DESPRÉS DE LA TEMPESTA

L’etapa a Montreal estava a punt d’acabar-se. Es tancava un capítol de la meva vida. Faltaven dues setmanes mal comptades per marxar.

Era un dia de desembre i per primera vegada en tres hiverns, increïblement encara no havia nevat. Allà la vida es mesurava per hiverns viscuts, i començaven -si no abans- per Tots Sants (allà Halloween, aquí encara no) i acabaven quan a finals d’abril/primers de maig, veies amb alegria la força de la primavera mitjançant les flors que decididament treien el cap entre les restes de neu. Jo frisava per aconseguir arribar al dia del retorn a casa sense veure la neu. Però… no!!!

Eren dies d’acomiadaments i aquell dia l’Elisabeth Wörle havia organitzat un sopar a casa seva, amb amics, en el que era un procés agredolç d’adéus, inacabable! Aquell país i aquella gent m’havien tractat molt bé i la pena de la marxa es barrejava estranyament amb l’alegria de tornar a casa.

Havíem quedat a les 19h per sopar, tard pels estàndards del país. Jo feia uns deu dies que m’havia venut el vell Ford Monarch per quatre rals o ‘quarters’. No feia gaire fred per l’època, potser -7ºC o -8ºC i des de la universitat a casa de l’Elisabeth, al barri d’Outremont -habitat bàsicament per nova burgesia francòfona i jueus ultraortodoxes-, caminant, tenia uns 30 minuts. Vaig sortir del pavelló Lilian-de-Steward al Chemin de la Côte-Sainte-Catherine, vaig continuar fins Dunlop Avenue, girant a l’esquerra cap al Parc Joyce i arribant a Rockland Avenue -no feia ni 10 minuts que caminava- va començar a nevar despietadament! Afortunadament anava amb les botes de neu i ben equipat, però amb la intensitat que queia la neu, dubtava de poder arribar caminant amb comoditat a casa de l’Elisabeth. En aquell país, era imprescindible escoltar ‘la météo’ abans de sortir de casa. Aquell dia, a causa del moment especial que vivia de final d’etapa, no ho vaig fer i, com sempre -les previsions eren d’una precisió tan sorprenent per a mi, com vital- la tempesta havia estat anunciada.

En aquell moment em va venir al cap una imatge del primer hivern, de la primera tempesta de neu viscuda en aquell país. A la portada del diari ‘Le Devoir’ es veia una bicicleta lligada a un fanal amb la neu apilada fins al seient i un titular que deia: ‘Sempre somiem que hi haurà un miracle però… no, la neu sempre arriba!’. Sempre em va estranyar que la major part de canadencs fossin uns inadaptats permanents al seu clima! No era fàcil trobar postals amb neu. Totes eren amb flors de primavera o sol d’estiu. Al febrer, després del fred polar i les nevades del desembre i el gener, la gent estava ‘a la que salta’. Els que podien s’anaven al Carib uns dies i els que no… es quedaven, i molts d’ells en un estat d’irritabilitat remarcable. Al matí escoltava les temperatures i anava sentint -30s, -20s… a tot el reguitzell de ciutats properes i al final, posaven una música caribenya i donaven ‘la météo du sud’. I començaves a escoltar les temperatures de Kignston (Jamaica) o Puerto Vallarta (Mèxic), 30ºC, 34ºC, el que suposo enfurismava encara més als més irritats amb el fred i la neu!

Jo aquell hivern, pel que em quedava d’estar allà, no volia més neu! Però… com deia la portada de ‘Le Devoir’ de feia dos hiverns, ‘al final, sempre arriba!’.

Les tempestes de neu, especialment quan acaben, quan s’han apilat 40, 50, 60 cm de neu nova, són euforitzants. Però jo aquell dia estava trist. Vaig enfilar la ‘rue Bernard’ al mateix Parc Joyce on començava (o acabava) i havia de recorre-la un bon tros, fins al Parc Avenue. Cada vegada les passes eren més pesades de donar a mesura que la neu s’apilava ràpidament, i estava desolat i, encara aleshores, quan ja estava a punt de tornar em preguntava ‘què cony havia anat a fer a aquell país!’. Ironies de la vida, vaig passar per davant de La Moulerie, el mateix restaurant on feia dos estius m’havia refugiat de l’onada de calor! (Veure ‘L’estiu i l’hivern de la vida. L’estiu (1)’ del 20 de gener de 2019). Quin canvi de panorama. En aquell moment ja gairebé no circulaven cotxes pel carrer, era negre nit i la lluna provocava un resplendor estrany en reflectir-se en la neu. Pocs vianants més vaig trobar fins que vaig arribar al restaurant Buymore, pràcticament davant de casa de l’Elisabeth. Vaig recordar els primers dies del primer estiu, quan vàrem arribar amb la Carme, que anàvem sovint a casa de l’Elisabeth, una catalana filla de pare alemany que feia molts anys que vivia a Montreal. El rètol del Buymore (en català ‘compra més’), sempre em va sorprendre i em va venir al cap la imatge d’aquells dies d’estiu… Quantes coses havien passat des d’aleshores! En aquell moment encara no em preguntava ‘què carai havia anat a fer a aquell país’. Estava adaptant-me com podia a la novetat.

Tinc un record trist del sopar de casa de l’Elisabeth Wörle. Estava absent i pensant en tornar a casa i anar a dormir. Estava tip d’acomiadaments tristos!

Vaig trucar un taxi. El taxista -com tants en aquella època a Montreal-, era clarament haitià, per l’accent en saludar-me i demanar-me on anava. Això no va impedir que el trajecte silenciós -els taxistes allà no parlen gaire, en principi- el recordi perfectament, per la combinació del so de música clàssica de Radio Canada, amb el so poc perceptible, però únic, del vehicle circulant damunt una quantitat de neu considerable.

Bernard cap a l’oest, fins a Davaar on va girar a l’esquerra, Chemin Còte-Sainte-Catherine a la dreta -vaig quedar-me mirant amb certa nostàlgia el Pavelló Lilian-de-Steward, on havia passat tres hiverns i viscut de tot-, l’Església ortodoxa grega, l`Hospital pediàtric Sainte Justine -un record per al Dr. Duplessis i l’amabilitat dispensada per ell i tota la seva família durant aquells anys-, Decelles a l’esquerra, vàrem travessar Édouard-Montpetit veient Brebeuf (l’escola dels Jesuïtes on havia estudiat en Pierre i personatges de la burgesia canadenca com el ‘Kennedyà’ Primer Ministre Pierre-Elliot Trudeau, pare de l’actual Premier, Justin Trudeau), veient la torre de la universitat de Montreal, ‘la meva’, a Côte-des-Neiges -aquell dia s’entenia el perquè del nom- vàrem girar a l’esquerra i a la cantonada amb Ridgewood, vaig baixar, vaig entrar a casa i vaig anar a dormir, pensant encara ‘què hi feia jo allà’. Tot havia acabat i estava satisfet i orgullós del resultat, però ‘qui cony m’havia manat embarcar-me en aquella història…?’”.

Ara puc dir que hi vaig anar per “millorar”. Per millorar la meva formació acadèmica, per adquirir experiència, per demostrar-me coses a mi mateix i, segurament, en menor mesura, als altres, per tenir millors opcions professionals… però no recordo tenir al cap el pensament concret de millorar com a persona. I de la universitat, de la vida quotidiana allà, de les persones, dels professors, dels companys, dels amics que vaig fer al Canadà, molts dels quals encara conservo, el millor que vaig obtenir, això ho sé ara -de fet ja fa anys, però no aleshores- se situa en el terreny de la millora personal. No em vanto de res. Al contrari. Fa pocs dies una persona que havia treballat amb mi fa molts anys, precisament quan vaig tornar de Montreal, em deia amb aire més compassiu que no pas de retret: “Eres massa dur amb tu mateix”. Per tant, més enllà de com jo pugui ser o no ser en realitat, del que hagi aconseguit en l’anhel permanent de ser millor persona, la meva sensació sempre és que estic lluny d’on voldria estar en aquest terreny, el del desenvolupament personal, el directament relacionat amb l’essència, amb allò que ens fa més humans. En qualsevol cas, en aquells anys immediatament anteriors a la trentena, allà, en aquell país, em varen regalar molts elements de millora personal. Molts.

És clar que vaig aprendre molt, que vaig tenir l’oportunitat de viure per primera vegada una universitat de veritat. Anteriorment havia cursat estudis de Medicina a la UAB, en l’època de la màxima massificació estudiantil. I com vaig escriure en els agraïments de la meva tesi, el problema no era que els nostres professors no fossin bons -com arreu hi havia de tot, però ja ens entenem-. El problema és que érem massa estudiants per ser formats adequadament. I tot i així encara vàrem tenir la sort i el privilegi de trobar-nos persones excepcionals -com explicava en un post recent parlant de l’estimat professor Dr. Domènech, (veure “Escrivint sobre informació, comunicació i lideratge m’assabento de la mort del Dr. Domènech…” del 7 de gener de 2019).- amb l’energia suficient per, -també amb gran vocació i entusiasme- superar aquelles dificultats i transmetre’ns uns coneixements i uns valors que mai agrairem prou.

Però a Montreal vaig saber el que era una universitat, vaig entendre la importància de la recerca. Vaig aprendre molta metodologia de recerca i vaig beneficiar-me d’un model pedagògic desconegut per a mi fins aleshores. I crec -mai se sap- que sense aquella formació acadèmica i el valor que se li donava aleshores al nostre país -ja érem molts els que anàvem a formar-nos a universitats estrangeres ben reputades, però no com ara, que és una experiència molt més estesa entre el nostre jovent-, no hagués aconseguit fer tot el que vaig tenir l’oportunitat de fer, coincidint amb el desenvolupament del model sanitari català, ni hagués accedit al món de la consultoria internacional, al que he dedicat bona part de la meva vida. I tot això era important. Ha estat molt important en la meva vida.

Però res comparat amb l’experiència de viure en un país diferent, a anys llum del nostre en termes de modernitat en aquell moment, d’estudiar i viure en uns idiomes que els acabes aprenent mentre vius i estudies, de viure “en l’hivern” (com em va impactar la primera vegada que vaig escoltar la cançó de Gilles Vigneault “Mon pays c’est l’hiver” que comença dient: “Mon pays, ce n’est pas un pays, c’est l’hiver”. Quanta raó!), de conviure amb persones de molts països, de gaudir de relacions molt inoblidables com la que vaig mantenir amb el meu professor, tutor i amic Charles Tilquin (e.p.d.). (Veure Avui volia escriure sobre el procés, però…” del 14 d’octubre de 2017), o amb companys tan especials per a mi com Lucie Richard o Léo Roch Poirier.

Un comentari fet per una cosina meva, Núria Via, en aquest bloc, al post que vaig escriure dues setmanes després de la mort del meu pare (veure Un estiu ple d’emocions del 15 de setembre de 2014), em permetrà traslladar, molt bé, el que vull expressar amb el que acabo d’escriure. Deia, entre altres coses:

“Genial la frase d’en Mandela!!! El secret està en continuar esforçant-nos!!

Jo visc el procés cap a la millora com a éssers humans com un viatge a pas de puça. De tant en tant, un salt. De tant en tant, un pas enrere. I a vegades, una passa d’aquelles que donen l’aparença de retrocedir però que, en realitat, com diu la metgessa del meu fill, és aquell ‘prendre impuls’ per després fer un bon salt.

Potser l’important d’aquest procés no és només el camí recorregut, sinó la voluntat ferma i lliure de fer-lo. Amb consciència. Posant atenció en les vivències de cada dia. Observant-nos. I començant cada nou dia amb la intenció de ser millors persones”.

I afegeixo el que manca -podeu llegir el comentari sencer al post últimament esmentat-, ja que tot i quedar més lluny del que vull emfasitzar, per a mi -per raons òbvies- en aquell moment varen ser unes

DURANT LA TEMPESTA

paraules importants:

“Descansa en PAU, Enric!!!

I molta FORÇA, Josep Maria!!!”.

Els estius i els hiverns al Canadà, varen ser un repte en termes d’esforç personal: si bé de tant en tant em demanava “què hi faig jo aquí”, continuava amb confiança aquell camí que, per moments, em semblava absurd. Ara puc dir que en el procés de millora com a persona, aquells anys varen suposar un salt remarcable. En qualsevol cas, varen ser més que “un pas de puça”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.