ESCRIT PER AL DEBAT I LA POLÈMICA (AGOST 2025)

La contradicció humana: un tret característic de l’espècie

La contradicció forma part de l’essència de l’ésser humà. El que es pensa i/o es diu no sempre concorda amb el que es fa. Igualment, si seguim la trajectòria de diferents persones al llarg de la seva vida, ens podem trobar que en un moment determinat propugnin, defensin, proposin actuar diferentment i fins i tot fer el contrari del que havien propugnat, defensat, fet, en altres moments de la seva vida. I moltes vegades ho argumenten i ho sustenten sobre sistemes de valors diferents. A partir d’aquí… Es pot criticar, es pot considerar canvi de posició legítim o evolució…

En més d’una ocasió, sobretot quan aquesta actuació l’han protagonitzat personatges públics, polítics, artistes o “gent famosa”, he criticat aquesta contradicció. Dit això he d’admetre que jo mateix no puc garantir que mai hagi deixat de ser coherent entre el que he dit i el que he fet. El problema s’esdevé quan les repercussions de la contradicció sobre la comunitat o els recursos públics són negatives i reprovables. En aquest cas, el judici moral adquireix legitimitat.

Hegel suggereix que les contradiccions són inherents al canvi, al desenvolupament i a la construcció del coneixement i l’experiència humana. Per a Kierkegaard, la contradicció forma part del fet de ser humans i no la podem eliminar amb la raó. Només assumir-la i reconciliar-nos amb ella a través de la Fe. Per a Camus, la contradicció no es pot resoldre. Cal assumir-la i viure plenament, sense mentides, gaudint de la llibertat que dona el fet que no hi hagi un sentit fix. Fins i tot Sartre —per a qui la contradicció no és un defecte moral, sinó una evasió, una negació de la nostra llibertat, que ens porta a amagar-nos darrera tota mena d’excuses, i qualifica això de “mala fe”—, acaba admetent que és inevitable com a fenomen vital.

Els psicòlegs parlen de dissonància cognitiva per explicar el malestar que pot generar que una persona conservi valors que entrin en conflicte amb el que fan. Però és difícil de jutjar perquè el fet més que obeir a cap malícia, pot obeir a un mecanisme de defensa psicològic.

Si com a metge m’arriba a la consulta un pacient que ha fet ja dos infarts de miocardi i continua fumant, consumint glúcids malgrat ser diabètic, menjant salat malgrat ser hipertens, i ingerint i bevent el que li ve de gust malgrat ser obès, la seva conducta em pot incomodar. Fins i tot puc pensar “quina llàstima haver de gastar recursos públics escassos en algú que no vol fer res per evitar seguir-ne consumint”. Però, en aquest cas, no puc anar gaire més enllà. No vol? No pot?…

Accepto doncs la contradicció com inherent a la naturalesa humana, però constato que em pot provocar reaccions varies, segons el cas, qui n’és el protagonista, com afecta l’interès comú… En ocasions, la contradicció em provoca un somriure entre sorneguer i afectuós. En d’altres m’indigna i la condemna, per més judici moral que comporti, em sembla un acte de justícia.

_________________________________________________________________________

Contradicció acceptable no és igual a hipocresia reprovable                       

PARIS, MAIG 68

Mai he estat capaç de prendre’m gaire seriosament el “Maig del 68”. Admeto que es pot qualificar de revolució cultural o “de mentalitat” —va canviar la mirada sobre l’autoritat, el sexe, certes normes socials i tabús—, però no de revolució política: ni va enderrocar De Gaulle, ni va alterar els fonaments del sistema ni l’estructura social.

Una crítica fonamental al moviment es dirigia a la contradicció que suposava que joves benestants i intel·lectuals, que acabarien donant lloc a la “gauche caviar”, defensessin causes d’esquerra sense renunciar al seu estil de vida privilegiat. Ho feien des d’una pretesa superioritat moral, sovint desvinculada de la lluita obrera.

Les grans vagues de treballadors del 68 —treballadors sense accés fàcil a la universitat— no van ser organitzades pels estudiants, sinó pels sindicats (CGT), que sovint desconfiaven d’ells. El juny del 1968, els obrers van tornar a la feina amb algunes concessions salarials, mentre els estudiants mantenien un discurs més abstracte, sense aconseguir cap revolució socialista i entusiasmant-se amb la “revolució cubana”, el Che Guevara i Mao Tse-tung.

Les “versions locals” d’aquells joves francesos, varen ser immortalitzades de forma magistral a Últimas tardes con Teresa, per Joan Marsé. Teresa, jove burgesa d’ideals revolucionaris, protagonitza una història delirant amb Manolo, “el pijoaparte”, murri i seductor, que busca escalar socialment. Teresa projecta sobre ell la fantasia del “pobre autèntic” i revolucionari, però Manolo, oportunista i pragmàtic, només vol sortir de la barriada, tenir cotxe, comoditats, reconeixement i afegir la burgesa Teresa a la seva llista de trofeus femenins. Marsé retrata la fascinació burgesa pel proletariat com una aventura estètica.

Sempre m’ha semblat una obra deliciosa que, a més a més, des del 2011 amb el moviment 15M, em transporta —salvant les distàncies enormes— directament a la connexió entre aquest i el Maig del 68. Coses meves, segurament…

El 15M fou encara menys revolucionari —que ja es dir— que el maig francès i el que havia de ser una “nova forma de fer política” acabà, al meu entendre, en un ridícul estrepitós. Els indignats, amb assemblees eternes, mans fent l’onada silenciosa i discursos inflamats contra “la casta” (“els de dalt”, “els mercats”, “els banquers”, “els poderosos”…), acabaren convertint-se en això mateix: una casta nova, més jove i amb compte a Twitter. A diferencia dels nois del 68 que després dels crits i les llambordes, es recollien sota llençols emmidonats, al caliu confortable d’uns pares burgesos als quals juraven combatre, els indignats socialment no picaven tan alt. Però tots van descobrir que és més còmode pactar amb els poderosos que enderrocar-los.

Amb els anys, molts dels protagonistes del Maig del 68 (Kon-Bendit, Attali, July, Lévy, Kouchner, Geismar, Glucksmann, Dutschke, Fischer, Sorman, Sollers…) van passar de radicals contestataris a figures integrades en el poder, amb luxe i influència mediàtica. Alguns, com Kouchner i Fischer, van ser ministres d’afers estrangers a França i Alemanya, respectivament. Altres esdevingueren assessors, intel·lectuals mediàtics i promotors de polítiques neoliberals.

Del 15M es podria dir quelcom comparable a casa nostra. Amb alguna diferència, no menor, com que Pablo Iglesias (de professor a Vicepresident), Ada Colau (d’activista a alcaldessa), Íñigo Errejón, Bescansa, Echenique, Pisarello, Rita Maestre, Monedero, Alberto Garzón (de docent a ministre), provenien majoritàriament de classes mitjanes o entorns universitaris modestos. Perdre pistonada els podia enviar uns quants pisos avall en l’ascensor social.

Quan, com Iglesias, aconsegueixes instal·lar-te en la comoditat de la vida burgesa, no és fàcil tornar a Vallecas. I si, com Colau, acceptes els vots de Francesc Valls per ser alcaldessa i fins i tot arribes a votar amb el PP, no tant per fer alcalde Collboni, com per assegurar càrrecs i salaris “als teus” i subvencions per a fundacions del teu entorn, la indignació i el radicalisme de la plaça es dissolen en maniobres, interessos i comoditat personal.

Certament cal acceptar la contradicció com inherent a la naturalesa humana. Ara bé, quan la contradicció porta a institucionalitzar uns suposats ideals, a velocitat sideral, en partits com Podemos, els Comuns…, al cap i a la fi per reproduir les mateixes lògiques que criticaven, no em sembla que aquest grau de cinisme i frivolitat es limiti a una contradicció. No estem davant d’aquell malalt diabètic que dèiem que, havent patit dos infarts, no és capaç de superar la seva addicció al tabac, als sucres, als greixos i a la sal. Estem davant d’uns farsants desvergonyits.

_________________________________________________________________________

El contrast entre el que és autèntic i les seves falsificacions                         

Honestament, no em calia escoltar Pilar del Río, vídua de Saramago, per entendre que la militància política de José al Partit Comunista Portuguès sempre va ser clara i rotunda. La lectura completa de la seva obra ja permet copsar quin era el seu tipus de compromís. El d’un militant de base, que es va afiliar en plena dictadura de Salazar i mai no es va donar de baixa del partit.
Fins i tot va arribar a formar part de llistes electorals en llocs no elegibles. El 1989, els dos partits d’esquerres portuguesos, el Socialista i el Comunista, tenien opcions de guanyar l’alcaldia de Lisboa en coalició. Saramago, conscient de la importància de l’oportunitat, va prestar-hi el seu nom i el sentit de la seva militància, fent tàndem amb Jorge Sampaio, que al cap d’uns anys seria President de la República. La coalició, anomenada “Per Lisboa”, va resultar vencedora, i durant uns mesos Saramago va presidir l’Assemblea Municipal lisboeta. Aviat però, va adonar-se que l’energia invertida en la confrontació partidària i la gestió política municipal, poc tenia a veure amb la seva manera d’estar en la vida.

Parlem de 1989. No sé què hauria sentit avui Saramago si hagués vist en què ha degenerat la política. Goso aventurar-me a pensar que ja no s’hauria prestat a l’experiment. Tot i així, en diverses ocasions va expressar respecte pels polítics, per la duresa de la seva funció, que en paraules de Pilar del Río, es caracteritza per ser “absolutament necessària, no sempre ben explicada i per això no sempre ben entesa”.

Saramago, lluny del tòpic, sí que venia de la pobresa real. Un home fet a si mateix, de profundes conviccions, que entenia la militància com un compromís vital, gairebé “religiós”, que transcendeix l’oportunisme polític. El visualitzo en el pol oposat dels “nens de casa bona” que, enlluernats per l’intel·lectualisme i l’estètica, van confondre el Maig del 68 amb una revolució. Com el visualitzo molt lluny de tants actors, pintors i escriptors…, que van creure que, pel fet de tenir dots creatives excepcionals, havien de tenir també una veu política i acabaren defensant totes les “causes progres”, d’ofici, amb més o menys convicció i compromís.

Més d’una vegada, estant a la cuina de A Casa, m’he quedat mirant fixament la taula i he imaginat Saramago conversant amb qualsevol dels seus nombrosos i interessants visitants. M’hagués agradat molt ser-hi, no tant per parlar de política, com per escoltar-lo parlar de la vida, de la manera d’entendre-la i de viure-la amb compromís. Perquè sento que va ser la seva manera d’ estar al món —arrelada en la sensibilitat humana i en la coherència vital— la que, entre moltes altres coses, va portar Saramago i tants altres vells comunistes a la militància.

No sé perquè, estant allà —i sabent de  les seves visites a aquella mateixa cuina—, imagino a Santiago Carrillo també assegut fent tertúlia, i penso que, fins i tot amb ell, allà, m’hi hauria sentit còmode. De Saramago he llegit tota l’obra publicada i bona part del que s’ha escrit sobre ell, inclòs el llibre de la seva vídua, Pilar del Rio, —“La intuición de la isla”, una obra excepcional—, i he passat hores a A Casa, a la biblioteca i parlant amb persones del seu entorn. Per això sento que la meva idea d’ell te fonament, el que no m’allibera d’errar en les meves interpretacions. De Carrillo, en canvi, només tinc una impressió llunyana i fragmentària. La d’un líder antifranquista respectat al carrer, però alhora polèmic dins del PCE, admirat com a estratega i criticat per ser massa autoritari i massa pactista amb els protagonistes de la transició. Fos com fos, també amb ell hauria volgut parlar, amb la franquesa de qui busca autenticitat i coherència, malgrat saber que molts pensaran que poca en trobaria.

Parlar de la vida, sí. De com encarar el pas del temps, de com mantenir la fidelitat a uns principis sense deixar de ser lliure, de com la sensibilitat humana pot esdevenir brúixola per orientar-se enmig de les contradiccions. I aleshores, aquella petita cremada que encara avui s’observa a la taula de la cuina de A Casa, deixada per Carrillo en apagar distretament una burilla directament a la fusta, adquireix tot el sentit: fins i tot les imperfeccions, evidenciades en un entorn que convida a l’autenticitat, són infinitament més valuoses que la lluentor buida de la política convertida en espectacle.