Intentant recordar sensacions semblants a les viscudes al nord de Noruega, busco en el calaix de la memòria i apareixen tres situacions que, son les que més s’hi aproximen, però, finalment, tanmateix, no acaben d’evocar-me ben bé el mateix.
Quan vivia al Canadà havia circulat des de la vall del Saint Laurent cap al nord, kilòmetres i kilòmetres, fins on la carretera acaba. No descriuré ara l’efecte que provoca anar veient cartells que diuen: cartell que diu d’aquí 50, 30, 20, 10… kilòmetres, end od road. Efectivament, arribes a un punt en el que, de forma similar a les vies de les estacions de fi de trajecte, s’acaba l’asfalt i hi ha un muret, amb ratlles blanques i vermelles i… davant la immensitat del verd ―blanc si és a l’hivern― dels boscos que, més enllà de les petites poblacions a les que només s’arriba en avió, precedeixen el Cercle Polar Àrtic, l’Oceà Àrtic i el Pol Nord. La sensació no era la que he experimentat a Noruega, d’haver arribat a la fi del món, als confins de la Terra. Era una sensació diferent, contrària en un cert sentit. De limitació, frustrant. Com si t’haguessin posat un mur infranquejable al davant que no podies travessar.
Xile és un país preciós. Però no va ser fins el setè o el vuitè viatge a Xile que vaig aconseguir sostreure’m d’un sentiment de claustrofòbia, de tancament, d’aïllament del món. Recordo està assegut a una sala d’estar de l’hotel Santa Maria, un hotel de poques habitacions, amb encant, al barri de Providencia -un hotel que ja no existeix- i pensar: “A l’est, els Andes, a l’oest, el Pacífic, al nord, el desert infinit d’Atacama i al sud, l’Antàrtida!”. I sentia que m’ofegava… Creuar en cotxe els Andes pel pas del Portillo, i anys més tard els 2.547 kilòmetres que té el desert d’Atacama, em varen permetre constatar que d’aquell territori se’n podia sortir sense haver de volar o navegar! La sensació va ser d’alliberament.
A Nova Zelanda, tenia clar que estava molt, molt, molt, però molt, lluny. A l’altra punta del món. A les antípodes. Era igual tornar passant per Amèrica en direcció est, que passant per Àsia en direcció oest. Vaig fer més de 3000 kilòmetres per carreteres que em recorden molt a les que he transitat aquest estiu a l’extrem nord d’Europa. La sensació, molt especial, és la que més m’aproxima a la que he tingut al nord de Noruega. A Nova Zelanda, Fiordland, Milford Sound, el Franz Joseph glacier, podrien contribuir a completar la semblança. Però no em sentia tampoc a la fi del món com en el cas del Cercle Polar Àrtic.
Les sensacions són subjectives i lliures i, com deia al principi, no fàcilment transferibles. Però és un gaudi intentar compartir emocions. En aquest cas, les que m’ha provocat el viatge a “la fi del món”.
Apareixen les emocions viscudes al Tollfiojrd, o navegant Mar de Noruega cap el nord oest―aclareixo que s’anomena Mar del Nord a l’Oceà Atlàntic que banya la costa del sud de Noruega, mentre que al nord es diu Mar de Noruega―, o el que vaig sentir arribant amb cotxe a Nyksund, una antiga aldea de pescadors que un alemany està intentant reconstruir. Hi afegiria també el viatge per l’E6 cap al nord, sense rumb… I la trobada amb el cap creat per l’escultor suís Markus Raetz a Eggum, una petita comunitat davant del mar de Vestvågøy. L’escultura es diu Hode, que vol dir cap en noruec.
En relació a l’obra de Raetz, per arribar-hi, una vegada aparcat el cotxe, vaig recórrer a peu un kilòmetre o kilòmetre i mig. A l’esquerra i al fons, una bonica muntanya, als peus de la qual, un llac amb una cabana. A continuació, el camí que, amb la barreja de prat i platja, tenia
MARIA IRELAND A NESVIK
una amplada (aquí em puc equivocar de proporcions) d’uns dos-cents metres i a la dreta el mar. Només quan t’acostes veus, allà al mig de la natura, un cilindre d’uns 180 cm d’alt per 30 cm de diàmetre, damunt del qual hi ha el cap que, crec recordar, té una mida natural. Si no t’ho expliquen mai trobaries aquella obra d’art allà “perduda”.
L’estimada Maria Ireland parla de les emocions que va sentir davant l’escultura, comparant-les amb quan es creia que l’experiència de la COVID, milloraria la humanitat (!). Les podria escriure amb altres paraules per tranmetre el mateix. Però les transcric, perquè són emocions que comparteixo:
“… Cuando la vi, la miré, la toqué, la viví, me provocó una sensación de vacío interior, de euforia, de ansiedad, de belleza infinita, de éxtasis y también de volatilidad, incertidumbre, complejidad y ambigüedad.
Las mismas emociones que vivo en este momento ante el nuevo cambio de la ‘próxima normalidad’. Y quiero vivir todas estas emociones como únicas, agradecerlas, aprender de ellas y adoptarlas para el Next Normal.
Esta escultura cambia de forma y muestra 16 formas de cabezas diferentes mientras te paseas a su alrededor. Desde un punto de vista parece una cabeza clásica, y desde otro ángulo parece una cabeza al revés pasando entremedio por múltiples composiciones de una belleza indescriptible.
Si Markus Raetz ha podido crear esta multitud de miradas, sería maravilloso que también nosotros aprendiéramos a mirar a los demás de múltiples maneras y tener más empatía e inclusivismo…”.
El record de navegar pel Mar de Noruega, en primer lloc, m’evoca un mar perillós. Les onades van fer que el viatge fos “inoblidable” per a uns quants passatgers, que es van trobar molt, molt malament. El fort vent va fer que fos el moment més fred del viatge, que vaig mirar de contrarestar amb sis capes de roba. A bavor veia la línia de l’horitzó pujar fins a dalt de tot i baixar fins a baix de tot! Balenes a banda ―que sempre és apassionant tornar-les a veure―, el que em va meravellar va ser la companyia constant d’una mena d’albatros, d’una bellesa en sí mateixos i en la manera de volar, extraordinària! Es veu que són quasi exclusius de l’hemisferi sud, però alguns es poden veure escadusserament al nord. Però allà estaven, mar endins. Amb la seva capacitat de volar milers de kilòmetres sense parar.
Una altra estampa bonica. La d’una tarda conduint en estat quasi meditatiu, per carreteres sense vorals i, en molts trams, sense ratlles pintades ni al mig ni enlloc i prou ben asfaltades, però… El perquè el vaig aprendre -abans m’hi he referit- a Nova Zelanda. Quan amb 5.400.000 habitants i 385.000 km2 (7.500.000 habitants i 32.000 km2 a Catalunya), tens una densitat de població de 14 persones per km2, (242 a Catalunya) i d’entre tres i quatre persones per km2 on jo estava, succeeix que a les carreteres no hi ha cotxes! Per ric que sigui el país, no li cal gastar més del compte en carreteres. Quan circules sol, no et calen ratlles. Ni contínues, ni discontínues. I si t’has d’aturar, a banda i banda de la carretera tens tot l’espai del món. No et calen vorals! I en zones muntanyoses de corbes, on cal, ja hi ha ratlles contínues i zones per aturar-te si ho precises.
Si a mi conduir, normalment ja em relaxa, fer-ho en les condicions descrites, contemplant muntanyes precioses, llacs, platges de sorra blanca, fiords… Si existeix quelcom semblant a levitar a la fi del món, doncs això. Més o menys això que imagino, deu ser el que vaig sentir!
Vaig aturar-me per sopar a les 18 hores a Laksvatn. A la barra, un veritable viking parlant noruec amb un finlandès, que parlava la seva llengua i s’havia perdut, em va fer l’efecte que s’entenien igual de bé que jo parlant en català amb algú de Xàtiva, de Manacor o de Ciutadella.
Ho creieu o no, encara no havia buscat informació sobre Noruega i el viatge estava a tocar de la fi. Tampoc em vaig trobar gairebé ningú durant els dies que vaig estar per allà. Així que mentre menjava una mena de sopa espessa, o si voleu puré liquat, amb trossos de peix i verdures amb predominança del tomàquet ratllat o triturat, molt bona i, com tot el que et serveixen, tan calenta que cremava, vaig cercar informació a Google. Mireu-la amb ganes de completar el dibuix fet fins ara sobre el que he sentit en aquest viatge inoblidable.
Em va sorprendre llegir que segueixen creient i confiant en la democràcia i saber que els 5,4 milions de noruecs són, segons les Nacions Unides, els ciutadans més feliços del món… En què quedem, doncs: els diners fan la felicitat o no? En qualsevol cas, està clar que vendre petroli als altres ―ells en consumeixen molt poc i són líders en baixes emissions de CO2― dona més que vendre salmó i bacallà!
Són líders mundials en desenvolupament humà, i pel que fa a la corrupció en el sector públic, són el quart país del món amb menys corrupció. El primer és Dinamarca, el segon Finlàndia i el sisè Suècia. Sembla que Escandinàvia implica trets en comú!
També són els que matriculen més cotxes elèctrics i híbrids endollables del món! Un de cada tres, un 33% del total! El segon de la classe és Holanda amb un… 5%!!! I és que l’any 2021 les vendes de vehicles elèctrics van suposar el 65% del total i el 22% ho van ser de híbrids endollables! No cal dir que els incentius són múltiples, més enllà de deixar-los circular ―que també― per carrils bus.
El sistema de recollida selectiva d’escombraries, s’ha de veure. No m’hi estenc explicant la peripècia que vaig viure per fer la separació de residus a les cases que vaig llogar… Quedeu-vos que volent-ho fer bé a la manera nostra, vaig prendre consciència del malament que ho fem!
Sembla que es tracta de societats modèliques i tot el que he viscut, em referma la sensació subjectiva que Escandinàvia, per raons socials, culturals, econòmiques, polítiques, ambientals…, conforma una realitat molt diferent, no ja de l’Europa mediterrània, que és evident. També de centre-Europa.
La meva impressió és que també són molt diferents d’altres països ―com a mínim dits― desenvolupats, com Estats Units, que en aquest cas la diferència pot ser òbvia (liberalisme a ultrança versus paradís de la socialdemocràcia), però no només. Canadà, Nova Zelanda o Austràlia, que a priori podrien fer pensar en semblances, són força diferents.
Partint de què la perfecció no caracteritza els humans, em vaig forçar a mirar de “malpensar”, dient-me a mi mateix que alguna cosa rara han de tenir aquests noruecs. Amb la nit polar, la neu i el fred… Tan poca gent. Tant silenci. Recordo novel·les i pel·lícules (ara no sabria dir cap títol concret), amb històries molt macabres. I també una notícia ―certament de Suècia, però vaja― que parlava d’un percentatge molt alt (no recordo ara exactament quin, però sorprenentment alt) de persones grans que, vivint soles, eren trobades mortes a casa després de tres o quatre mesos del decés. Ningú les trobava a faltar! El cert, però, és que, si bé a distància encara, això ja es comença a donar-se en el
nostre país.
I lligant amb això ―i acabo― fa pocs dies un amic em parlava de problemes greus d’alcoholisme a Noruega. La nit, el fred, molta vida a casa, poca vida comunitària… Però no! La realitat és que les restriccions legals sobre la compra i consum d’alcohol són brutals. He mirat el ranking a Europa i he vist Txèquia, Letònia, Lituània, Alemanya i també Espanya a dalt de tot i Noruega molt més avall!
En fi, deixem la incògnita sobre si la “quasi perfecció” és més aparent que real. Personalment, em quedo amb un tresor meravellós, fruit d’una experiència inoblidable i amb moltes ganes d’anar a passar un hivern al nord de Noruega i veure aurores boreals!