Els companys del Cercle de Salut m’han demanat un article en un moment en el que sento que el sistema de salut català està en caiguda lliure. Una situació sense precedents que no augura res de bo. El que escriuré no té per què representar l’opinió del Cercle de Salut ni cap altra, més enllà de la meva.
No hi ha res pitjor que no saber que no saps i voler suplir el teu desconeixement amb decisions sense cap fonamentació tècnica, derivades de preteses “ideologies” que fan pudor de resclosit i que no són res més que formes de populisme i/o irresponsabilitat en estat pur. Tot això fet des d’un Govern que sembla haver oblidat que compta amb el suport parlamentari més escarransit de la història des que es va restituir la Generalitat. A les mans de Junts per Catalunya i del Partit dels Socialistes estaria acabar amb aquesta exhibició de mediocritat, amb aquest desastre, tan indigne i vergonyós. I potser caldrà posar fil a l’agulla…
Tothom es posa les mans al cap davant els resultats de l’informe PISA, que compara el nostre sistema educatiu amb el dels altres, centrant-se en les capacitats lectores, les matemàtiques, la cultura científica i les habilitats per enfrontar-se als desafiaments de la vida real. Però el que hi ha al darrere d’aquest informe en concret, va molt més enllà de l’ensenyament i del sistema educatiu.
L’amic Xavier Roig encerta de ple en el seu post “Un sistema públic en descomposició”, al bloc ParlemClar.cat. En reprodueixo un fragment:
“(…)El sistema educatiu català es degrada perquè forma part d’un sistema públic que fa anys que s’està degradant. El que podríem anomenar «sistema social» (…), tan necessari, es va crear als inicis de la Generalitat restaurada, els primers anys Pujol. (…).
Al final de l’era Pujol tocava fer algunes accions per reposició: renovar mètodes i procediments, també materials, que havien quedat gastats pels anys i perquè el sistema que els havia creat estava orientat a la nova implantació ―coses que no existien abans―. Vet aquí, però, que el president Pujol es va retirar i van començar a aparèixer governs que no eren tals. Sota l’aparença d’un govern, n’hi havia tants com partits el componien. No va haver-hi acció de govern amb visió de país. Cadascú feia la seva. Posteriorment, va venir la Gran Recessió, que va condicionar totes les accions de govern fins ben entrat el 2014. Després ja sabem el que ha passat. Però els darrers anys, mesos, la cosa encara s’ha degradat més. El govern és un poti-poti de consellers i depèn d’un PSOE que, malgrat el que pacti i digui, vol veure fracassar el govern. A més, cal afegir-hi la ideologització dels serveis que comporta el suport de Comuns i CUP. La seva influència està resultant dramàtica per desmuntar el sistema creat pels governs Pujol i de la moma dels quals s’anava tirant. Ara, s’estan fent nous passos orientats a destruir qualsevol col·laboració publicoprivada tant en l’ensenyament com en la sanitat ―el conseller de Sanitat ha reconegut que ha de complaure els Comuns i els toca timbals de la CUP―.
No convé enganyar-se, el toc d’alerta de l’informe PISA no és res més que un dels termòmetres que ens assenyala una malaltia: el mal govern. Fa vint anys que Catalunya no té qui la governi. La Generalitat és una caduca gestoria que administra uns béns desgastats, esbravats, que va heretar d’una època anterior. Cap acció de govern meritòria, cap fet. Res. Un simple «qui dia passa, any empeny». Madrid governa malament i la Generalitat administra malament”.
L’alta capacitat política i coneixement de consellers com Carles Campuzano, Joaquim Nadal, Natàlia Mas o Anna Simó (va ser una bona consellera de Benestar Social i Família, i el desgavell absolut d’Ensenyament no l’ha provocat ella), no són suficients per aconseguir que Catalunya ―com deia Xavier Roig― deixi de ser l’Alabama que és, per tornar a ser el Massachusetts que va ser.
A Salut, ara mateix, succeeix, fil per randa, el que descriu Xavier Roig:
1) “Desmuntatge del sistema creat pels governs Pujol i de la moma dels quals s’anava tirant”.
Ja m’imagino els “pijoprogres oficials”, des de la seva “indiscutible superioritat moral”, dient: “Com gosa aquest convergent posar d’exemple el corrupte de Pujol”.
Doncs bé, durant els anys de mandat del “corrupte del Pujol”, essent conseller de Sanitat en Xavier Trias (el dels “comptes a Suïssa”) ―i dit des de l’orgull d’haver pogut col·laborar amb aquests dos polítics, que ho eren de debò, per contrast amb els figurants que tenim ara― el Parlament de Catalunya va aprovar, el dia 9 de juliol de 1990, la LOSC, amb els vots favorables de Convergència i Unió, Iniciativa per Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya, Partit Popular i Grup Mixt, i amb l’abstenció del Partit dels Socialistes de Catalunya. Poques vegades una llei havia generat tant consens. Fins i tot el Partit dels Socialistes hi hauria votat a favor. L’abstenció va ser fruit més d’aspectes molt conjunturals del moment que del desacord amb el contingut.
Cal dir que la destrossa d’aquell model sanitari català fa anys que es va iniciar tímidament. Però mai amb el desvergonyiment que ho està fent el conseller Balcells i el seu equip. Ho fan “d’amagatotis”. Intentant dissimular. Pretenen fer creure que es mantenen en el marc del model, quan el que està fent aquest Departament és aplicar les polítiques populistes de la CUP i dels Comuns i potser d’algun sector d’ERC.
El cert és que el passat 9 de novembre, a través d’una moció subsegüent a una interpel·lació al Govern de la Generalitat sobre el sistema sanitari, el Parlament de Catalunya va instar al Govern a emprendre una sèrie d’accions, que van en la direcció contrària del que està fent l’equip Balcells. I el Grup parlamentari d’ERC va votar a favor de la moció (!!!), és a dir, “contra” la política del conseller. Igual que ho van fer JxC, PSC, Ciutadans, PP, curiosament els Comuns i el diputat no adscrit. Pràcticament tots, excepte la CUP i VOX! Gairebé com va passar amb la LOSC el 1990. Ara bé, en aquest cas, al contrari d’aleshores ―i donat que les mocions no vinculen al Govern― el conseller Balcells i el seu equip han continuat, com si res!!! I és que aquest Govern, en té prou amb que li aprovin el pressupost. Pel que fa a la resta, sense portar gairebé cap llei a aprovar al Parlament i governant com si la cambra de diputats no existís, es queden tan amples.
Què, en concret, permet dir que Salut està consumant la destrossa del model sanitari propi de Catalunya? Doncs el desmantellament dels principals objectius, principis d’actuació i instruments innovadors introduïts per la LOSC. A tall d’exemple:
- Posar fi a la ―ja força deteriorada― separació de funcions de finançament i compra de serveis de la de provisió.Repeteixo, aquesta pífia no és patrimoni d’aquest govern. Cap al 1996 ja trobem tímides passes en la direcció contrària. I, posteriorment, decisions tan desafortunades com nomenar el director del CatSalut president de l’ICS o la de nomenar-lo president del SEM. La substitució progressiva de persones rellevants de la societat civil en òrgans de govern d’institucions sanitàries, per càrrecs polítics o funcionaris de la Generalitat, ha liquidat el que era un bon model de governança, per donar pas al control polític de les institucions sanitàries. Avui no es pot parlar ni d’autonomia dels òrgans de govern de les institucions sanitàries, ni d’autonomia de gestió. L’intervencionisme actual, sense precedents, arriba al control de posicions de gerents de centres i establiments sanitaris i, fins i tot, directors assistencials i càrrecs de rang inferior. L’objectiu final de disposar del control polític centralitzat del sistema, proporciona beneficis marginals en termes de “col·locar” militants i simpatitzants en llocs de treball remunerats amb fons públics. Es justifica parlant de la necessitat de (sic) “certa ordenació” (!).
- Acabar amb la diversitat de proveïdors. La integració de serveis en una xarxa d’utilització pública constituïda per entitats de diversa titularitat jurídica ―sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) ―, que inclou la xarxa de centres d’internament i de centres i serveis sanitaris d’àmbit comunitari d’utilització pública de Catalunya, va ser un gran avenç. Era el que en dèiem “l’aprofitament de tots els recursos existents”, independentment de la seva personalitat jurídica, amb criteris d’eficiència i qualitat i no ideològics, com passa en aquest precís moment.
- Substitució de certa competència planificada i regulada, pel control centralitzat. Amb la LOSC es pretenia una certa competència que resultés estimulant, per obtenir els millors resultats possibles de salut, dins del SISCAT. Però això exigia donar autonomia real als centres. Sense autonomia, la professionalització de la gestió és impossible. Ara tenim direcció política central. Malgrat que el Departament de Salut té tots els instruments i més per poder garantir el servei públic (capacitat de planificar, regular, autoritzar, acreditar, inspeccionar, sancionar…), els contractes amb els proveïdors han esdevingut una mera formalitat. “Paper mullat”. El que hi ha és una assignació pressupostària discrecional força finalista, que no és aliena a què els centres sanitaris “es comportin com s’espera d’ells”. No parlo de clàusules contractuals raonables i transparents. Parlo de criteris polítics d’assignació.
- Extingir la diversitat de fórmules de gestió. Aquesta diversitat i la riquesa que comportava, també s’ha perdut. Es tendeix a controlar qualsevol entitat, tingui la fórmula jurídica que tingui, posant càrrecs polítics o funcionaris de la Generalitat en els òrgans de govern. S’arriba a suggerir als proveïdors privats que, per disfressar els guanys que creuen que tenen (el 95% el que tenen és zero guanys i dificultats a final de mes per pagar les nòmines), maquillin el resultat transformant-se en fundacions sense ànim de lucre. En una segona fase, se’ls pressiona per introduir a dit persones de confiança de la Generalitat en els patronats de les fundacions.
- Descentralització de serveis. El que hi ha és tot el contrari: un control central creixent.
- Desconcentració de l’organització. Regions sanitàries i sectors sanitaris. Desconcentració, sí que n’hi ha. Descentralització, no.
- Participació comunitària. Consells de direcció, consells de salut, participació d’òrgans de govern de les institucions sanitàries. N’hi ha prou veient els noms dels membres per tenir una idea de la representativitat real (no la formal) de la comunitat.
2) Fer nous passos orientats a destruir qualsevol col·laboració publicoprivada.
Valgui l’exemple d’actualitat de l’anomenada “internalització” de serveis de rehabilitació, per mostrar el grau d’irracionalitat al que es pot arribar quan el que preval és el populisme disfressat d’ideologia.
En aquest cas, la proclama “no contribuirem amb diners públics a l’EBITDA de les empreses amb afany de lucre”, s’esbomba a tort i a dret amb un to i una intenció d’equiparar la legítima retribució als accionistes disposats a córrer riscos per prestar un servei públic, a una mena de lladregots caracteritzats per pràctiques “quasi corruptes”. Si aquesta és la consigna, imagino que els cervells privilegiats dels “apparátchiks” de la Generalitat ja deuen saber d’on trauran els recursos per fabricar medicaments, vacunes, equipaments mèdics ―i cotxes oficials per als alts càrrecs―, per evitar que els “malèfics capitalistes” es lucrin amb els diners públics” (!).
Anant al cas concret de la internalització de la rehabilitació, en primer lloc, ha de quedar clar que s’anirà exactament en la direcció contrària de l’apartat 6 de la moció aprovada el 9 de novembre pel Parlament de Catalunya, abans esmentada. No va passar ni una setmana abans que el Departament de Salut filtrés al diari ARA la notícia de la internalització. Una burla en tota regla a la majoria parlamentària que va recomanar una altra manera de procedir. Tot això sense tenir en compte que s’està treballant en un Pacte Nacional de Salut. No seria bo que una alteració en tota regla del SISCAT, formés part d’aquest pacte? O és que es tracta només d’un “quedar bé” de cara a la galeria?
Qui ha d’assumir aquesta prestació? La xarxa d’atenció primària, que, si abans de la COVID estava amb síndrome de burnout, després de la pandèmia, lluny d’aixecar el cap, planteja cada dia més dificultats per fer les tasques que li són pròpies? La mateixa que ens hem de creure que, de forma generalitzada, haurà d’assumir l’atenció sanitària a les residències de gent gran? Sí? De veritat? Si s’ho creuen, no saben de què parlen. Si saben de què parlen, ens estan tractant de sotacarros.
Ho faran els hospitals del SISCAT? Els gerents ho volen fer? Segons diuen, no. Certament, la pressió exercida per alguns gerents territorials del CatSalut sobre alguns hospitals que, en definitiva, saben que depenen de l’assignació pressupostària del CatSalut, pot explicar que, temorosos de patir-ne les conseqüències en el pressupost assignat, diguin en públic que volen internalitzar el servei. Exactament el contrari del que expressen en privat.
Tot això sense entrar en consideracions tècniques sobre la dificultat de càlcul de la tarifa d’una prestació que tampoc és lògic que formi part d’una cartera de serveis hospitalària, en especial l’atenció domiciliària.
Ho faran els centres sociosanitaris, amb recursos insuficients per atendre la demanda, com demostren les elevades taxes d’hospitalitzacions inadequades de persones grans en hospitals d’aguts? Potser algun ―el Pere Virgili, per exemple. Tampoc li quedaria altre remei si l’obliguen―, però…
Internalitzar aquest servei, contràriament al que va dir el conseller Balcells al Parlament, no serà més barat. Estimem que, d’entrada, el sobrecost pot estar al voltant del 50%, bàsicament per l’obligada subrogació del personal, amb una recurrència anual aproximada del 30%. Tot això en un context en què, en una reunió recent de la Comissió de Sistemes de Pagament del CatSalut, es va exposar la situació dramàtica del tancament d’exercici, sense poder garantir que els pagaments als proveïdors del SISCAT, es poguessin fer en temps i forma. Com s’explica que, en aquesta situació, per raons suposadament ideològiques, s’opti per incrementar el dèficit sanitari, en definitiva, el dèficit públic de la Generalitat? Seria interessant saber què en pensa la consellera d’Economia. Jo ho he intentat, però no he obtingut resposta.
Com ho seria saber què opina el conseller d’Empresa i Treball que, malgrat que la seva carrera professional es limita a haver estat tècnic de l’administració local i a fer de polític des de ben jove, hem de suposar que hauria de poder valorar què significa que una decisió frívola i capriciosa de Salut, porti a la ruïna a una sèrie de PIMES. Els proveïdors que ara el Govern vol expulsar del SISCAT, són empreses prestadores de serveis públics de qualitat, moltes d’elles des de fa trenta anys o més, que han invertit en infraestructures, coneixement, recerca i innovació, per oferir aquests serveis amb la màxima solvència, treballant en xarxa i amb sinèrgies amb tots els proveïdors del SISCAT i, alerta, proporcionant un servei de proximitat que no està a l’abast dels hospitals (ni dels CAP, ni dels sociosanitaris): no disposen de tants punts d’atenció. Ara les destruiran, perquè els mateixos treballadors atenguin els mateixos pacients amb més incomoditats per a aquests, i a un preu considerablement més elevat?
I després què? Seguiran destruint teixit industrial amb la internalització dels serveis d’hemodiàlisi, els sociosanitaris o els que convingui, tot
emulant, en el camp sanitari, el Complex Militar Industrial de la Unió Soviètica, per tenir contents els anticapitalistes del Parlament i que no li facin sortir els colors al conseller Balcells en els mitjans de comunicació?
El despropòsit és tan monumental, que no cal ni “informe PISA sanitari” per esborronar-se de pensar en mans de qui estem!!! Senyors de Junts per Catalunya i del Partit dels Socialistes de Catalunya: Us heu preguntat per què el conseller Balcells està tan ocupat en fer contents a la CUP i als Comuns i tant li és el que li indiqueu a través de mocions parlamentàries? Voleu dir que, si aquesta gent continua amb aquesta destrossa, no tocaria moció de censura?