PEP ANTONI ROIG
En el primer post d’aquesta sèrie, vaig començar pel final de la setmana que li dona títol (veure “Setmana del 6/2/2023 al 13/2/2023. Fets públics, sensacions íntimes (1)” del 13 de febrer del 2023). Aquesta setmana, pel que fa a Barcelona, va acabar dijous dia 9 i té uns noms propis: Pep Antoni Roig, Miquel Puig, Jordi Pujol, Montserrat Dameson i Núria Orriols. Polítics que fan d’escriptors, escriptors que fan de periodistes, periodistes que fan d’escriptors… Persones molt diferents. Molt, molt diferents. Vinculats o vinculables, alguns d’ells a Convergència, ERC, la CUP. D’edats molt diferents, des dels gairebé 93 de Jordi Pujol, als 25 de Montserrat Dameson, passant pels 68 o 69 de Miquel Puig, els 34 de Pep Antoni Roig i els pràcticament 31 de Núria Orriols. Igualment, tots ells em vinculen, per raons també molt diferents, al passat, excepció feta d’en Pep Antoni Roig que, per ser amic del meu fill Pau des que sent petits anaven junts a escola, forma part del passat, sí, però, a través del meu fill, també del present.
Aquesta constel·lació de persones, per uns dies, m’ha fet veure una pel·lícula del passat amb la mirada del present. En aquest post i en els següents, em referiré a tots ells.
En el post precedent a aquest (veure “Setmana del 6/2/2023 al 13/2/2023. Fets públics, sensacions íntimes (1)” del 13 de febrer del 2023) em referia als actes als que vaig assistir, durant la setmana de marres, dient:
“Actes en els que m’he trobat molts polítics i molts periodistes coneguts. Persones del meu passat, per a res del meu present, que els hi costa tractar-me des de la perspectiva de la meva situació actual, o simplement no poden fer-ho, perquè la desconeixen”.
La pel·lícula del passat em fa pensar —no cal que hi busqueu translació mimètica, les sensacions són lliures— en La Grande Bellezza. Malgrat tenir la mateixa edat que el protagonista i, tot i que de manera diferent, dedicar-me a escriure, poques coses en comú tinc —alguna sí— amb Jep Gambardella. El personatge, aprofitant la fama que li va donar una novel·la escrita quan era jove, es dedica a viure bé, escrivint articles per a la premsa —activitat que la troba “una collonada”— i freqüentant festes frívoles amb personatges frikis. Aquests dies he trobat alguns periodistes del passat —que, segons manifesten, no viuen tan còmodament com Gambardella— i certs polítics del passat, alguns molt concrets dels quals, una minoria, em van recordar el frikisme d’aquestes festes frívoles a les que assistia Gambardella, a La Grande Bellezza, observant com es movien en aquests actes, què comentaven i què em preguntaven…
Cap d’aquests es creurà que el meu present, la mirada amb la que els miro, la trobaran més a Cinema Paradiso (la cosa avui va d’italians). Una pel·lícula que em referma —que no cal, però bé— la decisió presa sobre en quin tipus d’entorn i com vull viure la meva vida, i per tan on, amb quin tipus de gent i com no la vull viure.
Amistat, estima per les persones i la natura i, més que recuperació de la innocència —malauradament impossible—, tanta aproximació com sigui possible a la mateixa. A la dels nens. La que visc amb el meus néts, la que viu Totó amb Alfredo i Alfredo amb Totó. La que reviu el cineasta adult Salvatore, quan torna al poble per a l’enterrament d’Alfredo i retroba Totó, el nen que ell mateix va ser. La que ens ha emocionat i ens emociona a tots quan veiem Cinema Paradiso. Aparentment un homenatge al cinema. Realment un cant a la vida.
Dilluns 6 de febrer de 2023
Espinàs, l’avi amb milions de néts. Obituari íntim. Pep Antoni Roig. El Nacional.
“(…) Això no treu, és clar, que per als de la meva generació, els nascuts a finals dels vuitanta, Espinàs fos un senyor que mai no va ocupar cap conversa amb els amics mentre bevíem Xibeca. Tampoc va ser un autor que recomanéssim mai a la primera xicota, ja que era molt menys modern i cool que Monzó, Casasses o Marçal. Evidentment, mai no va ser un articulista de qui retalléssim cap columna per penjar-nos-la al suro de casa. Però curiosament, un dia molts vam descobrir que érem néts postissos d’aquell senyor amb pipa per una senzilla raó: el món que coneixíem, el món que estimàvem i el món que trepitjàvem havien estat escrits abans per ell. (…)
Els fills de la Barcelona olímpica crèiem que escoltar grups de música en català com Els Pets, Lax’n’Busto o Sopa de Cabra al casset del cotxe era normal, però no sabíem que allò no hauria estat possible sense gent com Josep Maria Espinàs i els Setze Jutges. Els fills del Club Super3 pensàvem que tenir una televisió en la nostra llengua era logiquíssim, però desconeixíem que feia escassos trenta anys que existia la premsa en català i que l’Espinàs també estava allà, escrit des del primer número de L’Avui. Els fills del Jordi Culé assumíem que sempre s’havien celebrat els gols del Barça en català, però desconeixíem que aquell Cant del Barça que ens sabíem de memòria, com un Pare Nostre, l’havia escrit l’any 1974 un tal Espinàs juntament amb Jaume Picas.
En definitiva, nosaltres, els fills dels fills d’aquells nens nascuts abans de la Guerra Civil, no ens podíem ni imaginar que, si érem catalans, parlàvem català i vivíem en un país que es diu Catalunya era, sobretot, perquè érem els néts dels qui no havien pogut matar”.
Amb aquest fragment de l’article del Pep Antoni Roig, en tinc prou per explicar-vos l’emoció que em va provocar que un representant de la generació dels meus fills posés en valor l’herència rebuda de la generació dels meus pares. I aquest lligam que ens deixa als boomers al mig, em reconforta. No pretenc ara —seria ridícul i estaria fora de lloc— trencar aquesta màgia que fabrica en Pep Antoni, per buscar els nostres mèrits generacionals. Diré dues coses, no gaire meritòries. De moment, haurem estat l’única generació que, en termes generals, haurà viscut millor que els nostres pares i —sempre parlant en general— millor que els nostres fills. I, millor o pitjor, hem estat capaços de transmetre certs valors. Els que hem tingut clara la nostra identitat catalana, la llengua, la cultura, els valors, una determinada manera de ser, hem aconseguit, si més no, deixar-los-hi en el menú d’opcions, la possibilitat de fer seva aquesta identitat, amb tot el que comporta, que no és poc.
Aquest article, en el més íntim, em va emocionar i em va reafirmar en la meva creença que podem estar tranquils.
Tranquils, perquè la generació dels nostres fills seguirà defensant la nació i la identitat catalanes. Tranquils, perquè no és cert que els joves siguin un desastre, que no es pot confiar en ells. Egoistament, vull pensar —potser només és una reacció freudiana de fals intent de tranquil·litzar la consciència— que no ho devem haver fet tan malament, col·lectiva i individualment. I, personalment, que fa temps que vaig esforçant-me per posar en ordre les coses, de manera que el tram final de la meva vida el pugui viure feliç i amb la sensació d’haver fet els deures —cosa que de moment és així i espero que es mantingui i millori—, em treu un pes de sobre, molta pressió, veure que tenim un bon
CARLOTA CLAVELL PI-SUNYER
relleu generacional. Tan bo, que crec que ho faran millor que nosaltres. Això dona molta pau i felicitat.
L’emoció que em provocà l’homenatge d’en Pep Antoni a l’Espinàs, va fer que reenviés el seu article a un munt de persones i que el pengés a Linkedin sota el lema “Confiança absoluta en els nostres fills, i en els nostres nets”.
Em va fer especial il·lusió compartir l’article del Pep amb la Fina Pi-Sunyer, mare de la Carlota Clavell, companya d’escola d’en Pep Antoni Roig i del meu fill, Pau Via. Però, a banda d’aquest fet, si es tracta de valorar llegats i transmetre’ls, és filla de Pere Pi-Sunyer i Bayo, fill d’August Pi-Sunyer i nebot de Carles Pi-Sunyer. La mare de la Fina, Maria Teresa Peyrí Macià, era neta del president Francesc Macià.
No és d’estranyar que la Fina, filla i neta del catalanisme de pedra picada i de l’exili republicà, fos de les persones que més valorés l’article del Pep Antoni.
– Ufff, m’he emocionat… Gràcies per enviar-me ho —em va dir.
– Quina il·lusió, Fina, que puguem pensar que, a la generació dels nostres fills, hi haurà de tot, com a la nostra i com a totes. Però, com a mínim, la flama continua encesa. La veritat és que fa molt i molt goig —vaig contestar.
– Doncs sí, Josep Ma. La veritat és que m’ha emocionat pel ben escrit que està. Està escrit amb molt sentiment i amb molt coneixement de causa. Mira, el meu pare sempre explicava allò de Veneçuela, l’època de l’exili a Veneçuela, quan li preguntaven —els mateixos republicans espanyols—: “¿Pero por qué hablas en catalán, aquí en Venezuela? Pero si ya no estás en Cataluña, hombre. ¡Relájate!”. Bé, aquests fets, aquestes experiències, amb el seu significat, han anat passant de pares a fills, i escolta… És veritat que els nostres fills ho tenen absolutament present. Tot, tot plegat. O sigui, entre tots, ho estem fent força bé… —va acabar la Fina.
Aquest va ser un intercanvi de boomers emocionats, amb els ulls humits, fruit del reconeixement dels joves “Peps Antonis” als anyorats “Espinassos”!!!
Amb en Pep Antoni, sabia que compartíem passió per Josep Pla. Som “planians” (veure, entre altres, aquest article). Però ja només em va faltar que en l’article que avui m’ocupa, referint-se als llibres i articles de viatges de l’Espinàs, triés l’exemple de la Terra Alta:
“Sense haver-lo conegut mai, molts vam entendre gràcies a ell que es podia anar d’excursió a la Terra Alta i fer-ne un llibre amb cabuda dins un sistema cultural propi”.
He descobert tard la Terra Alta, però m’ha entusiasmat. Visc al Baix Ebre, ho tinc a tocar i he aprofitat la proximitat per conèixer la bellesa d’aquesta comarca. Pobre com la resta de comarques ebrenques (Montsià, Ribera d’Ebre i Baix Ebre), la bona gent i el paisatge, la fan una de les més riques. La Quima Suñé em va descobrir els racons de la Pobla de Massaluca, el seu poble. Jo sol he gaudit molt visitant Horta de Sant Joan, Pinell de Brai, Bot, Gandesa, Batea, Prat de Compte… I les muntanyes, l’Ebre entre elles, i els paisatges. Una terra massa oblidada per tothom. Per suposat per Madrid. Però també per Barcelona i per Tarragona… Pep Antoni Roig, a través d’Espinàs, l’ha posat a lloc per un moment.
En fi… Un dilluns intens, enriquidor, emotiu, gràcies a la connexió d’un jove escriptor amb “el seu avi Espinàs”. El gran home i gran català que fou Josep Ma. Espinàs. No cal que m’hi estengui més. Era un home prudent, auster i discret que ja va deixar escrit que no volia rebre una sobredosi d’elogis un cop mort. Tampoc era el que més li agradava en vida.
Dimarts 7 de febrer de 2023
Benvolgut Miquel, m’hauràs de disculpar.
Com deia al començament, l’estada a Barcelona, aquesta setmana ha estat més llarga per la presentació de tres llibres, deixeu-me dir d’amics. Per ser precís, Miquel Puig va ser company durant anys al Govern de la Generalitat, va participar en un treball que vàrem codirigir en Jordi Sánchez i jo, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, en els primers anys del segle actual (amb Rosa Culell, Margarita Robles, Josep Ramoneda, Joan Cornudella, Xaier Marcet, Xavier Escribano, Alfred Bosch…) i ara ja fa molts anys que som companys a la Fundació Barcelona. Fins fa poc, va ser regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona. Desconec si té intenció de tornar-se a presentar a la primavera.
Segurament, en Miquel no és conscient de què vaig estar en la presentació del seu últim llibre La ciutat insatisfeta. Tot el que Barcelona pot arribar a ser.
Tinc dos nets preciosos, simpàtics i bonics, en Claudi i l’Enric, que aquella tarda m’esperaven i, amb ells, procuro no fallar mai. Ja que amb els meus fills no vaig poder o no vaig saber prioritzar-los, en un moment que viure semblava sinònim de treballar, ara ho vull fer. Tinc més temps i com que diuen que envellint et vas tornant com un nen, això deu facilitar les coses. De nou, visca l’enaltiment de la innocència magistralment plasmat a Cinema Paradiso.
Com dirien els francesos bref, vaig arribar tard a la presentació d’en Miquel, ell estava ocupat amb la presentació i el que fa al cas en aquests actes, i em vaig limitar a comprar el llibre i marxar.
Amb en Miquel, vàrem compartir uns anys de treball a la Generalitat, en els que no existia ni el rellotge, ni el calendari, ni gaire diferència entre “laborables i festius”, ni entre nit i dia. La família en va patir les conseqüències. Moltes vegades per haver d’atendre obligacions protocol·làries amb polítics, periodistes i altres “espècimens”, tan frikis com els col·legues de Jep Gambardella. No és d’estranyar que, els “d’entre aquests”, que no han pogut seguir la meva trajectòria, quan em veuen ara, reaccionin tractant-me com si fos una mena de
PAU VIA ESPINAL I FILLS
Gambardella!
Afortunadament, els meus dos fills, a banda de repetir-m’ho cada vegada que ——sempre de forma maldestre— he intentat demanar disculpes, perdó… m’han demostrat que, en termes de resultats —pràctics, però sobretot humans— han reeixit. En Pep Antoni Roig, per mimetisme, m’ha reconfortat. Des del Cinema Paradiso, la Vida è bella. Fins i tot es pot mirar amb tendresa el passat, sencer, inclosos alguns dels seus protagonistes més frikis. Amb més raó, els més grans protagonistes del mateix, com Josep Maria Espinàs i Jordi Pujol, per no moure’m, pel que fa a les referències, més enllà de les que, per a mi, han marcat la setmana en qüestió.