Montreal
Font: BBC News

Sortint del despatx, vaig parar a fer la compra a Steinberg. Ha passat molt temps, però recordo aquells trossos enormes de carn vermella que menjava aleshores i que, poc a poc, van deixar d’interessar-me. Era el mes de novembre i havien anunciat una tempesta de neu. La primera d’aquell hivern, en aquell país d’hiverns glaciars, en el que un cantautor local va titular una cançó amb el nom “El meu país és l’hivern”.

Sentia un cert neguit i vaig fer la compra ràpidament, sense la calma habitual. Normalment em miro els productes sense pressa. Però aquell dia volia arribar a casa i sentir-me a resguard. Estava inquiet, sense saber-ne el motiu… El trajecte en cotxe del mall a casa -que no durava gaire més de cinc minuts- em va permetre comprovar que els neumàtics d’hivern, instal·lats un mes abans, feien bé la seva funció.

Els flocs isolats de l’inici de la nevada anaven multiplicant-se de forma sorprenent. Mentre m’acostava a casa pensava si em convenia deixar el cotxe al garatge o al carrer. Entrar-lo dins significava apostar per rovellar els baixos del vehicle, per la reacció de la sal enganxada pels esquitxos de neu amb l’escalfor relativa, uns 20 graus front els -20 de fora. També podia significar no poder sortir d’hora ja que, si bé la neu del carrer, els serveis municipals la retiraven amb un tres i no res un cop acabada la tempesta, la neteja de la sortida del pàrquing era cosa del Mikis, el porter grec de casa, que no es caracteritzava pas per una gran afició al treball. Deixar-lo fora implicava “desenterrar” el cotxe l’endemà, de la muntanya de neu que el cobriria completament. La neu caiguda del cel, més l’escopida per les màquines llevaneus del centre de la calçada cap als vorals del carrer, on aparcaven els cotxes. Una operació d’uns 40 minuts de durada.

Eren les set de la tarda i feia més de tres hores que era fosc. La ciutat extensa i amb baixa densitat de població era, ja de per sí, silenciosa. Durant les tempestes de neu fortes, el silenci era impressionant. Vaig deixar el cotxe al carrer i en entrar a l’edifici, el canvi de 42 graus de cop de la temperatura, va fer que em comencés a treure roba sense badar. La màxima diferència viscuda en aquella entrada havia estat de 62 graus l’hivern anterior. Era la setmana del carnestoltes, al febrer, i la temperatura va arribar a Toronto i a Montreal a -40 graus Celsius. El termòstat de l’entrada estava tot l’any a 22. Aquells dies, a la ciutat de Quebec, la sensació tèrmica va vorejar els -60 graus Celsius i no recordo si un rodamon o, simplement, un ciutadà que, fruit del fred i de la festa, va embriagar-se fins a perdre el coneixement, va ser trobat mort per congelació. El mateix termòmetre de casa que aquell dia de carnestoltes va marcar -40 graus, el mes de juliol següent va assolir els 40 graus positius, durant el normalment entre curt i curtíssim estiu canadenc.

Vaig pujar fins el tercer pis, vaig entrar a casa i, després de guardar la compra i vestir-me amb shorts i samarreta de màniga curta -l’altell en el que vivia, cobert per un sostre de pissarra i folrat de materials per aconseguir l’aïllament tèrmic, rebia tota l’escalfor d’un sistema de calefacció central que no podia manipular-, em vaig quedar dret al costat de la finestra del despatx, dominat per una certa apatia i abatiment derivats de constatar que el període de fred polar i tones de neu, només havia fet que començar. Sabia molt bé el que estava per venir.

Mentre mirava absort la neu com queia i podia veure créixer el gruix de la manta blanca al terra del jardí que envoltava aquell bell edifici d’estil victorià, els pensaments transitaven lliurement pel meu cap… Imatges diverses d’escenes viscudes en aquella terra, es succeïen. En aquell moment, em dominava la sensació de “què cony faig jo en aquest puto glaciar!”. Pregunta retòrica, és clar.

No sé per què vaig triar un barber jueu, del carrer Van Horne -barri de jueus sefardis, pobres per ser jueus, descendents dels expulsats d’Espanya- per anar a tallar-me el cabell i, sobretot, per afaitar-me. Aquell moment en què anava des de l’instant en què Ariel Tabbah -així es deia el barber- reclinava la clàssica butaca de barberia i sentia la frescor de la brotxa ensabonant la cara fins el massatge final amb el que fos que feia olor d’herbolari i refrescava, era realment un moment zen. Un dia del primer estiu que estava allà, l’Ariel, mentre m’afaitava, em va preguntar si hi havia passat algun hivern. Quan li vaig dir que no, va parar la feina, em va mirar i va esclatar a riure tot dient-me: “No saps el que t’espera”.

La imatge següent va ser la del Dr. McKenna, prestigiós epidemiòleg de la McGill University, que un dia gris i fresc d’octubre em va convidar a dinar a un restaurant de Crescent Street i em va dir: “Saps quin és el secret per sobreviure a l’hivern?”. Tot seguit va respondre: “L’hivern és dur, molt dur. Només es tracta de ser més dur que l’hivern”. Poc abans de Nadal, em va convidar a passar un cap de setmana amb la seva família a la casa que tenia a prop de Stowe, Vermont, a una mica més d’una hora de la frontera amb el Canadà i a una mica més de dues de Montreal. Esquí alpí, esquí de fons, patinatge sobre el llac gelat i, com a traca final, excursió amb raquetes. Seguint les seves instruccions, em vaig vestir amb capes de roba que m’anava traient i guardant a la motxilla, fins que al migdia d’aquell dia assolellat i a 15 o 20 graus sota zero (els dies assolellats d’hivern acostumen a ser els més freds. El vent polar s’ho endú tot i el cel queda net de núvols i partícules de tota mena), vàrem acabar l’excursió amb màniga curta i suats. Jo tenia 28 anys i, lògicament, no sabia què em depararia el futur…

Ves a saber per què vaig reviure aquestes imatges fotogràfiques quan fa uns mesos, un dissabte a la tarda, vaig penjar el telèfon després de parlar amb en Ted Harper, des d’un dels meus despatxos actuals, situat uns 6.000 kilòmetres a l’est del despatx de l’edifici victorià esmentat. L’única cosa en comú entre aquests dos despatxos, a banda de mi mateix, és una fotografia emmarcada que vaig fer als anys 80 al desert de Utah.

En Ted va arribar a la universitat al final del meu primer any allà per ocupar una vacant de professor de Ciències Polítiques. Era expert en Relacions Internacionals i venia de Georgetown. Era bilingüe perfecte, anglòfon i francòfon i, no sé per què, vaig donar per fet que era un canadenc que havia decidit retornar al seu país. Vaig trigar en saber que havia nascut a Cheyenne, Wyoming, l’any 1951 i que mai havia perdut la nacionalitat americana. Em va explicar que havia après el francès a Beirut quan era petit. Abans que jo li digués que aquell accent parisí no era de Beirut, em va aclarir que va cursar els estudis en un Lycée français de París. El seu pare va ser diplomàtic en els governs de Kennedy, Lyndon B. Johnson, Nixon, Ford, Carter i Reagan. Després va abandonar la carrera diplomàtica per anar a treballar a una empresa de McLean, Virginia. Al cap dels anys em va acabar confessant que el seu pare va anar a treballar a Langley… El seu anglès era tan british com parisenc era el francès. No era un anglès nord-americà. Només una minoria snob d’Ontario, radicada majoritàriament a Toronto, orgullosos que la Reina Elisabeth fos la cap d’Estat de Canadà, parlaven amb un accent típicament londinenc. Però Harper no havia viscut mai a Ontario fins aleshores. Al cap dels anys de conèixer-lo, va anar a treballar al govern federal del Canadà a Ottawa. Però això va ser després. Mai vaig saber exactament què feia un americà en una posició estratègica al Ministeri d’Afers Estrangers canadenc.

En la conversa telefònica, en Ted em va dir que aquest any en faria 70. Quan el vaig conèixer, als 28, ell en tenia quasi 35.

-Què hi fas a Edmonton, Ted?

-On et vas quedar tu?

-Estaves a Yale. Sempre tornes al Canadà. Com estàs?

En Ted em va descriure un any de pandèmia que em va recordar el meu. Pitjor. Des del punt de vista que vivia en un apartament suficient per una persona sola, però petit i, clar, suportant un hivern canadenc que encara que -excepte les estones per anar a comprar- només el tastés des de la finestra, no deixa d’existir i d’entristir a la majoria. De deprimir a molts, la COVID-19 ha incidit en les taxes de suïcidi arreu. Als països nòrdics i/o gèlids, sempre ha estat elevada.

Per tant, amb la mateixa sensació d’aïllament social que he viscut i visc jo -trobo que no hem recuperat encara la normalitat en la vida social-

Seu Central CIA
Font: Gettyimages

però més baix de to i amb més litres d’alcohol consumit…

-Aquest alcohol que m’ha permès passar millor el confinament i l’aïllament, no deu haver-me provocat el càncer de fetge. Imagino que el que he consumit en els últims 10 o 15 anys hi ha tingut més a veure. El meu oncòleg no es mulla. Tant li fa… Es mulli o no, no canviarà la meva realitat.

-Vaja, Ted, em sap greu. Quan va ser? T’han tractat? Has completat el tractament? Com et trobes?

-Em trobo amb massa metàstasis descontrolades i força acabat i amb ganes d’acabar del tot d’una vegada. Sort de la morfina!

-Ostres, doncs…

-No, si us plau. No cal que diguis res. T’he trucat perquè no volia que t’assabentessis de notícies per d’altres. Ja saps, vivim en continents diferents i els dos hem viscut desaparicions d’amics overseas, sense poder acomiadar-nos. Truco per acomiadar-me i per explicar-te que tinc un problema més greu que el càncer que em matarà en pocs dies i necessito compartir-lo i demanar-te ajut. Sempre vas notar que hi havia quelcom més del que es veia des del frontdesk, no? Parlo de la meva vida, és clar…

-No sé, Ted. Ja que ho dius, sempre he tingut una sensació estranya. I m’he preguntat qui s’amagava darrere d’aquell professor de Ciències Polítiques. La teva implicació amb els poders públics canadencs, amb la Fundació Trudeau, la Clinton… alguna cosa m’estranyava però, no sé… La teva especialitat en món àrab i terrorisme islamista, els teus viatges a aquests països…

-Recordes la Suzanne Walsh? Ella es posarà en contacte amb tu quan jo ja no hi sigui. Mai, ni tu ni ningú podrà dir que vaig explicar el meu secret en vida. Cas de fer-ho, hagués posat en joc la meva vida. En fi… Necessito que em juris que llegiràs l’escrit i faràs les coses que allà et demano. No són gaire complicades… crec… Necessito que em diguis que ho faràs per poder morir en pau.

-Ho faré, Ted…

Al cap de 17 dies justos, la Suzanne em va comunicar la mort d’en Ted. Va acabar la conversa dient-me:

-Demà passat estigues a les 12:30 pm a Santa Maria del Mar. Ves al tercer banc de la dreta de la nau central, estigues atent a tot el que vegis i et serà fàcil intuir què has de fer. No intentis seguir ningú. No va de persones. Estigues atent a coses. No cal que em truquis ni contactis amb mi per aquest tema. Aquesta trucada és completament segura. No l’escolta ningú. A partir d’aquí ja no sé… I a veure si la maleïda pandèmia ens permet viatjar més fàcilment i ens veiem un dia a algun lloc del món. Cuida’t!

-Ok, Suzanne. Gràcies. Ens veiem segur a la tardor.

A Santa Maria del Mar, a banda dels grups de turistes que estaven drets escoltant els guies, només hi havia tres persones grans assegudes. Una d’elles asseguda al tercer banc de la dreta de la nau central. Vaig asseure’m al seu costat, em va mirar detingudament fins a estar segura que jo era jo, i em va donar un sobre molt gruixut que va treure d’una bossa.

A quarts de quatre de la matinada vaig acabar de llegir el document escrit sobre paper en blanc i, evidentment, sense cap signatura ni distintiu de cap classe. Vaig comprendre que el principal dolor d’en Ted en el seu final de vida (i abans) no va ser físic. I vaig entendre també que aquell escrit era la seva manera de marxar en pau, si s’assegurava que jo el llegiria i faria tot el que em demanava.

Vaig assabentar-me que en Ted, com el seu pare, va ser dirigent de la CIA, des de molt jove. Això aclaria tot allò que em semblava estrany d’ell. Bé que mai hagués imaginat que fos dels serveis d’intel·ligència americans. Vaig entendre també què hi va fer tants anys al Canadà i em va ajudar a situar millor el paper d’aquest país tranquil en el que, aparentment, mai hi passa res -quantes vegades en sentiu parlar a les notícies? Què sabeu del Canadà?- respecte al gegant del sud. I, sobretot, vaig entendre que això de la CIA, era com una secta. Una droga dura. Les coses que va a arribar a fer en Ted, en una espiral creixent de bogeria descrita detalladament en aquells papers, van ser horribles. I cada vegada que va intentar marxar, no el van deixar. Potser pots triar -està per veure- entrar en una secta. Però sense el permís del “Guru”, costa molt sortir-ne. Ell no va poder i fins el final va estar perpetrant greus atemptats contra la vida i els drets humans.

Reprodueixo un dels paràgrafs més lights del seu escrit. Els fets són coneguts i ara que ja està mort, que aparegui el seu nom és secundari. No té cap familiar viu, ni ningú a banda de la Suzanne i jo mateix. Diu així:

“A l’abril del 2011 em vaig instal·lar a Kabul. A final de mes vaig travessar la frontera de Pakistan en cotxe, per la zona de Torkham. Feia anys que estàvem sobre la pista de Bin Laden a partir dels interrogatoris fets als presos jihadistes de Guantánamo. Tot ens conduïa cap a Pakistan. Jo, personalment, vaig interrogar Khalid Sheikh Mohammed, el cervell dels atemptats de l’11-S i tants altres. El vàrem tenir vuit dies despert, sense deixar-lo dormir, amb ofegaments simulats. El mateix vàrem fer amb un altre pres protegit d’ell, fins a saber que Bin Laden estava a Abbottabat.

La resta ja ho coneixes. El que no saps és que jo vaig dirigir l’eliminació de Bin Laden des d’una casa franca de la CIA a Torkham. Des del Ministeri d’Afers Estrangers del Pakistan, es va dir que l’operació va ser conjunta amb els serveis secrets pakistanesos. No només no era cert, sinó que aquests anys després varen intentar matar-me a Rawalpindi”.

En efecte, varen intentar matar-lo. Però seguint instruccions de la CIA, després del seu enèsim intent d’abandonar l’agència, el van “salvar” de morir a canvi de seguir vinculat a l’agència.

En el moment d’escriure aquest post, ja he fet tot el que em va demanar en Ted i confio que mai transcendeixi. Contràriament al que em va dir en Ted, va ser “complex”. I arriscat, i confiem que tot acabi aquí.

Quan vaig acabar la missió encarregada, vaig tornar a recordar aquell dia de la primera tempesta d’aquell hivern canadenc, aquella que jo contemplava des de la finestra del despatx de casa. El mateix record que em va venir al cap després de penjar el telèfon en la que seria la meva última conversa amb en Ted Harper. I vaig pensar en aquell “què cony faig jo en aquest puto glaciar!”. No cal dir que sabia perfectament que hi era per completar els meus estudis i treballar en recerca. No sospitava, però, que l’aprenentatge més gran, el de més

Abbottabad
Font: BBC News

valor afegit per a la vida, l’adquiriria fora de la universitat. I encara menys que gairebé 50 anys després seguiria aprenent sobre la complexitat humana, gràcies a aquella valuosíssima experiència!

Aquesta història es basa en fets absolutament reals. Vosaltres mateixos podeu decidir el percentatge de “fullaraca” afegida per precaució.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.