1978
Quan vaig començar aquesta sèrie de posts, en volia escriure quatre de seguits, però em vaig haver d’aturar després de publicar el segon. Una sèrie de viatges en les darreres setmanes han fet que hagi passat un mes des de l’última publicació, i prou coses com perquè el fil que reprenc ara, tot i ser el mateix que vaig agafar per als dos primers posts, potser em portin a seguir-lo d’una forma diferent.
El tercer post de la sèrie, aquest, anava i segueix anant al voltant de la presentació del llibre del president Pujol, el 8 de febrer passat, una reedició de Des dels turons a l’altra banda del riu. I el quart, sobre el llibre de la periodista Núria Orriols, Convergència metamorfosi o extenció, l’endemà, el dia 9 de febrer.
De fet, vaig començar a escriure un esborrany d’aquest post a mitjans de febrer, que deia:
“Si em perdo en un poble o ciutat que en tingui, busqueu-me en una llibreria.
Si em veniu a veure al Delta, pot ser que em trobeu llegint al porxo de casa, en alguna caleta o a la terrassa de qualsevol bar. O bé escrivint. Normalment a casa.
A Barcelona, la llibreria Ona, situada a cinc minuts a peu d’on m’estic quan hi vaig, és com la meva segona casa a la ciutat. El passat dia 8, encara que Jordi Pujol no hi hagués presentat el seu llibre, —que vaig llegir, i em va frapar, a principis dels anys 80 del segle passat—, hagués pogut estar perfectament a la llibreria Ona. Aquell dia, però, hi era perquè soc convergent i volia ser-hi…”.
Bé, aquí canvio una mica la cosa, vist el que ha anat passant i segueix i seguirà passant, sembla que cada vegada més, amb Pujol i Convergència…
Sé que vaig contracorrent i que gairebé ningú em creurà. Però…
Deia en el post “Setmana del 6/2/23 al 13/2/2023. Fets públics, sensacions íntimes (1)” del 13 de febrer de 2023, referint-me a la interpretació feta per un periodista d’un comentari meu:
“(…) A partir d’aquí, el risc que qualsevol cosa que digui, interpretada des de maneres de veure la realitat, que res tenen a veure amb mi i amb la meva manera de viure i de pensar actual, o retorçada fins poder usar-la com a suport a les seves tesis (en ocasions preconcebudes, dèries), en la mesura que, particularment, l’actualitat, ni m’entusiasma, ni la segueixo amb gaire detall, el resultat pot ser una manipulació de les meves paraules, més o menys intencionada”.
Una companya, l’Helena Ris, quan Pujol treia majories absolutes amb Convergència i molts, fins aleshores autoproclamats “d’esquerres”, anaven mutant cap a Convergència, per allò d’acostar-se al “sol que más calienta”, o perquè tothom té dret a canviar, em deia: “S’ha d’admetre que, des que et conec, no t’has mogut mai de les teves posicions polítiques. Potser s’ha mogut Convergència, però tu no”.
I crec que tenia raó. Comprendreu que presumir “d’immobilista”, no té per què resultar gaire “sexy” . Ara bé, quan qui, sense que t’hagis mogut, pretén que sí que t’has mogut, per poder titllar el moviment d’incoherent i la suposada posició personal —que no és tal— l’extrapola a un partit, que es diu Junts per Catalunya, que no és el meu (jo soc de Convergència), doncs…
Si per un moment he de sortir del meu retir del Delta, on ni la meva vida, ni els meus interessos, habitualment, tenen res a veure amb la política, l’actualitat, el periodisme “creatiu” que la deforma… doncs bé, en tal cas, temporalment, recupero el meu uniforme d’urbanita barceloní, i em situo en el manicomi urbà del que he fugit. Em comencen a parlar de violacions, violacions infantils, crims masclistes, fum, contaminació, soroll, individualisme, egoisme, soledat no desitjada, metavers, intel·ligència artificial (estupidesa natural?) i també de música urbana, exposicions, concerts, immigració, moviment LGTBI, beneficis bancaris, poliamor, superilles, política, polítics, i turistes i indígenes locals que es pixen pel carrer. Quan tot això passa, aleshores em poso en modus convergent.
Quan em porten a aquest terreny, que normalment no forma part de la meva vida, ni del meu pensament, perquè expressament he volgut abandonar el territori del deliri, aleshores explico que sempre he estat i soc convergent i que no hi fa res que —en la meva opinió, de forma absurda — decidissin eliminar Convergència.
Els convergents seguim existint sense Convergència. I com que això emprenya molt a bastants, diuen que potser sí, però que fins ara hem estat amagats i ara tenim “la barra de sortir de l’armari”. Fins i tot, estic disposat a admetre que, afortunadament, passo la major part del meu temps “dins l’armari”, però quan em trobo en aquesta selva, si cal, surto de l’armari, sense cap problema. I si al damunt em trobo un periodista d’aquests que viuen d’interpretar, retorçar, manipular i adaptar al seu gust la realitat, aleshores, si convé, exagero la nota. Entenc que s’emprenyin…
—Ah! Però tu estaves pujat a la figuera de l’independentisme selvàtic i ara dones suport a Trias? —diu, el que intenta fer evident una mena de síndrome esquizoide.
—Sí —contesto, veient com se li posa cara de: “Ah! Ja tinc la notícia!”. “Si això és notícia”, penso jo.
—Però tu ets de Junts per Catalunya!
—No. Jo no soc de Junts per Catalunya. Soc de Convergència.
—Va, no em maregis, que tu tens orgasmes amb Puigdemont.
—No. No tinc cap orgasme amb Puigdemont. Però l’aprecio i em cau molt bé des que, estant a l’executiva de la Joventut Nacionalista de Catalunya (en soc un dels fundadors), vàrem fer militant amb en Carles. Ell, com jo, sempre ha estat independentista.
—Però ell ara és de Junts.
—Sí, això sembla, més o menys. Ell, potser sí. Però jo no.
—Ets amic d’en Puigdemont i mai has criticat Pujol, que no és independentista.
—Aprecio Puigdemont i admiro Pujol, que ni és, ni mai ha estat independentista —almenys no ho ha manifestat —, però com jo, és convergent.
—I amic d’en Trias i ara li dones suport, quan tampoc és independentista.
—Mai he parlat amb Trias sobre independència. Durant anys vaig parlar de sanitat i d’altres temes. Ara de Barcelona. I també del Barça i dels nets. Tant em dona si és independentista o no ho és. Trobo a faltar l’alcalde Maragall que ens va fer sentir orgullosos de Barcelona. Ara Barcelona em fa llàstima i no veig ningú, Trias a banda, que em garanteixi que l’alcaldessa que va acceptar els vots de Manel Valls, per ser-ho, passi a ser més emèrita que el successor de Franco i deixi de destrossar la ciutat.
—Ah! Ara ho entenc! Tu estàs per la sociovergència.
—Tots els que esgrimiu aquest recurs, esteu pel tripartit. Em sembla que teniu un relat predefinit i voleu que la realitat s’adapti a la crònica que ja teniu escrita. Teniu un tripartit tàcit a Madrid i a l’Ajuntament de Barcelona. El pressupost de la Generalitat s’ha aprovat gràcies al tripartit (afortunadament, eh?, perquè la pròrroga hagués estat catastròfica) i els convergents, aquí al mig, fem nosa. Només us faltava que Pujol tingués la gosadia de tornar a treure el cap —quin pocavergonya!— i que tot d’una, ni més ni menys que la sempre obedient La Vanguardia, el comte de Godó, vagi posant les coses al seu lloc. Què estrany, oi?… Què deu estar passant entre les forces vives de Madrid, perquè La Vanguardia expliqui la veritat de l’Operació Catalunya, del cas Pujol i d’altres?
Des dels Turons a l’altra banda del riu, el vaig llegir abans de tenir 30 anys, al Canadà. Em va impressionar la cruesa amb la que tractava Jordi Pujol a la generació anterior. Per tant, no vaig anar a la llibreria Ona perquè em presentessin un llibre que havia llegit fa més de quaranta anys. He de dir que vaig empatitzar amb la jove periodista de 25 anys, Montserrat Dameson, que es va mostrar tan sorpresa com sorprès em vaig quedar jo, quan tenia la seva edat, per la recriminació despietada de Pujol cap a les generacions precedents. He intentat parlar amb ella, perquè m’interessava molt saber de primera mà, escoltar en paraules seves, els matisos d’aquella sensació. No ho he aconseguit. Li he demanat, però no he obtingut resposta…
Per què hi vaig anar?, direu els que no compreu el relat de l’odi. Els que titllen Pujol de mafiós, ja no pregunten. Donen per fet que els qui vàrem anar som tan execrables com ell. Però deixem aquests…
Hi vaig anar perquè considero que un dels més grans estadistes de l’Espanya del segle XX, si no el més gran, ha estat Jordi Pujol.
Mai vaig ser “pujolista”, ni “roquista” (com se m’havia atribuït durant anys) ni “triista”. Era, simplement, convergent, com ara. He respectat molt, sempre, Miquel Roca, a qui aprecio. Potser no acabo d’entendre la seva evolució. Però els meus amics tampoc entenen del tot com han canviat les prioritats en la meva vida, respecte de l’època de la que parlo.
Xavier Trias és un amic estimat i Jordi Pujol ha estat un gran polític, un estadista, considero que va ser una sort poder treballar amb ell i des de la percepció personal que en tinc, no des del que s’ha explicat, modestament, faré el poc que estigui en la meva mà, per no barrejar pomes i peres, i contribuir a què aquest home sigui reconegut com el que va ser en realitat. El fet d’haver defraudat la hisenda pública, com va reconèixer ell mateix, no l’ajudarà. Qui conegui de primera mà el desinterès absolut de Jordi Pujol pels diners, aquest fet el pot sorprendre més encara. En qualsevol cas, tan evident és que els diners mai li van importar el més mínim, com ho és que va defraudar hisenda, abans de regularitzar la situació.
Molts quedarien decebuts si sabessin que l’eventual càstig potencial que li desitgen, més enllà del mediàtic, per a ell mai serà superior al càstig de, probablement, morir sense el reconeixement que hagués tingut, si aquesta situació irregular no s’hagués produït.
Mai vaig tenir una relació personal fluida, ni fàcil, amb el president Pujol. Vaig treballar-hi temps i vaig passar hores a soles amb ell, despatxant, normalment a altes hores de la nit, a la Casa dels Canonges. Per a mi mai va ser fàcil el tracte amb ell. Ni ell va ser especialment cordial amb mi. Però, més enllà de la difícil “química personal”, sempre el vaig respectar i admirar, i mai he deixat de fer-ho. Gaudir del seu coneixement enciclopèdic i de la seva visió de la política i del món, redueixen a la categoria d’anècdota, la difícil relació personal. Que, tot sigui dit de pas, sempre vaig voler millorar i penso que amb els anys ho he aconseguit i m’he sentit correspost.
El dia 8 de febrer, vaig anar a retre homenatge públic “en petit format”, el possible donades les circumstàncies, a aquest gran polític. L’atzar va fer que assegut al meu costat hi tingués un bon amic, apreciat, amb el que fa bastants anys, vàrem codirigir un seminari sobre política al CCCB, quan n’era director Josep Ramoneda. El grup era molt transversal: Margarita Robles, Rosa Cullell, Miquel Puig, Xavier Escribano, Joan Cornudella, Alfred Bosch, Xavier Marcet, diria que Joan Coscubiela… Parlo de Jordi Sànchez, independentista com jo, però no convergent. I, per damunt de tot, amic. Curiosament, l’endemà coincidiríem de nou l’un al costat de l’altre, en la presentació del llibre de Núria Orriols.
També hi vaig veure Joaquim Nadal, Carles Campuzano, Santi Vila, Miquel Roca, Joan Gaspar, Antoni Vilà-Casas, entre molts altres. Em va fer molta il·lusió trobar-hi el jove escriptor de l’òrbita “cupaire” i amic del meu fill Pau —que no sé si hi era per raons professionals, per curiositat o d’altres— Pep Antoni Roig (veure post “Setmana del 6/2/23 al 13/2/2023. Fets públics, sensacions íntimes (2). Pep Antoni Roig (Josep Maria Espinàs i Josep Pla)” del 19 de febrer de 2023).
En acabar l’acte, vaig anar a comprar el llibre. A banda que era una reedició amb aportacions de Joan Safont, el meu, l’original de feia quaranta anys, tot i estar dedicat pel president Pujol, el vaig regalar. “Quina mala educació!”, deureu pensar!
Vaig viatjar per primera vegada al Quebec l’any 1980, després d’haver-se celebrat el primer referèndum d’autodeterminació. Aleshores vaig conèixer Louise Harel, vice-presidenta del Parti Québecois a Montreal, que ocuparia diferents ministeris amb René Lévesque i Jacques Parizeau, i a Jean-Yves Duthel, originari d’Alsàcia, que va ocupar diferents càrrecs. En aquell moment crec recordar que era responsable de comunicació de Lévesque.
Posteriorment, quan jo ja estava estudiant a Montreal, vaig anar a una conferència de René Lévesque, convidat per Louise Harel, amb qui havia mantingut el contacte, i aleshores ja no era ministra, era diputada al Parlament. René Lévesque va perdre les eleccions de 1985 front Robert Bourassa, del Parti Liberal.
Vaig anar a la conferència amb dos llibres. La passion du Québec de René Lévesque i… Des dels turons a l’altra banda del riu de Jordi Pujol.
Louise Harel sabia que em volia fer dedicar pel líder quebequès el seu llibre, i me’l va presentar.
Jo tenia 28 anys i em va impressionar força poder parlar uns minuts amb l’home que havia fet possible el referèndum d’autodeterminació del Quebec, del maig de 1980, malgrat perdre’l. Me’l va dedicar i jo li vaig regalar el meu llibre Des dels Turons a l’altra banda del riu, com he dit, dedicat pel president Pujol. Lévesque acabava de perdre les eleccions i l’etapa de majoria independentista havia acabat. El món al revés, Pujol feia dos anys que havia obtingut la seva primera majoria absoluta.
Lévesque, tot i no conèixer personalment Pujol, sabia perfectament qui era i coneixia bé la situació de Catalunya dins d’Espanya. Recordo que quan ens vam acomiadar em va dir: “Bon séjour chez nous. Je vous souhaite que la Catalogne arrive au but, tel que le Québec le fera, sans doute, dans l’avenir“ (que tingueu una bona estada amb nosaltres. Us desitjo que Catalunya arribi a l’objectiu, com ho farà, sens dubte, el Quebec en el futur). Ho recordo, perquè em vaig anotar la frase sota la dedicatòria de Lévesque, en el llibre que encara conservo. De moment, ni ells, ni nosaltres hi hem arribat. A ells els hi va anar del 0,5% dels vots en el segon referèndum de 1995! No cal dir que amb el 50% més 0,5%, el Canadà en va tenir prou per retenir el Quebec dins la federació!
El meu llibre dedicat per Jordi Pujol, deu estar en alguna lleixa de la biblioteca de la Fundació René Lévesque, a Montreal.
Per completar l’anècdota recordaré que Lévesque, fumador empedernit, va morir d’un infart, el dia de Tots Sants de 1987, amb només 65 anys. Amb uns companys de la universitat, vàrem intentar anar al funeral, però no ens vàrem poder ni aproximar al cordó de seguretat. Milers i milers de persones emplenaven els carrers adjacents. Totes les banderes a mitja asta. No recordo els dies decretats de dol nacional. En fi… De nou el món al revés? Encara no ho sabem, però…
Mentre feia cua per comprar el llibre reeditat, i així recuperar-lo per a la meva biblioteca, vaig enviar fotografies de l’acte a una persona molt estimada que hagués volgut ser-hi, i amb la que, per raons molt particulars, m’hagués agradat compartir l’acte. Però estava a Mèxic, i no va ser possible.
Contràriament al meu primer exemplar, aquest segon, de moment, no està dedicat. En acabar l’acte, a banda que no era el moment, ni era oportú, la gentada tampoc m’hagués permès acostar-me al president. Això no serà obstacle per, sens dubte, tornar-me’l a llegir, quaranta
2023
anys després.
Al sortir, feia fresca i vaig decidir anar a caminar una estona. I a donar-me un temps per al record, abans de tornar-me a tancar a l’armari.
Abans d’acabar, recordaré que aquesta sèrie de posts, en principi ha d’acabar amb un quart, al voltant del llibre de la jove periodista Núria Orriols -una gran professional- Convergència: metamorfosi o extinció. Extinció segur que no. Metamorfosi? Avanço -és una opinió- que, en qualsevol cas, més aparent i formal, que real.