-Com et va anar la trobada espiritual? (Etzibà, sorneguer, en Roc amb en Manel).

-Em va transportar a temps passat. Sensació de business as usual. Té collons, l’únic que volia jo era conèixer gent del territori, persones interessants per mantenir una conversa i… Ves a saber, potser aquests durien a altres i… no sé, almenys tenir la possibilitat d’interaccionar amb algun humà de tant en tant, més enllà de les caixeres del supermercat o els cambrers dels restaurants que freqüento. I res. Quina paradoxa. Gent amb “alt nivell de consciència”, que creuen en l’amor universal com a mare dels ous, molt “ji,ji,ja,ja”, però tancats en sí mateixos i diria que, en el fons, reticents a obrir portes a desconeguts com jo.

-Això és que no els hi vas caure bé.

-És possible. Potser se’m notava la recança. Per desgràcia, de gurús autoproclamats “mestres”, líders espirituals, coaches amb “nivell de consciència superior” i “arreglamons” varis, n’he conegut uns quants. I gairebé sempre penso que prou feina deuen tenir amb ells mateixos com per assenyalar camins lluminosos als altres. I se’m devia notar i potser això…

-Sí, gent d’aquesta que et diuen que els hi sones i que això deu ser que us heu conegut en una altra vida i coses així, no? Mai saps si es volen fer el simpàtic, lligar o s’ho creuen de bona fe absoluta.

-I potser tenen raó!

-Com que potser tenen raó? A veure, Manel…

-Roc, ja saps que com a escèptic de naixement, ho soc en totes direccions. Vinc d’on vinc. I m’he format sota el paradigma científic. Però qui sap què sí i què no, en aquest món? Al final, tota aquesta gent busca respostes o la felicitat o la veritat o la “Veritat” o digues-ho com vulguis. És el que fem tots. Les preguntes que s’ha fet l’home des que és home. Qui soc? D’on vinc? On vaig? Quin sentit té la mort? I la vida? Hi ha quelcom més enllà? Jo ho respecto.

-Ja et veig assegut com un iogui, fent “ommmm” i cantant “mantres” davant d’una espelma i una bengala de sàndal cremant, respirant amb consciència, posant la ment en blanc i connectant amb la teva essència! Això sí, encara no et veig abraçat a un arbre per absorbir l’energia de la terra.

-No, jo tampoc m’hi veig, francament (somriu). Però no me’n foto. Ironitzo, perquè soc irònic de mena i respecto els que decideixen estar en aquest rotllo i estar-hi des de la seva bondat humana. Com respecto al creient que va a l’església, la sinagoga o la mesquita, i fujo tant de capellans espectrals, com de rabins ultraortodoxes o aiatol·làs fonamentalistes,  com ho faig dels gurus de pa sucat amb oli.

-Sí. Aquests últims poden ser perillosos.

-O ridículs o ambdues coses. O pitjor, perversos. Ja saps que tinc la mala costum de jutjar. Això, en aquests entorns, almenys formalment, està molt mal vist. Alerta, que aquesta consigna cada vegada té més predicament en la nostra societat malalta en la que, com que tot Déu vol fotre el que li dona la gana, no suporta que el jutgin. Ara bé, res de nou. Recordes qui deia “no jutgeu i no sereu jutjats”, no? Però mira, què vols que et digui. Jo jutjo i se me’n refot el que em diguin.

-Vinga, va. Descriu-me la fauna que et vas trobar per allà, sense tallar-te ni un pèl (jijiji).

La vida d’en Manel, com la de quasi tothom, segons sembla, havia canviat amb la pandèmia. Una cosa era haver escollit viure sol, en un lloc tranquil i allunyat del merder, però l’altra era sentir un aïllament social imposat i no desitjat. Semblava un d’aquells ocells que, de tants anys d’estar engabiats, quan tot d’una els hi obrien la porta de la gàbia, no gosaven sortir. Tot i no sentir la necessitat de contactar amb ningú, es forçava a mirar d’interaccionar amb humans ja que, malgrat tot, pensava que devia ser cert que l’home és un ésser social per naturalesa. Però… Era això: forçar-se, fer un esforç. De natural, no li sortia. I cada vegada menys.

Quan una persona del seu cercle laboral, a l’assabentar-se que vivia al sud, li va dir “i no coneixes a la Salvadora”, venint de qui venia, com venia i en el moment que venia, va pensar que era bona idea contactar amb aquella desconeguda que, tot seguit, el va convidar a viure una experiència en grup, vinculada a un dia d’eclipsi de lluna plena, a un sopar vegetarià i a una sessió, diguem-ne, esotèrica -espiritual, si es vol- per abreujar. No sabia on anava, ni ben bé què hi anava a fer ni amb qui, però va pensar que era una oportunitat inesperada de socialitzar.

Per arribar a les barraques on tenia lloc la sessió, va trigar uns vint minuts en cotxe. La petita incomoditat de pensar amb què es trobaria allà, es va veure compensada per l’espectacle de l’arròs, creixent i exhibint un verd exuberant, en els arrossars inundats. Una postal de primavera.

-La Salvadora em va semblar autèntica, sana i profunda. No vaig entendre com podia confiar en aquell paio, un tal Anselm, xerraire i gracioset, que semblava el mestre de cerimònies. Vaig tenir la sensació d’algú que anava de “mestre” i que era un galtes.

-És probable que fos un venedor de fum, Manel. Però prou hàbil per enganyar més d’un, potser també a la Salvadora?

-Però tu què saps d’aquest Anselm?

-El dia que vàrem parlar em vas dir que es deia Anselm Netol i vaig preguntar al Sr. Google.

-Ah, sí? I què et va dir?

-Doncs mira…

En Roc li va mostrar la pantalla del mòbil amb en Manel i aquest va començar a llegir en veu alta.

Influencer, expert en moda y bellesa, “tu guia para vestir mejor”, presentador de TV, escriptor, inspirador, expert també -molta “expertesa” i molt variada- en marca personal, conferenciant internacional, motivador, sensesostre ocasional (una “experiència vital”?)… Un prolífic autor de llibres d’autoajuda que tant t’anima a viure la vida que somies com t’explica què has de fer per estimar-te a tu mateix, o aconsella “dones madures”… Ja veus. Ep! No dic que no sigui un fora de sèrie, eh? Però…

-Ja és això, ja, un tocatimbals! Està clar que a aquest personal no els hi manca matèria gris. Ni ego. Sempre t’expliquen que el van matar, que van tocar fons i ara sí que han vist la llum. L’Amor, així, en majúscules, és la clau… Però… noi… no sé. I els que van “humilment” de mestres sense veure o voler veure que no és més que una nova forma de donar sortida al macroego que suposadament van aniquilar. Em ve al cap un psicòpata –intel·ligentíssim i manipulador, com la major part d’ells- que havia tingut relació amb alguns dels allà presents.  Seduïa les parroquianes de bon veure que queien a la seva xarxa i abusava de les que es deixaven, que eren unes quantes. Quan em van parlar d’aquest se’m van posar els pèls de punta i, no sé per què, el Netol em semblava de la mateixa raça. Em resultava incomprensible que una dona sòlida com la Salvadora s’associés amb el tarambana del Netol!

-Ves a saber, potser la va ajudar a tirar endavant el seu projecte. Ja saps, aquests són llestos i si s’hi posen poden fer meravelles. Potser es trobarà amb la sorpresa que ella, quan hagi obtingut el que li cal, el seguirà respectant i potser apreciant, però “no es farà de la seva secta”. És a dir, cop de peu al cul a l’estil zen. Amb molt d’amor!

-Va ser molt bo, perquè dins la barreja de tipus de gent present, una pija d’allò més típic i nostrat de “l’upper Diagonal”, explicava la sotragada vital que havia patit i que, en darrer terme, feia que estigués allà. Un lloc on probablement no hagués anat a parar mai si no hagués tocat fons. Ho respecto, eh? Però aquest no és el tema. Al Netol li va faltar temps per explicar-li no sé quin retir havia fet a no sé quin país, en un hotel de superluxe. Saps allò de la gauche caviar en política? Doncs el mateix aplicat al “camí cap a la il·luminació”. Un paio amb prou versatilitat per practicar la sublimació del que no és material, exhibint la seva experiència en mig del luxe extrem, per fer-se el simpàtic amb aquella senyora carregada de botox!!! El sopar vegà boníssim, això sí, precedit d’una introducció sobrera del Netol, després un simulacre de respiració conscient de tipus meditatiu, al voltant d’unes espelmes, uns quants tòpics zen, bla, bla, bla i… Quan la Salvadora va començar a tocar la dilruba hindú i a cantar unes tonades suaus i penetrants, en un entorn de natura exuberant… Allà va quedar clar qui era el mestre i qui era el venedor de fum! Asseguts entre arrossars i canyissars, la potència de la natura es sentia amb molta força. Cants d’aus i crits d’animals es barrejaven amb el soroll típic de les canyes mogudes pel vent i la música, i la veu de la Salvadora. Sublim! Estava tan núvol -fins i tot va ploure una mica- que la nit era negra i no es veia res. Foscor. Ho creguis o no, al cap d’uns minuts d’interpretació de la Salvadora, la lluna va anar surant entre els núvols, fins a contemplar-se sencera i enorme, en tota la seva plenitud.

-Cony, a veure si el poder de fer sortir la lluna, t’haurà convertit, Manel…

-Ves fen broma tu, Roc, ruc. Va ser l’únic interessant de la vetllada. Parlo per mi, és clar. La majoria es van quedar a dormir. Jo vaig marxar…

-I què, ara tens una agenda plena de nous amics i amigues d’aquest cony de lloc on vius, que no sé què se t’hi ha perdut, ni ben bé que hi fots? Pensa que pots semblar un snob. O pitjor, un “pijoprogre”…

-Que cabró! Com em coneixes els punts dèbils. “Pijoprogre”, diu. Doncs no. Cap nom nou a l’agenda. Fracàs total. El més senzill seria penjar la llufa als altres. Però saps? Jo crec que quan forces, quan fas allò de “vinga va, vaig al sarao aquest zen a veure què”, acabes actuant sense proposar-t’ho com a “repel·lent de mosquits”. Jo molt criticar a la pija i potser jo cantava tant o més que ella allà al mig. Veus? Una cosa sí que vaig aprendre fa anys. Quan les coses no van com vols, abans de començar a cercar culpables a l’exterior, pensa en què has fet tu que potser en sigui la causa. I potser era simplement això.

-No dic pas que no. Però em penso que et creus més excepcional, ho dic en el sentit “d’excepció”, del que ets. El confinament i les mesures socials, ens han fet pols a tots. Res ha estat igual després. Certament, hi ha gent per a tot. Però penso que som majoria els que no hem normalitzat les nostres relacions ni la nostra vida social. Que la vida ha canviat. Vivim diferent. La por, per més que evitem usar aquesta paraula, ens ha pogut.

Mentre en Manel tornava cap a casa, el cel es va continuar obrint, els núvols van desaparèixer i ja no va deixar de veure la lluna plena durant tot el camí. Va obrir les finestres del cotxe i el sostre solar. La fresca li provocava un estímul singular. Plaent. Es va aturar a “canviar l’aigua de les olives” i es va posar a riure. Ell, que mai s’havia dedicat a veure sèries, aquells dies havia gaudit amb El método Kominsky. Li va venir al cap en Sandy (Michael Douglas) i els seus problemes de pròstata. Ell -que per professió, de pròstates hi entenia- estava bé. Però una cosa va dur l’altra i sense deixar de gaudir dels camps d’arròs que, un cop la vista acomodada a la llum lunar, ja eren visibles, va seguir camí, recordant els detalls de l’amistat entre en Sandy i en Norman Newlander (Alan Arkin) i li va recordar en Sandy dient amb en Norman: “Saps que aquest és el quart funeral al que vaig aquest mes?”. I aquell contestant-li: “A la nostra edat se n’hi diu vida social”. Aquest no era el tipus de vida social a la que aspirava en Manel que, de tota manera, es considerava afortunat. Gaudia llegint i escrivint, fent esport i encara tenia humor d’aventurar-se a fer experiments con el viscut feia uns instants. Va començar a somriure i va acabar esclatant a riure pensant en la situació.

Mentre la Salvadora destil·lava art, sentiment i energia amb l’instrument de corda i la seva veu, ell va enregistrar un parell de minuts de la sessió. Els va escoltar en la part final del trajecte i va tornar a pensar: “Definitivament, aquesta dona transmet molta pau”. L’Anselm Netol ja s’havia esborrat del seu cap.

Va entrar a casa i va veure dues llunes plenes. Una al cel, enorme, preciosa, que il·luminava el mar que havia esdevingut color argent, i l’altra, la que es reflectia a la piscina de casa seva. Va anar a dormir pensant que era “una experiència més al sac” i donant gràcies per com l’havia tractat la vida fins aquell moment -males estones pròpies de qualsevol vida incloses, és clar-.

L’endemà feia un dia esplèndid, així que va aprofitar per passejar en bici pels aiguamolls i gaudir dels mateixos cants d’aus que la nit anterior. Mancaven els sons de la dilruba i la veu de la Salvadora. Els canyissars, dels que entraven i sortien ànecs nedant o volant, seguien ballant rítmicament i produint la seva pròpia música… La natura seguia donant-se, com un regal, de forma generosa i altruista. I això, malgrat el mal tracte que li dispensem els humans. Com som, eh? Vivim matant. Vivim?

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *