Fa pocs dies, una col·lega em va passar un article destinat a diferenciar la sensació d’infelicitat, el malestar emocional, dels problemes de salut mental. Patologia psicòtica greu a banda (trastorns bipolars, esquizofrènia, paranoia, psicosis reactives, deliris, al·lucinacions…), coincideixo amb l’article en què s’hauria de diferenciar entre tristesa i depressió, o evitar catalogar de patològica qualsevol situació estressant, generadora d’ansietat, lligada a les adversitats consubstancials al fet de viure. Efectivament, no cal medicalitzar, “psiquiatritzar”, “psicologitzar” tot, i encara menys “empastillar” la gent per la seva incapacitat d’acceptar que viure implica passar per mals moments i afrontar situacions adverses.

A partir d’aquí, dues consideracions.

La primera és com, en quins casos, en quines circumstàncies, on posem la frontera entre salut i malaltia. Sovint contraposem malaltia a normalitat. I aquí ve el segon problema: definir què és normal i què no ho és.

Hi ha una definició oficial de salut, de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Diu que és “l’estat de complet benestar físic, mental i social, i no solament l’absència de malaltia”. No s’hi van posar per poc! “Complet benestar”, complet!!! Hi ha algú sa, d’acord amb aquesta definició? Sempre recordaré el respectat Dr. Josep Laporte, que definia la persona sana com aquell “malalt insuficientment diagnosticat”.

No puc evitar pensar que la definició de l’OMS és kafkiana, en el sentit que Kafka va anunciar que Déu havia mort i que el nou Déu terrenal seria el superhome! En altres termes, ens costa acceptar, i cada vegada més, que l’home no solament no és immortal, sinó que és vulnerable. Sense anar més lluny, els metges no hem estat formats per afrontar adequadament la mort. En el fons, la formació que hem rebut ens fa viure la mort dels pacients com un fracàs personal. Per això, massa metges, humanament parlant, no tècnicament, no saben com tractar un moribund ni comunicar-se amb prou empatia amb els familiars durant el procés de final de vida i mort. Sempre hi ha un malalt, algú que està viu, que ens espera. El mort ja no. Allà ja no hi tenim res a fer. La mort, en el fons, no l’acceptem i en fugim.

Bé o malament, la salut ha estat definida per l’OMS i altres organitzacions i persones de maneres similars pel que fa a l’ambició d’aspirar a estats de gran benestar. Però, que jo sàpiga, pel que fa a la salut mental, crec que no hi ha definició oficial. L’OMS també en té una, però almenys no la va fer oficial pel fet d’aparèixer sempre influenciada pels entorns socioculturals i la subjectivitat.

De forma no “urbi et orbe”, l’OMS defineix la salut mental com un estat de benestar en el qual la persona és conscient de les seves pròpies capacitats, pot afrontar les tensions normals de la vida, pot treballar de forma fructífera i fer una contribució a la seva comunitat”. Ja hi som, però:tensions normals de la vida”.Quan deixen de ser “normals” les tensions de la vida? Aquest interrogant em dona peu de nou a introduir la segona consideració: què es pot considerar normal i què no ho és? On són els límits de la normalitat? A la vegada, aquesta pregunta em remet a una de les afirmacions de l’article esmentat a l’inici d’aquest post, concretament la que diu: El malestar emocional generado por las adversidades de la vida cotidiana no constituye un problema de salud mental ni requiere necesariamente un tratamiento psicológico”. Totalment d’acord, sempre i quan parlem d’adversitats de la vida quotidiana “normals”. O simplement puguem considerar normal la vida quotidiana del segle XXI, com a mínim al territori anomenat Occident, si és que la globalització no ho ha -en major o menor mesura- occidentalitzat tot.

Tinc la impressió que, tàcitament, es considera normal allò que la majoria troba normal. Certament, cada societat, cada cultura, cada individu (subjectivitat) pot determinar el que és normal de forma diferent. Però repeteixo que la globalització ha homogeneïtzat molt tot, i també la consideració del que és normal i del que no ho és (veure “Tot allò que és normal” del 19 de gener de 2021).

Així, l’individualisme, la soledat, el materialisme, el consumisme, el creixement econòmic tendent a l’infinit, l’eixamplament de les desigualtats, la pobresa, la fam a l’Àfrica i altres llocs del planeta, les guerres, el temps dedicat a veure TV, als videojocs o a estar connectats a xarxes socials, el viure acceleradament, instal·lats en el futur sense assaborir cada instant de la vida, la sensació de no tenir temps per a res, la necessitat quasi permanent de vacances, la síndrome postvacacional, dormir poc i descansar malament, que Victòria Camps ens hagi de recordar que el tenir cura dels altres és una obligació que afecta tothom per igual, una responsabilitat individual i col·lectiva, que oblidem que per liderar -o simplement per viure- calen valors sòlids, que optem per treure la filosofia del currículum escolar, que només es valori el coneixement instrumental, aquell que pot servir per guanyar diners i ser valorat i admirat (o envejat i odiat) per allò de “tant tens tant vals”… En fi, contaminar sense aturador i amb total indiferència per l’herència que deixarem a les generacions futures, com el canvi climàtic que ens portarà noves pandèmies, les criptomonedes, Putin, Villarejo, el bigotes o “el pequeño Nicolás”, que ara ja deu ser grandet… Si tot això, totes aquestes coses, tots aquests personatges, conformen la normalitat, definir el que és patològic o no, pot resultar complicat, frustrant o, fins i tot, sarcàstic. El superhome immortal del segle XXI, quina tolerància real pot tenir al fracàs, a les adversitats, o simplement a les contrarietats o la discrepància? Quan haurà de començar a anar al psicòleg o al psiquiatra i prendre pastilles, o cercar solucions participant en sessions de constel·lacions familiars, reiki, Chi Kung, teràpia amb cavalls o sotmetent-se a la moxibustió? On queda “l’estat de complet benestar físic, mental i social” o com s’ha d’entendre allò de “afrontar les tensions normals de la vida, treballar de forma fructífera i fer una contribució a la seva comunitat”? Què significa treballar de forma fructífera en el món dels robots i del big data, segons com un “pseudopegasus” legal? O com s’entén això de contribuir a la comunitat? Quina comunitat? La que conformen un conglomerat d’individualistes egocèntrics?

Tinc la sensació que la societat “moderna”, la nostra, la del segle XXI, presenta una malaltia mental col·lectiva altament prevalent, una sociopatia greu que dona com a resultat que els estils de vida sans, saludables, minoritaris, puguin ser catalogats de “anormals” i estiguem vivint un capítol de “el món a l’inrevés”. Potser un bon historiador amb vocació renaixentista ens faria veure que no sabem el que tenim si ho comparem amb, posem per cas, l’Edat Mitjana o la primera meitat del segle XX, amb les dues guerres mundials. No dic que no. No ho sé. En qualsevol cas, parlo d’avui.

En el post anterior, reiterava el concepte que jo anomeno la pràctica del “radicalisme selectiu” (veure “La necessitat de reiterar el que és evident” del 6 de març de 2022) per expressar la importància de ser radical amb accions ben triades i adreçades en la bona direcció, per petites que siguin, que puguin propagar-se com s’ha propagat la decadència. Parlava d’humilitat, de construcció de vincles socials, d’orientació comunitària, de compromís, de tenir cura els uns dels altres i de retruc del planeta, de ser capaç d’estimar i de ser estimat, de compromís amb la humanitat.

Fins aquí, potser encara et lliures de ser titllat de boig. Malgrat la majoria no visqui -o no visquem, ja que adonar-se del que passa no garanteix no ser-ne víctima- d’acord amb aquests valors, no gosaran potser criticar-los obertament.

Ara bé, si parlem de decreixement per salvar el planeta de la destrucció, de posar fre al consumisme malaltís dels humans, o bé fomentem la frugalitat i l’austeritat, la cerca de la plenitud en els béns relacionals en lloc de buscar la felicitat en els béns materials, recomanem promoure la desacceleració en la vida quotidiana, el foment de la lentitud per viure millor, el fet d’anar poc a poc, també el pensar lentament, que no deixa de ser reflexionar, prediquem la renúncia a la immediatesa, a l’exigència de resposta immediata, recomanem escoltar més que no pas parlar, evitar parlar de tot, especialment del que no saps -o almenys esbrinar si saps que no saps-, expliquem que cal aprendre a estar bé quan estàs sol, o seguir un programa de deshabituació de l’smartphone, com també saludar desconeguts a l’ascensor, empatitzar amb el dolor aliè, renunciar en favor d’altri, trobar més temps per practicar la lectura conscient, substituir l’esport competitiu -inclosa la competició amb un mateix- per l’activitat física, menjar lentament i quadruplicar el temps dedicat a mastegar els aliments, parlar fluix, no fer soroll, ser agraït, gaudir badant, contemplant, aprendre a dialogar amb la natura, compartir, no aferrar-se, mantenir la serenitat sense perdre la capacitat de crítica i autocrítica constructives, no ambicionar res que no sigui ser millor persona, assegurar-se que s’accepten les limitacions humanes, la vulnerabilitat i la mort com a part de la vida. Ser conscient de la dimensió espiritual de l’home i viure-la de debò. Seguint aquest camí, l’aposta per esdevenir un marginat en aquesta nostra societat “normal” és elevada.

Aquests “anormals que parlen amb les plantes”, per a mi constitueixen la major font d’esperança. Són persones que envejo sanament per la seva capacitat de practicar el radicalisme selectiu. Diria que aquest tipus de persones no necessiten gaire psicòlegs i/o psiquiatres, ni consumeixen tants antidepressius, ni ansiolítics, ni inductors de la son, com la gent “normal”.

I és que em temo que, en el món d’avui, la bogeria és patrimoni quasi exclusiu de “la gent normal”, és a dir, de la majoria. Per aquest motiu,

Font: BOLSAMANÍA

fa il·lusió rebre missatges esperançadors, pel contingut i per venir de qui venen. Una directiva d’una cotitzada m’escrivia fa una setmana:

Intento fer el que sento sempre. És l’única manera de ser feliç i de ser lliure”.

Confiem i no perdem l’esperança!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.