LA VIDA ALS ANYS 90

-Fa dues hores que estem parlant i no sembla interessar-te gaire el que t’explico de la meva feina. Per a mi és important i tu vas ser tot un referent. No sé… esperava que em diguessis alguna cosa més. Potser m’he generat massa expectatives? Potser demano massa?

-Saps? Em fas de mirall. A mesura que m’he anat fent gran he procurat viure menys centrat en mi mateix, mirar de ser més empàtic. De posar-me en la pell dels altres. Abans ni m’ho plantejava! Ni me n’adonava que vivia com si els altres no hi fossin…

-Ja tens molt de guanyat, doncs, si almenys n’ets conscient! No et negaré, però, que estic incòmoda: t’ha interessat mínimament res del que t’he explicat? O simplement he d’estar contenta de què almenys t’adonis que hi soc? Entro en el radi de la teva nova empatia?

-Sempre m’ha fet gràcia això de què “si ets conscient de tenir un problema ja tens molt de guanyat”! Sempre he estat conscient de tenir bastants problemes, moltes coses a millorar, per què no dir-ho ras i curt? Defectes i… No dic que no sigui important, eh? Però poques coses he arreglat pel simple fet de ser conscient que seria bo intentar-ho. A efectes pràctics, no hi veig gaire diferència entre tenir o no tenir consciència d’un problema. Segons com pitjor, perquè si no te’n surts, et sents més malament encara. Ja saps… “ojos que no ven”

-Així què? No em diràs res?

-Estic aquí, t’he escoltat i… Algunes vegades sento com si els “meus ulls” fossin com raigs X capaços de penetrar dins el conjunt format pel que m’expliquen i com m’ho expliquen i pel que no m’expliquen. Ep! Moltes vegades m’he equivocat molt, eh? No sé, de veritat que t’he escoltat molt atentament. En canvi, no sé si m’estàs escoltant…

-Clar que t’estic escoltant! Francament, no em sembla tan difícil. Tu vas viure el que jo estic vivint ara. De veritat que no tens res a dir-me que em pugui ajudar?

-Les coses mai són iguals. Suposo que podria dir moltes coses, però de poc serviria i segons com, encara et molestaries. Ho creguis o no, et miro i em veig a mi mateix amb 30 anys menys. I… d’entrada, aquell personatge que era jo, ja no existeix. Poc té a veure amb aquest que tens assegut al davant. I no em refereixo a les canes, al colesterol i a altres coses que no cal detallar… Ni la situació és gaire comparable: tot el que vàrem fer nosaltres ha estat curosa i obsessivament destrossat per… per deixadesa primer i per una mena de fanatisme molt primari i poc reflexiu a continuació.

-La veritat és que m’ha semblat que m’escoltaves. Sí, ho reconec. Fins i tot m’he sentit molt observada i fins i tot una mica incòmoda. Deuen ser aquests “raigs X” que dius que tens!

-Sí, sí. T’he escoltat atentament. Em sembles molt intel·ligent. Massa en un cert sentit i potser mancada de determinada sensibilitat… Llàstima que no n’hagis tingut prou amb “buidar el pap”. No deu ser tan greu. La gent que realment sent que té un problema, compartint-lo ja se sent alleugerida. Com deia, no el resols, però treus pressió. No serà que cerques quelcom més? Reconeixement, potser no incondicional, però…

-Reconeixement? Mancada de sensibilitat…? Què vols dir?

-Veus, ja t’has picat, (hahaha)!!!

-No, no és que m’hagi picat. Però és clar. Si no m’has de dir res més. Molt bé. Intel·ligent, però mancada de sensibilitat… Doncs vaja!

-Mira, sé que hi ha gent que s’ha dedicat a estudiar -també t’he de dir que no sé pas si amb molt rigor o poc- els diferents tipus d’intel·ligència. A banda de l’emocional, que si la numèrica, la no sé què. No sé. No m’ho sé. Però sí que et puc dir que hi ha un tipus d’intel·ligència que pot ser molt nociva en la mesura que ataca els sentiments, quan no els ofega, i prima la racionalitat, la fredor i la manca d’empatia cap als altres. Que fa mal als altres i a tu mateix.

-Però no és incompatible sentir i ser intel·ligent, no?

-Mira, saps allò de què “només sé que no sé res”? Doncs cada dia ho tinc més clar. A mi em va tocar tenir molta responsabilitat -potser massa- essent molt jove. I suposo que com deien i encara diuen alguns devia ser “molt bo” en la meva feina. Si no no entenc com m’aguantaven! Sovint era poca-solta i insolent. També és veritat que defensava a mort a la meva gent -bé, als que considerava vàlids, aquesta és l’altra- i que dels que em van conèixer en aquella època, que voldria oblidar i ara tu em recordes, al final gairebé tots -fins i tot els més “anti”- em varen acabar respectant. Respectaven el que veien. És a dir, el personatge. La persona es mostrava poc.

-Vàreu fer bona feina i no sé per què ara, crec que no ens en sortim tan bé… Saps? Jo, malgrat haver coincidit amb tu a l’hospital en el temps, no et coneixia. Tu estaves “allà dalt”. Vaig començar a veure que et posaven “a parir” en públic, em vaig fixar en els personatges que ho movien, i em vaig interessar pel que havíeu fet. Pel que havies fet. Vaig pensar allò de “¿ladran? Luego debían cabalgar”. I em vaig adonar que sí que cavalcàveu. Que tot allò va ser important i que no se’n parla. I si se’n parla és per practicar la crítica fàcil o interessada o per evitar parlar de les vostres solucions i propostes, per a mi útils, a base de desqualificar els que les vàreu construir. És clar, a partir d’aquesta percepció creia que alguna cosa em podries dir.

-Doncs mira, no et diré aquella bestiesa de “si ara fos a fer, no ho repetiria”. Però sí que, com m’agrada dir, fins gairebé els 50 anys no vaig viure. En lloc de viure vaig treballar. Només vaig treballar. I ara sé que per a mi, només treballar no és viure. Per interessant que sigui el que facis. Per fantàstica que sigui l’aportació. Entén-me bé, si el preu a pagar fos el que he pagat, no voldria repetir l’experiència encara que el resultat fos descobrir “el remei contra el càncer”. Que per cert, ja està bé d’anar allargant la vida més enllà del que la gent pot gaudir-la mínimament!

I clar, no sé per què em sembla que tu… a banda de treballar… què? Gaires coses més? Sí, sí. Ja sé que ets molt brillant, eh? La repera. I què?

-La veritat és que a nivell personal no estic molt bé, no… Però és clar, la vida et va portant. Encara em sento jove…

-Què tal els fills? La parella?

-Els fills molt bé! Bé, potser el moment no és el millor perquè amb el Marc les coses no acaben d’anar fines i… Tu també et vas separar, no?

-També dius? ¿T’estàs separant?

-No, bé… no sé, no…

-Ja… però vaja, pel que dius això que ara en dieu conciliació de la vida familiar i laboral grinyola, no? A la meva època l’expressió no existia. Però jo no conciliava gaire…

-És cert que això podria millorar. Però sempre hi ha coses a millorar, no?

-Sí. Segur. Tots ens morirem amb moltes coses que quedaran per millorar.

-Jo vaig viure l’inici de la incorporació dels metges a la gestió. El procés de professionalització mèdica en gestió era incipient. Encara érem pocs els que ens formàvem i hi va haver de tot, també alguns fracassos estrepitosos. Molts serveis varen perdre molt bons clínics per “guanyar” mals caps de servei, mals gerents o mals gestors en general. Si tot i “triomfar”, el fracàs personal podia ser sonat, imagina si al damunt la capacitat que tenies com a clínic, no es traduïa en aptituds per ser un bon gestor, un bon comandament, un bon polític fins i tot… Què? Un pa com unes… no? L’ambició malentesa i sobretot la vanitat fan molt males passades!!!

-Però bé deu ser possible trobar un equilibri raonable, no?

-Tu què diries?

-Home! Crec que sí.

-Doncs sort! O “no sort” si et sembla tenir clar el que vols. M’explico, o almenys ho intento. Em costa recordar algú, dels que he vist d’a prop, de l’àmbit polític-administratiu-gestor de primera línia que, a criteri meu, és clar, aconseguís gaire aquest equilibri del que parles. Altra cosa és que ja li anés bé. Sí que he conegut col·legues que m’han semblat feliços dedicant molt més temps a treballar que a la resta d’activitats, família inclosa, és clar. Sí. Potser és el teu cas. Per això no dic res. Què vols que digui? Puc parlar per mi, però no gaire més.

-Si us plau, digues-me què penses.

-Què penso? Tu ho has volgut, eh? Doncs mira, alguna cosa em diu que estàs fent una fugida endavant. Crec que l’ambició ja et va trair quan et vaig conèixer a l’hospital. Jo ho veia de lluny. Però és el que em va semblar. Aquella bogeria que us dominava als del clan de les “publicacions en revistes indexades”!!! No n’hi va haver prou que vas haver de grimpar cap a posicions més altes i…

Escolta, si ets feliç, si estàs segura que ets feliç, endavant… Ho ets? Què sents quan arribes a casa al vespre i et mires al mirall?

-Que estic envellint per moments i que cada dia descobreixo una “pata de gallo” nova. Collons, tio, què dur, no?

-No. No ho sé. No em correspon a mi dir-ho.

-Quina merda, no? Almenys saps el que vols ara?

LA VIDA EL 2019

-Crec que m’adono més ràpidament del que no vull. Però encara se m’escapen coses!

-Vaja, que t’aproximes al Nirvana: Ommmmm!!!

-Fes broma, fes… De Nirvana res de res. En primer lloc, encara arrossego motxilles d’aquella època. Segonament segueixo sent perfectament conscient de moltes coses que voldria fer de forma diferent i no me’n surto. Allò que et deia de “si ets conscient, ja tens molt de guanyat”. Què va! No m’ho sembla.

-Si ho sé no vinc!

-Noia…

-No, suposo que en el fons em servirà… Ufff!

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.