Han passat tres anys i tanques etapa. No estic dintre teu i no sé, en realitat, com et sents. Suposo que content i raonablement orgullós. Segur, seria el normal. Te n’has sortit bé: felicitats!!! Imagino -només m’ho imagino, potser perquè és el record que tinc jo de quan vaig acabar la carrera i simplement em projecto- que la sensació d’entrar en el món dels adults, de tancar l’etapa que vas iniciar d’estudiant quan eres petit, et remou coses de tot tipus…

Acabes l’estada a Alemanya i amb ella la carrera. En certa manera, t’hem -almenys jo- de demanar disculpes. Si quan “t’arrossegaves” per aprovar justet a l’escola, m’haguessin dit que completaries un grau d’Enginyeria Industrial a Barcelona i un màster -dels de veritat, dels que “no regalen”- a l’Escola Europea d’Enginyeria de Materials… no m’ho hagués cregut. Quina poca confiança, no? A sobre, a l’hora, estàs fent un altre màster -també “dels de veritat”- en quelcom que fa palès -si és que calia- que ens portem 35 anys! Tot això que fas del big data, de la intel·ligència artificial, forma part, conforma i defineix el teu món i segurament -no en sé prou, de fet, no en sé gairebé res- ja formarà part per sempre i determinarà el món en el que viuràs, i potser -i ho dic amb molta inquietud-, el de l’últim tram de la meva vida. Et confesso que m’espanta una mica i ho dic amb la recança que tal vegada només sigui un indicador d’haver arribat a aquell punt en el que ja no pots -en el meu cas, tampoc vull- pujar a aquest carro. Una altra cosa és que ja m’hi hagin pujat com a element passiu sense que me n’hagi adonat gaire i encara que em fastiguegi…

Vas néixer entre Nadal i Cap d’Any i per aquest motiu sempre vas ser el més petit del teu curs. Durant uns quants anys et va costar agafar el ritme de molts companys que gairebé tenien un any més que tu. Poc a poc la cosa es va anar anivellant. Però el meu record és, com he dit, que anaves tirant com podies i al final, no se sabia mai ben bé com, sempre te’n sorties. El teu caràcter tranquil, la teva bonhomia i empatia, et van ajudar i t’ajuden molt. Quan eres petit jo crec que el fet que caiguessis simpatiquíssim a tothom -“profes” inclosos- et va anar de meravella. Ep! Sense treure’t mèrit, senyor enginyer! Però és que gaudies tant del joc i de la diversió que mai trobaves el moment per estudiar.

Sempre m’ha semblat que t’ho vas passar molt bé i això no ha impedit que te’n sortissis a la teva manera. Però bé!!! Repeteixo, felicitats. Moltes felicitats!!!

D’aquí dos dies s’acaba la teva estada a Alemanya, com abans es van acabar a Suècia i a França. Has pogut estudiar a països d’aquells que es consideren seriosos -no com altres- i a bones universitats, t’has format, has aprés idiomes i has tingut oportunitats extraordinàries com la de treballar al centre d’entrenament d’astronautes de l’Agència Espacial Europea -ara no facis com en Pedro Duque, que ja veus la que li està caient, i al final aconseguiran que només quedin a la política els inútils per a qualsevol altra cosa!-. A banda, deus ser el membre de la família que més coneix el centre i el nord d’Europa. Recordo quan, de mitjana, ben bé dos cops per setmana, arribaves de l’escola amb els pantalons foradats (sempre pels genolls) i desendreçat, per dir-ho suau… Bé, alguna cosa t’ha quedat de tot allò. La dentadura no l’has cuidat gaire! (ara correspondria una emoticona amb somriure afectuós!).

Suposo que aquests dies tot són acomiadaments. De persones, de companys, d’amics, de llocs i paisatges. Molts records, moltes vivències i un futur per davant que deveu encarar tots amb molta il·lusió i que, de ben segur, en algun moment el veieu com un abisme…

Era l’any 2015. L’últim diumenge d’agost. El vaig anar a recollir d’hora al matí, potser eren quarts de 7 o les 7. Vàrem abaixar els seients del darrere del cotxe i el vàrem carregar fins el sostre. Maletes, llibres, apunts, equip de música, una llum de taula, una cadira…

Vàrem recórrer d’una tirada els 1.050 Km que hi ha entre Barcelona i Nancy. Vam parar tres vegades per les necessitats habituals dels cotxes i les nostres. Feia bon dia i fèiem, sobretot tu, un viatge cap al desconegut. Com seria Nancy? La vida allà? La universitat, els companys, els professors, fer els estudis en francès -tu sabies anglès i tot just acabaves de fer un intensiu de francès de pocs mesos-, la residència…?

No se tu, però jo recordo quatre moments de certa intensitat. La passejada que vam fer, tot just arribar i després de deixar les coses a l’hotel, fins a l’Escola d’Enginyeria de Materials. Sentiment d’allò que fa respecte…

Tot seguit vam veure que estàvem a tirar de pedra del lloc on viuries i ens hi vàrem acostar. Faltaven dos o tres dies perquè t’hi poguessis instal·lar. Vam arribar i hi havia companys teus de Barcelona que ja feia uns dies que havien arribat i se’ls veia familiaritzats. Els microapartaments feien bona pinta. L’ambient típic d’estudiants era estimulant. La sala de TV i jocs, crec recordar que un petit gimnàs o sala amb alguns aparells per fer esport… Bon rotllo.

El dia havia estat llarg. Més de 10 hores de cotxe sense parar, amb aquella increïble  
però atapeïda i feixuga travessa que fa l’autopista pel mig de Lió. Vulguis o no una certa tensió larvada per la incertesa del futur immediat. Veus? Com ara! Diferent, però en part semblant…

Quan vam anar a la Place Stanislas amb la intenció de sopar en una terrassa el cansament ens dominava i els ànims no estaven en el moment més àlgid… Primer vàrem fer la volta a la plaça que, francament, és preciosa. El millor, sens dubte, d’aquella petita ciutat de la Lorraine, antiga capital del ducat de Lorena annexionada a França en el segle XVIII per acords signats després d’una guerra de successió. De Polònia en aquest cas. Ens recorda alguna cosa, no? Els francesos, però, fan funcionar bé la piconadora i amb el seu centralisme i la seva ‘grandeur’ ho assimilen tot -que ho preguntin si no a catalans, bascos i corsos, entre altres-. De manera que Nancy avui és una típica ciutat francesa. Petita -no té gaires habitants més que Sant Cugat- i situada a prop de Luxemburg i d’Alemanya, forma part de la França propera al cor d’Europa.

Però el que tinc més present d’aquell vespre de diumenge, va ser el sopar. Et vas deixar anar -segurament el cansament i els nervis hi van contribuir- i vas expressar en veu alta totes aquelles inquietuds lògiques quan vas a iniciar una experiència com aquella amb 21 anys! Jo en tenia 28 quan vaig anar a fer quelcom semblant al Canadà i recordo els nervis que em dominaven en moments anàlegs…

Finalment, va arribar el moment de marxar, d’acomiadar-me i de deixar-te allà… Reconec que sento una certa vergonya i sensació de carrincloneria de confessar que vaig tenir un sentiment semblant al dels pares novells el primer dia que deixen el seu petit a l’escola bressol o al parvulari! Sí, què voleu que us digui.

Vaig refer de tornada el camí que havíem fet junts dos dies abans. Els 1.050 Km, sol, d’una tirada i amb pluja intensa durant cinc o sis hores de les 10 i escaig que va tornar a consumir el viatge…”.

Després va venir Lulea, a Suècia, a prop del Cercle Polar Àrtic. Et vaig venir a visitar encaboriat per alguns problemes i els quasi quatre dies que vam passar plegats ens van permetre, a més de visitar la teva universitat -impressionant de moderna i ben cuidada- i dissipar-los tots, parlant tot passejant ben abrigats damunt del mar Bàltic congelat, a peu i en cotxe. Era la primavera i la nit ja començava a ser sorprenentment curta per a qui -com jo- no està habituat al sol de mitjanit…

Llàstima que quan et vaig venir a visitar a Colònia, no pogués visitar l’Agència Espacial Europea. Aquell dia teníeu el sopar de Nadal i els preparatius impedien l’accés a forans. Només la vaig veure de fora quan et vaig deixar amb el cotxe per anar a treballar…

L’espai, la lluna, Mart, els materials dels vestits dels astronautes, el big data, els robots, la intel·ligència artificial… Quan em parles de tot això no entenc gran cosa. Però et veig tan feliç…

La lluna, Mart i els vestits dels astronautes, encara em són familiars. Em fan pensar en una col·lecció de cromos que feia quan era petit que es deia “Vida y Color”. I, és clar, inoblidable -malgrat tenir 11 anys només- l’arribada de l’home a la lluna. Això de Mart ja em cau més lluny, a banda que realment està més lluny que la lluna -fins aquí hi arribo-. I això que aquest estiu l’he vist totes les nits estelades ben present i vermellós al cel que hi ha damunt el porxo de casa. Ara, això del big data i la intel·ligència artificial…

Ja sé que sóc una de tantes víctimes del big data. Cada dia accepto no sé quantes cookies cada vegada que vull accedir a la major part de webs. I quan pitjo el botó “acceptar”, cada vegada ho faig a contracor. Però ho faig. I no em fa sentir bé. Gens bé. I resulta que tu aniràs a treballar en desenvolupaments sofisticats d’aquesta “trampa mortal”. Està bé, està bé… Ufff!

I en la meva ignorància extrema -que de ben segur durà a algun lector ben informat a pensar que pertanyo al paleolític superior-, això de la intel·ligència artificial -que em sona a robot- m’acolloneix directament. I quan ho volen arreglar dient que ja hi ha robots i ordinadors amb capacitat de sentir, de “tenir” sentiments, llavors ja dimiteixo de tot!

Algú em dirà que no té res a veure. Però en aquest món que percebo mancat de valors sòlids, el de “la vida líquida”, més que mai, el de “si no li agrada aquest set de valors en tinc un altre”, amb el que m’està costant crear espais per viure més els sentiments i allunyar-me de determinades racionalitats, tot això, em fa tant de respecte -per usar una paraula més suau- que o em poso a somniar, o me’n vaig a viure Allà on viu l’Steve (post del 17 de març de 2017), o a treballar per construir espais i comunitats humanes -no de robots, ni dels artificials ni dels de carn i ossos- o… no ho sé.

Dit això, molta sort en la teva nova etapa vital, la laboral, de nou, felicitats i desitjar-te i demanar-te que, si és possible -que hauria de ser-ho i si no fes que ho sigui- contribueixis a aplicar els teus coneixements cap a l’objectiu d’un món més humà i millor, que la cosa ja està prou fotudeta!

 

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.