigar cubà que em va regalar en Salvador Garcia.
Reprodueixo —i tot seguit acabo— la descripció del celler i la finca Mas de Manxol, extreta del seu website, perquè la trobo preciosa i em connecta amb unes terres que ara conec força bé. Diu així:
La finca Mas de Manxol està situada al bell mig del Pla del Burgà, vallada fèrtil que s’estén des del riu Ebre fins a les Collades del Perelló, encaixonada per les serres de Tivissa i les imponents parets de les serres de Cardó i del Boix.
El jardí de casa era el mateix que al principi de la festa. Va passar de ser un espai “mudat per a l’ocasió” a un terreny ple de desordre, el que l’aproximava més a la realitat de la vida. Si per un moment considero el jardí de casa com l’univers, aquest sempre evoluciona de tal manera que el desordre augmenta. Anar contra el desordre és antinatural i aquest sempre s’acaba imposant. Acceptar-ho fa que acabis apreciant certs desordres i trobar-los estèticament atractius. I aquell era un desordre reconfortant. Havia valgut la pena! Quan em vaig retirar, em penso que l’Arnau, el fill de la Romina, i el seu amic Martí encara estaven fent jocs de mans i trucs de màgia amb el mestre pastisser David.
La Romina feia un parell d’hores que dormia. Va aguantar fins que va poder, que va ser molt. I jo la vaig acomiadar de
MOLTES FELICITATS ORIOL I ADRIANA!!!
tothom que ella no va tenir ocasió de fer-ho. Quan fixes la data d’una festa amb antelació, no saps si aquell dia la salut et farà una petita mala passada. Això, els metges —i també els que no ho són— sabem que s’esdevé de tant en tant.
Però, tot i això, tot va ser com havia de ser. Sense estridències, amb molta autenticitat. Hi ha nits que no tenen res d’èpic ni de gloriós, però que s’inscriuen en un lloc molt profund. I que, quan tanques els ulls, ja al llit, i ressegueixes el dia ja exhaurit, saps que allò que has viscut —per inesperat, per senzill i per humà— t’ha canviat una mica per sempre.