FONT: Setmanari El Temps

L’arquitecte Jordi Bonet i Armengol va morir el 20 de juny passat a Barcelona, ciutat on va néixer 97 anys abans. No puc parlar personalment d’ell, però conec la seva obra i, a banda del “fer”, tinc una idea del “ser”, de com era humanament l’arquitecte Bonet. I això, fonamentalment, per dues raons relacionades entre elles. En primer lloc, per l’amistat amb el seu fill Jordi Bonet i Agustí, a qui vaig conèixer fa més de quaranta anys, en l’activisme juvenil, durant l’anomenada transició democràtica que, amb el temps, acabaríem descobrint que li esqueia més el nom de règim pseudodemocràtic del 78. Avui  dia compartim encara amistat, patronatge a la Fundació Barcelona i alguna trobada estiuenca a les Terres de l’Ebre. Segonament, aquella militància juvenil ens va permetre entrar en contacte amb persones molt compromeses de la generació dels nostres pares, de la generació de Bonet i Armengol. Moltes d’aquestes persones, com nosaltres mateixos, que hi compartíem els valors que ens van transmetre, vàrem creure que era l’hora de fer política. Per raons socials, sí, però sobretot —i això molts no ho van entendre, ni ho entenen encara ara— perquè teníem un projecte de país diferent del projecte espanyol. Nosaltres el teníem, i ells també. Ara mateix…

Precisament pels valors que encarnava en Jordi Bonet i Armengol, coneguts per mi de forma indirecta, com deia heretats i viscuts a través de persones de la seva generació més que no pas d’ell mateix, i als quals em referiré, el fet que en el seu funeral no hi hagués ni el president de la Generalitat, ni el vicepresident, ni la consellera de Cultura, ni ningú del Govern (potser algun director general?), em va doldre i, de fet, ha estat el motor que m’ha impulsat a escriure aquest post. I no ho dic pas perquè l’insigne arquitecte no mereixi tantes gloses com calgui per sí mateix. Ho dic perquè hi ha persones més qualificades i més properes a ell que ho poden fer i no pretenc de cap manera assumir un protagonisme que no em correspon. Tornant, doncs, a la —per a mi trista— absència del Govern de la Generalitat en el comiat, vull deixar clar que si m’equivoco —malgrat haver-ho pogut contrastar amb varis assistents— i hi havia alguna representació, demano disculpes. Però cas de haver estat així, ningú es va adreçar a la família per expressar el seu condol. Al funeral hi havia el president Jordi Pujol. El president Mas, amic personal de Jordi Bonet fill, durant la vetlla va anar al domicili del finat per donar el condol i els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont van adreçar sengles escrits a la família. Si aquest fet fa pensar a algú en “per què aquests precisament?”, vol dir que desconeix la magnitud de la figura de l’arquitecte i la dimensió humana de Jordi Bonet i Armengol, que depassa ideologies i partits polítics.

Tots hem viscut, en alguna ocasió, la sorpresa que provoca que familiars o amics d’un difunt semblin més preocupats per qui ha anat o ha deixat d’anar al sepeli, que la pròpia memòria del que els ha deixat. No és el cas, és més profund el que vull transmetre. Té a veure amb el sentit institucional que implica formar part del Govern de Catalunya, i entendre que una de les funcions és acomiadar com cal els homes i les dones que han destacat per la seva contribució a fer gran el país. Simplement, em sap greu que qui, entre moltes altres coses i al igual que el seu pare Lluís Bonet i Garí, no només va ser el director de les obres del temple de la Sagrada Família —en el seu cas durant 27 anys—, sinó que va investigar i interpretar la creació de Gaudí, essent probablement l’arquitecte religiós més important de la segona meitat del segle XX; no fos prou valorat (desconegut potser?) pels membres de l’actual Govern de Catalunya. Creu de Sant Jordi, Premi Ciutat de Barcelona, Medalla d’Honor de Barcelona, Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, Medalla al treball President Macià, president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Comanador de l’Orde de Sant Gregori el Magne, Premi Domènech i Montaner de l’Institut d’Estudis Catalans, obres arquitectòniques religioses, industrials i civils múltiples, com els treballs fets al Palau de la Música Catalana, autor de —entre diverses publicacions— L’arquitectura al servei de la música (atenció amb la paraula “servei”, actitud que va marcar la seva vida), doctor en Arquitectura, diplomat en Housing Construction als Estats Units, figura reconeguda en el món de l’escoltisme, president del Moviment Scout Catòlic a Espanya, vicepresident d’Òmnium Cultural, president i/o membre, patró, de juntes directives i patronats de diverses entitats i institucions (Orfeó Català, Centre Excursionista de Catalunya, Fundació Gala-Salvador Dalí, Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i Balears, patronats dels Monestirs de Sant Cugat del Vallès, Sant Pere de Rodes i Santa Maria de Vilabertran, Museus de Solsona, Val d’Aran, Prat de la Riba i Museus de Catalunya, Fundació Pau Casals, Orfeó Gracienc, Societat Catalana d’Estudis Històrics, d’Ordenació del Territori…). En fi, qui vulgui conèixer la trajectòria d’aquest gran home humil, la trobarà fàcilment als llocs de cerca habituals. Només pretenia reproduir, a modus de flash, una semblança del personatge, a la que només vull afegir que, gran esquiador durant tota la seva vida i vinculat personal i professionalment a La Molina, va esquiar fins passats els 90 anys. Com la major part de persones longeves, era prim, atlètic, estava en forma mental i físicament, era auster, senzill, modest, frugal, autèntic, de fortes conviccions, i amb rauxa quan calia, segons expliquen els qui el van conèixer més. Personalment, recordo haver pogut gaudir del seu coneixement professional i de la seva saviesa personal durant una visita que vàrem fer els patrons de la Fundació Barcelona, al temple de la Sagrada Família, al voltant de l’any 2010. El dr. Bonet devia tenir uns 75 anys, i la feina va ser meva per seguir-li el pas grimpant escales amunt fins el punt més alt del temple en aquell moment. Abans, el 21 de novembre de 2007, en ocasió d’assistir al discurs d’entrada a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, del bon amic Joan Oliveras, vaig poder tenir una conversa amb l’aleshores president d’aquesta entitat, Jordi Bonet i Armengol, de la que recordo la seva insistència en ser perseverant en les conviccions, procurant estar segur que eren fruit d’experiències positives i no de prejudicis.

Font: RTVE

Seguint el fil de l’arquitecte Bonet i l’herència generacional que vàrem rebre els de la meva generació dels seus coetanis —en el meu cas he tingut la sort de viure-ho molt directament de Jordi Pujol, dels doctors Josep Laporte i Moisés Broggi, de l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, cunyat de Jordi Bonet, entre altres— molts de nosaltres vàrem passar del món associatiu i l’activisme juvenil a dedicar uns anys de la nostra vida a la política. Els esmentats Joan Oliveras, en Jordi Bonet fill i també en Pere Galí, gendre de l’arquitecte Bonet, formem amb una cinquantena llarga de boomers, la majoria vinculats d’una forma o altra, per períodes més llargs o més curts, però mai “professionalment”, a la política; formem part, deia, de la Fundació Barcelona. A diferència de molts —no pas tots, però massa— dels polítics actuals, la pràctica totalitat de tots nosaltres havíem tingut abans i/o després activitat professional i també, en la majoria de casos, sòlides formacions acadèmiques. Per a nosaltres, la dedicació a la política institucional mai va ser una professió. Va ser un parèntesi en les nostres vides (com ho va ser per a Jordi Bonet i Armengol, deixar el seu despatx professional d’arquitectura, entre 1981 i 1984, per servir el país des de la Direcció General del Patrimoni Cultural i Artístic de la Generalitat). En el meu cas, vaig abandonar la Generalitat el 1994, hi vaig tornar el 1997 i vaig deixar definitivament la política institucional el 31 de desembre de 1999.

Lluny de voler entrar en comparacions generacionals, sempre ingrates, sí que vull manifestar que en aquella nostra època, el Govern de la Generalitat (i, per cert, l’Ajuntament de Barcelona, ja que si bé va assistir al sepeli l’Albert Batlle, no sé si ho va fer a títol personal o institucional) hagués estat representat oficialment al funeral de Jordi Bonet i Armengol.

El món, en trenta anys, ha canviat i canvia molt ràpidament, però penso que determinades qüestions, com la que m’ocupa, no s’haurien de justificar per aquests canvis. Evito especular sobre quins poden ser-ne els motius…

La desafecció cap a la política i els polítics no ve de fa “quatre dies”, però ha crescut i segueix augmentant de forma preocupant. Fins el punt que, si res no canvia, se’n pugui acabar ressentint la pròpia democràcia com a sistema. La sensació que la democràcia està en decadència, es va escampant entre els ciutadans de les democràcies amb més tradició. Si bé les enquestes revelen que la democràcia com a règim polític i sistema de presa de decisions col·lectives no ha reduït gens la seva credibilitat, aquestes mateixes enquestes s’encarreguen de reflectir els baixos nivells de confiança en algunes de les institucions clau de les democràcies representatives i en els polítics que les governen, fet que no és aliè als valors i a les actituds d’aquests últims.

Certament, estem en un món globalitzat. El poder dels lobbies, de les multinacionals i dels entramats financers també globalitzats i que funcionen al marge dels valors democràtics, va reduint la quota del poder polític en el que és l’àmbit del poder total. Això contribueix a què molts polítics, en els seus escarafalls per simular que tenen un poder que no és tant com volen mostrar, puguin acabar apareixent com a “titelles” en mans del poder real, el que degrada la seva imatge i la seva valoració per part dels ciutadans. Si amb això hi afegim el que ja deia, per citar un de tants  exemples, Joan Lluís Pérez-Francesch, catedràtic de Dret Constitucional de la UAB, fa uns anys (2016), a elmati.cat: “D’altra banda, és relativament fàcil dedicar-se a la política sense gaire ‘control efectiu de qualitat’. Hi ha de tot, però també és cert que trobem persones que fa anys i panys que estan enganxades al pressupost públic, sense estudis o coneixements específics, tot esperant una bona jubilació com a màxima meta a la seva vida”, doncs ja tenim més elements per a un debat, que al final és l’adaptació de la democràcia, la reinvenció dels partits polítics i dels sistemes d’elecció dels polítics (incloent job description and skills dels llocs a ocupar), que s’haurà de fer durant aquest segle XXI. Caldrà redefinir la relació entre poder polític i poder econòmic, i entre electors i elegits. Repeteixo, res d’això era inexistent fa trenta anys, però no tenia l’envergadura que té avui dia.

Per no parlar de com s’ha traslladat el debat polític de l’arena pròpiament política, (governs, parlaments…), als Media primer i a les xarxes socials després. La informació ha donat pas al negoci. El control clientelar exercit a través dels mitjans públics, ha perdut la batalla en favor del control dels mitjans privats i les xarxes. I el negoci, en el món del consumisme desfermat, de la rapidesa, de la immediatesa, implica una acceleració que no permet centrar-se amb prou deteniment en els temes. Encara no ha acabat un debat, que ja n’hi ha deu més en marxa i els polítics, dominats per l’imperatiu d’acaparar quotes de presència, sense temps per reflexionar, diuen, prometen i es comprometen amb el que calgui, sempre i quan això els permeti mantenir la visibilitat, amb independència de la coherència entre el que pensen, diuen i fan. La tirania del negoci sobre els continguts provoca aquesta disbauxa. La tensió inherent a tot aquest context no és aliena als espectacles que veiem als parlaments, en els debats electorals, a les entrevistes, en els que, més que les propostes adreçades als ciutadans, preval la desqualificació de l’adversari, sense tenir gaire cura de les formes. Els ciutadans, que viuen la mateixa vida accelerada que els seus representats i estan igualment connectats al world wide web and so on, acaben farts d’aquests espectacles en sessió contínua 24 hores/365 dies. La perplexitat és màxima quan escoltem, per enèsima vegada, dir a un polític que el més important és “parlar dels problemes reals que afecten a les persones”! Pobres homes i dones que es dediquen avui a la política, encara que la majoria pensin que de pobres res, que no són més que una colla d’ineptes i de vividors. Molt probablement electes i electors compartim la sensació —per motius diferents— de “cornut i pagar el beure”. I aquí m’aturo. Hi ha molts politòlegs, sociòlegs, economistes, tecnòlegs…, que podrien estructurar de forma ordenada i conceptualment ben fonamentada el que jo acabo d’escriure, fruit de les meves impressions personals.

En qualsevol cas, quan jo vaig estar dedicat a la política, les coses no eren exactament així, tot i que algunes ja s’insinuaven. Però si me’n vaig als inicis, a la militància juvenil, tinc el record —potser sublimat per la nostàlgia, no dic que no i evidentment, subjectiu— d’haver tingut referents, persones entregades a un ideal de país i de societat, amb esperit de servei, amb sentit comunitari i una dimensió humana palpable. Avui, aquests perfils em costen més de trobar i els que conec, sento que ho tenen més difícil. O que les dificultats, diferents de les d’aleshores, que també hi eren, estan embolcallades de més complexitat.

Acabo el post, anant encara més enrere en el temps, amb una cita de M. Teresa Peyrí i Macià, neta del president Macià i mare de la companya

Font: ANTONI REAL I MARTI. TWITTER

Fina Pi-Sunyer, quan va manifestar a la revista Sàpiens, diria que el 2011, que “els polítics d’avui, haurien d’aprendre de la connexió de Macià amb el poble”. I això malgrat no disposar de Twitter, ni de Facebook, ni d’Instagram.

Estic convençut que el president Macià o algun membre del seu Govern, si haguessin coincidit en el temps amb l’arquitecte Jordi Bonet i Armengol haguessin representat oficialment el Govern en el comiat d’aquest català il·lustre. Es tracta d’una qüestió de valors, de sensibilitat i de tenir ofici.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.