El passat ja no existeix. Mai més tornarà. El futur està per venir. És del tot obvi que només es pot viure cada instant en temps present. Ridiculament obvi, no? Clar, senzill de comprendre, no? Doncs no per a la majoria, diria jo. Per què costa tant? Per què ens marca tant el que ja no existeix, allò que ja ha passat? Per què vivim tan condicionats pel que ha de venir? Un futur que, d’altra banda, potser no arribarà tan enllà com tendim a imaginar-lo…

El mateix passa amb els objectes, les coses, els béns materials…

Em va costar molt decidir que deixava aquella casa de la muntanya, dels Pirineus. Feia temps que sabia que ho havia de fer. Havia optat pel clima mediterrani, per passar estones cada vegada més perllongades -potser acabar-hi vivint?- a prop del nostre mar i deixar la muntanya. Finalment una amiga de confiança es va mostrar interessada en llogar aquell raconet enfonsat en una vall pirinenca tancada i això em va facilitar la decisió. Calia, però, buidar en part, desmuntar relativament, el que havia estat la veritable llar familiar. Uf!!!

Digues-me què necessites que deixi, o bé què et fa nosa, i m’ho enduré…

Sembla que val la pena envellir lleuger d’equipatge. No fa massa dies algú m’explicava que s’havia agafat tres mesos per, a estones, anar fent la tria del que s’enduia a un nou apartament molt més petit que el que tenia fins ara. Estava obligada a desprendre’s de coses sí o sí. Però em descrivia el gust que li produïa triar i llençar. “Soltar lastre”, que diuen els “neomístics”…

Per a mi l’exercici no va ser fàcil. Certament algunes coses tenia clar que m’anirien bé per al nou habitatge. D’altres no, però no me’n volia desprendre i les vaig carregar al cotxe pensant que ja veuria què en faria. Vaig llençar moltes coses, algunes sense cap recança, però d’altres amb una sensació estranya de llençar una part de la meva vida… Em vaig emocionar! Sí! Em vaig emocionar… Dedico aquesta confessió a un lector crític amb el meu bloc, en el sentit que als meus escrits, segons ell, els hi falta ànima!!! Bé, jo crec que hi ha de tot. Sovint he parlat del valor que té per a mi la descripció subjectiva de fets, paisatges, persones, situacions… I la crítica venia a propòsit de dos publicacions sobre Uruguai (veure “Uruguai no es pot explicar sense el futbol” de l’11 de febrer de 2018 i “Uruguai, petit gran país” del 16 de febrer de 2018). Precisament, arrel del Mundial de Rússia i del relatiu bon paper del futbol uruguaià, li vaig enviar els dos post, amb la sensació que en ells hi havia sentiments profunds. Certament eren descriptius, però per a mi els sentiments hi eren!!! Potser no els vaig saber transmetre prou bé. Comproveu-ho si us ve de gust…

Un dels records que evoco amb emoció en el primer post mencionat és una tornada nocturna de Piriápolis a Montevideo, en un vell cotxe descapotable, escoltant per la ràdio Carlos Gardel. Podria descriure la nit estelada d’estiu, la brisa agradable que ens regalava el Río de la Plata sobre el rostre. La sensació de petitesa perdut en aquell racó del Con Sud. No hi ha dubte que el moment, per a mi molt màgic, és intransferible. Una vegada més una emoció que hagués estat diferent si aquell vell aparell de ràdio d’aquell cotxe tan antic com la mateixa ràdio, no hagués existit…

Bé, tornant on era, el que calia era desmuntar parcialment l’apartament per llogar-lo. Decidir què em volia endur -tot i que el futur llogater potser pretengués fer-ne ús- i endur-me el que a ell li fes nosa, tot i que jo no sàpigues què fer-ne. Com va passar en aquests casos, vaig acabar llençant moltes coses. Algunes sense cap problema. D’altres en canvi…

Allà hi havia coses dels meus fills, de feia anys, que feia també molts anys que no s’havien usat, però que arribat el moment de llençar-les feien emergir records d’un temps inexistent, d’uns nens inexistents com a tals perquè ja són adults. Tot allò ja ha passat i no tornarà mai més…

Entre els objectes que tenia clar que m’enduria com a antigalla decorativa hi havia un aparell de ràdio que em van regalar quan jo era, si no petit, tot just adolescent. El segon que tenia. Aquest era -és- un “Inter” que en el seu moment sonava francament bé. Especialment si tenim en compte que l’anterior era un “Sanyo” petitíssim, que funcionava amb piles i que em posava sota el coixí quan anava a dormir, l’acústica del qual deixava molt que desitjar. No estava tan lluny l’època dels terrors nocturns infantils, i la companyia de la ràdio em distreia i m’ajudava a dissipar-los. La meva mare cada vespre venia a donar-me la “bona nit” i mai fallava l’advertència: “No t’adormis amb la ràdio encesa, que es quedarà sense piles!”. En efecte, era el que passava moltes nits. El cert és que la ràdio marcaria la meva vida i segueix formant part important d’ella encara avui.

Vaig arribar a la casa de la platja carregat de coses pròpies d’un lloc de muntanya, però difícilment útils i/o apropiades per estar prop del mar. Vaig tenir clar que el vell transistor el col·locaria sobre la meva tauleta de nit. Així ho vaig fer. Vaig endollar-lo, vaig girar cap a la dreta el “potenciòmetre” i… funcionava!!! No només funcionava, sinó que s’escoltava prou bé. Tot i que el dial feia l’efecte de què es podia trencar en qualsevol moment, vaig anar sintonitzant emissores i la primera nit vaig anar a dormir escoltant un programa de jazz que fan alguns dies en una emissora de música clàssica i que escolto tot sovint. Què curiós, acabava de comprar un amplificador modern amb ràdio incorporada que no sintonitzava més que una emissora local i havia d’escoltar les habituals per Internet, i aquell vell aparell de quan jo era jove, era capaç de trobar un munt d’emissores!

La meva àvia escoltava radionovel·les en un vell aparell dels que avui es troben als antiquaris. M’impressionava que tingués una pantalla per la que corria la barra de selecció d’emissores travessant noms de ciutats llunyanes com París, Berlin o Lisboa. Tot i que no s’aconseguissin escoltar necessàriament emissores d’aquestes ciutats en el lloc indicat. Recordo com imaginava el que passava a les radionovel·les. Els llocs, els personatges, la relació entre ells, els bons, els dolents… Obres de Guillermo Sautier Casaseca, interpretades per Matilde Conesa o Pedro Pablo Ayuso i altres “radioactors” d’èxit en aquell temps. Per no parlar de la “senyora Francis”, Elena Francis, i els seus consells per a tot tipus de problemes quotidians propis de les relacions -amoroses i altres- entre persones. Poden imaginar el tipus de problemes i sobretot la línia de les respostes en aquells anys de franquisme! Curiosament al cap dels anys, quan era adolescent, vaig acabar coneixent a una de les locutores que interpretava aquest paper, Roser Caballé, la mare d’un company d’escola! Recordo també el “Diario hablado de Radio Nacional de España i les tardes de futbol del diumenge. El “Carrusel deportivo” i també les nits amb José María García. Mare de Déu!

Tres notícies que vaig escoltar per la ràdio em van impactar molt. Les morts de John F. Kennedy i del Papa Joan XXIII el 1963, i l’inici de la Guerra dels Sis Dies el 1967. La mort de Kennedy especialment, no sé per què, ja que només tenia cinc anys, em va entristir molt. Sempre m’he interessat pel personatge. Quan va començar la Guerra dels Sis Dies ja tenia nou anys i en la meva imaginació no era capaç de delimitar l’abast territorial i no sabia si ens podia tocar directament. La Guerra Civil espanyola, “la guerra”, era tema de conversa freqüent a casa i l’inici d’una guerra, tot i que llunyana, jo no la vivia com a tal. En aquest sentit mai em va inquietar la Guerra de Vietnam de la que se’n parlava molt. Difícil de treure l’entrellat de per què aquelles notícies en aquell moment provocaven aquelles emocions infantils.

Quan a les classes de manualitats a l’escola em va tocar fer una ràdio de galena ho vaig viure amb molt entusiasme. Un cop seguides totes les passes i arribat el moment de connectar, quan vaig experimentar que d’aquell giny rudimentari en sortia una veu radiofònica que escoltava a través d’un auricular negre que em tapava quasi tota l’orella, vaig emocionar-me molt. S’escoltava malament i entretallat, però s’escoltava. Posteriorment en faria una amb transistors, condensadors, i no sé ben bé què que comparada amb la galena era “alta tecnologia”.

Però la ràdio per a mi era la connexió amb el món, la manera d’imaginar tota mena d’esdeveniments i llocs desconeguts! El programa “Ustedes son formidables”, pensat per fomentar la col·laboració ciutadana en situacions excepcionals o catàstrofes, m’impressionava profundament. El presentador es deia Alberto Oliveras i començava amb la Simfonia del Nou Món, el que em resultava poderosament estremidor. Recordo estar al llit amb la llum apagada i la petita “Sanyo” enganxada a l’orella i des d’allà transportar-me a mil llocs i situacions èpiques. El terratrèmol de Managua de principis dels 70 i la forma com s’explicava en aquell programa i tot el que passava, no ho oblidaré mai. La primera vegada que vaig viatjar a Managua l’any 1989 i vaig veure encara l’edifici del Parlament i altres derruïts per aquell terratrèmol i no reconstruïts, em va evocar aquest record emotiu. Gràcies a la ràdio vaig viure una estranya sensació com de ja haver estat en aquell lloc! Igualment el dia que vaig estar a la Plaça Dealey, a Dallas, i vaig pujar al 6è pis de la Texas School Book Depository i em vaig situar al costat de la finestra des de la que suposadament Lee Harvey Oswald va disparar a John F. Kennedy. Quan vaig veure el carrer a tocar i vaig imaginar el cotxe presidencial passant descapotat per allà, a banda de reviure remots records radiofònics, vaig pensar que si realment Oswald havia pogut arribar allà, a tocar com aquell qui diu, del cap de Kennedy, amb un rifle i disparar, algú del dispositiu de seguretat, del servei d’Intel·ligència, de la CIA o del que fos, hauria d’haver-hi col·laborat.

La ràdio ha estat i és una companya de vida. L’inici de la ràdio en català, “El Lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”, la primera transmissió del Barça d’en Puyal, primer a Ràdio Barcelona i desprès a Catalunya Ràdio -que deixa segons hem sabut els últims dies- mil notícies d’impacte escoltades com la mort de John Lennon o el cop d’Estat de Tejero el 1981 per posar alguns exemples, les cadenes de ràdio musical…Tantes vivències!

Una de les coses que més m’atreia en arribar a qualsevol país era, és, posar la ràdio. Escoltar notícies locals, música del país o com vaig fer fa dos anys amb motiu de la Copa Amèrica de futbol estant a Buenos Aires, veure un Colòmbia-Argentina per la TV i escoltar la peculiar narració d’una emissora de ràdio local. Inenarrable narració!!! Quines expressions! Quina riquesa i originalitat en el llenguatge d’aquells locutors…

Un record especial per a les tornades el diumenge al vespre, durant els anys 80, de Sherbrooke a Montreal, amb el vell Ford Monarch, escoltant jazz, tant en nits gelades d’hivern amb fortes nevades, com amb nits caloroses i humides d’estiu amb les finestres obertes perquè corregués l’aire…

La ràdio continua estant present en la meva vida. Poquíssimes notícies, sensacionals programes d’humor quan els puc escoltar, com ara “La Competència”, retransmissions del Barça (gràcies a haver estat un assidu del Camp Nou tota la vida, escoltant la ràdio “veig” el partit i penso en Tete Montoliu), música de tot tipus i molts quilòmetres fets amb la ràdio com a única companya de viatge.

Entro a l’habitació, em planto davant d’ella i la contemplo. Fa goig la vella “Inter” a la tauleta de nit. Sí, em quedo dret davant d’ella i me la miro amb admiració i emoció, agraït d’haver recuperat aquesta caixa de vida que creia definitivament morta i que tantes i tantes hores, durant tants i tants anys m’havia acompanyat i connectat amb mil móns i realitats!

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.