CADÀVER DE LA DRA. VICTÒRIA BERTRAN
Font: Elperiodico.com

He de dir que devia ser el 2008, tot i que afirmaria que va ser, precisament, l’any 2008. Al llarg de la meva vida, he comés l’error de no prendre prou notes, especialment en certs moments. Sigui com sigui, devia ser el 2008. Diria que setembre del 2008. El nostre home em va citar a la terrassa del Sandor, a la Plaça Francesc Macià de Barcelona. No feia massa calor, era la tarda avançada i lluïa el sol. Estic, doncs, quasi segur que la primera trobada amb ell es va produir el mes de setembre de 2008. Per la meva trajectòria -i la seva- hagués pogut produir-se perfectament molts anys abans. És possible, fins i tot, que coincidíssim en alguna recepció o acte d’aquests en els que tothom està satisfet de ser-hi i de poder explicar a tort i a dret que hi ha estat.

M’havia estat trucant insistentment, proposant-me escriure un llibre sobre la sanitat catalana que formaria part d’una col·lecció del tipus current affairs. En aquell moment no tenia cap interès en escriure sobre sanitat. La sanitat, la medicina, la meva professió, formaven part d’un passat del que volia desconnectar. Tenia ganes d’enfocar la meva vida de forma diferent i… simplement viure! En aquells temps, quan em preguntaven per com havia estat la meva vida, jo responia: “No he viscut, només he treballat”. I era cert. Com cert era que el gruix d’aquest treball s’havia desenvolupat en l’àmbit sanitari.

No sé ben bé per què vaig accedir a trobar-me amb el personatge. Algú conegut i, per a mi, envoltat d’un passat boirós, molt poc clar, gens transparent. O massa, en determinats moments… A hores d’ara, ja sé el que aleshores no sabia. Era un boig, molt, molt boig, intel·ligent i pervers. Molt intel·ligent i molt pervers. En aquell moment, el seu interès per la sanitat no era especialment significatiu. Al cap dels anys sí que ho seria i ell acabaria sent un dels que, en un moment molt específic, en una conjuntura molt difícil, la de les retallades dels pressupostos públics de la Generalitat, acabaria atacant de forma malaltissa i furibunda el model sanitari català. Que va ser model, i bon model, malgrat la destrossa perpetrada per un curiós grup heterogeni de, entre d’altres, periodistes, polítics i sindicalistes, molts d’ells amb interessos contraposats, però units en aquell moment per fer possible el que un d’ells, l’aleshores director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, va dir al ministre Fernández Díaz al mig de la merda de les clavegueres de l’Estat: “Les hemos destrozado el sistema sanitario”.

L’individu tenia un aspecte desagradable. No gaire alt, gros, panxut, amb una papada que, malgrat el greix, no s’estalviava la pelleringa penjant sota els pèls d’una barba gris blanquinosa. Feia una fila que resultava inquietant. La mirada era de boig. Els seus esforços per semblar amable i cordial resultaven poc creïbles, massa forçats. Era evident que era un ogre malcarat, rabiüt, rancuniós, despietat, i no li resultava fàcil dissimular-ho ni una curta estona, davant un desconegut que feia una de les coses que menys suportava: portar-li la contrària. Ell volia que jo escrivís un llibre i jo m’hi negava. No va poder evitar fer-me preguntes tendencioses sobre el president Pujol. Em va sorprendre. Vaig intuir que tractava de veure quin era el meu capteniment respecte Pujol. Tampoc vaig satisfer la seva curiositat en aquest aspecte. La meva resposta, “tu l’has tractat personalment, no?”, no li va agradar gens. Al principi de la seva carrera i al final, els anys anteriors a la seva mort, va intentar “matar” Pujol.

Mentre parlàvem, va engolir dos entrepans considerables -el Sandor no és un bar de carretera, i els entrepans grans són els propis de la Barcelona refinada, però tot i així…- a una velocitat que em va sorprendre. Mastegava ràpid i, al mateix temps, parlava ràpid. Devorava i atropellava les paraules. Per un moment vaig perdre el fil. Tant em va sorprendre la seva voracitat malaltissa que vaig deixar d’estar concentrat en el que em deia. Mentre el paio endrapava i xerrava, jo anava pensant: “El que més m’agrada és escriure, m’estan oferint publicar un llibre i estic dient que no”. Alguna cosa no encaixava.

A la primera pàgina de la introducció del meu llibre, (pàgina 21 de La sanitat catalana des d’una altra perspectiva: la salut i la felicitat de les persones) m’aproximo al perquè vaig acabar acceptant l’encàrrec d’aquell ésser -imagino que malgrat tot- “humà”. Vaig escriure:

Em van proposar escriure aquest llibre en un d’aquells moments en els quals costa mantenir la confiança en el fet que la humanitat continua millorant. Sé que els temps que estem vivint poden semblar una mica foscos. Però, de fet, només són un petit entrebanc per continuar millorant. Tinc fe en les persones. Això no treu, però, que vivim immersos en una certa confusió. En el meu cas, sento que estan en una crisi profunda molts dels meus valors de referència.

En aquest context, es fa difícil establir consensos prou amplis entre el que és correcte i acceptable i el que no ho és. Per això em costava posar-me a escriure un llibre. Suposo que sempre busquem un cert consens al voltant del que opinem, diem, sentim…

Percebo l’entorn com massa dominat per la força d’un estrany concepte del políticament correcte, quan no directament per la falsedat i el cinisme. Finalment, això ha fet que acabés veient l’oferta que se’m feia com una oportunitat de parlar clar. He expressat el que penso i el que sento des de la llibertat absoluta. És l’única cosa que puc fer avui dia. Així li vaig transmetre a qui em va donar l’oportunitat d’escriure aquest llibre. Vaig proposar-li escriure un parell de capítols des d’aquesta perspectiva i que decidís si volia mantenir l’encàrrec”.

El va mantenir. No gaires anys després, no l’hagués mantingut. Al final del llibre hi diu: “Escrit al meu poble, Sant Cugat del Vallès. Josep M. Via i Redons. Acabat el dimarts 24 de març de 2009”.

Érem on érem. Governava el tripartit presidit per Montilla i, malgrat la cruesa manifesta de la crisi econòmica, no van aturar ni un minut la màquina productora de dèficit públic. Les retallades van quedar pels que van venir després. El moviment 15M -amb els convençuts de bona fe i els aprofitats de torn- també va ser posterior, però ja s’estava engendrant. No existia Podemos encara, però no faltava gaire. Els atacs furibunds de la CUP contra el model sanitari català no eren ni tants ni tan furibunds. Colau encara era activista i Albano Dante Fachín encara no havia fet de la crítica a la sanitat catalana el seu modus vivendi ni el seu trampolí cap a la política. Encara no s’havia barallat amb Joan Coscubiela. Ni amb Pablo Iglesias. I encara menys havia intentat ser candidat al Congrés per Junts per Catalunya. I qui em feia l’encàrrec encara no s’havia transformat en estrany company de llit dels ara esmentats i d’altres com el citat Daniel de Alfonso i alguns periodistes.

Res més lluny de la meva intenció que entrar, ara i aquí, en un debat tècnic i, encara menys, polític del veritable perquè de la decadència creixent del sistema sanitari català i de la destrucció sistemàtica dels principis i valors que varen permetre crear un gran model, ara arruïnat i desconegut.

Deia Mercè Rodoreda en el pròleg de Mirall trencat: “Si jo no he sentit mai cap emoció davant d’una posta de sol, com puc descriure o, millor dit, suggerir la màgia d’una posta de sol?”. Salvant les enormes distàncies quasi parafrasejaria dient: “Si jo no he sentit mai cap emoció davant una vida humana depravada, dedicada en el seu últim tram a destrossar el sistema sanitari, com puc descriure el mal que em provoca veure llastimosament malmès el nostre model d’atenció?”.

El personatge en qüestió, fill de qui va fer de xofer de Josep Pla, només amb 16 anys d’edat va fer xantatge al controvertit geni de la literatura catalana! Arribats a aquest punt, ha d’emergir la font d’inspiració d’aquest post. Deia Rodoreda en el mateix text esmentat: “Els carrers han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com algun tros d’una bona pel·lícula, com un parc en tot l’esclat de la primavera…”.

El que m’ha inspirat a escriure aquest post ha estat el llibre de Jordi Amat, El fill del xofer. M’ha inspirat per les emocions negatives que m’ha suscitat el record del personatge -ell és el protagonista, el fill del xofer, malgrat haver-ho ocultat sempre per vergonya- i l’última de les seves perversitats destructives, de les moltes fetes durant una vida estrambòtica i delirant.

El mateix personatge que em va encarregar escriure un llibre sobre la sanitat catalana, avalant el contingut del mateix, és el que acaba invertint demagògicament els meus arguments -fonamentats en dades- per explicar el desmantellament del model sanitari català. Jordi Amat a El fill del xofer diu:

“(El tipus en qüestió) comença a explicar el que creu que hi ha darrere de l’operació de desmantellament del sistema català de salut. El 25 d’octubre de 2011 -jo ja era president del Parc de Salut Mar de Barcelona- publica ‘La sanitat catalana, privatitzada furtivament’”. I afegeix: “En un recorregut pel Baix Llobregat vaig veure de tot: metges que ploraven de desesperació davant els drames dels usuaris, famílies d’origen andalús que deien que havien hagut de demanar diners a familiars de la seva terra d’origen per operar un avi de cataractes, a la privada, per força. Això és així ara, incomparablement pitjor de com estava abans”. No cal dir que els que, al contrari que ell -i tots els seus estranys companys de llit antisistema sanitari” abans citats- coneixem el sistema, sabem que això és fals.

Jordi Amat afegeix al seu llibre: “Als articles (d’aquest individu) en què recull les dades de moltes fonts sense especificar-ne el nom, es genera una sensació de corrupció generalitzada i ell té clar a què obeeix. El problema no eren les retallades ni la crisi econòmica. El problema és el sistema”.

Passa d’atacar el govern d’Artur Mas -assimilant autonomia de gestió de serveis públics i venda d’actius d’entitats sanitàries concertades a corrupció- a, com assenyala Jordi Amat en el seu llibre, atacar cada vegada més l’independentisme, esdevenint una veu aprofitable en el combat contra el sobiranisme. El seu discurs -sense fonts conegudes ni proves- de corrupció a la sanitat del govern independentista de Mas, atrau des de mitjans com El País o “activistes prepolítics” com Dante Fachín, a elements sindicals anarquistes, afiliats a sindicats professionals, partits com ara la CUP, individus precursors de Podemos o l’Oficina Antifrau de Daniel de Alfonso: “Les hemos destrozado el sistema sanitario” a, atenció, mitjans de la galàxia de l’unionisme mediàtic vinculats al socialisme menys catalanista i a Ciudadanos, com La Voz de Barcelona, Catalunya Press i, al cap d’un temps, Economía Digital, que acabaran convergint en Crónica Global.

El seu discurs antiindependentista, arribà a atraure el PP apareixent en debats a la cadena ultra Intereconomía. No té sentit criticar que de jove era comunista d’extrema esquerra, primerament perquè de jove a vell s’evoluciona de moltes maneres  -Josep Piqué en pot ser exemple d’una de determinada- i en segon lloc i més important en el seu cas, perquè l’única lògica aplicable era la pròpia d’un boig.

El cas és, però, que aquest boig i els que varen acabar coincidint amb ell, en un entorn de crisi econòmica i de patiment real de moltes persones i moltes famílies com a conseqüència de la mateixa, varen aconseguir que s’assimilés una suposada privatització inexistent de la sanitat a corrupció, i cap govern, cap polític de cap partit va tenir la valentia de revertir la  “publificació” del sistema sanitari d’utilització pública, en la pitjor de les versions: la colonització del sistema amb el model de l’Institut Català de la Salut (ICS). Un model funcionarial, rígid i inadequat. Com si el caràcter públic o privat d’un sistema sanitari vingués determinat per la naturalesa jurídica dels proveïdors del servei! Els funcionaris dels cossos, diguem “d’elit” del sistema, com la Intervenció General (i si volen la Sindicatura de Comptes i l’ara tristament “famós” Tribunal de Cuentas) amb els seus “suggeriments” i/o pressions als polítics de torn, completaven la pinça de l’acoquinament i la rigidesa que han dut a la involució del que va ser un bon sistema i que avui -decisivament ajudat per l’infrafinançament derivat del dèficit fiscal de Catalunya-, quan els que el van sostenir no poden més, els professionals, es troba en un estat preocupant.

Mentre vaig ser president del Parc de Salut Mar de Barcelona, el nostre protagonista va intentar, suaument primer i amb amenaces aviat, pressionar-me amb finalitats inconfessables que no venen al cas. Tot va acabar quan un dissabte em va trucar a les 11 de la nit intentant-me utilitzar com a font per confirmar un rumor delirant que li havia arribat. Amb el llibre de Jordi Amat he descobert que, sense saber-ho, vaig utilitzar l’única tècnica que funcionava amb aquest personatge detestable. Reprodueixo el fragment per il·lustrar el mètode:

Torna a la redacció, remata l’article i no perd l’ocasió d’atacar el cap de secció. Per què havia publicat aquella carta al director en què es criticava el seu article? ‘Perquè ho havien pactat d’aquella manera’, respon Enric Sòria. Era molt sospitós que no en sortís cap i havien convingut que amb aquella n’hi hauria prou. Aleshores (l’energumen) treu foc pels queixals. Del ‘traïdor’ passa al ‘fill de puta’ i el to progressa en proporció a l’ofensa. Fins que Sòria, que ha après a tractar-lo, l’insulta amb més força. Aleshores (el personatge) s’amanseix com un nen”.

Doncs això. No sabia que així s’havia de fer, però ho vaig fer d’aquesta mateixa manera i mai més vaig rebre cap trucada del nostre home.

El mateix que el 19 de desembre de 2016 assassinà la seva parella, la Dra. Victòria Bertrán, disparant-li un tret al cap mentre dormia. Ho fa amb una escopeta de caça. Cinquanta anys enrere feia pràctiques de tir perquè se sentia un revolucionari disposat a sacrificar-se pel bé de la humanitat. Els veïns del pis del carrer Fígols de Barcelona senten el soroll sec. Redacta unes notes per justificar el que també va ser -no només- la culminació del seu masclisme i la seva misogínia, i amb la mateixa escopeta, minuts després d’haver assassinat -en paraules de Jordi Amat- l’única persona que havia tornat després d’haver fugit -com tantes persones van, potser vàrem, fugir de la seva vida- Alfons Quintà es va disparar un tret a la cara suïcidant-se.

Que Déu l’hagi perdonat…

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.