On dius què vius? El Pere-què?
DEGRADACIÓ TURÍSTICA DE L’EIXAMPLE BARCELONÍ
Tot sovint, quan explico que visc al Perelló, molts dels meus interlocutors em pregunten: “Pere què?” “Per què el Perelló, les Terres de l’Ebre, el sud?” Alguns, ni tan sols el saben situar al mapa.
“Ho coneixies?” “Hi tens arrels?” em pregunten. Ho troben estrany. I aleshores els explico una història que segurament ja he deixat escrita en algun o diversos posts del bloc.
Resumeixo l’origen així: no em sentia a gust vivint en un parc temàtic pensat per a turistes, en un lloc on la vida gira a moltes revolucions i fa embogir massa gent. Anhelava un espai amb només dues condicions, que semblaven mútuament excloents: màxima tranquil·litat, poca gent i poc soroll; i, alhora, proximitat al mar.
“Mireu –els dic–, poseu-vos a la sorra davant del mar i reculeu fins a trobar un lloc prou tranquil”. Això, a Catalunya, només es troba –i amb dificultat– als dos extrems del país: Alt Empordà amunt, i Baix Ebre i Montsià avall.
L’estiu de 2017 vaig passar quinze dies en una casa rural a Garriguella (Alt Empordà), just quan es van produir els terribles atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. I quinze dies més, també en un allotjament rural, al Perelló. Curiosament, aquests dos pobles comparteixen pòdium en la producció de mel a Catalunya.
A l’Alt Empordà, vaig trobar una casa bonica, a uns tres quilòmetres a l’oest de Colera. Un lloc tranquil i amb una vista preciosa al mar. Tot i això, vaig decidir anar a viure al Perelló per una raó simple: el bon temps dura més mesos i el vent és igual de fort. Tramuntana al nord, Mestral al sud -vent de d’alt com bé em va corregir l’amic Joan Carles Monllau-. Després de 7 hiverns, dono fe que a banda de refredar
l’ambient més del que imaginava, alguns dies cal sortir de casa amb la motxilla “carregada de pedres” per no sortir volant. Per no parlar de l’emborgada, fenomen molt local del que ja hi haurà ocasió de parlar.
No coneixia aquelles terres –més enllà d’anar a fer algun arròs a casa de l’amic Feliu Socarrats a les Salines de la Trinitat, o d’algunes visites a la meva germana a Riumar– ni la seva gent, i sense gaire més informació, vaig comprar una casa. Vaig ser agosarat, però em sento molt satisfet amb la decisió presa. Avui en dia estic empadronat al Perelló i, no!, no em faig il·lusions!. Sé que per a ells sempre seré el de Barcelona. Però jo em sento d’aquí.
La meva llar
DE CASA DEIXADA A LLAR ACOLLIDORA
Vaig trobar la casa, el segon dia d’estada al Perelló, després de mirar tres o quatre opcions per internet. Vaig quedar amb en Michel, un belga –ara veí meu–, propietari de la immobiliària que tenia la casa en cartera. Un personatge ben conegut a l’Ampolla i al Perelló (non comment).
La casa, que ara es diu “El Delta”, era en aquell moment una construcció deixada, deixada de veritat, propietat d’uns suïssos garrepes, miserables i tramposos. Us imagineu un suís capaç de confabular-se amb un electricista local per obtenir, fraudulentament, més potència elèctrica de la contractada, sense pagar-la, per suposat? Doncs aquests eren els propietaris del que ara és la meva llar. A Suïssa no tot és tan net i perfecte com fan creure a tothom, i aquells helvètics que van córrer per aquí, crec que 12 anys -sense aprendre un borrall de català ni tan sols de castellà- en van deixar constància.
Quan, després de signar davant de notari, vam anar a ENDESA a regularitzar la situació, van quedar ridículament desemmascarats. Un matrimoni francòfon, comandat per la dona –malcarada i prepotent– i un marit calçases -ja em podeu dir masclista que se m’en refot-, atemorit, gairebé desaparegut darrere aquella altiva i estúpida figura femenina.
Feia anys que no invertien ni un euro en res: ni en el jardí, ni en la piscina, ni en les canonades, ni en la instal·lació elèctrica. Quan tot començava a fer fallida, van posar la casa a la venda a un preu abusiu, donat l’estat en què es trobava. Hi havia risc real d’accident elèctric i durant un any ben bo, cada dos per tres rebentava alguna canonada d’aigua dins de casa o al jardí!
Malgrat tot el que us acabo de dir, quan vaig entrar al jardí, vaig enfilar cap al porxo i vaig veure la vista, ho vaig tenir clar. Sense ni mirar la casa, vaig saber que aquell lloc seria casa meva. Contra els que creieu que ho calculo, ho planifico i ho preveig tot, us he de dir que vaig decidir comprar una casa sense ni mirar-la en una terra desconeguda, perquè està situada en un lloc tranquil i proper al mar i la vista és preciosa.
Cal dir que els propietaris després de temps d’intentar vendre-la van anar rebaixant el preu i que la meva primera estimació que rehabilitar-la i transformar-la – després d’obres, reparacions i una reforma integral- en la meva llar em costaria una mica més del doble del que em van acabar acceptant, no es va allunyar gaire del cost final i del pressupost del que jo disposava.
A fora de casa, vaig fer-hi posar una placa de ferro amb el nom “El Delta”, treballada per Josep Maria Cardona i el seu fill Josep, dos artesans d’una nissaga de ferrers del Perelló, com ja no n’hi ha. Músics i
EL DELTA
melòmans, addicionalment! S’estan al Carrer Major del Perelló, al número 24, a Ca l’Agustí. Sota el rètol “Ferreria Cardona”, s’hi pot llegir “artesans del ferro des de 1898”.
El nom te la seva raó de ser, perquè cansat d’intentar explicar als barcelonins on vivia quan em preguntaven i que no es situessin per a res en el lloc que visc, vaig decidir abreviar i dir “Visc al Delta”. Algun encara preguntava “però on del Delta”. Però la majoria no, perquè no el coneixen. Per tant la casa es diu “El Delta”. I no està al Delta. Està davant del Delta, en un turonet al peu del qual hi passa l’antic camí del Perelló a Tortosa, que permet divisar tota la Punta del Fangar i gran part de la meitat nord del Delta, la que està en el Baix Ebre, fins la desembocadura del riu i una bona part de mar i costa des de l’Ampolla, fins ben pesades les platges del Perelló, volent arribar a veure la Cala, l’Ametlla de Mar.
Del desconcert a l’arrelament. El Perelló, vuit anys després
EL DESAPAREGUT MOS DE TROS
Quan vaig arribar al Perelló l’any 2017, ho vaig fer amb la mirada forastera i una mica desconcertada de qui es troba en un lloc que no esperava. No esperava res en concret. No sabia res del lloc. Recordo perfectament un dia que vaig anar a sopar a un restaurant senzill, que es deia Mos de Tros i que ja no existeix. Dues taules ocupades per -el que jo vaig considerar- turistes alemanys i anglesos… i jo em preguntava què hi feien, turistes, en un poble com aquest. Un poble allunyat de tot: de les grans rutes, del bullici turístic, fins i tot del mar —la platja és a sis o set quilòmetres del nucli— i això ja el fa estrany als circuits habituals.
El primer cop d’ull va ser desolador. Cases tancades, silenci als carrers, una estètica sense encant aparent. Un poble d’interior, sense pretensions. Més que un destí, semblava un lloc de pas o de fugida. Però de vegades la vida comença justament on no esperaves res. I jo no esperava res mes que viure en una casa tranquil·la, lluny de cap ésser humà i prop del mar, amb bona vista al mar.
Han passat vuit anys. Ara em considero un més, tot i que sé que no em veuen així. Empadronat, amb la casa rehabilitada, part del teixit humà que fa bullir aquest lloc. I aquella primera impressió ha quedat molt enrere. Perquè el Perelló no és el que sembla a primer cop d’ull. No és cap postal, però és real. I és viu.
El que abans veia com una mena de desert humà, ara el conec com un poble ple d’associacions, activitats, xarxes veïnals i comunitats que funcionen amb una naturalitat i una calidesa poc habituals. No és sorollós, però és actiu. No és espectacular, però és profund. A més dels perellonencs de sempre, hi conviuen grups de jubilats europeus —anglesos, neerlandesos, belgues. Aquells “turistes” que vaig veure en arribar, eren residents! — que no només hi passen el temps: participen, organitzen, creen vincles. Fan poble. I què voleu: allà on visc no hi passa el carter. Sabeu com aprecio que la Cesca, la “cartera”, quan li arriba una carta per a mi m’envia un WhatsApp perquè la vagi a recollir. O l’Anna, la perruquera, amb la que -mentre em talla el cabell o m’afaita- compartim xerrades sobre coses quotidianes i de vida senzilla. El bon tracte d’en Josep, de l’antiga fruiteria Llaó -ja jubilat- de l’Emilia de la carnisseria Martí, del Vicenç de la peixateria, de la
LA CESCA
Maite de la malauradissimament desapareguda fleca Ferré. En Pere, de Duna, la Rosa de Tallers David, el Gerard dels àrids, l’alcaldessa Cinta i l’alcalde Sam, la descoberta de Tomàs Also, d’en David de la Eli… Un món abastable, senzill i humà!
I això és el que m’ha enamorat: el contrast entre la discreció exterior i la riquesa interior. La capacitatd’aquest lloc per acollir-te sense fer soroll, per deixar-te espai, però també per donar-te lloc quan hi vols ser.
Vuit anys després, puc dir que estimo aquest poble. Que me’l sento meu. I que m’ha ensenyat una lliçó gens banal: que l’arrelament no depèn del lloc, sinó del temps que t’hi quedes, de la gent amb qui el comparteixes, i de la capacitat d’obrir els ulls més enllà de la primera impressió. I de la voluntat d’integrar-t’hi!
De l’abandonament a l’adaptació
Els primers dies al Perelló, el que em rodejava eren runes i un silenci dens, gairebé opressor. La primera nit que hi vaig dormir a casa el Mestral bufava salvatjament i tot un seguit de sorolls desconeguts, d’arbres, branques, objectes, impulsats pel vent, va substituir el silencia sepulcral d’aquell indret. Les parets d’aquella casa —que semblaven cridar sense veu una urgència que només jo podia escoltar— m’acollien amb una calidesa amarga i estranya. Sabia que no només reconstruïa una llar; començava a aixecar alguna cosa més profunda, fràgil i amb més sentit. Però el camí no va ser senzill. Els antics propietaris, aquells suïssos que m’havien venut el que podia tenir aparença de somni, no havien deixat res més que restes d’una vida que s’havia aturat i d’un respecte que mai no va existir.
De bon començament, el poble em va semblar atrapat en el temps. La vida fluïa sense presses i, la meva percepció, segurament idealitzada, era que els veïns vivien gairebé amagats d’un món que ja no els cridava l’atenció. Em semblava intuir una queixa ben justificada: “Tarragona és lluny, Barcelona més i Madrid, molt més. I ens tenen deixats de la mà de Déu”. Però en el seu fur intern semblaven dir “que no vinguin a enredar-nos, perquè tampoc ens arreglaran res i nosaltres som com som i ja estem bé”. Es respirava calma. No podia discernir quina part era aparent i quan real. Tots portem la nostra pròpia desconnexió amagada, una ferida oculta que de vegades no volem ni veure.
Els primers mesos van ser un xoc constant, no només amb la casa i el poble, sinó amb mi mateix i amb les expectatives que m’havia posat. Reconstruir no era només posar pedres i ciment, era un aprendre a escoltar i acceptar aquell espai, a deixar que la indiferència d’uns es convertís en una possibilitat de pertinença per a mi. Lentament, amb cada rajola col·locada i cada matí cobert de pols, allò que havia semblat un dipòsit de deixadesa es va anar transformant en una llar, potser imperfecta però plena de vida.
Reconquesta
EL COLL DE LES FORQUES
Vaig haver d’enfrontar-me a fantasmes que no eren només al·lucinacions poètiques. Eren presències fosques i silencioses que habitaven els racons de la casa, deixant-hi un aire viciat de desídia i abandonament. Els suïssos havien deixat una empremta de deixadesa i menyspreu —una ombra que ho impregnava tot, des dels cables elèctrics fins a l’aire que es respirava. La seva energia era una capa gruixuda de pols moral, un desgavell camuflat sota una aparença neutra i distant.
Vaig haver de netejar molt més que pols i runa. Vaig haver de buidar ressentiments, falsedats i la sensació de mig fer —la marca de qui només vol fer passar el temps sense compromís. Però, amb el temps, la paciència i l’esforç, aquell lloc va començar a respirar d’una altra manera. Potser era la casa que m’acceptava, o jo que havia après a escoltar-la. Ara, amb orgull, puc dir que aquesta casa és meva. I aquest poble misteriós, també. No per romanticisme, sinó per una convicció que neix del respecte i de l’entrega mútua.
Un respecte i una identificació que es fonamenten també en la memòria. Perquè aquest poble, com tot Catalunya, va patir la barbàrie dels castellans, comandats pel Marquès de los Vélez —un gos rabiós, vasall de Felip IV, un Austria tan ferotjament anticatalà com els Borbó— que va cremar el poble el 7 i 8 de desembre de 1640. Tretze perellonencs van ser penjats al Coll de les Forques, indret pel qual passo cada dia quan vaig de casa al poble. Era la Guerra dels Segadors, una revolta contra els abusos de la monarquia hispànica. Més tard vindria una altra guerra, la de Successió, contra Felip V de Borbó. Dues guerres diferents, però profundament relacionades: en totes dues, Catalunya va defensar les seves institucions, la seva llibertat i la
LA GUERRA DELS SEGADORS AL PERELLÓ
seva dignitat com a poble.
Tots els Borbons han estat —i són— anticatalans. I cada vegada que passo pel Coll de les Forques, sento que no només camino sobre una història compartida, sinó que reafirmo, íntimament, que aquest poble és el meu: el dels catalans. Encara no hem pogut reconquerir el nostre país. Però persistim. I això també és una forma de reconquesta.
Exorcisme
No va ser només físic, va ser un exorcisme espiritual. A banda dels murs i les runes, vaig haver d’expulsar l’ànima podrida que havien deixat aquells dos suïssos, una mena de residu moral que contaminava l’ambient i feia difícil respirar. Van enverinar aquell espai amb la seva indiferència i egoisme, sense saber ni voler comprendre el que realment suposa una casa, un territori, un país.
Però la casa ja no és seva. Ara és meva perquè hi he deixat la pell, perquè hi he posat estima i dignitat. El que abans era deixadesa, ara és un espai que batega, una petita joia amb caràcter, no de luxe sinó de veritat, guanyada a cops de martell i silencis, a moments de frustració i a molt d’amor silenciós.
Arrelament
PLATGES DEL PERELLÓ. CALA LA BUENA
La casa ha canviat, i jo també. M’he anat integrant en un poble i en un territori que, de manera imperceptible però ferma, ja sento com a propis. No em fa falta que em diguin que soc “d’aquí” o no, perquè el que importa és la convicció que he arrelat i que aquí soc. Aquí, on el vent bufa sense demanar permís, on la terra és seca però viva, on la llum té un valor especial i on cada persona que he conegut forma part d’un mosaic que m’estimo i que em fa sentir a casa.
No pretenc ocupar un lloc, sinó formar part d’alguna cosa més gran, un fil més d’aquesta terra que m’ha acceptat i que jo vull cuidar amb respecte i entrega.