L’atzar va fer que se’m desvelés el desig de passar uns pocs dies a Lanzarote. Em va venir de gust llogar la mateixa casa en la que vaig passar els estius de 2015 i 2016, moment en què vaig estar molt a punt de decidir quedar-m’hi a viure. Aleshores vaig escriure (veure “Escrit des d’un país anomenat silenci”, del 24 d’agost de 2016):

“Observo un home a la platja que em fa revenir al cap una idea a la que fa temps que li dono voltes, que ni és fruit d’aquests dies de vacances ni dels de l’estiu passat ―ve de lluny i l’he pensada molt― i que no és altra que la possibilitat de passar temporades més llargues a Lanzarote quan la jubilació ―o fins i tot en els anys previs a la mateixa, si la càrrega i l’organització del treball ho permeten― ho faci viable… Què em direu? Que em vull escapar del soroll? Doncs sí, què voleu que us digui. Fa anys que m’hi entreno ―amb resultats variables ― a la ‘selva asfàltica’ de Barcelona! En un lloc com aquest ha de ser més fàcil: malgrat fins i tot el soroll ja hagi aconseguit penetrar en el més profund d’un mateix, el silenci de l’entorn facilita aquest retrobament cordial que tothom sembla buscar ―només?― durant les vacances”. I continua…

Sentia la necessitat d’allunyar-me de Barcelona. Això creia, fins que poc a poc, em vaig anar adonant que Barcelona només era una expressió, força cosmopolita, això sí, de com vivim en el segle XXI. En realitat, sentia la necessitat d’allunyar-me de la manera de viure actual. La idea va començar a rondar-me pel cap el 2009-2010. Sempre imaginava un lloc tranquil, amb poca gent i el més proper al mar possible. Vaig saber abans que volia “marxar”, que no pas per què volia marxar.

Vaig viatjar per primera vegada a Lanzarote quan tenia 16 o 17 anys, i crec que no hi vaig tornar fins el cap d’any de 2007. Feia pocs mesos que m’havia separat i després de quasi vint-i-cinc anys de celebrar el canvi d’any amb el mateix grup d’amics, amb poques excepcions, necessitava estar lluny i en un lloc que percebia com a tranquil. El 2008 hi vaig tornar a passar el cap d’any.

Entre el 2008 i el 2014, primer amb els meus dos fills i després amb el petit ―el gran va començar vida laboral i un ritme de vida propi i diferent― durant les vacances d’estiu vàrem viatjar pel món.

El 2015, la idea de parar de rodar i aquell sentiment de cerca de pau i tranquil·litat em van dur a Lanzarote. A l’hivern d’aquell mateix any vaig anar a Tenerife per feina i vaig aprofitar per passar el cap de setmana a Lanzarote amb l’objectiu de buscar casa per l’estiu. No sé com vaig saber que feia poc hi havia estat l’aleshores primer ministre britànic James Cameron i vaig sentir curiositat per anar a tafanejar el lloc que havia triat. Estava segur que no estaria gens malament i donava per descomptat que el preu seria inassequible. Però no!

La casa, situada al centre de l’illa ―però a no res amb cotxe de qualsevol platja― estava en un lloc molt tranquil, al terme de San Bartolomé, no sé si a un lloc denominat La Vegueta o El Islote. Casa típica de l’illa, feta amb pedra volcànica i pintada de blanc com quasi totes, contrastant amb el jardí de pedretes negres volcàniques de les que emergien tota mena de cactus, palmeres, hibiscos i altres flors de colors vius que, en conjunt, em provocaven una sensació d’haver anat a parar a un món millor. Els mobles eren asiàtics, preciosos, importats de l’Índia, Birmània, Indonèsia i algun país més del sud-est asiàtic. A l’entrada, una estàtua d’un buda sobre una mena de cofre de fusta gran i antic, anunciava tranquil·litat. Trobo que col·locar un buda a l’entrada de casa és assumir força risc per les diverses expectatives o inquietuds que pot provocar. Si el que ve a continuació no aconsegueix un bon resultat estètic, pot acabar resultant una “horterada”, o pitjor, crear un ambient “hippie-progre” decadent de mal gust! Però no. La casa era i segueix sent una meravella.

Vaig deixar paga i senyal, i a l’agost hi vaig anar.

En el bloc hi ha diferents posts sobre Lanzarote (només heu de posar la paraula “Lanzarote” al cercador), i aquests dies, en la mateixa casa que vaig passar els estius de 2015 i 2016 i voltant per l’illa, he recordat i reviscut llocs i sensacions. Però ara em vull centrar en dos records que tenen a veure molt amb el meu desig de viure a Lanzarote o “en un altre Lanzarote”, com, finalment, he acabat fent.

El primer és el de la lectura de l’encíclica “Laudato SI” del Papa Francesc (veure “Estiu entre illes” del 16 d’agost del 2015), en la que hi trobo bona part dels motius que m’han portat a allunyar-me del soroll.

Considero que el Papa Francesc és un antisistema valent. Sortim un moment del concepte unificat i excloent d’antisistema i acceptem que hi ha maneres diferents de sentir-se antisistema, tan legítimes com les dels “anarco-progres”. Jo soc un antisistema insuficientment consistent i per això he buscat la “terra promesa” en un lloc tranquil a prop del mar. M’explicaré.

El passat 4 de juliol, a la Fundació Barcelona, vàrem tenir la sort i el plaer de compartir taula amb l’Eugeni Bregolat i aprendre moltes coses. Personalment, no podia donar crèdit a què la política de Gorbaxov, el desmantellament de la Unió Soviètica, la fi del comunisme i del món dividit en els dos blocs que coneixíem, la caiguda del mur de Berlin i del teló d’acer, fossin el resultat d’una mena d’improvisació sense més fonament, portada a terme per un ingenu. Ho va fer a canvi de res, sense contrapartides. Bregolat va dir que era evident que si hagués concedit la reunificació alemanya a canvi que aquest país abandonés l’OTAN, els germànics hi haguessin accedit. Vaig repreguntar i insistir, però l’experimentat especialista en geoestratègia es va reafirmar en què aquest fet que ha marcat la dinàmica del segle XXI va ser degut a la naïveté de Mijail Gorbaxov. Per reforçar l’afirmació, va explicar una reunió de Gorbatxov amb el president Bush pare, a Camp David, en la que un assessor militar del president americà, escoltant atònit la decisió del líder soviètic de no posar condicions, li va fer arribar una nota per escrit, demanant-li que li fes repetir l’afirmació. I ho va repetir. Per tant, potser sí… La descomposició interna del bloc comunista era patent. Però tanmateix…

Després de tot allò , va arribar en part La fi de la història i l’últim home, com va proclamar Francis Fukuyama el 1992. No pas de la forma exacta que ell predeia. Però, certament, la democràcia liberal post-guerra freda s’ha imposat abastament al món ric i al no tan ric, i el món pobre aspira a arribar-hi. El sistema es fonamenta en un capitalisme desfermat basat en l’increment infinit de la producció i el fer semblant a què els recursos naturals són inesgotables, amb conseqüències nefastes sobre la naturalesa humana, que porten a l’individualisme, la soledat i a dinàmiques socials i relacionals patològiques. La bogeria col·lectiva condueix també a ignorar el principal problema que té avui dia la humanitat: el canvi climàtic i el risc d’extinció de l’espècie. El Papa Francesc, en l’esmentada encíclica, ho analitza de manera brillant.

Ni a Lanzarote, on volia anar a viure, ni a les Terres de l’Ebre, on finalment visc, hi ha escapatòria ni de les dinàmiques relacionals tòxiques, ni del risc creixent que suposa el canvi climàtic ―no per al planeta, el planeta no desapareixerà si no― per al futur de l’espècie humana.

Però, fins i tot amb Internet i amb agents del CNI capaços de d’infiltrar-se en un cranc blau o una anguila, la bogeria no es deixa sentir tant. La malaltia mental col·lectiva ―que molts encara no han copsat― es contempla amb distància des de la llunyania, mentre es mira el mar i es decideix fer una incursió o no al manicomi de les grans conglomeracions humanes. Pots triar a qui veus, fer una trobada relaxada, gaudir de retrobar l’ànima humana que, més o menys amagada tenim tots, i en acabar tornar al “refugi antinuclear”. També m’agrada rebre amics, molts dels quals es senten còmodes quan venen, altres semblen desubicats en estar lluny del neguit vital quotidià i gairebé tots em pregunten si “em sento bé vivint sol en un lloc tan isolat”.

He emprat la metàfora “refugi nuclear” perquè sento que el que ens amenaça és tan devastador com la bomba atòmica, però lluny de la dramàtica explosió apocalíptica, ens va exterminant lentament. Aquests dies van plens de debats electorals, mítings i declaracions electoralistes per part de polítics de tot color. Si algú encara dubta que vivim en un gran manicomi, li recomano que escolti només uns minuts d’aquest bla, bla, bla i observi la tensió en els rostres de la majoria dels que parlen, com menteixen sense cap pudor i com es falten al respecte. Un reflex real de la societat en la que vivim. Allò que hom té els polítics que és mereix, no deixa de ser una frase plena de realisme.

M’aixeco un moment, creuo el jardí entre un gran hibiscos i un cactus enorme, m’aproximo al muret que em separa d’una planúria de terra volcànica negra, veig les casetes disperses, llunyanes, com petites taques blanques i torno a asseure’m a escriure. A escriure sobre el segon aspecte que he anunciat i que té a veure més que amb la causa de per què viure a Lanzarote o “en un Lanzarote”, amb els efectes reconfortants d’una tal decisió.

Parlo per telèfon amb una amiga que em diu: “Em penso que em resultaria claustrofòbic viure en una illa”. Em fa pensar en un dia de l’estiu de 2016 que, aturat en algun petit monticle de l’illa, al capvespre, es veia la pista de l’aeroport amb les llumetes a banda i banda que la delimiten perfectament. Per un moment, la sensació va ser la d’estar en un portaavions. Entenc bé el comentari de la meva amiga. Però acte seguit penso en José Saramago (veure “Lanzarote no es mi tierra pero es tierra mía” del 6 d’agost de 2015). Tot sembla indicar que va ser molt feliç a Lanzarote amb la seva estimada periodista sevillana, Pilar del Río. Quan t’asseus a la taula on escrivia i gires el cap a l’esquerra i veus el mar a l’alçada de Puerto del Carmen, més o menys, entens que si tens una certa capacitat creativa ―no cal pretendre assolir, ni de bon tros, la del premi Nobel de literatura portuguès― i la necessitat de desenvolupar-la, determinats entorns ajuden a què “la inspiració et trobi treballant” i resulta imprescindible allunyar-se d’ambients sorollosos i tòxics per permetre l’expansió de l’ànima i que la pau estigui present el màxim temps possible. Saramago va morir l’any 2010. No fa pas tant, però certament, la tara mental col·lectiva era un pel menys acusada. D’altra banda, viatjava força i rebia moltes visites enriquidores. Però com diuen els francesos quand même, il faut le faire!

En aquesta ocasió, la Fundación Encuentros em va convidar a participar en un col·loqui a Las Palmas de Gran Canaria i vaig tenir clar que aprofitaria per, de forma inesperada, tornar a visitar el que podia haver estat la meva terra d’acollida i no va ser.

“L’avió d’hèlixs ha trigat uns quaranta minuts en arribar a Lanzarote des de Las Palmas. Hem baixat  a la pista i caminant al costat de l’avió, no gaire lluny del mar, he recollit la maleta jo mateix de la bodega de l’avió que tenia la porta oberta i he anat cap a l’edifici vell de l’aeroport César Manrique. Segons el pilot, la temperatura és de 21 graus i hi ha calima. La sensació que provoca aquest vent fresc, tan familiar, fa enyorar un jersei i contrasta amb la xafogor de Gran Canaria. Són les 8 del vespre.

Recullo el cotxe i, malgrat els anys transcorreguts, aconsegueixo trobar la carretera cap a San Bartolomé, el monument al Campesino i arribar a Mozaga, continuant direcció La Vegueta i al cap de poc la carretera que va cap al Islote, em porta a Tomaren. La porta d’accés a la finca està oberta i la casa també, amb les claus al pany posades per dintre i una nota de benvinguda.

La sensació estranya que m’ha dominat durant el trajecte, ha anat mutant cap a un clar sentiment de benestar en entrar a la casa. El Buda continua assegut, impertèrrit, sobre aquell moble antic, com si el temps no hagués passat. El saló, el menjador i la cuina tots seguits, sense separacions… Tot igual. Mobles, el gran tapís hindú, penjat a la paret i flanquejat, a banda i banda, per les mateixes làmpades de peu, com dues grans caixes de sabates de setanta o vuitanta centímetres d’alçada i vint-i-cinc o trenta d’amplada, que proporcionen una llum càlida i agradable…

Al jardí tot igual, també. L’hibiscus gran, els cactus, tot plantat sobre grava volcànica, muntanyes al fons, precedides de les llunyanes casetes… El balancí, les hamaques, la taula, el porxo de fusta suportat per columnes també de fusta. Tot igual.

M’assec un moment al balancí i connecto amb el benestar ancestral que em provoca aquesta terra. Tan clar, com clar està que no l’hagués encertat quedant-m’hi. Durant el camí, tot m’era tan familiar i proper com aliè. Al cap de quasi una dècada, les sensacions s’apropen més al record melancòlic que no pas al desig present. Les coses canvien i les percepcions nostres també! Recordo com la simbiosi entre la terra, el mar, el paisatge i la meva ànima era total. Em vaig fer meva una frase de qui va ser habitant de luxe de la illa, José Saramago, que deia ‘Lanzarote no es mi tierra però es tierra mía’. Aquesta no és la meva terra, la segueixo sentint molt propera, segur que m’hagués acollit molt bé, però no era el meu destí…”.

Durant l’estada, un amic molt amant de les illes Canàries, coneixedor del que va ser aquest projecte i també que la meva opció final va ser Terres de l’Ebre, em preguntà si me n’havia empenedit. Li vaig contestar:

“Quan estic a la casa, i veig aquests paisatges… Penso que si féssim abstracció de distàncies d’estar obligat a agafar avions per viatjar a Barcelona… l’opció hagués estat Lanzarote. Tot i que he anat al Golfo i malgrat al sud sempre hi ha més gent, m’ha sorprès la quantitat i penso que cada vegada és més difícil trobar llocs tranquils, especialment a prop del mar, amb poca gent…”.

Estic content i em sento feliç al Baix Ebre, el Delta m’agrada molt i el Montsià i la Terra Alta també. Conec menys la Ribera d’Ebre, per ara. Després de sis anys i parafrasejant Saramago, puc dir que “aquesta no és la meva terra, però la sento com si ho fos”.

NORMES DE PARTICIPACIÓ

Els comentaris estan subjectes a moderació prèvia, per la qual cosa és possible que no apareguin publicats immediatament. Per participar és necessari que t'identifiquis, a través de nom i d'un correu electrònic que mai serà publicat ni utilitzat per enviar correu spam. Els comentaris hauran de ser sobre els temes tractats al blog. Com és lògic, els que continguin insults o siguin ofensius no tindran espai en aquest blog. Els comentaris que no compleixin aquestes normes bàsiques seran eliminats i es podrà vetar l'accés d'aquells usuaris que siguin reincidents en una actitud inadequada.
L'autor no es fa responsable de les opinions i informació continguda en els comentaris.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *