FONT: Francescoh Via Getty images

Em preguntes on visc. No ho sé. Et puc dir que m’ha costat, però, al final, estic profundament convençut que la frase que va escriure Theodor Kallifatides l’he fet meva: “Quina importància tenia a quin racó de món anava a parar?” (veure Històries reals i alhora imaginades del 19 d’agost de 2021).

-Però durant temps vas donar moltes voltes a la importància de triar bé el lloc on volies viure. Durant aquests anys he rebut mails teus explicant-me que volies evitar el fred del Canadà, les aglomeracions. Que alternaves estius australs o estades a zones tropicals amb períodes no hivernals al Canadà, no? La veritat és que sempre que m’enviaves algun mail em deies on eres, però… Diria que des de que vas acabar la feina no t’hi has estat al Canadà, no?

-Sí que hi he estat, sí. Estava decidit a estar-hi els 180 dies a l’any necessaris per conservar el dret a l’atenció sanitària. Però la veritat és que ja no em preocupa… Em sembla que l’última vegada que et vaig escriure era des de Papatowai, al sud de New Zealand. Però he passat bastants mesos d’hivern al Canadà, finalment.

-I això? Què ha canviat, doncs?

-No sé. Poc a poc vas veient que has de viure la teva vida, i que és ben cert que el de menys és on. Si estàs decidit a viure-la, qualsevol lloc és adequat.

-Però això és fàcil de dir quan t’has afartat de viatjar, de viure experiències intenses i excitants, de conèixer gent important, de tenir una agenda plena de contactes amb persones de tot el món. I… m’imagino que més aventures amoroses de les que pots recordar! M’agradaria creure que estàs convençut del que em dius o sents. Estàs bé? Estàs, potser, refent-te d’una depressió o simplement deprimit?

-Penso que no estic deprimit. Entenc la teva desconfiança. Imagino que el que dic pot semblar el resultat del qui, estant a dalt de la piràmide de Maslow i tenint les necessitats bàsiques i no tan bàsiques resoltes, pot semblar que es dediqui a fer l’esnob. Sé que puc semblar un malcriat en fase d’envelliment. Tant me fa. Mira, tinc la història que tinc i m’haurà influenciat com sigui. No ho puc pas negar ni em provoca cap remordiment. Per tant, el que penso i sento no deu ser indestriable del que he viscut. Però això no canvia el resultat: ho penso i ho sento.

-I saps que molta gent es pot sentir incòmoda. Molts voldrien aquesta llibertat d’elecció i, més que valorar-te per la teva valentia, l’enveja se’ls menjarà i et maleiran.

-Possiblement. Però no hi puc fer res. “La tierra para quien (se) la trabaja”, deien els “progres” en la meva joventut, parafrasejant el revolucionari Zapata. Tenim el que ens mereixem i rarament podem imputar res a ningú, cas de no ser així. Cadascú és responsable de la seva pròpia vida i de les seves decisions. Ara mateix, no tinc cap motiu per no ser sincer. Ni tan sols que algú es pugui molestar. I la veritat és que, finalment, no m’importa gaire el lloc on acabaré vivint. Sigui on sigui, el més important serà no allunyar-me del no-lloc on pugui ser jo mateix. I aquest està dintre meu, és interior.

-Però sempre t’has queixat de l’exterior, de l’entorn. Del soroll, en sentit metafòric i real, i del fum de les ciutats. De la bogeria de la gent, la massa estressada que et treia de polleguera i de la que en fugies… Sempre deies que no estaves tan evolucionat com per viure com un monjo budista capaç de fer meditació zen al Holland Tunnel de New York a la rush hour

-Tens tota la raó, però creu-me que alguna cosa ha canviat i no ha estat de cop. Es tracta d’un procés evolutiu del que en parlo poc, i sempre amb la boca petita, amb molta humilitat i consciència de la dificultat del camí emprès. Fixa’t, però, que no deu ser per casualitat que un ermità o un monjo budista o un de benedictí o algú que vol practicar el ioga o la meditació, no triïn el Holland Tunnel a la rush hour, per assolir el recolliment que busquen. Personalment, em sento millor en contacte amb la natura que amb l’asfalt. El Delta, una meravella, no cal dir-ho! Però també estic millor a Montreal que a Barcelona. A banda que hi ha molt menys soroll, literalment parlant (el soroll dels decibels, vull dir), és una ciutat amplia i extensa, plena de parcs i d’esquirols, i a la que surts de l’àrea metropolitana -que, insisteixo, és un jardí si la compares amb el ciment de la de Barcelona- ni t’explico. Ara em ve al cap aquell sopar amb el Xavier Melloni,

FONT: Pep-Aymerich

ja fa uns anys. Tu hi eres. Recordes que ens va dir: “El silenci no és l’absència de soroll, sinó l’absència d’ego”? Això ens va dir. I tenia tanta raó! Acabar amb l’ego és una tasca titànica! Però si de veritat vols viure la vida, no hi ha alternativa!

-Vols dir que si es tracta d’acabar amb l’ego, el soroll no importa. Qualsevol lloc, fins i tot els més gentrificats, és bo…

-Sí. Vull dir que no podem atribuir els nostres petits fracassos en l’intent de ser nosaltres mateixos a les condicions de l’entorn.  Però és evident que la quietud exterior ajuda. Abans parlaves de viatjar, de viure experiències intenses i excitants, de conèixer gent important, de tenir una agenda plena de contactes amb persones de tot el món, de ser important i famós, hi afegeixo jo. Tantes experiències, tants contactes, tants viatges, tanta fama, segons com, poden acabar sent perjudicials. Aquest és el caldo de cultiu idoni per al maleit ego. El veritable jo, que tant ens costa de trobar, està en els no-llocs, en la quietud. L’ànima humana només està còmode en els ritmes pausats, en la calma. Tu vas conèixer el meu amic Tiki, el pescador polinesi. Ell no ha sortit mai de Bora Bora. Una illa en la que la distància més llarga no arriba als 5 kilòmetres. Que jo sàpiga, no professa cap religió ni creença sistematitzada, ni ningú l’ha ensenyat a meditar, ni li ha parlat de mindfulness ni dels milers de continguts que hi ha en textos sagrats, en llibres d’autoajuda o en manuals de “meditació exprés” per a executius accelerats. Ni ha viatjat ni viu “experiències intenses i excitants” -o sí, però molt diferents de les que la gent té al cap quan les menciona- ni té agenda ni és famós. El dia que em va dir que “jo soc el que queda quan els pensaments només els observo però no els penso”, m’estava dient que per  a ell, la bellesa de la vida era superior a qualsevol cosa que pensem d’ella, a qualsevol cosa que ens passi o que sentim, per meravellosa o horrible que pugui ser, o ser considerada. El seu ego no l’he vist mai per enlloc. Ell és ell i, malgrat la seva illa és minúscula, el seu no lloc interior és infinit.

-Ara que ho dius, el Tiki viu sol. I tu també…

-El Tiki viu sol, rodejat d’amics, la majoria tan autèntics com ell mateix. Jo aquí encara no he estat capaç de tenir la xarxa que m’agradaria tenir. La solitud és fotuda mentre segueixes sent víctima del teu ego. L’ego no pot viure sol i t’acaba amargant. Necessita un públic per exhibir-se i intentar ser admirat. I això fa patir molt. I, sobretot, l’ego no pot estar sol amb tu, perquè ets l’enemic a batre que intenta negar-lo. De la mateixa manera que la vida de veritat s’amaga darrere del que anomenem vida, malgrat no ser-ho -aquests viatges, experiències intenses i focs d’artifici de cara a la galeria- l’essència de les persones s’amaga darrere dels jocs de rol protagonitzats pels respectius egos. El meu lloc està en el meu no-lloc, que només és meu. Només des d’aquí puc tenir relacions sanes amb altres persones. Però amb les persones, no amb els egos que les dominen. Per ara, als llocs on visc, no n’he trobat tantes. Per això visc pràcticament sol. Mentre vaig estar a Bora Bora, convivia amb molta més gent que aquí, amb el Tiki i els seus amics. I t’he de dir que durant aquests últims anys passats al Canadà, vaig retrobar companys i amics de joventut, lluitant per ser savis, és a dir, per ser ells mateixos. I va ser una experiència enriquidora. Està bé estar acompanyat si no esperes res especial de l’altre.

-Ara entenc millor moltes coses. Ja abans que marxessis al Canadà, fa vuit o deu anys, em vaig adonar que t’allunyaves de tot i de tothom. Em va sorprendre. Sempre t’havia vist rodejat de gent, en parella, amb la família. I tot d’una vas començar a allunyar-te de tothom. Em va sorprendre aquest canvi.

-Aleshores, en l’època que dius, a l’inici, simplement fugia d’un món que no entenia. La gent em molestava. Hi havia molta intolerància en la meva actitud i estava iniciant un camí cap a la misantropia. Ara, no es que triï voluntàriament passar el meu temps amb companyies tòxiques. El que intento va més cap a que si, pel que sigui, em toca estar amb algú tòxic, en lloc de fugir miro d’aprendre a estar-hi. També t’he de dir que determinada gent ja no se m’acosta. Actualment hi ha un parell d’amics de joventut -almenys així els considerava jo- greument malalts d’egolatria. L’ego ja no els hi cap dins del cos i si es veiessin amb els meus ulls, no suportarien la visió d’ells mateixos. Bé, m’han deixat de banda. Ja no s’aproximen, no els interesso. Ja no soc ningú. Soc simplement un sonat que s’ha aïllat del món…

-Certament, quan no et vols veure a tu mateix i algú et fa de mirall i et mostra qui ets en realitat, et pots espantar. Ja ho entenc! Aleshores reaccionen ridiculitzant-te amb tòpics, no?

-En alguns casos és així, però per més tòpics que siguin, que ho són i pot acabar resultant un recurs suat emprar-los, són reals i tenen a veure amb el que és realment important a la vida. Quan sentim coses que ja sabem, però no estem per la labor… Tots sabem que si no estàs bé amb tu mateix, ja pots anar on vulguis i amb qui vulguis que seguiràs estant fotut… Ni la neu ni el clima tropical ni tot el luxe del món et faran feliç. En fi, ja m’entens. Tot allò de què fuges de tu mateix, que li fots el mort als altres… El meu amic Bendeski, home pragmàtic i poc donat a les utopies, a la vista del món que el rodeja i fruit de la saviesa que donen els anys, em parlava d’eixamplar l’espai interior com a alternativa a la dependència del que t’envolta. I no ho deia així, però era com si digués: “Deixa els altres, oblida el soroll i la porqueria, i troba’t i estigues còmode en l’únic lloc possible en què et pots trobar, dintre teu”. Aleshores ja podràs aplicar aquell altre tòpic de què “només així podràs estimar i ser útil als altres”. Al final, el lloc en el que has d’estar, definitivament, és un no-lloc. Està dintre teu, però físicament no existeix. O és que ja no recordes les pràctiques de dissecció de cadàvers. No el vàrem trobar mai, aquest no-lloc, oi? Però existeix. I és l’únic que et permetrà viure de veritat… Ho saps, no?

-Seguiré buscant el meu no-lloc. Quan em sembla que el tinc a tocar…

-Regala’t temps, no t’obsessionis amb si estàs sol o acompanyat, i posa l’ego al congelador. Tampoc cal que perdis massa estona amb les notícies i l’actualitat, que només et mostraran el món que vols abandonar. Pensa que ja, ni tan sols l’home del temps acostuma a explicar res de bo! Passeja i passa-t’ho bé gaudint de la natura i mirant a dintre teu…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

One thought on “HISTÒRIES REALS I ALHORA IMAGINADES. VIURE LA VIDA ALS NO-LLOCS (7)

  1. MERCE ha dit:

    Solo mirando a tu interior te encuentras a ti mismo

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.