Antic Restaurant Valentino. Milanio
La suau maniobra que va fer el Morgan per aparcar davant el Motel Empordà, va reconnectar la Laura amb el present, mentre esperava que li portessin la carta per escollir. Havia anat a visitar una cosina de la seva àvia, quasi centenària, a una residència prop de Figueres. “Val la pena viure així…?”.
Del cotxe va baixar un senyor molt elegant, gran, entre bastant i molt gran, tot i ser difícil precisar-ne l’edat. Podia tenir-ne 82 o 95… El descens del vehicle el va fer de forma pausada i harmònica. De la mateixa manera que havia aparcat. Se’l veia prou en forma per l’edat que semblava tenir, però amb les lògiques limitacions. Semblava que s’hagués vestit amb les mateixes robes que duia Dirk Bogarde a “Mort a Venècia”. Vestit de lli blanc amb sabates blanques. Això sí, sense armilla ni corbata. Quan es va atansar al seient del costat del conductor per agafar el barret blanc, tipus “Panamà”, la Laura va poder observar que els mitjons també eren de color blanc. Transmetia calma i serenor.
La imatge va trasbalsar la Laura. El cor li bategava ràpid. “No pot ser”, va pensar. La semblança d’aquell senyor amb el senyor Portús, Simó Portús, era extraordinària. Però no podia ser, no podia ser, ni el vehicle ni la manera de vestir feien per ell… De tota manera… la Rebeca Portús, amb una iniciativa que va sorprendre tothom, es va comprar un Morgan, com aquell, de color verd avet!
La Rebeca va ser la seva millor amiga. Va morir d’un càncer de mama dels més agressius i mortals, com la seva mare. Tenia 34 anys, els mateixos que la Laura, que ara en té 50 acabats de fer.
La mare de la Rebeca Portús, Alessandra Ferretti, natural de Malmantile, prop de Florència, a l’antiga ruta de Pisa a Florència, va ser l’amor de la vida de Simó Portús. Ell era molt més gran que ella. L’Alessandra, com la seva filla, va morir jove, als 40 i pocs, i d’allò ja feia almenys tres dècades…
Els Portús eren una família molt paradigmàtica de la burgesia catalana, originaris del Penedès. No era gent de cridar l’atenció, al contrari: la màxima discreció era poca. En Simó, quan la Rebeca es va emancipar, va retornar als orígens. Es va instal·lar a una masia construïda pel seu besavi a Sant Martí Sarroca. Li agradava seguir amb la tradició familiar de la vinya i el cava -cosa que mai havia abandonat, encara que fos durant els caps de setmana i les vacances-, gaudir de la natura, en la que trobava el sentit a la vida, passejar, llegir i escriure una mena de diari, el que acabaria sent les seves memòries. De la seva família, va apreciar més l’herència de les generacions preindustrials, que no pas la fàbrica de maquinària per a la indústria tèxtil que va fundar el seu pare. Molt a contracor va estudiar Enginyeria i es va dedicar al negoci familiar. A la que podia, però, s’escapava al Penedès, on era feliç caminant per les vinyes, entre els ceps. De tota manera, gràcies a l’evolució industrial familiar, va conèixer l’Alessandra. Va ser en ocasió d’una fira de maquinària a Milà. Ell vorejava els 40 i ella en tenia 22.
L’Alessandra Ferretti estava en plena revolució personal contra la seva família i el seu cercle social en aquell moment. No suportava més la vida i costums dels seus consanguinis, aristòcrates romans instal·lats des de feia anys a la Toscana.
En Simó va haver d’anar a sopar al Restaurant Valentino, avui Valentino Vintage, al número 16 del Corso Monforte, a tocar de la Piazza San Babila. Un lloc que, per ell mateix, mai hagués escollit. El varen convidar uns proveïdors de Manchester que, donat el seu origen català, varen tenir la delicadesa de convocar-lo a les 19h, en lloc de a les 17:30h o 18h, com haguessin fet per voluntat pròpia. A les 20:15h, però, ja havien fet el fet. Ell es va acomiadar dels seus col·legues dient que romandria una estona més al restaurant, tot repetint cafè. Cafè i… grappa! Una, dues, tres grappes! Després de tres dies de fira, era la seva hora! Més que la grappa, però, el va seduir l’arquitectura del restaurant. Un palau del segle XVII, d’estil neoclàssic, amb àmplies arcades sostingudes per granítiques columnes dòriques, que feien creïble que durant la belle époque fos freqüentat -com li va explicar el cambrer- per Rodolfo Valentino: “Si non e vero e ben trovato”.
Ja quan estava sopant amb els britànics, va quedar embadalit per la presència de l’Alessandra. La jove, de cabell tirant a pèl-roig sense ser-ho ben bé, portava un vestit vermell de lunars blancs, unes sabates vermelles elegantíssimes i un petit mocador lligat al voltant del coll, igualment vermell. Arracades, braçalet i un fermall adossat al vestit, modernistes tots, que semblaven originals de Masriera i Carreras… Pòmuls prominents, ulls felins de color verd intens… Una bellesa fora del comú. Només algú tan especial podia lluir un fermall modernista en un vestit de lunars!!!
L’Alessandra compartia taula amb una companya de la Universitat, amb la que s’estava esbravant: no podia més, havia de fugir d’aquell ambient
Alessandra Ferretti. Arxius de bellesa
familiar i social insuportables. Necessitava canviar radicalment de vida!!! Aquestes vivències en una jove de 22 anys podrien suggerir una possible inconsistència, un estat passatger, l’inconformisme propi de la joventut. Però no!!! L’Alessandra era una dona molt madura per a la seva edat i, en la mesura del que podem creure que sabem els humans, ella sabia el que volia.
En Simó, home auster i discret, dedicat a treballar malgrat no estava entusiasmat amb el que feia, anava assumint la seva condició de solter empedreït. Mai havia viscut res igual, al punt que ja no creia que allò que li havien explicat amics i amigues d’enamorar-se i perdre el món de vista, fos possible.
Agitat com estava, en un estat d’exaltació emocional desconegut i una mica eufòric per les grappes, va tenir una reacció impensable que, encara ara, quan ho recorda, no l’entén, no s’hi reconeix.
Va cridar al cambrer, li va demanar un full de paper i un bolígraf, i va escriure en italià imperfecte el següent:
“Cara signorina sconosciuta, mi scuso per la mia audàcia. Ma adesso, non posso faré altro che invitarla a cena, proprio qui, domani alle otto del pomeriggio. Se non ti va bene, non venire. Acetto ciò che il destino mi dà- Scusa ancora il mio coraggio”.
A continuació va demanar al cambrer d’entregar-li la nota a l’Alessandra i portar-li el compte per les consumicions fetes amb posterioritat a la marxa dels britànics, tot donant temps a l’Alessandra de llegir la nota i poder observar-lo o eventualment dirigir-se a ell. Ella el va mirar somrient fent un senyal d’aprovació i en Simó es va aixecar i va abandonar el Restaurant Valentino, al que tornaria l’endemà a les 19:50h en punt.
Quan en Simó va entrar al menjador del Motel Empordà, la Laura va poder constatar sense cap mena de dubte que era ell. El pare de la Rebeca, l’enamorat de l’Alessandra, l’industrial que sempre hagués volgut fer de viticultor, l’apassionat de la natura, l’home sensible i savi que feia anys que no veia… Però… però per què anava vestit d’aquella manera? Per què el Morgan? Què li passava a aquell home auster i discret? Una demència senil pot ser? A saber…
La Laura es va sorprendre de trobar-lo, a banda de molt elegant, especialment atractiu! Va constatar que la bellesa autèntica, no sap d’edats! Estava incòmoda. Sabia que acabaria anant a saludar-lo, però de moment es va quedar immòbil a la seva taula, pensant com abordar la situació. En Simó no duia les ulleres i no va reparar en la presència de la Laura. Se’l veia entotsolat i amb posat seriós. Aquell home va perdre l’amor de la seva vida 30 anys enrere i la seva filla, la Rebeca, un calc de la seva mare, havia mort feia 15 anys. I en Simó allà estava. Sol…
La Laura seguia mirant la carta quan li va venir al cap el record detallat, com si veiés una pel·lícula, d’una de les últimes converses amb la Rebeca Portús.
-Saps, Laura? Sé que em queda poquet d’estar per aquí i estic preparada per marxar. Podeu estar tranquils… Però sembla com si amb el pare em manqués arrodonir la història. I crec que a ell li passa igual…
-Què vols dir?
-El pare es va casar gran. Si no hagués conegut la mare, jo crec que no s’hagués casat mai. Jo vaig néixer perquè la mare volia ser mare. I ell hi va accedir, com feia amb tot el que li demanava la mare. Però crec que vaig ser un resultat marginal inesperat a la vida del pare…
-Apa! Què dius!!!
-Sí. M’ha acabat estimant i sé que ara pateix. Però per ell, quan va morir la mare, en certa manera es va acabar tot. Estic segur que a la mare no li va caldre dir-li que es cuidés de mi. Sabent el que significava jo per a la mare, ell mai es desentendria de mi. Però…
Colecció Masriera
-Rebeca, el teu pare t’estima!
-Sí, però no per mi mateixa, per la mare…
El cambrer es va acostar a la taula d’en Simó Portús.
-Una copa de champagne?
-No. Cava, si us plau. El millor brut nature que tingui del Penedès.
-Només faltaria, senyor! Ha decidit què vol menjar?
– Sí. No ho veig a la carta, però li agrairia molt que em fes una amanida de tomàquet amb oli d’oliva de la primera premsada.
-Alguna cosa més?
-Sí. Un arròs d’espardenyes, tripa de bacallà i albergínia fondant.
Entretant la Laura, asseguda en una posició esbiaixada respecte al Simó que li permetia observar-lo sense ser vista, seguia pensativa i amb la carta a la mà sense haver-se preocupat en absolut de què menjaria…