DESERT D’ATACAMA

Potser és la primera vegada que faig un viatge amb atractius -natura i paisatge en aquest cas- rellevants i no el preparo gens.

Anava al desert d’Atacama, evidentment ho sabia, però per a mi es tractava d’un viatge més a Xile que tenia per objectiu veure el meu fill Pau, que viu a Santiago de Xile amb la seva parella.

Potser he viatjat a Xile una vintena de vegades des del principi de la dècada dels 90, normalment per feina i en els últims tres anys per veure el meu fill. Procuro arribar-hi un divendres i marxar el divendres següent. Donat que ells treballen, més enllà del cap de setmana les estones per compartir queden reduïdes al final de la tarda i l’hora de sopar. Es tracta d’aprofitar molt bé el cap de setmana!

Santiago no és Buenos Aires -per citar una ciutat de la regió amb alt atractiu-, me l’he caminat moltes vegades -caminant és com es coneixen les ciutats- i fer-ho a finals de gener significa suportar temperatures que, a primera hora de la tarda, voregen per dalt o per baix, els 30ºC. Per aquest motiu el meu fill va tenir la bona pensada d’anar a passar el cap de setmana al desert d’Atacama i jo vaig allargar l’estada fins dimarts a la tarda.

El divendres va ser un dia llarg, amb 17 hores ficat dins d’un avió si considero els tres vols que vaig haver d’agafar per anar de Barcelona a Atacama. Però va valdre la pena. Vàrem arribar a Calama cap a les 8 del vespre -ciutat en la que hi havia estat una vegada per feina, relacionada amb el subsistema sanitari de CODELCO, la “Corporación Nacional del Cobre de Chile”- i encara ens quedava una hora llarga de cotxe fins a San Pedro de Atacama, ciutat construïda en un oasi al mig del desert. Vaig “agafar” el llit amb gust!

L’endemà em vaig adonar que tenia quatre dies d’alt interès per davant i que si bé havia anat a Xile, no havia anat, d’entrada, a Santiago que és el que cal entendre quan jo dic que “vaig a Xile”. Estava en un altre Xile desconegut i apassionant!

Afortunadament el Pau i la Carla -que ja ho han organitzat per altres familiars i amics més d’una vegada- varen ser uns guies extraordinaris fins diumenge a la nit que van tornar cap a Santiago. Em van deixar tot ben organitzat, però, per dilluns i dimarts. Gran idea! Vàrem compartir intensament el cap de setmana i només em vaig perdre un capvespre amb ells el dilluns. Dimarts cap a les 19 hores arribava a l’aeroport de Santiago, on el meu fill em va recollir i “mano a mano” vàrem anar a sopar al restaurant Baco, al barri de Providencia.

En aquest bloc hi ha posts força descriptius de ciutats, països, regions i contrades del món. Si en algun d’ells el lector té la percepció de “guia turística”, sense més, vol dir que no me n’he sortit. Puc ser força descriptiu. Recordo explicar rutes detallades a peu per Buenos Aires (Veure “Tardor-hivern austral” del 30 de juny de 2016) o Montevideo (Veure “Uruguai, petit gran país” del 16 de febrer de 2018), per Montreal (Veure “L’estiu i l’hivern de la vida. L’Estiu (1)” del 20 de gener de 2019 i “L’estiu i l’hivern de la vida. L’hivern (2)” del 23 de gener de 2019)  o en cotxe per Miami (Veure “Tempesta tropical a Miami” del 20 de juny de 2016) o Nova Zelanda (Veure “Records del mar de Tasmània” del 7 de desembre de 2016). O una passejada a peu, al capvespre, per les platges de Río de Janeiro (Veure Escrit intranscendent, Río de Janeiro 21 d’abril de 1997 del 3 de maig de 2015). I fins i tot descripcions des de la intimitat, de Santiago de Xile (Veure “Estiu andí” del 28 de gener de 2018 i “Viatge al Con Sud” del 9 d’octubre de 2016). Però tot i la descripció, aquest no era el meu objectiu principal. El que pretenia era transmetre les sensacions viscudes, què va significar per a mi aquell trajecte, què va remoure dintre meu… Altra cosa és que ho aconseguís poc o molt, o gens.

D’aquest viatge m’han quedat sensacions molt agradables de converses amb el meu fill, dels paisatges i el clima del desert i de dos dies caminant per Santiago força hores, malgrat l’esmentada calor. Un d’ells em vaig perdre pel barri Brasil -al que rarament aniran si van per primera, segona o tercera vegada a Santiago- i el segon el vaig destinar a repetir visita, crec que per quarta vegada, a “La Chascona”, la casa de Pablo Neruda al barri de Bellavista (Veure “La Chascona” del 3 de febrer de 2018) i a caminar

MANUSCRITS DE PABLO NERUDA

per enèsima vegada pel carrer Lastarria, fent la parada de rigor a la llibreria Ulises. Hagués volgut anar a dinar al Mercado Central -tot i que ha esdevingut no tan turístic com el de la Boqueria, però sí com el de la Concepció com a mínim- i tornar a passar per davant del Palacio de la Moneda i reviure la meva visió particular del final de vida d’Allende l’11 de setembre de 1973 i sentir un calfred a l’esquena barrejant les imatges tantes vegades vistes -en blanc i negre- del bombardeig de l’aviació de Pinochet combinat amb tancs i tropes d’infanteria! Però no vaig tenir temps. Vaig passar molta estona assegut a la taula del pati cobert per una parra meravellosa -perquè ho és i per l’ombra que fa- al pati de l’entrada de “La Chascona”. Vaig acabar anant a dinar sense pressa al restaurant Caramano al mateix barri de Bellavista.

Si mai aneu al barri Brasil, val la pena visitar el Museo de la Memoria y los Derechos Humanos. Edifici modern i gran, inaugurat per la presidenta Bachelet el 2010, em va fer pensar en aquestes “inversions electorals” -el 2010 es va presentar a la reelecció que va guanyar- fetes en barris populars amb tota la intenció de “pescar-hi” vots. Vaig baixar a l’estació Los Héroes i vaig anar fent ziga-zagues fins la Plaza Brasil, al cor del barri, i d’allà fins al Museu. Atreu la decadència visible del que varen ser cases de la burgesia a principis del segle XX. Encara s’intueix en algunes el seu passat esplendorós, tot i l’estat lamentable en què es troben. Això sí, moltes d’elles amb grafits interessants. Altres, restaurades i conservades, són seus d’universitats o institucions. Però en conjunt, la degradació general del sector oest de la ciutat, permet entreveure allò que va ser i ja no és. Quan arribes al Museo de la Memoria y los Derechos Humanos, l’edifici sorprèn gratament.

Molts metres quadrats i poca exposició, gratuït i diria que relativament poc freqüentat, cal dir que visibilitza de forma impactant les atrocitats comeses per la dictadura “pinochetista”. Assegut mirant vídeos d’aquella època, tanco els ulls i em vénen les sensacions que visc quan em quedo palplantat davant La Moneda contemplant i imaginant l’atac impactant dels colpistes. O revisc en el meu imaginari el 23 de setembre de 1973 i successius, dia en què va morir Pablo Neruda a la Clínica Santamaría i malgrat les dificultats, la vídua, Teresa Urrutia, es va proposar i va aconseguir, tot i el toc de queda, la presència militar als carrers 12 dies després del cop i malgrat l’estat lamentable de “La Chascona” com a conseqüència de les salvatjades perpetrades pels militars, va aconseguir dur el cadàver del poeta a casa i transformar la sala d’estar en sala de vetlla (Veure “De ‘El Tarter’ a ‘La Chascona’ i Tornada. (Concurs de contes ‘Bala de Plata’)” del 9 d’abril de 2018)…

He estat a diversos deserts, però del d’Atacama em va impressionar la immensitat, la varietat de paisatges i colors de la terra i de l’escassa vegetació -on n’hi ha-, la bellesa dels moviments de la fauna… Vaig estar gairebé una hora contemplant com una vicunya protegia les femelles i les cries, d’una guineu. El vol dels flamencs… “Com al Delta”, em surt dir. Però no!!! L’entorn és tant diferent! El vol més llarg i bonic que vaig poder contemplar va ser al Salar de Atacama, un espai blanc immens, preciós. Que ens recorda que fa no sé quants milions d’anys allò era el fons d’un oceà!!! I de tots els canvis geològics surten els Andes, els volcans i el propi desert… Els guèisers a tocar de Bolívia -val la pena travessar la frontera i anar a Uyuni i veure la brutalitat de Salar que hi ha!-, els llacs de l’Altiplano, separats pels Andes de les províncies desèrtiques del nord-oest d’Argentina, de Salta i Jujuy…

M’hagués agradat aprofitar que el desert d’Atacama és el millor lloc del món per observar el Cosmos. Poder veure les constel·lacions de l’hemisferi sud: Magallanes, Andròmeda… L’alçada, l’escassíssima humitat i nuvolositat, la llunyania de la contaminació lumínica, fan que el lloc sigui òptim. Per contra, la meva estada va coincidir amb l’“invierno altiplánico” que dona força núvols que tapen el cel, alguna pluja i moltes tempestes elèctriques. Cada tarda queien quatre gotes i es tapava el cel… Això en un lloc en el que, especialment a les valls centrals del desert, poden passar dècades sense enregistrar ni un mil·límetre de pluja. Els núvols de la selva amazònica descarreguen a la vessant est dels Andes, però no arriben a fer-ho al desert. I els del Pacífic són allunyats pels vents alisis. Per això es va formar el desert! Però, l’“invierno altiplánico” existeix i me’l vaig trobar i no vaig poder observar el firmament!

Vaig estar entre 4ºC i 42ºC, segons el lloc i l’hora del dia. Ens vàrem moure entre els 2.700 i els 4.700 metres i el volcà Llullaillaco de més de 6.700 metres no estava gaire lluny i era visible. Paisatges semblants als de la Lluna, als de Mart… Un espectacle!

La “foto” amb la que em quedo és barreja la sequedat extrema (la humitat és escassament del 18% i en zones i en certs moments pot ser del 0%!), amb el silenci més absolut i sensacions d’estar desbordat per la immensitat del paisatge que em sembla simbolitzar quelcom que em transcendeix, amb un sentiment de solitud i d’enorme petitesa front aquesta Natura que em depassa…

El millor del viatge, però, de llarg, van ser les estones compartides amb el meu fill. Un bé escàs i preuat des de fa gairebé tres anys. Tres converses llargues i anhelades varen servir per adonar-me’n que, almenys en el nostre cas, la facilitat que proporcionen per comunicar les noves tecnologies, no ens permet arribar on vàrem arribar cara a cara. Ja fos viatjant en avió cap a Calama, o compartint taula amb un bon pisco sour com aperitiu d’agradables sopars de nits d’estiu de temperatura agradable, com són les de Santiago.

Fa temps que sé que els fills no ens pertanyen. Ningú ens pertany! Diem “el meu fill”, “la meva mare”, “el meu marit”, però aquest possessiu no indica propietat. I no ho dic perquè en el meu cas els fills estiguin entre els 25 i els 30 anys. Els fills no ens pertanyen mai!

Tenir els fills en punts llunyans del planeta, a mi m’ha servit per aprendre a gaudir d’ells quan coincidim i estimar-los des de l’alteritat, veient-los com una realitat aliena, profundament estimada però aliena, que es desenvolupa en un context, a més a més de diferent, llunyà. I en algun punt em meravella que d’aquell vincle d’origen s’hagi desenvolupat aquesta vida tan rica i tan autònoma i fins i tot sorprenent!

Ah! Oblidava comentar que a la llibreria Ulises, a Lastarria, vaig comprar una edició de “Tròpic de Capricorn” publicada a Obelisk Press, editorial que publicava en llengua anglesa a París, del 1938! Crec que deu ser de la primera edició, prohibida durant anys als Estats Units, país de Henry Miller… La primera edició de “Tropic of Capricorn” comprada a prop del Tròpic de Capricorni? Això sembla!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.