PONT DE BROOKLYN ESTIU 2009

Avui comença la tardor. Però l’estiu es resisteix a desaparèixer. El cap de setmana passat va diluviar i no esperava aquest retorn sobtat de l’estiu.

Recordo molts setembres amb dies de mar i de platja meravellosos. Colors espectaculars de mes de setembre. Blaus de mar i de cel diferents, tonalitats especials de les roques i de la sorra, i les pedretes de la platja.

Al sol li costa més sortir. A l’hora d’esmorzar el tros d’ombra que em permetia contemplar el mar des del porxo sense passar calor, ha desaparegut. L’hora encara no ha canviat, és la mateixa, i el sol en el seu trajecte des de l’est cap a l’oest ha recorregut menys distància… Si em limités a emprar rellotges de sol, això no em passaria!

A la platja hi havia cinc persones amb un posat molt relaxat. La temperatura era de ple estiu però més suportable. I no pas pel vent, que estava del tot absent. M’he aproximat al mar i quan anava a posar el peu intuïa que em trobaria una aigua refrescada per les tempestes dels últims dies i la baixada relativa de temperatures, i que em costaria una mica capbussar-me. Però no, semblava que algú l’hagués climatitzat ad-hoc. En ple estiu, amb un parell escàs d’hores de platja en tinc de sobres. Avui m’hi hagués quedat hores i hores…

Diuen que en Manuel Valls es presentarà a l’alcaldia de Barcelona. I que uns quants jutges -no sé si molts o pocs- semblen estar disposats a fer el que calgui, tot el que calgui, per impedir, no ja la secessió de Catalunya, sinó la possibilitat de plantejar-la. Sembla que la unitat d’Espanya està per damunt de la democràcia i de les llibertats més elementals, i que hi ha estaments de l’Estat que, trobant feble la posició dels polítics -potser perquè, almenys formalment, s’han de sotmetre a les regles de joc de la democràcia- han decidit actuar, donat que en ple segle XXI i a Europa, no es veu factible la repressió militar que sembla que la majoria d’espanyols abonarien. Allò del “a por ellos”… Això m’expliquen.

La meitat dels escassíssims banyistes de la platja fan busseig, aparentment bastant ben equipats. No hi entenc gaire, però és el que em sembla. Es fa tard i acabo anant a dinar per una qüestió de disciplina inoportuna de la que encara no em sé desprendre del tot, perquè avui no marxaria d’aquest paratge bellíssim. Poca gent i d’aspecte benestant dinant a les guinguetes de la platja.

Dilluns 17 d’agost de 2009. Vàrem arribar al JFK a primera hora de la tarda. Els tràmits d’immigració varen ser força ràpids. Feia calor i havíem d’anar a Brooklyn. De Queens a Brooklyn. No sé per què, vaig considerar la possibilitat de llogar un cotxe. No sabia si l’apartament aparaulat tenia estacionament. De tota manera pretendre moure’s amb cotxe per NY, en especial per Manhattan, era absurd! Al cap d’una setmana volíem anar a Washington DC i la intenció era fer-ho parant uns dies a la platja, a Higbee, Delaware. Vaig pensar que podia trobar una bona oferta de ‘rental car’ per a tots els dies… Però què en faríem del cotxe tota una setmana a NY?…

De tota manera vàrem anar amb un trenet intern de l’aeroport fins a la zona de lloguer de cotxes i… No. No era bona idea. Vàrem agafar un taxi per anar cap a Brooklyn. Quasi una hora si tot anava bé i no enganxàvem la ‘rush hour’, per la 678. Estàvem cansats i l’Agnès es va adormir al taxi. Feia la calor humida típica de l’agost a NY.

Acostumat a anar al Rockledge, a Montréal, em vaig fer la idea que seria quelcom semblant. Vells apartaments americans no renovats, però amb encant… Quan vaig saber, però, que només em demanaven US$ 600 per una setmana i que no tenia rentadora, ni al sòtan…

Quan el taxi va deixar la part més ‘fashion’ de Brooklyn i es va anar endinsant pel barri, la cosa anava esdevenint tenebrosa. Quan es va aturar davant i vaig veure la façana i els edificis del voltant…

Vam entrar i ens va rebre la cunyada de la propietària. Vàrem decidir deixar les maletes a baix i pujar a peu (no hi havia ascensor) fins el pis superior d’aquell ‘brownstone’ força vell i tronadet. L’ànima em va començar a caure als peus. Em vaig esforçar per trobar l’encant d’aquests vells edificis de pel·lícula de gàngsters, malgrat que la zona de Brooklyn en la que estava no tenia cap encant. Això sí, semblava tranquil·la!

A la planta baixa -que estava feta un desastre- hi vivien els propietaris. Vaig pensar que una cosa era ‘austeritat’ i l’altra un ‘hippisme exagerat’: tot brut i desgavellat!

Al pis intermig hi vivien el germà del marit de la propietària, la dona i un fill d’uns 4 anys. Al pis de dalt hi havia l ‘apartament en qüestió.

Certament la part de dalt estava molt millor que la de baix. Ara bé, es continuava ressentint de la vocació ‘cutre’ dels masovers: la casa era vella i les reformes havien estat molt poc ambicioses. El millor era l’alcova, que tenia una vista encisadora al pati. El bany era justet tirant a… no sabria com dir-ho! Tot i que tenia banyera, el tirador de l’inodor no funcionava… La cuina era força horrible. Però per animar-me vaig dir-me a mi mateix que ‘per a uns dies seria suficient’. L’Agnès no deia res. No calia. Simplement estava horroritzada! La seva naturalesa calmada, els seus moviments lents i parsimoniosos, la seva tendència al cansament i el ‘jet lag’ afegit, podien perfectament conduir-la a una conclusió esperable en ella: ‘Quedem-nos i dormim, i demà ja veurem’. Però ni això va dir.

Després de l’alcova el millor espai era una mena de salonet-mirador que donava al carrer, molt carismàtic, també. Vaig pensar que el sofà podia ser més elegant (segur que per 100 dòlars a l’IKEA haguessin trobat coses millors), però vaja, per als estàndards ‘d’aquell’ Nova York no estava malament. Vaig plantejar-me de dir-li a l’Agnès que imaginés que érem Bonnie and Clyde. Potser la clau radicaria en passar més temps dins de l’alcova que fora!!! Tot i així em va semblar que l’experiència seria poc inoblidable. Ufff!!!

Vaig dir-li a la cunyada de la propietària que anàvem a fer un volt. L’Agnès estava tan cansada que quan li vaig dir –després del vol transatlàntic, l’absurda excursió al ‘rental car’ del JFK i el desplaçament en taxi, tot plegat en un ambient humit i calorosíssim- que anéssim a agafar el metro per buscar hotel a Manhattan, va començar a trobar-li les gràcies que no tenia a l’apartament, tal i com em temia!

Vàrem tenir sort. L’estació de metro era a prop i vàrem viatjar -asseguts- durant 25 minuts fins a Times Square. Ella va recolzar el cap damunt la meva espatlla i va seguir dormint. Jo vaig decidir baixar a Times Square com podia haver-ho fet a Columbus Cercle o a qualsevol lloc. Vàrem caminar per la 7ena Avinguda en direcció a Central Park i una mica abans d’arribar al Carnegie Hall, a l’altra banda del carrer, vàrem trobar un hotel molt correcte que tenia disponible una habitació per a una setmana en ple mes d’agost!!! ‘Sens dubte una cancel·lació’, vaig pensar. Increïble!

Vàrem tornar a viatjar 25 minuts més cap a Brooklyn, li vaig dir a la cunyada de la propietària que havíem de marxar, que es quedés òbviament amb la paga i senyal, i remugant molt va resignar-se a perdre els clients. A l’Agnès en aquell moment, ja tot li era igual. Feia esforços per no adormir-se dreta.

Vàrem passar unes bones vacances a NY, a la costa de Delaware i a Washington DC”.

Al Delta, les vacances són… diferents. Més tranquil·les. No hi ha metro, ni embussos de trànsit, ni gratacels, i a l’estiu fa menys calor que a NY -i a l’hivern molt menys fred i no hi neva-. Les botigues no són ben bé com les de la 5a Avinguda, però tenen el seu atractiu…

M’agrada anar a comprar peix fresc acabat de pujar de la llotja a una peixateria que, com aquesta, ben bé com aquesta, a NY de ben segur que no n´hi ha cap. Hi ha un rètol que demana a la clientela que s’estiguin en silenci. Un dia de bastant brogit, l’amo ens va fotre a tots al carrer, va tancar la botiga 5 minuts i va tornar a obrir. La venda va continuar enmig d’un silenci sepulcral. Després vaig saber que, pobre home, sordeja, i si la gent parla no sent bé el que el client que està atenent li demana i no pot fer bé la seva feina. Perquè l’home és un professional. És un consultor que indaga sobre els teus gustos i capacitats culinàries i et recomana el producte adient al que ets capaç d’apreciar i de cuinar!

A la zona conec també una bodega que té una varietat extraordinària de bons vins d’arreu. Predominen els del Priorat, el Montsant, la Terra Alta i la Conca de Barberà, però n’hi ha de tot el món i de totes les qualitats i preus. L’amo, un altre professional, sempre et dona el consell que precises.

Per no parlar del Muria de El Perelló, productors de mel des de principis del segle XIX, de les anguiles i les angules de can Rosset a Deltebre, de l’oli i els productes de la cooperativa agrícola també a El Perelló o el Kensho, un sake fet a L’Ampolla que vaig descobrir en un article a “The Guardian”. Allà explicava que dos joves, la Meritxell Jardí, d’una família d’arrossaires del Delta, i el seu marit, Humbert Conti, un enginyer que va deixar Barcelona per endegar aquesta producció de sake, han aconseguit esdevenir els segons productors d’Europa i els primers a fer-ho emprant l’arròs local. Un dia d’aquests els aniré a veure i si m’ho permeten, ja us explicaré què diuen…

Deia al començament que l’estiu es resisteix a abandonar-nos. Però la tardor s’intueix i es deixa sentir en petits detalls.

Les flors de la buguenvíl·lia s’han anat assecant, però el conjunt encara conserva el color preciós característic d’aquesta planta. La temperatura és estiuenca de dia. Cap al tard ja no tant i la llum és de tardor. El dia és preciós, el cel d’un blau intens es diferencia perfectament a l’horitzó del mar, d’un blau igual d’intens i nítid que el del cel, però més fort, tot i ser clar. Entre el mar i la buguenvíl·lia, veig infinitat de tons de verd: el verd platejat de les oliveres, el verd groguenc de les palmeres, el verd més fosc d’un albercoquer, encara més fosc el de la figuera, i els pins tenen dues tonalitats de verd, clar a la part que hi toca el sol i fosc a l’ombra. Això pel que fa als arbres que tinc més a l’abast de la vista. A mesura que la mirada s’aproxima al mar, la barreja de verds fa que es confonguin en una mena de catifa assolellada espectacular.

Sí, definitivament el dia s’escurça a marxes forçades. Aviat voleiaran les fulles seques i imagino que el clima seguirà el seu ritme caòtic a joc amb la ‘vida moderna’. Em ve al cap algú que fa pocs dies em deia

TARDOR 2018 AL DELTA

‘estic abatuda per la història de la meva vida’. Tot i pensar que tenia raó, em va saber molt greu. I vaig pensar que era fruit del mateix relativisme i del ‘tot s’hi val’ que de forma creixent caracteritza el clima. I també la vida de massa persones, en una època en la que sovint trobo a faltar valors sòlids…

I el pitjor és no ser conscient de que no tens la caixa d’eines adequada per dur una vida equilibrada, amb pau amb tu mateix i amb els altres. És com no saber que no saps. És viure permanentment en risc de fer mal i de fer-te’n a tu mateix… En fi, això és el que em fa pensar el comentari d’aquesta persona..

Entretant, la lluna va creixent. Això, ara per ara, encara no ha canviat…”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.